La Fulla 96

LA FULIOLA i BOLDÚ MARÇ 2004

NÚMERO PREU: 3 E

96

Entrevista amb el Josep Usón

sumari

28 pàgines CULTURA

HISTÒTIES DE LA FULIOLA I BOLDÚ

PORTADA

- El cinema Novedades pàg. 12 a 13 PÀGINA DE L'ATENEU

- Botiga comerç just d'Intermón-Oxfam

- George Orwell a Barbastro - Juguem? pàg. 18 a 22 pàg. 1 EDITORIAL

- La veu del poble pàg. 3 TRIBUNA

- Tornar a les arrels - Encantats d'anar a votar pàg. 4 a 5

- 3a. edició de la cursa del pavo - Recital de poesia i relats de contes de Nadal - Assamblea de l'Ateneu - Cicle de cinema clàssic dedicat a Elia Kazan - Celebració del Dia de la Dona treballadora

PÀGINA DEL SOCI / MONANEM

- A Portugal en bicicleta (III) pàg. 23 a 26 ELS CONTES DE L'ESPARVER

ACTUALITAT

- Àguedes 2004

ENTREVISTA

- Entrevista amb el Josep Usón

- Raresa a casa nostra: el cigne petit pàg.pàg.

6 a 27 7

LA FULLA PELS NENS

CONTRAPORTADA

- Contes - Orgullosos del lloc on vivim pàg. 8 a 11

Número 96 Març 2004 Època segona - Any XXI Premi Humbert Torres 1990 Redacció i Administració: Av. de Catalunya 45 25332 LA FULIOLA (Urgell) http://usuarios.maptel.es/logalliner a/e: lafulla@premsa-comarcal.com

- Aire

- Carnaval 2004

Coordinador: Eva Pané Vidal Impressió: Impre Art Dipòsit Legal: L-524-1982 Tiratge: 400 exemplars

pàg. 28

pàg. 17

( )ACPC Membre de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Amb la col·laboració de: Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

INSTITUT D'ESTUDIS ILERDENCS

Edita: Junta de Govern Presidenta: Anna M. Ardévol Ribó Secretaria: Avelina Farré Salvadó Vocals: Xavier Sebé Bros - Loreto Pané Oromí Maribel Trilla Tarruella - Eva Pané Vidal Francesc Ricart Mercè - Lluïsa Solsona Paüls Carme Piera Isen

Fundació Pública de la Diputació de Lleida

la fulla no es fa responsable de les opinions que apareguin en els articles, les quals són exclusives dels seus autors.

La reproducció total o parcial del contingut de la publicació es permesa sempre i quan es faci esment del seu autor i origen.

Pàgina 2

editorial LA VEU DEL POBLE Mentre s’ultimava l’edició del número de La Fulla que teniu a les mans, el pais vivia uns dies d’autèntic trasbals degut als atemptats de l’11-M a Madrid. Aquesta editorial s’ha redactat just pocs dies després del desenllaç que ha suposat les eleccions generals.

Poques vegades hem vist com unànimement i per iniciativa pròpia els ciutatadans surten al carrer i s’expressen lliurement tot allò que senten i que creuen que no pot romandre per més temps soterrada. Els tràgics esdeveniments s’han convertit en l’espurna que acabat encenent un foc apavaïgat. Ni els més optimistes creien en que es produiria tal catarsi col·lectiva acostumats ja, des de fa un temps, a una apatia i a la sensació del “no hi ha res a fer”.

Finalment, hem degut concloure que malgrat tenim el sistema que tenim, que no és perfecte i que necessita que es vagi corregint per a que vagi esdevenint el més just possible, doncs aquest per alguna cosa serveix i no és res més que per a triar els governants que volem i sobretot, en el cas que ens ocupa, treure als que no ens agraden. A l’hora de la veritat, s’ha acudit a les urnes per a que es produexi una causa-efecte i rarament s’ha estat tan conscient d’això. El problema és que la causa-efecte no s’ha produït només en aquestes eleccions, sinó que es produeix en totes i si volem ser més estrictes, en tots els actes de la nostra vida.

En definitiva, i simplificant, seria com dir que les coses no passen perque sí, sinó per que hi ha un mecanisme que permet que siguin d’aquesta manera. És a dir, els governants que teniem fins ara no hi eren perque s’hi van posar sols sinó perque unes eleccions els va legitimar per ser-ho, de la mateixa manera, a l’inversa, s’ha establert que deixin de ser-ho i poques vegades la ciutadania ha tingut amb tanta clarividència aquesta percepció.

El més trist és que aquesta percepció de poder cambiar les coses s’enmarca en una espiral extrema de terror i manipulació, que han estat les que han mobilitzat la gent. En un món ideal, l’esperit crític es donaria molt més sovint; hem hagut d’arribar a situacions extremes per reaccionar. Ens atrevim a pensar que viuriem millor si cadascú més sovint pregués més consciència com a ciutatadà i s’arribés a pensar que els actes no són endebades, sinó que tots cada dia fem actes que condicionen el món. Però bé, no hi vivim en un món ideal, però sí que es podria demanar d’almenys intentar que ho sigui; alguna cosa hi guanyariem tots plegats.

CONGRÈS DELS DIPUTATS

2004 2000 1996 1993

SENAT

2004

NOMBRE D'ELECTORS . . . . . . . . . . . . . 1.019 1.056 1.069 1.058 NOMBRE DE VOTANTS . . . . . . . . . . . . . 830 765 808 815 PERCENTATGE PARTICIPACIÓ . . . . . . 81,5% 72,4% 75,6% 77,0%

NOMBRE D'ELECTORS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

NOMBRE DE VOTANTS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

PERCENTATGE DE PARTICIPACIÓ. . . . . . . . . . . .

1.019 826 81,1%

Convergència i Unió . . . . . . . . . . . . . . . . .

Partit dels Socialiste de Catalunya . . . . . .

Esquerra Republicana de Catalunya . . . . .

Partita Popular . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Iniciativa per Catalunya-Verds. . . . . . . . . .

Partit Humanista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Blancs/Nuls . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Ramon Companys Sanfeliu (CIU) Carles Enric Florensa Tomas (CIU) Frances X.Marimon Sabaté (CIU) Josep Ma.Batlle Farran (PSC-ERC-ICV-EUIA) Maria Burgués Bargués (PSC-ERC-ICV-EUIA) Josep Ma.Esquerda Segués (PSC-ERC-ICV-EUIA) Adolfo Criado Gabarró (PP) Josep Llobet Miró (PP) Divina Pons Cererols (PP) José Giménez Muñoz (P.N.CA.) Emeterio Santos Collantes (F.E.DE LAS JONS) Anastasio Llerena Serrano (EV-AE) Enrique Fort Olivé (IR-PASOC) Francisco Carrillo Adan (C.D.S.) Blancs/Nuls . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

254 252 252 379 375 382 145 134 139 3 3 2 1 1 46

254 238 164 147 16 1 10

277 230 46 179 9 0 20

298 278 35 175 12 0 10

ELECCIONS LEGISLATIVES 14 DE MARÇ 2004 RESULTATS ELECTORALS A LA FULIOLA

Núm. 96

255 244 57 218 18 0 15

Pàgina 3

tribuna TORNAR A LES ARRELS Després de 30 anys puc dir que he tornat a les arrels, (si és que mai les he deixat del tot). He fet un bon tros de camí, amb La Fuliola com a punt de partida i d'arribada.He conegut molta gent en aquest camí i també n'he perdut molta, tot i així no he parat de caminar, els passos al final, m'han tornat a La Fuliola. He tornat a casa, espero que sigui per molt temps.

No sé si us ho sabré explicar el que això representa, doncs per sort sempre he estat prop vostre i aquesta proximitat ha fet que no perdés el fil del dia a dia, compartint les alegries i tristeses de quan les coses no sortien prou rodones, doncs no era qui per donar un cop de mà.

En aquests anys el que més m'ha intrigat (doncs he pogut ser observadora d'aquest fet), ha estat que tothom, tant els fills de La Fuliola, com els que per diferents raons hi han vingut, tots hi estan d'acord. És un poble que te alguna cosa especial, que t'atreu i t'enganxa, a més que la gent és molt particular.

Penso que deu ser alguna cosa que hi ha a l'ambient, que només es troba aquí, no sé si és l'aire, la terra o l'aigua, en algun lloc deu ser.

Per contrarestar, suposo que és per equilibrar la balança, i també tots estem d'acord, que si no fos per la política, el poble seria un bassa d'oli. El més curiós, és que tothom ho veu i ningú hi fa res. Us heu parat a pensar la quantitat d'energía i força que es perd i es fa malbé sense donar cap profit?

M'agradarà veure el proper any, que es celebraran el 25 aniversari de les tres entitats més representatives de La Fuliola (Ajuntament, Festes del Segar i l'Ateneu). Serà La Fuliola una gran festa on tots ens hi sentim identificats? O es fara cada qual la seva?

Durant aquest temps, la cosa que he aprés i n'estic més orgullosa és LA UNITAT, us puc dir que no és una utopia, si s'enten la unitat dins la diversitat. Es com una força motora que fa miracles. A tot arreu es pot utilitzar, dins la família,

Pàgina 4

en el treball, en el lleure, en l'esport, la religió, la politica....

