Contes per canviar el món by Solidaritat Sant Joan de Déu

PREMI PILARÍN BAYÉS

Contes per canviar el món

Premi Pilarín Bayés El Premi neix l’any 2004 amb la voluntat d’homenatjar la il·lustradora Pilarín Bayés que encarna a la perfecció l’essència del Premi: valors, estima pels contes i pels infants. Cada any, proposem als infants de Catalunya el repte d’escriure un conte per fer-los reﬂexionar i treballar temàtiques al voltant dels valors, i fomentar la lectura i l’escriptura..

Estudi Escoltem els infants La gran quantitat de contes que participen a cada edició del Premi aporten una informació molt important de la mirada dels infants de Catalunya sobre la temàtica proposada. Per això, cada any elaborem, en col·laboració amb una persona experta, un estudi sociològic sobre el tema treballat que esdevé una eina educativa per a mestres i famílies.

Trobareu tots els contes i els estudis a www.premipilarinbayes.org

Pilarín Bayés (Vic, 1941) És una de les il·lustradores (o ninotaires, com li agrada deﬁnir-se ella) més conegudes de casa nostra. Va començar a publicar l’any 1964 i no ha parat mai. Aviat tindrà 1.000 llibres editats!

Contes per canviar el mรณn

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per ualse ol procediment compresos la reprograﬁa i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. Primera edició: maig de 2018 © dels textos: els diversos autors © dels dibuixos: Pilarín Bayés Editen: Editorial Mediterrània, SL Casp, 63, pral. 2a 08010 Barcelona Tel. 93 218 34 58 editorial@editorialmediterrania.com www.editorialmediterrania.com Obra Social Sant Joan de Déu Puiggarí, 5-7, 4t 08014 Barcelona Tel. 93 253 21 36 obrasocial@solidaridadsjd.org www.solidaritat.santjoandedeu.org Realització editorial i maquetació: Ormobook Disseny: Albert Pérez ISBN: 978-84-9979-607-9 DL: B 13997-2018 Impressió: Ormoprint, Barcelona

Aquest any el Premi Pilarín Bayés celebra 15 anys! Us podeu imaginar que ens fa molta il·lusió celebrar-ho publicant aquests dinou contes guanyadors. El Premi serveix perquè centenars de grups d’alumnes us trobeu, penseu i treballeu plegats, i això és molt interessant. Els grups d’infants heu arribat a acords i heu escrit contes originals, motivadors i sensibles. Els contes recullen les vostres ganes d’escriure, les vostres idees, la vostra imaginació i el vostre entusiasme. Per això volem felicitar a tots i cadascun dels qui hi heu participat, més de 7.000 nens i nenes d’arreu de Catalunya. També volem felicitar els i les mestres. Potser alguns us preguntareu el perquè de l’agraïment als mestres si els contes els escriuen els alumnes! Justament per això, per facilitar les condicions perquè es puguin crear. El procés de creació d’un conte requereix cura, estima i professionalitat i d’això, a Catalunya, molts mestres en són uns experts. El nostre més sincer agraïment per ajudar a obrir el pensament i crear una opinió crítica i constructiva a tants nens i nenes. Aquest any el llibre té un parell de novetats: una, molt evident per als que coneixeu el Premi, és que hem canviat el format i el disseny perquè sigui més atractiu i visual. I l’altra és que per primera vegada hem obert la categoria d’educació especial, que ens fa moltíssima il·lusió i esperem que sigui un camí per fer el Premi encara més ric i inclusiu. Per aquest motiu no hi ha quinze contes guanyadors com cada any, sinó dinou. Agafeu el llibre i gaudiu dels contes guanyadors d’entre tots els participants. El jurat ha tingut feina a triar-los! I veureu que la Pilarín, com sempre, ha fet uns dibuixos fantàstics! Llegireu idees molt bones que ajudarien a canviar el món si els adults us escoltessin i les tinguessin presents! Per últim, enhorabona als guanyadors i guanyadores. I moltes felicitats a tots els participants que heu fet una gran feina. Desitgem que gaudiu molt dels contes publicats en aquest llibre. I l’any que ve us esperem en una nova convocatòria!

Oriol Bota

Mònica Estruch

Director de l’Obra Social Sant Joan de Déu

Directora d’Editorial Mediterrània

Contes guanyadors del quinzè Premi Pilarín Bayés

Cicle inicial (6 - 8 anys)

Cicle mitjà (8 - 10 anys)

Ponts de colors

El club de les abraçades

Pseudònim: Els manetes Escola Bac de Roda de Barcelona p. 9

Pseudònim: Els astronautes Escola Els Secallets del Vendrell p. 37

Una nit estrellada

Fem un clic!

Pseudònim: Taurons Escola Manyanet Molins. Sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei p. 15

Pseudònim: Family class Escola Sant Antoni Maria Claret de Cornellà de Llobregat p. 43

En Biel i la màquina

Un món millor és possible

Pseudònim: Minions Escola la Draga de Banyoles p. 21

Pseudònim: Els espavilats Col·legi Santa Teresa de Jesús de Terrassa p. 49

Salvem les tortugues Pseudònim: Els Stilton Escola Santa Maria de Cervelló de Cervelló p. 25

Quins fums! Pseudònim: Els cocos Escola Bellavista Joan Camps i Giró de les Franqueses del Vallès p. 31

El poder d’un somriure Pseudònim: Miquel Escola FEDAC Canet de Canet de Mar p. 57

La força dels pensaments Pseudònim: Pensaments Escola Vedruna Malgrat de Malgrat de Mar p. 61

Cicle superior (10 - 12 anys)

Educació especial (6 - 12 anys)

Idees per canviar el món

Les ulleres màgiques

Pseudònim: Umi22 Escola Garcia Fossas d’Igualada p. 65

Tot és gratuït si veritablement ho necessites

Pseudònim: Pingüins Escola Mestre Agustí Barberà d’Amposta p. 95

El poder d’ajudar

Pseudònim: Princesa Escola Arrels Esperança de Badalona p. 71

Pseudònim: Fijak Escola Les Arrels de Mollerussa p. 103

Mai més sols

Salvem el pollet

Pseudònim: 57 Saint George’s School de Fornells de la Selva p. 77

Pseudònim: Achsam Escola Montserrat d’Esparreguera p. 107

Entre reixes

Pseudònim: El bosc dels talents Escola Carles Buïgas de Cerdanyola del Vallès p. 111

Pseudònim: Skyline Escola Immaculada Concepció de Barcelona p. 85

La màgia dels superpoders

Els costums del senyor Joan Pseudònim: Alumnes de 5è Escola Bac de Cerdanya d’Alp p. 91

El jurat del Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes està format per: Pilarín Bayés, Jordi Albertí, Diana Casellas, Bruno Cesena, Víctor Cucurull, Mònica Estruch, Eduard Fornés, Alegria Julià, Gonçal Luna, Eduard Marcet, Laura Mateu, Marta Pomés, Laura Rubio i Mercè Ubach.

Ponts de colors

Pseudònim: Els manetes Autors/es: Lucía Agudo, Víctor Andrés, David Balka, Antonio Barquero, Jaden Borbón, Judit Buqué, María Cairo, Jeisber Feria, Montse Gómez, José Gómez, Lucía Guillén, Diego Hernández, Enjie Huang, Fatima Laghmich, Paula Liarde, Joel López, Keyli Meléndez, Leyre Oliveras, Joan Parada, Antuan Rojo, Engel Rosa, Fankai Sun, Àlex Van Der Linden, Joel Zapata, Fiona Zhang Categoria: Cicle inicial Escola: Bac de Roda, Barcelona Mestra: Susi Monedero

A l’avi sempre li ha agradat anar als antiquaris. Diu que, quan s’hi passeja i mira els objectes vells que hi venen, es recorda de la seva infantesa. Quan l’avi era petit no hi havia ordinadors i la tele era en blanc i negre! Sempre em parla de les poques joguines que tenia i de la quantitat de coses que podia fer amb elles utilitzant només la seva imaginació. Aquest matí, pel meu aniversari, m’ha regalat un puzle molt antic de tots els pa sos del m n acompan at d unes figuretes de colors i una capsa de plastilina. —Són joguines màgiques —m’ha dit. L’he mirat estranyada, sense acabar de creure’m el que em deia, i llavors ell ha afegit: —Tu també ets màgica, així que aviat sabràs com s’han de fer servir. Quines ocurrències que té, l’avi! Aquesta m’ha deixat molt intrigada i, mentre ell seia al menjador a esperar que el pare i la mare tornessin de la feina, m’he afanyat a obrir el puzle i a muntar-lo, per veure quina era la màgia que tenia. Després de poc més d’una hora ja he tingut tot el mapamundi muntat, i he decidit decorar-lo repartint les figuretes per pa sos segons els seus colors: els ninos negres, a l’Àfrica; els ninos rossos, a Escandinàvia; els ninos grocs, a l’Àsia, els del turbant a l’Orient i aix fins a acabar algrat ue m a uedat tot ben bonic m e adonat de seguida, decebuda, que no havia passat res d’especial. Per què havia dit l’avi, doncs, que aquelles joguines eren màgiques?

– 10 –

Inquieta, he anat a buscar l’avi al menjador. Estava veient les notícies a la televisió: se sentia un terrabastall de bombes i d’escopetes i la veu del presentador que deia que, lamentablement, les guerres i la fam seguien provocant destrosses i sofriment per tot el món. —Avi! Acabo de fer el puzle i de muntar els ninos i no ha passat res de res —li he dit—. Per què m’has dit abans que eren joguines màgiques? —Pensa, pensa... ja ho descobriràs —m’ha respost amb un somriure misteriós. He tornat al menjador i m’he posat a pensar. Tot observant el puzle, he recordat el que deien a les notícies i he pensat que, si allò era com el món en miniatura, calia fer-lo més amable i més pac ﬁc ue el m n real ix doncs e agafat la plastilina i, donant-hi forma, he començat a construir ponts de colors entre els països perquè els ninos poguessin conèixer-se millor, parlar i resoldre els seus problemes sense guerres. Quan he acabat, he tornat corrents al menjador per explicar-ho a l’avi. M’he quedat ben sorpresa quan he escoltat que a la televisió se sentien rialles i crits de celebració. El presentador explicava com s’havia acabat la guerra de l’est i la fam del sud, i com a ia comen at la gran festa de l oest i els focs artiﬁcials del nord. L’avi m’ha mirat, orgullós, i m’ha somrigut. —Ara ja ho has entès —m’ha dit—. Tu, igual que tothom, tens el poder de canviar el món amb la teva creativitat i imaginació: en això consisteix bastir ponts. – 12 –

I aquest conte s’ha acabat i una lliçó ens ha donat: si al món hi hagués molts més ponts, no tindríem tants malsons.

– 13 –

Una nit estrellada

Pseudònim: Taurons Autors/es: Carles Abenza Valdés, Bruno Aldabó Soler, Júlia Buendía Costa, Álex Donaire Batalla, Pedro Gallardo Arenas, Ariadna García Cortinas, Alex García Jiménez, Hugo Garcia Palacios, Ariadna Garcia-Donas Pérez, Nuria González Pedraza, Aina Janés Galván, Ona Luque Sedó, Nerea Marín Vega, Marc Mata Alonso, Luner Morales Delaire, Jan Moreno Fernández, Naia Muñoz Martínez, Oscar Muñoz Pujol, Martín Parrado Ruíz, Adrià Pérez Luna, Dídac Piñero García, Sara Rojo Ruiz, Biel Ruíz Ortells, Laia Sanllehí Enrich, Marta Torras Masana, Biel Vicente Tutiven, Helena Zetas Soligo Categoria: Cicle inicial Escola: Manyanet Molins. Sant Miquel Arcàngel, Molins de Rei Mestra: Rosa Tuset

Aquella seria una nit molt especial. Era la primera vegada que aquells nens passarien la nit fora de casa i dormirien en una tenda d’acampada. La Mònica, la monitora, els va començar a explicar una gran història, sota aquella nit tan estrellada, i ells, estirats damunt les màrfegues, contemplant el cel i en silenci, l’escoltaven... —Sabeu quin és l’origen de tantes estrelles? Tots estaven atents i encuriosits. —Mireu..., temps era temps, que el món era tot fosc, no hi havia llum, no hi havia cap estrella, era un món trist, no hi havia alegria ni colors. Un grup de nens i nenes com vosaltres, que un dia estaven passejant pel carrer, es van trobar una persona gran que no tenia res per menjar i dormia en un banc de la plaça del poble. La Clara el va veure i no li va agradar gens. L’endemà al matí la Clara li va demanar al seu pare si podien fer un altre entrepà per esmorzar. El pare no va entendre el perquè..., però, sense preguntar, van preparar dos entrepans. A la tarda, la Clara i els seus amics, com cada dia, van passar per la plaça del poble, i la nena, en veure l’home assegut al banc, va obrir la seva motxilla i li va donar l’entrepà. En veure això, a l’home li va canviar la cara, se li va dibuixar un somriure i va dir: «GRÀCIES!». Els nens aquell dia van tornar a casa molt contents i van explicar als seus pares el que havien fet. Aquella nit el cel estava fosc i negre com qualsevol altra nit, però, de sobte, van veure que hi havia una petita escletxa de llum que il·luminava la negra nit. Els habitants del poble se’n van adonar i van sortir de les cases a contemplar fascinats aquella llum tan estranya que es veia al cel.

