LA FULIOLA i BOLDÚ DESEMBRE 2005
NÚMERO PREU: 3 E
101
Ramon Marsinyach
Testimoni de la Batalla de l’Ebre
sumari
28 pàgines CULTURA
ACTUALITAT
PORTADA
- Relleu a la parròquia de la Fuliola PÀGINA DE L'ATENEU
- Exposició de l’escola d’abans - Cultura a la fresca
- Què és internet? pàg. 16 a 18 DOSSIER
- Alcohol - Marihuana pàg. 19 a 20 BIOGRAFIES VISCUDES
Ramon Marsinyach
Testimoni de la Batalla de l’Ebre
- Ramon Marsinyach, testimoni de la Batalla de l’Ebre pàg. 1
- Diada de l’Onze de Setembre - Visita als espais de la Batalla de l’Ebre - Notícies des de l’Ateneu
EDITORIAL
pàg. 10 a 11
- Memòria
ENTREVISTA
pàg. 3
- Juli Verne pàg. 21 a 22 CONSUM RESPONSALE
- Comprar pàg. 23 ELS CONTES DE L'ESPARVER
- Ruta ornitològica
TRIBUNA
pàg. 24 a 25 - En canviar de segle
LA LLUFA
pàg. 4 a 6
- Com fer una festa major clàssica, tirant a resultona i sense mals de cap - Leonor pàg. 26
LA FULLA PELS NENS
- Entrevista a Joanne Taylor
- Ramon Marsinyach, testimoni de la Batalla de l’Ebre
- 4000 anys de iogurt pàg. 7 a 8
Número 101 Desembre 2005 Època segona - Any XXI Premi Humbert Torres 1990 Redacció i Administració: Av. de Catalunya 45 25332 LA FULIOLA (Urgell) http://usuarios.maptel.es/logalliner a/e: lafulla@premsa-comarcal.com
Coordinador: Eva Pané Vidal Impressió: Impre Art Dipòsit Legal: L-524-1982 Tiratge: 400 exemplars
RACÓ DE POESIA
- Cançó de fer camí
( )ACPC Membre de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal
Amb la col·laboració de: Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
INSTITUT D'ESTUDIS ILERDENCS
Edita: Junta de Govern Presidenta: Anna M. Ardévol Ribó Secretaria: Avelina Farré Salvadó Vocals: Xavier Sebé Bros - Maribel Trilla Tarruella Eva Pané Vidal - Francesc Ricart Mercè Lluïsa Solsona Paüls - Carme Piera Isen Ramon Utgés Vila
Fundació Pública de la Diputació de Lleida
la fulla no es fa responsable de les opinions que apareguin en els articles, les quals són exclusives dels seus autors. La reproducció total o parcial del contingut de la publicació es permesa sempre i quan es faci esment del seu autor i origen.
Pàgina 2
pàg. 12 a 15
editorial MEMÒRIA En el present número us presentem el testimoni del Ramon Marsinyach Badia, que la l’estiu de 1938 amb només 17 anys va estar present en una de les batalles més crues que va tenir lloc durant la Guerra Civil, es tracta de la Batalla de l’Ebre. L’objectiu d’aquest testimoni és que les generacions més joves comeguem de primera mà què és el que va ocòrrer, en aquest cas a peu de la trinxera; doncs han passat gairebé seixanta anys i l’esment d’aquestos succesos no han tingut fins ara massa ressò, almenys de forma oficial. No és fins fa ben pocs anys que les administracions es comencen a mobilitzar en homenatges a tots aquells que hi van participar, alguns de forma voluntària però d’altres de forma forçosa, independenment del bàndol del qual formessin part; però especialment sentits són els homenatges als supervivents que queden del bàndol Republicà, ja que degut a la seva condició de perdedors, a quaranta anys de règim totalitari i a una transició i periode democràtic que se’n va mantenir al marge per tal de no reobrir ferides en una guerra que fou fraticida, no és recentment (i encara a disgust d’alguns) que se’n dóna el reconeixement que es mereixen. Malgrat això, els reconeixements arriben tard. Els que avui encara queden vius són els més joves, els que van pertànyer al que es s’ha anomenat Lleva del Biberó, que ja tenen tots de vuitanta-cins anys en amunt. Hi han moments en el relat del Ramon de descripció d’autèntica barbarie i bogeria, que potser podriam posar-nos a discutir si és convenient posar-los o no, però si volem ser fidels a la realitat i la veritat les imatges crues no ens haurien de fer tirar-nos enrere. Des de La Fulla ens agradaria que aquest testimoni servís per a no oblidar, ja que d’una banda ens portarà a ser capaços de reconèixer el sacrifici que van fer de les seves vides i per altra banda a evitar que torni a passar. Per últim, voldríam convidar a tots aquells que també van participar a la guerra, que també ens donin el seu testimoni per tal de publicar-lo. Ja sabeu que podeu comentar-nos aquesta editorial a lafulla@premsacomarcal.com
PRÒLEG per Mila Das glück ist nicht immer lustig (La felicitat no sempre és divertida) Rainer Werner Fassbinder (Todos nos llamamos Alí - 1973)
Núm. 101
Pàgina 3
tribuna EN CANVIAR DE SEGLE L’home, un fornit empresari, torna a casa. No pas com cada capvespre, no pas com en acabar un dels seus molts viatges... Finalment, la persona eficient, que al llarg dels anys ha consolidat una bona xifra de negoci i relacions personals, decideix retrobar, la seva llar i les seves arrels. Desitja, en demesia recuperar els seus orígens, després de tants anys de servei a l’empresa i a la societat. Ha decidit, que el seu ritme de vida, be es mereix un canvi, noves oportunitats... Perquè no f icar-s’hi aquests dies de Nadal? Desmesuradament s’esmerça en trobar sentit a tot plegat i donar un tomb a la seva vida. Alguns dels seus pocs amics i més d’un dels seus companys de feina, el tempten amb l’etern engany que aquesta proposta es fruit d’una anàlisis plena de malenconia del que ha anat fent al llarg de la seva activitat empresarial, on ja res és com era. Ho matisen, això si, amb una indefinida reflexió i un més que lloable propòsit d’esmena, ... amb una llista sense fi de fites no assolides amb les que tota persona es sol reptar a si mateixa aprofitant el canvi d’any, per tal d’afrontar en condicions un futur a curt termini, i a la vegada donar-se a si mateix, força ànims. Assegut a l’estampat balanci, unipersonal i predilecte espai d’oci i descans, l’home davant la presència i aroma de les seves innates inquíetuts literàries, lletraferit on n’hi hagi... va fent repàs de la seva vida. Ara llegeix escrits...cerca fotografies...madura les seves impressions de fa tants o tants pocs anys enrera, ara s’atura en les innombrables vegades on deia el que deia i pensava el que pensava. Amb certa desmesura posa al dia tot el correu penjat de la seva existència, com si tornes d’un viatge molt llarg i hagués estat molt temps fora..., i ara,
després de tant llarga absència, es quan tot es troba tot tant llunyà, tant dispers, tan ple d’enyorança. Ve a compte aclarir la formació d’autodidacta, la seva freda i calculada manera d’afrontar les situacions, una mena de solitària actitud de sobreviure carregada de sensibilitat i fermes conviccions en la persona. A la seva vida íntima manté una relació de força estabilitat des de fa anys, i que ara mateix tampoc passa per gaires bons moments. Té i practica molta vida social i pública, malgrat que darrerament ho porta molt malament amb si mateix. Es diu sovint que cal saber estar, tot i que preferiria senzillament no estar present. Un dels primers records és per la seva iniciació en l’amor, quan ell mateix ho començava a descobrir gairebé tot, també els estreps irrefrenables de l’amor. Allò que no fou possible i que tant de temps després s’ha creuat en el seu camí... una dona que troba un home en un hotel, en un dinar on cap dels dos sabia que hi faria cap l’altre, distesa conversa de fills i passat. Gairebé ni la va reconèixer ni en el record de tants anys enrera ni en el seu adoctrinament actual, es va limitar a escoltar, i amb les setmanes...la reverberació d’aquest encontre li feu pensar en la plena maduresa exhibida, si és que vol fer cas de les fermes conviccions de la que en aquell temps fou la seva estimada... de la família.... els fills i el perquè d’aquesta vida i el món que vivim. Va aprofundir en la pròpia experiència i furgant a consciència en aquell precís instant on va haver de triar entre ella i la feina. Va pensar que si tal vegada la seva decisió comportava un cert enamorament platònic per una altra persona, que mai havia volgut reconèixer abans d’ara, i es va sorprendre a si mateix, que aquell, el seu primer amor tingués tanta claredat d’idees en aquest
Opina, suggereix, queixa’t, explica, proposa, expressa’t! Sàpigues que ara ho tens més fàcil, La Fulla té un nou mail on podràs fer-nos arribar les teves opinions per a que les publiquem. Apunta-te’l: lafulla@premsa-comarcal.com Pàgina 4
tribuna precís moment de la vida... contraposant-ho amb la negra foscor de llavors, quan ell mateix estava ficat en un llarg túnel... L’endemà, després d’un somni endolcidor de records i vivències, va revisar el correu, amb força cartes de més per allò de les nadales de tota mena, tant de tipus personal c o m p u bl i c i t a r i , a l g u n a d’amistats mes properes, on i com cada any no li mancaven ni les mes convencionals ni la del seu estimat amic del servei militar amb el que gairebé portaven trenta cinc anys de relació epistolar, després de l’obligada convivència de dotze mesos. S’havien retrobat diferents vegades, ja llunyanes en els anys i ara es dedicava a recopilar els seus comunicats i nadales i l’imaginava carregat, c o m s e m p r e , d e n ov e s percepcions, de poeta d’interiors, un vividor de la nit, sensible com una papallona, feliç de seguir a la vida, amb els seus, els seus somnis per conquerir.
en una captivitat afectiva, un amor per sempre mes però sense ser operatiu en el dia a dia, sense possibilitats de solució, doncs la quimera d’una fugida cap endavant sols existia al seu pensament...be sabia que l’altra part mai acceptaria el repte, tot i que era prou conscient que es trobaven en la única via possible, donades les circumstancies familiars i laborals. De fet la convivència sempre es fruit d’un cúmul de circumstancies i situacions més o menys encadenades que costa molt deslligar-se’n i sempre obliguen a més. Portava tres anys madurant la seva incapacitat per seguir endavant i el més fàcil potser seria abandonar, tot i que lo difícil fora tal vegada el que la seva marxa signif icaria. Assumia el repte i...va pensar que pitjor, impossible. Seny no n’hi mancava i en això es refiava.
