7 minute read

Mariona Boix, de la glòria l’ infern

Després de dotze operacions en set anys al genoll esquerre, l’esquiadora alpina Mariona Boix (27 anys) es va veure en la necessitat de sotmetre’s a un tractament de cèl·lules mare. El seu cost era tan elevat que va iniciar una campanya de recaptació de fons per assumir-ne el cost

: Celes Piedrabuena : RFEDI, Facebook, Jesús Martínez, Toni Grases / www.photoset.es

Advertisement

De la glòria a l’infern. De complir el seu somni de infantesa, de ser una de les grans esperances de l’esquí alpí espanyol a veure com de la nit al dia la cruesa de l’esquí s’acarnissava amb ella. I va haver de ser un divendres 13, a Grandvalira (Andorra). Sí, un maleït divendres 13 del 2015, quan Mariona Boix només tenia 19 anys. Aleshores ja formava part de les estructures esportives de la Reial Federació Espanyola d’Esports d’Hivern (RFEDI). Va caure en el transcurs de la competició i es va trencar ‘bé’ el genoll –una de les lesions habituals a l’esquí de competició–, trencant-se el lligament creuat anterior, el menisc intern i el llauna intern. “Em vaig operar al cap de poc temps i les probabilitats d’èxit eren altes, però de vegades no tot surt com hom vol o espera. A partir d’aquí van començar a sorgir molts problemes. No podia estirar el genoll i al cap de nou mesos em van operar per segona vegada. En principi, els metges eren optimistes i el problema se solucionaria, però no va ser així”, explica a Esports d’Hivern Mariona Boix.

Tot cor i portada encara per la il·lusió d’aquella nena que amb només tres anys va començar a esquiar a l’estació de la Cerdanya francesa d’Eyne i que amb 13 anys ja ingressava al Centre d’Alt Rendiment de Font-Romeu, Mariona va intentar tornar a esquiar, però els resultats no acompanyaven. No podia fer-ho al 100%, i “la federació en aquell moment, i per dir-ho de manera subtil, em va acompanyar a deixar les seves estructures tot i no estar recuperada ni haver competit durant el darrer any”. Davant d’aquest panorama, però sense arribar a imaginar ni de bon tros el calvari que l’esperava, Boix va decidir centrar-se a recuperar al màxim el rendiment, la mobilitat del genoll. Un any més tard de la lesió s’operava per tercer cop. Tampoc no va funcionar. Però ella insistia. No volia llençar la tovallola. Volia seguir perseguint, malgrat el dolor, els sense sabors i la tragèdia, el somni de infantesa.

El dur exercici de mirar-se al mirall

Els anys següents la van operar una vegada i una altra sense trobar la solució definitiva. “Vaig visitar els millors traumatòlegs d’Espanya i vaig provar tot tipus de tractaments, filtracions, fisioterapeutes, osteòpates, etc. però res d’això em va ajudar”, fins que es va adonar que ja no hi havia marge de millora i no li quedava més remei que tancar una etapa de la seva vida i obrir-ne una altra, que deixar l’esport d’alt nivell i l’esport en genera, alguna cosa pel que ningú estudia. “Aquell moment va ser molt dur d’acceptar i de gestionar, ja que era un esport que practicava des dels tres anys. Era la meva passió i mai més no podria assolir els meus somnis. En realitat, encara que jo no ho sabia, aquell moment només va ser el principi d’un llarg calvari”. Actualment, i després de set anys, ha estat in-

AMB 18 ANYS VA GUANYAR ELS CAMPIONATS ‘ESPANYA ABSOLUTS D´ESQUÍ ALPÍ. UN ANY MÉS TARD VA COMENÇAR L’ANGOIXA AMB ELS PROBLEMES DE MOBILITAT, DESPRÉS QUE ES TRENQUÉS EL GENOLL: EL LLIGAMENT ENCREUAT ANTERIOR, EL MENISC INTERN I EL LATERAL INTERN

tervinguda 12 vegades d’un genoll que no només impedeix fer esport, sinó portar una vida rutinària com la de qualsevol persona. “El problema que tinc des de fa uns anys és que en flexionar el genoll la ròtula es queda bloquejada a causa de la lesió i deterioro el cartílag articular. No puc caminar normalment. Necessito l’ajuda de les crosses. Tinc dolor i molta dificultat al meu dia a dia. No puc ni accionar l’embragatge d’un cotxe i de fet fa mig any em van reconèixer un grau de discapacitat del 33%”.