– 16 –

»L’endemà, la Clara i els seus amics van anar cap a l’escola, però van veure que en Quim no havia anat a classe. La mestra va preguntar als companys si sabien per què en Quim no hi havia anat, però ningú ho sabia. En acabar l’escola, van decidir anar a casa d’en Quim a veure què li havia passat. Quan hi van arribar en Quim els va obrir la porta, i els seus amics li van preguntar per què no havia anat a l’escola. En Quim els va explicar que la seva mare s’havia trobat malament i havien hagut d’anar a l’hospital. Els amics d’en Quim van decidir quedar-se amb ell, fer-li companyia i animar-lo. S’ho van passar molt bé jugant a disfresses i van passar tota la tarda rient. Es va fer tard i era l’hora de tornar a casa, els amics es van acomiadar d’en Quim amb una gran abraçada. En Quim els va donar les GRÀCIES perquè aquella tarda trista havia estat tan alegre! »Els nens en tornar cap a casa seva, van veure en la foscor de la nit que hi havia no una llum sinó que ja n’eren dues, que illuminaven el cel amb força. Es van quedar astorats contemplant el cel. Van pensar que era una nit molt bonica. »El matí següent no va sonar el despertador, era dissabte i tots van poder fer una mica més el ronso al llit, feia un dia de sol lluent i començava a fer bon temps. »La Clara es va llevar i va esmorzar molt ràpid i va dir als seus pares ue aniria amb els seus amics aproﬁtant el bon dia ue feia, al rierol de la Pedra, una petita riera que travessava el poble. »Va passar per casa d’en Quim i tots dos van anar aplegant els altres companys. Tots junts van arribar al rierol de la Pedra. De sobte es van quedar parats quan van veure que el riu estava brut d’escombraries, deixalles, ampolles de plàstic, llaunes... – 18 –

a emma a dir uest no és el rierol de l estiu passat uan veníem a banyar-nos... Què li ha passat?”. »En Miquel estava ben enfadat. Com podia ser que hi hagués persones que embrutessin un lloc tan bonic? En Miquel va proposar d’anar a l’Ajuntament a demanar guants i bosses d’escombraries per recollir aquella brutícia del rierol de la Pedra. El secretari de l’alcalde es va quedar bocabadat en veure la iniciativa d’aquells nens. Van recollir tota la brossa, i el rierol va quedar tal com el recordaven, net i preciós. »Esgotats de la feina del matí, van decidir anar a casa a dinar i fer una petita migdiada. Aquella tarda, va sonar el telèfon de casa d’en Miquel. Era l’alcaldessa, que va demanar al nen que anés a buscar els seus amics i anessin tots a l’Ajuntament. Un cop allà l’alcaldessa els va donar les GRÀCIES! »Aquella nit al cel hi havia tres estrelles que il·luminaven la negra nit. Va ser una nit meravellosa. La Clara, en Quim, en Miquel i els seus amics van entendre llavors que sempre que fem una cosa bona per construir un món millor al cel neix una estrella nova. Si aquesta nit veieu el cel estrellat, penseu que hi ha moltes persones al món que volen canviar-lo i fer-lo millor. Vosaltres voleu canviar el món? Tots van respondre a l’uníson: SÍÍÍÍÍÍ! »Conte contat, conte acabat —diu la Mònica.

– 19 –

En Biel i la màquina

Pseudònim: Minions Autors/es: Yasmin Ahalli, Pep Arolas Beltran, Jafeth Barahona Mendoza, Dounia Barri, Ainoa Canals Rovira, Yakuba Ceesay Ceesay, Ariadna Don Salguero, Quim Duran Tenorio, Biel Florensa Companys, Aina Fontanet González, Darío Jaldo Cabrera, Ona Juan Domínguez, Janke Kebbeh Tunkara, Roger Nierga Canet, Mateu Orzaez Verdaguer, Eloy Prado Roura, Mariona Puig Bramon, Arnau Rodríguez Vilà, Ali Sahoneg Touray, Eloi Serrat Doñate, Cristina Sobchuk, Laia Urbano Garcia, Yi Zhang Categoria: Cicle inicial Escola: Escola la Draga, Banyoles Mestra: Àngels Salvador

Hi havia una vegada un noi inventor a qui no li agradaven gens les paraules lletges. Era un noi molt espavilat que es deia Biel. Tenia 28 anys i vivia al mig del poble de Banyoles. Vivia en una casa al carrer Amistat i en deien ca l’inventor. Un dia que plovia i en Biel estava molt avorrit passejant pel carrer, de sobte, va sentir una paraulota. L’havia dit un nen que estava enfadat amb la seva mare. En Biel es va posar molt trist perquè no li agradaven gens les paraules lletges. Va decidir que inventaria una màquina per transformar les paraules lletges en paraules boniques. Va tornar ben ràpid cap a casa per començar el seu invent. Quan hi va arribar va pensar que li aniria bé una mica d’ajuda. Hi havia un grup de nens i nenes, que eren veïns seus, que l’ajudaven. Els va cridar fent ser ir uns tubs ue ana en de finestra a finestra e seguida tots els nens i nenes ja eren a casa d’en Biel. En Biel els va explicar que volia inventar una màquina que transformés les paraules lletges en paraules maques i volia la seva ajuda perquè a ells tampoc no els agradaven i, a més a més, s’ho passaven molt bé ajudant-lo amb els seus invents. Entre tots primer van fer un disseny de com seria la seva màquina transformadora i van començar a buscar el material que en iel tenia guardat i classificat en uns armaris molt grossos Van agafar tubs de ferro de totes les mides, botons de fusta, vidres, un colador de forats ben petits, cargols i una caixa de guardar eines ella ue pensa en aprofitar per fer la m uina Llavors van agafar martells, tornavisos, claus angleses, serres i un trepant. – 22 –

En aquell moment van sentir una paraulota que havia dit una nena ue passa a pel carrer i a pu ar amb el ent fins a entrar per la finestra a an guardar en una capsa de llauna sense forats per no sentir-la. Seguint el seu disseny van construir la seva màquina que arreglava les paraulotes i van voler provar-la a veure si funcionava amb la paraula lletja que havien atrapat. La paraulota entrava per un tub de color vermell a dins de la capsa metàl·lica i passava pels forats del colador. La paraula quedava ben esmicolada amb totes les lletres separades, que queien en un calaixet, esperant fins ue un rull de paper enganxa a les lletres per només aquelles que servien per fer paraules boniques. Mentrestant en Biel i els seus ajudants es posaven unes ulleres fetes amb uns vidres especials per poder veure la transformació de les paraules. Llavors quan la paraula bonica ja estava preparada sortia per un altre tub daurat i en Biel i els seus amics la posaven en una bossa i la deixa en sortir per la finestra per tal ue entrés per les orelles de tothom. En Biel i els seus amics van portar la màquina a la terrassa de casa seva i quan sentien una paraulota la màquina respirava i se l’empassava. Des d’aquell dia cada vegada a Banyoles se senten menys paraulotes i tota la gent està més contenta i feliç. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

– 24 –

Salvem les tortugues

Pseudònim: Els Stilton Autors/es: Salma Abarkane, Ibrahim Bououbi, Gerard Burgos, Àlex Clemente, Claudia Dalmau, Anna Maria Ferrández, Èric Giraldo, Esteban Lourenço, Marc Manzano, Yasser Massah, Ingrid Peirot, Aina Rodríguez, Hera Saiz, Paula Sánchez, Miren Shimdat, Laia Santiago, Emma Valenzuela, Pol Vázquez, Laura Vázquez Categoria: Cicle inicial Escola: Escola Santa Maria de Cervelló, Cervelló Mestra: Anna Moreno

Hi havia una vegada la família Domi. Era una família de cinc membres: els pares i tres germans. Eren molt divertits i els agradava molt explorar coses noves. Feia força temps que estaven preocupats pels problemes que comportava l’extinció d’algunes espècies d’animals i estaven decidits a fer-hi alguna cosa. Un dia, quan tornaven de l’escola, van trobar una carta dins la bústia. El remitent era un inventor que coneixia les aventures de la família perquè s’havien publicat en diaris i revistes. Van seure tots a la sala i la van llegir: Bona tarda, família Domi, Soc en Pepito Ferran, investigador del CRAM, el Centre de Recuperació d’Animals Marins. Sé que sou una família que us preocupeu molt pels animals en perill d’extinció. I sovint ajudeu a rescatar-ne. Necessitem la vostra ajuda perquè tenim un problema a la platja de Gavà. Les gavines sovint ataquen els ous de les tortugues marines i es volen menjar les petites tortuguetes acabades de néixer. La tortuga babaua està amenaçada de perill d’extinció. Per això necessitaríem que vinguéssiu per buscar una solució. Moltes gràcies, Pepito Ferran Només acabar de llegir la carta, tots van tenir clar que volien a udar ls nens an proposar anar ﬁns al amb bicicleta que contamina menys i tots en tenien una. En Martí, com que era massa petit, anava a la cadireta darrere del pare. La Paula i en Jordi ja anaven pedalejant tots sols. – 26 –

Van arribar i només entrar es van presentar i van preguntar per en Pepito Ferran. Ell va sortir d’un dels laboratoris. —Tenim una idea que pot funcionar perquè les gavines no es mengin ni els ous ni les tortugues petites —va dir la Paula. En Pepito, tot sorprès, va preguntar quina era aquesta idea. —És un tobogan amb una tapa al damunt. Així, les tortugues marines podran passar tran uil lament fins a l aigua sense ue les gavines se les mengin —va dir en Jordi. En Pepito Ferran va trobar que era una idea fantàstica! Van anar cap a un laboratori especial per tal de construir el tobogan. Tothom ajudava. Alguns agafaven tubs, altres passaven els cargols i els claus. Fins i tot en Martí ajudava passant les eines als seus pares. uan an acabar el an transportar entre tots i totes fins a la platja i el van instal·lar a la sortida d’un dels nius de tortuga. an col locar una c mera al principi del tobogan per filmar quan naixessin les tortuguetes. Uns dies després, en Pepito els va trucar per informar-los que ja era el moment! a fam lia omi a anar de seguida fins a la plat a de veure si l’invent funcionava. – 28 –

tant ue funciona a es tortugues babaues arriba en ﬁns al mar de pressa i sense entrebancs. Van estar molt contents que l’invent anés bé. Ara ja només calia l’ajuda de molta gent per poder fabricar un tobogan per a cada niu, i així milloraria el risc d’extinció que tenien les tortugues babaues al Mediterrani.

– 29 –

Quins fums!

Pseudònim: Els cocos Autors/es: Kadiatou Balde, Amjad Boukhzar, Camila Calzada, Adam Darkoui, Abdellatif El Asri, Lena El Mihaoubes, Naiara Espinar, Leyre González, Raúl González, Lizbeth Portero, Dana Alsina, Gerard González, Xavier Lloret, Danny Lopera, Wiktor Mac, elina arcillo lena u o ri ocorull alma e asse Jannat Zeouali, Saloum Camara Categoria: Cicle inicial Escola: Bellavista Joan Camps i Giró, les Franqueses del Vallès Mestra: Cristina Oliver

—He tingut una idea genial! —va dir en Marcel tot dibuixant un somriure d’orella a orella. —Ja hi som! Tremola! —va respondre l’Ona en un to burleta. —Buf! Recordes com va acabar la teva última idea genial? La Cristina ens va renyar com mai! —afegí l’Ayman. —Aquesta vegada és diferent! No patiu! —va replicar en Marcel. —Això mateix vas dir l’última vegada! —li va etzibar la Laia tot exagerant un fals sospir. —Xxxttt! Calleu i escolteu —va dir en Marcel tot mirant els seus amics un per un amb un gest de gravetat—. Amb la meva idea ajudarem la teva família, Bintou. Recordes que ens vas explicar que a l’Àfrica molta gent ha de recórrer més de vint quilòmetres diaris per aconseguir aigua, sovint de mala qualitat? —Sí. Simplement pel fet de no poder rentar-se les mans, molts infants pateixen malalties. Molta gent ha d’emigrar per aquest motiu —va afegir la Bintou. —I doncs? Quina és la teva idea exactament? —va demanar l’Ona, impacient. —Inventar una màquina que transformi el fum en aigua. —Què? —van exclamar tots alhora, incrèduls. —Molt senzill. Si agafem els fums negres de la contaminació i els passem per una màquina netejadora, es poden convertir en – 32 –

núvols blancs i nets que poden portar la pluja allà on faci falta. Així ens desfem de la contaminació i a la vegada aconseguim aigua! Què us sembla? —Doncs que et mereixes un premi Nobel! —va dir convençuda la Bintou. —Has dit senzill? Jo no sé ni per on posar-m’hi —va dir l’Ona. —Correm a explicar la nostra idea a la Cristina! Segur que ella ens orientarà —va proposar l’Ayman. Van arrencar a córrer com esperitats. Esbufegant van arribar a la classe on van trobar la Cristina corregint unes redaccions. Una vegada van recobrar l’alè van procedir a explicar la seva idea amb tots els ets i uts. La Cristina se’ls mirava un per un fent uns ulls com unes taronges. —I a qui us sembla que li podem demanar que construeixi aquesta màquina fantàstica? —va preguntar la Cristina amb un dolç somriure dibuixat a la cara. —No ho sabem! —va admetre la Laia—. A la NASA? Al senyor Google? A en Jeroni, que és un manetes? —Quin Jeroni? —va demanar en Biel amb cara d’estranyat. —El bidell de l’escola, tanoca! Qui, si no? —li va replicar la Laia amb cara de circumstàncies. s clar tivament.

a assentir en

– 34 –

arcel mo ent el cap aﬁrma-

—El meu pare és mecànic —va dir l’Ona, tota orgullosa—. Potser ell la pot construir. —Crec que més aviat ens faria falta un inventor —va proposar l’Ayman. —On el podríem trobar? —va preguntar la Bintou, tota pensativa. —Potser podem posar un anunci al diari: es busca inventor o cient ﬁc a dir l na tota con en uda —Què en penses, Cristina? —Doncs que la vostra idea m’agrada molt. Justament ahir llegia a la premsa que 1.500 milions de persones no tenen accés a l’aigua potable. I cada any moren 1,5 milions de nens i nenes per malalties associades amb la manca o la mala qualitat de l aigua eria genial ue els cient ﬁcs in entessin la ostra m quina perquè les persones més vulnerables tinguessin a l’abast aigua per beure i tenir cura de la seva higiene personal i domèstica. —Ara és quan arriba el però, oi? —va dir la Bintou, capcota. —Sí, Bintou. Temo que no deu ser fàcil construir aquesta màquina. Tant de bo en algun racó del món algú estigui treballant per resoldre aquests problemes. Malgrat tot us vull felicitar. Perquè canviar el món comença per vosaltres. Les vostres idees demostren que hi ha esperança de cara al futur. La millor idea és invertir a pujar persones com vosaltres, en educació, en valors i solidaritat. De vosaltres, en sortirà potser algun metge – 35 –

que descobrirà una cura del càncer. O algun polític que portarà equilibri i justícia al món. I qui ho sap, potser algun dia un de vosaltres construirà aquesta màquina prodigiosa. El món ja ha començat a canviar avui. Agafeu els vostres llibres i llapis. Són invents molt poderosos. Espremeu els vostres cervells. La imaginació i l’educació poden canviar el món. Vosaltres podeu inventar el futur. A què espereu? En Marcel mirava embadalit la Cristina. Mentre la seva mestra parla a ell somreia tot imaginant uina seria la se a ﬁta en la vida: construir la màquina netejafums fos com fos.

