Nou Treball 108 by PSUC viu

n 108 agost setembre 2011

Por taveu del Par t i t Social ista Un i f i cat de Catalunya Vi u

www.psuc.org

No a la reforma constitucional

urant aquests últims anys des del PSUCviu hem anat denunciant el procés d'involució democràtica, social i política per part del govern del PSOE que ha comptat amb el suport, en els seus aspectes fonamentals, pel PP i CiU. La votació al Congrés amb els vots del PSOE, PP i UPN a favor de la reforma de la Constitució, és un cop d'estat en tota regla dels poders financers, dels interessos d'Alemanya i dels seus bancs, que deixa sense la menor capacitat política i de decisió al conjunt dels òrgans de representació de les Corts Generals i el Parlament de Catalunya. Això significarà la radicalització de les retallades socials, i a la pràctica, la desaparició dels drets socials i la retallada de les llibertats civils i sindicals.

A Catalunya, CiU, amb el suport del PP, està duent a terme una política de dreta extrema, amb un brutal atac contra els drets dels ciutadans, centrat en les retallades sobre sanitat, educació i del conjunt de les polítiques socials. L'exemple més sagnant és l'intent de desaparició en la pràctica de la RMI, que afecta els sectors més febles de la nostra societat. En aquests moments d'extrema gravetat, cal la màxima mobilització. En primer lloc per exigir un referèndum sobre la modificació de la Constitució, on ciutadans puguin debatre i expressar la seva voluntat sobre la pèrdua de sobirania democràtica. En segon lloc, lluitar contra totes les reformes socials i laborals que està impulsant el Govern del PSOE, amb

el suport del PP i de la dreta nacionalista. Tots els militants del PSUCviu han de participar de manera activa conjuntament amb el PCE, IU i EUiA en totes les mobilitzacions convocades pels sindicats, pel 15M i per les diferents plataformes de ciutadans, per poder contrarestar aquest atac contra els drets socials i democràtics. Estem davant la decadència d'un sistema i per això la perillositat de les respostes d'aquest. Avui més que mai és necessària la unitat d'acció i la capacitat de buscar la confluència dels sectors de l'esquerra política i social, per anar construint una alternativa d'esquerra transformadora i anticapitalista, davant d'un model agonitzant que ens porta a una neodictadura dels poders financers.

1 NO A LA REFORMA CONSTITUCIONAL 2-3-4 LIBIA: LA AGRESIÓN IMPERIALISTA Y LA IZQUIERDA CONTAMINADA 5-6 A LOS CABALLOS DE ARTURO FERNÁNDEZ 6-7 RETALLA DE LA RENDA MÍNIMA: LA CARA MÉS SALVATGE DELS ATACS SOCIALS DE CIU 8-9 EL DEBAT DE LA VELLA “NOVA ESQUERRA” 10-11 ACAMPADA DE BARCELONA 12 “LA LEVADURA QUE HACE CRECER EL PAN”. REFLEXIONES DE UN INDIGNADO 13 LA TARDA EN QUÈ VAIG A TORNAR A CREURE EN EL TEATRE 14-15 FESTA NOU TREBALL: EL PSUC FA 75 ANYS

INTERNACIONAL

Libia: la agresión imperialista y la izquierda contaminada AFG Historiador, especialista en Oriente Medio y Magreb

parentemente, de la actual situación de extrema confusión emanada de las noticias que nos proporcionan los medios de comunicación al servicio del Imperialismo Occidental (UE y EEUU) y su brazo armado OTAN, podemos deducir que –al fin- el Imperialismo está cercano a conseguir el triunfo militar -al menos- en su guerra de rapiña en Libia.

A día de hoy, 23/08/11, las tropas mercenarias al servicio de la OTAN, los clanes tribales de Benghazi vinculados al Rey Idris I, los guerrilleros de Al Qaeda y los liberales escindidos del Estado legítimo libio, en contubernio con los bombardeos indiscriminados de la OTAN sobre la población civil, hospitales, centros educativos, terrenos cultivados, hoteles y depósitos de agua y combustibles, además del armamento pesado, transporte, alimentación, comandos sobre el terreno e inteligencia militar proporcionado por la Santa Alianza (EEUU, Francia, Gran Bretaña, España, Italia, entre otros), parece están arrasando la capital Trípoli. Algunas informaciones hablan de 5000 muertos y muchos más heridos por los bombardeos del Imperio y las tropelías provocados por los “mujahidines de la libertad” al servicio de la OTAN.

Antecedentes históricos de una guerra imperialista por la colonia y sus recursos Esta guerra imperial, asimétrica, recuerda mucho a otras intervenciones militares posteriores a la II Guerra Mundial en el Magreb y otras partes del mal llamado Tercer Mundo. Nos ceñiremos a esa región para contextualizar. Como en los años 50 y 60, los actores no difieren de aquellos franceses e ingleses que trataban evitar la independencia efectiva de los países del Magrib y Oriente Medio. En algunos casos, los paralelismos con la descolonización de Argelia y Túnez son evidentes. Si bien la Segunda se podía considerar relativamente “pacífica”, la Primera llegó a las armas, la guerra de guerrillas, la creación por parte del imperialismo francés de la OAS (organización de colonos de extrema derecha) y el envío a la Casbah de Argel de los paracaidistas franceses, grupos de élite que bombardeaban, ocupaban y asesinaban con Carta Blanca concedida por el mismísimo De Gaulle (que por cierto, llamaba a la libertad francesa de forma histriónica durante la ocu-

pación nazi, siendo a posteriori, permítaseme la licencia, un carnicero asesino en Argel). Esto sucedió en los últimos años 50, inicios de los 60. También mantiene reminiscencias coloniales el bombardeo imperial con aviación y marítimo, con el desembarco de mercenarios y comandos de élite incluidos, en el país, sometido a una guerra psicológica contra su población y de castigo relámpago (blitzkrieg), en donde se atacan las infraestructuras clave en escasos días o semanas, a lo sumo, con el objetivo cuádruple: 1- Aterrorizar a la población civil y, a ser posible, levantarla en contra de su Gobierno. 2-Destruir las instalaciones aéreas, los depósitos de combustibles y, por tanto mantener a las tropas del agredido en zonas bien identificadas como presa fácil. 3- Cortar suministros alimenticios y logísticos y acceder fácilmente mediante tropas autóctonas mercenarias (cipayos) y de invasión colonizadoras metropolitanas a los centros de poder y las áreas de recursos codiciados. 4- Crear la conciencia en la población, el Ejército y en general, en el país que se está a merced del agresor, que esté puede decidir cuándo y como quiera el destino del país y ser su gestor. Es el pensamiento “racista” emanado de las teorías de Rousseau y del liberalismo del s. XVIII y desarrolladas durante el s. XIX por el liberalismo capitalista. De la teoría a la praxis: el Egipto nasserita, progresista, socializante y aconfesional de 1956 sufrió esta lección de “civilización occidental”. El 26 de Julio de ese año, Nasser nacionalizó el Canal de Suez, vía marítima de primer orden en ese momento, y destinó los recursos obtenidos al desarrollo económico del pueblo. Francia y Gran Bretaña fueron expropiadas de las acciones de la Compañía Francesa del Canal, y sus multinacionales y empresas auxiliares colectivizadas. También los pozos de gas y petróleo de la península del Sinaí fueron expropiados. Con el apoyo sionista, estas dos naciones imperiales lanzaron una guerra contra Nasser y Egipto con las técnicas descritas. La firme oposición del pueblo egipcio y el apoyo de la URSS en la ONU, junto con la tibia solidaridad norteamericana, impidieron el desastre. Hoy Gadaffi vive una situación similar. Ema-

nado de los estertores de las revoluciones panárabes egipcias, sirias, tunecinas y yemeníes, el movimiento de los Oficiales Libres de Gadaffi derrocó el 1 de septiembre de 1969 la decrépita, corrupta y neocolonial oligarquía del Rey Idris I e instauró una República Democrática de carácter socializante (él siempre la calificó de socialista, pero desde un punto de vista marxista este atributo parece contradictorio). El Rey Idris, agente franco-británico e italiano en la excolonia –insisto-, mantenía en el país una inmensa base naval norteamericana y británica; los recursos petroleros y los gaseoductos estaban controlados por hasta 15 potencias extranjeras, las cuales a su vez cedían la explotación a decenas de multinacionales; permitía la explotación económica internacional mediante importantes bancos y entidades financieras extranjeras operando en el país, expoliando y especulando con los capitales libios; concedía la creación de infraestructuras y el desarrollo de sectores clave del país a multinacionales imperiales; y regalaba privilegios virreinales a la tribu salusí de Benghazi, vinculada al sunnismo radical y, posteriormente a Al Qaeda. Incluso los asesores del Gobierno de Idris I eran extranjeros. Gadaffi y sus Oficiales Libres nacionalizaron el petróleo, reestablecieron lazos panarabistas con Túnez y Egipto, entre otras naciones; reguló la banca, nacionalizando las más importantes; expulsó las bases imperialistas; se garantizó el acceso de la población a bienes y servicios básicos públicos; redistribuyó el Estado atajando de raíz los privilegios de la casta salusí de Benghazi, creando la Jamahiriya (Estado de las Masas), donde las organizaciones profesionales, vecinales, obreras y

INTERNACIONAL

estar, derechos laborales y de la mujer que goza el Estado.