De la seva insostenible vida pública, de manera fugaç va repassar la seva participació activa en la posta en practica de les seves conviccions. Va pensar en tots aquells que l’havien acompanyat en la difícil tasca Va dedicar poc temps a pensar Daumier, Honore; “A man reading in the garden”, 1866. i es va voler donar per satisfet. en la feina. De fet, havia viscut Seguia en la lluita, tot i que des d’una posició on la seva d’il·lusions durant trenta anys, ple de ganes i d’idees, experiència era tinguda en compte. Va creure fermament amb tot el que això comporta, de principi a fi. Va recordar en que va ajudar a canviar situacions i punts de vista, la frase de Groucho: es sorprenent que partint de la fins aconseguir transformar d’alguna manera la societat pobresa, haguem aconseguit fer el cim de la misèria..., en la que habitava. També va incidir en la seva particular i va amortir l’impacte de la frase tot intentant pensar en llista de detractors i contraris que solia tenir davant els que, a lo millor, lo mes desconegut i difícil encara estava seus actes i actituds publiques. Tot i que li provocava per venir. disgust, ho acceptava com un mal menor perquè les coses mai es fan sense opositors ni contratemps. Estava prou Per altre costat estava la seva relació de tants anys, sotmesa
Expenedoria núm. 1
M. Carmen Alarcon Alarcon Estanc · Tabacs Objectes de regals Av. Catalunya, 34 - LA FULIOLA Núm. 101
Flors
Julita
Art Floral C/ Dr. Rius i Tarroja, 3 Bodes - Corones 25332 La Fuliola Plantes - Ceràmica Tel. 973 57 00 75 Mòbil 659 11 74 02 Objectes de Regal
Pàgina 5
tribuna segur de si mateix, plenament convençut amb les seves idees i com tota persona havia evolucionat amb l’aprenentatge que donen els anys. Va pensar en el present i es va dir que en començar el nou segle, al qual arribava amb les alforges carregades en excés, sense voler desfer-se de res, tampoc podia emmagatzemar en demesia davant el futur que guaitava a la cantonada. I com que a més el Nadal se li tirava damunt, l’home es va preguntar sobre quin regal volia aquell fi d’any, i que mai no li faria ningú...com mai en tants anys no li havien fet arribar... que seria el que li fes veure els estels! Es va dir que enguany, se’l faria ell mateix i d’una vegada per totes... Per això després d’hores de llegir, reflexionar i amb tot un mostrari de paperassa, llibres i fotografies dominant l’escenari, va tenir encara un cert record, unes entranyables espurnes de vivència, pels que havien caigut al llarg del camí. Amigues i amics desapareguts, que la vida li havia permès de conèixer i gaudir. De sobte, es fita de reüll a si mateix, com cercant on es trobava la seva ombra, i es va dir que encara estava allí... ben viu... i que desitjava rellegir d’una vegada per totes “La Historia de Sant Michele”, el llibre en el que es va iniciar en la lectura. Ves quin regal ? Va rebuscar als diferents espais de la petita biblioteca del mon, com ell l’anomenava, amunt i avall, i amb un cert marge de pols i color sèpia va trobar, a la fi, el facsímil dels seus anys de l’institut en que va descobrir l’Axel Munthe, aquell metge suec que per allà els anys vint del segle que se’n anava, va escriure el llibre. Es va dir que la Nit de Nadal, després d’un sopar frugal, la seva lectura seria fins i tot un reconfortant. Arribat el dia, a més d’algunes compres tan imprescindibles con innecessàries per a ell, i algun que
altre obsequi per la família, es va posar mans a la feina d’adornar i ficar llum al cedre del jardí, una costum que entenia havia de fer-se la vesprada de la Nit de Nadal, i no com la resta dels mortals que en arribar Nadal ja feia més d’un mes que lluïen els seus arbres als balcons o jardins. Sobre les deu del vespre va obrir el llibre, la seva dona i sa mare es preparaven per anar Missa del Gall... Va ficar una música de fons, la veu trencada de la Chavela Vargas, desbrossant a crits velles cançons d’amor plenes de vida i alegria...alhora que ell es submergia en la lectura. No va tardar en adormir-se amb el llibre obert: va veure desfilar davant els seus ulls a moltes de les persones recordades en les reflexions de dies enrera, de la seva vida, dels seus somnis... era una mena de representació que li venia a dir, que tot estava en ordre, que poetes i músics recitaven i tocaven per ell, que més valia una onça de pau que una lliura de victòria. Sobre la mitjanit es va despertar, la llar de foc gairebé s’havia apagat i va decidir ficar-hi mes llenya per revifarlo. De nou la Chavela cantant, havia comprat aquell dia el cd per a la seva dona, i a mig sonar “Pienso en ti”, devia sofrir un infart i es morí. La seva dona el trobà assegut al balanci, amb impàvida rigidesa, però amb el somriure als llavis. Va pensar en una mort plàcida, com la que tantes vegades es desitja. No havia mort ni amb una brisa tíbia ni amb un cel seré...tampoc havia passat fred en aquell precís instant. A ningú li va quedar cap mena de dubte que s’havia mort a gust. A la ma esquerra tenia el seu vell exemplar de “La Historia de Sant Michele”, fitant la meitat del capítol segon, allí on ell va descobrir pel sentit de la vida, en ajudar certament a deixar les coses una mica millor del que les havia trobat. JORDI ESCOLÀ
• Ara oferim venda de PA i gran assortit en BOLLERIA ARTESANAL. • Es fan encàrrecs de tot tipus. Plaça de l'Ajuntament, 1 La Fuliola - Tel. 973 57 05 99
Pàgina 6
• Obert tots els dies inclòs diumenges.
la Fulla pels nens ENTREVISTA A JOANNE TAYLOR Una de les novetats més agradables amb la qual hem encetat aquest curs 2005.2006, ha estat l’arribada a la nostra escola de la Joanne, una noia anglesa que ajuda a la nostra senyoreta d’anglès a fer les classes. Se’n diu Language Assistant que en català seria « l’assistent de llengua ». Segurament esteu ben encuriosits de qui és, com és, sobre la seva família, .... Nosaltres també ho estàvem i el primer dia se’ns va permetre fer-li moltes preguntes en anglès, és clar, perquè el català i el castellà són ben desconeguts per a ella. Us fem un petit resum d’aquella primera classe :
1. Com et dius ? Em dic Joanne. 2. Quins són els teus cognoms? Els anglesos només conservem el cognom del pare, en el meu cas Taylor. 3, Quants anys tens? Tinc 21 anys i els faig al mes d’agost. 4. D’on ets ? Sóc de Liverpool, a prop de Manchester.
8. Enyores a algú més? Sí, al meu xicot. És diu Andy, diminutiu d’Andrew. 9. Com vas trobar aquesta feina? La mateixa Universitat on estudio ens proporciona aquests lloc de Language Assistant. Jo vaig triar diferents Comunitats de l’Estat Espanyol però la primera fou Catalunya. 10. Qui us contracta? Ens contracta el mateix Departament d’Educació i ens assessoren del què hem de fer. 11. I què heu de fer? Hem d’ajudar a l’especialista d’idioma del Centre en totes les activitats que siguin convenients i necessàries per a vosaltres. Com ja veureu jo seré l’encarregada d’explicarvos històries, contes, fer-vos preguntes en anglès … Estic al Centre 12 hores a la setmana. 12. Què esperes d’aquest curs a La Fuliola? Espero en primer lloc, que vosaltres aprengueu molt i molt anglès, que els mestres estiguin ben contents de la meva feina i que jo aconsegueixi les meves metes personals.
5. Per què has vingut aquí a Catalunya? He vingut per a conèixer un entorn nou i per aprendre el català i el castellà.
Moltes gràcies, Joanne and Welcome to our school!!!!
6. Enyores la teva família? Sí, molt.
Raquel, Naima, Judith i Yuma
7. Tens germans o germanes? Sí, tinc dues germanes que es diuen Michele i Lucy, l’una més gran que jo i l’altra una mica més jove.