– 36 –

El club de les abraçades

Pseudònim: Els astronautes Autors/es: Ana Aguilar Lope, Ethan Andrés Méndez, Nayara Cansino Díez, Layla Carmona Córdoba, David Casilla Gómez, Wael Dahnoun, Firdaws Damoun Akhrchin, Abraham Fernández Moreno, Francis Hilario García de la Cruz, Melani González Ferré, Natán González Rodríguez, Nora Haibaoui, Rayan Lachhab, Mohamed Lahbar, Lola Lara Montoro, Adam Layadi, Huda Lfattouhi El Aichouni, Ariadna Denisse Muñoz Garcia, Ionatan Panea, Stefan Panea, Pol Pareja Rodríguez, Jesús Pichardo Aguilera, Marly Salvadó Gomez, Mariona Salvat Gay, Jaime Sampedro Ortega, Denis Soto González, Sergio Nicolás Stoica Categoria: Cicle mitjà Escola: Els Secallets, barri de Coma-ruga, el Vendrell Mestra: Tania Montilla Rodríguez

abeu ue és un club o ﬁns fa poc em pensa a ue s per les coses que han passat últimament a la meva classe m’han fet canviar d’idea. La veritat és que hi ha clubs de tota mena, i ara us explicaré quin és el meu. Bé, primer de tot, em presento. Em dic Joel, tinc 8 anys i vaig a la classe dels astronautes. La meva vida és bastant normal. Vaig a l’escola, faig extraescolars de futbol i els cap de setmana, després d’estudiar i fer els deures, surto una estona a jugar amb els amics. El que us deia, tot molt normalet. A la meva classe ha arribat una nena nova. Es diu Coral. La seva família s’ha instal·lat al barri per qüestions de feina. Té una germana més gran i un germà petit. Quan la vaig veure per primera vegada em va semblar molt maca. La mestra li va demanar que es presentés a la resta de companys i companyes de classe. La Coral ens va explicar que havien vingut a viure aquí perquè els seus pares s’havien quedat sense feina i ja no podien pagar la casa on vivien. El seu pare havia trobat una feina aquí i de moment s esta en a casa d una tieta ﬁns ue en poguessin llogar una per a ells. A l’hora del pati m’hi vaig acostar. Li vaig dir que podia venir a jugar amb nosaltres i ella em va dir que no, que preferia estar sola. Em va semblar que estava trista. Vaig pensar que jo també estaria trist si estigués en el seu lloc. I vaig començar a pensar què podria fer per animar-la. Però com que jo, d’idees, en tinc ben poques, vaja, d’idees bones, vull dir, perquè diu la meva – 38 –

mare que, d’idees esbojarrades, en tinc un munt!!!, vaig decidir parlar-ne amb els meus companys de classe. —Alguna cosa se’ns ha d’acudir! —els vaig dir. La Laia, que sempre està disposada a ajudar en tot, de seguida es va posar a la feina. Va agafar una llibreta i un llapis i ens va fer posar a tots al davant. —A veure, nois —ens va dir—, si volem ajudar-la el primer que hem de fer és esbrinar per què està tan trista. —Segur que és perquè troba a faltar els seus antics amics —va dir l’Éric. —I preocupada perquè encara no té casa! —va exclamar l’Emma, fent un crit que quasi ens deixa sords. —D’acord, nois! Prou!!! —va dir la Laia, aixecant els braços—. Llavors val més que no l’hi preguntem, perquè encara la farem posar més trista. —Ja ho tinc! —vaig exclamar gairebé sense adonar-me’n—. Hem d’aconseguir que quan sigui aquí se senti tan feliç que s’oblidi de la resta. —Molt bé! Tens raó, Joel! —va dir la Laia donant-me tres copets a l’esquena. —Doncs posem-nos ara mateix mans a l’obra. Serem... el CLUB DE LES ABRAÇADES! Cada matí, quan la Coral arribi a classe li – 40 –

farem una abraçada ben forta i li direm que estem molt contents de veure-la aquí, amb nosaltres. A mi, la idea de la Laia em va agradar, però, si us dic la veritat, em va fer una mica de vergonya. En això d’abraçar la gent no hi tinc la mà trencada! Però, dit i fet. L’endemà al matí, quan la Coral va arribar a l’escola, tots vam anar cap a ella a fer-li una gran abraçada. I tot i que es va quedar una mica aturada em va semblar que feia un mig somriure. A l’hora del pati es va acostar una mica més a nosaltres, però encara no va voler jugar. I van anar passant els dies i continuàvem abraçant la Coral. Ella cada cop somreia més ﬁns ue un mat a arribar i a ser ella la que va venir cap a nosaltres amb els braços oberts. Ens va dir que estava molt contenta d’estar amb nosaltres i a l’hora del pati, sense adonar-nos-en, ja estàvem tots jugant junts. La Coral ens va dir que les nostres abraçades li havien agradat molt, que se sentia estimada, i cada matí venia amb il·lusió i contenta a l’escola. Li vam explicar el nostre pla per fer-la sentir bé, i que ens havíem posat de nom el CLUB DE LES ABRAÇADES. Li va fer molta gràcia i va dir que ella també volia formar part d’aquest club. I que a partir d’ara faríem servir les abraçades per fer més feliç la gent. I en aquell moment ens vam posar mans a l’obra. A la professora de música, al conserge, a la cuinera... i quina sorpresa! Tothom ens tornava l’abraçada amb un gran somriure! – 41 –

mi em a semblar ue ﬁns i tot l ctor ue sempre es baralla amb tothom, estava més tranquil després que el CLUB DE LES ABRAÇADES aparegués a l’escola. La nostra mestra, que de seguida ho veu tot, ens va preguntar què volia dir això del nostre club, i la Laia, que no sap mantenir-se callada li a explicar ﬁl per randa el nostre pla I la cosa és... que li va encantar! Ens va felicitar i ens va dir que li semblava el club més meravellós del qual mai li havien parlat. L’endemà, quan vam arribar a classe, ens vam trobar una sorpresa. Anàvem d’excursió, però la mestra no ens va dir on. Només que el CLUB DE LES ABRAÇADES tenia una nova missió. Vam anar a una residència d’avis. Allà ens esperaven una bona colla d’avis i àvies, que de seguida ens van rebre amb els braços oberts. Després de petons i abraçades, ens van explicar un munt d’històries, algunes divertidíssimes i totes molt interessants. El matí ens va passar volant i els vam prometre que hi tornaríem. I així ho vam fer. Ara cada dimecres a la tarda, el CLUB DE LES ABRAÇADES anem a la residència i passem allà la tarda rec ue tots riem molt i som més feli os des ue i anem I tu? Vols ser del nostre club?

– 42 –

Fem un clic!

Pseudònim: Family class Autors/es: Lucía Acedo, Ricardo Batanero, Miguel Cabrillana, Izan Carmona, Aroa Custodio, Martina Hidalgo, Omar Hmimsa, Lucía Jiménez, Alvaro Jódar, Marta Lao, Hermes López, David Mampel, Candela Martos, Marina Morillas, Gonzalo Nacarino, Àlex Palacios, Joan Roca, Lídia Rubio, Gerard Sánchez, Diego Sola, Paula Suárez, Telma Toca, Joan Torres, Paula Valero, Sara Vidal, Jéssica Yánez Categoria: Cicle mitjà Escola: Sant Antoni Maria Claret, Cornellà de Llobregat Mestre: Valentí González

Hi! Em dic Curry. Com esteu? Sí, ja sé que pensareu que tinc nom de salsa, però en realitat tinc aquest nom perquè Stephen Curry és el jugador favorit de la NBA dels que viuen a casa meva. Soc un dog llest, little, afectuós (també m’encanta que m’acaronin) i juganer, de la raça pastor de carrer. I, sobretot, estic molt ben cuidat i soc molt HAPPY. M’agrada molt prendre el menjar als altres, sortir al carrer a jugar i no tinc manies. M’entusiasma parlar in english, passejar i anar al parc amb el meu amo i el seu ﬁll ani per fer nous friends. Voleu que us expliqui quin és my secret? Tot va començar un calorós dia d’estiu en el meu parc favorit, quan vaig conèixer tres gossos rondinaires que estaven avorrits, desesperats, tristos, desnodrits, infeliços, deprimits, descontents i solitaris. —Què us passa, guys? —vaig preguntar-los, sorprès per les seves cares tristes. —Els nostres amos ja no ens fan cas, sempre estan jugant amb el mòbil o amb el whatsapp —va contestar una petita gosseta negra, espavilada i de mirada trista, que duia una xapeta amb el nom de Lulú. —A casa meva es barallen per no treure’m a passejar. Al matí és horrible! Ho passo molt malament perquè he de fer un esforç molt gran per no fer-me el pipi per les escales —va afegir un enorme i bonàs buldog que es va presentar amb el nom de Tom. l pit or s n els ﬁlls del meu amo uan no estan ugant a la Play o amb la tauleta, es dediquen a maltractar-me. Com trobo – 44 –

a faltar aquells dies en què jugaven amb mi! Em llançaven la pilota i el frisbee, fèiem carreres o miràvem junts els capítols de La patrulla canina estirats al sofà —va explicar en Bobby, un gos blanc amb el pèl arrissat. —Mireu, jo abans era com vosaltres —vaig intentar començar a parlar, una mica sorprès. —No! Impossible! —em va tallar la Lulú—. A tu et cuiden molt bé, només cal mirar-te! —Si us plau, deixeu-me acabar —vaig insistir. La Lulú, en Tom i en Bobby van seure pacientment per escoltar-me mentre els seus amos, ben tranquils, seguien hipnotitzats al banc sense aixecar la mirada de la pantalla del mòbil. —Fa uns quants mesos, un diumenge estava desesperadament avorrit, jugant tot sol amb la pilota del Dani, intentant cridar la seva atenció i, sabeu què? Just quan la vaig agafar tenia el cul a sobre de l’interruptor d’internet. Vaig sentir el clic i... no us podeu ni imaginar com es van enfadar tots. En un primer moment, em vaig espantar! No us explicaré res més... Ho heu de provar: boicotegeu internet, els mòbils, les tauletes, i ja veureu com canvien les vostres vides. —Sembla emocionant i divertit. De seguida que arribi a casa ho provaré —va dir el Bobby. El seu amo em va dirigir una mirada curiosa mentre se l’emportava cap a casa. —Let’s go! aventura.

a exclamar la ul

– 46 –

contenta de tenir per ﬁ una

Després d’aquella trobada amb els meus nous amics, cada vegada que passava pel parc hi donava un cop d’ull per veure si els veia. No hi havia manera de coincidir. Només un dia, mentre acompanyava el Dani a la pista de bàsquet del barri, vaig veure el Tom per la vorera del mercat, caminant orgullós amb el seu amo, feliç de veure com recollia les caques i li dedicava comentaris simpàtics i agradables. er fi un d a uells espres d estiu en u la gent es ueda al carrer fins tard men ant un ice-cream, parlant i jugant amb els amics i els veïns, ens vam retrobar tots al nostre park. —Quina raó que tenies, Curry —van exclamar tots tres en veure’m. —El meu amo torna a jugar amb mi, és fantàstic. Quan arriba a casa el primer ue fa és tancar el m bil a dir content el Bobby. —A casa meva els primers moments van ser horrorosos. Tothom cridava i estava de mal humor, però de mica en mica es van adonar que eren més feliços: parlaven, jugaven, se n’anaven a dormir més d’hora. Els nens de casa han millorat les notes i cada nit em llegeixen contes molt di ertits abans de ficar-se al llit. És genial! —ens va explicar la Lulú. —I tornen a recollir les caques! Jo passava molta vergonya cada vegada que es feien els despistats... —insistí el Tom. —Guys —vaig dir—, què us sembla si fem la nostra Patrulla Clic i ens dediquem a explicar el nostre SECRET a tots els gossos que veiem per la ciutat? – 47 –

—Vols dir que tenim una missió? —va preguntar la Lulú, tota emocionada. A partir d’aquell dia la nostra ciutat va fer progressivament un canvi espectacular: els carrers estaven més nets, la gent estava més pendent de saludar i somriure als veïns i amics que d’agafar el mòbil, la lectura compartida i relaxada tornà a les cases, la gent tenia més ganes de «fer l’indi» en família i gaudir de la natura, els jocs de taula ja no estaven plens de pols a les prestatgeries... DO YOU WANNA CLICK? Fes un clic, serà molt divertit!