Una guerra clásica imperialista: hidrocarburos, agua, geoestrategia A partir de finales de los 90, Gadaffi vuelve al discurso antiimperialista conocido por todos. Renacionaliza el sector hidrocarbúrico, la banca liberalizada y aún se queja amargamente que él “lo hubiera hecho más rápido y radical, pero la votación de la Jamahiriya no la gané yo”. Gadaffi mira hacia Venezuela, China, India, Irán y los países del Alba. La situación después de tantos años de soledad internacional comienza a mejorar.

campesinas discuten el devenir del país y las líneas políticas a seguir. Notable es el avance de los derechos de la mujer teniendo en cuenta que la religión oficial es el Islam. Apoya sin fisuras todos los movimientos de liberación nacional anticoloniales en África y Europa, se alinea con Tito y Nehru en los Países no Alineados. Lucha denodadamente contra el Apartheid en Sudáfrica. Con idas y venidas, y sobre todo después de la agresión imperialista de Ronald Reagan en 1986, y el derrumbe soviético y del panarabismo en general, Gadaffi evoluciona. Las propias contradicciones de no tener un modelo social y económico definido permiten una apertura liberal del mercado interno al exterior. Son los años 90. Añadido a sus excentricidades (muchas de ellas explotadas desde un punto de vista eurocentrista muy superficial, puesto que algunas “excentricidades” no son tales sino cultura islámica) y su acercamiento a Occidente, tenemos un Gadaffi simpático para el Imperio y no tanto para la izquierda. Gadaffi recula, deja de dar apoyos a los grupos armados europeos y condena el “terrorismo”. Para poder circular los capitales, a falta de mercados, Gadaffi empieza a invertir en Europa, dejando a la vez que las compañías internacionales operen en sus hidrocarburos, aun manteniendo la titularidad pública de los mismos, y asegurándose el control de las transacciones y el carácter público de la Banca. A pesar de todo, se compara a Libia en estos momentos duros con “la Escandinavia del Magreb”, por el nivel de vida, servicios, bien-

Gadaffi vuelve a dar un golpe de timón en política internacional. Una vez revisadas las concesiones hidrocarbúricas y de suministros y fortalecida su presencia en la Unión Africana (UA), Gadaffi negocia con China la exportación de gas y petróleo, haciendo crecer los contratos de explotación exponencialmente en detrimento de la UE. China a su vez enviará una legión de técnicos, operarios y especialistas para planificar, desarrollar y formar cuadros libios en infraestructuras, empresas, tecnología y servicios. Además, se le facilitan vías diplomáticas a esta nación (contactos internacionales) en el continente para invertir en el mismo. China en 2009 será el 1r. inversor en África, desbancando a la UE y EEUU. Se acaba el aislamiento libio, se abren además relaciones con países antiimperialistas. Ya desde 1981 se viene advirtiendo la profunda enemistad de EEUU con Libia. Sin embargo, la agresión tomada y decidida en febrero de 2011 incluye varios factores con el objetivo de despistar la posible respuesta de la progresía internacional. Se camuflan las verdaderas intenciones de la misma –que desarrollaré en un artículo posterior, este artículo es meramente indicativo y de urgencia-: Es una guerra colonial clásica porque el objetivo es la posesión de los recursos hidrocarbúricos, en este caso concreto, y las enormes reservas de agua potable contenidas en el subsuelo libio. EEUU y la UE, sobretodo, necesitan reservas de unos recursos que comienzan a escasear para poder hacer funcionar sus industrias y generar plusvalías. Sin materia prima no hay producción –transformación- y no se generan capitales tangibles. Entrelazado con 1. , es una guerra colonial por apropiarse de esos recursos descritos, además de impedir el acceso a los mismos a otras potencias en conflicto de intereses con las agresoras. Es decir, EEUU y la UE prtenden evitar 2 cosas:

Gadaffi derrocó en 1969 la decrépita, corrupta y neocolonial oligarquía del Rey Idris I e instauró una República Democrática de carácter socializante En los 90 Gadaffi recula; empieza a invertir en Europa, dejando que las compañías internacionales operen en sus hidrocarburos, aun manteniendo la titularidad pública a) Que China –sobretodo-, Rusia y/o la India obtengan en condiciones de cooperación (o por cualquier medio) unos recursos que necesitan imperiosamente las potencias occidentales. b) Que Libia se alíe con China y otros, y ejerza de Ciccerone en el continente evitando de esta manera la expansión de dichas naciones. Es una guerra colonial clásica a causa de las estrategias militares y políticas utilizadas en su desarrollo, idénticas a los casos de Nasser, Lumumba y la Siria de hoy. Es una guerra colonial clásica ya que se utiliza la compra de sectores de población autóctona descontentos (cipayos) por parte de las potencias occidentales agresoras, y se mantiene desde el exterior del país, un ficticio Gobierno en el exilio y sus figuras autocráticas prestas y dispuestas para dirigir el país una vez se haya acabado el Golpe. Además, si se confirma el dato que se apunta por algunos canales, parte de los sublevados son de origen árabe no libio –mercenarios- por lo que sería otro dato que corroboraría mi tesis. Es una guerra colonial clásica puesto que las fuerzas agresoras no esconden en ningún momento sus intenciones con la agresión, esgrimen la causa de la civilización y la imposición de la “democracia” occidental como forma de Buen Gobierno –occidentalismo, eurocentrismo, darwinismo social, racismo-; agreden directamente con sus ejércitos y armas al pueblo libio; pretenden aportar soluciones para la “educación social” de Libia sin contar con ellos (mito del Buen Salvaje de Rousseau) y no ocultan que el “petróleo” es parte de la causa de la agresión. Es una guerra colonial clásica porque se desprecia desde la visión occidental cualquier opinión contraria a la legitimidad de la misma en la propia metrópoli (EEUU y UE).

INTERNACIONAL

A partir de finales de los 90, Gadaffi vuelve al discurso antiimperialista conocido por todos. Renacionaliza el sector hidrocarbúrico, la banca es liberalizada Es una guerra colonial clásica porque el objetivo es la posesión de los recursos hidrocarbúricos, y las enormes reservas de agua potable del subsuelo libio Existe una agresión directa de la OTAN. Existe un pueblo que está siendo sometido a la Dictadura del Capital, no valen las excusas ante el Imperialismo Además, se ocultan y minimizan los efectos causados por la guerra a la población y al país libio. P.e.: ¿Cuántos muertos necesita poner Libia para que valgan lo mismo que uno de los de Lockerbie? ¿Cuánto vale un libio en relación a un europeo? Es una guerra colonial clásica porque el debate de las ideas para apoyar u oponerse a la misma parten del mismo concepto: lo bueno o malo que era Gadaffi. Este es un punto de vista occidentalista, reaccionario y antimaterialista. Es una guerra colonial clásica mostrada claramente en la resistencia activa y pasiva del pueblo libio durante más de 6 meses a un agresor muy superior en todos los aspectos militares y de propaganda. Se demuestra aquí la capacidad de rechazo a las imposiciones extranjeras.