Però si per alguna cosa s’ha caracteritzat Mariona Boix al llarg de tots aquests anys és perquè és una lluitadora, per no acceptar el no i buscar el sí, costi el que costi. Vol i necessita una solució. No per competir. No per esquiar en pla de lleure i continuar gaudint, sinó per fer una vida més o menys normal, com la seva o la meva. És a mans d’un dels millors equips mèdics de traumatologia de Barcelona. I aquests mateixos metges, que li han intervingut cinc vegades, l’última el mes d’abril passat, ja han descartat una nova operació i li han transmès que la darrera solució “que tinc per millorar passa per fer un tractament de cèl·lules mare cultivades, amb lobjectiu de regenerar el cartílag danyat i guanyar elasticitat als teixits. Segons els metges, les probabilitats que el tractament tingui èxit i pugui recuperar-la funcionalitat del genoll són molt altes”.

“NO PODIA CAMINAR AMB NORMALITAT, TENIA MOLT DE DOLOR I BLOQUEJOS CONSTANTS AL GENOLL, FINS EL PUNT QUE EM VAN ARRIBAR A RECONÈIXER UNA DISCAPACITAT DEL 33%”

tractament privat, amb un cost de 16.000 euros, massa per a la seva economia. “Durant tots aquests anys he hagut d’assumir moltes despeses mèdiques, però aquesta és molt elevada. Per això vaig llançar una campanya de recaptació de fons a través de les meves xarxes socials. M’agradaria agrair a la gent per aportar el seu granet de sorra i espero aviat arribar a l’objectiu”.

El passat mes de juliol es va sotmetre, gràcies a la col·laboració de la gent, al tractament de cèl·lules mare, amb l’esperança com a mínim que per fi aquesta vegada la sort li somrigui, recuperi el malmès genoll, el mateix que li va permetre abraçar la glòria i que des de fa anys la porta pel camí de l’amargor. Té només 27 anys. Tota una vida per endavant, però només ha pogut treballar un any i mig a la seva vida, estant dos més de baixa. “Vaig fent”, diu amb certa resignació aquesta enamorada de la neu i de la vida, “soc conscient que estic davant un procés llarg i lent, així que un cop més toca tenir molta paciència i seguir treballant amb els fisioterapeutes cada dia. Ja em van dir que fins d’aquí a uns vuit o deu mesos no podríem valorar com a anat”. Paciència i molta sort, Mariona

5 RAONS PER ESQUIAR AMB CASC

Cada cop són més els aficionats als esports d’hivern que no entenen la pràctica de l’esquí alpí o del surf de neu sense dur el casc. El seu ús no és obligatori, però sí molt recomanable, tal com us recordem en aquest cinc pràctics consells

: Tino Morte : Grandvalira

1.Per minimitzar els impactes

L’esquí o l’snowboard són esports de risc, les caigudes estan a l’odre del dia i el risc de topada amb un altre esquiador o amb qualsevol altre element a la pista és elevat. Dur casc minimitza la força de l’impacte, sobretot entre els més petits, els més febles. El seu ús no és obligatori a les estacions andorranes, catalanes o espanyoles, però sí que és molt recomanable i les pròpies estacions treballen des de fa temporades per estendre el seu ús mitjançant diferents promocions i descomptes

2.Ajuda estar calent

El casc ens protegeix i ajuda a mantenir la temperatura corporal quant les temperatures són baixes. L’escalfor se’n va pel cap i l’ús del casc evita que així sigui, a banda de protegir a l’esquiador de les fortes ratxes de vent o de la neu aixecada.

3.De fàcil identificació

Si et decantes per un disseny, però sobretot per un color cridaner, seràs molt més fàcil d’identificar a les pistes. A més, si fas servir un casc que es veu tres hores lluny també alertes de la teva presència a la resta d’esquiadors i minimitzes el risc d’accident

4.Més que un casc

S’ha popularitzat l’ús de les càmeres d’acció i fer servir el casc com a suport per a una d’aquestes càmeres és una bona idea i molt pràctic. Una càmera instal·lada a la part superior del casc ofereix la millor perspectiva i permet que l’esquiador s’hagi de preocupar únicament d’esquiar. Hi ha cascos que es poden connectar al mòbil, de forma que podràs escoltar música i contestar a les trucades sense necessitat de treure’t el casc i amb el casc posat les màscares encaixen a la perfecció i no es mouen

5.Per a una major tranquil·litat

Sabent que vas ben equipat probablement esquiïs amb més tranquil·litat i seguretat, més confiat, ja que saps que en cas de patir un ensurt vas ben protegit. Aquesta seguretat aporta una major confiança i per tant una esquiada més relaxada i eficient, però no ens hem de tornar bojos i pensar que per dur casc ja podem forçar en excés