Potser és aixó, el que trobo a faltar a les campanyes politiques, tots semblen oferir-te lligar els gossos amb llonganisses i cap polític se'l hi ha acudit d'oferir unitat aprofitant la diversitat que hi ha en la manera de veure i entendre les coses. Doncs sembla que només uns tinguin la veritat i els altres estiguin tots equivocats. La veritat per mí és com un puzzle, on tots hi tenim un peça que encaixa amb la del veí, si la nostra peça no la posem sobre la taula, el puzzle no està complert.

Aquesta reflexió que us pot semblar utòpica, us puc dir que funciona. La vaig posar a la pràctica, a l'Ajuntament de Bellpuig i des de llavors l'he fet anar molt, els resultats son meravellossos. No costa res provar-ho.

No puc acabar sense explicar-vos els tresors que em vaig emportar de La Fuliola, que m'han acompanyat i m'acompanyaran sempre, i he anat escampant allà on he estat.

Son aquests: Els tresors més preuats, eren amagats sota la rajola del costat de l'estufa de Cal Belo. Ara en soc conscient de les coses que se'm van anar impregnant en aquest lloc, sense donar-me compte les he anat escampant per on he passat, no son res més que les paraules de la padrina, La Carme de Cal Belo, ella sempre deia: “Si només féssim el que sabem fer, el que podem fer, el que volem fer o si tenim temps de fer-ho, fariem molt poques coses. Hem de fer el que hem de fer i prou.”

L'altra és: “ Si només ens alegressim de les coses bones que ens passen a nosaltres, estariem tristos moltes vegades, doncs no ens passen tantes de coses bones, la solució és alegrar-te amb les alegries dels que ens envolten” Això és el meu secret a crits del perquè he fet tantes coses i sempre estic contenta. L'alegria ens dóna ales! Si estem contents la nostra energia és més vital, i la inteligència més subtil. A més ara que ja sé el camí, tinc cada dia tantes coses que fer i tantes coses de què alegrar-me.

CARME PIERA ISERN

tribuna ENCANTATS D'ANAR A VOTAR Dissabte 20 de març, ara fa un any començava una guerra. Molts haviem estat els que protestavem per que allò no fos real, perque no arribes a ser. Dos dies abans, el trio de les Açores ho tenia tant clar, que ficava en solfa una de les més grans falsetats de la historia recent. No varen servir de gran cosa les manifestacions i la gent al carrer, les no ressolucions de la ONU i la tasca opositora de molta gent i molts països.

Hem patit els efectes de la guerra i la violència, a l'Iraq més que ningú, pero també molta gent a diferents llocs del món. Un any despres seguim igual, tot i que potser les coses sembla ser que poden arrivar a canviar. De moment un dels mes facinerosos, l'hem fet fora de la seva aureola de poder. S'ho tenia guanyat a pols!

al carrer per reclamar la fi de la guerra. Només 10 dies abans molta gent també, moltíssima gent havia sortit al carrer per cridar no al terrorisme, i també no a la guerra, i dir no als dirigents polítics belicistes.

Als 4 dies d'aquella protesta, moltíssima més gent encara, la ciutadania en ple, va acudir a votar. Amb la feixuga carrega de la tristesa i el dolor, tanmateix endolçida de l'alegria de poder expresar les idees mitjançant el vot. Amb la rabia continguda per les actituts de comportaments fanàtics i la vergonya aliena pel comportament d'alguns politics entestats en la més absurda de les mentides. Amb la consciència plena d'estar fent el que ens pertoca, d'acomplir el nostre deure moral, ètic i social.

Quan de dolor, pena i tristesa per les victimes de la guerra, totes les victimes... doncs com pot concebirse que si un fa la guerra no li vinguin a matar i tirar bombes a casa seva?

Els resultats els tenim a la mà, són el fruit del que la ciutadania va entendre calia fer. A vegades les paraules son de difícil articulació, i mai tant ben dit allò que una imatge val que més que 1.000 paraules.

Així doncs la reflexió de El Roto, publicada a El Pais el 16 de març de 2004, es el millor present del que ha esdevingut després d'anar a votar.

Dissabte 20 de març, molta gent tornavem a sortir

JORDI ESCOLA

Núm. 96

Pàgina 5

entrevista ENTREVISTA AMB EL JOSEP USÓN Ramón i després al dalt de la barberia i per últim a la casa de la carretera.

Fa uns mesos, en Josep Uson Sierra es va jubilar, hem decidit per part de La Fulla de fer-li una entrevista relatada en forma d'article-reportatge, per a que quedi testimoni d'un ofici que ha desaparegut en la seva forma tradicional, (avui es porten més les perruqueries) i que també es desconvoca un dels punts de reunió més important durant molts anys al nostre poble.

ELS INICIS La família del Josep Uson Sierra van venir del poble de Vilafranca d'Ebro (Saragossa) quan ell tenia 3 anys; es van instal·lar a El Tarassó fins que en va fer 10, llavors va ser quan es van traslladar a La Fuliola, primer a Cal

Pàgina 6

Va començar gairebé per la insistència del seu germà Àngel, que l'animava a que es presentés al barber de la carretera, doncs necessitaven un remullador. Ell reconeix que no en tenia cap ganes, però a final es va decicir anar-hi; llavors tenia 12 anys. Després d'un any i mig se'n va anar també a fer de remullador a la barberia del Miquel de cal Calces, al carrer Domènec Cardenal.

Quan tenia 16 anys, el senyor Miquel va morir i li va deixar el negoci al Josep, que uns anys més tard es va traslladar a l'emplaçament que coneixem actualment, entre la Plaça de l'Església i el carrer Calvari.

El principal problema amb que es va trobar llavors és que de l'ofici de barber no en sabia gaire, ja que al que es va dedicar fins llavors principalment fou a remullar les barbes dels clients. Per això deseguida recorda que els dilluns, que era quan ell feia festa, anava a afaitar-se a una barberia de Lleida (avui ja tancada, de la qual no n'ha recordat el nom), amb el temps va generar-se una amistat al ser colegues d'ofici i van ser la gent d'aquesta barberia els qui li van ensenyar bastant l'ofici de b a r b e r. A i x í doncs, cada dilluns anava a f e r l a s eva particular formació, reconeixent-nos el Josep que li

era totalment necessària ja que alguna destrossa o altra havia fet (encara que el client no ho percebés). “He estat de sort que no tallat l'orella a ningú (només algun tallet petit), al començament feia algun petit desastre que la gent no ho veia pero jo m'en donava compte que estava mal tallat” L'EVOLUCIÓ Després de 50 anys en l'ofici, al de barber com a molts altres professions, es pot explicr que s'han sofert molts canvis, igual que ha canviat la societat.

El canvi que resulta més obvi és el de la tarifa del servei: de dues i tres pessetes que cobrava en un principi per afaitar i tallar els cabells als 3 i 6 euros que cobrava actualment.

No menys evident és constatar que amb l'aparició de les màquines d'afaitar, el seu negoci ho va notar. A part dels clients fidels que fins ara encara afaitava, amb els aparells elèctrics a les cases, a la gent no li feia falta anar al barber, quan abans un client hi anava almenys una vegada per setmana. En els bons temps a La Fuliola hi havien hagut fins a tres barbers: el de la carretera, el de cal Cadiraire i ell. Però cal adaptar-se als temps i en èpoques de vaques magres, va ser quan el Josep va montar una granja de porcs i també quan era temporada del panís anava a les nits a treballar a la Cooperativa, a l'assecador, durant uns quatre o cinc anys.

L'ÈPOCA DAURADA Cap als anys 60, l'ofici de barber va tenir la seva època daurada; segons ens explica el Josep, la millor època van coincidir quan a part de la gent gran que s'anava a afaitar, el jovent també hi feia cap per fer-se el tallat amb la tècnica de la navalla (consistent en tallar amb una navalla

entrevista els cabells prèviament remullats).

Aquest estil de tallar els cabells tenia molt d'èxit entre el jovent.

Tot que el cap de setmana eren moguts en comparació amb la resta de la setmana, especialment si havia sessió de cine, l'apoteosi venia pels dies de la Festa Major, el Josep ens assegura que havia passat nits sense dormir a causa del desfici de les festes. A la Festa Major d'estiu la barberia es convertia en el centre d'operacions per aquells que volien estar ben arreglats. Per aguantar el ritme, ens explica que la seva dona li baixava ou batut amb cafè, si no no hi havia forma de suportar aquestes jornades marationanes (començaven a les set del matí i anar afaitant tot el dia i tota la nit següent, és a dir gairebé com un after-hours de les barberies).

A part d'aquestos moments puntuals la seva clientela es caracteritza per la fidelitat, sobre això ens comenta: “La clientela que feies era sagrada. Si un anava a un puesto sempre hi continuava anant, no canviava. A més vaig començar jove i hi ha clients que els he tingut tota la vida, fins i tot t'arriba a saber greu deixar de fer-ho per la relació que estableixes.”

COSES QUE NO CANVIEN Si bé, com hem vist, gran part de les cose s'han anat modificant per adaptarse als nous temps, n'hi ha d'altres que es conserven com el primer dia. Sobre aquest aspecte el Josep ens comenta: “Ha canviat molt l'ofici, ara és més estil perruqueria, ara mateix per afaitar no trobes cap barber que t'ho faci, ara són perruquers, no barbers.”

Saragossa expressament a buscar-les, li va oferir un parell de cadires, les més noves del mercat a canvi de les que tenia; ell, s'hi va negar en rodó.

Les cadires han agafat amb els anys i les experiències viscudes, valor incalculable per a ell.

El lavabo i la palangana per a rentar el cap també estan intactes, així com els seient que només es van adaptar per posar-hi coixins.

UN LLOC DE REUNIÓ Si una cosa és indiscutible, és el caràcter que tenia la barberia de punt de trobada dels que volien passar l'estona. Com ens explica el Josep, sempre hi havia algú o altre: “Jo quedar-me sol aquí a la barberia, potser com a molt mitja-hora o una hora, sempre havia algú o altre. Al vespre deu o dotze de colla sempre hi eren, el Sileta, el Pané, el mut, el Ramon de l'Isidra, (aquests sempre ern els últims a marxar) el Ton del Moliner, el Pep del Parrac,…”

Gairebé feia de cafè del poble, potser si s'haguès montat com a tal, llavors la concurrència no haguès estat tant exitosa. Això que a la barberia per beure només hi havia el silló amb aigua de l'aixeta! Les dones però, tret de moments puntuals, no s'apuntaven a les tertúlies, ni tampoc com a clientes (el Josep recorda haver-ne tallat els

cabells tres o quatre vegades només).

CONTINUÏTAT Sobre les possibilitats de continuar el negoci el Josep en explica: “El Ramon (el seu fill) no en va voler saber mai res de la barberia, jo li proposava de modernitzar el negoci, jo continuant amb els meus clients i ells amb els seus. Crec que hagués tingut vida, un jove si sap fer bé aquesta feina pot fer força negoci. Ara quan estava casat em comentava: Potser sí que ho havia d'haver agafat el negoci! En un lloc com a Fuliola que a més té ganxo, per exemple gent dels pobles del voltant que tenien les seves barberies venien a La Fuliola, no per mí, sinó pel poble. De sempre La Fuliola ha destacat, sempre hem tingun ressó pels voltants.”

Fins aquí el relat d'un lloc i de les vivències del Josep i els seus contertulians, de totes maneres l'aspecte exterior i interior del local resten intactes; si no fa falta millor no tocar-ho, no se sap mai si algú hi tornarà a tallar els cabells i a fer-la petar.

EVA PANÉ FRANCESC RICART LLUÏSA SOLSONA

D'una banda tenim el local on fins ara vingut exercint l'ofici; gairebé tot està intacte, les obres realitzades són les mínimes. Per exemple, les cadires mateix: les va “heredar” del su mestre, que alhora no les va comprar noves; així doncs feu càlculs i goseu a posar una data a les cadires! El Josep ens explica que va venir un home de

Núm. 96

Pàgina 7

la Fulla pels nens CONTES Us oferim una nova tongada de contes dels alumnes de la nostra escola de la Fuliola, corresponents als contes guanyadors del 2n i 3r premis, respectivament, de la categoria de Cicle Mitjà de Primària.

L'AMADEU I EL CUC Hi havia una vegada un nen que es deia Amadeu, que anava d'excursió pel bosc amb els seus pares.

L'Amadeu va veure una papallona i la va voles atrapar.

La papallona anava de flor en flor, i l'Amadeu que anava seguint-la, no es va adonar que marxava dels seus pares.

Atrapant-la, atrapant-la es va perdre, l'Amadeu es va posar molt trist i va començar a cridar els seus pares: - Pareeee, mareeee, on sou?

- No t'espantis, sóc un cuc, sóc aquí!

L'Amadeu va mirar fixament al tronc de l'arbre i va veure un cuc que li parlava i li va explicar: - Sóc l'Amadeu i anava d'excursió amb els meus pares i m'he perdut dins del bosc, i ara no trobo el camí per tornar a casa meva.

El cuc va respondre-li: - Ara ja és fosc i és massa tard per acompanyar-te a casa, vine a casa meva i demà al matí ja buscarem els teus pares.

- Casa teva?, on és? – va preguntar l'Amadeu- Mira, vine, i la veuràs! – va dir el cuc- i li senyalà una poma molt gran i maca dalt de l'arbre.

- Una poma? – va preguntar l'Amadeu, tot sorprès.

- Sí, sí, és clar, dins de la poma hi ha la meva caseta.

Anem-hi que soparem i ens en anirem a dormir.

Va començar a buscar camins, però cap no era al camí de tornada a la seva casa.

Aleshores es va assentar en un arbre i va començar a plorar, va sentir una veueta que li deia: - Què et passa nen?

L'Amadeu va pensar que era l'única cosa que podia fer i ho va acceptar.

L'endemà de bon matí, mentre encara dormien van sentir unes veus que els cridaven: - Amadeu!!!, Amadeu!!!, on ets?

L'Amadeu mirava per tot arreu i no veia ningú enlloc.

Tornà a sentir - Què et passa nen?

L'Amadeu va respondre, una mica espantat, sense veure a ningú.

- M'he perdut, qui ets que no et veig?

L'Amadeu surt de la finestreta de la caseta de la poma i veu que els que el cridaven eren els seus pares que el buscaven - Pare, mare, sóc aquí, dalt de la poma!

Els seus pares van estar molt contents de trobar el seu fill i quan van saber que era un cuc el qui l'havia

Opina, suggereix, queixa’t, explica, proposa, expressa’t!

Sàpigues que ara ho tens més fàcil, La Fulla té un nou mail on podràs fer-nos arribar les teves opinions per a que les publiquem. Apunta-te’l: lafulla@premsa-comarcal.com Pàgina 8

la Fulla pels nens ajudat, van estar molt agraïts, i li van dir de anar a viure amb ells, a la seva casa dels poble.

El cuc va dir: - La meva casa és aquí i no vull marxar però podeu venir a veure'm sempre que vulgueu.

L'Amadeu hi anava molt sovint i des d'aleshores va tenir un nou amic.

RAQUEL MORA PALLÀS

Cansat de forçar la vista?

UNA ORENETA Un dia de primavera vaig conèixer una oreneta al cap damunt de la palmera del meu jardí.

Vaig atansar-m'hi molt a poc a poc i ella no es va moure del niu on era. Era tan petita que encara no volava i per això no podia marxar.

Li portava menjar cada dia i ja no s'espantava quan m'hi acostava.

Última generació en lents progressives a TRULLOLS ÒPTIQUES.

L'oreneta es va estar quinze dies i quinze nits sense dir-me res, es va esquerar i no vaig poder agafar-la.

Al cap d'uns dies va venir al meu balcó i em va dir que volia ser amiga meva. Des d'aquell dia vam tenir una bona amistat. Tots els caps de setmana anàvem d'excursió prop del meu poble: a la serra, als boscos de pinedes, d'alzineres i l'oreneta s'ho passava molt bé entre els arbres i els matolls.

Jo també disfrutava jugant amb l'oreneta, jugàvem a tot tipus de jocs.

Quan tornàvem cap a casa i dormíem ben plans i un dia mentre jugàvem la vaig perdre de vista i em va preocupar i no em va respondre fins que a l'últim vaig anar tirant i buscant i la vaig sentir cridar amb la seva veueta fina i agradable.

I em va dir que era un dels seus jocs preferits: “amagar-se i que la busquessin” I va ser tota la vida amb mi i vam viure feliços i vam menjar anissos.

RAIMON ARDÉBOL TORRES

Núm. 96

La solució més còmoda per la vista cansada.

Durant aquesta primavera a TRULLOLS ÒPTIQUES per la compra d'unes lents progressives li regalem unes lents de sol graduades o unes lents de lectura.

TRULLOLS Ò P T I Q U E S Pl. Sta. Anna, 3 (costat Casal) Tel. 973 53 26 65 - 25200 CERVERA Av. de Catalunya, 42 Tel. 973 57 00 48 - 25332 LA FULIOLA

Pàgina 9

la Fulla pels nens ORGULLOSOS DEL LLOC ON VIVIM També us oferim un recull de poesies elaborat pels alumnes sobre la Fuliola i Boldú.

El meu poble el coneix molta gent, hi ha moltes places i carrers.

No és molt gran, ni molt petit, i és molt bonic i molt tranquil.

Tenim unes grans piscines, i un gran camp de futbol, i també una zona verda on celebrem l'aplec del caragol.

A l'estiu i a l'hivern fem Festa Major, i celebrem la festa del Segar i Batre.

També celebrem el Nadal, i al febrer el carnaval.

A la Fuliola podem comprar de tot, perquè tenim moltes botigues, També tenim un bonic col·legi, on hi fem molts amics i amigues.

Miquel Marsinyach i Flequé

Arriba l'estiu, i ens hem de separar, amb gran il·lusió a Boldú ens tornarem a trobar.

Si ens hem enfadat segur que a Boldú ha quedat l'amor i l'amistat.

Al carrer de Boldú hem jugat i molt bé ens ho hem passat.

I només esperem a Boldú tornar-nos a trobar per a jugar.

Andrea Torregrosa i Canet

Pàgina 10

Si voltes per l’Urgell, No et deixis de visitar un poble que el noble Guillem, ajudà a repoblar.

Tan forta fou la seva feina, Que sense quasi cap eina, Aquell poblet de mala mort, es convertí en el nostre tresor.

La Fuliola es va dir, I plena de gent es va omplir, Aquell poblet de mala mort, es convertí en el nostre tresor.

I si algú et convida a menjar, Tu ja saps que hi haurà, Cassola per a dinar, i també per a sopar.

Mariona Massons i Balsells

la Fulla pels nens

Pel passeig ple d’arbres, un ramat de cabres, amb ovelles i cabrits, tots junts només fan crits.

De botiga només una, i és com no, a la plaça Major.

Els coloms fan vida al campanar, que més amunt no poden anar.

Quan la primavera arriba.

La Fuliola canvia.

Quan l’estiu es aquí, la calor ens fa adormir.

Quan la boira de tardor arriba, el temps canvia.

Quan l’hivern es aquí, el fred ens fa patir.

Laura Reig i Pedrós

Encara que no hi ha safareig, el més bonic és el passeig amb la plaça de la Creu que és un monument a Déu.

Quan el Nadal arriba, la plaça s’il·lumina.

Amb llums de colors, per alegrar els vostres cors.

Raimon Ardèbol i Torres

Un bon dia em vaig aixecar, després de somniar, i pensant amb el meu poble em vaig despertar.

Sentir l’olor de les flors, que entrava per la finestra, tot barrejat en una mica de fresca i me’n vaig anar de festa.

Era la Festa Major de Santa Anna, Jo tota contenta hi vaig anar, feien sardanes, bitlles i jocs per la mainada sense parar.

Núm. 96

El nostre poble és molt gran tenim un parc i hi ha quasi de tot: una piscina molt gran, unes botigues...

A l'estiu hi ha roses i flors boniques i ens ho passem bé.

Pots passejar gossos, i podem veure els corders es veuen com estan menjant.

Quan es va acabar, tota la gent va anar a dinar, a la tarda van fer ball, fins que tothom se’n va cansar.

Tenim una escola és molt bonica i ho passem molt bé, Al col·le celebrem també les festes de l'any.

Marta Bros i Martínez

Karima Machbal

Pàgina 11

històries de la Fuliola i Boldú EL CINEMA NOVEDADES A l'hora de demanar-los dates exactes no me'n saber dir cap, tampoc no en conserven cap fotografia; ells portaven moltes sales alhora i per ells la consciència de que comença o acaba alguna cosa amb la mateixa percepció que es va poder tenir aquí.

Fou durants els anys quaranta que es van projectar les primers pel·lícules a la sala que avui ocupa La Placeta de Can Tossut. Abans de que se'n fèssin càrrec, en aquesta sala ja es feia cine a través d'una societat formada per sis partíceps sota el nom ja també de “Cine Novedades”, es va anar comprant participacions de poc en poc fins que es van quedar la societat pagant amés un arrendament al propietari del local per la seva utilització.

Hem cregut convenient incloure que en la secció “Històries de La Fuliola i Boldú” el fet de que durant molts anys a La Fuliola hi hagué un cinema que , val a dir, era bastant normal fins fa alguns anys que tots el pobles en tinguessin un. Molta gent del poble té molt present la seva existència ja que durant molts anys anar al cine era l'únic moment de diversió i de relació social.

Ben segur que la gran majoria en tenen per explicar unes quantes.

Com hem dit, llavors anar al cinema era bastant més que anar a veure una pel·lícula, s'hi anava a passar la tarda a relacionar-se amb els demés; uns anaven a festejar, els més petits a divertir-se una estona fent la punyeta al porter i així cadascú esplicaria les seves històries.

El cine el regentava la família Flotats de Tornabous, que avui en dia encara conserven el local d'allí i fan sessions de cine als pobles dels voltants com Barbens, Maldà...

Expenedoria núm. 1

M. Carmen Alarcon Alarcon Estanc · Tabacs Objectes de regals Av. Catalunya, 34 - LA FULIOLA Pàgina 12

Com ja us podeu imaginar els dies de la Festa Major de Sant Jaume i Santa Anna eren els moments àlgids; la família Flotats recorda especialment l'exhibició de la pel·lícula “Yo confieso” de Hichtcock com la que va tenir més èxit: el cine abarrotat de gent, suats per el calor que òbviament feia al local i la gent més contents que unes Pàsqües! Pensen també que fets com aquest avui en dia són inimaginables: el progrés porta comoditat (almenys a les sales de cine).

I si bé els gerents ens recorden la pel·lícula de més èxit, al poble es recorda encara més vivament la pel·lícula més horrible que han vist mai. És tracta de “El sótano”: el que ha quedat en les ments de qui la van veure i després de qui han sentit la llegenda són escenes relacionades amb un soterrani on una mosca donava tombs a una bombeta, de l'argument, doncs sembla que no hi havia o almenys no va calar entre els espectadors.

La qüestió és que la pel·lícula ha passat a l'imaginari popular del poble.

Flors

Julita

Art Floral C/ Dr. Rius i Tarroja, 3 Bodes - Corones 25332 La Fuliola Plantes - Ceràmica Tel. 973 57 00 75 Mòbil 659 11 74 02 Objectes de Regal

històries de la Fuliola i Boldú fins que la final ho va ser la Isabel de cal Flotats de Tornabous.

Ja de passada, també es pot explicar el primer pit que que es veure, òbviament això ja corresponia a l'època del “destape”, fou a la pel·lícula “Tocata i fuga de Lolita” on l'Amparo Muñoz era qui el va ensenyar a l'última escena de la pel·licula. D'aquesta època corresponen les remodelacions que es van fer: butaques noves avui repartides entre les sales d'Actes dels Ajuntaments de La Fuliola i Boldú i Tornabous, les parets forrades de tela... en substitució de les estructures dels bancs de fusta.

Evidentment, les sessions eren dobles i als diumenges a la tarda (cosa també impensable avui, de veure dues pel·lícules seguides) i també durant algun temps se'n van fer dissabte a la nit i també entre setmana es van arribar a fer sessions especials de component eròtic. I entre sessió i sessió, es produia el ritual de fer el vermut a bar de Cal Vidal, un piscolabis gens light, tot al contrari, pel que s'explicar les escenes eren gairebé pantagruèliques.

Ara bé, si a les pel·lícules hi havi personatges en aquestes històries no ens en falten. Tenim al porter, del qual el més emblemàtic va ser Jaume Pérez, recordat per la seva duresa amb els qui es volien saltar les normes.

La taquillera, que en varen ser diverses com la Maria Marsinyach, la Carme de cal Rac i la Maria de cal Palla,

La feina més pintoresca la realitzava l'encarregat de fer “el pase”, que durant molts anys ho va ser en Serafí Pina; la feina consistia en la següent: com que els gerents del cine portaven diverses sales alhora pels pobles del voltants, el que es feia és projectar la pel·lícula a trossos i llavors quan anaven el pobles combinats per projectar una sola pel·l-ícula i s'acabava un tros, els encarregats de fer el pase de cada poble havien d'anar a buscar el tros que faltava i el que feien normalment és quedar un punt mig entre per exemple La Fuliola i La Guàrdia i La Fuliola i Penelles, que eren les combinacions que hi van haver.

La trobada al punt mig es feia amb els medis de transport que pertocaven a l'època: si no es disposava de cotxe era normal que ho fèssin en bicicleta. De l'acció de “fer el pase” es recorda la senyal d'avís quan un rotllo s'acabava, la sala crivada a l'uníson: "Serafí!".

No recorden exactament l'any que van tancar el cine, em diuen entre els anys 85 i 86, que és quan es produeix una crisi molt forta entre els cines pobles i la majoria han de tancar. D'avui en dia ja no són ni els de les ciutats (mitjanes i grans) que se'n escapen, una nova manera d'entendre el cine porta a fer multisales. Tot i així i per a que en quedi un bon regust, la família Flotats de Toranbous recorden a La Fuliola i Boldú com un poble “molt cineasta”.

Segur que d'aquesta proximació a nostre “Cinema Paradiso” particular n'han sortit moltes anècdotes que us venen de gust d'explicar, doncs en podrien sortir a centenars; es de La Fulla us convidem a que ens les feu arribar i així el retrat del queva significar el cinema serà més complert.

EVA PANÉ Agraïments especials a la família Flotats de Tornabous.

• Ara oferim venda de PA i gran assortit en BOLLERIA ARTESANAL. • Es fan encàrrecs de tot tipus.

• Encarrega't la teva MONA de PÀSQUA. Plaça de l'Ajuntament, 1 La Fuliola - Tel. 973 57 05 99

Núm. 96

• Obert tots els dies inclòs diumenges.

Pàgina 13

pàgina de l'ateneu BOTIGA COMERÇ JUST D'INTERMÓN-OXFAM Dins el marc de la celebració de la Festa Major de Santa Llúcia, a la sala petita del poliesportiu es va monta una botiga on només es podien comprar productes provinent del que s'anomena Comerç Just. Els productes foren variats: dels dels clàssics com xocolata, cafè, infusions sucre,... també s'hi van poder trobar peces de roba com mocadors, mantells per la taula o bosses., així com material de decoració i llibres i altre material de papereria editat per Itermón –Oxfam.

Uns regals que creiem que varen ser molt idonis ens un dies pre-nadalencs en els quals es fa molta despesa en regals.

3a EDICIÓ DE LA CURSA DEL PAVO El lema d'aquest any podria haver estat: Cursa del Pavo i de la gallina també. Doncs sí, com a novetat hem posat com a premi dels petits una gallina (en substitució del peluix de l'any passat). També hem estrenat dorsals per a que sigui una cursa com cal, que com a tal ha tingut els seus guanyadors: en Sergi Beas en la categoria dels grans i en Manel Farré pels més petits de 12 anys. Esperem que els hi hagi aprofitat. Des d'aquí també agraïm a tots els participants la seva assistència malgrat el dia tan boirós que ens va fer.

Pàgina 14

pàgina de l'ateneu RECITAL DE POESIA I RELATS DE CONTES DE NADAL El dia de Sant Esteve, a la Placeta de ca Tossut, l'Ateneu us va convidar a passar la tarda tot escoltant poesies den Miquel Martí i Pol, d'aquesta manera es va voler homenatjar al poeta desaparegut feia unes setmanes abans. Després una narradora del l'Associació de Narradors i Narradores de Catalunya ens va deleitar amb una selecció de contes d'arreu del món que tenien a veure amb l'esperit de Nadal, grans i pettis en van quedar encantats entre mossegada de torró y de neula sucada amb cava.

ASSAMBLEA DE L'ATENEU El passat 15 de febrer va tenir lloc l'assamblea anual d'associats de l'Ateneu, és el moment de passar comptes sobre el que s'ha fet durant l'any anterior i també els projectes que es pretenen engegar. L'edició d'aquest any ha estat especial pel marc que oferia la celebració del 25è aniversari de l'entitat, des d'aquí us avancem, ja us ho farem saber personalment per a confirmar assitències, que hi ha previsió de fer l'acte central d'aquesta celebreació el diumenge 1 d'agost.

Ja us anirem avançant més detalls del programa, sense oblidar mai que estem oberts a suggeriments i propostes dels nostres associats que ens podeu fer arribar a qualsevol membre de la junta.

D'altra banda, també recordar-vos que encara està obert el concurs de cartells del 25è aniversari de l'Ateneu, i que teniu de temps fins el 16 d'abril.

• ASSESSORAMENT I PROJECTES D'ENGINYERIA • INSTAL·LACIONS DE SISTEMES DE CONTROL I GESTIÓ DE LUBRICANTS • PARCS D'EMMAGATZEMATGE DE LÍQUIDS PETROLÍFERS • EQUIPS DE TRANSVASSAMENT, MEDICIÓ I MANIPULACIÓ DE FLUIDS • INSTAL·LACIONS PETROLÍFERES DE SUBMINISTRE A VEHICLES I CONSUM PROPI

Av. Mediterrànea · Pol. Industrial Golparc, parc. 72 · 25241 GOLMÉS (Lleida) Tel. 973 60 43 93 · Fax 973 60 40 82 · E-mail: ist@ist-sl.com

Núm. 96

Pàgina 15

pàgina de l'ateneu CICLE DE CINEMA CLÀSSIC DEDICAT A ELIA KAZAN Amb la inestimable col·laboració de la Llar de Jubilats, sense la qual hagués estat impossible permetre el visionat de les pel·lícules en unes condicions de comoditat ideal, vam realitzar un cicle de pel·lícules clàssiques (totes en blanc i negre) dedicades a un autor si més no discutit. Es tracta d'Elia Kazan, l'excusa per a dedicar-li un cicle a la seva persona fou el seu decés a la tardor de l'any passat, però també per ser un director que sempre va estar en el punt de mira per l'afer de la caça de bruixes a Hollywood, a partir d'aquí s'han escrit rius de tinta sobre si realment el que li pesava era només Una escena de la pel·lícula "La ley del silencio" amb Marlon Brando i Rod Steiger. el seu estigma de delator i si realment s'el mereixia, ja que altres colegues de l'ofici van fer el mateix sense que això els hi haguès suposat haver de suportar cap creu per la resta de la seva vida.

Deixant de banda aquest tema, no se li podrà discutir mai la seva preocupació pels temes en les seves pel·lícules.

De la seva llarga trajectòria cinematogràfica se n'han projectat tres, corresponents una a periodes diferents en l'obra de l'autor, que han esta les següents “Pánico en las calles”, “La ley del silencio” i “Esplendor en la hierba” els divendres 13 i 27 de febrer i el 19 de març, respectivament. El director en va fer moltes més i molt conegudes com “Un travia llamado deseo, “Viva Zapata!”, “América, América” i d'altres que li van merèixer varis òscar (a part de l'honorífic) i diversos premis a festivals internacionals de cinema més consagrats.

La resposta del públic ha estat bona, la nostra pretensió ha estat posar-ho una mica més fàcil a tots aquells amants dels clàssics del cinema que tan costa que et possin a la televisió i si ho fan, és a partir de les dues del matinada.

Us animem a que ens passeu propostes de cicles si és que la idea ha estat del vostre gust.

CELEBRACIÓ DEL DIA DE LA DONA TREBALLADORA Enguany, l'Ateneu es va sumar a la convocatòria que va realitzar el Consell Comarcal de l'Urgell per celebrar el 8 de març el dia de la dona treballadora. Un autocar va recollir a aquelles que van voler anar al Teatre Armengol de Bellpuig per veure la pel·lícula “Te doy mis ojos” d'Iciar Bollain, que recentment va guanyar el premi Goya a la millor pel·lícula d'aquest any per la manera que va reflectir el problema dels maltractaments a les dones. Després va tenir lloc una xerrada col·loqui sota el títol “Maltractaments” a càrrec de diferents dones treballadores representants de la societat civil de l'entorn.

FISCAL • COMPTABLE LABORAL • ASSEGURANCES

A S S E S S O R I A Pàgina 16

Av. de Catalunya, 37 Tel. 973 570 670 Fax 973 570 090 25332 LA FULIOLA (Lleida)

actualitat ÀGUEDES 2004 Les aguedes van ser fidels a la seva cita anual el passat diumenge 7 de febrer, això sí, només obert als companys del sexe contrari a partir de l’hora del ball. Abans d’aquesta hora, cita la la Plaça de l’Ajuntament per esmorzar amenitzada per un grup d’artistes que van interpretar jotes aragoneses, i més tard dinar amb els espectacles privats corresponents. Per molts anys!

CARNAVAL 2004 El dissabte 28 de febrer es celebrà una nova edició (i en van unes quantes!) del Carnaval, que va arrancar a primera hora del matí amb un esmorzar popular les brases del qual van servir hores més tard per elaborar les cassoles que havien de satisfer uns comensals impacients que omplien el poliesportiu.

A la nit, no podien faltar la orquestra i disfresses corresponents.

COOPERATIVA DEL CAMP DE LA FULIOLA SOCIETAT COOPERATIVA AGRÍCOLA I RAMADERA CATALANA LIMITADA

Departament d'Assegurances PINSOS • ADOBS • INSECTICIDES • CEREALS • ALFALS FRUITA • SECCIÓ DE CRÈDIT • MAQUINÀRIA AGRÍCOLA C/ de l'Om, s/n. • Tel. 973 57 00 44 • Fax 973 57 06 73 • 25332 LA FULIOLA (Lleida) e - m a i l : c o o p f u l i @ l l e i d a . n e t • P à g i n a w e b : w w w. c o o p . l a f u l i o l a . c o m

Núm. 96

Pàgina 17

cultura L'any 2003 es va celebrar el 100è aniversari de George Orwell, des de La Fulla hem cregut convenient fer un homenatge a l'esciptor que va venir a Espanya, més concretament al front de l'Ebre per lluitar contra les tropes franquistes. En el següent article aparegut a la web baranque.com (revista digital de Barbastro) i escrit per T. Solans es relaten les experiències viscudes per l'autor en aquesta vila. Que us vagi de gust.

GEORGE ORWELL A BARBASTRO De la mateixa manera que altres intel·lectuals estrangers, George Orwell (pseudònim d'Eric Arthur Blair) es va involucrar activament en la guerra civil espanyola, lluitant en el front d'Osca on fins i tot va ser ferit. Aquestes experiències van ser plasmades en l'extraordinari llibre "Homenatge a Catalunya" (Homage to Catalonia) publicat al 1938, document imprescindible per a poder analitzar el segle XX i en particular la nostra guerra civil. En aquesta ocasió no parlarem de la guerra civil ni per descomptat realitzarem una crítica literària sinó que ens limitarem a contar les referències que fa Orwell a la nostra ciutat que ens serviran per a conèixer el Barbastro dels primers anys de la guerra.

Al desembre de 1936 arriba Orwell a Espanya amb la "vaga idea d'escriure articles per als periòdics” però s'allista en les milícies del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista, partit revolucionari de caràcter trostkista amb gran implantació a Catalunya) segons les seves paraules " perquè en aquella època i en aquella atmosfera era l'única cosa concebible".

Una vegada realitzada la instrucció a la Caserna Lenin de Barcelona, és enviat al capdavant d'Osca concretament a Alcubierre, arriba a Barbastro en la nostra entranyable "burreta" (tren que cobria el trajecte Barbastro-Selgua i que pel sobrenom podeu deduir les seves prestacions) i ho descriu així: "Barbastro, encara que quedava molt lluny del front, oferia un aspecte desolat i malmès.

Eixams de milicians amb esparracats uniformes vagaven pels carrers tractant de protegir-se contra el fred, en una

Pàgina 18

tàpia mig en ruïnes vaig veure un cartell de l'any anterior que anunciava que sis formosos braus serien torejats en la plaça el dia tants de tants. ¡Quina tristesa donaven aquells colors deslluïts! ¿On estaven ara els toros i els arrogants toreros?

Pel que sembla, ni tan sols a Barcelona havia corregudes de toros; per un motiu o un altre els millors matadors eren franquistes".

Els pobles aragonesos van causar una profunda impressió a Orwell, aquests miserables pobles aragonesos dels anys trenta tan bé descrits per Ramón J. Sender "Em sembla que fins i tot en temps de pau no hagués estat possible recórrer aquesta part d'Espanya sense quedar impressionat per la peculiar i extremada misèria dels pobles aragonesos. Són com fortaleses, un amontonament de dèbils casetes de fang i pedra apinyades entorn de l'església, i ni tan sols a la primavera és fàcil veure una flor per aquells voltants.

Les cases no tenen jardins, només corrals en la part del darrere, on unes gallines esquàlides patinen sobre una catifa de fem de mula". Al ser ferit en un braç al front va ser traslladat primer a l'hospital (més aviat barracots) de Siétamo i posteriorment a l'hospital de Barbastro (a més de San Julián es van habilitar com hospitals la Casa Amparo i San Vicente) tal com ens conta: "Al vespre havien arribat suficients malalts i ferits com per a omplir unes quantes ambulàncies i ens van dur a Barbastro. ¡Quin viatge! Solia dir-se que en aquella guerra se sobrevivia si sol s'era ferit en les extremitats, però que sempre es moria d'una ferida a l'abdomen. Llavors vaig comprendre per què. Ningú que pogués sofrir hemorràgies internes podia sobreviure al traqueteig de tants quilòmetres per unes carreteres tan dolentes, destrossades

cultura pels pesats camions i que no havien estat reparades des que va començar la guerra... L'hospital de Barbastro estava completament ple, els llits estaven tan juntes que gairebé es tocaven. AL matí següent uns quants de nosaltres ens van ficar en un tren especial i ens van manar a Lleida".

Recuperant-se de les seves ferides a Barcelona és testimoni dels successos de Maig de 1937 on els comunistes estalinistes van provocar una guerra civil interna aixafant al POUM al que acusaven infundadament de feixista a la vista dels esdeveniments es trasllada novament al capdavant per a segellar la llicència i aconseguir el certificat que li declarés inútil per a la guerra i així poder tornar a Anglaterra i novament a Barbastre realitza la següent reflexió: "Els detalls d'aquell viatge final perduren en la meva memòria amb una estranya claredat. El meu estat d'ànim era distint, estava més predisposat a l'observació que mesos endarrere.

Havia obtingut la llicència, amb un segell de la divisió nombre 29, i el certificat mèdic en el qual se'm declarava «inútil». Era lliure de regressar a Anglaterra. Per tant, em sentia capaç, gairebé per vegada primera, de contemplar Espanya. Havia de passar un dia a Barbastro, perquè només havia un tren diari. Abans havia vist Barbastro en ràpides visions i m'havia semblat simplement una part de la guerra: un lloc fred, gris i enfangat, ple de rugents camions i de tropes miserioses. Ara em semblava estranyament distint.

Passejant per la ciutat, vaig descobrir l'encant dels carrerons tortuosos, dels vells ponts de pedra, de les tavernes amb grans barrils traspuants tan alts com un home, de misterioses botigues semisubterráneas on es feien rodes de c a r r o , p u ny a l s , culleres de fusta i botes de pell de cabra. Vaig star veient com un home

Núm. 96

feia una bota i vaig descobrir amb gran interès una cosa que fins llavors ignorava, que les fan amb el pèl cap a dintre i sense llevar-lo, de manera que un beu en realitat pèl de cabra destil·lat. M'havia passat mesos bevent de les botes sense saber-lo.

En la part baixa de la ciutat havia un riu poc profund de color verd jade, i al costat d'ell un cingle escarpat amb cases construïdes sobre el penyal, de manera que des de la finestra de les alcoves es podia escopir dintre de l'aigua que corria a trenta metres més baix. En els buits del cingles vivien innombrables colomes. I a Lleida havia vells edificis ruinosos a les cornises dels quals havien construït els seus nius milers i milers d'orenetes, de manera que a curta distancia el dibuix que formaven aquells nius incrustats semblava una florida motllura rococó. Era curiós que en gairebé sis mesos no hagués tingut ulls per a semblants coses. Amb la llicència en la butxaca, em sentia altra vegada com un ésser humà i també una mica com un turista.

Gairebé per primera vegada era conscient que estava realment a Espanya, en un país que durant tota la meva vida havia desitjat tant visitar. Als tranquils carrerons de Lleida i de Barbastro tenia la sensació de captar un besllum momentani, una llunyana remor de l'Espanya que viu en la imaginació de tots. Blanques serres, cabrers, masmorres de la Inquisició, palaus morunos, fosques i ondulants fileres de mules, oliveres grises i llimoners, noies amb negres mantilles, els vins de Màlaga i Alacant, catedrals, cardenals, corregudes de toros, gitanos, serenates... en resum Espanya. El país d'Europa que més havia captivat la meva imaginació.

Quina llàstima que quan per fi aconseguia visitar aquella terra hagués hagut de conformarme amb aquell racó del nordest, enmig d'una confusa guerra i gairebé sempre a l'hivern".

A més d'aquest llibre, George

Pàgina 19

cultura Orwell va escriure cartes, crítiques i assajos sobre la guerra civil que van ser recopilats i publicats pòstumament a Londres en 1968 sota el títol de "La meva guerra civil espanyola" en els quals també es fa alguna al·lusió a Barbastro, si bé en cap ocasió tan extensa com en “Homenatge a Catalunya". Per a finalitzar aquest article citarem un record aparegut en aquest últim llibre, concretament en la crítica de The Last Day of Madrid (Els últims dies de Madrid) de S. Casado en el qual trobem una petita escletxa de grandesa entre les misèries generades per la guerra: "Ens disposàvem a emprendre una ràpida retirada per allí quan va haver gran avalot i xiulades en la trinxera feixista. S'apropaven alguns avions nostres. En aquest moment un home, que potser dugués un missatge a un oficial, va saltar de la trinxera i va córrer al llarg del parapet a plena vista.

Anava a mig vestir i al córrer se subjectava amb ambdues mans els pantalons. No vaig voler disparar contra ell. És cert que tinc mala punteria i sóc incapaç de donarli des de vuitanta metres a un home corrent i també que la meva preocupació era tornar a la nostra trinxera mentre els feixistes tenien fixa la seva atenció en els avions. No obstant això la causa que no disparés va ser aquell detall dels pantalons. Havien anat a llençar contra els "feixistes" però un home que se subjecta els pantalons no és un feixista sinó, evidentment, un proïsme, algú similar a un mateix, i no apeteix disparar-li".

BIOGRAFIA George Orwell, pseudònim d' Eric Arthur Blair va néixer en 1903 a Motiahari, Bihar, Índia. Fill d'un militar britànic destinat en l'Índia va estudiar a l'elitista Eton College (Anglaterra) entre 1917 i 1921. En 1922 es va traslladar novament a la Índia on va servir en la Policia Imperial en la selva birmana fins 1927 que tornà a Europa decidit a abandonar la carrera militar i dedicar-se a la literatura.

Pàgina 20

Dugué a París i Londres una vida bohèmia de total penúria econòmica treballant ocasionalment com rentaplats i durant aquest període va escriure "Sense blanca per París i Londres" (1933), "Jornades Birmanes" i "La Filla d'un Pastor" (1935), obres que el van donar a conèixer. Dut pel seu sincer antifeixisme, al desembre de 1936 es trasllada a Espanya on s'allista en les milícies del POUM i és traslladat al capdavant d'Osca on és ferit en 1937. Una vegada convalescent a Barcelona és testimoni dels successos de Maig d'aquest mateix any on estaria a punt de ser detingut per la seva militància trotskista i l e s s ev e s s i m p a t i e s anarquistes, aquests fets li durien a prendre consciència dels perills de l'estalinisme i de la debilitat de les democràcies.

Abandona Espanya i torna a Anglaterra on publica "El camí a Wigan Pier" (1937) i "Homenatge a Catalunya" (1938), durant la segona guerra mundial va ingressar a la Home Guard i es va dedicar intensament al periodisme treballant per a la BBC i com reporter i director literari del Tribune, escrivint diversos assajos sobre Dalí, Dickens/, etc.

En 1946 publica "Rebel·lió a la Granja" sàtira antitotalitarista que li va valer l'excomunió del comunisme ortodox, al 1949 publica la seva obra més coneguda (que fins i tot va ser duta al cinema) "1984" on descriu un ombrívol futur per a la humanitat sota els règims totalitaris, poc assaboreix Orwell les mels del triomf ja que mor a l'any següent a Londres a l'edat de 47 anys, sense veure impresa el seu ultima obra "Caçant a un elefant", pòstumament també es va publicar "La meva guerra civil espanyola" (1968) on es van recopilar una sèrie d'articles, crítiques, assajos, etc. sobre la contesa espanyola.

cultura

Pensem?

Parlem?

Juguem?

Sempre que prenem desicions, o tenim opinions, ho fem basant-nos en aquelles circumstàncies que ens envolten. El que passa és que cada persona té en compte aspectes diferents de la situació. Aquesta es una de les causes per les que malgrat trobar-se en la mateixa situació, diferents persones poden tenir opinions difererents. Com va aixó de tenir en compte diferents aspectes d’una mateixa situació?

Aquí us regalem una història, una situació, basada en fets reals i/o fruit de la imaginació del seu autor, un monjo tibetà de l’Aragó. Tot i la seva llunyania en el temps i en l’espai ens pot ajudar a passar una estona interessant...

“La Justine, una jove casada, abandonada pel seu marit exessivament abocat als negocis, es deixa seduir i va a passar la nit amb el seu seductor, en una casa a l’altra banda del riu. Per poder tornar l’endemà molt d’hora, abans que torni el seu marit que està de viatge, ha de passar pel pont, pero un boig amenaçador li ho impedeix. Aleshores va a buscar de pressa un barquer que li demana l’import del bitllet. Ella no té diners i ell refusa treballar si no li paga per endavant. Va a buscar l’amant i li demana diners, ell s’hi nega sense cap tipus d’explicació. Va a buscar un amic solter que viu per aquells contorns i que li professa des de sempre un amor platònic, sense que ella, per la seva banda, li hagi correspós mai. Li ho explica tot i li demana diners. També s’hi nega: ella ho ha volgut en comportar-se tant malament. Aleshores decideix, després d’una nova temptativa en va amb el barquer, passar el pont. El boig la mata.”

estil9olivia

Podries ordenar els personatges de la història (dona, marit, amant, boig, barquer i amic) segons el grau de responsabilitat que consideris que hagin tingut en la mort de la protagonista?

Que quin és l’ordre correcte? Doncs, no sabria pas que dir-te...

Pregunta-ho al primer que trobis i a veure que et diu!

Ah si! La gràcia estar en saber quins motius tenim cadascú per posar l’ordre que posem... ...Apa! A discutir!

Núm. 96

home dona estilista·tractament capilar·extensions estètica·maquillatge·depilació Av. Catalunya, 30/Tel. 973 57 06 93 LA FULIOLA

Pàgina 21

cultura

PĂ gina 22

pàgina del soci / monanem A PORTUGAL EN BICICLETA (III) grupet fins i tot em van saludar després de demanar-nos disculpes mutuament.

Tot aquell moviment de parelles em tenia intrigat, així que després de donar una ullada per les finestres de l'edifici, vaig veure al davant una casa els baixos de la qual els joves del poble l'havien convertit en una espècie de pub, com a tot arreu. A veure si durant el que quedava de nit tendria més visites i que aquestes no fossin tan amistoses. Em vaig decidir a no marxar, ho vaig endevinar ja que la resta de la nit no va venir cap més “visita”.

Ameixial. Església del poble.

06-04-03: MONTES DE SAN ANTONIO-S. BRAS DE ALPORTEL-AMEIXIAL (90 KM) Ahir a última hora em vaig decidir a donar un vol per a veure si havia un lloc millor on passar la nit; a uns 200 metres del bar on havia sopat, s'hi trobava una casa en construcció, que pel seu aspecte semblava que feia dies que no treballaven. Després de mirar que no hi hagués ningú pels voltants, en vaig enfilar cap amunt per una rampa que donava al primer pis. Vaig trobar un quartet ben resguardat de les mirades exteriors que a més a més tenia una planxa de fusta de la mida exacta del sac de dormir. Vaja, que era el lloc ideal per passar la primera nit a Portugal. Ah! Però tot anava massa rodat…

Al cap d'unes dues hores, cap a la mitjanit, em van despertar unes passes i veus dins d'edifici que es dirigien cap on dormia. Al cap d'uns moments van aparèixer guiats amb la llum d'un encenedor una parelleta d'uns setze anys que van quedar força parats de veure un tio junt amb la seva bicicleta, dormint suposo jo al seu “niu d'amor”.

Núm. 96

Els hi vaig fer un susto tan gros que van marxar volant després de disculpar-se per haver-me despertat.

Després de sospesar els pros i contres de que si era bo que continués damunt d'aquell lloc, ja que podrien venir altres parelles. Vaig estar a l'aguait; i prou, prou, al cap d'una hora fan cap al mateix lloc un grupet de cinc o sis parelles que també es van espantar més ells que no pas jo. Amb aquest

Després d'aquesta nit tan moguda, a les nou del matí ja estava en marxa cap a Faro seguint la costa de l'Atlantic. A l'arribar a Tavira em decideixo deixar la costa i anar per l'interior direcció Lisboa, i tan bé que fins ara l'he endevinat. Entre atravessant l'Algarve per la serra de Calderao, és un paisatge molt mediterrà, de tipus els camps de Tarragona. És tot molt bonic, ideal pera fer amb bicicleta. Una zona que han apostat molt pel turisme rural, completament diferent a Huelva on

Setubal. Serra Da Arrabida.

Pàgina 23

pàgina del soci / monanem barret d'home. Els homes no gaire alts i morenos tots van amb la gorra tipus “senyorito” andalús de visera.

Grandola. Monument a la revolució dels clavells.

el seu fort és l'agricultura de gran producció. M'agrada més l'opció portuguesa.

Quina tarda de pujades i baixades per la serra de Calderao, tota plena de boscos de sureres i poblets molt petits; m'hi he sentit molt a gust. El temps que m'acompanya és bestial de bo; m'he creuat una parella molt jove de suecs que anaven cap a Espanya amb bicicleta, ens vam desitjar mutuament molt bon viatge.

Acabo d'arribar a Amexial, l'últim poble de l'Algarve, demà entraré a Alentejo, que per que es veu des de dalt la serra és molt més pla. Estic en un bar del anomenats Casa de Pasto, que segons el diccionari vol dir: casa de picanteria, fritanga, cuina econòmica, tasca, etc. Si la casa està bé m'hi quedaré a sopar, pel que fa a dormir, fins a última hora no ho decidiré.

Fent una mica de recapitulació d'aquests dies, val a dir que pel que fa a l'aspecte físic em trobo molt bé, fins ara no estic gens cansat, només m'ha costat massa adaptar-me al canvi de seient, durant tots aquests dies m'ha fet anar de cul. Mai millor dita la

Pàgina 24

paraula! Pel que fa al més quotidià com menjar, el lloc on dormir, dutxarte i tota la resta, tot és qüestió d'adaptar-se al lloc i al moment.

07-04-03: AMEXIAL-CASTRO VERDE-HERMIDAS DO SADO (105 KM) Aquesta nit he montat la tenda al camp de futbol d'Ameixil, he dormit les meves deu hores bastant bé, tret del soroll que ha fotut els gossos que hi devien haver als corrals dels voltants.

Després d'esmorzar, un altre cop damunt la bici i pedalejant, pedalejant he baixat de la serra de Calderao i m'he adentrat pels plans ondulejats de l'Alentejo. La zona que estic fent sembla una catifa de colors ja que els camps estan completament verds i florits. La temperatura és força alta pel temps (uns 24 ºC) però fa un airet molt agradable. Fa dies que no veig ni un sol núvol, a banda i banda de la carretera és ple d'eucaliptus (aquí a Portugal fins ara s'han respectat els arbres de la carretera).

Els pobles són tots pintats de blanc amb les teulades d'un color ocrevermell. Les dones de l'Algarve quasi totes van amb faldilles i pantalons i

Avui m'ha passat el que em temia que em passaria: a mitja tarda, a l'arribar a Aljustrel a l'anar a un caixer a treure diners, m'he quedat blanc, sorprès incrèdul i sobretot emprenyat amb mi mateix, al comprovar que a la cartera no hi havia la tarja de crèdit o sigui que l'havia perdut. Tot anava massa bé. M'ha agafat un emprenyament que és massa: perquè sóc tant despistat!

El primer que he fet és trucar a la Rosa Mari perquè l'anulés. Segur que feia dos dies que m'he l'havia deixat al caixer d'un banc de Cartoya. Inclús l'assumpte de dormir també em surt malament. Per treure'm l'emprenyament del damunt havia decidit d'anar a dormir a una pensió, però ni això em surt bé. Després de mirar-ho tot, inclus cases particulars no he trobat res. I aquí em tens en un petit bar del parc del poble Erminia do Fado esperant l'hora d'anar a dormir sota un arbre del jardí municipal.

Com anècdota, després de buscar allotjament per tot el poble i no trobar res, em vaig dirigir a la casa-quarter de la Guàrdia Republicana (l'equivalent a la Guàrdia Civil), per demanar-los-hi informació per dormir.

Després de trucar tres o quatre vegades al timbre i quan estava a punt de marxar, vaig veure al final del passadis, un home amb calçotets que creuava una porta tot de pressa. “Ara sí que l'he feta bona em fotra un arreo que serà massa!” vaig pensar. Vaig decidir esperar a veure què passava, al cap d'uns quinze minuts tinc al davant meu un guarda completament uniformat i clenxat com si hagués de passar revista donant-me tota classe d'informació per trobar llocs a cases particulars i en cas de que no en trobès em donava permís al parc municipal.

Com així finalment va ser.

pàgina del soci / monanem Tornant al tema de la pèrdua de la tarja he quedat amb la Rosa Mari que demà parlarà amb el banc o amb el Jordi (té un representant a Portugal), per a veure la millor manera de que m'arribin diners. Demà al matí ho sabré.

08-04-04: ERMIDAS DO FADODGRANDOLA-PENINSULA DE TROIA (82 KM) Aquest matí a primera hora he trucat a la Rosa Mari i m'ha dit que havia solucionat la manera que m'arribés els diners: en farien un gir postal a l'oficina de correus de Grandola a uns 20 quilometres d'on he passat la nit. Perfecte! Cap a Grandola, la vila que va donar nom a la cançó que va ser la senyal d'inici de la revolució dels clavells contra la dictadura a Portugal el 25 d'abril.

de Grandola i m'enfilo cap a Lisboa, a veure si hi arribo demà. Agafo la carretera que em portarà cap a Troia, la península que hi ha al davant a Setubal. A mesura que em vaig apropant al mar es nota en que la terra és més arenosa i l'aire té una forta olor a sal. A l'arribar al poble de Comporta, a l'albufera del riu Sado, la mateixa carretera fa de dic amb una comporta, d'aquí ve el nom del poble, que separa la terra cultivable (arròs) de les maresmes. Continuant la carretera, per un estret braç de terra, a una banda el mar i a l'altra l'albufera del riu Sado,

Estic esperant Transbordador creuant el Tajo, Lisboa. que la burocràcia de correus em doni els diners, de arribo cap al tard al final de la moment després d'omplir un imprès peninsula de Troia on hi ha un em fan esperar fins tenir ells la trasbordador que em portara a Setubal. confirmació. Segur que hi haurà alguna cosa que no anirà bé, ja Primer tenia la intenció de passar amb veurem, em sembla que perdré tota la el transbordador cap a Setubal, però tarda. Ara l'oficina hi entra un vell després donar un tomb per la platja, pagès que vol passar davant de tothom, vaig trobar un lloca sota els pins de tant si com si no, diu que ell no en fa peu de platja que era ideal per passar de cua, segons ell és l'Estat qui ha de la nit. Al meu davant com una vista posar més funcionaris, o en tot cas panoràmica amb les llums de la ciutat que aquestos treballin més. El cas és de Setubal i al fons la Serra de que després de fotre una “escandalera” l'Arrabida. Perfecte. ha passat a davant de tothom. Potser Acompanyat de sorollet dels motors sí que tenia raó. dels transbordadors que no paraven Bé, després de recollir els diners, surto de anar i venir, quan estava a punt

Núm. 96

d'agafar el son, va aparèixer una legió de mosquits, que si no haguès tingut el sac m'haurien inflat de picades. Al cap d'una hora van desaparèixer de sobre i aleshores es pot dir que va ser una de les millors nits del viatge.

09-04-03: PENINSULA DE TROIA-SETUBAL-ALMADALISBOA (60 KM) Avui si no hi ha re de nou, dormiré a Lisboa; així que a primera hora ja ho tenia tot a punt per agafar el transbordador que em portaria a Setubal (uns 15 minuts) a setubal. Un cop a l'altra banda, he agafat la carretera que bordeja la costa i passa pel mig del parc natural de la Serra da Arrabida. És un trajecte molt semblant a les costes del Garraf, però molt més verd; al cap d'un quilòmetre la carretera comença a enfilar-se poca a poc durant deu quilometres per acabar els últims cinc realment durs amb uns percentatges entre el 8 i el 10%. Havia de pujar, com es diu popularment, amb tota la traca i només anava a sis per hora, per fer quinze quilòmetres vaig estar estar una hora i mitja. Deu n'hi do! Sort que feia un matí fresquet i ennuvolat; ara, les vistes sobre el mar i la seva vegetació valien la pena. Encara més: la carretera era per a mi sol, de tant en tant algun cotxe. També em vaig creuar amb una parella de ciclistes amb alforja.

Deixant enrrere la Serra de Arribida, entro en un terreny cada vegada més

Pàgina 25

pàgina del soci / monanem poblat, ja que sóc a la perifèria de Lisboa. Tinc ganes de passar-ho aviat.

Quan arribo a Almada, lloc on he d'agafar el transbordador que em portarà cap a Lisboa, faig una parada per dinar i menjar-me els sobrants d'aquestos dies.

A primera hora de la tarda, després de travessar la desembocadura del Tajo amb el transbordador arribo a Lisboa. El primer que faig és anar a una oficina de Turisme, molt amablement em donen tota classe d'informació i planells de la ciutat.

Vaig a la primera pensió que m'han suggerit a l'oficina de turisme que es al mig de la part antiga, a la Plaça de Rossil, on hi ha un ambient de l'òstia.

Després de regatejar una força estona el preu de la pensió fem tracte i en m'instalo a l'habitació, que ja en tenia ganes. El primer que faig és passar tota la roba a rentar que prou convenia; em dutxo, descanso una mica i dono un vol.

Aquesta tarda, he visitat la catedral, que per cert, no té res de l'altre món, i el Castell de Sant Jordi situat a la part més alta de la ciutat, amb unes vistes de Lisboa bestials. Val la pena.

Al lloc on tinc pensió hi ha molts carrers peatonals amb una via Augusta força bonica. He trucat a la Rosa Mari per donar-li el número de telèfon de la pensió. Comença a fer-se fosc i s'ha girat un aire força fresquet. I com demà serà un altre dia em retiro a la meva “suit” de la pensió.

10-04-03: LISBOA (15 KM A PEU) Ahir a la nit em va trucar el Ramón, vam estar parlant força estona sobre com anava el viatge. Després de tants dies de dormir gairebé al ras, és molt agraït dormir en un llit normal i corrent i poder-te dutxar. A primera hora del matí he sortit de la pensió per donar uns tombs per la part antiga de Lisboa.

Pàgina 26

Lisboa, Rua Augusta.

He anar a esmorzar al mercat de la Ribeira (una espècie de Boqueria, però més “xungo”). He aprofitat per comprar tota classe de fruita, ja que aquest serà el meu menjar durant el dia. Ara estic escrivint aquestes notes en un cafetonet molt acollidor de la Plaça del Comerç. Em dirigeixo cap a la Casa dels Bascos. Comença a ploure. Val més avui que demà. Aquest matí he comprat “El País” per possarme una mica al dia. Segons el diari les previsions del temps pels pròxims dies no són gaire bones. Prediuen pluja.

Als voltants de migdia de tant en tant feia un ruixadet, he optat per anar a la pensió a descansar una estona, doncs he de recuperar forces per la recta final. Aquesta tarda he fet un passeig per la part més “chic” de Lisboa, l'Avinguda da Libertade, on hi ha gairebé tots els hotels, botigues de moda, bancs, etc. és importants de la capital. Tota la tarda plou i fa sol.

Les cabines de telèfon són com “xupopteros”, ja que es traguen els euros i no es posen en funcionament.

Un turista nòrdic gros com un gegant una mica més i en desmonta una de l'emprenyat que estava. A Lisboa crec que hi ha fa força falta una campanya

tipus “Barcelona posa't guapa” ja que els edificis de la part vella estan força malmesos. He aprofitat el passeig d'aquesta tarda per inspecccionar la via de sortida de demà. Crec que serà més fàcil del que em pensava; sortiré per on varen fer l'Expo. Es fa fosc, plou i fa fresca, així que me'n vaig a la pensió a sopar i dormir. A veure si demà farà bon temps, doncs continuaré el viatge.

FFERAN PANÉ Fi de la 3a. part

La Placeta

RESTAURANT • SALA POLIVALENT

Av. Catalunya, 30 - 25332 La Fuliola

els contes de l'esparver

medi ambient

RARESA A CASA NOSTRA: EL CIGNE PETIT (CYGNUS COLUMNIANUS) Entre el 26 de gener i el 29 de febrer d'aquest any 2004, s'ha pogut observar prop del nostre poble una espècie considerada una autèntica raresa a nivell espanyol. Es tracta d'una parella de cignes petits (Cygnus columbianus bewickii), que van ser vistos gairebé a diari durant tot aquest temps i que es trobaven, gairebé sempre, en un mateix camp de panís llaurat entre el Castell del Remei i Linyola, concretament a la zona de La Panosa. Passaven el dia menjant restes de panís, “pasturant” el camp, i en fer-se fosc volaven en direcció Ivars d'Urgell per anar a passar la nit en algun pantà de reg que, tot i que es va intentar, no vam poder localitzar.

Donada la facilitat amb què es podien veure i la certesa de que estaven allí a diari, va venir molta gent de llocs diversos (Girona, Barcelona…) a veure'ls i pocs van marxar decebuts.

Les fotos i la descripció dels ocells s'han enviat al Comitè Avifaunístic Català (un comitè de l'Institut Català d'Ornitologia que analitza les observacions de rareses per determinar si són vàlides o no) i, en cas que s'accepti la cita, representarà la 3ª cita d'aquesta espècie per a Catalunya i la 5a. per a Espanya (font: Jordi Clavell, Catàleg dels ocells dels Països Catalans).

Heus aquí una breu descripció d'aquest magnífic ocell: El cigne petit (Cyngus columbianus bewickii), tot i el seu nom, és un ocell molt gran: té una envergadura pròxima als 2m i pot pesar més de 7 kg; això fa que, per exemple, per aixecar el vol, hagi de prendre un cert impuls, talment com un avió, fent gran soroll amb les ales en tallar el vent. És un ocell completament blanc, amb un coll molt llarg (que li serveix per enfonsar el cap i collir aliment de sota l'aigua), ales enormes i aspecte pesat i molt elegant. El seu tret més distintiu és el bec: negre des de la punta fins a sobre la narina (l'orifici nasal de l'ocell) i groc d'aquí fins a l'ull. És un ocell monogàmic, forma parelles que duren tota la vida. Cria al més remot Nord-Est d'Europa, a Sibèria (prop de l'oceà Àrtic) i passa l'hivern al Nord-Oest d'Europa (Nord de França, Gran Bretanya, Dinamarca). La parella que ha arribat a les nostres terres podria formar part d'un petit contingent que sembla ser que passa l'hivern a la Camarga (Sud de França) i que s'haurien desviat, per causes desconegudes, fins arribar aquí on van trobar condicions (aliment, hàbitat…) suficientment favorables com per quedar-s'hi tot aquest temps.

A.S.

La parella de cignes petits de Linyola (Foto: Rafa Armada)

Núm. 96

Pàgina 27

rac贸 de poesia

AIRE T'envio cartes que s'envolen com coloms blancs.

Com si les paraules no els pesessin a les ales.

Asseguda rere la finestra, n'espero el retorn (si no 茅s demanar massa, amb un branquill贸 d'olivera al bec).

Gemma Gorga "El desordre de les mans"

AMAR Mar莽 2004