– 48 –

Un món millor és possible

Pseudònim: Els espavilats Autors/es: Mia Ballestar, Marc Barceló, Adrià Beltrán, Laia Cámara, Maria Campíñez, Biel Carrasco, Anna Esplugas, Clara Fajardo, Eloi Gómez, Albert González, Nerea Lao, Carla López, Anna Masip, Lluc Morell, Èric Moya, Luna Pérez, Clàudia Pozo, Míriam Rodríquez, Ángel Rodríguez, Laura Roig, Martí Salas, Jan Saldaña, Èric Sánchez, Alba Takahashi, Judit Zapater Categoria: Cicle mitjà Escola: Col·legi Santa Teresa de Jesús, Terrassa Mestra: Núria Lacueva Porta

st em molt capﬁcats uina feinada se ns a ia girat ns avíem proposat de fer un projecte de treball realment difícil: «Fer un telenotícies». Però no un telenotícies qualsevol, com els que estem acostumats a veure a la televisió, on la majoria de vegades surten notícies que ens preocupen, ens produeixen por i moltes vegades una gran tristesa. Nosaltres volíem que el nostre donés ànims, afavorís la imaginació per solucionar els problemes i, sobretot, transmetés l’esperança que un món millor és possible. Buscant i llegint notícies del nostre món ens vam adonar que no seria una feina fàcil, ja que la majoria parlaven de guerra, violència, pobresa, contaminació, malalties... Problemes molt importants que es repetien cada dia a tot arreu i, pel que semblava, de difícil solució. Estàvem una mica desanimats! Potser seria millor triar un altre tema. La Mireia, a l’assemblea de classe, va dir: —Està clar que nosaltres només som nens i nenes de tercer i no serà fàcil tirar endavant el nostre projecte, però ho hem d’intentar. En Pau va afegir: —Nosaltres, a l’escola, a l’esplai, a la família... també en tenim, de problemes, potser no tan greus, però oi que intentem buscar-los solució? La Rosa, la seva mestra, els va proposar: – 50 –

—Què us sembla si ens organitzem en comissions de treball, comencem a reflexionar sobre el tema ue ens toca i pensem idees per solucionar-lo. Hem de contribuir a millorar el món i jo crec que vosaltres teniu molt a dir-hi! Hi va haver una mica de rebombori, però de seguida vam entomar el repte i tota la classe ens vam començar a organitzar en grups de treball: El grup d’Els Divertits treballarem la guerra. Els Exploradors intentarem buscar solució a la pobresa. Nosaltres, Els Pirates, reflexionarem sobre la iol ncia Doncs Els Investigadors cercarem la manera de combatre les malalties. Els Superherois lluitarem contra la contaminació. embla a ue tot comen a a a funcionar les idees flu en sense parar i el projecte de fer un bon telenotícies o, millor dit, un «telenotícies bo» anava per bon camí. Els Divertits van començar a fer la seva pluja d’idees, mentre el secretari del grup en prenia nota: La guerra mata, destrueix les ciutats i les cases de la gent, provoca refugiats que han de marxar del lloc on viuen fins i tot a altres països per no morir. A vegades els veiem seguint les vies del tren i travessant el mar amb barques. Molts moren abans d’arribar al seu destí! Ens preocupen totes aquestes persones innocents que no – 52 –

poden fer res per defensar-se. A nosaltres no ens agraden les bombes, sobretot les nuclears, que sabem que són molt perilloses. Volem la pau! Per això necessitem polítics més bons, que estiguin disposats a dialogar i que tinguin bones idees per fer un món millor. Per què gastar tants diners en exèrcits i armes en lloc de combatre la misèria que comporta la guerra? Nosaltres, a l’escola, quan tenim les nostres petites guerres bé ue ens toca anar al ac de la au i uan el di leg s encalla sempre tenim els nostres mestres per fer de mediadors a les situacions. Des que tenim l’aula d’interioritat i meditació sembla que hem après a considerar més l’altre i a nosaltres mateixos. Els Exploradors van començar a debatre sobre la pobresa, un tema que els preocupava molt. La pobresa ens produeix molta tristesa! Hi ha països que són molt pobres perquè la majoria de la gent té necessitats. A Síria són pobres per la guerra; a l’Àfrica, part de la població passa gana i per tenir aigua potable han de recórrer molts quilòmetres; a l’Índia hi ha molta misèria... Però també trobem pobresa vivint entre nosaltres, hi ha gent que dorm al carrer, que demana caritat i ajuda amb cartellets, nens com nosaltres que ho passen molt malament. Cal repartir la riquesa! Hi ha països rics com els Estats Units i alguns d’Europa que tenen molt a dir-hi i sobretot a fer-hi. Bé que nosaltres ajudem des de l’escola fent aportacions a la nostra ONG, fent esmorzars solidaris i aportant aliments per als qui ho necessiten per Nadal!

– 53 –

A casa també els pares ens parlen d’estalviar i no malgastar! ls irates en la se a reﬂexi sobre la iol ncia tenien moltes coses a comentar. No ens agrada la violència perquè les persones que la pateixen se senten molt malament, els fan mal i tenen molta por. Sentim parlar cada dia de la violència de gènere, contra els animals, contra els més dèbils, els que són diferents i també del bullying. Els violents volen tenir poder sobre els altres, són agressius i no saben posar-se al lloc de les seves víctimes. No podem acceptar cap tipus de violència! A l’escola ens va molt bé fer dinàmiques d’educació emocional per aprendre a controlar les emocions negatives com l’enveja, la gelosia, l’enuig i, sobretot, la ràbia. També en les nostres tutories setmanals parlem del que ens agrada, del que cal millorar i del que hem de canviar. És molt important que ens respectem i que es facin campanyes per denunciar la violència. Els Investigadors, que cercaven com combatre les malalties, no paraven de fer aportacions. Les malalties a vegades són molt perilloses perquè posen en joc la nostra salut i fins i tot la vida. Creiem que hi podem buscar solucions! Cal fer recerca per trobar medecines que les puguin curar, per això necessitem persones formades i diners. També sabem que algunes malalties es poden evitar fent activitat física, menjant sa i dormint les hores adequades. Els nens i nenes ja ens encarregarem de dur a la pràctica tots aquests hàbits saludables i ens esforçarem per aprendre amb – 54 –

entusiasme i interès. Però els diners s’han de trobar per fer bones investigacions. Nosaltres sabem que se’n poden obtenir estalviant i no malgastant-los en coses poc importants. La contaminació portava de cap els Superherois: El nostre planeta està brut i cada cop més contaminat. L’aire cada vegada és més irrespirable, al mar hi ha veritables illes de plàstic, cada dia desapareixen grans extensions de boscos a l’Amazònia... Tots en paguem les conseqüències: persones amb malalties, animals en perill d’extinció i la Terra progressivament més desèrtica. Si sabem que reciclar, reduir i reutilitzar és imprescindible, per què no es fa? Reduir el CO2 , un gas molt perjudicial, ja és possible utilitzant mitjans de transport públic, anant en patinet i, sobretot, caminant més. Els vehicles híbrids i elèctrics també hi poden contribuir. Aquí tenim un problema de prendre consciència, mesures per dur a terme ja n’hi ha moltes. La nostra escola, que és Escola Verda, ja té un comitè ambiental i delegats verds que ens acompan en per fer reﬂexi i prendre mesures a osa a uedar mera ellada de la feina feta de les reﬂexions tan ben exposades i del nivell de consciència dels nens i nenes de tercer. El telenotícies està a punt! Només cal acabar de donar-li forma abans de presentar-lo als pares, mares, mestres i a l’alumnat de l’escola.

– 55 –

Va arribar el gran dia i tothom va poder veure el resultat del projecte. L’objectiu s’havia aconseguit: havíem fet un telenotícies amb idees per millorar el m n i amb un missatge ﬁnal molt clar que tota la classe va donar a conèixer cantant i ballant el Rap de canviar el món és possible. «Nosaltres tenim la clau per obrir la porta a un futur millor.»

– 56 –

El poder d’un somriure

Pseudònim: Miquel Autor: Miquel Vernis March Categoria: Cicle mitjà Escola: FEDAC Canet, Canet de Mar Mestra: Carme Solà

Premi_Pilarin_2018.indd 57

25/5/18 13:18

Em dic Roc, tinc 8 anys, visc en el 1r 3a del carrer Font i us vull explicar la meva nova amistat. Fa tres mesos que ha nascut la meva nova germaneta, la Clara, amb ella ja som cinc germans! Jo soc el tercer de tots ells i, és clar, els meus pares, en Martí i la Berta, no poden estar tant per mi com voldria perquè estan ocupats amb els meus dos germanets petits, en Jordi i la Laia. La meva vida va canviar completament quan vaig conèixer la iaia Marta, que té 81 anys i viu en el 1r 4a del meu replà. La iaia Marta no és la meva iaia, però com si ho fos. Ella viu sola, se li va morir fa poquet el seu marit, en Pep. Amb ella ens vam conèixer amb el meu somriure. Era un dissabte al matí i, com cada dissabte, els meus germans i jo vam acompanyar la mare al mercat. A la parada de fruita em vaig despistar i vaig perdre la mare de vista. De cop em vaig trobar agafat de la mà de la Marta, la meva veïna. Ella, afectuosament, em va dir: «Tranquil, petit, t’ajudaré a trobar la mare». I jo mig tremolant li vaig donar les gràcies. Vam trobar la meva mare just a la parada de darrere comprant verdures. Jo, agafat de la mà calenta i suau de la iaia Marta, només feia que somriure. Aquell va ser l’inici de la nostra gran amistat. A partir d’aquell dia, abans d’anar a l’escola, quan vaig a comprar el pa perquè la mare ens faci l’esmorzar també compro el pa de la iaia Marta i aquelles petites coses que li fan falta cada dia, i quan arribo a la tarda de l’escola, vaig a casa seva i faig els deures amb la se a compan ia li llegeixo el diari i per u no dir- o em prepara uns superberenars ue em llepo els dits com pa amb xocolata i pa amb fuet assem una estona – 58 –

divertida xerrant de les coses de cada dia. Ella sempre em parla dels seus nets, que viuen a Barcelona i que la venen a veure el cap de setmana, i jo de les coses que em passen a l’escola. La nostra amistat va començar amb un somriure...

– 60 –

La força dels pensaments

Pseudònim: Pensaments Autors/es: Vinyet Alvarado Viure, Maria Carbonell González, Hugo Estela Márquez, Elena Fernández Munuera, Chloe Fontalba Cardozo, Carla Galan Tarridas, Gorka Garrido Risco, Marina Granado Vicente, Keren Gutiérrez Pozo, Paula Heras Serra, Alberto Llorens Rabelo, Claudia López Aguilar, Jordi Marín García, Àlex Montes Moreno, Iker Pérez atero ernat la raga ara e es atal n ais i ont Martina Rubio Blancart, Sara Sánchez Lozano, Khadija Sbay Zekkari, Nuria Souto Rocha, Abdoulie Tunkara, Joan Nicolau Vives Mamaní Categoria: Cicle mitjà Escola: Vedruna Malgrat, Malgrat de Mar Mestre: Sergio Gómez

En el món hi havia moltes coses que no funcionaven prou bé. L’Aleix i els seus dos amics estaven molt preocupats. Ells vivien en un poble petit de Catalunya, en un poble normal i corrent. En el seu poble hi havia gent que vivia molt bé, però també n’hi havia que no: hi havia gent gran que estava sola, gent pobra que dormia al carrer, malalts, persones que passaven gana... Els nens van decidir que havien de fer alguna cosa per aquestes persones, els van voler ajudar, i cada tarda, en tornar de l’escola, feien una bona obra. A vegades anaven a visitar algun avi, donaven mantes als que dormien al carrer perquè no tinguessin fred, compartien el seu menjar amb els que no tenien res..., però de seguida es van adonar que era molt complicat ajudar tothom. A més, només podien ajudar els del seu poble, i ells volien ajudar més gent... de tot arreu. Veien les notícies a la tele i sabien que al món, a més de tot això, hi havia guerres, refugiats, nens que no podien anar a l’escola. Que difícil que era ajudar tothom! Pensaven molt, moltíssim, i estaven molt preocupats. Un dia, es van donar les mans i es van posar a pensar tots tres junts. Van pensar durant molta estona, en silenci, i van pensar tant i tant que a cada un d’ells li va sortir una bombolla del cap. Tres bombolles petites que es van ajuntar i es van convertir en una gran bombolla que pujava cap al cel! Els tres amics van voler agafar la bombolla, però va ser impossible!!! La superbombolla s’enlairava com si res... Després de pensar molta estona, es van adonar de la força que tenien els seus pensaments. Per què podien fer servir aquella bombolla? L’Aleix va tenir una molt bona idea: va dir que podrien transformar-la en una bombolla màgica que ajudés tota – 62 –

la gent que ho necessitava. Però hi havia moltes persones i només una bombolla. —Serà una gran bombolla que fabricarà bombolles petites! —va dir l’Aleix. Van tornar a agafar-se de les mans i van pensar molt fort per donar-li potència i energia per fabricar petites bombolles que ajudarien la gent. Cada bombolla servia per ajudar un tipus de gent diferent. De cop i volta, el cel estava ple de bombolles de colors vius! La gent de tots els països ho podia veure. Fins i tot va sortir a la tele! Tothom es preguntava d’on havien sortit les bombolles, però no ho van poder descobrir. L’Aleix i els seus amics no sabien si explicar- o o an estar rumiant per al ﬁnal an decidir que allò seria el seu gran secret. La gent del seu poble estava tan contenta amb aquell cel de bombolles tan boniques que només tenien ganes de fer coses bones. Igual li va passar a la gent de tot el món. La gent només tenia ganes de fer el bé: els rics ajudaven els pobres, els nens petits feien companyia als avis, els malalts que estaven sols se sentien estimats per la gent que els anava a veure, es van acabar les guerres, els que tenien més menjar el compartien amb els que no en tenien... Així va ser com l’Aleix i els seus amics van descobrir la força dels bons pensaments, pensaments que s’havien convertit en bombolles de colors! – 64 –

Idees per canviar el món

Pseudònim: Umi22 Autora: Mar Prats Enrich Categoria: Cicle superior Escola: Escola Garcia Fossas, Igualada Mestra: Eva Escolà

A la Mar li han proposat fer un conte per a un concurs i el tema és: idees per canviar el món. Ha estat pensant-hi durant dies i dies, però no hi ha hagut manera d’inspirar-se, no se li ha acudit cap GRAN idea per canviar el món i... només li queda una setmana per entregar el conte!!! Dilluns, a l’hora del pati, mentre jugava amb els seus amics, ha aixafat un paper d’alumini que algun nen havia tirat a terra. La Mar sap que contamina molt i, de cop, s’ha il·luminat, ha anat corrent a la seva professora i li ha preguntat si podia fer una campanya a totes les classes de l’escola demanant que, en comptes de portar paper d’alumini, demanessin als pares que els posessin l’entrepà embolicat amb un tros de roba, o en una carmanyola, o... Després de passar per totes les classes ha fet càlculs: ha pogut comprovar que 34 alumnes porten l’entrepà en paper d’alumini, això suposa uns 17 metres de paper d’alumini cada dia, per 5 dies d’escola, resulten 85 metres cada setmana, per 34 setmanes que té el curs, són 2.890 metres de paper d’alumini cada curs. Si els alumnes de les classes li fan cas, el món haurà fet ja un petit pas per millorar. Dimarts, quan torna a casa, passa per una botiga d’impressió digital i veu que llencen tubs de cartró al contenidor. Segueix caminant i, una mica més enllà, passa per davant d’una botiga de pòsters on veu que el dependent està entregant un pòster embolicat en un tub de cartró a un client. Sense dubtar-ho entra a la botiga i comenta al dependent que a la botiga d’impressió digital tiren tubs de cartró similars als seus i que els podrien aproﬁtar per estal iar de comprar-ne l dependent li dona les gràcies i li assegura que els anirà a veure. Quan la Mar arriba a casa com el dia anterior fa els c lculs si cada dia llencen o compren tubs en un an fan un total de tubs de – 66 –