FISCAL • COMPTABLE LABORAL • ASSEGURANCES
A S S E S S O R I A Núm. 101
Av. de Catalunya, 37 Tel. 973 570 670 Fax 973 570 090 25332 LA FULIOLA (Lleida)
Pàgina 7
la Fulla pels nens
A qualsevol supermercat trobareu piles i piles de iogurts de tota mena. Trieu el que més us agradi, però fixeu-vos bé en la data de caducitat que porta impresa a l'envàs. Ara bé, per molt que mireu i remireu l'envàs, el que no hi trobareu és quan ni com es va inventar el iogurt, ara fa uns quatre mil anys!
cremós i nutritiu s'ha utilitzat des de sempre, amb altres noms, als països àrabs, a l'Àsia Central i a tota la conca mediterrània. Tot i així, cal dir que la paraula iogurt és d'origen turc -els santons hindús en deien «el menjar dels déus». L'energia llegendària del iogurt Diuen que el famós guerrer Gengis Khan, durant les llargues marxes per les estepes de Mongòlia i de l'imperi Persa, alimentava els seus exèrcits només amb iogurt, i tot i així mai no van perdre ni les forces ni el coratge.
D'on ve el iogurt? Qualsevol país dels Balcans o de l'Orient Mitjà estaria orgullós si pogués proclamar-se «pàtria del iogurt». Però cap d'ells no ho pot fer, perquè aquest aliment fresc,
Occident descobreix el iogurt L'any 1919 un barceloní, Isaac Carasso, impressionat per les investigacions del biòleg rus Ilia Metchnikoff (Premi Nobel del 1908), que demostraven que hi havia una relació entre l'alimentació a base de iogurt i la longevitat dels pagesos búlgars (que arribaven fàcilment als cent anys), va obrir la primera fàbrica de iogurts d'Europa. Aquell nou producte es va dir Danone, diminutiu del seu fill Daniel. I va ser aquest fill qui va escampar la fabricació del iogurt per Europa i, més endavant, per tot el món.
Un granissat oriental Per a 6 persones es necessita: 2 iogurts naturals 2 gots de llet 6 glaçons de gel 2 plàtans madurs 2 dàtils sense pinyol 4 cullerades de mel 1 grapat d'ametlles crues i pelades Es baten amb la batedora elèctrica tots els ingredients durant 2 minuts i se serveix en vasos glaçats.
Les postres del Cèsar Per a 6 persones es necessita: 2 iogurts naturals 2 iogurts de taronja 2 gots de suc de taronja 4 cullerades de coco ratllat 4 cullerades de mel Es baten tots els ingredients amb la batedora elèctrica fins a obtenir una crema, la qual es guarda a la nevera. Aquesta crema, al moment de servir-la, potser s'haurà de remenar una mica.
Què és el iogurt? El iogurt és llet fermentada, la qual varia segons els països: a Bulgària es fa servir llet de vaca o de cabra; a Armènia, llet de búfal, de vaca i de cabra; a Amèrica, només llet de vaca; a Lapònia, llet de ren i d'euga... Això és el que fa que el gust del iogurt variï d'un lloc a l'altre.
Pàgina 8
actualitat RELLEU A LA PARRÒQUIA DE LA FULIOLA Aquest setembre s’ha produït un canvi a la parròquia de La Fuliola, l’anterior Mossèn Joan Antoni Mateu ha estat substituït per Josep Maria Ricart, fill de Penelles i fins ara rector de la Parròquia de Les (Vall d’Aran). El canvi es va materialitzar el 4 de setembre amb una festa de comiat en honor del mossèn sortint que agraïa els serveis prestats a La Fuliola des del setembre de 1998. Mossèn Mateu, doctor en teologia pontifícia per la Universitat Gregoriana de Roma i membre numerari de la Societat Mariològica Espanyola, s’ha traslladat a Tremp, d’on és fill.
Una imatge de la missa de comiat.
C
Mobles Carulla
Av. de Catalunya, 42 · Tel./Fax 973 57 00 55 · 25332 LA FULIOLA (Lleida) • ASSESSORAMENT I PROJECTES D'ENGINYERIA • INSTAL·LACIONS DE SISTEMES DE CONTROL I GESTIÓ DE LUBRICANTS • PARCS D'EMMAGATZEMATGE DE LÍQUIDS PETROLÍFERS • EQUIPS DE TRANSVASSAMENT, MEDICIÓ I MANIPULACIÓ DE FLUIDS • INSTAL·LACIONS PETROLÍFERES DE SUBMINISTRE A VEHICLES I CONSUM PROPI
Av. Mediterrànea · Pol. Industrial Golparc, parc. 72 · 25241 GOLMÉS (Lleida) Tel. 973 60 43 93 · Fax 973 60 40 82 · E-mail: ist@ist-sl.com
Núm. 101
Pàgina 9
pàgina de l'ateneu
EXPOSICIÓ DE L’ESCOLA D’ABANS Durant els dies de la Festa Major de Sant Jaume i Santa Anna vam tenir l’oportunitat de, recordar per part d’alguns, i descobrir per part d’altres, com era l’escola d’abans, majoritàment la derivada del nacional-catolicisme de l’època franquista, totalment en castellà i per classes separades de nens i nenes; però també hi havia presència d’algun llibre en català de l’època de la república amb classes mixtes. Pupitres, plumilles, pissarres, llibres, quaderns i fotografies repartides per els passadissos de l’escola donaven fe del contrast entre l’educació d’avui en dia i la que van rebre generacions anteriors.
CULTURA A LA FRESCA El cinema fou el protagonista durant les tres primeres sessions al juliol de la Cultura a la Fresca d’enguany, amb la projecció de “En América”, “Big Fish” i “Open Range” a les piscines municipals. A l’agost, l’oferta es va diversificar a través de l’audició de música clàssica amb el Trio Florestan a la Plaça IX Centenari el dia 13 d’agost i l’esport fou el protagonista la nit del 20 d’agost amb la caminada a la llum de la lluna plena, això sí, amb xocolata desfeta com a recompensa al final del camí per l’esforç realitzat.
Una imatge de la pel·lícula “En America”.
DIADA DE L’ONZE DE SETEMBRE Ja sabeu que la celebració de la Diada Nacional de Catalunya a l’Ateneu és molt variada: pel matí excursió amb bicicleta pels voltants amb esmorzar a la plaça de Vila-sana per a fer cap, cap al migdia, al monument en homenatge a Lluís Companys al Tarrós per tal de fer-li una ofrena floral i una cantada dels segadors. El plat fort ve a continuació amb la degustació sota l’ombra dels xops de l’Era del Segar i Batre de la fideuada elaborada per l’Àngel Bortoló.
Un moment de l'ofrena al monument de Lluís Companys.
Pàgina 10
A punt de sortir de Vila-sana.
pàgina de l'ateneu VISITA ALS ESPAIS DE LA BATALLA DE L’EBRE El diumenge 16 d’octubre un quants vam estar disposar a recòrrer la comarca de la Ribera d’Ebre per tal de conèixer alguns dels espais on va tenir lloc alguns dels episodis de la Batalla de l’Ebre. Vam recòrrer trinxeres, visitar el que va quedar del poble vell de Corbera d’Ebre, vam pujar fins la cota 705 de la Serra de Pàndols amb la foto de rigor sota el monument en homenatge a la Lleva del Biberó i finalment vam fer un recorregut pel Centre d’Interpretació “115 dies” a Pinell de Brai. La jornada fou intensa, però vam tornar amb un molts bones sensacions malgrat els esdeveniments tràgics que vam recordar.
Instantània al peu del monument a la lleva del biberó.
U NOTÍCIES DES DE L’ATENEU -Ja han començat els cursos de ioga i gimnàstica, si en teniu ganes, us hi podeu apuntar; només cal que ho feu saber a un dels membres de la Junta per saber què cal fer. -Ja sabeu que teniu a la vostra disposició el servei de comunicació de les activitats de l’Ateneu per correu electrònic, us recordem el procediment: ens envieu un correu a lafulla@premsacomarcal.com sol·licitant el servei i ... ja està! Així de senzill.
A dins de la trinxera.
Vols participar en fer Cultura pel Poble? Doncs fes-te soci de l’ATENEU POPULAR Pots comunicar-ho a qualsevol membre de la Junta o bé enviant un mail a lafulla@premsacomarcal.com
Núm. 101
Pàgina 11
entrevista RAMON MARSINYACH, TESTIMONI DE LA BATALLA DE L’EBRE El 27 d’abril de 1938, la lleva del 41 va ser cridada a files, tres mesos abans del començament de la Batalla de l’Ebre, a aquesta lleva hi pertanyia el Ramon Marsinyach, nascut al 1920, que amb molta amabilitat ens ha explicat com va ser aquesta experiència de viure els dos últims anys de la guerra i la seva batalla més cruent. A aquesta data el Ramon encara no havia fet els 18 anys, com ell sintetiza, “erem tan joves que gairebé no hi haviem anat ni al Tarrós, com aquell qui diu”, a partir d’aquesta premisa, les vivències patides pel Ramón es fan encara més intenses. Aquí les teniu de primera mà.
per tot arreu. Jo, m’alçava disparant amb el fusell i quan parava m’aplanava fins que la cara se’m colgava de terra dels disparos que hi arribava a haver, però no em van fer mai cap rascada...” Els experts coincideixen a assenyalar que, degut a la naturalesa rocosa de terreny, es mutiplicava l’efecte de la metralla amb el del pedregam després per l’impacte dels projectils, esdevenint els combats d’aquesta manera, més mortífers i letals. Sense deixar de tenir en compte, a més, que va esdevenir una guerra de desgast, a l’africana, d’anihilament de l’adversari.