Apuntes para un debate: la izquierda contaminada Permítanme que me explaye un poco en el punto 7 del anterior parágrafo. En Europa y Occidente, el debate se encona en este punto: Gadaffi si o no, bueno-malo, ni OTAN ni Gadaffi, ying y yang… Metafísica, en resumen. Aunque un servidor trate humildemente de exponer aquí y sobretodo en otros artículos algunos aspectos de la Libia revolucionaria, es imprescindible desterrar –de una vez por todas- la exportación sistemática y autocom-

placiente del pensamiento occidentalista a realidades que no tienen nada que ver con los planteamientos preconfigurados y esquemáticos de la izquierda occidental. Gadaffi es un dictador y un asesino. Repetido hasta la saciedad por los medios de la burguesía agresora y aceptado por la izquierda ibérica –incluida la revolucionaria- en general, salvo honrosas excepciones de algunos partidos supuestamente “trasnochados”. Tan aceptado, que alguna organización de “trabajadores” daba por bueno el guión, hablando de Gadaffi en términos como “carnicero de Trípoli” tan solo 2 días después de la “insurrección popular” que pretendía derribarlo. Alguna organización asimilaba como real la idea que “Gadaffi bombardeaba su población” sin ser capaz de ver cómo se estaba fabricando desde el imperialismo la excusa perfecta para tomar partido por unos “insurrectos populares”. Del absoluto desentendimiento –por no decir desprecio- de las fuentes para poder dar una versión contrastada por parte de nuestra izquierda contaminada, podemos entender que se acepte acríticamente la versión imperial del tema. Sin conocer nada de la realidad social Libia tampoco se pueden entender las causas de la “revolución”. El pueblo se ha levantado contra Gadaffi. Otro axioma falso. De las primeras noticias confusas se podían extraer consecuencias falsas. Los paralelismos con Túnez o Egipto no eran reales. Sin extenderme, podemos decir que tanto Túnez como Egipto han sufrido unas revueltas del pan (de subsistencia), provocadas por la carestía interna producto de la crisis capitalista (que golpea con más virulencia a la periferia del sistema) juntamente con la crisis de la metrópoli, que no “ayuda” tanto a las economías colonizadas. En cambio, la realidad libia nos demuestra que en todos los indicadores socioeconómicos este país tiene unos índices de bienestar y salud económica y social excelentes, siendo el primer país por renta per cápita nacional y personal de África, entre otros factores, cosa que desmiente la supuesta carestía y opresión económica impuesta de Gadaffi a la población. La realidad libia nos indica la composición del “pueblo levantado”, que en realidad es lo siguiente: A. Militares liberales desertados de Gadaffi –los que se sublevaron desde los cuarteles, Younis a la cabeza-. Impulsaron el Golpe de Estado. B. Al Qaeda- Secta Salusí. Originarios de Benghazi, protegidos por el Rey Idris I en su momento. Sunnitas radicales con lazos en Arabia Saudí y Qatar. C. Los monárquicos nostálgicos de Idris I –con sede en Londres- del Partido Liberal. Estos son los de la bandera tricolor (roja, verde, negra). Llevan conspirando desde 1969 con el MI-6 y desde 1981 con la CIA y Reagan para derrocar por la fuerza a Gadaffi. D. La OTAN (EEUU y UE). E. Islamic Libyan Fighting Group, creado en los años 90 por excombatientes de Afganis-

tán, cercanos a Al Qaeda, financiados por Bin Laden en Afganistán. F. Mercenarios qataríes. G. El Partido Democrático Libio. Con sede en Washington, son más liberales en lo económico – ¡aún más!- que el Liberal. El verdadero pueblo en armas está al otro lado de esta gente, resistiendo por más de 6 meses la agresión imperialista. En Libia no hay Partido Comunista ni movimiento obrero organizado ajeno a la Jamhiriya, y menos con capacidad de asestar un Golpe de Estado al Gobierno. Recordemos además, que el movimiento obrero y popular participa en la Jamahiriya y en los Comités de Defensa de la Revolución. Aún si hubiere algún obrero o campesino despistado que se levantó contra Gadaffi, al ver la dicha composición del CNT, creó se lo pensará muy mucho antes de ver a su país convertido en el paraíso de la multinacional del saqueo y rapiña, la monarquía reinstaurada, la privatización de los servicios básicos, y la oficialidad de la religión integrista. Por no hablar del retroceso de los derechos de la mujer. Lo más grave es que ningún partido-organización ha rectificado. Y alguno de ellos sigue en sus trece, demostrando una gran capacidad de crítica y autocrítica. Sigue en sus trece afirmando que “ni OTAN ni Gadaffi”, mostrándose así al mundo –no solo a Occidentecomo unos supuestos adoradores del pueblo libio que debe desprenderse de Gadaffi para luego deshacerse del imperialismo. La gran falsedad es que no existe “pueblo libio” al que defender de Gadaffi. Se ha demostrado la falsedad de la premisa que indica “pueblo libio rebelde”. Existen facciones políticas armadas –incluso de origen extranjeroformadas, entrenadas y subvencionadas por el imperialismo yankee-europeo para derrocar y recolonizar un país soberano abiertamente antiimperialista. Existe una agresión directa de la OTAN. Existe un pueblo que está siendo sometido a la Dictadura del Capital, no valen las excusas, ni las medias tintas ante la realidad que es el Imperialismo. Existe pueblo libio al que defender del imperialismo saqueador, existe una realidad libia –la Jamahiriya- que independientemente de nuestra posición ante ella, de comprensión o incomprensión, de apoyo político o críticadebe ser defendida porque es la forma que ha escogido el pueblo de Libia de deshacerse del poder colonial representado por Italia, Gran Bretaña y EEUU a lo largo de su historia, y supone una organización social infinitamente más justa, equitativa, solidaria, progresista y revolucionaria que las viejas formas autárquicas que el Imperio pretende reimponer. Ante el imperialismo –que provoca guerras asimétricas- no se le puede combatir desde la asimetría política: entonces se toma partido -aún sin pretenderlo- por el más fuerte.

ECONOMIA

A los caballos de Arturo Fernández Pedro Luna Antúnez

na vez más el dócil gobierno central ha claudicado ante los caballos del gran capital. La comparecencia del ministro de trabajo Valeriano Gómez el pasado viernes 0 de junio se realizó sin estridencias y en un clima de resignación. A Valeriano Gómez, otrora economista en el gabinete técnico de la ejecutiva confederal de la UGT, se le vio incómodo, posiblemente porque él jamás se hubiera imaginado verse en una situación comparable; es decir, justificando una nefasta reforma de la negociación colectiva sin el aval de los sindicatos mayoritarios. En líneas generales podríamos afirmar que el decreto del gobierno no reforma la negociación colectiva sino que la destroza para hacerla más manejable a los intereses de la patronal. Es más, sienta un grave precedente puesto que retuerce la negociación colectiva hasta debilitarla y en algunos casos hacerla desaparecer. Como la reforma laboral y la del sistema público de pensiones, la reforma de la negociación colectiva no era necesaria si se trataba de paliar los déficits laborales de la economía española. Los propios sindicatos han reiterado hasta la saciedad que la actual crisis no tenía su origen en el mercado de trabajo. No les faltaba ni un ápice de razón. Sin embargo, se hallaron casi sin quererlo en un diálogo social permanente tendiente a materializar la mayor reforma laboral de los últimos treinta años. Uno de los objetivos, tanto del gobierno como de la clase empresarial, era la negociación colectiva. El páramo. Con la nueva reforma de la negociación colectiva se pretende flexibilizar las relaciones laborales especialmente en el ámbito de las pequeñas y medianas empresas. Porque serán prácticamente inexistentes las relaciones laborales que se articularán en tales empresas al priorizarse los convenios

de empresas por encima de los convenios sectoriales. En una pirueta circense Valeriano Gómez defendió la nueva jerarquía de los convenios de empresa ya que los “sectoriales son convenios que hay que ir desterrando porque son un lastre para las empresas”. Él sabe perfectamente que el verdadero lastre será para millones de trabajadores que se quedarán sin interlocución a la hora de negociar sus convenios colectivos al arrancarles de cuajo el colchón de las organizaciones sindicales. ¿Qué capacidad real de negociación se dará en las pymes, que representan más del 90% de empresas de este país? Millones de trabajadores quedarán en el desamparo más absoluto frente a la voracidad insaciable de las patronales. Para ellos se ha creado un páramo sin derechos laborales. Los mediadores. A fin de desbloquear los posibles desacuerdos entre sindicatos y patronal la reforma proyecta el arbitraje externo de carácter vinculante. Así se establece para la mayoría de los ámbitos de negociación, detalle que pone de relieve la propia desconfianza del gobierno en la nueva filosofía de relaciones laborales que impone. Por ejemplo, los convenios colectivos quedarán en manos del mediador si una vez transcurrido el plazo máximo de negociación, fijado en 20 meses, las partes no llegan al acuerdo. Asimismo, el arbitraje podrá intervenir en los casos de descuelgue salarial no consensuados. Recordemos que una de las propuestas de la patronal era que las empresas con “dificultades económicas” tuvieran la potestad de no aplicar los incrementos salariales pactados en los convenios sectoriales. En este sentido, el texto permite a las empresas acogerse a los descuelgues salariales mediante el previo acuerdo con las organizaciones sindicales. En el supuesto de que ambas partes no llegaran a un acuerdo, el descuelgue pasaría por una comisión paritaria o en último extremo por el laudo del arbitro externo. Del mismo modo, el arbitraje resolverá la falta