– 67 –

cartró. Si les botigues li fan cas, el món ja haurà fet un altre pas per millorar. Dimecres, la Mar dina a casa dels avis i com sempre el seu a i men a poma de postres e sobte li pregunta a la se a ia quants quilos de pomes compren cada setmana, i la seva ia li diu ue en compra un uilo el dilluns i un uilo el di ous La Mar li demana que el dia que vagi a comprar pomes ho faci a una fruiteria «a granel», i que ella porti la seva bossa de roba perquè les de plàstic contaminen. Com les altres vegades la Mar torna a fer el càlcul: si l’àvia va a comprar pomes dos cops a la setmana i li donen una bossa de plàstic cada vegada que i a al cap d un mes li auran donat bosses i en un an bosses de pl stic i l ia fa cas a la ar i no gasta tantes bosses de plàstic, el món farà un altre petit pas per millorar. Dijous veu el seu tiet vestit de mecànic i li pregunta quants cotxes arregla cada dia. Aleshores li proposa posar una guardiola al taller perquè cada client que passi a arreglar el seu cotxe pugui donar un euro. Ella vol proposar als caps del seu esplai comprar i plantar arbres amb aquests diners. Ha estudiat que els arbres durant el dia converteixen la contaminació en oxigen. Si cada dia el seu oncle arregla 5 cotxes, i cada propietari posa un euro a la guardiola, en una setmana hi haurà 25 euros; en un mes euros i al ﬁnal de l an es podran plantar arbres Si cada persona que porta el cotxe a arreglar hi posa un euro, el món farà un altre petit pas per millorar. Divendres va a dinar al restaurant de la seva tieta i, com sempre, li serveixen una ampolla d’aigua. De cop la Mar s’aixeca i va a buscar la tieta i li proposa que cada ampolla d’aigua que compri a partir d’ara sigui de vidre, que contamina molt menys que – 68 –

no pas el plàstic. La Mar torna a fer càlculs: si cada dia serveixen 50 ampolles d’aigua, en una setmana sumen 350 ampolles d’aigua; en un mes, 1.400 ampolles d’aigua, i en un any, 16.800 ampolles d’aigua. «Si la meva tieta em fa cas i a partir d’ara compra les ampolles d’aigua de vidre, el món farà un altre petit pas», pensa la Mar. Dissabte, quan la Mar es posa davant de l’ordinador, els dits li van sols, s’adona que el món no necessita una gran idea per canviar! Només cal tenir petites idees i posar-les en pràctica. D’aquesta manera, si tots fem una mica, uns quants no ho hauran de fer tot.

– 69 –

Tot és gratuït si veritablement ho necessites

Pseudònim: Princesa Autora: Andrea Martín Torrecillas Categoria: Cicle superior Escola: Arrels Esperança, Badalona Mestra: Margarita Velasco

a fa temps ue m i aig fixar uan passe a a per arcelona amb la mare o el pare, que hi havia moltes persones assegudes en alguna cantonada, a la porta d’una entitat bancària, a la Rambla o al passeig Marítim de la Barceloneta, demanant diners per menjar o dormint tapades amb cartrons. La veritat és que la primera vegada que hi vaig parar atenció vaig sentir com una mena d esglai al cor o m i a ia fixat mai potser per u era massa petita i estava pendent d’altres coses, no ho sé. Però va ser com una bufetada, no entenia res! Va ser un dia durant les vacances de Nadal. La mare va entrar en una botiga a comprar diverses coses i el pare i jo ens vam uedar fora per u a est em molt cansats e sobte aig fixar-me que al costat dret de la porta d’entrada a la botiga hi havia un senyor, més o menys de l’edat del meu pare, que estava assegut a terra amb un gos al seu costat i un pot on hi havia unes quantes monedes. També tenia un carro, com els dels supermercats, on duia una manta, ampolles d’aigua i poca cosa més. Va ser una imatge de la qual no podia treure la mirada. Què hi feia, aquell senyor, allà? Havia caigut? Però era molt estrany, perquè, si era així, ningú no l’ajudava a aixecar-se. Li vaig preguntar al pare i em va explicar que era un pobre. Aquesta resposta no em va aclarir gaire les coses. Què volia dir això? Perquè sempre que jo em passava demanant als pares que em compressin coses, la mare em deia: «Eh, senyoreta, que no som rics!». És a dir, si no érem rics és que érem pobres. I nosaltres no feien el que estava fent aquell senyor. El cas és que a partir d’aquell dia el meu cervell va desenvolupar una mena de detector. Quan sortíem a passejar, jo gairebé no mirava els aparadors, només estava pendent de veure algun pobre. I malauradament en vaig veure molts. Eren a tot – 72 –

arreu. La qüestió és que tinc la sensació que només els veia jo, perquè la gent passava pel seu costat i no els miraven, semblava que fossin invisibles. Evidentment, jo bombardejava els pares amb preguntes i preguntes: «Per què són pobres?», «On viuen?», «Tenen menjar?», «Dormen al carrer?», «Per què la gent no els ajuda?», «Estan malalts?», «On és la seva família?», «Per què l’alcaldessa no els deixa una casa per estar-s’hi?», «Vols dir que si truquem a la Guàrdia Urbana o als Mossos no els vindran a ajudar?». Els pares, encara que ho intentaven, no eren capaços de donar respostes a totes les meves preguntes. I és que jo no podia entendre que en una ciutat com la nostra pogués passar això. De fet, jo pensava que pobres, per exemple, eren les persones d’altres països que veiem al telenotícies fugint de la guerra i la misèria. Però a Barcelona, que està plena de turistes, restaurants i botigues? Vaig estar dies i dies donant voltes a la possible solució i, amb l a uda dels pares finalment la aig trobar onstruir em la m quina de «tot és gratuït si veritablement ho necessites». a ia de ser una m uina semblant a a uelles on es fi uen unes quantes monedes i pots comprar una beguda, un entrepà o alguna llaminadura. Però hauria de tenir més coses com ara sabates, roba, medicaments... És a dir, tot allò que una persona pot necessitar i val diners. I, a més a més, s’haurien de repartir per tota la ciutat, al costat de les altres màquines que utilitzen els ciutadans. er la m uina no era complicat per u ens am ficar a internet, i ja sabeu que s’hi poden trobar vídeos per fer qualsevol – 74 –

cosa. El veritable problema era que la gent no ho podia pagar amb diners. Havíem de pensar com ens ho faríem. El pare va proposar ue paguessin amb pedretes o ﬁns i tot amb fulles de plantes. Però de seguida vam veure que això no era viable, perquè si les altres persones ho veien sempre apareixeria algun espavilat que intentaria treure coses de la màquina de manera gratuïta, sense necessitar-ho. Aquest problema ens preocupava moltíssim; havien de trobar la manera de fer que funcionés. Sortíem per la ciutat buscant els llocs on les instal·laríem i en una d’aquestes sortides ens vam trobar una noia jove. Dormia en un dels caixers automàtics que estan repartits per la ciutat i que a les nits es converteixen en dormitoris per a les persones ue no tenen on anar l ue em a cridar l atenci d ella a ser la tristor de la seva mirada. Transmetia la baixa autoestima que tenia de si mateixa. La sensació que ja havia perdut tantes coses que ja no en podia perdre més. I en aquell moment em vaig adonar que ja tenia la solució. És això el que diferenciava aquestes persones de la resta: la seva mirada. Havíem d’introduir a la màquina un sensor que detectés l’estat d’ànim de les persones mitjançant la mirada. Els meus pares es van posar en contacte amb diferents professionals d’informàtica i d’imatge i els van exposar el nostre projecte. Els vam explicar què necessitàvem d’ells i de seguida es van interessar moltíssim i van acceptar el repte. Al cap de poques setmanes, començaven a funcionar les nostres màquines. Ens vam passejar per tota la ciutat informant a tots els possibles usuaris i en pocs dies tothom n’estava assabentat.

– 75 –

Va ser un gran èxit; actualment estan funcionant de meravella. i alguna egada ﬁ ues diners en una m uina per comprar alguna cosa i no t’ho dona no pensis que no funciona. Has de pensar que és una de les màquines de «tot és gratuït si veritablement ho necessites», i per sort tu no ho necessites. Estem molt contents perquè hem solucionat un gran problema, en realitat una part d’ell. Ara són els ajuntaments i els governs els ui an de posar ﬁl a l agulla per tal de solucionar la resta com per exemple: proporcionar habitatges, feina, formació... Es tracta que tothom aconsegueixi viure amb dignitat i normalitat de la seva feina. Es tracta que desaparegui la tristor de les seves mirades i aquest espai l’ocupi l’alegria.

– 76 –

Mai més sols

Pseudònim: 57 Autora: Lourdes García Barraza Categoria: Cicle superior Escola: Saint George’s School, Fornells de la Selva Mestre: Jordi Serra

Des que era ben petita la Giulia havia sentit a parlar del tiet Jaume, l’oncle de la mare. El tiet, de ben jove, havia anat cap a Itàlia per motius de feina, es va enamorar de la Toscana italiana i va decidir quedar-s’hi a viure. La Giulia el recordava dels estius quan tornava a Girona, sempre carregat de regals, amb alguna cosa molt especial per a ella. En obrir els regals la nena xisclava com una esbojarrada, tot saltant i cantant. La Giulia, el dia que arribava, l’esperava asseguda a terra al passadís, durant hores i hores. Quan sentia el xerric de la porta que s’obria, feia un bot i després sortia disparada com un coet. Ell l’agafava a coll i feien moltes voltes abraçats. Els crits i riures d’ella es podien sentir des de ben lluny. El tiet li explicava unes històries increïbles. Era una persona especial, amb encant, deixava una forta empremta al cor. Els anys van anar passant, ella anava creixent, i el tiet Jaume de mica en mica es va anar fent molt gran. Ja no anava a Girona. Ella algun estiu havia anat a visitar-lo a Itàlia amb els pares. Des de la primera vegada que va veure la casa del tiet Jaume a la Toscana, se’n va enamorar. Era una casa de conte, petita, una sola planta plena de plantes i flors en un immens ard L’impressionava la quantitat de llibres que el tiet tenia escampats pertot arreu, era un gran lector. Als vespres, després de sopar, enmig del silenci de la nit, li parlava d’éssers increïbles de la mitologia grega (meduses, unicorns, centaures, sirenes, etc ) a casa feia olor de la anda de flors fres ues i a fora el jardí feia olor de terra humida. Tot allà era perfecte. Les hores del rellotge passaven ràpides. Quan s’amagava el sol hi havia unes floretes de color taron a ue tanca en els p tals era pura màgia.

– 78 –

La Giulia estimava amb bogeria el seu tiet Jaume. Quan estaven junts sempre feien coses divertides. Jugaven als escacs, a cartes, cuinaven curioses receptes de cuina... Eren inseparables. Ell, amb un somriure dolç, li deia: —No oblidis que ets una persona única i especial, recorda-ho sempre! Seràs el que tu vulguis! Què t’agradaria ser de gran, preciosa? I ella, somrient i picant l’ullet, responia: —Tiet, jo vull ser astronauta per buscar nous planetes, aquells que encara no s’han descobert. També m’agradaria trobar un lloc perfecte sense guerres, violència, maldat, ple de gent bona, com tu. El tiet Jaume reia i l’abraçava ben fort tot dient: —Segur que ho trobaràs, però jo no ho podré veure, soc massa gran i ja seré mort. Ella feia que no amb el cap i l’abraçava molt fort per no deixar escapar res d’aquell instant tan genial. Era la manera de poder guardar aquell moment entre els seus records més estimats. Un dia tornant de la universitat els pares li van dir que el tiet Jaume es trobava malament, no se sabia què li passava. No tenia gana ni forces per llevar-se del llit. Es marejava i, tossut com era, no volia anar al metge. Els pares no podien anar a Itàlia per la feina i ella tenia ex mens an ser les pit ors setmanes de la se a ida sentia la impot ncia de tenir alg ue estimes – 80 –

malalt llun i de no poder c rrer al seu costat uan et necessita. Sentia un dolor al pit, un dolor molt fort, no era mal físic, era diferent. Tenia molta por de rebre una mala notícia. ada dia li truca en per eure com esta a al final a estar ingressat a l’hospital. Ell primer estava espantat, però després estava molt enfadat, volia tornar a casa seva. Allà no se sentia còmode, el molestava no sentir-se lliure, no li agradava el menar l final el an operar i a estar una bona temporada ingressat fins ue li an donar l alta a iulia espera a amb impaciència l’estiu per anar a veure’l. Quan va sortir de l’hospital no estava recuperat del tot, va haver de pagar una dona del poble perquè li fes el dinar i l’ajudés a casa. Però aviat va ser capaç d’estar sol novament. La normalitat va reaparèixer, el somriure i la calma van tornar al cor de la Giulia. Aquell estiu va ser l’últim que el va veure, va notar que els seus ulls estaven més apagats i que li costava moure’s amb rapidesa. La família volia que anés a viure a Girona, per tenir-lo a prop. Però ell va dir que ni parlar-ne. Era tossut com una mula i quan deia no, era no. Van passar els anys i l’estimat tiet Jaume va morir tot sol, lluny de la família. El malson de la Giulia va convertir-se en realitat. El dolor d’aquesta pèrdua va ser tan profund que no va sortir mai del seu cor ada an a la prima era uan mira a les flors preferides del tiet, el sentia molt a prop i unes llàgrimes lliscaven pel seu rostre. Al seu cap hi havia una idea que es repetia: «Ningú no hauria d’estar sol en fer-se gran». Es preguntava constantment de què servia la tecnologia tan avançada dels darrers – 81 –