Sobre la presència de mort en aquelles situacions, el Ramon ens respon que ens aquells moments LA SERRA DE PÀNDOLS El Ramon va lluitar a la 33a. brigada, 3a. divisió, no s’hi pensa en la mort, que és 131 batalló de l’exèrcit republicà. més: tenien la certesa que havien Durant el mes d’abril de 1938 el de morir perque allí com ell diu “només s’hi podia salvar front de guerra a Catalunya s’estabilitzà a la línia dels una rata, allí ens trinxàven, cada dia venien les paves, rius Segre i Ebre, així continuaria tres mesos i mig, fins després passaven els caces des d’on ens ametrallaven a a la matinada de Sant Jaume, el 25 del juliol de 1938. les trinxeres, i nosaltres només teníem un fusell per A partir d’aquest moment comencen els 116 dies de defensar-nos, ja que no teníem antiaeris ni res (encara batalla acarnissada per la zona que avui correspon la que un dia em vam fer caure una amb els fusells).” La comarca de la Terra Alta. conseqüència d’això eren les desercions que es produïen cap a la banda nacional, fins i tot des de la trinxera estant, Explica el Ramon: “Nosaltres estàvem a la dreta de la n’hi havia que alçaven el braç per a ser ferits i d’aquesta Serra de Pàndols i de Cavalls, s’anomenava la Serra de manera sortir d’allí... Gaieta, que estava davant de La Fatarella. L’objectiu dels nacionals era prendre la Serra de Pàndols, però com Continuant amb el relat de la presa de la serra, els que no hi havia manera de fer-ho es van encarar a la republicans van aconseguir recuperar-la, per la qual cosa serra del costat, que era la nostra. Ens fan fora d’aquella estaven molt contents, però el descans no va durar gaire: serra i anem cap a una altra que estava més enrere, però “Al cap d’uns dies en van encarar 50 canons i van estar una vegada som allí rebem una ordre del coronel de que disparant durant 5 dies sense parar”. aquella muntanya no es podia perdre de cap manera del D’aquest atac, ens matisa, només en van quedar 9 món, ja que si l’agafaven, permetria que s’apoderessin persones vives, de la cinquantena aproximada que hi de tot l’Ebre i en conseqüència perdre la guerra devia haver en un principi. El Ramon continua: “A directament. Així que, al mig del dia, a plena claror i l’últim, van parar en sec, nosaltres vam pensar: Ai! Déu sol ens diuen: “Venga a l’atac una altra vegada! I el que Meu! Temíem el pitjor. Però es van començar a apropar faci un pas enrere serà afusellat al moment!” Així que tot confiats, pensant-se que ja no hi quedava ningú a la ens posen encarats amb ells (els nacionals) i ells amb serra (com era lògic després d’aquest atac). Llavors el nosaltres i enmig de cridòries, veiem caure ferits i morts
Pàgina 12
entrevista propis republicans nostre capità va dir: farien volar la “Sabemos que somos passarel·la que muertos, pero antes de travessava el riu, encara que pasen por encima que no l’haguéssim de nuestros cadáveres, creuat el riu o bé ens tenemos que matar trobéssim a dalt de la todos los que podamos; passarel·la. Al cap ni respirar, podemos d’uns moments que hacer”. Ens van donar acabo de passar jo, a l’ordre de que fins que una distància de vint o gairebé no ens trenta passes, hi va trepitgessin, no podíem haver una explosió que tirar les bombes, llavors la sento com si fos ara.” ens posen una caixa de bombes al costat de Aquesta passarel·la cadascú amb la estava situada a Flix, i instrucció de que fins Camillers retirant soldats republicans ferits a la batalla. efectivament a l’hora que no fossin a nou de tirar les bombes al riu no hi va haver cap mirament, passes no es diria foc. Els nacionals pujaven contents, us podeu imaginar doncs, la estampa de mortaldat que inclús alguns cantaven fins que nosaltres comencem a va quedar fixada per sempre més en aquell riu. La tirar les bombes de mà amb una ràbia enorme, sense voladura dels punta i passarel·la per part dels mandos poder-la contenir , ja que pensàvem que si no ens havien republicà es produí el 16 de novembre. matat és perquè no havien pogut, estàvem a rabiar”. L’esbatussada va ser terrible, inclús van fer tirar enrere els tancs, ja que tenien l’ordre de posar les bombes a sota. A la nit, una vegada els nacionals van haver reculat, van sentir des de les seves trinxeres: “Rojos! Ahora sí que veo que no sois personas sino que sois hombres de acero! Preparaos, que al final vais a parar al fondo del Ebro!”
LA RETIRADA Després d’aquest, van venir més atacs, però al final no va tocar més remei que retirar-se: “Vam aguantar fort, però a l’últim ens va tocar córrer! Corríem tots a retirada, entre mig de ferits, morts, bales explosives (bales que només tocar una fulla exploten) i quan faltava una hora per arribar a l’Ebre, passa un a dalt d’un cavall que ens avisa que havíem de córrer tant com poguèssim perquè a una hora determinada els
Núm. 101
Continua explicant el Ramon: “Quan acabàvem de sortir de l’Ebre, ens fiquem a una bassa d’aigua, de cisca, coberts fins dalt per a que no ens veiessin els nacionals, vam estar tot el dia a allí plantats i a damunt es va posar a ploure! Però nosaltres estàvem contents perquè vam aconseguir sortir de l’Ebre. L’endemà ens envien cap a La Granadella i al cap de quatre dies comença la batalla per defensar el Segre, vora Maials. Van cridar a retirada i tot anava a l’ample... pujaven tot de tancs, moros, aviació, etc.”
Pas de l’Ebre de les tropes republicanes el 25 de juliol de 1938.
És en aquest moment quan al Ramon el fereixen, tot just fer el gest d’alçar-se per sortir de la trinxera, que li va arribar una bala a la natja del cul, que encara avui en conserva un tros: “Quan arribo al darrere de tot de la trinxera tot ferit, sento que em diuen; “ M a rs i n y a ch ! M e parecia que te habían muerto! Tira el fusil y márchate!” Així que, al veure’m amb tota la sang vaig marxar
Pàgina 13
entrevista corrents , pel camí una vegada més, més i més morts, ferits... Al final faig cap a una era on hi havia un arbre molt gran al mig, l’era estava tota plena de ferits i morts, estava esgarrifat, però en pic vaig arribar comencen a venir unes paves que volaven molt baix, nosaltres ja només esperàvem les bombes, però vet aquí que devien tenir compassió i van passar de llarg. Al cap d’un quilòmetre aproximadament, es quan les vam sentir caure...” En aquella era li van fer la primera cura i va rebre instruccions d’anar cap a una carretera d’allí prop que hi havien les ambulàncies, va aconseguir pujar en una que va tirar cap a La Granadella, encara que van trobar la plaça tota enrunada a causa dels bombardejos, van aconseguir treure-la i anar cap a Reus. Allí li van extreure la metralla (gairebé tota) de la natja i el van carregar a un tren-ambulància cap a Figueres. “On és això de Figueres?” va preguntar el Ramon. “Prop de França.” li van contestar. “Ai, Déu meu, no em veuran més per aquí baix!” Va pensar.
CAP A ARGELERS
nttss en a a ii lle r r u u t t n n u M Mu allss ca oc offo no on m mo
TRULLOLS Ò P T I Q U E S Pl. Sta. Anna, 3 (costat Casal) Tel. 973 53 26 65 - 25200 CERVERA Av. de Catalunya, 42 Tel. 973 57 00 48 - 25332 LA FULIOLA
Pàgina 14
Va arribar fins a l’hospital de Figueres, allí va presenciar el bombardeig d’aquesta ciutat de lluny, ja que es trobava voltant per les rodalies junt amb una colla de gent del voltants de La Fuliola (de Tornabous, Bellpuig i de La Fuliola mateix). Una vegada passat el bombardeig, decideixen anar fins a La Jonquera fent-se passar per ferits tot embenats i amb la fulla de capçalera: “Vam passar tots els controls, ja que només podien passar ferits, dones i vells. Una vegada som allí esperant poder passar la frontera, sentim per l’altaveu que anuncien que aquella nit es podria passar finalment, fou la primera nit que es va poder travessar la frontera cap a França. Vam esperar moltes hores fins que no vam poder passar, ja que primer passaven dones, canalla i vells i per últim els ferits. Va ser dramàtic, amb molts plors per que separaven matrimonis vells ( a cada grup els portaven en camions diferents), només se sentien que plors. A més, deien que si no passaven llavors, després seria impossible. Finalment, una vegada registrats i amb les armes confiscades, vam poder passar; vam caminar tota la nit a peu, uns 50 quilòmetres aproximadament i finalment, vam fer cap al camp de refugiats d’Argelers, nosaltres el vam estrenar.” L’arribada a Argelès-sur-mer es va produir enmig de l’hivern, al febrer de 1939, vora 50.000 persones van arribar a aquest camp de concentració, n’hi van arribar a haver fins a 200.000. Era pròpiament una platja sense cap mena de instal·lació, dormint al ras i sense cap més
entrevista Al veure que passarien tanta gana, aquest petit grup que formaven, van decidir que havien de marxar cap a Espanya, abans de que morissin de gana. “Però ens mataran!!” va dir el Ramon, al que el noi de Tornabous va respondre: “Que has mort algú tu del teu poble? Doncs així no t’han de fer res.” És així com finalment prenen un tren que els portarà cap a Irun, a Sant Sebastià,on van estar una altra temporada a la plaça de toros habilitada com a camp de concentració per finalment fer cap en vaixell a El Ferrol del Caudillo, que se’n deia llavors. Serra de Pàndols.
roba per tapar-se que un capó s’omplenia de gel. El Ramon ens explica: “ Ens van tenir quatre dies sense menjar ni beure, pels matins passaven amb camions per recollir els morts. Vam rebre la visita de la Federica Montseny, que en veure el panorama va dir: “Parece mentira que Francia no se dé cuenta que aquí vais a morir todos!” Sembla que ella va reclamar a les autoritats franceses que finalment van portar una camionada de pa. La desgràcia fou que amb tanta gana que hi havia, tothom es va abalançar cap al camió, fent-lo volcar i tot; això va causar més morts i ferits...”
Fins aquí aquest extracte concentrat en l’experiència del desenvolupament de la batalla, de les vivències que el Ramon ens va descriure. Ens en va explicar moltes més, però com ell ens va anar comentant diverses vegades al llarg del relat, que per molt que s’expliqui, mai podria ser fidel a la realitat que allí es va viure.
Eva Pané Ramon Utgés
COOPERATIVA DEL CAMP DE LA FULIOLA SOCIETAT COOPERATIVA AGRÍCOLA I RAMADERA CATALANA LIMITADA
Departament d'Assegurances PINSOS • ADOBS • INSECTICIDES • CEREALS • ALFALS FRUITA • SECCIÓ DE CRÈDIT • MAQUINÀRIA AGRÍCOLA C/ de l'Om, s/n. • Tel. 973 57 00 44 • Fax 973 57 06 73 • 25332 LA FULIOLA (Lleida) e - m a i l : c o o p f u l i @ l l e i d a . n e t • P à g i n a w e b : w w w. c o o p . l a f u l i o l a . c o m
Núm. 101
Pàgina 15
cultura QUÈ ÉS INTERNET? primers intents d'informatització de grans empreses a Estats Units, o sense anar més lluny, també per aquelles dates, els bancs i les caixes d'Espanya, juntament amb Telefónica, van impulsar un projecte pioner a escala mundial.
El passat 25 d’octubre es va cel·lebrar el dia mundial d’internet, però sabeu realment en què consisteix aquesta eina que avui en dia a molts ja ens resulta imprescindible? A continuació us presentem una explicació molt didàctica del seu funcionament i de la curiosa història del seu naixement. QUÈ ÉS INTERNET ? Quan parlem d'Internet, parlem, indubtablement d'ordinadors, d'ordinadors connectats entre si; per això entendrem, primerament, que Internet és un conjunt d'ordinadors connectats entre si, una xarxa d'ordinadors. Una xarxa d'ordinadors té com a funció bàsica, transferir informació o poder executar programes d'un ordinador a un altre (execució remota). Aquesta idea de xarxa no és nova, sinó que ja cap als anys seixanta, van produir-se els
Pàgina 16
Per connectar dos ordinadors, s'han de tenir tot un seguit de requeriments tècnics, no és tan sols un cable entre ordinador i ordinador. Aquests requeriments es centren en les característiques de la connexió, el format i codificació de les dades, les ordres per controlar la codificació, mecanismes de seguretat i d'altres requeriments que, podem anomenarlos globalment com protocol de comunicació. A Internet, aquest protocol és l'anomenat TCP/IP. Així doncs, podem ampliar la nostra definició dient que Internet és una xarxa d'ordinadors que es comuniquen entre ells mitjançant el protocol TCP/IP. Està clar que no tots els ordinadors connectats entre ells i que fan servir el protocol TCP/IP estan a Internet, fa falta connectar-los a la xarxa general. També hi ha la possibilitat que ordinadors que no fan servir el protocol TCP/IP estiguin a Internet, tot hi que no podran utilitzar tots els serveis. Per explicar-nos podem fer
una comparació amb les llengües: si una persona no sap català, no podrà integrar-se a la comunitat catalanoparlant, cosa que no vol dir que no s'hi pugui comunicar, amb signes, per exemple; a més, si dues persones parlen català, però estan aïllades de la resta de la comunitat catalanoparlant, no podem incloureles a aquesta. La manera de connectar ordinadors a Internet, segueix una certa pauta. Els ordinadors d'una certa empresa o institució, o els que es connecten via mòdem a un servidor (veure accés), formen part d'una xarxa local. Xarxa que a la vegada està connectada a una xarxa exterior que pot ser d'àmbit més o menys nacional, i que alhora es connecta amb altres xarxes interconnectades que formen el nucli d'Internet. Així doncs, la nostra resposta a la pregunta què és Internet, podem ampliar-la dient que Internet és una xarxa de xarxes d'ordinadors que es comuniquen mitjançant el protocol TCP/IP. Finalment, cal dir que l'èxit rotund d'Internet aquests últims anys, ha estat sens dubte, a causa de l'important acceptació que ha tingut entre els usuaris potencials dels que disposa. Usuaris que fan servir Internet i els seus serveis i que donen un sentit a la
cultura
Internet és un conjunt d'usuaris, que transmeten informació mitjançant una xarxa de xarxes d'ordinadors que fan
Em de tenir en compte l'època de que parlem. Dins del context de la guerra freda, totes les activitats públiques i moltes de privades es dirigien cap a una política de rearmament. Tot plegat donava a aquest embrió d'Internet una necessitat bàsica, sobreviure a un possible atac nuclear, de manera que si una part de la xarxa quedava inutilitzada, l'altre havia de seguir funcionant redirigint els missatges i la informació cap a altres camins per
servir el protocol TCP/IP per a comunicar-se.
arribar al destinatari. Per superar aquest escull, va idear-se la
xarxa. Per això hem de dir que Internet existeix gràcies a un immens nombre d'usuaris, que reben i donen un servei, transmeten informació, sigui correu, fitxers, pàgines web, execució de programes, etc. A partir d'això, arrodonirem la nostra definició d'Internet tot dient:
U N A M I C A D’HISTÒRIA Em de remuntar-nos a l'any 1964, per saber com va néixer Internet. La que ara anomenem xarxa de xarxes va néixer de la mà de Paul Baran, de la Rand Corporation, una de les consultores de futur a nivell tecnològic més importants d'Estats Units i amb una relació molt estreta amb l'administració. Així doncs, Paul Baran va determinar els requeriments necessaris per crear una xarxa ideal d'ordinadors.
Núm. 101
innovadora idea d'una xarxa descentralitzada. Si no hi ha un ordinador central que controla tota la xarxa, s'elimina el risc que tocant un sol punt, inutilitzem tota la xarxa. En aquella època, quan només concebien les comunicacions entre ordinadors amb un esquema jeràrquic, aquest fet va representar una important ruptura. No va ser fins cinc anys més tard, al 1969 que el govern d'Estats Units, mitjançant l'Advanced Research Projects Agency (ARPA), del Departament de Defensa, va desenvolupar una xarxa amb aquest esquema descentralitzat, l'ARPAnet. ARPAnet connectava diferents centres de recerca, universitaris inclosos, que estaven finançats pel Departament de Defensa, perquè estiguessin assabentats dels projectes dels altres i poguessin aprofitar els avanços conjuntament. monopoli de la xarxa per part dels fabricants, va definir-se un protocol de comunicacions obert i prou senzill perque fós utilitzat per una gran varietat de marques i m o d e l s . RPAnet va ser un èxit gràcies a la creació al 1974 per part de Victor Cerf i Bob Kahn d'aquest eficient protocol universal de comunicacions, el TCP (Transmission Control Protocol).
La segona revolució va donar-se al 1982, amb la transformació del TCP al TCP/IP (Transmission Control Protocol/Internet Protocol), que permetia
Pàgina 17
cultura d'informació en format WWW.
l'interconnectivitat entre xarxes diferents. Aquest va incorporar-se al sistema UNIX, un llenguatge de programació estès per arreu del món, cosa que va permetre a ordinadors de tot el món tenir Internet a l'abast. Fou al 1986 quan el Govern nordamericà va decidir crear la NFSnet (National Science Foundation net), que connectava les universitats i els centres de recerca d'Estats Units. Al 1990 va desaparèixer ARPAnet, que va ser substituïda per la NREN (National Research and Education Network). La NREN podem considerar-la ja com el nucli d'Internet tal hi com la coneixem actualment, ja que Internet va formar-se amb la NREN i totes les xarxes que van començar a connectar-s'hi. Quan la xarxa va fer evident que era de gran interès pel món empresarial, llavors el govern va deixar de finançar la NFSnet, i va crear una nova superxarxa acadèmica, la VBNS (Very High Speed Backbone Network Service).A partir d'aleshores, la xarxa (podríem dir-ne Internet) va passar a ser finançada per els seus propis usuaris i totalment autònoma. Cal tenir en compte que el
La Placeta
RESTAURANT • SALA POLIVALENT
Av. Catalunya, 30 - 25332 La Fuliola
-Servidor. Sistema que proporciona informació o un servei. -Protocol. Conjunt de regles que han de seguir dos ordinadors per intercanviar informació. -Navegar. Activitat recolzada en el HYWWW que explora Internet tot buscant informació nova o útil, o simplement com a un entreteniment. desenvolupament d'Internet no hagués estat possible sense el desenvolupament paral·lel de programes que en facilitaven l'ús. Com el correu electrònic, ideat el 1971 per Ray Tomlinson; el gopher, creat a la Universitat de Minesotta el 1991 o el WWW, creat al CERN europeu al 1993. El terme internet, en minúscula, s'utilitza per anomenar un conjunt de xarxes connectades mitjançant routers. Avui en dia, Internet, amb majúscula, és la major xarxa internet del món, amb una jerarquia de tres nivells, formada per xarxes d'eix central (NFSnet), xarxes de nivell intermig i xarxes aïllades. Per acabar, podem dir que el futur d'Internet ha de ser per força esplèndid. Cada any que passa el nombre d'usuaris es dobla, i ben aviat podrem disposar a casa de sistemes de comunicació millorats, ara a l'abast d'uns pocs, que faran que poder veure la televisió, escoltar ràdio, videoconferència, rebre programari i parlar per telèfon mitjançant l'ordinador, se'ns faci cada cop menys estrany. DICCIONARI: -WWW. (World Wide Web). Teranyina Mundial. Sistema d'informació distribuït, amb mecanismes d'hipertext, creat al CERN. -Web. (Teranyina). Servidor
Pàgina 18
-Mòdem. Dispositiu de maquinari capaç de transformar la informació digital de l'ordinador en analògica, que és enviada per xarxes telefòniques convencionals. - Gopher. Servei de distribució d'informació que l'ofereix de forma jerarquitzada. - Correu electrònic. Sistema mitjançant el qual un ordinador pot intercanviar missatges amb altres ordinadors mitjançant una xarxa de comunicació. - CERN. (Conseil Européen pour la Recherche Nucleaire). Centre Europeu de Investigació Nuclear de Ginebra que va desenvolupar per a ús intern el primer sistema WWW i el primer navegador. - Baixar. A Internet, el procés de transferir informació des d'un ordinador remot al propi. - Pujar. El procés pel qual transferim informació d'un ordinador personal a un servidor d'informació. -Navegar. Activitat recolzada en el WWW que explora Internet tot buscant informació nova o útil, o simplement com a un entreteniment. -Ample de banda. La quantitat de dades que pot ser enviada en un temps determinat per un circuit donat.
dossier
NĂşm. 101
PĂ gina 19
dossier
PĂ gina 20
biografies viscudes JULI VERNE els germans Wright. Hi ha poques meravelles del segle vint que no hagués vist Verne. Va escriure sobre submarins, aeroplans, llums de neó, voreres mòbils, escales mecàniques, aire condicionat, gratacels, projectisl dirigits i tancs. Fou, sens dubte, el pare de la novel·la científica.
“El que un home pot imaginar, un altre pot fer-ho” Al mil vuitcents vuitanta i tants, un home robust, de barba roja, va visitar a un funcionari del govern francès. L’emprat de la recepció va veure la tarja de presentació que li presentava el visitant i es va posar vermell. -Monsieur Verne, va dir, atansant-li una cadira: Assegui’s, sisplau. Ha d’estar molt cansat, després de tants viatges? Juli Verne, l’escriptor havia d’estar cansat. Havia donat la volta al Món moltes vegades, una d’elles en vuitanta dies. Havia recorregut 20.000 llegües de viatge submarí, anat a la Lluna i explorat el centre de la Terra. Havia conversat amb caníbals a l’Àfrica i amb els indis a Sudamèrica. Quedaven pocs llocs a la geografia mundial que no hagués visitat Juli Verne, l’escriptor. Pero Juli Verne, l’home, era una persona de casa que li agradava estar a casa. Més que agulletes de tant caminar, tenia l’anomenat “enrampament de l’escriptor”. Durant quaranta anys va restar assegut en un petit habitable d’una torre de totxos vermells de la seva casa, a la ciutat d’Amiens, escrivint, per terme mig, un llibre cada sis mesos. Verne va ser el gran profeta de les coses per venir. Va fer funcionar la televisió abans que s’inventés la ràdio. Va tenir helicòpter mig segle abans de que volessin
Núm. 101
Verne va escriure les meravelles del futur amb detalls tan exactes, que hi va haver organitzacions científiques que van discutir sobre el tema. Els matemàtics van passar setmanes comprovant les xifres. Quan es va publicar el seu llibre Viatge a la Lluna, es van oferir 500 voluntaris per a l’expedició següent.
Una nit, avorrit d’anar de farra, va sortir a fora i es va deixar relliscar pel passamans d’una casa. Va anar a aterrar sota l’estòmac d’un gros home que començava a pujar les escales. Juli va dir el primer que li va passar pel cap: -Ha sopat vostè, senyor? L’altre li va respondre que sí, que ho havia fet; havia sopat excel·lentment: truita a la francesa. Juli li va contestar mig borratxet: - A París no sabeu com es fa, ni el que n’és de bo? I aquell home grassonet, li va preguntar: -En sap fer vostè? -Naturalment. Jo sóc de Nantes, va dir Juli – I allí és on va nèixer la famosa truita.
Aquells que es van inspirar més tard en ell, li van rendir un tribut de bon grat. L’almirall Byrd, al tornar del seu vol sobre el Pol Nord, va dir que Juli Verne seria el seu guia.
Bé doncs, aquest va ser el començament de l’amistat d’en Juli amb el famós autor dels Tres Mosqueters, Alexandre Dumas. Aquesta amistat va fer nèixer en Juli Verne el desig d’escriure.
Simon Lake, un dels inventors del s u b m a r í , va c o m e n ç a r l a s eva autobiografia amb aquestes paraules: ”Juli Verne ha estat el director general de la meva vida” (amb perdó de Narcís Monturiol i d’Isaac Peral).
El seu pare, impacient amb interès de l’abandó en que tenia Juli els seu estudis, li va retirar la seva assignació, Juli va aconseguir un petit treball al teatre, però va passar per temps difícils als anys van seguir.
August Picard, aeronauta de globus i explorador de les profunditats submarines; Marconi, famós per la seva telegrafia sense fils, i altres molts, van coincidir en afirmar que Juli Verne va ser qui els va fer començar les seves investigacions.
-Els meus mitjons (li va dir a un amic) són con una tela d’aranya en els quals ha dormit un hipopòtam.
L’escriptor va viure el suficient per a veure convertir-se en realitat moltes de les seves fantasies. Es va mostrar positiu davant d’aquests esdeveniments. L’any 1828, al nèixer en Verne, a prop de Nantes, a França, feia cinc anys que existia el primer ferrocarril. Els vapors que creuaven l’Atlàntic porteven encara vel·les per a complementar l’escassa força de les màquines. Davant la insistència de son pare, que era advocat, Juli se’n va anar als divuit anys a París, a estudiar lleis Però tenia més interès en escriure poesies.
Després Juli es va casar. Amb l’ajut del seu pare es va convertir en agent de canvi. Va millorar la seva situació financera, però va continuar vivint en unes golfes i escrivint. A les sis del matí s’asseia al seu escriptori i feia articles científics per a una revista infantil. A les deu anava a treballar a l’oficina de borsa de valors. El seu primer llibre va ser “Cinc setmanes en globus”. Quinze editors a qui ho havia enviat li van tornar. Juli ho va tirar al foc en un excés d’ira, o de vergonya de si mateix, qui sap. La seva dona, sense dirli res, ho va rescatar del foc, i ella tota sola va provar fortuna una vegada més. L’editor que va fer el número setze ho va
Pàgina 21
biografies viscudes acceptar. “Cinc setmanes en globus” es va convertir en un èxit de vendes i es va traduir a bastants idiomes. Al 1862 el seu autor era famós, als trentaquatre anys d’edat. Va abandonar el seu treball d’agent de canvi amb la finalitat d’escriure novel·les. Al llibre següent, “Viatge al centre de la terra”, va situar en un principi als seus personatges a l’interior d’un cràter volcànic d’Islàndia. Els feia córrer mil aventures, fins sortir lliscant, finalment per una corrent de lava, a Italia. A la novel·la apareixia animat amb aventures, tot el que la ciència sabia o suposava saber de les entranyes de la Terra. Els lectors van rebre el llibre amb entusiasme. Quan els Verne van tenir un fill, van anar a viure de París a Amiens. Els diners entraven a cabassos. Juli va comprat el iot més gran que hi havia llavors. Va construir una casa amb una torre que tenia una habitació que s’assemblava a un camarot de capità de vaixell. Allí va passar els últims quaranta anys de la seva vida, rodejat de mapes i llibres. Potser va ser “La volta al món en vuitanta dies” l’obra més famosa de Verne. Es va publicar primer en fulletons en un diari francès. Els ensurts del seu protagonista, Phileas Fogg, en la seva lluita contra el temps per guanyar una aposta, van despertar tant interès que corresponsals de Nova York i Londres telegrafiaven diàriament als seus diaris per informar on es trobava Fogg aquell dia.
podria arribar a temps a Londres per a vèncer. Astutament, Verne va mantenir viu aquest interés. El seu protagonista va salvar la vida a una vídua índia, es va enamorar d’ella i per ella va estar a punt de retardar el seu viatge. Quan va travessar les planúries americanes, els indis van atacar Fogg. Quan va arribar a Nova York, va veure convertir-se en un puntet que s’allunyava a l’horitzó al vaixell que l’havia de portar a Anglaterra. Totes les companyes de naus de vapor transatlàntiques li van oferir a Verne grans sumes de diners, per tal d’això, va fer que el seu personatge llogués un vaixell. Se li va acabar el combustible i , quan ja els lectors de tot el món contenien el seu al·lé, la tripulació va cremar l’estructura de fusta de la coberta i els mobles dels camarots. Fogg va arribar a temps a Londres per escassos segons. Verne va concluir el seu relat amb aquestes paraules: “Al segon 57 va obrir la porta de la sala i abans de que el pèndol rematés el segon 60 va aparèixer Phileas Fogg i va dir amb la seva traquilitat habitual: “Ja sóc aquí”. Fins i tot pensaria que el president Tarradelles va poder agafar la seva frase del senyor Verne, per què no? Bé, això va passar al 1872. Disset anys més tard un diari de Nova York va contractar a una col·laboradora anomenada Nelly Bly per a que superés la marca de Fogg. La periodista va donar la volta al món en 72 dies.
capital del món. I de fet ho és avui en dia, el centre d’atenció i també, perquè no de tensió (però aquest és un altre tema a debatre). Gratacels de 300 metres s’alineen al llarg dels carrers o avingudes de 90 metres d’amplada. El clima està dirigit i creix el desglaç del Pol Nord. Es projecten anuncis als núvols. El personatge principal del llibre dirigeix un diari, que té 80 milions de lectors. Informadors envien les seves notícies per televisió des de Júpiter, Mart i Venus. Els subscriptors veuen des de les seves pròpies saletes el que succeeix als planetes. No van ser feliços els últims dies de Juli Verne. Alguns escriptors es van mofar d’ell, a pesar de ser l’escriptor francés més llegit de la seva generació. Les desgràcies se li van anar acumulant. Va posar-se malalt de diabetes; els seus ulls li van començar a fallar i també l’oïda.
La gent feia les seves apostes sobre si A “20.000 llegües de viatge submarí”, Verne va descriure un submergible propulsat per electricitat. Fou capaç de que dos científics britànics van aconseguir més de vuitanta anys després: produir electricitat de la mar. També va ser capaç de fer el que el submarí atòmic dels Estats Units Nautilus va aconseguir realitzar per primera vegada: romandre submergit indefinidament. També, i menys renombrades, però gràcies al meu pare, es tant o més famosa que les demés (d’ell ve la meva afició a llegir Verne) és el diari d’un periodista americà de l’any 2890. Nova York, anomenada allí ciutat Universal, és la
Pàgina 22
Juli Verne va morir al 1905, ara fa CENT ANYS, crec que és digne de recordar avui i sempre. El món va assistir a les seves exèquies, amb representants de Reis i Presidents de tot el món. De tots els elogis, segurament Verne hagués preferit aquestes dues frases d’un diari espanyol. “Ha mort el vell narrador. És com si s’haguessin mort els reis mags”. Gràcies Juli per ajudar-me a ser idealista i a creure que els Reis Mags sempre existiran, i que tot és possible fins i tot després de l’existència d’un mateix. Ramon Utgés Vila
consum responsable Quan comprem qualsevol bé o servei, a més de satisfer una necessitat o un desig financem els mitjans que l’han fet possible. I aquests mitjans tenen repercussions socials i mediambientals. De vegades passa que, sense saber-ho, donem suport econòmic a activitats que no ens semblen adequades.
COMPRAR A casa tenim un munt de productes fabricats a països pobres perqué les multinacionals hi troben matèries i mà d’obra molt més barates. El nostre sistema de producció i consum té molt sovint uns costos humans i socials enormes que són ignorats: esclavatge, treball infantil, condicions laborals vegonyoses, sous opressors... El consum sostenible ha de defensar la justícia social i respectar els drets humans, socials i econòmics bàsics, que ha d’estar a disposició de tothom i no excloure a ningú. El consum és l'energia que mou la màquina econòmica. Els consumidors som un pilar important del sistema capitalista i com més gent exigeixi a les empreses que orientin cap a la sostenibilitat els seus productes i els seus mètodes de màrketing, és més probable que canviïn. Podem arribar al punt de que si els productors volen mantenir la confiança dels consumidors, haurán de demostrar que estàn pendents de les seves necessitats i preocupacions. Com és la compra ètica:
Principis d’el·laboració dels productes de comerç just:
Escollir productes fets i distribuïts per fabricants i venedors amb polítiques ètiques clares i uns codis de conducta conseqüents. Analitazar les marques. Hi ha empreses que recolzen règims que no respecten els drets humans. Es poden consultar els informes d’Amnistia Internacional o el seu lloc web sobre tortura, extradicions judicials, presoners de consciència, violència oficial freqüent contra els ciutadans, esclavitud tolerada... Boicotejar els productors que paguin malament els seus empleats, que utilitzin mà d’obra esclava o que tinguin proveïdors que recolzin la esclavitud. Hi ha molta informació en publicacions i llocs web de les organitzacions contra l’esclavisme, com per exemple a http://www.iabolish.com/activist.ht o http://www.antieslavery.org. Boicotejar els productes i serveis que facin publicitat enganyosa o ofensiva.
- Les empreses productores han de tenir una estructura democràtica i participativa. - Condicions laborals dignes que inclouen salaris justos, igualtat entre home i dona i condicions laborals que no malmeten la salut dels treballadors. - En la relacio comercial amb l’entitat distribuidora s’estableix un preu just, prefinançament dels productes i relacions comercials a llarg termini (al marge de les oscil·lacions de preus del mercat) per tal de que les comunitats puguin planificar el seu desenvolupament. - Una part dels beneficis s’han de reinvertir en les necessitats bàsiques de la comunitat (sanitat, educació) - Garantir el respecte vers el medi ambient no utilitzant productes que puguin comprometre la supervivència del medi local. - Queda explicitament prohibit el treball infantil.
Quan ens disposem a comprar un producte ens podem fer algunes preguntes: Per què vull aquest producte? L'he de comprar, o hi ha altres maneres d’aconseguir-lo? Quins efectes té sobre el medi ambient com a producte? Si el compro, a quina empresa dono els meus diners escollint aquesta marca? Com és aquesta empresa, a qui pertany? Com interactua amb les societats i amb el medi ambient? Coneixent la resposta a aquestes preguntes podem aconseguir que allò que potenciem amb el nostre consum, amb el nostre suport econòmic, no sigui contradictori amb el que volem potenciar a nivell social. ARA VE NADAL... I ens posem a comprar i a comprar: regals, menjar, roba... és un bon moment per a preguntar-se qué intentem celebrar i com podem continuar amb les nostres tracidions d’una manera justa amb aquells que lluiten per sobreviure i sostenible en el planeta que tots compartim.
Núm. 101
Café just: també a les màquines expenedores de begudes calentes. Si vols que al teu lloc de treball també hi hagi café de comerç just, Setem ofereix models de cartes per a solicitar-ho. http://www.boncafe.org/ cat/formularia.htm
La injusticia en algún lloc suposa una amenaça de la justicia a tot arreu. Martin Luther King
Pàgina 23
els contes de l'esparver
medi ambient
Ruta ornitològica En aquest número us vull proposar una ruta ornitològica per les proximitats de la Fuliola, cap a la serra d’Almenara. El recorregut té uns 15 km i es pot fer amb cotxe (per veure ocells sempre a baixa velocitat, és clar) o amb bicicleta, parant i fent alguna passejada a peu. Material necessari: uns binocles, una guia d’ocells i paciència i ganes. La millor hora, com sempre per anar a veure ocells, és a primera del matí o a última de la tarda. Pel que fa a l’època, l’idoni és la primavera (amb els ocells en migració i reproduint-se) i també a la tardor (quan altre cop hi ha pas migratori), l’hivern també ens pot aportar bones observacions (en especial en els primers quilòmetres del recorregut) i segurament la pitjor època és l’estiu. Comencem el recorregut des de la Fuliola, agafant el camí que puja cap a Tarassó, fins al canal. Al llarg d’aquest primer tram (1) trobem camps de fruiters on podem veure picots verds, grives, merles, verdums, caderneres i gafarrons; a l’hivern hi trobem grans estols de pinsans, entre els qual de vegades podem veure algun pinsà mec, i podem veure tords i alguns túrdids més rars (en especial a la gran extensió de pomeres de Tarassó) com són el tord ala-roig i la griva cerdana. A més del fruiterars, hi ha camps d’alfals on, a l’hivern, hi podem veure grups de cogullades marines (=fredelugues) (quan hi ha algun grup gran, val la pena parar-se a mirar perquè entremig podem trobar-hi altres
Pàgina 24
ocells, com ara daurades) i, més esporàdicament, alguns estols de sisons. A les sèquies, on hi hagi algun xop, hi crien els teixidors (amb els seus característics nius de bosseta); per desgràcia, cada cop es talen més arbres en marges i sèquies. Finalment, arribem al pantà de Tarassó (a mà esquerra), que es troba vallat i on de vegades hi podem veure alguns ànecs (compte amb no confondre’ls amb els ànecs domèstics que hi han alliberat darrerament), fotges i cabussets. Pujarem la pendent fins al canal i, abans de travessar el pont, seguirem cap a la dreta, seguint el marge dret del
els contes de l'esparver canal (2). Aquest tram de canal conserva força arbres i és especialment interessant el pantà que trobem uns centenars de metres més enllà dels dipòsits de la Fuliola, a mà dreta: el pantà de la Casa Nova. En el seu entorn podem veure ocells com la preciosa tòrtora comú (força escardussera, comparada amb la tórtora turca que tenim als pobles), la tallareta vulgar, mosquiter comú (a l’hivern) i el teixidor. Dins el canyís hi trobem el balquer i la boscarla de canyar, i també dins el pantà cabussets, fotges, polles d’aigua i, de pas, diverses espècies d’ànecs, com l’ànec coll-verd, l’ànec griset, el xarxet, l’ànec cullerot, xarrasclet i ànec xiulador; també hi descansen algunes ardeides com el bernat pescaire, l’agró roig i l’esplugabous. Als períodes migratoris (primavera i tardor) hi podem veure fàcilment mosquiter de passa, mastegatatxes, papamosques gris i la cuereta groga. Al llarg de tot el canal hi podeu veure limícoles com les xivites i les xivitones; a l’hivern, quan el canal està buit, pel fons hi passegen recollint insectes cueretes grogues, cueretes torrenteres, titelles i grassets de muntanya. Continuarem fins arribar a la carretera de la Guàrdia a Almenara Alta (el poble que tenim davant). Aquí tenim dos opcions, continuar per la carretera fins al pilar d’Almenara o bé pujar caminant pel barranc d’Almenara (3). Per fer-ho, des del punt on estàvem, creuarem el pont de la carretera sobre el canal i agafarem el camí a l’esquerra, que segueix el canal, en sentit contrari al que hem fet fins ara. Al cap d’uns metres el camí baixa i hem d’agafar un camí a la dreta, en direcció cap a la serra. Uns metres més endavant trobarem una altra bifurcació, hem d’agafar altre cop el camí de la dreta, en direcció a la serra. Ara trobarem una gran pedra que interromp el pas, aquí podem deixar el cotxe, i comencem a pujar pel fons del barranc, que queda al nostre davant. Aquesta magnífica zona de matollar és ideal per un grup d’ocells força difícil d’identificar i veure: el sílvids; aquí hi trobem tallarol capnegre, tallarol de garriga, tallareta cuallarga i, més esporàdicament, tallarol emmascarat i tallareta vulgar. A banda d’això, veurem nombrosos conills i, amb certa facilitat, guineus.
medi ambient
trobem a l’inici del camí que puja cap al pilar d’Almenara; no hem d’agafar aquest camí sinó el de l’esquerra, que es dirigeix a l’altre sector de la serra d’Almenara (cap a cal Martí de la Serra). Al principi el camí baixa fins arribar a un creuament (amb una alzina al mig), en el qual hem de seguir endavant, passant pel costat de dalt de cal Martí de la Serra. Després d’aquest mas (4), el camí segueix ben bé la carena de la serra i s’obté unes impressionants vistes sobre la plana d’Urgell, a l’esquerra, i sobre la vall del Sió, a la dreta. Aquí és on podrem observar gran quantitat de rapinyaires. Amb relativa facilitat podrem veure l’impressionant àguila reial i, més escassa, l’àguila cuabarrada; es tracta quasi sempre de juvenils d’ambdues espècies que, durant 2 o 3 anys després d’abandonar el niu, realitzen moviments dispersius que els poden dur lluny de les àrees de cria (situades a major altitud). A banda d’aquestes dues espècies podem veure també aligot comú, milà reial, arpella vulgar, falcó mostatxut i, sobretot en migració, milà negre i aligots vespers (que quan migren poden formar grans grups amb desenes d’individus) i també àguiles calçades i marcenques. A banda dels rapinyaires, per la zona hi podrem veure també cogullades vulgars i fosques, abellerols, cucut reial, mussol comú, torlits i algun gaig blau. Passat el tram de major altitud, el camí torna a baixar. Trobarem un creuament en el qual agafarem el camí de l’esquerra, fins arribar a la carretera. Aquí podem finalitzar el recorregut. Si seguim cap a l’esquerra anirem cap a Castellserà.
estil9olivia
Tant si hem resseguit el barranc com si hem pujat per la carretera, ens
Núm. 101
home dona
estilista·tractament capilar·extensions estètica·maquillatge·depilació Av. Catalunya, 30/Tel. 973 57 06 93 LA FULIOLA
Una opció per tancar el recorregut i fer-lo circular és baixar cap a Castellserà, però girar a l’esquerra a l’altura del canal, resseguint-ne el marge dret i passant pel terraplè de Castellserà. Podem arribar fins a l’altura de Tarassó. Les espècies seran similars a les descrites pel tram 2 (encara que aquí no trobarem pantans), amb l’al·licient afegit de poder veure oriols. ARNAU SEBÉ
Pàgina 25
La Llufa és una publicació independent i còsmica boreal. La redacció no es fa responsable dels continguts ofendosos amb la moral i l’estat d’ànimo general. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència i/o fruit de la vostra ment pervertida.
Com fer una festa major clàssica, tirant a resultona i sense mals de cap. A continuació, seguint amb la línea de anteriors edicions, i per tal de mantindre la flama de les nostrades tradicions encesa, ens complau oferir-vos una sèrie de punts que podrien ser una molt bona pauta a seguir per a la realització de futures festes majors: 1. Programa de mà. Realitzar-lo amb word-art de windows 95, és igual si el feu guapo o lleig, lo important és que tingui un contingut, si pot ser, tirant a cutre. Podeu veure algun exemple al costa dret de l’article , just passada la línea vertical. Fer esment al patró de les festes, si pot ser amb expressions evocadores de règims dictatorials anteriors. 2. Fer una bona elecció d’orquestra. És important esperar fins a l’últim moment per a que el SubirósOrobitch de torn ens pugui endossar l’orquestra que no volen ni al seu poble natal (o que ningú a volgut). 3. Per entretindre la canalla no us hi mateu. 4. Si alguna entitat us proposa col·laborar, ignoreu-la sistemàticament. No us atabaleu , total, ningú participarà Proposta de gràfics i coses varies per a la portada del programa de 5. Penseu que la festa major no és pel poble, és per al vostre ma de la festa major. lluïment personal 6. Innoveu amb ubicacions noves, si pot ser de difícil accés, mal il·luminades, etc. Els comentaris a posteriori estan assegurats. 7. No accepteu mai sugerències creatives ni innovacions d’altres. 8. Gales de l’estil “Murcia que preciosa eres” donaran el toc imprescindible de elegància i glamur. 9. Discoteca mòbil. En aquest punt nomes s’ha de tindre en consideració la següent norma: el soroll que fa és inversament proporcional a la gent que hi va 10. Procurar que es gravin tots els actes en mitjans de comunicació. La seva difusió pot suposar fer aflorar el sentit del ridícul a tota la província.
LEONOR La redacció de la Llufa vol fer-se partícip i fer-vos, a vosaltres, partícips, de la joia que inunda la casa Reial Espanyola. Lamentablement no podem oferir cap imatge de la nou nata (que no nata nou), ja que quan va arribar la noticia a la redacció, els nostres reporters, ja ebris en aquelles hores, ens van dir textualment: “si home!, no ens hem mogut per l’estatut i ara ens mourem per aquesta xxxxx xxxx nou nata”. Malgrat el poc entusiasme de la nostra flota de reporters i perquè no sigui dit, podem fer un detallet a la parella principesca; si voleu participar, quedem dimarts que ve a cal Marimón i li comprem algo. O si no, mira... millor quedem a cal Ampús i ja veurem com acabem.
Pàgina 26
Us posem una foto del Marichalar, que això si que fa gràcia. Mireu quin plan que fot i pregunteu-vos: que es pren aquest tio?
Us desitgem Bones Festes i un pròsper Any Nou 2006
racó de poesia CANÇÓ DE FER CAMÍ Vols venir a la meva barca? -Hi ha violetes, a desdir! anirem lluny sense recança d’allò que haurem deixat aquí. Anirem lluny sense recança -i serem dues, serem tres. Veniu, veniu, a la nostra barca, les veles altes, el cel obert. Hi haurà rems per a tots els braços -i serem quatre, serem cinc!i els nostres ulls, estels esparsos, oblidaran tots els confins. Partim pel març amb la ventada, i amb núvols de cor trasbalsat. Si, serem vint, serem quaranta, amb la lluna per estendard. Bruixes d’ahir, bruixes del dia, ens trobarem a plena mar. Arreu s’escamparà la vida com una dansa vegetal. Dins la pell de l’ona salada serem cinc-centes, serem mil. Perdrem el compte a la tombada. Juntes farem nostra la nit. Maria Merçè Marçal Llengua abolida (1973-1988)