de acuerdo respecto a la revisión de la flexibilidad interna en las empresas al margen de los convenios, otra de las demandas de la patronal que la reforma atiende de manera favorable. La música y la letra. Decía Ignacio Fernández Toxo que el acuerdo no fue posible porque a pesar de que “había buena música faltaba la letra”. La música eran los convenios de empresa, la flexibilidad interna, el descuelgue salarial, la limitación de los plazos de negociación y los laudos externos. Incluso en el borrador que contenía las propuestas sindicales se sentaban las bases para una nueva regulación de las mutuas a fin de contribuir a la “competitividad de las empresas”. De hecho, el acuerdo estuvo a punto de

En líneas generales el decreto del gobierno no reforma la negociación colectiva sino que la destroza Pocas reformas más podrá realizar el PP cuando el PSOE ya ha arrasado los derechos sociales y laborales Ante la lección de dignidad y valores del 15-M a la izquierda política y sindical sólo nos queda aprender y tomar nota

ECONOMIA

POLÍTICA

cerrarse pocos días antes de las elecciones municipales y autonómicas del 22 de mayo. ¿Y finalmente por qué no se llegó al consenso? Tanto el gobierno del PSOE como los sindicatos apuntan al nuevo mapa político que surgió de las elecciones del 22 de mayo como el detonante que propició un cambio de estrategia en el núcleo duro de la patronal. Es un argumento bastante plausible. No obstante, el avance electoral de CiU y PP era de esperar. Declaraba Valeriano Gómez, al frustrarse la firma del acuerdo, que la CEOE espera tiempos mejores con la entrada del PP en el gobierno para modelar las reformas laborales a su antojo. ¿Pero acaso la patronal española puede quejarse de las reformas del PSOE? Pocas reformas más podrá realizar el PP cuando el PSOE ya ha arrasado el terreno de los derechos sociales y laborales. Una vez más el PSOE ha hecho el trabajo sucio de la derecha. Quizás cabría hacerse alguna pregunta más para comprender el porqué el decreto presentado por el gobierno no lleva la firma de las partes. Los indignados. La prensa los llama “indignados” como si expresar tal estado fuese algo anómalo en los tiempos que corren. Pero cuando el número de desempleados rebasa los cinco millones y la tasa de paro juvenil es del 40% lo más lógico es que los jóvenes se echen a la calle. Lo raro es que tal explosión de indignación no se hubiera produciendo con anterioridad. Ante la lección de dignidad y valores demostrada por el movimiento 15-M a la izquierda política y sindical sólo nos queda aprender y tomar nota. Hace poco un amigo escribía “que en menos de un mes, unos miles de ciudadanos libres, sin experiencia política, lograron lo que tantos partidos y organizaciones sindicales no habían conseguido en treinta años”1. Es cierto. Precisamente por ello cabe preguntarse si la eclosión del movimiento 15-M no habría incidido en la ausencia de un acuerdo en la reforma de la negociación colectiva. Dos días antes de la presentación del decreto el movimiento 15-M convocó una concentración frente al congreso de diputados para protestar contra la reforma. Allí deberíamos de haber estado los sindicatos. Arturo Fernández. A pesar de las apariencias, Arturo Fernández es el gran vencedor del envite. El actual presidente de la patronal madrileña ha desplazado a Joan Rossell al frente de la CEOE, no a nivel orgánico pero si a efectos prácticos. Él es el referente de la clase empresarial española y no tendrá que esperar a la victoria electoral del PP para convertirse en el hombre fuerte de la CEOE puesto que ya lo es. Ni siquiera el gobierno del PSOE discute su liderazgo al concederle, primero, el protagonismo mediático y segundo, una reforma de la negociación colectiva a la carta. Podríamos decir que el gobierno se ha postrado ante los caballos de Arturo Fernández. (1) Jesús Gómez Gutiérrez en “Malasaña en pruebas”, Gracias (8-6-2011)

Retalla de la Renda Mínima: la cara més salvatge dels atacs socials de CiU Diosdado Toledano Ivan Escofet

principis del mes d'agost al voltant de 50.000 beneficiaris de la Renda Mínima d’Inserció (RMI), coneguda també com PIRMI (Programa Interdepartamental de Rendes Mínimes d'Inserció), s'han trobat amb la sorpresa de no rebre l’ ingrés de 423 € que mensualment els hi feien al seu compte bancari. El motiu que esgrimeix el Departament de Benestar Social i Família és que, a partir d'ara, caldrà recollir aquest import mitjançant un xec pe tal d'evitar possibles situacions de frau en la percepció d'aquesta prestació. El que han aconseguit, però, és que milers de persones s'hagin trobat sense poder atendre les seves necessitats més bàsiques, arriscant així el pagament del lloguer del pis o l'habitació, i sense diners per comprar articles de primera necessitat. De fet, amb aquesta actuació, la Generalitat ha deixat de pagar la prestació al 36% dels beneficiaris. En la línia política habitual de la dreta, i en general de tots els governs compromesos amb les polítiques d'agressió social, ens trobem novament amb l'estratègia de culpabilitzar als sectors més desfavorits de possibles situacions d'abús en la percepció d'ajudes socials, ajudes de misèria si tenim en compte que amb 423,70€ mensuals difícilment es poden garantir unes condicions

mínimes de subsistència a qualsevol persona. Aquesta estratègia no es pas nova; ja l'hem vist anteriorment quan es tractava de criminalitzar als aturats o quan es titlla de vagues als beneficiaris del subsidi agrari. I resulta d'un cinisme superlatiu parlar de possible frau pel que fa a les ajudes socials en un país on el 86% de les gran fortunes (les superiors als 10 milions d'euros de renda) evadeixen les seves obligacions amb Hisenda. La RMI legislada a Catalunya (Llei 10/1997, de 3 de juliol), també està prevista a l'article 10 de la Carta Comunitària dels drets socials fonamentals dels treballadors i està destinada a aquelles persones que es troben en una situació d’exclusió laboral i no tenen altres mitjans de subsistència. A partir d'ara, en aplicació de la Llei de mesures fiscals i financeres aprovada per la Generalitat el 27 de juliol, es retallarà substancialment la percepció d'aquesta Renda Mínima d'Inserció: - Es suprimeix l'actualització anual de la RMI segons l'IPC previst. - El còmput de la RMI i dels complements als que els perceptors tinguin dret queda limitat al Salari Mínim Interprofessional (641,40 € mensuals).