anys, si hi havia tanta gent gran sola a casa seva? A les notícies informaven gairebé cada dia de gent gran que moria sola a casa. Sentia que havia de fer alguna cosa perquè la gent gran no estigués mai més sola, havia promès al tiet que el món seria un lloc millor i ho compliria. El seu somni de nena de ser astronauta es va esvair, el seu únic desig era crear aparells que ajudessin la gent gran i els fessin la vida més fàcil i agradable. La Giulia va convertir-se en una coneguda i famosa enginyera robòtica. Els seus primers invents van ser un sofà per fer massatges, una màquina per fer els menjars programats i sans, una dutxa intel·ligent... Va aconseguir fer un robot d’aspecte humà, capaç de fer moltes tasques i de sentir emocions. Va ser el seu millor invent: l’Arxibot, un robot que podia cuinar, fer la compra, netejar la casa, passejar el gos, donar medecines, acompanyar al metge, conduir... El seu invent va ser tot un èxit, va guanyar moltíssims diners i ella va fer moltes donacions perquè el robot arribés a molta gent gran encara que fos pobra. Se sentia en pau, satisfeta, havia complert la seva promesa de fer del món un lloc millor per a les persones grans que estaven soles. Els anys van passar tan ràpid que sense ni adonar-se es va fer elleta i es a uedar sola l seu ome es a morir i la se a ﬁlla vivia a l’estranger. Va decidir retirar-se a la caseta de la Toscana, sabia que allà seria molt feliç amb l’Arxibot. Cada dia es comunica a amb la se a ﬁlla i la se a neta esprés llegia passejava... I sempre recordava el seu tiet Jaume quan mirava cap al cel. Sabia que quan es retrobessin li explicaria tota la història – 82 –

de l’Arxibot. Havia estat el seu granet de sorra per millorar el món de les persones grans. La seva vida era molt fàcil gràcies a l’Arxibot, que ho sabia tot d’ella i la cuidava. Al vespre xerraven de qualsevol tema i reien molt pels comentaris innocents d’ell. No havia de preocupar-se de res, ell s’encarregava de tot.

– 83 –

Entre reixes

Pseudònim: Skyline Autors/es: Jana Bosch Berga, Maria Fernández Rodríguez, Júlia Navarro Sarrablo Categoria: Cicle superior Escola: Immaculada Concepció, Barcelona Mestra: Roser Urgellés

De petit no vaig tenir més remei que fer això i llançar-ho darrere les reixes, però el que no sabia és que aquell gest em canviaria la vida del tot. Era pobre i acabava d’arribar a un camp de refugiats, per això vaig fer aquesta carta: Hola, soc el Salian, de l’Iran, i tinc 12 anys. Aquests dies ho estic passant molt malament, perquè el meu país està en guerra i intentem escapar. Ahir ens van venir a buscar per anar a un camp de refugiats dels afores de Jordània. Es diu Al-Zaatari, hi ha més de vuitanta mil refugiats. Tot això és nou per a mi. Hi ha gent patint i sense menjar, gent gran i molts nens que treballen dur per sobreviure. Això s’ha d’acabar! Envio aquesta carta perquè algú ens ajudi a mi i a tots els necessitats d’aquest camp de refugiats. Quedem entre reixes… Salian Camp de refugiats d’Al-Zaatari Jo, amb l’esperança que algú rebés la carta, estava esperant tal com ho deia: entre reixes. Mentrestant, en una casa que hi havia més enllà de les reixes, una nena que es deia Abira va veure la carta i la va llegir. Jo en aquell moment no creia en els miracles, en cap moment vaig arribar a pensar que algú llegiria la carta, però, malgrat això, seguia esperant entre reixes. L’Abira, sorpresa, va fer tot el que jo li havia dit.

– 86 –

Va venir a veure’m darrere les reixes. I, entre reixes, ens vam presentar. Vam estar parlant tot el dia de com salvar el món d’aquests salvatges que treien la gent de casa seva i ens deixaven sense recursos. Vam parlar de com va ser la meva experiència a la guerra de l’Iran i de totes les desgràcies que em van passar… L’Abira em va explicar que el seu avi també havia passat aquesta experiència… En aquell moment vaig notar una gota d’aigua, vaig pensar que estava plovent, però després vaig veure que era l’Abira que plorava. Li vaig voler preguntar què li passava, però ja va ser tard, se’n va anar. Era de nit, estava estirat al llit, bé, de fet, era un sac, pensant què li passava a l’Abira. Vaig decidir escriure una altra carta, dient-li que vingués demà per preguntar-li què li passava al seu avi. Hola, Abira, soc el Salian. Et vaig voler preguntar ahir què li va passar al teu avi, però te’n vas anar molt trista. Quedem avui entre reixes i parlem. T’esperaré. Salian Camp de refugiats d’Al-Zaatari Estava esperant, com deia la carta: entre reixes. I de sobte vaig notar una mà a l’esquena, em vaig girar i era l’Abira. Abans que jo comencés a parlar, em va mirar molt trista i m’ho va explicar tot. Em va dir que el seu avi també havia estat a la guerra i no havia tornat. En aquell moment, tots dos ens vam quedar en – 88 –

silenci. Ella va dir que potser havia mort i es va posar a plorar, però jo li vaig dir que nosaltres teníem una missió que era tornar tota aquesta gent al seu país i fer que la guerra s’acabés, i intentar trobar el seu a i lla es a posar contenta L’Abira em va ensenyar una foto del seu avi. L’hi havien fet abans d’anar-se’n a la guerra, va ser quan el van veure per última vegada. De seguida vam començar a pensar què podríem fer ella i jo per ajudar els refugiats. Teníem tantes idees bones, però, de sobte, a l’Abira se li va acudir una idea increïble: havíem de cridar l’atenció de la gent del camp de refugiats dient-los que havíem de fer el que fos per tornar al nostre país. Vaig dir a l’Abira que l’endemà vingués i que entre reixes cridaríem la gent perquè vinguessin i els ho explicaríem tot. Aquella nit estava molt nerviós, no podia parar de pensar en el que passaria l’endemà. Al matí em vaig trobar l’Abira entre reixes i estàvem a punt per fer el que havíem pensat. Vam començar a picar a les reixes amb uns pals i tothom ens mirava amb cara rara. Quan vam aconseguir que tots els del camp ens miressin, vam començar a dir tot allò que teníem pensat. La gent ens entenia i semblava que tothom estava d’acord amb tot el que dèiem. Vam tenir una llarga xerrada tots junts, i vam decidir que el camp de refugiats no era un lloc adequat per a nosaltres, volíem tenir una vida digna i anar a un país que no estigués en guerra, per començar de cap i de nou. Després de molts mesos parlant-ne, un dia em vaig despertar i vaig veure que tothom estava recollint les tendes. Havíem planejat escapar a Jordània. – 89 –

El pitjor de tot va ser acomiadar-me de l’Abira, vam plorar molt i ens vam abraçar com mai. Ens havíem fet amics. Ens continuaríem escrivint sempre, i potser, algun dia, ens tornaríem a retrobar. Tres anys més tard… Hola, Salian, soc l’Abira, espero que hagis pogut trobar un lloc perfecte per viure a Jordània, que hagis fet molts amics i que estiguis aprenent moltes coses a l’escola. Et trobo molt a faltar, cada nit recordo els bons moments que vam passar junts, tot el que vam lluitar per canviar el món. Ens han donat la mala notícia que el meu avi ha mort a la guerra perquè no tenia prou menjar i aigua, però, bé, per fi sabem què li va passar. Quedem entre reixes... Abira Jordània, Skyline

– 90 –

Els costums del senyor Joan

Pseudònim: Alumnes de 5è Autors/es: Cristiano Barros Pires, Shirley Beltri Ortiz, Ariadna Bertran López, Joan Bober Villaró, Erika Bosom Exposito, Marta Cruïlles Romans, Joan Dalmau Blabia, Martina Pla Guix, Alex Pla Nakov, Martí Pons Gomez, Ian Pozo Coch, Pau Tonrés Domínguez, Nicoleta Varlezeanu Secara Categoria: Cicle superior Escola: Bac de Cerdanya, Alp Mestra: Ariadna Puig Roig

El senyor Joan, de 75 anys, és un home de costums. Cada dia es lleva a les vuit del matí. Baixa a esmorzar al bar del costat de casa i llegeix el diari. Sempre es guarda un trosset de l’esmorzar per donar-lo a la dona que demana caritat a la cantonada. Va a fer un volt pel poble, saluda amb un cordial «bon dia» tothom amb qui es troba i va a l’església a resar. No resa mai per ell mateix, sempre desitja bondats per als altres. Un dia, en sortir de l’església a quarts de deu, es troba un gos abandonat que li demana amanyacs i afecte. Es queda una estona jugant amb l’animalet i dient-li coses maques. Mentre juguen el gos s’escapa corrent i topa amb la senyora Mercè que anava ben carregada de bosses de la compra. El senyor Joan, de manera educada l a uda a portar les bosses ﬁns a casa se a i després segueix amb la passejada. De lluny veu el senyor Pep, que porta una crossa perquè té la cama malament i va coix. Veu com s’entrebanca amb una pedra i cau a terra. Ràpidament, el senyor Joan l’ajuda a aixecar-se i el porta a seure en un banc perquè descansi. Un dia, el senyor Joan cau molt malalt i no es pot moure del llit. Passen els dies i la gent del poble el comença a trobar a faltar. La dona pobra de la cantonada és la primera a passar per casa seva i veu que està molt malalt. Veient l’estat en què es troba, la dona decideix anar-hi cada dia a preparar-li el dinar com a mostra d’agraïment. El gos també s’acosta cada vespre a casa del senyor Joan i dorm arraulit al costat del llit per fer-li companyia.

– 92 –

El senyor Pep, ja recuperat de la lesió, l’ajuda a moure’s per casa i així poder recuperar-se com més aviat millor. Finalment, la senyora Mercè també sent la notícia de la malaltia del senyor Joan i li porta un jersei de llana fet per ella mateixa perquè no passi fred. Amb el temps, el senyor Joan es va recuperant i es troba millor. Durant els dies de convalescència passa llargues estones conversant amb la senyora Mercè, que li porta regals. Passen les hores xerrant i rient. A poc a poc es van coneixent i es fan molt amics. Gràcies a aquest fet, la gent del poble s’adona de la importància que té per a ells tenir com a veí algú com el senyor Joan. Ell no serà mai famós ni sortirà a la televisió, però això a ell no li importa. Hi ha gent que per sentir-se en pau prefereix ajudar els altres. La pau comença per un mateix i rep allò que ha sembrat.

– 94 –

Les ulleres màgiques

Pseudònim: Pingüins Autors/es: Ángel Navarro, Antoni Zamorano, Braulio Melgar, Carlos Manrique, Dilan Ortiz, Janira Navarro Categoria: Educació especial Escola: Mestre Agustí Barberà, Amposta Mestre: Sergio Ponce

És un dia solejat del mes de març, les portes de l’escola s’obren i com és habitual tots els nens i nenes entrem al pati. A poc a poc ens anem col locant a les ﬁles entre esperem ue soni el timbre i vingui la mestra a buscar-nos parlem dels deures, de les notes, de futbol... Cada dia l’escola és diferent. Hi passen moltes coses interessants. Tanmateix, aquell dia, a més d’interessant, també va ser molt alegre. Vam tenir la gran sort de rebre dos nens nous. Tot i que teníem coses iguals també teníem coses diferents: l’Isaías i l’Isaac eren cecs. Necessitaven l’ajuda dels mestres per poder caminar sense donar-se cops amb les coses i pujar les escales per anar a la classe. Tots els nens i nenes esperàvem sentir sonar el timbre que ens avisaria que ja era l’hora de sortir al pati per trobar-nos amb ells i començar a conèixer-los. Un cop al pati, els vam trobar asseguts en un banc. Ens hi vam aproximar i vam començar a parlar. Uns quants nens i nenes vam ensenyar-los els diferents espais del pati, els vam agafar de la mà i els fèiem anar tocant les coses: els arbres, les parets, les pedres del terra, etc., i els anàvem explicant què era allò que tocaven. La sorpresa va venir quan la Bruna, que portava una polsera de diversos colors, els la va ensenyar. L’Isaías va agafar la mà de la Bruna i la va començar a tocar, després se la va apropar als ulls i, mentre la mirava, va dir que estava veient el color lila. Tots i totes ens vam posar molt contents. Pensàvem que ser cec era no veure-hi gens, però l’Isaías tot i ser cec semblava que veia els colors. – 96 –

En canvi, vam adonar-nos que l’Isaac, tot i aproximar-li la polsera als ulls, no era igual que l’Isaías, ell no era capaç de veure cap color. A partir d’aquí ens va sorgir un dubte: «Com podia ser que un nen cec, pogués veure colors?». A mesura que anaven passant els dies, i els anàvem coneixent millor, vam veure que eren dos nens feliços, alegres, simpàtics i afectuosos, i que tot i no veure-hi com nosaltres feien moltes coses, però també vam observar que hi havia coses que no podien fer com tots els nens: anar a la piscina, jugar a futbol a la pista gran, i altres. Això feia que cada vegada ens preguntéssim més coses: «Ser cec vol dir no poder veure-hi gens ni poder arribar a practicar esports, etc.?». «I... qui ens pot donar resposta a aquestes preguntes?». Vam sentir molta curiositat per esbrinar com, tot i no veure-hi, podien arribar a fer moltes de les coses que fèiem nosaltres. Un dels nens va pensar que podríem anar a preguntar-ho al mestre i l’educadora de l’aula dels pingüins, perquè ells passaven moltes estones amb l’Isaías i l’Isaac. —D’acord —vam dir tots—, és una bona idea! Ells ens van explicar que hi havia molts tipus de ceguesa. Hi havia cecs totals que només podien veure llum, i cecs parcials que, a part de veure llum, podien veure contorns i alguns matisos de colors. – 98 –

A partir d’aquest moment vam saber que l’Isaías era cec total i l’Isaac era un nen amb ceguesa parcial. I no només això, també vam aprendre moltes coses sobre les persones amb ceguesa. Fins i tot podien practicar esport amb algunes ajudes, com, per exemple, pilotes amb cascavells per saber on són gràcies al so. Això ens va permetre conèixer millor com podien arribar a fer coses. Tot i així, encara ens rondava una cosa pel cap. Aquí començava la nostra gran aventura, la de començar a inventar algun tipus d’objecte que permetés que l’Isaías i l’Isaac poguessin veure-hi com nosaltres. En tornar a l’aula vam dirigir-nos ràpidament al bagul que tenim a classe que conté disfresses i diversos objectes. Regira que regiraràs, nina amunt i nina avall, perruca volant. La Laia va concloure el següent: —Nois, aquí no trobarem res que pugui fer que l’Isaías i l’Isaac puguin veure-hi. Haurem de pensar un altre pla. Vam seure en rotllana intentant pensar allò que pogués crear la màgia de veure-hi. Després de gairebé mitja hora en silenci, les nostres cares reﬂectien la frustraci de no poder trobar res adient. Llavors, s’obrí la porta. L’Arnau de l’altra classe es va apropar a la Bruna i li va preguntar: —Escolta, Bruna, la teva mare no treballa en un laboratori fent experiments? —Sí, i què vols dir amb això?

– 99 –

—Doncs que potser ens podria ajudar! Que podríem anar-hi? —Ai, no ho sé, suposo que sí —va respondre la Bruna, davant la mirada interrogadora i impacient de tots els companys. En sonar el timbre de sortida de l’escola, vam sortir tots corrents l cap d un uart d ora a érem da ant l ediﬁci del laboratori. La mare de la Bruna ens va obrir la porta i ens va preguntar molt sorpresa què hi fèiem, allà. Ens va fer passar, vam anar directament al laboratori i ens vam posar a remenar-ho tot. Després d’una estona, la mare va dir: —Ja està! Ja ho tenim! partir de lla ors am estar tota la nit treballant idres reﬂectants, àcid, colorant... A les 9.10 del matí va sonar el telèfon de la mare de la Bruna, la nena no havia anat a l’escola. —Desperteu-vos! Correu! Ens hem adormit! Vam fer un salt, vam recollir les motxilles i ho vam agafar. Estàvem més que satisfets, el treball de tota una nit havia donat els seus fruits. Només d’imaginar-nos les cares de l’Isaías i l’Isaac ens feia emocionar. Vam arribar a l’escola i, en entrar a classe, el mestre ens va mirar encuriosit: —Què ha passat, avui? Que potser heu intentat fer campana tots junts? Llavors, ens vam mirar somrient i vam treure allò que dúiem amb tanta il·lusió, un objecte capaç de fer que l’Isaías i l’Isaac poguessin veure-hi per primer cop i per sempre, les ulleres – 100 –

màgiques! Els les vam donar i tots dos emocionats se les van posar. Per la cara que van posar vam entendre que el nostre invent no era útil, ens vam quedar una mica tristos. Com era que el nostre invent no havia funcionat? Com que ja era l’hora del patí, vam baixar i vam seure al banc on els havíem conegut. Vam començar a parlar, i de sobte l’Isaías va exclamar: —Ui, Arnau! Amb aquesta veu em pensava que eres més guapo! Tots ens vam girar cap a ells sorpresos, vam començar a riure i ens vam adonar que realment les ulleres màgiques funcionaven de veritat. Quina alegria! Les ulleres, al nostre banc, acabaven de cobrar el poder especial que necessitaven per permetre’ls veure les coses del voltant. L’Isaac en veure el poder de les ulleres va provar les seves. ns am ﬁxar ue li llisca a una ll grima galta a all estàvem tan il·lusionats, imagineu-vos ells!

i nosaltres

Els nens de la nostra classe no oblidarem mai aquell moment, impossible de descriure. També recordarem com ens vam unir tots per tal d’aconseguir una cosa tan especial com fer feliços dos companys, dos amics.

– 101 –

El poder d’ajudar

Pseudònim: Fijak Autors/es: Fatima Ouardi, Islam Raouf, Jovanny Owusu Amofah, Arwa Alahyne, Kwasi-Tawiah Kumah Categoria: Educació especial Escola: Les Arrels, Mollerussa Mestra: Annabel Caba

Hi havia una vegada una nena anomenada Sara que no tenia cap amic perquè sempre molestava els seus companys i no els ajudava. Anava a una escola de primària a Saba, el seu poble. Un dia un nen de la seva classe, en Quim, va caure d’un gronxador i es va fer molt mal. La Sara sense pensar-s’ho va anar ràpidament a ajudar-lo perquè va veure que li sortia sang del genoll. En Quim li va demanar que l’acompanyés a casa, ja que ell no podia caminar. La Sara va estar contenta de poder ajudar-lo i an anar ﬁns a casa se a la ors uan an arribar a casa la mare d’en Quim els va fer un berenar deliciós i la Sara va marxar tipa i molt contenta. L’endemà, que era dissabte, la Sara va anar a visitar en Quim a casa seva i li va portar un pastís que va fer aquell mateix matí. En Quim també tenia una sorpresa per a la Sara, havia dit a la seva mare que li anés a comprar un regal com a mostra d’agraïment. Van passar una tarda de dissabte parlant i rient. En aquell moment es van fer amics. Van recordar que la Sara mai ajudava ningú i ella li va explicar que era una nena molt tímida i tenia por de no agradar i equivocar-se, per això li costava fer amics. A partir d’aquell dia, la Sara es va mostrar més oberta als companys i ajudava sempre que podia. D’aquesta manera va poder comprovar com n’és d’important ajudar qui ho necessita i així tenir més amics. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos. – 104 –

Salvem el pollet

Pseudònim: Achsam c raf oussar

Autors/es: amir l aﬁan

Categoria: Educació especial Escola: Escola Montserrat, Esparreguera Mestra: Núria Martí

Hi havia una vegada dos nens molt amics que es deien Marcos i Isaac. Un dia passejant el gos pel camp van trobar un pollet sense ales. Tots dos nens es van preocupar molt per l’animalet, que estava molt malferit. Van decidir portar-lo a la seva granja. Quan van arribar a la granja es van adonar que la porta estava tancada i no veien el granger enlloc. Van anar per la porta del darrere, amb peus de plom, i es van colar a dins de la granja. Quina va ser la seva sorpresa quan van veure molts animals malferits, desnodrits, bruts, tristos... Aquesta realitat els va deixar horroritzats, espantats. Aleshores van decidir marxar corrents cap al poble. Quan van arribar al poble amb el pollet, van cridar un munt de gent per fer una reunió a l’Ajuntament. Van decidir fer una manifestació pels carrers del poble amb un cartell que deia: «Cal tractar bé els animals, són éssers vius». Un periodista va gravar la manifestació i van sortir a les notícies de la tele i van ensenyar el pollet a tothom. Moltes persones, en sentir la notícia, van agafar els seus cotxes i van anar a la granja. Entre tots van ajudar a arreglar-la, alimentar i curar els animals ferits. A més, l’Ajuntament va redactar un edicte perquè mai més cap animal del poble fos maltractat. I així va ser com la granja va començar a funcionar i tots els animals hi van viure molt contents.

– 108 –

La màgia dels superpoders

Pseudònim: El bosc dels talents Autors/es: Sergio Prats Tormo, Héctor Romero Melchor, Miquel Alejandre Prieto, Alejandro García Gato, Hugo Arenas Gato, Víctor Hurtado Muñoz Categoria: Educació especial Escola: Escola Carles Buïgas, Cerdanyola del Vallès Mestra: M. Ángeles Santos Chamizo

Hi havia una vegada uns personatges que volien millorar el món. Ells sabien que la natura amagava la màgia de la Terra. Per això van decidir utilitzar els seus superpoders per mostrar a tothom com aconseguir viure en harmonia i sentir-se feliç. Vols coneixe’ls? El més gran era el llop amb cara de mico que es deia Superllop i tenia el superpoder de la tranquil·litat. El segon del grup era en Talpet i el seu superpoder eren les manualitats. També els acompanyava la Superfulla, que tenia el superpoder de construir objectes amb fulles i ajudar les plantes i els arbres a créixer. El tercer del grup era l’Arbust, que donava fruites i el seu superpoder era oferir menjar sa i bo a la resta. El darrer company era l’Arbre Àgil, ja que el seu superpoder era l’agilitat. El Superllop vivia en un bosc gran, amb arbres antics, on tenia el seu cau uan creia ue era necessari xiula a uns sons ue ajudaven a tranquil·litzar tothom. Tot el bosc era música que calmava els animals, les plantes i sobretot les persones. Els udols s’acompanyaven d’unes paraules que deien: «Calma, calma, calma, inspira i expira, tranquil, tranquil, tranquil i camina». D’aquesta manera utilitzava el seu superpoder per ajudar els altres. En Talpet no podia estar mai quiet i per això feia manualitats que l’ajudaven a relaxar-se. Totes les seves creacions estaven fetes amb objectes reciclats per no contaminar més el medi ambient. Per exemple, amb roba vella cosia una bossa per utilit ar-la per comprar ambé crea a ﬁgures amb ampolles com a decoració. D’aquesta manera el bosc on vivia en Talpet era com un museu de manualitats. A més, ell regalava tot el que feia perquè la gent aprengués a fer-ho dient: «Si un objecte vols reciclar, utilitza la teva creativitat». – 112 –

La Superfulla vivia en un pomer que donava pomes daurades, de fet vivia dins d’un d’aquests fruits. Era petita però amb uns poders molt forts. Portava una toga negra amb un cinturó vermell que l’ajudava a controlar els seus superpoders. Des que va néixer va començar a fer missatges per a les persones a les fulles dels arbres, com si fossin pantalles, per tal de recordar-los que havien de cuidar el medi ambient. Quan una persona feia una cosa dolenta, el seu arbre mostrava en forma de diagrama què havia de fer per millorar allò que acabava de fer malament amb la frase següent: «Atenció, escolta, la fulla et vol dir una cosa». Era un invent molt útil ja que ràpidament les persones podien rectiﬁcar Mentrestant, l’Arbust que donava fruites i l’Arbre Àgil es comunicaven a través de les arrels per explicar-se entre ells coses de la natura. Per exemple, quan alguna persona anava a visitar el bosc, l’Arbre avisava l’Arbust perquè fes fruita perquè se la poguessin menjar dient-li: «Nyam, nyam, nyam, fruita faràs i la donaràs». Si no arribaven a agafar-la, amb la seva agilitat els ajudava dient-los: «Corro, corro, corro i una fruita et dono». D’aquesta manera el bosc es convertia en un servei d’entrega de menjar deliciós, molt sa i sobretot gratuït. Era un bosc ple de colors, formes i olors, que convidava a entrar a tothom. Fins que un dia corporacions i persones riques van arribar a aquest lloc amb màquines per destruir-ho tot. Volien construir una urbanització. Quan els animals es van adonar que aquestes persones hi havien anat amb aquests plans, van substituir el combustible per sorra. Però això no va funcionar gaire bé perquè els senyors van tornar a portar més benzina. Llavors, els animals van intentar convence’ls que no destrossessin el bosc, però com que no parlaven no els entenien. – 114 –

Finalment, els animals van avisar els personatges amb superpoders perquè intentessin defensar el bosc. Ells, utilitzant les seves habilitats, van mostrar a les persones que aquell lloc no podia ser destruït de cap manera, ja que era molt bonic i fèrtil, era una meravella natural. Després de la demostració, els van convèncer, i van marxar a un altre lloc. Tots els animals i els personatges amb superpoders van fer una festa amb molta fruita per menjar de l’Arbust, amb música del Superllop i pomes de la Superfulla. Estaven molt contents perquè havien ajudat a salvar el seu bosc, el lloc on vivien gràcies als seus invents i els seus superpoders. I és que hi ha tantes coses per inventar com somnis per fer-se realitat. Tanca un moment els ulls i pensa un desig. Un món millor és possible.