- S'elimina la possibilitat de pagament immediat de la RMI des del mateix mes en

POLÍTICA

Resulta d'un cinisme superlatiu parlar de frau en les ajudes socials en un país on el 86% de les gran fortunes evadeixen Hisenda Amb aquesta nova retallada, Mas accelera la seva cursa per desmantellar l’estructura de drets socials conquerits durant anys de lluita Cal defensar un principi de solidaritat bàsic com és el que tot ciutadà ha de tenir una renda mínima que garanteixi una subsistència digna que es sol·licita l'ajuda i a l'espera de la seva aprovació en aquells casos urgents, quan abans l'equip d'atenció primària es feia responsable. - L'ajuda queda limitada a 60 mensualitats (5 anys). Un cop s’extingeix aquest dret, i encara que es mantinguin les condicions socio-laborals per rebre aquesta renda, el titular de l'expedient i la família beneficiària no podran sol·licitar de nou l’abonament de la RMI fins que no hagi passat 1 any des de l'extinció, situació que condemnarà a milers de persones a l’exclusió social durant aquest temps. - S'amplia d'un any a 2 el període de residència necessari per tenir dret a la RMI, excloent així a un bon nombre d’immigrants. - S’anul·len els efectes del Decret Llei 1/2010 de 12 que escurçava a sis mesos el període

d'ingressos no superiors a la RMI per tenir dret a la seva percepció, i s'amplia novament a 12 mesos. I és que sembla que no totes les disposicions provinents d'institucions comunitàries, de recepció automàtica al nostre ordenament jurídic, tenen la mateixa importància. Així, mentre les recomanacions del Banc Central Europeu en matèria de dèficit, contra-reformes laborals i retalls socials són aplicades de forma immediata pel conjunt de governs europeus, no passa el mateix amb aquelles altres normes destinades a la protecció dels drets socials més elementals. I és que en moments de crisi els mercats i les institucions polítiques al seu servei, com ara el govern d'Artur Mas, no entenen de principis de legalitat ni d'estat de dret. I és que resulta evident que som davant d'un govern submís a les directrius emanades des les anti-democràtiques institucions de l'UE, per més que

després CiU ho amagui al darrera del seu sobiranisme de pa sucat amb oli. Amb aquesta nova retallada, aquest cop contra el sector socialment més feble de la ciutadania, el govern d'en Mas accelera la seva cursa dirigida al desmantellament de tota l’estructura de drets socials conquerits durant anys de lluita. La coartada és la de sempre, segons les pròpies paraules del President de la Generalitat: si no es continua amb el programa de retallades l'economia “es pot anar a pic”. Precisament, el que està passant és que amb la seva política ultralliberal la vida de milers de persones s'està anant ‘a pic’. I mentre la dreta a Catalunya i els auto-denominats socialistes al govern de l'Estat actuen com els auxiliars administratius del Banc Central Europeu, aplicant les directrius de l'anomenat “Pacte per l'euro”, les exigències dels mercats (és a dir, dels bancs i especuladors) i ens parlen de la necessitat de reduir despeses, no tenen inconvenient en suprimir l'impost de successions i de donacions en benefici de les grans rendes. En aquesta situació cal defensar un principi de solidaritat bàsic com és el que tot ciutadà ha de tenir garantida una renda mínima que garanteixi una subsistència digna, en base exemples com el del País Basc, on existeix una renda ciutadana de 658,00 € al mes, que pot arribar fins als 1.000 segons els familiars que el beneficiari tingui al seu càrrec. Als treballadors i treballadores i al conjunt de sectors populars afectats per les polítiques d'agressió social ens queda sortir al carrer per combatre als enemics declarats dels nostres drets i no cedir ni un pam en les nostres conquestes socials.

POLÍTICA

El debat de la vella “nova esquerra” Josep Molins

finals del mes de juny va veure la llum un manifest amb el títol “Una ilusión compartida”, en la que una llista de signants, entre els quals hi figura un grup d'artistes, actors, escriptors i intel·lectuals, anunciava la necessitat de “reconstruir l'esquerra”. Si bé no es tracta pas de fer una radiografia dels signants d'aquest manifest, sinó d'analitzar el seu contingut i el moment en què apareix, també és cert que cap idea no té entitat sense les persones que la converteixen en quelcom material. I començant per aquí, és evident que la trajectòria d'uns quants d'aquests signants els avala com a persones sincerament interessades en què l'espai de l'esquerra de lluita es reorganitzi en l'actual situació d'agressions socials sense precedents. Però de la mateixa manera, una altra part dels que subscriuen aquest Manifest massa vegades s’han caracteritzat per mantenir postures farcides d'una mena de progressisme naïf i possibilista que, en molts casos, els han dut a manifestar el seu suport públic a les candidatures i propostes electorals del PSOE. Però si entrem en allò que ens diu el manifest, el primer problema que ens trobem és que en sí mateix ofereix pocs elements nous per tots aquells que participem del debat de com impulsar l'esquerra de lluita. I és precisament per això, perquè no aporta cap substància a aquest debat ni enarbora cap proposta política, que difícilment pot esdevenir objecte de controvèrsia. D’entre les declaracions d'intencions que s'hi poden trobar, potser l’única que pot donar a entendre per on van els trets és la que diu “... l'energia del teixit social pot consolidar una convocatòria en la que conflueixin les diferents sensi-

bilitats existents a l'esquerra i trobar el consens necessari per crear una il·lusió compartida...”. A hores d'ara resulta evident que el moviment iniciat el 15 de maig ha sacsejat l'escenari polític i, especialment, els debats que es produeixen a les pròpies organitzacions d’esquerres. De fet, després de les massives acampades i multitudinàries manifestacions, les accions generalitzades als barris i pobles dirigides a mobilitzar als sectors més afectats per la crisi, a denunciar el paper del capital financer, a obstaculitzar els intents de desnonaments, en defensa dels serveis públics… són molts els qui han volgut apujar-se a la gepa del 15-M. Però si precisament ha demostrat quelcom aquest massiu moviment de rebel·lió social és que el temps de les declaracions d'intencions, de la denúncia purament verbal (o institucional) de la voracitat del sistema capitalista, característica d'un sector de l'esquerra possibilista, ha passat a millor vida. I és que alguns dels qui avui busquen rendibilitzar el que està succeint als carrers i places arreu de l’estat són els mateixos que en el seu moment es van quedar paralitzats per l'augment electoral de la dreta i pel gir ultraliberal del PSOE; són els qui es lamentaven que, davant l’actual cicle polític, no quedava altre cosa que apostar pel mal menor, sense voler adonar-se que aquest camí ens duia al mal major de la desmobilització social: així, davant les amenaces de retallar les pensions, calia acceptar el “mal menor” d'augmentar l’edat de jubilació fins els 67 anys; per evitar el triomf de la dreta calia entrar a formar part de governs amb el socialistes i, si era necessari, donar suport als retalls socials que aquests aplicaven. A tots ells, el 15-M els ha passat per sobre en demostrar que encara existeix muscle social su ficient

POLÍTICA

per enfrontar les agressions del sistema sobre la base d’una estratègia de mobilització. Per això, quan avui alguns ens parlen de la necessària unitat de l’esquerra, cal tenir ben clar que la unitat no és pas un valor en sí mateix, especialment si no ve acompanyada d’un compromís bàsic sobre quin programa cal defensar i on cal posar els límits per determinar quin és l’espai de l’esquerra que volem re-agrupar. Ja tenim prou experiència en crides a la unitat que, prescindint d’allò que és fonamental, és a dir, el debat programàtic, enlloc d’enfortir el front dels qui aspirem a la transformació radical de la societat, ens han afeblit greument. I malauradament la història recent ens demostra com molts dels qui endegaren un debat deliberadament abstracte sobre la “unitat de les esquerres”, han acabat per entregar-se a la socialdemocràcia, ja sigui mitjançant la seva integració orgànica (és el cas de la desapareguda Nueva Izquierda i les seves diverses marques autonòmiques ), o ja sigui com a comparses dels social-lliberals participant dels seus governs i de les seves polítiques anti-socials. Ara es publiquen manifestos que corren parells a processos de fundació de noves organitzacions polítiques. I és curiós comprovar com alguns dels campions de la unitat de l’esquerra en abstracte endeguen la seva voluntat unitària en base a l’estratègia de divisió d'una esquerra concreta. Així, la nova organització de l’esquerra verda i moderna, EQUO, comença el seu recorregut sobre la base de les escissions d’IU a València o les Illes i cooptant a alguns dirigents d’IU del sector més moderat i “obert” a la política de pacte amb el PSOE. De la mateixa manera, els pares intel·lectuals de la criatura, ICV, anuncien la seva intenció de trencar l’acord electoral amb IU ara que ja han pogut organitzar el seu referent arreu de l’Estat. Tot plegat un bon exemple d’esperit unitari. Però, malgrat el més que qüestionable procés de construcció d’aquesta nova esquerra, el problema és que aquest projecte no té res de nou ni original, i ja fa temps que arreu d’Europa van quedar palesos els límits d'aquell espai que prometia una renovació a l'esquerra de la social-democràcia. Cal recordar el paper dels verds alemanys de Joschka Fischer, mirall de moltes de les corrents eco-socialistes posteriors, convertits en comparses del SPD de Schröeder en les seves polítiques de desmantellament de l’estat social, i que no dubtaren en transvestir el seu pacifisme per donar suport a aventures imperialistes a països com el Líban i l’Afganistan. Recentment a casa nostra, l’esquerra verda tampoc no ha tingut pas problemes en donar suport a l'aventura atlantista a Líbia en defensa de la “pau”, en compliment de les directius del Partit Verd Europeu. Els que treballem per refundar una esquerra amb voluntat de transformar la societat estem convençuts que cal una eina organitzativa, eina que ens caldrà construir sense sectarismes i sobre la base de la coordinació amb altres forces socials i espais polítics que participin d'un mateix anàlisi anti-capitalista, que coincideixin en què la contradicció fonamental segueix estant en la propietat privada dels mitjans productius, i que siguin conseqüents amb allò que defensen. I precisament aquest hauria d'ésser el límit: cal la coordinació des de la base entre les forces d'esquerres que fan la política que diuen defensar, amb aquells espais on es troben molts dels qui efectivament han estat al capdavant de les lluites socials ara, i molt abans que esclatés la rebel·lió del 15 de maig. Són aquests els qui sempre, des de diversos fronts, han treballat per aconseguir la coordinació de les forces de l'esquerra real per lluitar contra les agressions del sistema, i que han acompanyat aquesta lluita de proposta política concreta. Una refundació que tingui com a frontera que mai no es pot esdevenir còmplice de polítiques d'agressió social ni formar part dels governs que les apliquin.

El primer problema que ens trobem del manifest “Una ilusión compartida” és que ofereix pocs elements nous per als que intentem impulsar l'esquerra de lluita

Ja veurem que en surt de la convocatòria a la que convida el manifest “per la reconstrucció de l'esquerra”, en que acaba la cançó de la nova esquerra que enarboren des d'EQUO i ICV. A la resta ens queda no despistar-nos amb aquesta vella melodia. I és que no es tracta pas de crear una mena d'agrupació de “progressistes” dirigida al repartiment d'actes de diputats, sinó de treballar per quelcom tan important com construir una esquerra radical que vagi a l'arrel del problema, que no és, sinó, la superació del sistema capitalista.

Alguns dels qui avui busquen rendibilitzar el 15M són els mateixos que es van quedar paralitzats per l'augment electoral de la dreta i pel gir ultra-liberal del PSOE

OPINIÓ

Acampada de Barcelona Jaume Botey

m cenyeixo exclusivament al que he observat a Barcelona, no al moviment en general. Òbviament es tracta d'una valoració subjectiva, però en la qual coincidim gent "històrica" de moltes procedències: d'antics moviments, del 0,7%, del moviment contra la guerra, mobilitzacions d’ immigrats, Fòrums Socials, partits i sindicats. Tothom ho mira amb un enorme respecte coincidint en apreciacions com "és una cosa nova", "reflex encara difús d'un malestar profund", "tenen raó", "moviment complex", "han aguantat més del que prevèiem", "ens han superat", "el repte és el dia després, què quedarà", “cap a on o com es canalitzarà". Composició. Es tracta d’una suma heterogènia fonamentalment de joves precaris, que en la seva precarietat coincideixen amb "precaris" d'altres procedències i edats, aturats de llarga durada, víctimes dels EROs, parelles que no poden independitzar-se, etc. Encara que hi ha universitaris i postuniversitaris ja graduats, no és un moviment universitari. Tampoc coincideix amb els moviments ‘antisistema’ (okupes...), ni amb els moviments ‘antiglobalització’ (fòrums socials, deute extern, papers per a tothom, anti-Bolonya... potser propers al moviment contra "pisos buits" i els desnonaments... Hi ha encara poca consciència "internacionalista". Estan allunyats del moviment obrer clàssic i de les seves estratègies; fins i tot de les estratègies del moviment d'aturats o de les marxes d'aturats. No és un col·lectiu de "proletaris" (això ja no es porta, però en ells menys, gairebé no han entrat encara en el món del

treball). Culturalment allunyats tant dels Partits i Sindicats majoritaris com dels petits, minoritaris o extraparlamentaris; però, i malgrat les aparences, no són "antipartits" sinó "anti-aquests-partits" que senten que no els representen i tapen la corrupció. Es tracta d'un fenomen nou i, per tant, imprecís, nascut de la irritació i la impotència, de gent que veu tancat el seu futur, explosió d’exclosos o potencialment exclosos, d'universitaris amb màsters que esperen una beca de 400 euros, joves que veuen que, malgrat les titulacions, el seu futur és més negre que el que va ser pels seus pares. És interclassista i reflex que l'angoixa ha arribat, també, a famílies fins ara benestants. Majoritàriament la societat reconeix que la seva actitud és legítima perquè sent que reflecteix també la indignació que qui més qui menys també pateix (retallades en la jubilació, salut, ensenyament, desnonaments). Les acampades s'han convertit en el vaixellinsígnia del malestar social. No és just tenirne una lectura predominantment conspirativa pel fet que sorgissin justament una setmana abans de les eleccions. Ideologia. Per paradoxal que sembli parteixen gairebé de zero, amb un important desconeixement dels mecanismes i institucions econòmiques internacionals responsables de la crisi i en conseqüència amb un llenguatge molt genèric: "bancs, capitalisme, opressió...", lluny del llenguatge ‘hiperideologizat’ dels col·lectius de joves dels partits clàssics d'esquerra o del moviment ‘antisistema’ o ‘antiglobalització’. Gairebé es podria

parlar d’un llenguatge "naïf", ingenu, fins i tot més que el del maig del 68 o de les acampades del 0,7%. Aquesta és la seva fortalesa, la seva capacitat d'identificació amb sectors molt amplis, que expressen intentant consensuar el mínim comú denominador de sectors tan heterogenis, però alhora és la seva debilitat. De moment no hi ha grans referents ideològics, com no sigui el petit i indignat llibret de Héssel. Simplement critiquen el model de democràcia, no la democràcia en si ni els mecanismes de la mateixa, les seves representacions institucionals, sinó "aquesta" democràcia. Per exemple, en nom de la "democràcia" i de la "llibertat" a Catalunya es va rebutjar la proposta de cridar a l'abstenció: "cadascú ha de fer el que cregui convenient". Rebutgen amb elegància però fermesa i unanimitat tot el que pugui semblar a adoctrinament. Sembla que en senten la olor, vingui d'on vingui i en fugen ("es creuen que som tontos"). I no obstant això, reconeixen la seva falta d’informació i demanen xerrades i conferències i poder compartir experiències del passat. És obvi que la mateixa existència del moviment és un símptoma de la debilitat de l'esquerra. Ha qüestionat l’acceptació passiva de dogmes econòmics absurds o les desigualtats com un fet inevitable, coses que hauria hagut de fer l’esquerra. Respecte dels continguts, tot i ser tan simples, és evident que han encertat el diagnòstic: els bancs, que han segrestat la democràcia i als que entre tots hem pagat un fabulós rescat de la crisi provocada per ells mateixos, i els

OPINIÓ

polítics o la classe política en general, sense massa distincions de moment, per haver cedit a la pressió del poder financer legislant a favor del capital i pels nombrosos casos de corrupció. És normal que de moment els posin tots al mateix sac. Ja hi haurà temps per distingir. Però queda clar que la democràcia no és només un sistema polític, també ho ha de ser en l'econòmic. Proclamen en definitiva que el neoliberalisme és incompatible amb la democràcia. Imatge, metodologia i criteris d'actuació. Han guanyat la batalla del suport ciutadà: ordre, neteja, vies d’evacuació, torns, no hi ha pintades, no es beu alcohol... els voluntaris de la informàtica, la comissió de juristes, la gent i les empreses de càtering que porten menjar... No paren d'entrar i sortir persones en un clima de complicitat, treballadors, vells de l'antifranquisme, altres estudiants, jubilats. Van convertir la plaça Catalunya en l'àgora on durant tot el dia i en grups es discutia d'hipoteques, de democràcia o de salut. L'Assemblea és assemblea real. Atès que és impossible gestionar una assemblea de 5.000 persones, aquesta es preparava per comissions. Res no pot anar a l'assemblea general si prèviament no ha passat per la comissió corresponent –n’hi va arribar a haver més de 25- i des d'aquesta a la Comissió de l'Assemblea que és la que acorda l'ordre del dia de l'Assemblea General de cada dia. Crida l'atenció, malgrat que és un fet tan massiu i en un important percentatge de gent diferent cada dia, el silenci, el respecte, la possibilitat que tothom parli, la mímica, la manera de tallar al que s'allarga o al qual es repeteix... Un element fonamental és la "no-violència" com a criteri. No violència "cap-endins" (van aconseguir aïllar els provocadors d'extrema dreta i als d'extrema esquerra, conscients que en un moment podien fer-ho malbé tot) i sobretot "cap-enfora". Davant la "càrrega" dels Mossos va quedar clar que les seves crides a la no-violència no eren retòriques. En molt poques ocasions he vist la dignitat moral i actitud decidida de mantenir-se asseguts davant dels cops. Va ser exemplar la manera com es va gestionar un fet tan difícil com preservar la plaça en el moment de la celebració del Barça. Cap incident! És lògic que davant actituds tan transparents i missatges tan diàfans hagin atret l'atenció de l'opinió pública i els mitjans de comunicació. Es tracta, simplement, d'un senyal de salut democràtica de la societat de la qual ens en hem d’alegrar. Reptes de futur. Partits, sindicats i altres organitzacions han quedat descol·locats. El que al començament podia semblar un brot més de descontentament juvenil, només una

festa, fa tres setmanes que dura, ha crescut en projecció social i nombre d'assistents, en capacitat d'organització, serietat i metodologia en les assemblees, en la solidesa dels criteris sobre no-violència i ha crescut també, encara que més lentament, en plantejaments i propostes. Encara que només sigui per la capacitat de maduresa que el moviment ha donat als seus participants ja valia la pena. Pels que hi han participat des de dins ha sigut una escola de formació democràtica i de líders. Però ha valgut la pena també per la simbiosi i ponts creats amb la societat, la menys organitzada i la organitzada. Avui partits polítics i les seves joventuts estan a l’expectativa del moviment, barrejats com tants enmig de la onada. Però malgrat el molt aconseguit és evident que es tracta encara d'un moviment incipient, que necessitarà temps per madurar, tant en continguts com en organització. El temps serà el millor barem per valorar-ne la profunditat. El temps dirà: - com aconsegueixen organitzar-se (barris, centres de treball...) per tal que el moviment no es dilueixi, a nivell d'estat, d'autonomia i de localitat; quina organització va sorgint que mantingui al mateix temps l'horitzontalitat actual; - com es poden vertebrar amb la resta de moviments que durant anys, des de diferents perspectives, han intentat, també, canviar el sistema; - com aconsegueixen resoldre el dilema de mantenir-se com moviment social de base i assembleari i alhora poder incidir en propostes polítiques i com superar els mutus recels en relació als partits i sindicats; - com aconsegueixen mantenir l'autonomia ideològica del moviment i evitar ser fagocitats per altres col·lectius més organitzats; . com evitar finalment que el moviment es

Les acampades s'han convertit en el vaixell-insígnia del malestar social La mateixa existència del 15M és un símptoma de la debilitat de l'esquerra El que ara toca és acompanyar, amb actitud crítica però sense pors torni en contra dels seus objectius, és a dir, que siguin els sectors que sempre busquen pescar en aigua tèrbola, els que acabin capitalitzant la indignació. Es tracta, crec, d'un moviment cultural de llarg abast del que en aquests moments no és possible preveure la seva evolució i menys encara la seva repercussió electoral. Qualsevol hipòtesi en aquest sentit crec que és pura conjectura. Crec, finalment, que el que ara toca és acompanyar, tenir una actitud porosa, a l'expectativa, crítica però sense pors, amb l'esperança que puguin mantenir la seva sobirania i el dret a organitzar-se, amb la consciència que "els aparells" no tenen ja el "copyright" de la democràcia i que la por i la desconfiança que poden tenir aquests aparells, si es perceben, pot tornar-se en contra d’ells com bumerangs.

OPINIÓ

"La levadura que hace crecer el pan". Reflexiones de un indignado Francesc Garcia

l lema campeaba en una pancarta en medio de la multitud insurgente. Era un domingo de junio 2011. La enorme manifestación ocupaba todo el centro de la ciudad, tan densa que marchábamos apiñados y con sensación de claustrofobia... pero, a la vez, con enorme alegría. Por fin, nuestro pueblo había despertado, tras 3 años de sufrir en silencio y resignadamente la mayor crisis económica de la Historia. Crisis plasmada en incontables ERE´s, con miles de despidos, recortes sociales salvajes en educación y sanidad, subidas del IVA, desempleo de casi 5 millones de personas...

¿Cómo fue posible aguantar tanto sin responder? Quizá se deba a la idiosincrasia de nuestro pueblo, políticamente inculto y que apenas ha vivido breves periodos de democracia, que ha sufrido la dictadura más sangrienta de Europa y aún no ha logrado sacudirse la pesada losa del miedo. Por otra parte, la propia situación de la clase obrera: 20 % de paro, precariedad laboral generalizada, contratos basura... hacía muy difícil la contestación en forma de huelgas generales. El 29-S de 2010 fue un primer intento, pero sin continuidad. Es muy difícil llevar a la huelga a una población que se juega su pan y el de sus familias. Era necesario configurar otra forma de protesta. Los jóvenes lograron hacerlo. Imitando a los pueblos árabes, ocupando las plazas de las grandes ciudades. Una convocatoria el 15 de mayo derivó en acampada en la Puerta del Sol de Madrid. La consiguiente represión, en lugar de provocar miedo provocó rabia y pronto no sólo Madrid sino todas las ciudades del estado tenían su "plaza Tahrir". La portada del "Washington Post", con la muchedumbre atestando la plaza fue nuestra mejor aliada. Si uno de los mayores periódicos de EEUU te saca en portada, el grupo PRISA ya no va a poder ocultar ninguna noticia. Era la primera victoria del movimiento. La campaña electoral, asfixiante por su mediocridad, saltó hecha añicos cuando en las plazas se cantaba: "lo llaman democracia y no lo es", o resonaban slogans como: "¿Por qué mandan los mercados, quien los ha votado? ", "no hay pan para tanto chorizo", " banqueros, ladrones, culpables de la crisis "... De repente, las verdades furtivas, las frases más políticamente incorrectas, se hicieron dueñas de la calle y el Estado de Derecho, esa frase con la que tanto se llenan la boca, quedó en nada. El rey estaba desnudo. Un enorme dedo acusador se alzó en las Agoras señalando a los culpables: banqueros, agencias de calificación de riesgo, transnacionales, políticos rastreros que se arrodillan ante el Dios Mercado. Pasaron las elecciones y las plazas siguieron llenas, los resultados electorales se volvieron insignificantes frente al Agora griega en que se había convertido todo el país. La Política (con mayúsculas), la hacía el pueblo en la calle. Poco importaban ante eso, los cacareos del Bipartidismo en sus ruedas de prensa, parlamentos autonómicos y ayuntamientos. Entonces vinieron la represión y la criminalización de las protestas, pero también en eso fracasó el sistema. La represión generó odio en vez de miedo, miles y miles bajaron a defender a los muchachos apaleados en Plaza Catalunya el 27 de mayo.

Era necesario configurar otra forma de protesta. Los jóvenes lograron hacerlo. Imitando a los pueblos árabes, ocupando las plazas de las grandes ciudades La represión generó odio en vez de miedo, miles y miles bajaron a defender a los muchachos apaleados en Plaza Catalunya el 27 de mayo El 15 de junio, la exageración en las formas de criminalizar el 15-M, provocó la risa: Barcelona no era Vietnam, y el hecho de utilizar un helicóptero para burlar el cerco de los manifestantes se quedó en una escena esperpéntica. Muchos nos preguntamos ¿Cuántas veces ha visto " Apocalypse Now" el conseller Puig? Desde luego, no éramos "viet-congs" quienes cercábamos el Parlament... ¿Qué quería Puig, rociarnos con napalm? En lugar de decrecer, el movimiento se consolidó y hoy marca toda la agenda política. El 19 de junio, millones de manifestantes atestaban las calles de todas las ciudades, en una movilización sin precedentes desde la guerra de Irak. Era el punto y aparte en una movilización que va a tener su continuidad en otoño, con el objetivo a medio plazo de la huelga general. El 20 de julio se cumplen 10 años de los disturbios de Génova, cuando el movimiento antiglobalización estaba en su apogeo. 10 años del asesinato de Carlo Giuliani en la Piazza Alimonda de esa ciudad. Un crimen que nos encendió la sangre y, que en mi caso, fue el detonante para afiliarme al PSUC viu. Un aniversario que no va a ser de nostalgia sino de lucha. Carlo va a tener el homenaje que él hubiera querido: miles de personas ocupando las calles otra vez. Será (como decía la pancarta ) La levadura que hace crecer el pan. La levadura lo han sido muchachos como él, que nos hicieron despertar de nuestra apatía e indolencia. Muchachos que nos han dicho: ¿Compañeros, cuánto vais a aguantar en silencio mientras os arrebatan los derechos por los que ayer os jugasteis la libertad y la vida en la negra noche fascista? Veo a los veteranos camaradas, y esta hermosa primavera les ha quitado 30 años de encima, les ha devuelto la ilusión y una enorme sonrisa se dibuja en sus labios. Muchos hemos hecho amistades durante estos días y creo que por mucho tiempo. Tras el asfixiante verano, se avecina un otoño aún más cálido, un otoño de estallido social frente a la dictadura de la UE, el FMI, los tiburones de las finanzas y los políticos serviles que les hacen el juego. Sólo es el principio de una larga lucha por la Europa de los trabajadores y los pueblos oprimidos. NADA A PERDER, TODO UN MUNDO POR GANAR.

CULTURA

La tarda en què vaig a tornar a creure en el teatre finals d’aquest passat juny, i dins del marc de la “Mostra de Teatre de Barcelona” vàrem poder assistir a la representació (estrena a Catalunya) de l’obra “B-52”1, per part de la companyia asturiana “El Perro Flaco”, i que suposava el debut de Santiago Alba Rico com autor teatral2. Aquestes són les meves reflexions d’allò que, aquella calorosa tarda, vaig veure i viure al Teatre del Raval.

ser acceptats (les dones que es comporten com “homens”, els negres que somnien ser blancs4...) Així, mera aparença, equilibri inestable que només troba sortida amb la fugida cap endavant, amb l’acceptació acrítica de les ordres i jerarquies, amb una exacerbada competitivitat, amb mai mirar enrere (si no veus les massacres potser creguis que mai ocorregueren, o al menys minimitzaran les dissonàncies cognitives). Fugida endavant, amb promeses de confort, amb promeses de consum, amb promeses, buides promeses.

L’obra: B-523

La companyia: El Perro Flaco

L’aparent senzillesa del text amaga uns bucles de metallenguatge. Un grup d’actors que representen un grup d’amics que juguen a representar una dramatització (pilotar un mortífer bombarder B-52). Assumint els diferents rols que suposa una tripulació militar aèria, ens submergim dins la ideologia dominant al “ventre de la bèstia”: els Estats Units. I des d’aquí, des de la defensa d’aquesta ideologia, posar en evidència les contradiccions sobre les que se sustenta. Exigeix, doncs, un coneixement cert de la societat nord-americana dominant: el fonamentalisme cristià (la llei de Déu com a norma; encara que caldrà saltar-se el manament de No mataràs); la conformació dels ciutadans de plens drets com als ciutadans WASP (blancs, anglosaxons i protestants) que suposarà com les minories no WASP s’esforcen (amb impotència) per

“El Perro Flaco”5 desenvolupà l’obra amb frescor, intensitat i credibilitat; atributs que tirava a faltar als darrers anys a Barcelona, sobre tot als escenaris de l’elitista i burgés TNC, farcit de grandiloqüència i sobre actuació. L’excel·lència de la interpretació que dugueren a terme aconsella seguir a aquesta petita companyia, quan ens tornin a visitar. Companyia que s’hi va fundar al 2006, i que amb les seues pròpies paraules es defineixen com “compromesa amb un teatre arrelat en la realitat, crític, provocador, diferent...”

Antoni Lahiguera

Posada en escena L’escenari és minimalista, una bastida i poca cosa més. L’obra es desenvolupa a colp d’un excel·lent guió i a colp d’una excel·lent interpretació. Tot i això, si s’introdueixen elements

audiovisuals (imatges i sons) que cusen la ficció realista de l’obra a la realitat delirant de la vida quotidiana. Parlem, doncs, de teatre al cent per cent.

Un grup d’actors que representen un grup d’amics que juguen a representar una dramatització (pilotar un mortífer bombarder B-52) Darrera reflexió L’obra (B 52) i la companyia (El Perro Flaco) ha estat la sorpresa més satisfactòria que, al món de la cultura, m’he trobat als darrers temps. Donat el poc espai del que disposem em resulta impossible aprofundir més en ells. Però us encomano a seguir els seus passos, tant lluny de dogmes, propis d’eixe esperit crític que ha de conformar l’ètica ciutadana, l’ètica del poble, l’ètica dels oprimits. Tant de bo que, més aviat que tard, tornem a gaudir les seues propostes a aquesta Catalunya nostra, on els nacional-catòlics i els ultraliberals governen (però no convencen) des de fa ja tants i tants anys.

VIDA DE PARTIT

Festa Nou Treball: el PSUC fa 75 anys Jesús Sánchez-Marín El passat dia 2 de juliol es va celebrar a Barcelona la festa anual de Nou Treball, que aquest any commemorava el 75è aniversari de la creació del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Superant les dificultats econòmiques que els temps i la situació imposen, un grup de tenaços camarades va aconseguir que la festa se celebrés amb modèstia però també amb dignitat. Durant el matí els assistents van reptar la calor estiuenca per participar en el debat sobre mitjans de comunicació que va comptar amb la presència del director de Mundo Obrero Ginés Fernández, el seu homòleg d'El Viejo Topo (Miguel Riera) i Daniel Raventós, editor de SINPERMISO, al costat de Miguel Candel i la directora de Nou Treball. Una mica més tard es va debatre sobre les retallades neoliberals, amb la participació d'un representant dels estudiants (Aldo Reverter, de l'AEP), de la sanitat (Toni Barbarà, de "DEMPEUS per la Salut Pública", dels aturats organitzats en Assemblea (Soliña Barreiro), Meses de Convergència (Diosdado Toledano), moderats per Neus Molina, de CCOO sanitat i responsable política del PSUC viu a Barcelona. Al migdia es va obrir un espai dedicat a l'univers poètic presentat per Mariano Aragón, responsable de l’ACIM i que va reunir Felipe Alcaraz, A. Antón i S. López Arnal en una xerrada amb el tema "Poesia i Política". Ja a la tarda, un concorregut debat va intentar recollir els últims esdeveniments en l'escena nacional i internacional: des del moviment 15M a les eleccions al Perú passant per la crisi europea. Un representant de l'Assemblea de Plaça Catalunya, Guy Saurat del PCF i Fabio Amato de Rifondazione i el

nostre camarada Eduardo Luque van ser els ponents. L’imprescindible repassada a la trajectòria històrica del PSUC va anar a càrrec dels camarades Antoni Lucchetti, Antoni Montserrat i Ramon Franquesa. Mentrestant, en l'espai de cinema es rememorava la Comuna de París en el seu 140è aniversari a través de fragments cinematogràfics seleccionats i editats per Soliña Barreiro. El debat central, dedicat al Pacte de l'Euro, va comptar amb les intervencions de Juan Manuel Tapia (de l’executiva de CCOO de Catalunya), Salvador Jové (ex-eurodiputat d'IU) i José Antonio Garcia Rubio (Responsable d'Economia d'IU). Després del tradicional sopar del qual se’n va ocupar un cop més la camarada Maruja Ruiz i el seu equip, Natàlia Rossetti va presentar l'acte polític que va començar amb el lliurament d’un diploma commemoratiu als als militants que van entrar al partit en els primers anys seixanta. La jove camarada Marta Castillo va llegir la carta que Victòria Pujolar, la recordada veu de Radio Pirenaica, va fer arribar a la Direcció per saludar els presents. Les intervencions de la responsable política local i dels convidats internacionals van donar pas a la salutació del camarada Daniel Morcillo, Secretari General del Partit Comunista de Madrid i al discurs de Jorge Torres, de Joves Comunistes. Albert Escofet, Secretari General del PSUC viu, va informar la indisposició que havia impedit al secretari general del PCE assistir a la celebració. Com a fi de festa, el grup catorzedabril va recordar de manera molt especial l'actor Alfred Lucchetti, recentment desaparegut, a través d'una selecció de les seves cançons més estimades, l'última de les quals va ser La Internacional.

VIDA DE PARTIT

www.psuc.org Redacci贸: PSUC viu, C. Doctor Zamenhof 16-18, 08020. Tel.: 93 412 2195. Fax: 93 307 38 47. Correo-e: noutreball@psuc.org. Dip. Legal: B-28994/99