– 115 –

Escoles participants al quinzè Premi Pilarín Bayés

CEIP Campderrós, Vallirana CEIP Pau Casals, Barcelona Col·legi Claret, Sabadell Col·legi Immaculada Concepció Horta, Barcelona Col·legi Mare de Déu de Montserrat, les Borges Blanques Col·legi Maria Rosa Molas, Reus Col·legi Pineda, l’Hospitalet Col·legi Sagrada Família Gavà, Gavà Col·legi Santa Teresa de Jesús, Terrassa Col·legi Santa Teresa, Móra d’Ebre Col·legi Singuerlín, Santa Coloma de Gramenet Escola Congrés-Indians, Barcelona Escola El Serrallo, Tarragona Escola Acadèmia Apiària, Piera Escola Alexandre Galí, Barcelona Escola Ametllers, Sant Joan de Vilatorrada Escola Àngela Roca, Viladecans Escola Anselm Clavé, Ripollet Escola Arrels Blanquerna, Badalona Escola Arrels Esperança, Badalona Escola Bac de Cerdanya, Alp Escola Bac de Roda, Barcelona scola al ﬁa leida Escola Balmes, Mataró Escola Bell-lloc del Pla, Girona Escola Bellavista-Joan Camps i Giró, les Franqueses del Vallès Escola Bernat de Riudemeia, Argentona Escola Can Coll, Torrelles de Llobregat Escola Carles Buïgas, Cerdanyola del Vallès Escola Carles III, Sant Carles de la Ràpita Escola Carrilet, Palafrugell Escola Castell de Dosrius, Dosrius Escola Catalònia, Barcelona Escola Congrés-Indians, Barcelona Escola Cor de Roure, Santa Coloma de Queralt Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola de Puigverd, Puigverd d’Agramunt Escola del Far d’Empordà, el Far d’Empordà Escola del Lligallo del Gànguil - Zer Mestral, Camarles Escola Doctor Joaquim Salarich, Vic Escola Doctor Trueta, Viladecans Escola El Carme, Tarragona – 117 –

Escola El Cim, Terrassa Escola Els Estanys, Platja d’Aro Escola Els Secallets, el Vendrell Escola Els Valentins, Vilamacolum Escola Enxaneta, Viladecans Escola Espiga, Lleida Escola Fanals d’Aro, Platja d’Aro Escola FEDAC Canet, Canet de Mar Escola FEDAC Vic, Vic Escola Font-rúbia, Font-rubí Escola Frigolet, Porqueres Escola Garcia Fossas, Igualada Escola Guillem de Mont-Rodon, Vic Escola Guixot, Sabadell Escola Ignasi Iglesias, Tordera Escola Ildefons Cerdà, Centelles Escola Immaculada Concepció, Barcelona Escola Ítaca, Barcelona Escola Jacint Verdaguer, Santa Eugènia de Berga Escola Joan Ardèvol, Cambrils Escola Joan Baptista Serra, Alcanar Escola Joan Maragall, Arenys de Mar Escola Joaquim Blume, Sabadell Escola L’Arrabassada, Tarragona Escola L’Estany, Ullastret Escola La Bòbila, Cambrils Escola La Canaleta, Vila-Seca Escola La Closa, Esterri d’Àneu Escola La Draga, Banyoles Escola La Ginesta, Castelldefels Escola La Immaculada, Vilassar de Dalt Escola La Mitjana, Lleida Escola La Roca, Sarroca de Lleida Escola La Sagrera, Sta. Eulàlia de Ronçana Escola La Salle Palamós, Palamós Escola Leandre Cristòfol, Os de Balaguer Escola Les Arrels, Mollerussa Escola Les Arrels, Salt Escola Les Moreres, les Pobles Escola Les Passeres, Castellolí Escola Les Savines, Cervera Escola Manyanet Molins Sant Miquel Arcàngel, Molins de Rei – 118 –

Escola Manyanet Sant Andreu, Barcelona Escola Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Escola Mare de Déu de Núria, Ribes de Freser Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Maria Borés, la Pobla de Claramunt Escola Marià Manent, Premià de Dalt Escola Marinada, Palau-solità i Plegamans Escola Mestral, Vilanova de la Barca Escola Mestre Agustí Barberà, Amposta Escola Mestre Marcel·lí Domingo, Roquetes Escola Minyons d’Urgell, Fondarella Escola Miret i Sans, Organyà Escola Mogent, Montornès del Vallès Escola Montessori, l’Hospitalet de Llobregat Escola Montessori, Rubí Escola Montserrat, Esparreguera Escola Nausica, Barcelona Escola Norai, l’Hospitalet de Llobregat Escola Onze de Setembre, Sant Quirze del Vallès Escola Països Catalans, Lleida Escola Parc del Saladar, Alcarràs Escola Pare Manyanet, Barcelona Escola Pau Casals, Viladecans Escola Pia Balaguer, Balaguer Escola Pinyana de Lleida, Lleida Escola Pla de Dalt, Olot Escola Pràctiques, Barcelona Escola Riumar, Deltebre Escola Roser Capdevila, Sant Joan Despí Escola Roureda, Sabadell Escola Sagrada Família, Barcelona Escola Sagrada Família, Tortosa Escola Salarich, Vic Escola Salvador Espriu, Granollers Escola Sant Agustí, Riba-roja d’Ebre Escola Sant Antoni Maria Claret, Cornellà de Llobregat Escola Sant Cristòfol, les Planes d’Hostoles Escola Sant Domènec de Guzman, Tarragona Escola Sant Esteve de Guialbes, Vilademuls Escola Sant Ignasi, Manresa Escola Sant Jordi, Maçanet de la Selva Escola Sant Jordi, Puigverd de Lleida – 119 –

Escola Sant Martí, Barcelona Escola Sant Miquel, el Pla de Manlleu Escola Sant Miquel, Miralcamp Escola Sant Pau, Sant Pol de Mar Escola Santa Maria de Cervelló, Cervelló Escola Teresa Bergadà, Alguaire Escola Teresa Salvat Llauradó, l’Aleixar Escola Teresina Martorell, Tarragona Escola Tramuntana, Vilanant Escola Vallmanya, Sant Esteve de Palautordera Escola Vedruna Girona, Girona Escola Vedruna Gràcia, Barcelona Escola Vedruna Malgrat, Malgrat de Mar Escola Vedruna Manlleu, Manlleu Escola Vedruna Sagrat Cor, Tarragona Escola Vedruna Tàrrega, Tàrrega Escola Vedruna Tona, Tona Escola Vedruna Tordera, Tordera Escola Verntallat, el Mallol GRESOL International-American School, Terrassa Institució Escolar Claret, Sabadell Institució Montserrat SCCL, Barcelona Lycée Bel Air, Sant Pere de Ribes Saint George’s School, Fornells de la Selva

– 120 –

Escoles guanyadores de les quinze edicions

2004: Contes de la Mediterrània Àgora, Sant Cugat del Vallès CEIP Els Pins, Barcelona CEIP Herois del Bruc, Piera CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Bonifaci, Vinaixa CEIP Santa Maria de Gardeny, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, les Borges Blanques Daina Isard, Olesa de Montserrat Escola Pia, Tàrrega La Salle, Palamós Maristes, Sabadell Menéndez Pidal, Barcelona Santíssima Trinitat, Badalona 2005: Contes de llibres CEIP Els Til·lers - ZER El Francolí, la Masó CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Ruiz Giménez, Palamós CEIP Santa Maria d’Avià, Avià Col·legi Sant Josep Obrer, l’Hospitalet de Llobregat Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Girona Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Montessori, l’Hospitalet de Llobregat Santíssima Trinitat, Badalona Xaloc, l’Hospitalet de Llobregat 2006: Contes de música CEIP Carrilet, Palafrugell CEIP Doctor Joaquim Salarich, Vic CEIP Joaquim Ruyra, Barcelona CEIP Martí Poch, l’Espluga de Francolí CEIP Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, Ginestar CEIP Rosa Sensat, Reus CEIP Rubén Darío, Barcelona CEIP Timorell, Castelldans – 121 –

Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Terrassa Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona 2007: Contes de festes CEIP Joan Benet i Petit, els Torms CEIP Malagrida, Olot CEIP N-I de Pràctiques, Barcelona CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Josep, Tàrrega CEIP Torres Jonama, Mont-ras Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, les Borges Blanques Col·legi Nostra Senyora del Carme, Balaguer Col·legi Sant Miquel, Barcelona Escola l’Espill, Manresa Escola Montessori, l’Hospitalet de Llobregat Institució Escolar Claret, Sabadell Saint George’s School, Fornells de la Selva ZER El Sió, Butsènit d’Urgell 2008: Contes d’aigua CEIP 3 d’abril, Móra la Nova CEIP El Canigó, Sant Just Desvern CEIP Els Raiers, la Pobla de Segur CEIP Font d’en Fargas, Barcelona CEIP Macià-Companys, Agramunt CEIP Maria Ossó, Sitges CEIP Martí Poch, l’Espluga de Francolí CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Pràctiques, Tarragona Escola Claret, Sabadell Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Mare de Déu del Lledó, Valls Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona – 122 –

2009: Contes de l’Univers CEIP Annexa-Joan Puigbert, Girona CEIP Joan Maragall, Vilanova del Camí CEIP La Farigola del Clot, Barcelona CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Palau, Palau-solità i Plegamans CEIP Puiggraciós, la Garriga CEIP Subirats, Lavern CEIP Vila-Romà, Palamós Col·legi Mare de Déu de Montserrat, les Borges Blanques Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia, Olot Escola Sant Domènec de Guzman, Tarragona Escola Shalom, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona 2010: Contes d’aliments CEIP Annexa-Joan Puigbert, Girona CEIP Bellavista-Joan Camps, les Franqueses del Vallès CEIP Enric Granados, Barcelona CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Sant Sebastià, els Pallaresos Col·legi Mare de Déu de Montserrat, les Borges Blanques Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Loreto-Abat Oliba, Barcelona Escola Montessori, l’Hospitalet de Llobregat Escola Reina Elisenda, Barcelona Escola Sant Jordi, Puigverd de Lleida 2011: Contes de boscos CEIP Dr. Salarich, Vic CEIP Els Raiers, la Pobla de Segur Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola J. Dalmau Carles, Girona Escola Josep Veciana, Perafort Escola La Draga, Banyoles Escola La Immaculada, Barcelona Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Maria Ward, Badalona Escola Reina Elisenda, Barcelona – 123 –

Escola Saint George’s School, Fornells de la Selva Escola Shalom, Barcelona Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Institució Montserrat, Barcelona 2012: Contes de la crisi Col·legi Claret, Sabadell Col·legi Sant Miquel Arcàngel, Molins de Rei Escola Alexandre Galí, Barcelona Escola Arabell, Lleida Escola Infant Jesús, Barcelona Escola Joan Ardèvol, Cambrils Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia Balaguer, Balaguer Escola Ramon Faus i Esteve, Guissona Escola Rubén Darío, Barcelona Escola Salvador Espriu, Granollers Escola Terraferma, Alpicat 2013: Contes d’esport Escola Casals-Gràcia, Manlleu Institució Montserrat, Barcelona Escola Joan Ardèvol, Cambrils Col·legi La Presentació, Reus Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Col·legi Mare de Déu de Montserrat, les Borges Blanques Escola Pàmies, Ginestar Escola Pia de Balaguer, Balaguer Escola San Jaime, l’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Miquel, el Pla de Manlleu Escola Segimon Comas, Sant Quirze de Besora Escola Terraferma, Alpicat Escola Valeri Serra, Bellpuig 2014: Contes de malalties Escola Sant Miquel, Molins de Rei Escola Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès Escola Claret, Sabadell Escola Carme Auguet, Girona Escola Doctor Trueta, Viladecans – 124 –

Escola Guixot, Sabadell Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Montpedrós, Santa Coloma de Cervelló Escola Pia, Balaguer Escola Pineda, l’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Jordi, Puigverd de Lleida Escola Santa Teresa de Lisieux, Barcelona Escola Terraferma, Alpicat Fundació Privada Cor de Maria, Olot 2015: Contes d’avis Escola La Salle Bonanova, Barcelona Escola La Muntanya, Aiguafreda Escola Barceló i Matas, Palafrugell Escola Sagrada Família, Barcelona Escola Sant Miquel Arcàngel-Molins Manyanet, Molins de Rei Escola Josep Espasa, la Pobla de Cérvoles Escola Sagrada Família, Tortosa Escola Claret, Sabadell Col·legi Terraferma, Alpicat Escola Sant Miquel, el Pla de Manlleu Escola Vedruna, Palafrugell Escola Sagrat Cor, Tarragona Escola Pineda, l’Hospitalet de Llobregat Escola Sagrat Cor, Centelles Escola Montserrat, Sarrià de Ter 2016: Contes de solidaritat Col·legi Mare de Déu de Montserrat, les Borges Blanques Col·legi Verge del Roser, Vallirana Escola Acadèmia Apiària, Piera Escola Arabell, Lleida Escola Carles III, Sant Carles de la Ràpita Escola Els Valentins, Vilamacolum Escola La Ràpita, la Ràpita Escola L’Estel, Castellnou de Seana Escola Molins Manyanet, Molins de Rei Escola Pia de Balaguer Escola Quixot, Sabadell Escola Terraferma, Alpicat Escola Vedruna Sagrat Cor, Tarragona Escoles Betlem, Premià de Dalt – 125 –

2017: Contes de jocs Col·legi Asunción Ntra. Sra., Barcelona Col·legi Claret, Sabadell Col·legi Immaculada Concepció, Barcelona Col·legi Nostra Senyora de Montserrat, Parets del Vallès Col·legi Sant Domènec de Guzman, Tarragona Col·legi Verge del Roser, Vallirana Escola Anselm Clavé, Ripollet Escola Bellavista-Joan Camps i Giró, les Franqueses del Vallès Escola Marinada, Palau-solità i Plegamans Escola Mestre Marcel·lí Domingo, Roquetes Escola Pau Casals, Viladecans Escola Teresa Claramunt, Sabadell Escola Vedruna Sagrat Cor, Tarragona Saint George’s School, Fornells de la Selva 2018: Contes per canviar el món Col·legi Santa Teresa de Jesús, Terrassa Escola Arrels Esperança, Badalona Escola Bac de Cerdanya, Alp Escola Bac de Roda, Barcelona Escola Bellavista-Joan Camps i Giró, les Franqueses del Vallès Escola Carles Buïgas, Cerdanyola del Vallès Escola Els Secallets, el Vendrell Escola FEDAC Canet, Canet de Mar Escola Garcia Fossas, Igualada Escola Immaculada Concepció, Barcelona Escola La Draga, Banyoles Escola Les Arrels, Mollerussa Escola Manyanet Molins Sant Miquel Arcàngel, Molins de Rei Escola Mestre Agustí Barberà, Amposta Escola Montserrat, Esparreguera Escola Sant Antoni Maria Claret, Cornellà de Llobregat Escola Santa Maria de Cervelló, Cervelló Escola Vedruna Malgrat, Malgrat de Mar Saint George’s School, Fornells de la Selva

– 126 –

Premi Pilarin Bayés Edicions anteriors 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016 2017

Contes de la Mediterrània Contes de llibres Contes de música Contes de festes Contes d’aigua Contes de l’Univers Contes d’aliments Contes de boscos Contes de la crisi Contes d’esport Contes de malalties Contes d’avis Contes de solidaritat Contes de jocs

Contes per canviar el món és el recull dels dinou

contes guanyadors del Premi Pilarín Bayés 2018. Hi han participat alumnes d’escoles de primària de tot Catalunya en quatre categories: cicle inicial, mitjà i superior, i educació especial. Aquests contes recullen idees que contribueixen a canviar el món i fer-lo millor. Idees en l’àmbit del medi ambient, per ajudar les persones refugiades, els veïns i veïnes malalts, per eliminar la pobresa, per acollir els nouvinguts... O invents de màquines de tota mena: un robot que cuina, neteja, compra o passeja el gos o una màquina que aspira els fums negres contaminants i els transforma en núvols blancs carregats d’aigua bona. premipilarinbayes.org

ISBN: 978-84-9979-607-9 Amb Amb la la col·laboració col·laboració de: de: