Minerals i Mines de la Conca de Bellmunt del Priorat

Mines de Catalunya

minerals i mines de la conca de B ellmunt del P riorat

© Joan Abella i Creus Carrer de les Tres Creus, 262 08203 Sabadell e-mail: joanabellac@wanadoo.com web: minercat.com Producció: Eugeni Bareche Editor literari: Fons Mineralògic de Catalunya Col·laborador: Grup Mineralògic Català Disseny i maquetació: Joan Astor Coberta i contracoberta: Jordi Pi Fotos coberta i contracoberta: Joan Abella Revisió i retoc fotogràfic: Joan Astor Control impressió: Joaquim Callén Primera edició: febrer de 2008 Tiratge: 500 exemplars ISBN: 978-84-612-1312-2 Dipòsit legal: B-56400-2007 Imprimeix: Gramagraf SCCL Tots els drets són reservats. Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni íntegrament, ni parcial, ni registrada, o tramesa per un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni en cap mitjà, sigui mecànic, fotoquímic, electrònic, magnètic, electroòptic, per fotocòpia o d’altres, sense el corresponent permís escrit de l’autor.

Mines de Catalunya

minerals i mines de la conca de B ellmunt del P riorat Joan Abella i Creus

Grup Mineralògic CatalĂ

AGRAÏMENTS Desitjo agrair a totes les persones i entitats que amb el seu desinteressat ajut han contribuït en aquest treball, parti­ cularment: Fundació Can Costa de Barcelona en les persones del senyor Joaquim Folch-Rusiñol Corachan i de la senyora Virginia Faixat Botey.

Senyor Baltasar Parera i Coll de Barcelona.

Senyor Francesc Riquelme de Barcelona.

Amb especial afecte a la família Rull de Falset.

Senyor Angel Sarti González de la Generalitat de Catalunya de Tarragona.

Senyor Dr. Joan Viñals i Olià de la Universitat de Barcelona.

Senyor Dr. Felicià Plana i Llevat del Consell Superior d’Investigacions Científiques.

Senyoreta Montserrat Flores Juanpere de Reus.

Senyor Joan Casas i Mas de Manlleu.

Senyor Josep Coma i Matute de Barcelona.

Senyor Carlos María Galofré i Folch de Barcelona.

Senyora Anna Mir del Museu Comarcal Salvador Vilaseca de Reus.

Família Salaet de Bellmunt del Priorat i Falset.

Senyora Antonia Saura del Molar.

Senyor Dr. Joan Carles Melgarejo i Draper de la Universitat de Barcelona.

Senyor Eugeni Bareche del Fons Mineralògic de Catalunya.

A la meva esposa Gemma Puigdemassa.

Associació Carrutxa de Reus.

Senyor Joan Astor de Barcelona.

Arxiu històric Municipal de Calella.

Senyor Joaquim Callén de la Palma de Cervelló.

Senyor Jordi Pi de Barcelona.

PRESENTACIÓ DE LA COL·LECCIÓ Han transcorregut uns quants anys, des que el 1975 un cert nombre de persones agermanades en l’afecció per la minera­ logia i els minerals vam fundar el Grup Mineralògic Català, avui trenta-dos anys després podem dir que gairebé tots els ob­ jectius s’han complert. Malgrat això, hi trobem algunes mancances i insatisfaccions: el Museu d’Arenys no porta la direcció correcta, en els altres no em aconseguit l’interrelació entre els museus de minerals i el col·lectiu de particulars interessats per la mineralogia i els minerals, si bé aquestes institucions duen a terme tasques didàctiques, no segueixen unes directrius al nos­ tre entendre correctes per facilitar aquesta relació, doncs creiem que s’haurien d’haver plantejat, entre d’altres coses, la conse­ cució d’una bona col·lecció de minerals de Catalunya; també és cert que el Grup Mineralògic Català ha desenvolupat moltes activitats al voltant dels col·leccionistes, però s’ha mantingut al marge de les seves col·leccions particulars de minerals.

La mineralogia a Catalunya no està considerada com mereixeria ser-ho. Una classe política poc o gens sensibilitzada i amb interessos a vegades poc transparents, ha propiciat que bona part del teixit públic que depèn directament de les seves decisions, l’administració i les seves institucions, no són o no puguin ésser gestionades amb la deguda professionalitat pels funcionaris que en depenen. Així científics amb càrrecs públics, que podrien aportar brillants resultats a aquesta ciència, es veuen abocats a realitzar nombroses tasques burocràtiques, moltes d’elles encaminades a aconseguir subvencions per finançar projectes que haurien d’estar inclosos generosament en els pressupostos generals, consegüentment la migració de científics rellevants és una lamentable realitat. Tot això va en detriment de la recerca i la investigació i comporta una producció científi­ ca precipitada, d’insuficient nivell i exigua en comparació amb la d’altres països. Llavors, com en altres matèries, la iniciativa privada ha de procurar cobrir aquesta buidor, i dignificar, en la mesura del possible, aquesta meravellosa ciència.

Davant del darrer intent, frustrat fins ara, de repartir la futura seu del Museu Nacional de Mineralogia de Catalunya entre els tres museus més grans, en comptes de crear-ne un de nou i modern d’acord amb les necessitats actuals, cal reaccionar i no perdre el temps en queixes i lamentacions, i per tant amb l’objectiu clar i concret pro Museu Nacional de Mineralogia s’ha creat el Fons Mineralògic de Catalunya.

Aquest organisme vol, de manera voluntària, agrupar, relacionar i coordinar les col·leccions privades de minerals cata­ lans més importants, moltes d’elles d’altíssima qualitat, i que al llarg de la història han servit per consolidar els fons més importants de que disposen els nostres museus, el projecte es òbviament ambiciós i pioner a tot l’Estat. Creiem que de moment podem constituir una col·lecció virtual o amb diferents seus que servirà de base al Museu Nacional de Minera­ logia de Catalunya. Cal homologar, coordinar i protegir les col·leccions privades de Catalunya, considerant sempre que el col·leccionista de minerals no és un depredador de la natura, no destrueix sinó que conserva part del patrimoni natural, i a més ho fa amb recursos propis. Molts d’aquests col·leccionistes són a més grans afeccionats a la mineralogia, amb amplis coneixements que contribueixen des de la vessant científica a enaltir les seves col·leccions, i són nombrosos els articles i obres de contrastada qualitat que han publicat en benefici de la comunitat, cal doncs també atorgar a aquestes persones el reconeixement i el mèrit que es mereixen.

El Fons Mineralògic de Catalunya, a més a més d’això, té com a finalitat difondre la mineralogia catalana, per això s’ha proposat de publicar una sèrie de llibres i treballs, amb el nom genèric de Mines de Catalunya, on se situaran i relacionaran les mines per disposar de les bases per a una futura valoració per a la conservació del patrimoni miner català, i es descriurà i donarà a conèixer la riquesa mineralògica del nostre país.

Aquesta sèrie no portarà cap ordre concret, a part del numèric, i el seu contingut serà variable, però el seu objectiu clar, donar a conèixer i potenciar el patrimoni miner i mineralògic de Catalunya. Aquest primer llibre tracta d’una conca minera, les seves mines, la seva història i els seus minerals, potser el segon tractarà d’una muntanya i el tercer de totes les mines d’una comarca; unes vegades tractarem més la història, altres les mines, altres els minerals i sempre que sigui possible intentarem entrellaçar aquests temes tant profundament relacionats; altres vegades l’objectiu dels llibres por ésser el catàleg dels plànols i les demarcacions de tota una comarca; cal no esperar 90 anys per fer un nou llibre sobre els minerals de Catalunya, sinó anar actualitzant les noves recerques.

Les persones que estimen Catalunya, el nostre país, la nostra terra i, per tant, els nostres minerals, ens han donat suport i recursos, tant particulars com empreses, associacions i institucions, per dur endavant aquesta tasca. Si no som nosaltres qui donem importància i valor a tot el que és nostre, sense renunciar a la nostra identitat i a les nostres arrels, qui ho farà?

Grions, desembre de 2007.

Eugeni Bareche Director del Fons Mineralògic de Catalunya

«El destí no està escrit, s’escriu amb l’experiència de la vida» (J. Abella).

Dedicat a la meva família i molt especialment al meu fill Pau.

ÍNDEX GENERAL Pròleg..................................................................................................... 11 Introducció............................................................................................... 13 Història................................................................................................... 15 La mineria antiga.................................................................................... 15 La mineria medieval................................................................................ 18 La mineria des del segle XV al segle XVIII...................................................... 24 La mineria del segle XIX abans de la Llei de 1868............................................ 26 La mineria del segle XIX a partir de la Llei de 1868......................................... 30 La mineria al XX, fins a 1916..................................................................... 37 La mineria del segle XX, fins al crac del 29.................................................... 47 La mineria del segle XX, fins a l’inici de la decadència..................................... 52 La mineria de finals del segle XX................................................................. 60 Breu descripció de les explotacions mineres més importants................................ 67 Principals mines de Bellmunt del Priorat....................................................... 67 el Molar................................................................................................ 76 Falset.................................................................................................. 78 Els minerals.............................................................................................. 79 Espècies minerals trobades a la conca de Bellmunt del Priorat..........................120 Breu exposició d’alguns models genètics.........................................................123 Bibliografia..............................................................................................127

PRÒLEG Quan el meu benvolgut amic i autor d’aquest llibre em va oferir que el prologués, em va dir que es tractava simplement d’un petit recull sobre el material històric i mineralògic que, sobre la conca de Bellmunt, havia arribat a les seves mans. Res més lluny d’això. En Joan Abella és una persona senzilla, però no pot evitar ser pulcre, rigorós i erudit, ni ser la persona que millor coneix la temàtica que ens ocupa. El llibre Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat és doncs una excel·lent monografia sobre el més important districte miner de Catalunya, comparable, per la seva riquesa mineralògica, amb els més importants i clàssics de la mineralogia europea.

La mineralogia és una ciència i un entreteniment apassionant. Però pot ser encara ho és més quan es fa –i es viu– un vincle entre la mineralogia i l’entorn històric, econòmic i humà d’un país. En Joan Abella ha seguit aquesta tendència des de molt jove, dedicant generosament el seu temps a l’estudi sota aquest prisma i ofrenant-nos com a resultat no només exem­ plars o coneixements mineralògics, sinó temes de relació i debat. En Joan és molt més que un important col·leccionista.

La conca de Bellmunt ha estat la zona del nostre país més estudiada per l’autor. Es pot dir que l’ha utilitzat com un gran laboratori on anar superant les diferents etapes de l’aprenentatge de la seva afició. Any rere any ha anat acumulant mostres, documentació, experiència i relació. El resultat –només sintètic– podríem dir que és aquest llibre. Però pel camí, en Joan ha confeccionat la potser millor col·lecció de minerals, i amb seguretat la més completa, d’aquest districte. Ha trepitjat i estudiat totes les mines i gairebé tots els indicis. Però per fer-ho, ha passat moltes i excel·lents jornades al Priorat. Això l’ha portat de forma natural i continuada a interessar-se també per la seva història i per la seva realitat en el sentit més ample. Es traspua en el llibre que l’autor vol que aquest sigui també un petit homenatge, des d’una vessant minera i mineralògica, a la comarca. Jo diria que sense un llibre com aquest, es podrien perdre moltes informacions sobre el que va ser una importantíssima activitat industrial i també humana. El binomi vi-Priorat, en ser important, no pot eclipsar totalment de la memòria històrica el que van significar la mineria i la metal·lúrgia avui desaparegudes.

Sortosament i gràcies a persones com en Joan Abella, ens queden els minerals i de ben segur, millor coneguts que quan sortien de les gàbies i vagonetes. Conservant, observant o estudiant els exemplars recuperats es té una certesa parcial, però certesa, del que era la conca minera. Molt més clara de la que podríem extreure només de les imprecises i empolsinades es­ tadístiques. Qui pot pensar que el col·leccionisme és destructor, sense més? Que ens quedaria ara?

El llibre comença amb un extens capítol sobre la història de les mines des de l’època prehistòrica fins els nostres dies.

Destaca l’excel·lent documentació i, sobretot, els perfils biogràfics d’homes notables com en Pere Coll i Rigau que s’engres­ caren en aventures moltes vegades incertes, o com en Joaquim Folch i Girona que encara fou mestre per a molts de nosaltres.

Segueix un capítol dedicat a la descripció de les explotacions més importants de plata, plom i manganès, amb interessants dades sobre les mines Eugènia, Règia, Renània, Balcoll, Serrana, Mineralogia, etc. Noms també molt evocadors per als que, en part, les hem vist treballar encara.

El darrer capítol és una excepcional descripció dels minerals trobats als diferents jaciments que componen el districte.

Les dades, identificacions i també les il·lustracions són, en una gran majoria, originals de l’autor. El resultat és de l’ordre d’unes cent vint espècies minerals documentades i descrites de forma precisa i crítica. Destaquen les magnífiques peces d’argent, potser les millors trobades a Espanya des del segle XIX fins ara, i de mil·lerita, potser les millors del món. Però el lector es trobarà també amb una gran varietat d’espècies molt poc conegudes arreu d’Espanya, de les quals l’autor en dóna la primera cita.

Estic segur que aquest llibre omple un cert buit en la història industrial i en la mineralogia del nostre país i espero i desitjo que sigui un gran èxit. Voldria acabar aquestes paraules amb un agraïment a aquelles persones i entitats que han impulsat aquesta edició i, especialment, a l’autor per la seva iniciativa. Enhorabona.

Vilanova i la Geltrú, 23 de desembre de 2007.

Joan Viñals i Olià Professor Titular de la Universitat de Barcelona Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica

Aquest llibre que teniu a les mans és quelcom més que un llibre de minerals. És un llibre fet amb il·lusió i amb delit, amb aquella passió que tots els que estimem els minerals sentim i comprenem tan bé. Felicitem a l’autor, en Joan Abella, gran coneixedor de la mineralogia d’aquest indret de Catalunya, i expert mineralogista, per la seva iniciativa i li vull agrair es­ pecialment la seva genenerositat en compartir amb nosaltres els seus profunds coneixements. També felicito de tot cor a tot

11

l’equip d’amics, mineralogistes entusiastes que l’ha fet possible, tots ells membres del Grup Mineralògic Català. Val a dir que em sento orgullós de tenir l’honor de presidir una entitat formada per persones d’amplis coneixements mineralògics però també persones de gran vàlua personal i humana, tots ells, companys que han sabut conrear amb il·lusió la mineralogia del nostre país, Catalunya, però també una ferma i fructífera amistat. la Palma de Cervelló, gener de 2008.

Joaquim Callén President del Grup Mineralògic Català

12

INTRODUCCIÓ El concepte que la gent ha anat adquirint del Priorat a la fi del segle XX era la d’una comarca pobra, poc industrialitzada, aïllada, l’abrupte relleu de la qual tot just permetia als seus habitants subsistir del conreu d’uns productes autòctons i poc valorats, semblava una terra que s’hagués perdut entre la metamorfosi de la qual deriva la nostra moderna societat. Però el que és més lamentable, és que estàvem perdent la memòria històrica d’aquesta noble terra. Afortunadament, l’enteniment ha prevalgut sobre l’insensatesa i avui el Priorat està recuperant l’esplendor que va tenir al llarg de la història. Precisament el treball que els presento pretén, per una banda, recuperar aquesta memòria oferint una visió el més amplia i global que m’ha estat possible, dintre les meves limitacions, sobre el passat miner de l’àrea compresa entre Falset, Bellmunt del Priorat i el Molar i la riquesa que va suposar per al nostre país, i d’altra banda donar a conèixer la rica diversitat d’espècies minerals, que ens permet comparar aquesta àrea minera amb jaciments tan coneguts a nivell mundial com St. Andreasberg d’Alemanya o Broken Hill d’Austràlia, alguns dels quals mereixen ésser considerats fora de les nostres fronteres.

Aquesta àrea minera és sens dubte una de les més importants del país, doncs formà part de les mines incorporades a la corona Espanyola junt amb d’altres de rellevància mundial com les de Riotinto a Huelva o Almadén a Ciudad Real. Aquesta zona ha mantingut treballs, amb més o menys dilatades interrupcions des de l’edat del bronze fins a les acaballes del segle XX. Destacant que, principalment durant el segle XIV, aquests jaciments van ésser un important centre productor d’argent que va contribuir a l’enriquiment de la Corona d’Aragó.

El meu desig és que el lector interessat en les diverses matèries en que versa aquest treball, trobi entre les seves pàgines la informació suficient que li permeti obtenir respostes al major nombre de preguntes que pugui fer-se i que sigui una pràctica eina tant de camp com de consulta.

La societat occidental pateix una afecció que cada dia adquireix unes proporcions més alarmants i afecta a un major nombre de ciutadans, és la manca de valors i la falta d’aficions, això comporta un empobriment espiritual i personal que pot acabar per privar a l’ésser humà de les qualitats que el distingeixen com a tal, em sentiria afortunat si aquest treball aconse­ gueix despertar en el lector la passió per la mineralogia, així hauria contribuït a recuperar la il·lusió que és la font que nodreix la nostra ànima.

Crec que aquest treball ha de servir com a obra de base per al desenvolupament de nous treballs i estudis. I que aquesta futura investigació permeti de millorar i ampliar el que ara els presento.

Joan Abella

13

HISTÒRIA «La història és la identitat d’un poble» (J. Abella). Crec que aquesta mateixa frase és perfectament vàlida per a una mina, que no és tan sols una excavació per extreure mineral sinó el resultat de les il·lusions, la lluita i perquè no, les intrigues de moltes persones, en definitiva és la conseqüència de la seva història.

Entre les peces descobertes durant les excavacions arqueolò­ giques portades a cap a l’enclavament on s’assenten les restes del poblat de Puig Roig per part de l’arqueòloga Margarida Genera i Monells, es trobaren diferents eines de bronze, les anàlisis de les quals varen posar de manifest la presència d’estany i argent. La font dels metalls és discutible. Minerals d’estany han estat trobats a Alforja i Cornudella (Cassiterita), i a Riudecanyes i Argentera (Estannita), però sempre en molt poca quantitat (ITGE, 1995).

Tampoc es pot descartar l’existència de petites quantitats de mi­ nerals d’estany a les mines de coure a les cúpules dels granitoides, com pot ser tal vegada la mina Càndida. Tanmateix, la proporció de minerals d’estany en aquestes mines és molt baixa, a nivells de traces, com ho és a la resta de mineralitzacions de Catalunya (si exceptuem les pegmatites del Cap de Creus que arriben a ser molt riques) i per això es fa difícil de pensar que l’estany tenia un origen local, i podria provenir més aviat d’intercanvis comerci­ als amb els fenicis. Genera (1993) ha documentat el contacte amb aquesta civilització en el poblat a partir de la presència de restes de ceràmica fenícia. Com és sabut, els fenicis comerciaven amb estany (extret de Galícia i Cornualla) i altres metalls. Quant a la presència de l’argent a les mostres estudiades, la font podria ser local ja que aquest element ha estat trobat en estat nadiu en nom­ broses mines properes a l’esmentat poblat, com a la mina Ramona de Bellmunt del Priorat (a pocs metres del Puig Roig, i que a més és rica en minerals de coure i plom), a la mina Balcoll de Falset, a la mina Linda Mariquita del Molar (on també abunden els mi­ nerals de coure) i a la mina Règia de Bellmunt del Priorat. Encara que les troballes són relativament recents, podrien haver estat molt més nombroses antigament.

LA MINERIA ANTIGA Uns inicis poc coneguts A mitjans dels anys 20 del segle XX, al realitzar-se un reconei­ xement superficial de l’àrea que avui comprèn la concessió Règia a Bellmunt del Priorat, es van descobrir uns treballs molt rudimen­ taris, consistents en petites trinxeres i forats excavats en diferents filons de Galena, que varen conservar intacta la paret del filó.

Aquestes antigues labors, destinades a l’aprofitament dels crestons del filó, haurien passat inadvertides de no ser per contenir restes d’escòries de fosa al seu interior. Aquestes escòries sembla que eren de molt mala qualitat. Lamentablement aquestes troballes no­ més van despertar un escàs interès als seus descobridors, quedant el fet com una anècdota transmesa només per via oral. Per aquest motiu no es va dur a terme cap treball d’investigació arqueològica.

No obstant, d’aquestes minses descripcions, es desprenen interes­ sants conclusions. Es tractava d’uns forns de fosa molt elementals, ja que mai s’han citat parets revestides al seu voltant o entrades de fang o cap altre material per a l’entrada d’aire, ni tan sols forat per a la sortida d’escòria. És possible que aprofitessin les parets del pòrfir de la caixa filoniana com paret natural del forn per fondre la Galena. Aquestes parets van romandre intactes per l’enorme re­ sistència que el pòrfir ofereix, i això podria significar que les eines emprades no eren de metall. Donada la precarietat considero que havien de ser molt antics, però la falta d’estudis arqueològics sobre aquests forns, no ens permet treure conclusions sense el recolza­ ment d’una base científica.

La mineria protoibèrica On sí s’han realitzat rigorosos estudis arqueològics és al proper poblat protoibèric de Puig Roig del Roget (figura 1), que pertany al terme municipal del Masroig, fronterer amb Bellmunt del Priorat.

Aquest poblat s’edificà sobre un petit turó proper al riu Siurana, que s’eleva a uns 150 metres sobre el nivell d’aquest riu, això els permetia una fàcil defensa. L’entorn es pot considerar privilegi­ at: abundància d’aigua i caça, disposició de sílex per a l’elabo­ ració d’utensilis d’ús quotidià i el fet d’estar tan sols a menys de 9 km, seguint el descens del riu Siurana, de la més important via de comunicació que ha existit amb l’exterior fins a principis del segle XIX, el riu Ebre. Aquesta via fluvial els va permetre realitzar intercanvis comercials amb altres pobles antics assentats al litoral mediterrani i amb d’altres d’estrangers, que redundà en benefici i desenvolupament del poblat. També esdevingué un enclavament estratègic per la seva proximitat als jaciments de mineral.

Figura 1. El poblat protoibèric del Puig Roig del Masroig. Foto Joan Abella i Creus.

15

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat Emperò, per poder documentar més àmpliament aquesta teo­ ria hem d’esperar a tenir els resultats del treballs arqueològics que s’estan duen a terme en el poblat al·ludit per l’arqueòloga Núria Rafel i Fontanals i que esperem il·luminin aquest període encara obscur de la prehistòria minera del Priorat.

El Puig Roig i les mines de Bellmunt: senzillament, una coincidència?

Remuntant el curs del riu Siurana, el poblat del Puig Roig, es troba a uns escassos 1500 metres de les restes de forns que es van trobar a Bellmunt a mitjans dels anys 20 del segle XX. A les ex­ cavacions arqueològiques realitzades a Puig Roig es descobriren a més restes de Galena, fragments de motlles i restes d’escòries de fosa, així com diferents objectes de bronze com una destral i una fíbula. També es van trobar una pala i una corda de plom entre­ llaçada (Genera, 1993). Aquestes troballes permeten afirmar que, almenys a l’últim període d’ocupació d’aquest poblat, entre els se­ gles VIII i VII aC, la metal·lúrgia no era una pràctica desconeguda per a aquells primitius pobladors. Un estudi realitzat a la Univer­ sitat de Barcelona confirmà que els objectes de plom descoberts en aquest poblat, s’elaboraren amb Galena de la zona de Bellmunt del Priorat. Entenem que podria provenir de la mina Règia, però també de la propera mina Ramona, que com he dit es troba a es­ cassos metres del lloc, i on, al meu parer, podrien haver obtingut també el coure utilitzat per a l’elaboració del bronze. No és, per tant, descartable la hipòtesi de que aquells antics forns descoberts a la mina Règia, fossin utilitzats per als habitants d’aquest poble, encara no ens és possible afirmar-ho ja que no es disposa d’estudis especialitzats.

L’argent, una presència constant L’any 1953 l’arqueòleg Salvador Vilaseca va donar a conèi­ xer la descoberta d’un petit lingot d’argent al jaciment ibèric del Coll del Moro, a la serra d’Almos, al terme municipal de Tivissa, va ser datat en l’últim quart del segle VI aC, es tracta d’una peça en forma paral·lelepipèdica (17 × 5 mm) incompleta que conserva un extrem que és més estret i arrodonit que la resta de la peça, el fragment conservat pesa 10,7 grams i presenta una marca integrada per dues línies incises, del mateix jaciment prové una arracada de làmina d’argent. Mancant un estudi que ens permeti assegurar que es tracta d’argent de l’àrea estudiada, la seva presència en aquest jaciment ens permet conjecturar que el mineral podria provenir de l’actual mina Balcoll o d’una mina propera a aquesta, doncs en aquest jaciment és de tots coneguda la presència d’aquest element i la seva situació geogràfica permet el seu trasllat pel natural traçat de l’actual N420.

L’empremta minera d’una gran civilització A la conca minera de Bellmunt del Priorat la tradició oral ens ha dit sempre que aquestes mines havien estat explotades en temps dels romans. Diversos enginyers de mines que el segle XIX van visitar la zona també s’inclinaven a pensar en aquesta hipòtesi, a la vista de diverses restes que s’oferien a la seva vista en un moment en què el paisatge miner no havia sofert grans canvis. Al segle XX es van trobar algunes galeries evidentment romanes (a la zona de la mina Blancardera), i d’altres de les quals l’edat és també proba­ blement romana (a la zona de la mina Règia).

El bescanvi amb els fenicis Per altra banda, han estat també nombroses les troballes de restes de ceràmica fenícia durant l’excavació del poblat protoibè­ ric del Calvari al Molar. Aquest jaciment es descobrí envers l’any 1930 al cim del Montcalvari, a tan sols mig quilòmetre d’aquesta població (Vilaseca, 1943). Es tracta d’un poblat i una necròpolis de la primera Edat del Ferro. Això constata que entre els nadius i la civilització fenícia hi va haver una relació comercial intensa. Però quin tipus de mercaderies podien oferir uns senzills agricultors i ramaders que poguessin interessar a aquells grans comerciants de la Mediterrània? Quin producte podia interessar als fenicis fins al punt de desplaçar-se a terres llunyanes i d’interior per bescanviar mercaderies? La resposta podria trobar-se a tan sols 450 metres del poblat. I que hi ha tan a prop? Doncs un important dipòsit de mi­ nerals conegut actualment com a mina Linda Mariquita, que recor­ darem es tracta d’un jaciment molt ric en minerals de plom, coure i ferro i amb indicis d’altres metalls útils com l’argent, el níquel o el cobalt. Degut a l’escàs cabussament dels filons, aquests aflo­ raven a la superfície, un fenomen geològic que malgrat la intensa explotació de la mina durant el segle XX encara es pot apreciar. És per tant del tot versemblant asseverar que els minerals aparei­ xien a la superfície en estat d’òxids i carbonats, de colors atrac­ tius i atraients, una seductora riquesa que sens dubte no va passar desapercebuda als nostres avantpassats, que ja fos com activitat especialitzada o com a labor secundària, degueren recol·lectar-los, potser en el mateix estat en que els trobaven o bé sotmetent-los prè­ viament a senzills tractaments metal·lúrgics en el propi jaciment, de manera que aquells bonics objectes arrencats de la mare terra es convertien així en una preuada mercaderia. Personalment vaig trobar dues petites planxes de plom recobertes d’una gruixuda capa d’alteració, la més superficial es tractaria d’un sulfat de plom i és de color blanc grisenc de lluïssor acerada, la capa interior és marró vermellosa segurament d’òxid de plom, presenten forma irregu­ larment ovalades i de gruix també irregular sobre els 2 mm, una d’elles amb marques incisives en forma d’una x el que fa suposar que podria haver estat obtingut a partir del tractament de Galena d’aquella mateixa mina.

Restes de mineria romana a la mina Blancardera Segons un relat del senyor Joaquim Folch i Girona, corroborat pel seu nebot el senyor Carlos Galofré i Folch, als anys quaranta del segle XX, durant un reconeixement a un antic pou a la zona de la mina Blancardera, es trobaren a l’interior d’una estretíssima galeria i a uns 150 metres de profunditat, certs utensilis típics de la mineria romana. Es tractava de diferents pics i llànties (figu­ ra 2), que una vegada localitzades, van haver de ser extretes per dos nens, davant la impossibilitat física de realitzar aquella ope­ ració un adult, de tan estreta que era la galeria. Novament, i per desgràcia, no tenim estudis arqueològics sobre aquestes peces, les quals romangueren a la casa social que la companyia de Minas del Priorato, SA tenia a Bellmunt del Priorat fins l’any 1949, en què van ser donades al Museu d’Arqueologia de Reus. Tanmateix, per motius que desconeixem, aquests objectes no van ser catalogats i han estat sense classificar fins avui. Lamentablement a l’actualitat tan sols han pogut ser identificades dues de les llànties descobertes de tot el material trobat, que estan essent estudiades amb l’objectiu de verificar l’edat de tan interessant troballa. Aquests són els únics objectes romans trobats a les mines de Bellmunt del Priorat de que es tingui coneixement. Probablement aquests utensilis estiguin re­ lacionats amb els habitants d’un nucli de poblament romà desco­ bert juntament a una necròpoli (Anguera,1992) al lloc conegut com al fondal de l’Aigua al Molar (Pere Anguera, 1992).

Vull incidir en un detall del relat quan es fa referència a la pro­ funditat en que es trobaren les peces. Sabem que a l’any 1837 la

16

Història profunditat màxima de les labors de la mina Blancardera a Bellmunt del Priorat era de tan sols 128 metres, i això tenint en compte que havia estat treballada als últims cinquanta anys, el que em permet conjecturar que el lloc on van ser trobades no era una labor d’època romana sinó molt posterior. Potser aquests objectes van ser uti­ litzats durant etapes posteriors d’explotació sense conèixer el seu origen o simplement s’amagaren en aquest enclavament. Una altra possibilitat és que en algun moment de l’explotació d’aquesta mina es comuniquessin labors d’època romana i que quedessin incorpo­ rades a les labors contemporànies sense haver-hi donat massa im­ portància i sense ni tan sols fer-ho públic. Serà una altra incògnita a resoldre en cas de portar-se a cap un reconeixement arqueològic profund de tota l’àrea minera.

El senyor Masso del Museu d’Arqueologia Salvador Vilase­ ca de Reus va anticipar-me la classificació provisional realitzada per ell de les peces arqueològiques que trobà el senyor Folch, una d’elles amb l’ansa perforada seria de tipus Dressel 30, fabricada al nord d’Àfrica al final del segle III o començament del IV dC, no conté decoració i és de gran capacitat, l’altre d’ansa massissa, és de tipus Atlante VIII, fabricada al nord d’Àfrica al llarg del se­ gle V dC. La creu (figura 3) que hi ha en el disc indica que és paleo­ cristiana, la peça està sencera i en perfectes condicions. Novament ens trobem davant d’una contrarietat, hi ha una diferència crono­ lògica de més de cent anys entre una peça i l’altra, la qual cosa fa difícil la seva correlació, podem novament suposar que podien ha­ ver estat amagades en aquell indret o que efectivament varen ésser utilitzades ininterrompudament en el temps la qual cosa afegida a la profunditat en que varen estar trobades, obriria les portes a un estudi versat en la hipòtesi de treballs d’enorme magnitud assolits en època romana.

Aquestes dades em permeten, junt amb altres dades conegu­ des d’arqueologia minera de la resta de la Península, i a falta d’un estudi arqueològic rigorós sobre la mineria romana a la zona, fer unes hipòtesis de treball. Partint de la suposició que la via de co­ municació amb les explotacions va ser a través del riu Ebre, ja que no es coneixen altres vies de comunicació des de l’interior amb aquest enclavament miner en aquella època, i que aquesta via era controlada pels romans ja des del segle III aC, i sabent que el se­ gle I dC va ser l’època de major activitat minera a Hispània i que la mineria en època romana era concebuda a nivell macroespacial, és a dir, que tota la península funcionava en base a les decisions que es prenien a Roma, m’indueix a pensar que els romans podien haver iniciat els treballs en aquestes mines amb anterioritat a la da­ tació cronològica de les llànties probablement com en altres indrets a partir de treballs ja existents, i haver desenvolupat una activitat extractiva que finalitzà en el segle V dC coincidint amb la pèrdua d’hegemonia de la ciutat de Tarraco, ja que també les necessitats de metalls disminuïren considerablement.

El plom era molt utilitzat pels romans. Amb el plom fabricaven quilles per als seus vaixells, el seu pes donava estabilitat a l’em­ barcació i el seu poc volum procurava major amplitud a la bodega, construïen àncores per als vaixells i pesos. Suposem que el plom es transportava per via fluvial per l’Ebre i servia per proveir les ne­ cessitats de la ciutat de Tarragona, coneguda llavors amb el nom de Colonia Urbs Triumphalis Tarraco, que era la capital d’una gran part de la península en època d’August i el centre del món romà en terres d’Hispània. Es va utilitzar també en la fabricació de canona­ des per transportar aigua des dels aqüeductes, dipòsits i càmeres de distribució, per considerar-se millors que les d’argila cuita doncs suportaven més bé les pressions, els moviments i les inclemències del temps. Al decaure l’imperi aquestes canonades varen ésser sa­ quejades i per això avui són pocs els fragments conservats.

Figura 2. Llànties romanes trobades en una galeria de la mina Blancardera. Museu Arqueològic de Reus. Foto Joan Abella i Creus.

Figura 3. Detall d’una de les llànties romanes, amb l’ornamentació en forma de creu.

Museu Arqueològic de Reus. Foto Joan Abella i Creus.

El descobriment d’unes possibles labors romanes És important destacar en aquest moment el testimoni del se­ nyor José Coma i Matute, geòleg especialitzat en hidrologia, que l’any 1964 entrà com a topògraf de la companyia Minas del Priora­to, SA. Durant aquest període, es dugueren a terme diverses tasques d’exploració a la recerca de més mineral, i a l’avançar en una galeria de la mina Règia a Bellmunt del Priorat es posà al des­ cobert unes antigues labors de les que no se’n tenia coneixement, concretament a la zona coneguda com a Blancardera.

Els treballs descoberts no tenien comunicació amb l’exterior, ja que sembla que amb el pas dels anys van quedar colgats. Aquest ambient poc oxigenat propicià la conservació intacta dels apunta­ laments. Es tractava de troncs de fusta d’alzina als quals no se’ls havia extret l’escorça, aconseguint millorar la seva eficàcia i dura­ ció. La majoria de les galeries eren summament estretes, i el senyor Coma en algunes d’elles havia d’anar arrossegant-se. La totalitat de les galeries reconegudes es trobaven fumades completament.

També es descobriren diversos pous perfectament circulars d’enor­ mes proporcions, el diàmetre dels quals era d’uns 5 o 6 metres,

17

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat rodejats d’estrets esglaons excavats a la roca i d’uns 50 o 60 centí­ metres d’amplitud disposats al seu voltant en espiral.

Atenent a la descripció de les labors trobades pel senyor Coma, aquestes podien tractar-se perfectament de tasques pertanyents a l’edat mitjana, ja que existeixen documents a l’Arxiu Ducal de Medinaceli que demostren que a Falset, i Bellmunt del Priorat va pertànyer al seu terme fins 1838, dins del Comtat de Prades i la d’Entença, existí al segle XIV, una intensa explotació minera per a l’obtenció de plom i argent, que era la base de la riquesa per susten­ tar la gran expansió catalana per tota la mediterrània. El fet de que les galeries es trobessin completament fumades només ens revela que les excavacions es van dur a terme mitjançant el conegut mè­ tode de torrefacció, que consistia en col·locar fusta seca contra la roca i encendre-la fins que es consumís. Aleshores, l’enorme calor despresa durant el procés, trencava la roca i permetia, posterior­ ment, separar-la fàcilment mitjançant pics. Aquest mètode, si bé va ser molt utilitzat pels romans a la península, no és menys cert que es seguí utilitzant fins a principis del segle XIX, el que no ens permet relacionar, exclusivament, les tasques de Bellmunt del Priorat amb els romans. Tampoc podem trobar relació amb la mi­ neria romana pel fet de tractar-se de galeries, en alguns casos, molt estretes, doncs ens consta que inclús al segle XIX es practicaven aquests tipus de labors a tot Europa.

Però el que sí m’ha induït a creure que realment les explota­ cions varen tenir lloc sota el domini de Roma és l’existència dels enormes pous circulars de fins a 6 metres de diàmetre que es troba­ ren. Aquest tipus de labors es van haver de realitzar amb un rigorós i organitzat mètode de treball, propi de la cultura romana, que ja no tornarem a observar en les explotacions mineres de la zona del Priorat fins el segle XX. Una altra dada que reafirma aquesta su­ posició és el gran volum dels pous, la seva perfecció, i el minuciós esculpit de les escales a la pròpia roca, la qual cosa ens obliga a pensar en la utilització de treballadors amb un alt grau d’especialit­ zació en mineria, com ho van ser els romans, i en l’elevat número d’obrers per mantenir en bon funcionament aquelles tasques, pujar el mineral, elevar les enormes quantitats d’aigua que es filtraven per aquestes mines, mantenir els pous en perfecte estat i moltes altres funcions tant a l’interior com a l’exterior. Quedaria encara per confirmar o desmentir si aquestes labors van ser el resultat del treball durant l’època de domini sarraí.

tem amb una base científica ni amb vestigis de tipus físic d’aquell període que ens permetin corroborar aquesta observació. Probable­ ment, a part de l’evidència empírica, l’únic indici que aquest tipus d’indústria va tenir lloc al llarg d’aquell dilatat període el trobem en la llengua catalana antiga. Em refereixo al terme alcofoll, nom emprat per designar la Galena en pols utilitzada per tan especial treball, que ja apareix en textos de mitjans del segle XIII, i que deriva de l’àrab Kuhl entenent-se aquest terme com la Galena o Estibina en pols que empraven les dones a l’orient per ennegrir-se els ulls, l’arrel d’aquest terme seria ákhal que vol dir negre (Coro­ mines, 1955).

Llavors, si tenim en compte que la Galena era emprada per les civilitzacions orientals per tan refinat ús, que l’obtinguda en la zona esmentada és d’una qualitat excepcional i que la proximitat de l’Ebre és una realitat innegable, no m’estranyaria que la Galena del Priorat hagués estat una mercaderia comercialitzada fora de l’actual territori català i qui sap si exportada a terres llunyanes.

Esperem que aquesta tímida idea apuntada avui pugui ser tinguda en compte demà en algun estudi sobre aquest desconegut període de la nostra història.

L’únic testimoniatge documental que he pogut consultar re­ lacionat, presumptament, amb les mines estudiades ens ho va transmetre l’estudiós al-Bakri, nat a l’illa de Saltes, actual pro­ víncia d’Huelva, l’any 1014, el seu nom complet era Abú Ubayd Abd Allah ibn Abd al-Aziz ibn Muhammad ibn Ayyub ibn Amru al-Bakri al-Awnabi, el seu pare era el rei de la taifa de Saltes i Huelva. En el seu tractat de geografia pràctica Kitab al-masalik wa-l-mamalik (llibre dels camins i dels regnes) publicat envers l’any 1068, cita l’Alcofoll d’una mina de Galena comparable a la d’Isbahan (ciutat de Pèrsia, actual Iran) en la comarca de la ciutat de Tortosa, des d’on era exportada a tot el món. Sobre la base dels arguments exposats anteriorment, del coneixement que tenim de la gran qualitat de la Galena de Bellmunt del Priorat, concreta­ ment de la seva mina Eugènia i sabent que els límits del districte de Tortosa varen assolir la seva màxima expressió a mitjans del segle XI (Pere Balañà 2000), podem suposar que l’autor s’està re­ ferint a l’àrea minera estudiada.

En aquest sentit també s’ha manifestat en Joaquín Vallvé Ber­ mejo, eminent filòleg i membre de la Real Academia de la His­ toria, al tractar aquesta notícia en el seu treball La industria en Al-Andalus (Al-Qantara V.1 Madrid 1980) i apuntar obertament a les mines de Bellmunt del Priorat.

Des d’aquesta època fins la baixa edat mitjana no disposem de cap troballa, document o treball científic que ens permeti afirmar o desmentir que se seguissin treballant les mines.

LA MINERIA MEDIEVAL El domini sarraí, un període encara poc conegut

La Conquesta

Si de la mineria del Priorat en èpoques pre-sarraïnes només en tenim un escàs grapat d’indicis pendents d’estudiar i un farcell de teories, del període de dominació sarraïna encara en tenim menys coneixement.

Durant el període sota el domini sarraí sabem que una activitat molt estesa a les terres d’influència de l’Ebre era la de terrissaire, indústria que s’havia de proveir de Galena, per vidriar la seva pro­ ducció. Si tenim en compte que les úniques mines d’aquest mineral en el recorregut de l’Ebre per terres catalanes i que a més aquest tingués la qualitat òptima per aquest ús eren les mines que avui trobem als termes de Bellmunt del Priorat, Falset i el Molar, em permeto de conjecturar que la mineria en aquests pobles va formar part de la seva economia productiva. Les explotacions segurament eren reduïdes i el treball a les mines es deuria compaginar amb les labors del camp. Lamentablement, degut a la falta d’estudis arque­ ològics centrats en l’activitat minera a l’àrea esmentada, no comp­

Durant el domini dels sarraïns el Priorat actual formava part del valiat de Siurana, probablement amb alguna variació en els dar­ rers períodes que almenys en part va dependre de Tortosa. Aquest territori fou definitivament recuperat envers 1153 - 1154. La con­ questa iniciada el 1151 va tenir lloc sota les ordres del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, i els responsables foren els se­ nyors Bertran de Castellet, Ponç de Cervera, Ramon Cervera i Albert de Castellvell.

El comte de Barcelona en Ramon Berenguer IV, a fi de com­ pensar la col·laboració obtinguda del cavallers que l’havien ajudat en la conquesta i tanmateix facilitar la repoblació cristiana, proce­ dí a fraccionar les terres del gran terme conegut com la marca de Siurana entre aquests senyors.

L’any 1174, part de les terres de l’actual terme municipal de Bellmunt del Priorat pertanyien a la reina Sança d’Aragó, la

18

Història

Figura 4. La Casa Gran, al costat del riu Siurana, a Bellmunt del Priorat, on els monjos d’Escaladei recollien els delmes de les mines. Foto Joan Abella i Creus.

qual en va fer donació a Berenguer d’Homs i a la seva muller Guillermina, perquè es donés a poblar per cristians. Berenguer d’Homs i la seva esposa, es van donar pressa a fundar una mena de castell, la seva casa feudal, on actualment existeixen els núme­ ros 14 i 16 del carrer Major a Bellmunt del Priorat, amb la finali­ tat d’anar cedint els territoris als pobladors que vinguessin (RuyFernández, 1917).

Des dels últims anys del segle XII, els camps de Falset van anar poblant-se de masies. Des de Falset s’ordenà aixecar, a l’ac­ tual terme de Bellmunt del Priorat, una ermita sota la vocació de Sta. Llúcia i una casa d’ermità, a l’actual número 37 del carrer Major es fundà l’Abadia, en el número 35 d’aquest mateix carrer estava emplaçada l’antiga església i l’antic cementiri és l’actual plaça del fossar vell, poc a poc es van anar edificant cases al seu entorn, era l’inici d’un nou nucli urbà, al voltant del qual s’inicià una intensa activitat minera.

jurisdicció total, i finalment, la d’Escornalbou, sota la jurisdicció de l’arquebisbe de Tarragona (Anguera, 1992).

Finalment, el dia 4 de maig de 1228, la Cartoixa d’Escaladei rebé la notificació de la concessió del cobrament dels delmes perta­ nyents a l’església a favor de la concessió que els feia el Papa. Per aquest motiu els monjos cartoixans van fundar la casa denominada Gran junt a la riba esquerra del riu Siurana, on avui es creuen el camí de Bellmunt del Priorat al Molar amb el del Lloar al Molar, destinada com a sucursal, a cobrar els delmes dels territoris que tenien sota la seva jurisdicció (figura 4).

Sabem, segons un document que es troba a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i que va ésser signat a Cabacés el 8 de juliol de l’any 1313, que el rei Jaume II va concedir als monjos de la Cartoixa d’Esca­ ladei la facultat de que només ells poguessin buscar i beneficiar les mines que es trobessin dintre la seva jurisdicció. Aquests privilegis foren ratificats per Joan I d’Aragó el tres d’octubre de 1387. No sabem del cert el nombre de mines que llavors regien els cartoixans d’Escaladei, però sí que sabem que els terrenys que avui formen la concessió Règia, entre moltíssims altres, eren propietat de la Car­ toixa i que varen administrar l’explotació de la mina Espinós, una de les més antigues del Priorat. Val a dir que la propietat d’aquests terrenys la varen mantenir fins els anys 1820 a 1823, en que el nou govern liberal va aprovar la primera desamortització dels béns de les mans mortes.

Els cartoixans d’Escaladei, entre la vinya i la mina En el decurs dels anys, i després de nombrosos plets, concessi­ ons, traspassos, pactes, conveniències i d’altres pactes de transcen­ dència jurídica, com les constitucions de dot i les herències, l’actu­ al comarca del Priorat, restà a mans de quatre senyories, sense cap tipus de relació interna, a saber, la d’Entença, que més tard passaria a mans dels comtes de Prades, entre altres poblacions els pertanyia l’actual Falset i part de Bellmunt del Priorat, la de Cabasses, perta­ nyent al bisbe de Tortosa, el Priorat de la Cartoixa d’Escaladei, que posseïa part dels actuals territoris de Bellmunt del Priorat i la seva

El comtat de les muntanyes de Prades Les terres on es troba ubicada la mina Balcoll o la mina Càn­ dida, entre moltes d’altres, formaren part a partir del dia 6 de maig de 1324 del Comtat de les Muntanyes de Prades. Aquest comtat es

19

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat trobava dins el territori del comtat de Barcelona. El rei Jaume II va crear el comtat per tal de poder donar una senyoria al seu fill i erigí com a primer comte de Prades al seu fill menor, Ramon Berenguer, de tan sols quinze anys d’edat. Aquest títol el manté fins la permuta d’aquest comtat pel d’Empúries amb el seu germà Pere el gener de 1342. Complerts els trenta dos anys, Pere es proclama com a nou comte de les Muntanyes de Prades. Serà durant el seu mandat quan són redactats la major part dels documents que avui podem utilitzar per estudiar la mineria de l’argent a Falset. Durant l’estudi d’aquests documents del fons de Prades i Entença de l’arxiu de la Casa Ducal de Medinacelli a Catalunya, realitzat en profunditat i brillant professionalitat per la Srta. Montserrat Flores, descobrim que en la baixa edat mitjana i dintre dels límits territorials que for­ maven el comtat de Prades i d’Entença existia una important indús­ tria minera que els Comtes de les muntanyes de Prades i senyors de la Baronia d’Entença van impulsar des de la creació del comtat l’any 1324, formada per un nombre considerable de petites explo­ tacions amb reduït nombre de treballadors, la majoria d’elles prop de la població de Falset, i basada principalment en l’explotació de l’argent i que va suposar una font de riquesa de primer ordre. Entre elles l’actual mina Balcoll, la mina Càndida i les situades a la con­ cessió Ángela i San Antonio.

Entre aquests documents hi ha dos de molt singulars i interes­ sants, el llibre d’administració de les menes d’argent, que va ser­ vir a l’administrador, Johan de la Seda, per controlar la producció entre el 24 de desembre de 1348 i el dia 9 de juliol de 1350. En el mateix es fa referència a la mena lliurada pel miner, a l’assaig que practicava l’assagista sobre aquesta mena a fi de determinar el percentatge en argent i el resultat del qual serviria per establir la partició del metall obtingut entre el senyor comte i el miner, i a altres dades d’administració. L’altre document són les ordenan­ ces per a l’explotació d’argent en el Comtat de Prades i d’Entença datades en 1344 i 1348 que regulen l’explotació de les mines en aquest comtat.

l’entorn físic de la Mare Nostrum durant la baixa edat mitjana ha­ vien de pagar-se amb monedes d’argent, tot i que també es pagava amb moneda d’or, que s’obtenia a partir dels intercanvis amb el Nord d’Àfrica.

Argent a Catalunya, quelcom més que una utopia La falta d’aquest noble metall feia difícil el comerç, molt especialment les importacions de productes orientals, aquest dèfi­ cit obligava a la Corona D’Aragó a importar aquest metall. Sarde­ nya fou durant molts anys la regió que abastí d’argent les arques dels comerciants catalano-aragonesos, fins que fou incorporada a la corona l’any 1295, aportant un considerable augment de les ren­ des reials, entre d’altres avantatges estratègics.

Malgrat les poques dades sobre mineria de la zona abans del se­ gle XIV i tenint en compte les notícies conegudes sobre la mineria de l’argent a Falset, resulta obvi deduir que l’explotació d’argent a l’actual àrea minera i també a d’altres mines del comtat s’inicià i es desenvolupà amb gran intensitat paral·lelament al llarg del regnat de Pere IV el Cerimoniós, el mandat del qual abraça des del 1336 fins al 1387. Fou un període molt agitat, car aquest monarca va sostenir una ambiciosa política bel·licosa, que va impedir moderar les despeses fins el punt d’haver d’alienar part del patrimoni reial.

Aquesta situació, agreujada per problemes de política interna, van dur el país, ja al final del seu regnat, a una profunda crisi que con­ duí a l’enfonsament financer del país i que sens dubte afectà de manera negativa l’explotació de les mines.

Mestres miners de Sardenya A principis de la dècada dels anys 40 del segle XIV, s’inicià a Falset l’explotació de les mines de plom per a l’obtenció d’argent.

Però segurament la falta d’experiència en l’explotació de l’argent i la manca d’un marc legal que regulés aquesta activitat, evidencià unes necessitats que aviat foren ateses, donada la importància que allò suposava pel Comtat i pel regne.

Com a primera mesura al respecte, el maig de 1344 Pere de Prades va emetre un mandat a la seva cúria perquè s’abones­ sin cent sous de Barcelona a Bernat de Sarrià per acomodar a 100 mestres minaires sards, naturals de la vila d’Iglesias de l’illa de Sardenya, a la vila de Falset, com a mà d’obra qualificada per buscar i treballar mines d’argent (Romero Tallafigo, 1979). Grà­ cies a l’experiència tècnica d’aquestes persones, adquirida a les mines sardes, es va iniciar la veritable explotació d’aquest metall al comtat de Prades i per tant a la futura àrea minera. Aquets pri­ mers miners sards percebien un sou i no cobraven en proporció a la producció, com la resta dels minaires de la zona, aquest fet pot significar que realitzaven tasques més tècniques com d’asses­ sorament o de detectar nous filons. Les relacions amb Sardenya van aportar a la mineria del comtat de Prades unes tècniques i una organització que estaven entre les més avançades d’Europa en aquells moments.

Després de la pesta negra de l’any 1348 es va fer una insistent demanda de miners sards, perquè segurament van haver moltes baixes entre els miners experts locals. El 1349 el comte Pere de­ mana al capità de la vila d’Iglesias a Sardenya, Guillem Alió, que li faciliti una còpia de les ordenances de les mines d’argent de Sarde­ nya, amb la fi d’utilitzar-les parcialment o totalment per a les seves mines de Falset. Junt amb aquesta petició, el comte disposa que s’hi posi certa quantitat de diners per ajudar en el seu viatge a un número indeterminat de sards que volien treballar a les mines d’ar­ gent i plom de Falset. Els desitjos per perfeccionar l’ordenament

L’argent, eix vertebrador del comerç a la Mediterrània La mineria no era desconeguda en la zona abans de la crea­ ció del comtat, doncs es coneixen referències a l’explotació de l’alcofoll en el segle XIII, però sí que és a partir de llavors que comencem a trobar documentada per primera vegada la mineria de l’argent. No oblidem que dins de la seva jurisdicció existien poblacions que en el futur es convertirien en importants cen­ tres minaires, com Farena, Vimbodí, Prades, Aleixar, Capafons i Ulldemolins, entre d’altres. Però per comprendre millor la impor­ tància de l’inici de les tasques mineres envers l’argent en aquest comtat, hem de prendre consciència que el règim econòmic que prevalia des de feia segles a les terres pertanyents ara al comte, era l’agrari, els productes que s’obtenien derivaven del cultiu i de la pastura, i tenia gran importància l’aprofitament del bosc, sembla que la situació econòmica del comtat era una mica desfavorable, en atenció a determinades vendes que va haver de realitzar Ramon Berenguer, des de 1327 a 1332.

El subsòl de la Corona d’Aragó semblava deficitari en argent, i la riquesa de la nostra nació es basava aleshores fonamentalment en el comerç pel Mediterrani. La frase de l’erudit espanyol el se­ nyor José Cadahalso al referir-se al comerç d’aquesta època ens ho resumeix perfectament: «els catalans eren els segons holandesos d’Europa». Al segle catorze l’argent era l’eix vertebrador de tot el comerç pel Mediterrani i la principal moneda per negociar amb Orient, ja que les transaccions comercials portades a terme dins de

20

Història de les mines, cristal·litzarien en una nova ordenança promulgada el 9 de març de 1352, encara que per desgràcia no s’ha pogut trobar cap còpia d’aquesta.

fusta necessària per a l’apuntalament i altres treballs de contenció, havent de comunicar les seves intencions a dos prohoms de la vila i respectar els arbres fruiters i les alzines. Una exhortació tan àmplia sota condicions tan favorables per l’època, ens permet entreveu­ re una manca de mà d’obra especialitzada en mineria al comtat.

Aquells minaires que s’acolliren a la invocació del comte eren in­ dependents quant a organització de la seva empresa es referia, en­ cara que subjectes, sota un estricte jurament, al control del senyor en allò concernent a la disponibilitat de la mena extreta, donat que el mineral pertanyia al comte i era ell qui fixava les condicions del repartiment. Per tant la figura del miner es convertí en un element imprescindible per a la generació de riquesa al comtat.

Les ordenances promulgades disposaven que les mines eren de propietat del comte i la seva explotació un dret indissoluble del mateix senyor. Encara que donada la impossibilitat d’explotar-ho ell directament, podia, mitjançant escriptura, concedir l’aprofita­ ment de les mines a particulars, a canvi d’una participació en l’ar­ gent obtingut i aquest usdefruit podia ésser transmès.

Les ordenances mineres, arrel legislativa de la mineria peninsular El 27 de novembre de 1344, Pere, comte de les muntanyes de Prades, promulgà unes ordenances per l’explotació de les mines d’argent i plom. Aquest document té una doble importància jurídi­ ca, d’una part va venir a cobrir el buit legal al donar cobertura jurí­ dica necessària pel correcte aprofitament de les riqueses del subsòl, d’altra banda aquest mandat legal sembla ser el primer de la seva naturalesa que es coneix a la Corona d’Aragó i un dels primers als regnes cristians de la Península.

L’experiència adquirida en l’explotació de les menes d’argent en aquests primers anys després de la promulgació de l’ordenança de 1344 va permetre a l’administrador de les mines incorporar ano­ tacions que poguessin millorar i ampliar l’ordenança vigent, i grà­ cies a això l’infant Pere promulgà el 15 de desembre de 1348 una nova ordenança per a l’explotació de les mines d’argent i plom.

Aquesta ordenança regulà de millor manera certs aspectes que que­ daven poc desenvolupats a l’anterior. Així, incideix especialment en augmentar el control senyorial en el procés d’explotació, en l’afinació, pes i venda de l’argent.

La manca de legislació precedent en aquesta matèria, va ha­ ver de crear un estat d’inseguretat jurídica al comte, al tenir sota la seva jurisdicció un dels jaciments més importants del regne, donada la naturalesa del metall que d’aquests es beneficiaven.

Aquella empresa requeria d’una eina de control i d’una rigorosa administració i que tot plegat fos una garantia per atreure gent, per atendre aquests propòsits varen ésser promulgades les diver­ ses ordenances.

Aquestes ordenances, a part de ser uns documents de transcen­ dent importància jurídica, ens aporten una visió fins ara inèdita de la societat minera de la baixa edat mitjana a la Corona d’Aragó.

Al professor Manuel Romero Tallafigo del departament de paleo­ grafia i diplomàtica de la Universitat de Sevilla, devem la primera transcripció de tan notables documents l’any 1979, i del seu estudi podem destacar excel·lents dades d’interès. Un estudi més ampli i recent dels documents del fons de Prades i Entença de l’arxiu de la Casa Ducal de Medinacelli a Catalunya el va fer la historiado­ ra Montserrat Flores a qui li devem haver aportat valuoses dades sobre la mineria medieval catalana. També han estat estudiats per Albert Martínez de la Universitat de Lleida que també ha aportat noves dades.

Aquestes ordenances poden haver estat el precedent legislatiu sobre el qual es va basar el rei Juan I per promulgar l’any 1387 la primera Llei de Mines del regne de Castella-Lleó, llei que va servir segles més tard per elaborar les lleis mineres d’Índies, és a dir la base de l’actual legislació minera americana.

Els crosos Vull d’aclarir, que encara que utilitzi paraules com concessió o mina al tractar de qüestions del segle XIV, aquests termes no apa­ reixen en els textos estudiats de l’època. En aquests, per designar tota la porció de terreny potencialment apte per a l’aprofitament d’un metall o tota excavació per a l’explotació d’un metall útil, s’utilitzava, indiferentment, el terme cros o croses, paraula que actualment ja no existeix ni en la llengua catalana ni castellana, però que es conserva encara com a topònim en moltes comarques catalanes. Cros podria derivar de l’adjectiu pre-romà Krǒsos, que significa buit per dins. El topònim cros apareix a Bellmunt (el Cros Rich), el Molar (mas del Cros, al costat de la mina Linda Mariqui­ ta), Falset (a l’oest del poble) i a d’altres indrets.

En el meu treball he pogut identificar almenys cinc crosos amb mines actuals, entre ells la mina Balcoll a Falset, la mina Grinyons a Bellmunt del Priorat (avui una labor incorporada a la mina Eu­ gènia), la mina Ángela a Falset en el paratge Esparvers i la mina Càndida a Falset que en el segle XV es coneixia com el cros de Sant Nicolau.

Per poder explotar un cros, els tràmits a dur a terme no diferien en el seu fonament dels actuals, en primer lloc s’havia d’assenya­ lar el terreny ajustant-se a mides precises, després es denuncia­ va a l’administrador de mines, que era la persona que en nom del comte procurava pel bon funcionament de les explotacions i del compliment de les ordenances, obtingut el consentiment del com­ te, l’administrador concedia i registrava al llibre d’ordenances el privilegi concedit, i finalment aquesta concessió es materialitzava en la confecció de l’escriptura esmentada. Aquest document, a part de recollir el tracte entre el senyor i el miner, exigia el compliment rigorós de les ordenances. La sola condició per obrir un cros era que no es causarien danys a tercers.

Sabem, gràcies a la documentació transcrita del fons de Prades i Entença de l’arxiu de la Casa Ducal de Medinacelli a Catalunya, que els miners utilitzaven entre altres eines o utensilis, el mall tant per a treballs interiors com exteriors, l’enclusa per a la se­ paració mecànica del mineral i la roca o ganga, el torn i la corda, que els permetria la pujada del mineral, de l’aigua i /o del propi personal, la manxa que es podria utilitzar tant per insuflar aire i renovar l’aire viciat, com per avivar el foc que permetia operar amb el mètode de torrefacció, també se citen en els documents l’eixàrcia, que era l’estructura de fusta que permetia consolidar el pou i les galeries i muntar les estructures necessàries per a la bona marxa de l’explotació.

El miner com a home lliure Mitjançant aquests preceptes s’invocà a tota persona, home o dona, sense cap mena de discriminació, per que anessin a treballar a les mines d’argent i de plom. A més d’un alt grau de llibertat, sem­ pre cal situar el concepte de Lliure en la mentalitat de l’època en que l’home es devia a certes obligacions, privacions, submissions personals i jurisdiccionals al comte, no obstant, gaudirien, segons aquestes disposicions, de protecció i de certs privilegis especials, com per exemple, que qui ofengués a qualsevol d’aquests homes o dones rebrien doble pena, de posseir llibertat per proveir-se de la

21

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat Durant el meu treball de camp he tingut ocasió de reconèixer una presumpta labor medieval en el paratge dels Esparvers a Fal­ set, que m’ha permès formular algunes teories i desenvolupar al­ gunes conclusions.

Els treballs consistien a practicar un pou de secció quadrada just on el filó aflorava a la superfície, els pous eren molt verti­ cals, donat que l’angle de cabussament dels filons en aquesta àrea tendeix als 90º, a mesura que s’aprofundia en el mateix es col· locaven travesses i s’entarimaven de manera que permetessin des­ cendir per mitjà d’escales, si el terreny ho permetia en alguna oca­ sió s’obria una galeria a l’exterior. Les labors interiors eren molt estretes el que no deixava treballar al mateix temps més d’una o a tot estirar dues persones. Prèviament a l’abandó de la mina, el pou i les labors s’omplien amb el material estèril acumulat durant el període de treballs, de manera que actualment poder estudiar una labor original d’aquesta època pot resultar un treball difícil, tant per l’absència de terragalls com per la dificultat de localitzarne els pous.

a la mina Balcoll paratge conegut com Pinyanes, limítrof al parat­ ge dels Esparvers, llocs ja citats en documents medievals del se­ gle XIV al tractar de la minera de l’argent. El mineral d’aquest jaci­ ment conté un 97,78 % d’argent, essent la principal mena d’aquest metall de la zona. L’haver trobat aquest mineral permet afirmar que el terme mena gentil que apareix diverses vegades en texts del se­ gle XIV és referit al mineral Argent. Tanmateix he trobat a la mina Balcoll diversos exemplars d’Acantita, un sulfur d’argent que pot contenir un 87,06 % d’aquest metall i que a més té un punt de fusió de només 825 ºC, per tant aquest mineral, del que en tinc mostres de fins a 30 grams de pes, segurament va ésser objecte d’explota­ ció conjuntament amb l’Argent. Un tercer mineral ric en argent es va trobar a finals del segle XIX en quantitats importants a la mina Ramona de Bellmunt del Priorat i també a la mina Balcoll, es tracta de la Clorargirita, un clorur d’argent que pot tenir fins a un 75,27 % d’aquest noble metall, amb un punt de fusió a tan sols 450-500 ºC, sens dubte una tercera valuosa mena d’argent.

El sentit de mena

Les menes

De l’estudi dels documents transcrits dels fons Prades i Enten­ ça de l’arxiu de la Casa Ducal dels Medinacelli a Catalunya, han transcendit dades de gran importància per al coneixement de la mineria, la societat, l’economia i la història de la baixa edat mitja­ na catalana.

En aquests documents trobem en multiplicitats de casos la pa­ raula mena, que no hem d’entendre en el sentit que actualment co­ neixem com mineral i també assaig, que no hem de confondre amb el que actualment entenem com anàlisi quantitativa d’una espècie mineral. Doncs de no ésser així arribaríem a la conclusió que els minerals explotats contenien els percentatges d’argent obtinguts en els assaigs de la mena. De l’estudi de la majoria d’assaigs s’arriba a la conclusió que el percentatge en argent dels minerals explotats sol oscil·lar entre el 3,2 % i el 26,5 %, amb escassos resultats per sota i per sobre d’aquesta mitjana.

Per entendre els resultats percentuals del llibre d’administra­ ció de les menes d’argent, que duia l’administrador Johan de la Seda, hem d’interpretar la paraula mena com l’associació de mine­ rals que formen la caixa filoniana, d’un filó que conté un mineral del que es poden recuperar metalls d’interès econòmic/industrial.

Per tant la mena conté tant el mineral que posseeix elements útils com la ganga que l’acompanya. Hem d’entendre per ganga, als minerals, normalment no metàl·lics, associats al mineral d’interès econòmic/industrial. Per tant l’assaig determinava el percentatge d’argent del conjunt de minerals de la caixa filoniana que havia obtingut el miner i que molt rares vegades aquest tractava. Ja que pel que es desprèn dels documents estudiats els processos que el miner aplicava a la mena obtinguda es limitaven tan sols a primaris mètodes mecànics com el rentat o picat.

Per comprendre amb major claredat aquestes observacions po­ den servir-nos d’exemple els minerals obtinguts en la mina Balcoll.

En aquesta mina la caixa filoniana està composta en la seva major part per Argent, Ankerita, Dolomita, Calcita i en menor mesura Acantita i minerals secundaris d’argent d’insignificant importàn­ cia per a l’obtenció d’aquest metall, aquest conjunt de minerals constitueixen la mena del jaciment que en aquest cas concret es tractaria de mena d’argent. Quan aquest filó va ser redescobert en la primera dècada del segle XX es van realitzar assaigs de vuit exemplars de mena que van donar resultats de l’ordre del 3 al 30 % d’argent establint-se una mitjana definitiva del 12,427 % (Delga­ do 1906), aquests resultats eren excel·lents ja que estaven molt per sobre del percentatge mínim que justificava l’explotació d’un jaci­ ment argentífer. Ha de significar-se aquí que encara que el resultat

En l’interior d’aquests treballs vaig trobar un important filó molt ric en hidròxids de ferro, si tenim en compte que aquests mi­ nerals solen acompanyar normalment als halogenurs d’argent, i a més que en altres dues mines de la zona, la mina Balcoll de Falset i la mina Ramona de Bellmunt del Priorat, ambdues tanmateix molt antigues, ha estat trobada Clorargirita, permet de conjecturar que els halogenurs d’argent al costat de l’Argent i de l’Acantita poden haver estat les menes explotades durant el segle XIV per a l’obten­ ció de l’argent.

Atès que la Galena d’aquesta zona és d’una gran puresa, per exemple la de la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat arriba a contenir un 86 % de plom (el sulfur de plom pur conté un 86,60 %) i el que és més important que gairebé està exempta d’argent, tan sols 90 grams d’argent per tona de Galena a la referida mina, és a dir un 0,009 % mentre que una Galena argentífera pot contenir fins a un 1 %, crec que aquesta va ésser utilitzada des de l’anti­ guitat per a l’extracció de plom i per a l’envernissament de terris­ sa, però descarto que aquest mineral hagi estat mai emprat com a mena principal per a l’obtenció de l’argent, en primer lloc pel baix contingut d’aquest metall, pensem que els textos medievals ens parlen que en un sol cros, que solia ésser explotat per un sol home o per grups molt poc nombrosos, la producció d’argent podia assolir els 600 grams diaris, si l’argent fos extret de la Galena això suposaria tractar en un sol dia ni més ni menys que 7000 quilos de Galena!, en segon lloc pels complicats processos per obtenir unes quantitats ínfimes d’argent havent de sotmetre el plom a un procés d’enriquiment i posteriorment sotmetre’l a copel·lació, el que en una Galena pobre en argent, com la d’aquesta zona, fora inviable, doncs l’argent recuperat no amortitzaria els costos, en tercer lloc perquè això hagués suposat una despesa desmesurada de llenya, un bé molt preuat, si tenim present que per copel·lar una tona de Galena faria falta 21 tones de fusta (Hopkins, 1978), per tractar set tones de Galena farien falta 147 tones de fusta, ni més ni menys que uns 500 arbres adults!, en quart lloc els quasi nuls restes de fossa trobats i en cinquè lloc per existir diversos minerals molt rics en argent i de fàcil tractament en aquestes mines. A partir de la Galena tan sols s’obtenien quantitats residuals d’argent tal i com es desprèn de les dades que figuren en els documents titulats com llibre d’administració de les menes d’argent.

Efectivament, la presència d’argent en aquesta àrea minera no és una realitat utòpica com algú podria creure, en el decurs del meu treball d’investigació he trobat aquest mineral en relativa abundor

22

Història mig dels assaigs de la mena era del 12,425 % d’argent, el resultat de l’anàlisi del mineral d’interès econòmic/industrial del jaciment, l’Argent, realitzat uns anys després pel llavors Instituto Geológico y Minero de España, va ésser del 97,78 % d’argent. No hem doncs de confondre els assaigs de menes per estimar la riquesa d’un de­ terminat metall amb l’anàlisi quantitativa d’una determinada espè­ cie mineral.

Per tot l’exposat i mancant noves dades que puguin aportar-nos els documents dels fons referits o d’altres arxius encara pendents de ser estudiats des del punt de vista miner, crec que puc concloure estimant que els minerals explotats en l’edat mitjana per a l’obten­ ció d’argent es limitaven a l’espècie Argent, la qual en ocasions estava acompanyada per Acantita. Certament que es va obtenir ar­ gent de la Galena, però com a element minoritari i com a resultat secundari en l’obtenció del plom, ja que el plom s’utilitzava per a diversos usos, entre ells per barrejar amb la mena argentífera per obtenir l’argent d’aquesta. Hem d’excloure per tant la idea que la Galena fos mena primària d’argent.

Malauradament, no hi ha llei sense càstig

Figura 5. Aspecte del castell de Falset vers el 1920.

Precisament l’incompliment d’alguns preceptes creava situa­ cions en les quals el minaire podia perdre el dret adquirit sobre la mina. Per exemple, no complir amb el rigorós pla d’execució de les tasques que establien les ordenances. La llei ordenava que en el transcurs dels cinc primers dies com usufructuari de ple dret, hau­ ria l’explotador d’aprofundir fins a sis pams i en els cinc següents procedir al seu condicionament. El senyor també podia treure-li la mina, si per espai de dos mesos no s’executava cap obra en aques­ ta. Una altra ordre disposava que, si el miner trobava mineral havia de denunciar-ho a l’administrador el mateix dia de la troballa, sota pena de perdre la concessió, i la mateixa pena, a més d’una multa que s’aplicava al miner que decidís fondre o vendre el metall fora del control de l’administració comtal.

Hem de plànyer que les ordenances promulgades per l’Infant Pere no fessin referència a la forma de treballar les mines, aspecte del qual no disposem de dades particulars de la zona en aquesta època. Aquesta manca de notícies no ens permet oferir una infor­ mació documentada sobre la manera d’explotar les mines, i per evitar importar dades genèriques preferim remetre al lector a estu­ dis específics de mineria antiga de l’illa de Sardenya, d’on proveni­ en els mestres minaires portats a Falset per ordre del comte.

denominada casa de les menes, que era el propi castell de Falset (figura 5). El miner dipositava la seva producció en un armari del qual només ell tenia la clau.

Periòdicament, es reunien els minaires, l’administrador del comte, el Joan de la Seda, un assajador, Leonardo de Dino, que era sard, i un escriba de la cúria comtal, G. de Pou, per procedir a un rigorós ritual, donant així compliment al que s’havia disposat a les ordenances. El mineral contingut a l’armari era examinat i pesat per l’administrador sota la supervisió i el reconeixement de l’es­ criba. Aquest últim anotava al llibre de comptes de l’administrador el pes de cada partida. Ponderat i enregistrat el mineral, es posava en sacs de cuir i es segellava amb els segells de l’administrador i de l’escriba, menys tres onzes d’aquest que eren lliurades a l’assa­ jador per a que procedís a determinar la proporció d’argent pur de cada partida i així establir quina part corresponia al senyor i quina al miner. Aquest procés i els resultats obtinguts eren també curo­ sament supervisats i anotats, en el referit llibre d’ordenació de les mines. Quan l’assajador havia facilitat el resultat de la seva anàlisi, el miner havia de vendre, obligatòriament, al comte la seva part de mineral, i l’administrador, com a representant del comte, disposava de dos dies per efectuar-li el pagament en monedes d’argent. La part d’argent fi mitjançant la qual el comte pagava al miner es va­ lorava a raó de la cotització d’aquest metall a Barcelona, descomp­ tant la proporció del cost de la fosa, del cost d’enviar el metall a aquesta ciutat i de tornar a Falset de la seca Barcelonina encunyat en monedes. Doncs l’argent havia d’enviar-se a la seca Barcelo­ nina perquè en el privilegi de constitució del comtat es posà una limitació expressa a aquest respecte, que els comtes mai podien tenir seca de monedes.

L’ús de l’argent obtingut hauria d’haver estat per batre moneda, procés que en aquella època es realitzava a Barcelona, tal i com es descriu en les ordenances a les quals he fet nombroses al·lusions en aquest llibre, però sorprenentment en la documentació de la seca de Barcelona, Montserrat Flores no va trobar cap entrada d’aquest metall procedent de Falset, el que ens permet formular diverses hipòtesis; com que la producció potser només cobria les necessi­ tats internes del comptat, malauradament això cau fora de la meva comesa.

El procés per obtenir l’argent en òptimes condicions de pure­ sa es realitzava a la fosa, i aquestes instal·lacions es trobaven a Falset.

La mena gentil i el castell de Falset El mineral que s’obtenia de les mines es classificava en dos tipus segons fos el seu contingut en argent. Existia la denominada mena gentil, que les ordenances assenyalaven com la que s’extreia a la partida d’Esparver a Falset o a l’Albiol. Es tractava del mine­ ral més ric: l’Argent. D’aquest tipus el senyor comte en rebia la meitat. L’altre tipus era la resta de menes que contenien argent en major o menor quantitat, de la qual el senyor comte en rebia una dotzena part. Aquesta proporció va variar al promulgar-se la sego­ na ordenança, captant un percentatge de la mena en funció del seu contingut en argent.

Al període tractat, la densitat demogràfica de la zona era molt baixa, i és de suposar que el número de minaires també va ser re­ duït. A aquesta mateixa conclusió arribarà el lector al descobrir el particular sistema per custodiar l’argent des de la seva aparició a la mina fins que sortia del comtat. Es tractava d’un mètode que s’utilitzava a la baixa edat mitjana en diversos camps i que mirat des de la perspectiva que ens ofereix el pas del temps el podríem considerar quasi familiar. Consistia en el següent: el miner portava, suposem que amb una periodicitat diària, el mineral obtingut a la

23

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat que l’argent utilitzat per llaurar moneda ascendí a unes 45 tones i això sense comptar l’argent utilitzat amb altres finalitats, com or­ namentació litúrgica o altres utensilis o com a pagament directe als creditors.

La mineria al segle XIV, una activitat consolidada L’argent a Falset s’explotà de manera constant i regular durant uns vint anys, a jutjar per les reiterades promulgacions de les diver­ ses ordenances referides i per diverses cites que trobem en altres documents. Se sap, per exemple, que el 1356, després de certes discussions quant a drets es refereix, el comte de les Muntanyes de Prades va haver d’intervenir en nom del propi Rei a la senyoria de la Selva, a Tarragona, que pertanyia al paborde de Tarragona, a fi d’arribar a una concòrdia senyorial entre els dos. Establiren que el comte podia explotar directament les mines d’argent i plom del ter­ me del castell d’Albiol, donant en aquest cas al paborde el dret que li corresponia o aquestes podien ésser explotades per un tercer. De donar-se aquesta última situació, el paborde cobraria la primícia i el delme espiritual, després, descomptats aquests drets, el comte i el paborde procedirien a repartir-se a percentatges iguals la sisena part de l’argent. Així mateix, es decretà que l’argent havia d’ésser extret a la manera que s’acostumava a Falset i que la sol·licitud per explotar les mines es fessin segons les ordenances que regien en aquell indret.

Podem llegir una altra cita, més dilatada en el temps que l’an­ terior, referida a l’extracció d’argent a Falset. Apareix en una Real Concessió de Pere IV l’any 1381, mitjançant la qual concedeix a Miquel Duran, pare i fill, que eren escuders d’aquest rei i habita­ ven a Saragossa, la privativa de buscar metalls a Catalunya, Aragó i València. Concretament, al referir-se a argent, el rei ordena que tot el procés fins a la seva obtenció es desenvolupi de la mateixa forma en que es fa a Falset. És interessant destacar que es refereixi a Falset en temps present, la qual cosa indica que les mines encara havien de seguir la seva activitat.

L’expansionisme de Pere IV i la pesta negra En dates posteriors a la celebració d’aquelles corts no he trobat documentada en cap text l’explotació de mines d’argent a Falset.

No per això s’ha de descartar la possibilitat de que algunes mines seguissin essent explotades per a l’obtenció de plom, com així fou.

Com he indicat en un altre punt, la Corona d’Aragó quedà sotmesa a una forta crisi després del regnat de Pere IV. Aquesta situació econòmica i social constituí sens dubte una de les causes que acabà per posar fi a la mineria de l’argent. Però no l’única, crec que fou la convergència en el temps de diferents factors, el propi sistema d’explotació consistent en petits pous, els quals eren abandonats a l’augmentar les filtracions d’aigua, la intensa activitat minera per a l’obtenció d’argent en un curt període de temps i els canvis sociopolítics podrien ser altres causes del declivi de la mineria de l’ar­ gent en aquesta zona. La gran epidèmia de pesta negra, coneguda amb termes mèdics com a pesta hemorràgica, que assolà el comtat al segle XIV, podria ser un d’aquests factors. Quan es va donar per eradicada al comtat de les Muntanyes de Prades a partir del 1360, havia provocat una gran pèrdua en vides humanes i una notable emigració. Tot plegat conduí a una gran inestabilitat a la zona. A la resta del Regne va fer caure de tal manera l’índex demogràfic, que la situació es titllà de tipus catastròfic.

LA MINERIA DES DEL SEGLE XV AL SEGLE XVIII L’argent cedeix enfront al plom

Les mines de Falset enriqueixen l’erari de la Corona

Amb el pas dels anys, la que fou una lucrativa indústria dedica­ da a l’extracció d’argent a Falset quedà del tot oblidada, així com els seus obrats jaciments. D’això trobem testimoni a la lectura de diverses obres especialitzades, per desgràcia molt poques.

En els documents que coneixem posteriors al segle XVI ja no se cita l’explotació de l’argent sinó com un detall pretèrit, un exemple de les quals ens l’ofereix la Geografia de Catalunya de Pere Gil (1600). Es tracta d’un manuscrit inèdit del jesuïta Pere Gil (1551 - 1622), el primer llibre del qual, que tracta de la història o descripció natural de Catalunya o d’aquelles coses naturals de Catalunya, a l’enumerar les mines de ferro, plom, coure, argent, or i d’altres metalls que en aquelles dates es treballaven al país i concretament en el capítol dedicat a l’argent, no dóna cap cita de les mines d’argent de Falset, i no perquè desconegués el lloc, donat que sí cita mines en aquest municipi al descriure les diverses explotacions dedicades a l’extracció de plom.

El 1667 es va fer l’ordenació de la documentació dels fons exis­ tents a l’arxiu del comtat. Tan notable feina estava a càrrec del notari Bernard Josep Llobet, qui va noticiar al seu inventari, sense arribar a història, determinats aspectes contemporanis del comtat.

En quan a l’explotació del subsòl de Falset, únicament cita l’explo­ tació del plom, sense tractar en cap moment l’argent.

En el transcurs de les Corts Castellanes, que va tenir lloc a Bri­ viesca, Burgos, l’any 1387, el propi rei de Castella Joan I exaltà les diligències portades a terme per l’infant Pere en posar les mi­ nes del Comtat de les Muntanyes de Prades en explotació, a més, va esmentar el bon negoci sota el seu parer que va fer l’Infant al permutar el comtat amb el seu germà Ramon, ja que els beneficis obtinguts de l’extracció de metall a les seves mines, va fer tripli­ car les seves rendes de 10000 a 30000 florins. Tanmateix, segons Romero Tallafigo (1979) des d’aquestes mateixes corts es va fer una nova crida per a l’explotació de les mines d’argent i plom de Castella molt més restrictiva que el fet pel Comte Pere el 1344 i 1348. Aquest edicte, deixant a part el seu intrínsec propòsit, té per a nosaltres un doble valor. Per una banda manifesta una situació de decadència de les mines i per altra es tracta de l’última cita que coneixem sobre l’explotació de l’argent a Falset.

No resulta possible quantificar l’argent obtingut a Falset du­ rant la seva explotació, ja que la documentació manipulada no en facilita les dades de producció de manera sistemàtica, són dades parcials i no massa seriades, la qual cosa suposa a aquest respec­ te una barrera infranquejable. Però disposem d’una dada estadís­ tica que com a mínim permetrà fer-nos una idea. Sé que durant els regnats de Jaume II i Pere IV (1291 a 1387), es van encunyar més de dos-cents mil marcs d’argent. L’argent provenia de les mi­ nes catalanes, les de Falset i l’Albiol, i de les sardes (Salat, 1818).

Tenint en compte que la moneda que més circulà durant aquests regnats fou el Croat d’argent, el pes del qual era de 3,10 grams, i sabent que d’un marc es tallaven 72 peces, em permet estimar

L’alcofoll i el vidrat dels atuells de terrissa La Galena, que és extremadament pura a Bellmunt del Priorat, era finament triturada en rudimentaris molins moguts per animals, i el resultat era una finíssima pols brillant, coneguda com alcofoll de terrissaires, que aquests compraven per al vidrat de la ceràmi­ ca. Aquesta pols s’aplicava sense tractament previ directament

24

Història sobre les peces de terrissa prèviament cuites, després gràcies al baix punt de fusió de la Galena, les peces s’exposaven novament a l’acció del foc dintre dels forns, el sofre es volatilitzava i el plom s’oxidava formant amb la sílice de l’argila un silicat de plom o esmalt en tota la seva superfície. El procés era conegut com vidrat o envernissat.

El problema és que el silicat de plom obtingut és fàcilment atacat pels àcids orgànics que contenen o desprenen certs ali­ ments. Aquest fet produí múltiples emmetzinaments per la inges­ tió d’aquestes viandes, provocant espantosos còlics saturnins. Per això, actualment està terminantment prohibida la utilització del plom per aquests usos.

La producció de Galena era majoritàriament venuda per al vi­ drat de ceràmica i pigments. D’aquesta manera, al llarg dels se­ gles XVI i XVII la Galena de Bellmunt del Priorat va ser emprada en la preparació de la ceràmica reusenca de reflexos metàl·lics i era, a més, exportada per a la preparació de la ceràmica de Mani­ ses. El transport dels minerals s’executava mitjançant animals i, almenys fins la meitat del segle XIX, no es coneixien altres vies de conducció més que els camins de ferradura fins la riba del riu Ebre.

Des d’aquest punt es podia navegar pujant en busca de Tudela o baixant fins al Mediterrani.

Figura 6. El pou del Cros Rich, al costat de la caseta, a Bellmunt del Priorat. Foto Joan Abella i Creus.

a la Corona. Precisament, un dels descendents, el senyor Domingo Sentís, va ésser l’últim capatàs de les mines de Falset i era llavors propietari de diverses terres.

Sabem que a Bellmunt del Priorat l’any 1497 existien 22 ca­ ses habitades, que al 1515 eren tan sols 14 cases habitades i que al 1563 les cases habitades novament van ser 22. Però amb motiu de les explotacions mineres aviat augmentà el veïnat i a principis del segle XVII ja es van veure necessitats a fundar una església, la construïren entre 1606 i 1610 amb la seva abadia i el seu cementiri contigu, en el que és avui el carrer Major en el seu actual núme­ ro 37. A partir de llavors podem dir que Bellmunt del Priorat quedà constituït com a poble, encara pedani de Falset i la seva església sufragània de la seva parròquia.

La mina del Cros Rich Segons documents que es conservaven a mitjans del segle XIX a l’arxiu de l’ajuntament de Falset, a mitjans del segle XV ja es treballava una mina coneguda com Cros Rich, dins l’actual terme municipal de Bellmunt del Priorat. Aquesta es troba situada junt al Mas d’en Gil a un quilòmetre al sud-est de Bellmunt, i actualment és un pou de la mina Renània (figura 6). En un reconeixement efec­ tuat l’any 1842, es trobaren a la mina del Cros Rich grans excava­ cions a cel obert i galeries de 7 metres d’ample, amb recorreguts de fins 600 metres i cinc pous de ventilació, sembla que el més profund era d’uns 10 metres, el que ens condueix a concloure que es tractava d’una explotació molt superficial i d’una sola galeria.

Els documents al·ludits van ser destruïts en període de guerra i no m’ha estat possible verificar la cita anterior, però crec que no existeix cap motiu per dubtar de la seva fiabilitat ja que convergei­ xen certes evidències en aquest sentit. En primer lloc existeixen diferents documents del segle XIV pertanyents als fons d’Entença de l’Arxiu Ducal de Medinaceli, als que ja n’he fet referència, que documenten perfectament l’explotació de l’argent en una partida que dista escassament 1500 metres de la mina Cros Rich. Els ma­ teixos documents també es refereixen a l’explotació de plom, en­ cara sense precisar el o els llocs d’on era extret. Una altra pista de l’antigor de la mina és el seu propi topònim, ja que com he indicat la paraula Cros s’utilitzà en documentació anterior al segle XV, substantivada en el sentit de mina.

Consolidació del Priorat En aquells temps el Prior de la Cartoixa d’Escaladei, era senyor només en certa manera dels pobles que ara s’anomenen Priorat, do­ nat que només tenia dret a cobrar els delmes pertanyents a l’esglé­ sia, atès que eren senyors d’aquest territori els Ducs de Cardona, de manera que al 1626 encara no existia el nom de Priorat. És a partir del dia 27 de gener de 1627 quan els ducs de Cardona van fer escriptura a Barcelona mitjançant la qual venien la senyoria que posseïen dels pobles de la Morera, Poboleda, Torroja, Gratallops, Vilella Alta, Porrera, terme de Masmorell i la Gambosa, pel preu de 7500 lliures catalanes, a favor dels Priors del convent d’Esca­ ladei. Des d’aquella data els priors de cartoixa d’Escaladei van ser senyors per complet dels esmentats terrenys i quedà constituït l’ac­ tual Priorat. He d’aclarir que l’any 1627 Bellmunt del Priorat no era un poble que es regís pel seu propi ajuntament, doncs com ja he indicat pertanyia a Falset i al seu municipi se’l coneixia com a ter­ me de Doña Gambosa, sembla que era el sobrenom de Guillermi­ na, la muller de Berenguer d’Oms, com així constà a l’esmentada escriptura.

Els drets de la cartoixa d’Escaladei sobre les mines de Bellmunt del Priorat La segona notícia en el temps sobre explotacions de mines a l’actual terme de Bellmunt del Priorat ens ve per tradició. Sabem que es treballà des de mitjans del segle XVI i molt probablement d’abans, a la zona coneguda llavors com Los Crosos, que més tard es coneixeria amb el nom de mines Blancardera, Espinós i La Cres­ ta i que actualment formen part de la concessió Règia. L’explotació va córrer a càrrec de la família Sentís, que tingué en renda aquest delme (forma de pagament consistent en donar la dècima part del producte obtingut) a la Cartoixa d’Escaladei des de mitjans del se­ gle XVI fins els anys 1750 a 1755 en que s’incorporaren les mines

Las Minas del Rey Les antigues mines que es troben localitzades a les zones Blan­ cardera i Espinós, situades al marge esquerre del riu Siurana i dins de l’actual concessió Règia, al terme municipal de Bellmunt del Priorat varen ser incorporades a la corona envers el 1750 - 1755, per aquest motiu i des de llavors són conegudes popularment com a Minas del Rey. No obstant això, en quasi la totalitat dels docu­

25

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat Les labors de les mines anaven a càrrec d’un administrador i un comptador que depenien de la Intendència de Catalunya, que teni­ en també com annexes les mines del Cierco a Lleida i les de Piera i Pontons a Barcelona, així com una fàbrica de fosa situada a prop de Vilaller i una altra a tres quilòmetres a l’oest de Falset. Aquesta darrera, sembla que estava composta per dos petits forns de rever­ ber i de dues places, serien de forma circular, descansant la solera o plaça del forn sobre arcs de toves i la volta construïda també amb maons sense coure. Aquestes instal·lacions s’acostumaven a utilit­ zar per fondre Galena. Segons notícies que es conserven, admetien 1000 quilos de Galena d’una vegada, que rendien 680 de plom. En el procés es consumien de 25 a 30 càrregues de llenya de pi, i el servei d’aquests forns ocupava diàriament tres fonedors. Aquests forns generaven gran quantitat d’escòries i el seu consum de llenya era molt alt, sens dubte un dels motius que va contribuir a la des­ forestació de la conca minera. Amb el plom obtingut es fabricaven, principalment, bales i munició menuda. L’estudi de les escòries de fosa trobades a l’últim terç del segle XIX, evidencià unes males condicions de fosa, doncs la riquesa en plom d’aquestes arribava al 35 % del seu pes.

Els treballs extractius a la nova mina Blancardera continuaren a bon ritme fins al principi de la guerra de la independència, cone­ guda com a guerra del francès, suspenent-se totalment les tasques al 1809, en que també van ser abandonades totes les instal·lacions a les quals he fet referència.

Figura 7. Aspecte d’una galeria del segle XV de la mina de l’Espinós, a Bellmunt del Priorat. Foto Joan Abella i Creus.

ments i articles es troben referides aquestes mateixes mines amb la denominació de Minas de Falset i més tard Minas Nacionales de Falset, això es deu a la dependència secular que mantinguí Bellmunt del Priorat amb la vila de Falset, de la qual no es separà fins l’any 1838, segons consta a l’arxiu municipal d’aquest, nome­ nant així mateix el seu ajuntament constitucional i assenyalant la limitació del seu terme.

A la mateixa època en que el govern es fa ver càrrec de les mines de Bellmunt, es varen emprendre diferents treballs de reco­ neixement en diferents punts. A l’antiga mina anomenada del Cros Rich el govern inicià una galeria de desguàs per la part de ponent del barranc de la Font, en direcció a un nou pou, que avui és el pou principal de la mina Renània però que llavors tan sols havia arribat a uns 30 metres de profunditat, amb la intenció d’arribar al major desnivell possible. Aquesta obra, però, es va suspendre molt aviat, quan faltaven uns 250 metres per arribar al pou en qüestió. Sembla que també es treballà, a la zona del barranc Fondo, en l’actual mina Ramona, també dintre del terme municipal de Bellmunt del Prio­ rat. Per altra banda, es varen efectuar labors durant uns tres anys a la mina dels Grinyons, propera a la mina del Cros Rich, que actual­ ment forma part de la mina Eugènia. Sembla que en aquesta mina ja existien restes d’antigues excavacions de considerables dimensi­ ons, a jutjar pel terregall que hi trobaren, i que no s’ha de descartar la possibilitat que corresponguin a treballs d’època medieval, però la falta de proves substancials m’obliga a actuar amb prudència i a no estendrem sobre aquesta precognició. Però el cert és que durant aquests tres anys tan sols es practicaren dos pous, un d’uns 34 me­ tres i un altre que no arribà als 10 metres i amb insignificants labors interiors. Diuen que durant la Guerra de la Independència, el Cos d’Artilleria pensà en treballar aquesta mina per la seva banda, el cert és que aquesta notícia mai s’ha pogut verificar.

LA MINERIA DEL SEGLE XIX ABANS DE LA LLEI DE 1868 Uns falsos aires de llibertat El 10 de juny de 1815, segons l’estudi d’unes notes que existien a l’arxiu de la Inspecció de mines, l’administrador va fer una peti­ ció a la Dirección General de Rentas de la quantitat de 5000 duros, argumentant ser necessaris per posar de nou en marxa les mines i fàbriques que van ser abandonades a causa de la guerra. D’aquesta quantitat, 1000 duros haurien de servir per a les mines de Bellmunt del Priorat i la fàbrica de Falset, i la resta per a les altres mines i fà­ briques administrades, a les que he fet referència. Però sembla que la Dirección General de Rentas no pronuncià mai cap resolució al respecte. En tal circumstància, i sense cap autorització prèvia, l’ad­ ministrador va prendre la decisió de treballar les mines a mitges amb els minaires de Bellmunt, sense cap contracte de per mig. En aquesta situació i sota aquestes condicions van estar en explotació des de l’any 1815 al 1824 - 1825, amb l’excepció dels anys 1822 i 1823, en que es van aturar les explotacions a conseqüència dels esdeveniments polítics.

Des del 1815 fins al 1820 es treballà ininterrompudament la mina Espinós. A partir del dia 9 de març de 1820, data en que el rei Fernando VII jurà la Constitució per por a un moviment revo­ lucionari, es constituí un govern liberal, fet que va despertar uns falsos aires de llibertat i la població cregué tenir aquesta llibertat per extreure la Galena, que essent de la nació, la considerava seva, desatenent l’autoritat de l’administrador que en va demanar auxili a les autoritats locals. Tanmateix, la mina i les seves instal·lacions foren saquejades durant dotze dies. Els danys van ser de molta con­ sideració i van ocasionar la ruïna de la mina Espinós. Després del que va passar, els semi-arrendataris van emprendre nous treballs a la mina Blancardera, rehabilitaren la galeria de desguàs i des­ guassaren el primer pis, aquests treballs varen permetre mantenir la mina en explotació fins l’any 1824 - 1825, en que les mines dei­ xaren d’ésser propietat de l’Estat.

El plom del Priorat a la Guerra del Francès On sí es van dur a terme treballs de certa importància després d’incorporar les mines a la corona fou a la mina de l’Espinós de Bellmunt del Priorat. Situada al barranc Espinós, era una de les mines més antigues de la comarca i la que havia donat uns millors resultats. Però envers l’any 1780 o poc abans, es trobaren minerals en una altra galeria nova i molt immediata a la mina Espinós, la mina de la Blancardera. D’ençà del descobriment d’aquest nou ja­ ciment es paralitzaren els treballs a la mina Espinós (figura 7).

26

Història La desamortització

La Primera Guerra Carlina

Entre 1820 i 1823, el nou govern liberal va aprovar la primera desamortització dels béns de les mans mortes, de manera que la propietat dels terrenys on s’assentaven aquestes mines entre moltes d’altres indrets, que eren des de feia segles de la Cartoixa d’Escala Dei va passar a mans d’aquest govern.

A partir de la incorporació a la Hisenda, les mines de plom de Falset van ser estanc reial fins almenys a mitjans del segle XIX, doncs un Real Decreto del 1825 reserva a la Real Hacienda (arti­ cle 32, Real Decreto del 4 de julio de 1825) 6 grups miners: les de mercuri d’Almadén, les de coure de Riotinto, les de plom de Linares i Falset, les de zinc d’Alcaraz, les de sofre d’Hellín i Benamaurel, i les de Grafit de Marbella. L’existència d’aquesta llista, i la presència en ella d’algunes mines d’importància històrica a escala mundial, dóna una idea de quina era la importància que donava l’administra­ ció d’aquella època a les mines de Bellmunt del Priorat.

Aquest arrendatari va seguir explotant aquestes dues mines fins el mes d’agost de 1837, quedant novament abandonades, no per voluntat pròpia sinó forçada pels esdeveniments succeïts, doncs el país es trobava immers en plena guerra civil, la que es coneix com a primera guerra carlista. Durant l’any 1838, els carlins tragueren tot el plom possible d’aquestes mines, que enviaven a la fàbrica de municions instal·lada al castell de Miravet. En aquest mateix any incendiaren les pertinences de la companyia explotadora, la casa dels treballadors i els magatzems. Van passar tres anys d’inactivitat i les explotacions quedaren en un estat pèssim, sembla que a més era freqüent la rapinya de Galena pels veïns dels pobles immediats.

A més, la mina Blancardera quedà inundada completament fins al nivell de la galeria de desguàs, una mica per sobre del nivell del riu Siurana.

En recuperar-se la normalitat socio-política del país, l’Estat formalitzà el dia 6 de juliol de l’any 1841 un nou arrendament per deu anys, rescindible als cinc, al tant per cent de productes, amb Sebastián Serrahima, veí de Tarragona, sota la condició de rehabi­ litar els edificis, la galeria de desguàs de la mina Blancardera i la totalitat de la mina Espinós. Tot això en el termini d’un any i amb la condició d’abonar a les arques de l’Estat el 5 % dels productes durant el primer any i el 12 % durant els següents, comprometentse també en l’arrendament, un altre filó anomenat Cresta, situat a uns 250 metres a l’est de la mina Espinós.

L’any següent quedaren completament rehabilitades les instal· lacions i les mines, i es començà una nova galeria de desguàs i reconeixement sobre els terrenys de la mina La Cresta, arribant a uns 80 metres de longitud. En el seu recorregut tan sols es tallaren dos petits filons de tres a cinc centímetres de potència, convençuts que si avançaven uns 40 metres més arribarien a la massa del filó de Galena, els crestons de la qual es veien en superfície.

De fet no s’escatimaren esforços, doncs els treballs ocupaven a uns 150 obrers, tanmateix les mines eren força generoses després de l’esforç diari d’aquests operaris i la producció setmanal oscil· lava entre els 7000 quilos i els 8325 quilos de Galena.

Per altra banda, la mina de la Blancardera comptava en aquell any amb deu pous que donaven a la superfície i grans buidadors, i a l’interior de les seves labors uns altres sis pous. La mina de l’Es­ pinós disposava de tres pous superficials i cinc pous interiors fins arribar a la seva major profunditat.

Envers l’any 1844 es té constància que a Falset es va treballar una mina per a l’extracció de coure, coneguda com a mina de la Creu Grossa, que a l’instituir-se la figura de les concessions mine­ res va ésser rebatejada amb el nom de mina Càndida.

L’emancipació de l’Amèrica Espanyola Fins el 1825 l’explotació de la mineria de Bellmunt del Priorat fou monopoli de l’Estat, però en aquest mateix any es va deixar pas a la indústria privada, precisament quan la nació perdia la major part de l’Amèrica Espanyola i s’havia de cobrir la demanda interna en matèries primeres. El govern va fer un arrendament formal de les mines, entenguem aquestes les situades a l’actual concessió Règia de Bellmunt del Priorat, per dotze anys, al preu de 25000 reals cada any, al senyor Francisco Puigmartí, un comerciant de Barcelona.

Aquest arrendatari va gastar una quantitat de diners considerable en treballs de desguàs i de reparació, finalitzant aquestes tasques preliminars al desembre de l’any 1826. Durant aquest primer any de treball utilitzà a 106 obrers, aconseguint desguassar la mina Blancardera en tota la seva profunditat, que era d’uns 130 metres, tot per descobrir que a tal profunditat els filons de Galena s’empo­ brien i que les filtracions d’aigua eren molt abundants. Atenent als inconvenients descrits i que es feia necessari un nombre major de fusta per a la fortificació, que era molt cara i escassa, decidí fixar els treballs a uns 70 metres de la superfície.

A partir de gener de 1827 inicià treballs d’explotació a les mi­ nes Blancardera i Espinós, amb una plantilla de 20 operaris, ob­ tenint, segons sembla, considerables beneficis que compensaren l’esforç econòmic inicial. A jutjar per un document de la Inspecció o Direcció Facultativa, pertanyent a 1834, la producció de Galena d’aquestes mines, l’any 1833 era de 9911 quilos mensuals i el 1834 ascendí fins arribar als 24.648 quilos mensuals, unes dades franca­ ment importants per a l’època. En aquells anys la major part de la producció de la Galena era venuda als productors de terrissa per fer-ne el vidrat, doncs gaudia entre aquest sector de molta fama per la seva gran qualitat.

En aquestes dates la Direcció General de Mines rebé un infor­ me descriptiu d’aquestes dues mines, per part de l’Inspector de Catalunya, que després d’un reconeixement sobre el terreny, posà de manifest en el mateix que la mina Blancardera podia produir el doble de Galena que la mina Espinós però en canvi pecava de produir el doble o més d’aigua. Es diu en aquest informe que a la mina Blancardera es beneficiaven tres filons, un de 4 a 6 pams de potència però amb abundant ganga, anomenat «ficada tova», un altre d’un pam de Galena pura, anomenat «senyal de l’orgue», i un altre de dos pams que sembla que va haver de ser abandonat més a dalt que els anteriors, a causa de que s’apagaven els gresols, per formar-se una bossa d’aire enrarit, i era necessari mudar tres tandes d’operaris cada dia de 4 en 4 hores, motiu pel qual es denominà «senyal de les tres lleves».

L’arrendament de les mines frena el seu desenvolupament Els bons resultats obtinguts en un principi foren disminuint. La causa de tal descens l’hem de buscar en el sistema d’arrendaments a tan curt termini que l’Estat practicava en aquella època. Aquesta pràctica provocava que els arrendataris volguessin obtenir el mà­ xim profit en el menor temps possible, aplicant una rigorosa polí­ tica d’estalvi. Això implicava un ús molt restringit de la pólvora, el que suposà un esforç important d’energia muscular, però també que no augmentessin els sous que ja de per si eren molt baixos, i a més que les inversions per a la correcta extracció de l’aigua no arribessin a realitzar-se. Aquesta mala política conduí a una forta disminució del personal obrer, que a finals de 1845 era tan sols d’uns 50 jornalers.

27

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat En finalitzar el contracte d’arrendament amb el senyor Sebas­ tián Serrahima, l’any 1847, l’Estat firmà un altre contracte d’arren­ dament de les mines Espinós, La Blancardera i La Cresta, fundat amb les mateixes bases que regiren l’anterior, al senyor Domingo Sentís. Degut als motius esmentats, al febrer de 1848 tan sols es treballava a la mina Espinós. Per Reial Ordre de 18-6-1850 l’arren­ dament es va resoldre a favor dels senyors José Gordon i Ramón Urarte per deu anys més, període en que va iniciar-se l’explotació de la galeria Règia que anys més tard donaria nom a una de les concessions més importants de tota la conca.

La mina Espinós havia assolit unes notables dimensions, tenia des de la galeria de desguàs fins la major profunditat de la mina una distància en vertical d’uns 95 metres, i de la mateixa galeria fins a dalt, a la boca del pou del Volant, uns 40 metres. S’avançava mitjançant barrines, el desguàs i l’extracció de Galena es feien amb l’auxili de simples torns de mà, de forma molt penosa. Part de l’ex­ tracció de l’aigua ocupava diàriament a uns 20 nois que per espai de dues hores ascendien manualment els cubs carregats d’aigua des de la part més baixa de la mina fins la caldera del pou-fondo, tot plegat uns 80 metres! Llavors aquesta aigua era pujada per dife­ rents pous des de la profunditat dels 80 metres del pou-fondo fins la superfície, aquesta tasca ocupava diàriament uns vuit homes fins al migdia (Jusue, 1851), (i avui molts treballadors es queixen de que són explotats!).

Totes les labors d’aquestes mines en realitat eren un conjunt d’excavacions summament irregulars. La falta de regularitat era deguda al sistema d’arrendaments que utilitzà l’Estat, formalitzant contractes a tan curt termini de temps que els arrendataris es limi­ taven a l’interès del moment, arrencant mineral sense una bona planificació prèvia, sense estudis tècnics i economitzant, com ja s’ha dit, fins extrems insostenibles.

labors reconegudes es trobaven dividides en cinc pisos, amb dife­ rents pous en cada un d’ells.

Per la descripció del senyor Eusebio Sánchez sabem que la distància entre el primer pis, des de la boca del pou superficial, anomenat cros-fort, fins al nivell de la galeria de desguàs, era de 53 metres, del pis primer al segon en el pou de la Bombanueva 18 metres, del 2n al 3r pis al pou Rus 18,75 metres, del 3r al 4t pis al pou Boter 13,60 metres, del 4t al 5è pis al pou Nuevo 17,70 me­ tres i que per sota del 5è pis 7 metres, essent la profunditat total de la Blancardera de 123,05 metres (figura 8).

Exceptuant la galeria de desguàs, la resta de labors en longi­ tud eren molt sinuoses i irregulars, trobant-se compreses totes elles dins d’un rectangle de 120 metres de llarg per 60 d’ample, mesurat des de l’eix del pou superficial. Per la disposició i forma de les labors s’obtenia una ventilació natural, que permetia respirar fàcil­ ment i treballar en condicions en qualsevol punt de la mina.

Rara vegada s’utilitzà pólvora en les excavacions, pels motius ja exposats, ja que quasi sempre es desprenia la roca en llenques.

Per això, treballant a tascó per arrencar els fragments, aquest siste­ ma estalviava despeses en pólvora i metxes i conservava fresca la mina. Això, unit al baix preu dels jornals, va permetre als arrenda­ taris obtenir beneficiosos resultats.

Les tasques a la mina Blancardera podrien haver cessat definiti­ vament l’any 1863, doncs ens consta que durant l’any 1864 restava sense activitat i novament inundada. De fet, tant la mina Blancar­ dera com la mina Espinós i la mina La Cresta mai més van ser explotades com a mines independents, ja que al ésser alienades per l’Estat l’any 1868, passaren a formar part de la concessió Règia, i continuaren en aquest estat fins que l’any 1928 s’iniciaren tasques de reconeixement des de la nova mina Règia.

La primera gran crisi de la Borsa i la nova Llei de Mineria

La primera cita documentada d’aquesta mina la trobem en la Reseña físico-geológica de la provincia de Tarragona publicada en el Butlletí de la Comissió del Mapa Geològic d’Espanya l’any 1877 pel senyor Gombau. Isidro Gombau i Bet va ésser l’últim director facultatiu de les Minas de Falset mentre aquestes encara estaven en poder de l’Estat, i també en va ser el seu interventor. Quan les mines foren alienades per l’Estat ell sol·licità diverses concessi­ ons, convertint-se en empresari miner. Com a funcionari de l’Es­ tat col·laborà amb la Comissió del Mapa Geològic d’Espanya, i la ressenya esmentada és fruït d’aquesta col·laboració, malgrat que aparegué datada al maig de 1877 la va preparar deu anys abans juntament amb l’enginyer Agustín Martínez Alcívar i per tant les dades es refereixen a un període anterior a 1867.

En el treball del senyor Gombau podem llegir-hi la següent re­ ferència: «en la mina del Mas de Pellejá (Sic), es van obrir labors d’alguna consideració sobre un filó en rosari, traient algunes tones de mineral. Es van presentar abundants aigües i es van abandonar per complet les labors». El mineral a que fa referència ens diu que era Coure Gris i Coure Piritós és a dir Tetraedrita o Tennantita i Calcopirita.

Si tenim en compte les dades ressenyades fins ara i el fet que en els treballs del senyor Amalio Maestre, on descriu de manera molt detallada i exhaustiva la zona minera de Falset, Bellmunt i el Molar envers els anys 40 del segle XIX, no existeixi cap refe­ rència a aquesta mina ni tampoc en l’Estadística Minera, podem deduir que les labors citades haurien tingut lloc en el període que va de 1845 a 1863.

Tenint en compte que Isidro Gombau va escriure aquesta res­ senya abans de l’any 1867 i en passat, podem fàcilment deduir que en aquest any no tan sols les labors estaven completament para­

La mina Joaquina Primera

Poc abans de finalitzar aquest darrer contracte, les mines resta­ ren tancades durant els anys 1859 i 1860. Al 1857 s’havia produït a Barcelona la primera gran crisi de la borsa. De fet, era un problema d’àmbit internacional, que conduiria a una crisi encara més gran l’any 1866. Eren anys dolents per a les diverses indústries del país i la mineria es va veure també afectada.

Com ja havia fet anteriorment, l’Estat, per mediació de l’arti­ cle 75 de la nova Llei de Mineria del Regne, el 6 de juliol de 1859 es va reservar quatre mines, La Cresta, l’Espinós, la Blancardera i la Règia, a l’actual terme municipal de Bellmunt del Priorat, que llavors encara pertanyia a Falset. Aquest fet confereix de nou un mèrit de rellevància estatal a les mines de Falset, doncs l’Estat per mediació d’aquesta norma només es reservà uns jaciments que seguien estant entre els més importants del món, com les mines de mercuri d’Almadén i Almadenejos a Ciudad Real, les de coure de Riotinto a Huelva, les de plom de Linares a Jaén i d’altres quatre àrees mineres de l’Estat entre les que hi havia les mines de Falset.

Un fastuós patrimoni que no fou capaç de gestionar.

Radiografia d’una mina Segurament durant l’any 1861 l’Estat va tornar a arrendar les mines. Ignoro el nom de l’arrendatari, però sabem que l’any 1862 tingué efecte el desguàs de la mina Blancardera, que havia romàs inundada des de l’any 1837. En aquest mateix any va ser recone­ guda minuciosament pel cap del districte miner el senyor Eusebio Sánchez, junt amb l’enginyer segon de les mines, el senyor Eduar­ do Riu. D’aquesta visita es conserva una detallada descripció. Les

28

Història litzades sinó que ja duien diversos anys en aquesta letargia, i en aquesta situació es van mantenir fins que el 24 de febrer de 1899 el senyor Ramon Tosquellas i Julià, enginyer industrial i un bon coneixedor de la regió va sol·licitar la demarcació de la mina de plom Joaquina Primera, l’acta de demarcació la va aixecar el se­ nyor Lluís Marià Vidal el 14 de juliol de 1899, Ramón Tosque­ llas el dia 4 de novembre de 1899 cedeix la concessió de la mina Joaquina Primera al senyor Federico Albiñana i Vila que quedà en propietat i sota la raó Folch i Albiñana. De l’estudi dels informes interns d’aquesta companyia sabem que la mina Joaquina Prime­ ra al costat de les concessions Teresa i Juanita, formaven un petit grup miner compost per 51 pertinences on es van practicar alguns treballs d’investigació els quals van posar en evidència l’existèn­ cia de quatre filons mineralitzats, que arribaven en alguns punts a una potència de 20 i 30 cm de mineral, en aquest cas Galena. Però aquests treballs es van abandonar progressivament en el moment que la companyia Folch i Albiñana va adquirir el dia 11 de juli­ ol de 1901 tots els drets i accions que posseïa la Compagnie des Mines de Bellmunt sobre mines a Bellmunt del Priorat i al Mo­ lar. Encara que els filons investigats en aquesta mina no eren gens menyspreables, les filtracions d’aigua van arribar a ser importants, de més de 300 m3 per dia, i per al desguàs d’aquest volum d’aigua hagués estat necessària una inversió considerable en una instal· lació mecànica per a la seva extracció, però la política econòmica de la companyia Folch i Albinyana estava orientada a concentrar tots els seus esforços en l’explotació dels grups miners més im­ portants el d’Eugènia i el de Règia, de manera que les pertinences d’aquesta mina van quedar en reserva per a la companyia propi­ etària i es paralitzaren els treballs que es portaven a terme, per aquest motiu s’entén que les labors de la mina Joaquina Primera mai van ser importants.

Figura 8. Galeria de desguàs de la mina Règia Antiga, a Bellmunt del Priorat. Foto: Sr. Ramon Salaet Bartolomé, 1999.

molt a prop del nucli urbà, es tracta de les anomenades Lola, Linda Mariquita i Antoñita, que des de l’inici de les seves respectives investigacions, exploracions i explotacions, les tres concessions formaren una sola mina, primer coneguda com mina Lola i poc més tard com mina Linda Mariquita, nom amb el qual és encara coneguda avui dia.

A principis del 1861, la mina Lola era la més gran del Molar i una de les més importants del Priorat i a la qual es treballava amb més constància. S’explotaven tres jaciments, amb filons de Galena irregulars, la potència màxima dels quals era de 30 cm. S’extreien mensualment entre 6300 a 8300 quilograms de Galena. Per atendre les tasques interiors i les tasques i serveis exteriors es tenia con­ tractats a uns 30 obrers. Els treballs a l’interior de la mina tenien lloc per sobre del nivell d’aigües, és a dir, que no es portaven a ter­ me treballs per sota dels 182,35 metres sobre el nivell del mar o, el que és el mateix, per sota de 51,29 metres comptats des de l’actual bocana del pou mestre de la mina Linda Mariquita.

El 1860, es començà a obrir una galeria en una concessió con­ tigua a la mina Lola. La nova mina fou batejada amb el nom de La Unión. L’any següent les investigacions en aquesta mina ja havien posat al descobert un filó de Galena que proporcionà unes 25 tones de mineral, les quals van permetre cobrir tots els costos en que s’havia incorregut fins el moment. En aquell any la mina comptava amb una plantilla de vuit obrers.

En aquest mateix període al qual m’estic referint, sabem que es treballava amb bons resultats una antiga mina anomenada Los Dos Amigos oberta al paratge de les Solanes del terme municipal del Molar, i que sembla que ja podria haver estat en funcionament en el segle XVIII. Vuit obrers beneficiaven un filó de Galena que en alguns punts arribava als 70 cm de potència, amb ganga de Cal­ cita, Baritina i Quars. Degut a l’al·ludida manca de documentació no m’ha estat possible situar aquesta mina en el panorama miner contemporani, però crec que podria tractar-se de l’actual mina Rai­ munda. Una altra mina, els treballs dels quals són també molt an­ tics, és l’anomenada Tres Filones. Podrien ésser d’igual antiguitat que els de la mina Los Dos Amigos. Les seves labors es trobaven molt properes a les instal·lacions actuals de la mina Raimunda, i en un reconeixement portat a terme l’any 1861, pel cap del districte miner, es pogué reconèixer un filó de 22 centímetres de Galena.

Donada l’abundància i potència dels filons de Galena que exis­ teixen al terme municipal del Molar, els resultats de les explota­

Les mines del Molar, un oblit en la història La pròpia toponímia del Molar ja ens suggereix una vinculació directa amb la suficiència del seu subsòl, al qual hi abunda molt els gresos vermells del Buntsandstein, que s’han utilitzat tradicional­ ment com a pedra d’esmolar. Però la veritable riquesa de la qual poden i han de sentir-se orgullosos els molarencs és, sens dubte, la que agombolen els nombrosos jaciments minerals, distribuïts per tot el seu terme municipal, al costat dels quals sorgí una important indústria minera que els explotà intensament durant un període continuat de més de cent anys entre els segles XIX i XX. En justícia haig d’apuntar que els jaciments de plom del Molar han estat dels més importants de Catalunya després dels del poble veí de Bellmunt del Priorat, i que són una valuosa reserva, a tenir molt present pel govern, d’importants elements, com el cinc, el cadmi, indi, gal·li i germani, que són avui per avui imprescindibles i insubstituïbles en nombroses aplicacions industrials.

Les primeres notícies fidedignes sobre l’explotació moderna de mines en l’actual terme municipal del Molar es remunten a mitjans dels segle XIX (Madoz, 1849) assenyala que ja a la primera meitat del segle XIX s’hi havia explotat mena de coure, probablement es referia a la mina que posteriorment s’anomenaria Linda Mariquita.

Abans de continuar, he d’aclarir al lector que la utilització de l’ad­ jectiu actual és degut a que els 22,85 km2 d’extensió que formen el seu terme municipal, varen estar agregats fins el 1850 al municipi de Garcia, a la comarca de la Ribera d’Ebre.

Els inicis de la mineria contemporània al Molar De l’estudi dels pocs documents que he pogut aconseguir de les mines que es troben al terme municipal del Molar, es desprèn que envers l’any 1851 foren demarcades tres concessions mineres

29

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat La notícia causà gran satisfacció entre els geòlegs i enginyers de mines de l’època. Aquest col·lectiu havia manifestat en diverses ocasions la seva opinió de que qui millor podia fer rendibles aque­ lles explotacions era la indústria privada i no el govern. Eren els símptomes inequívocs de l’obertura del país cap a un model socioeconòmic aleshores més obert i modern, el capitalisme.

D’acord amb el que preceptuava l’article vuitè de la Llei de Pressupostos de data 4 de maig de 1862 es va acordar per l’Es­ tat treure a pública subhasta l’alienació de les mines Blancardera, Espinós, La Cresta i Règia en un sol lot indissoluble, junt amb els béns immobles. Tot plegat quedava comprès en un rectangle de 900.000 metres quadrats de superfície, el perímetre del qual cons­ titueix l’actual concessió Règia. La taxació realitzada per personal facultatiu a fi d’establir el preu mínim admissible per sortir a sub­ hasta, fou de 32.087 escuts, 30.000 corresponien a la valoració de les mines i els 2.087 restants a la resta de béns.

La subhasta es celebrà el dia 1 de març de 1867 a la Dirección General de Minas de Madrid i simultàniament a Tarragona, encara que sense arribar a tancar cap venta. La segona subhasta tingué lloc l’11 d’octubre d’aquell mateix any, encara que es fixà un preu de 22.500 escuts, és a dir, un 25 % menys que a la primera con­ vocatòria, però el resultat va ser el mateix. Finalment, el dia 27 de febrer de 1868, s’adjudicaren les mines junt amb els béns mobles i immobles pel mòdic preu de 18.000 escuts al senyor Mariano Latorre. M’he permès emprar l’adjectiu mòdic a l’indicar el preu final pagat per aquella empresa, perquè 18.000 escuts era el preu que es pagava en aquells anys per tan sols 120 tones de Galena, és a dir, la producció bianual de la mina Inocenta (actualment integrada a la mina Eugènia).

Figura 9. Galeria de desguàs de la mina Ramona del barranc Fondo, a Bellmunt del Priorat. Foto: Sr. Ramon Salaet Bartolomé (juliol 2000).

cions mineres de mitjans segle XIX podien haver estat molt més favorables, d’haver estat guiades les tasques pel personal facul­ tatiu i d’existir un preconcebut pla d’investigació i d’explotació.

Aquells empresaris minaires eren el més semblant a aquells aven­ turers que per les mateixes dates s’havien llençat a l’explotació de petites mines d’or a Califòrnia, carregats d’esperança però amb escassos coneixements previs de mineria, la dura vida dels quals, d’una manera més o menys fidedigna, s’ha encarregat de recrear la indústria cinematogràfica.

LA MINERIA DEL SEGLE XIX A PARTIR DE LA LLEI DE 1868

Argent a Bellmunt: una realitat efímera L’any 1864 començà l’obertura de la galeria de desguàs de la mina Ramona amb entrada des del barranc Fondo al terme muni­ cipal de Bellmunt del Priorat i la construcció del seu pou mestre (figura 9). Aquestes tasques tallaren un filó que contenia Argent i Clorargirita, del que se’n va beneficiar el preuat metall. Aquesta troballa va permetre als pocs col·leccionistes de minerals de l’èpo­ ca obtenir alguns exemplars de clorur d’argent, que es conserven en algunes col·leccions històriques, però, desgraciadament, no te­ nim notícia de que es conservés cap exemplar d’Argent. L’any se­ güent el pou mestre de la mina Ramona havia arribat als 27 metres de profunditat. S’instal·là un torn de cavalleries per a l’extracció i el desguàs, i es construí una bona casa per alberg d’obrers, ma­ gatzem i administració, que encara avui es conserva. El propòsit de l’obertura d’aquest pou era esbrinar la importància de quatre filons de Galena que s’explotaren durant l’antiguitat fins el nivell de les aigües, i també reconèixer el filó on es trobaren els exem­ plars d’Argent i Clorargirita. Però sembla que en aquesta mina els filons de Galena es presenten de manera molt més irregular que a la resta de mines de la zona, el que motivà el seu tancament per la dificultat de trobar enriquiments minerals, i no es varen reprendre fins a principis de l’any 1871.

La Llei de 1868, per fi les concessions mineres L’any 1868, després de la insurrecció progressista que destro­ nà la reina Isabel, es constituí un govern provisional presidit pel general Serrano. Sota la seva autoritat es va redactar una nova le­ gislació minera el desembre d’aquell mateix any, que va instituir la figura de les concessions mineres, que varen poder ser cedides pels governadors civils de les províncies amb caràcter perpetu.

D’ençà de la promulgació d’aquesta llei les mines restaren deli­ mitades per concessions mineres, que consisteix en la cessió del dret d’aprofitament sobre uns jaciments minerals de domini pú­ blic a favor d’un ciutadà o empresa sol·licitant. Cada concessió delimitada rep un número de registre i un nom, el qual no sempre guardarà relació amb el nom de la mina existent o iniciada de nou en ella.

De manera que a partir de l’any 1869 els concessionaris de mi­ nes varen passar a ser els vertaders propietaris de les explotacions.

Aquest fet propicià la inversió en aquest sector i el conseqüent des­ envolupament d’una veritable indústria (figura 10).

Consolidació de l’actual Grup Règia Entre els dies 16 i 29 de setembre de 1868 l’enginyer José Man­ seta, acompanyat per l’interventor de les mines de Falset el senyor Isidro Gombau i per Ramón Cabré, capatàs de les esmentades mi­ nes, va procedir a la demarcació de les parts venudes, en pública subhasta aquell mateix any, en 15 pertinences mineres. El senyor Mariano Latorre finalment les va cedir amb aprovació de s’Altesa Regent del Regne el 28 d’agost de 1869 al senyor Rogelio Hernán­ dez Viciana.

L’Estat subhasta les mines de Falset El dia 26 d’octubre de 1866 es publicaren a La Gaceta un plec de condicions per l’alienació de les mines de plom de Falset.

Aquest conjunt de clàusules i condicions venia a donar compli­ ment a la decisió que prengueren les corts l’any 1861 d’autoritzar al govern per poder-les vendre, resolució que va aparèixer a la Llei de Pressupostos per l’any 1862.

30

Història

Figura 10. Minaires de Bellmunt del Priorat en una imatge dels anys 1870. Molts d’ells porten llànties d’oli. A remarcar que la manera de vestir (amb espardenyes, faixa i barretina) no es diferenciava en res de la dels pagesos. Foto cedida per Teresa Piñol Cervera, dipositada a l’associació Carrutxa.

El senyor Rogelio Hernández Viciana constitueix el 25 de no­ vembre de 1870 la societat Metalúrgica de Falset que passà a ser la propietària de les mines, mentre que l’explotació va córrer a càrrec del senyor Gaspar Esteban Sánchez, qui posseïa el 9 % de l’esmentada societat, prèvia signatura d’un contracte d’arrenda­ ment de les mines per un període de 14 anys. El senyor Esteban va fundar una companyia el 29 d’abril de 1871 per emprendre aquesta labor. Però, el 21 de desembre de 1881, la societat arrendadora i la societat arrendatària decideixen de mutu acord rescindir el con­ tracte d’arrendament. La societat arrendatària tenia dos crèdits, un de 9.871,62 pessetes i un altre de 5.691,29 pessetes, que varen ser adquirits pel senyor Julio Lahousse Sierens el 25 de maig de 1897 i el 17 de desembre de 1898, respectivament, posteriorment adqui­ riria 34 de les 100 accions de la societat arrendatària.

De manera que Julio Lahosse i Sierens fou nomenat en Junta General Ordinària, celebrada a Madrid el dia 9 d’abril de 1897, president de la junta Directiva de la societat Metalúrgica de Falset, assumint la direcció i administració de les mines. El citat senyor Lahousse era enginyer de professió, natural de Gante, Bèlgica, però residia a Barcelona on es dedicava al comerç i on va morir el 14 de novembre de 1903. Malauradament les fortes càrregues i gravàmens que afectaven la tresoreria del senyor Lahousse l’obli­ garen a dimitir d’aquests càrrecs en la junta del dia 28 de febrer de 1900, essent nomenat en el seu lloc Ernesto Dupnet, aquest en representació dels membres de la societat Compagnie des Mines de Bellmunt, una companyia creada íntegrament amb capital belga

i amb seu social a Amberes. Tanmateix va cedir, renunciar i tras­ passar al senyor Ernesto els crèdits i accions i diverses concessi­ ons mineres. De manera que quatre mesos després, es va redactar l’escriptura d’aquesta cessió i la societat Compagnie des Mines de Bellmunt representada pel senyor Attilio Pes, adquiria la propietat de les quatre mines de la societat Metalúrgica de Falset, consoli­ dant el futur vedat Règia.

Els inicis d’una gran mina Per tradició oral sabem que molts pagesos del municipi de Bellmunt del Priorat que trobaven Galena a les seves terres mentre treballaven el camp, la guardaven i la venien al senyor Cervera, un veí de Bellmunt del Priorat i, a la vegada, propietari d’algunes terres en aquest terme. Al seu torn, el senyor Cervera la venia als terrissaires pel vidrat de la terrissa. En una d’aquestes finques, no més allunyada d’uns 250 metres del poble de Bellmunt del Priorat, precisament, en els terrenys on avui hi ha construït l’edifici d’es­ til modernista de la casa de les mines, abundaven aquests tipus d’afloraments, i la Galena era d’una qualitat excepcional. Això no va passar inadvertit al senyor Antonio Sentís i Mestre, natural de Bellmunt del Priorat, resident a Barcelona i dedicat professional­ ment a la mineria. Aquells terrenys eren francs i registrables, de manera que el senyor Sentís va iniciar els tràmits per sol·licitarne la titulació. Acomplerts els tràmits legals, el dia dos de juny de 1870 va registrar quatre pertinences mineres amb el nom de mina Inocenta. Immediatament va iniciar-hi treballs d’exploració

31

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat Gombau va vendre aquesta mina a la companyia Folch i Albiñana per un import oficial de 7.000 pessetes.

L’any 1873, al terme municipal de Bellmunt del Priorat, la Compagnie des Mines de Bellmunt fou la primera empresa en de­ marcar, amb molt bon criteri, entre d’altres, les concessions Rè­ gia, Eugènia, Antonieta, Mercedes y Teodora. En aquesta última concessió es trobava l’antiga mina dels Grinyons. Aquestes per­ tinences mineres es convertirien més endavant en un dels vedats miners més importants d’Espanya.

i al cap de tres anys ja havia obert un pou de secció rectangular amb diverses labors interiors. Avui aquest pou no existeix perquè va ésser tapat de runa i va servir de fonament per a la construcció de la referida casa de les mines envers l’any 1905. Aquesta mina, tot i haver estat batejada amb un nom prou encertat, es va conèixer popularment com a mina del Barrusta, probablement era el motiu o sobrenom del senyor Sentís, però ens haurem de quedar amb el dubte per haver-se’n perdut la memòria històrica.

S’estimula la inversió privada

La Tercera Guerra Carlina i la crisi de 1877

El senyor Isidro Gombau i Bet va ésser l’últim director faculta­ tiu de les mines de Falset mentre aquestes encara estaven en poder de l’Estat, i també en va ser el seu interventor. Quan les mines són alienades per l’Estat ell sol·licità diverses concessions, convertintse en empresari miner. Com a funcionari de l’Estat col·laborà amb la Comisión del Mapa Geológico de España. Precisament, el maig de 1877 va publicar la Reseña físico-geológica de la provincia de Tarragona, obra preparada deu anys abans juntament amb l’engi­ nyer Agustín Martínez Alcívar.

Precisament, a tan sols 330 metres dels treballs de la mina Inocenta aquest senyor en va començar l’explotació d’una altra.

Isidro Gombau i Bet havia sol·licitat el 15 de desembre de 1869 cinc pertinences per a l’explotació de plom amb el nom de mina Marruca (anys més tard seria novament demarcada amb el nom de mina Eugènia). Els treballs d’explotació els va iniciar en el paratge conegut com Els Crossos molt a prop del pou anomenat actualment Alberto. En aquest lloc ja existien labors antigues, tre­ ballades durant el segle XVII i que podien haver estat iniciades al segle XIV. Al principi de l’explotació de la mina Marruca, els dos em­ presaris veïns varen tenir alguna picabaralla per possible solapa­ ment de concessions, però que finalment varen resoldre de manera cordial.

La mina Inocenta va mantenir una regularitat més o menys constant en la seva explotació, mentre que la mina Marruca no va prosperar d’igual manera, car les obligacions del senyor Gombau com a funcionari de l’Estat el reclamaven, de manera que s’instal· là a Madrid envers l’any 1880, data a partir de la qual la mina Marruca ja no consta com a mina productiva. Com després trac­ taré, aquestes dues mines foren adquirides per Julio Lahousse Si­ erens, entre 1896 i 1894, respectivament, que juntament amb les concessions Eugènia, Antonieta, Mercedes i Teodora, consolidaria el vedat de la mina Eugènia tal i com es coneix avui.

D’aquest període no disposem de moltes dades referents a acti­ vitats mineres a la zona. Corrien anys de fortes turbulències políti­ ques: l’11 de febrer de 1873, fou proclamada la República, després de fracassar la monarquia constitucional d’Amadeu I de Savoia, però per tractar-se d’un simple canvi formal, al matí següent ja es començaren a prendre mesures per evitar la creació de juntes revo­ lucionàries i convertir en real allò purament formal. Aquesta situ­ ació es va fer insostenible i conduí a la denominada tercera guerra Carlista, que acabà el 29 de desembre de 1874, al ser proclamat com a rei Alfons XII, qui tingué, sortosament, un regnat pacífic a la Península.

Entre 1874 i 1875, totes les mines de l’àrea de Falset, Bellmunt del Priorat i el Molar estigueren parades, al 1874 a causa de la guerra i al 1875, a pesar d’haver acabat la lluita, pel gran clima de terror creat entre la població, per petites partides d’indesitjables que continuaven al país.

Els anys següents a la guerra, els treballs a les mines consistiren més en extreure restes de filons de les antigues labors que no pas en prosseguir amb una explotació racional de les mines. La crisi del plom a Europa l’any 1877 contribuí a augmentar el desànim dels empresaris minaires. Precisament, en aquest any la producció total de la mina Linda Mariquita al Molar i de la mina Inocenta (futura mina Eugènia) a Bellmunt del Priorat, que foren les úniques de tota la zona del Priorat a les quals es van sostenir treballs d’explotació, fou tan sols de 80 tones de Galena, minsa producció que es va vendre íntegrament a peu de mina a la indústria terrissaire local a 24 pessetes els 100 quilos de mineral.

Durant els anys següents entre 1876 i 1883 només s’explotà la mina Inocenta al terme municipal de Bellmunt del Priorat, i sem­ bla ser que amb bastant bons resultats, a jutjar per la producció de l’any 1876, que fou de 50 tones de Galena d’excel·lent qualitat.

Però no en tots aquests anys la producció va ser tan generosa, hem de tenir molt present que en aquest breu període de temps aquesta indústria, encara en estat embrionari, va haver de superar la du­ resa d’una guerra civil i la crisi industrial que afectà a tot Europa el 1877. Per posar un exemple, l’any 1881 es van extreure tan sols 30 tones de Galena.

Per ajudar a completar millor la visió retrospectiva d’aquesta explotació, podem afegir que els jornals dels operaris que treballa­ ven a l’interior de la mina era de 2 pessetes per als homes, 1 pesseta per als nois i de 0,75 pessetes per a les dones, i que el preu de 100 quilos de Galena es pagaven a una mitjana de 20 pessetes.

Els nous empresaris miners La nova Llei de Mines aportà amb timidesa una desitjada lli­ bertat que estimulà la inversió privada en la mineria, fins i tot dels petits inversors que es convertien en empresaris minaires, com la família Abelló de Reus, que a principis de l’any 1871 treballà la mina Ramona en reconèixer petits filons de Galena. Malaurada­ ment, l’explotació va haver de ser tancada pels fets esdevinguts al país.

Tanmateix, el 5 d’agost de 1872 el senyor Isidro Gombau i Bet, va sol·licitar 8 pertinences mineres amb el nom de mina Jalapa, en els terrenys on antigament havien obert una galeria d’explotació minaires nouvinguts, coneguts a nivell local com els andalusos. La mina fou demarcada el 4 de juny de 1873. Els treballs d’exploració es varen haver d’interrompre degut als greus problemes socio-polí­ tics pels que travessava el país, de manera que les primeres produc­ cions oficials fan referència a 40 tones obtingudes l’any 1883, però la producció va anar disminuint, experimentant un augment envers els anys 1890 i 1891. Finalment, el 9 de juliol de 1900 el senyor

Es condicionen les mines per als esdeveniments futurs Tenim constància que el 1881 s’havien començat treballs d’in­ vestigació i preparatoris a la mina Jalapa al Molar i s’iniciaren els treballs per desguassar les labors de les concessions, Lola, Linda Mariquita i Antoñita en aquest mateix terme. El resultat d’aquests condicionaments es va materialitzar a l’iniciar les tasques d’explo­

32

Història tació, de manera que dos anys més tard de la mina Jalapa s’extra­ gueren 10 tones de Galena i foren 40 tones del mateix mineral les que produí la mina Linda Mariquita.

L’any 1882, la Compagnie des Mines de Bellmunt realitzà al­ guns treballs de preparació i reconeixement superficial a la mina Règia a Bellmunt del Priorat, sota la direcció del seu Enginyer en cap el senyor Attilio Pes Susavella, però sense iniciar-se cap feina efectiva d’explotació.

Després de totes les convulsions que va patir el país, la mineria es va anar revivint i s’inicià un difícil i lent camí que conduiria a la comarca del Priorat a brillar amb llum pròpia en la indústria minera peninsular.

en galeries subterrànies, situades al nord del poble del Molar i en alguns punts del terme del Masroig. Actualment cap d’aquestes mi­ nes estan operatives i totes elles estan ensulsides.

El sulfur de ferro, un compost penalitzant La mina Inocenta va haver de romandre parada des de mitjans de 1884 a mitjans de 1887 degut a diversos problemes, com la baixa demanda de plom, l’augment del preu dels jornals o la baixa producció, encara que el principal motiu el causà la venda de di­ ferents partides de Galena, extreta entre 1883 i principis de 1884, que contenien un alt percentatge d’impureses de sulfur de ferro, que resultà ésser altament perjudicial per a la indústria dels seus principals clients, els terrissaires de les províncies de Tarragona i de Barcelona, els quals desacreditaren temporalment el prestigi que tenia aquesta mina per l’excel·lent qualitat del seu producte. A mitjans de 1887, una vegada superada aquesta crisi, es van iniciar noves tasques preparatòries per posar en comunicació treballs ja existents, millorant així la infraestructura de la mina que els per­ metia poder obtenir millors rendiments en el futur.

La Galena apta per al vidrat de vaixelles es venia, principal­ ment, als terrissaires de Barcelona. El transport d’aquest mineral es feia en carros, una dotzena de carros tirats per tres cavalls, cada un dels quals acostumava a sortir de Bellmunt del Priorat els dilluns.

Realitzaven una primera parada a prop de Tarragona i després fins a Barcelona, procurant tornar carregats de les provisions necessà­ ries, en dissabte i així poder descansar el diumenge. La resta de la Galena, apta per a la fosa, s’exportava íntegrament a Bèlgica.

Per aquestes dates la mina només ocupava a dos picadors i a un peó a l’interior, durant tota la jornada, i a dues dones ocupades en la neteja i escollida de minerals, a l’exterior, durant algunes hores del dia. Les instal·lacions a l’exterior es limitaven a una petita pla­ ça per a la neteja i apartat a mà dels minerals, junt a la boca mina, a un magatzem per minerals i eines, i un petit garbell pel netejat del mineral. Bellmunt del Priorat comptava l’any 1.887 amb una població de 693 habitants, dedicada, principalment, a l’agricultura i molt especialment al cultiu de la vinya i a l’elaboració del seu vi, molt reconegut a nivell nacional i molt apreciat a l’estranger, on l’utilitzaven per elaborar vins generosos, que adquirien elevats preus al mercat internacional.

La pedra de sabó, l’avantpassat dels detergents actuals Al terme del Molar es troba una explotació de la qual es va extreure fins ben entrat el segle XX un mineral que per la seva sin­ gular utilització mereix les següents línies. L’any 1877, es sol·licità a la Dirección General de Obras Públicas, Comercio y Minas, la demarcació d’unes pertinences al terme municipal del Molar, per a l’explotació del que es designà com terres de Batán i que els mola­ rencs venien extraient-ho des de feia segles.

L’administració denegà la concessió al·legant falta de designa­ ció i fins un segle més tard no es tornà a tractar l’assumpte. Al nos­ tre parer, l’error es degué a designar de manera incerta la veritable naturalesa del mineral a explotar, potser per ignorància o potser per excés d’erudició. El cert és que per aquelles dates s’entenia per terres de Batan o de Bataners, concretament a una argila, que avui sabem que està composta principalment per Montmorillonita amb calci, (Na,Ca)0,3(Al,Mg)2Si4O10(OH)2·nH2O, la peculiar estructu­ ra molecular de la qual li confereix la capacitat d’absorbir aigua, olis, substàncies grasses i altres compostos orgànics, i que s’extreia majoritàriament de Gran Bretanya, utilitzant-se per treure a les es­ tofes de la llana, l’oli que s’utilitzava per a la fabricació dels draps i altres teixits. Precisament aquest treball d’eliminar el greix dels teixits s’anomenava abatanar, i els que l’executaven eren coneguts com bataners, derivant d’aquí la seva particular nomenclatura. Els anglesos arribaren inclús a prohibir l’exportació d’aquesta terra per ser de qualitat superior a qualsevol altra coneguda i es presumia que la major qualitat de draps i casimirs de llana anglesa depenien de l’excel·lència d’aquestes terres. És a dir, la terra de Batan era una substància d’altíssim valor comercial i no es corresponia amb el mineral existent a la concessió que pretenien demarcar.

La substància que s’obtenia al Molar era conegu­ da com argila magnesífera o pedra de sabó, que majorità­ riament està formada pel mineral conegut com a Saponita, (Ca/2,Na)0,3(Mg,Fe2+)3(Si,Al)4O10(OH)2·4H2O, i que la gent de l’indret utilitzava com a sabó per rentar roba. A favor d’aquesta substància s’ha de dir, en opinió dels qui la van utilitzar, que tre­ ia taques i deixava la roba més blanca que molts dels productes actuals, però la nova forma de vida que va portar la societat de consum, amb l’aparició dels moderns detergents va sepultar defi­ nitivament l’ús de la pedra de sabó, la utilització del qual només queda en el record d’uns pocs.

Les propietats com a absorbent de taques i blanquejador natural d’aquest mineral són degudes als dèbils enllaços moleculars, que permeten que els cations de l’espai interlaminar siguin intercanvi­ ats fàcilment i aquesta capacitat li permet absorbir certs elements d’origen orgànic, com taques d’oli o d’altres tipus.

Malgrat aquesta primera ensopegada, a la segona meitat del se­ gle XX aquestes argiles van ser explotades a partir d’explotacions

el Molar al capdavant de la producció Sens dubte, l’aturada de les mines de Bellmunt del Priorat, des del 1884 a mitjans de 1887, beneficià la mineria del Molar, que es convertiria per uns anys en el centre productor de Galena del nostre país. El 1885, en tota la província tan sols s’explotaven dues mines, la mina Jalapa i el vedat Linda Mariquita, ambdues al ter­ me municipal del Molar. A la primera, deu operaris, entre homes, dones i nois, van obtenir 18 tones de Galena, que foren ràpidament adquirides per terrissaires locals a boca mina al preu de 80 pessetes per tona. Encara que aquests preus ens poden semblar avui ridículs, hem de tenir present que els salaris que aquests esforçats operaris cobraven per jornal, eren de 2 pessetes els homes, 0,75 pessetes les dones i 1 pesseta els nois. Sé que molts lectors hauran fet càl­ culs ràpidament i hauran arribat a la conclusió de que aquest tipus d’indústria era ruïnosa. Certament no es tractava del negoci més rentable de l’època, però les aparences enganyen, doncs hem de tenir molt present que fins l’any 1893, en que tota la zona del Pri­ orat es va veure atacada per la Phylloxera vastatrix, amb la conse­ qüent destrucció de la totalitat de les seves vinyes, el cultiu de la vinya i la producció dels seus vins, per cert molt apreciats llavors, especialment, pels francesos que l’importaven per millorar els seus propis brous, era la font principal de la seva economia, i els pagesos

33

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat es dedicaven principalment al camp, per la qual cosa el jornal de la mina representava un important complement només en èpoques de menor treball a les vinyes. És a dir, les produccions referides fins a aquesta data, normalment corresponien només a certs mesos de l’any en que no es treballa en el camp.

L’afany per extreure mineral arribava a tots els punts del Pri­ orat on es coneixia l’existència de Galena, fins i tot a mines d’es­ càs interès com l’antiga mina San José, propera a la mina Jalapa, que envers l’any 1885 es va obrir una galeria a uns 200 metres de la carretera que condueix al Molar. Però els treballs en aques­ ta mina mai foren importants: tan sols compta amb un petit pou d’uns 5 metres de profunditat d’on surt una única galeria en di­ recció oest-est i, a jutjar pels seus terregalls, les tasques han de ser escasses. La concessió a la qual pertany va servir anys més tard a l’empresa dels senyors Folch i Albiñana per ampliar els tre­ balls interiors de la mina Raimunda. No hem de confondre aquesta mina amb la del mateix nom, que es troba ubicada al terme muni­ cipal del Masroig.

també molt escassa: tan sols es van obtenir 50 tones de Galena. Les instal·lacions exteriors de que disposava aquesta mina llavors eren molt deficitàries, però permetien, encara que de manera rudimen­ tària, portar a terme els treballs necessaris per preparar el mineral per a la seva venda. Comptava amb tan sols un immoble que feia les funcions de magatzem de mineral i d’eines, petites places on es realitzava el retrencament, separació i apartat del mineral, un pa­ rell de cilindres moguts per una cavalleria que triturava la Galena prèviament separada, i un garbell al qual s’hi rentava el mineral triturat.

En pocs anys i gràcies a la inversió realitzada en millorar les instal·lacions de les labors s’arribà a una zona especialment rica del filó, l’espessor del qual oscil·lava entre 60 cm i un metre. És especialment destacable la producció de l’any 1890, en què es va­ ren extreure 236 tones de Galena, el valor de mercat de la qual fou de 297.000 pessetes.

El senyor Lluís Marià Vidal Mereix una cita especial el fet esdevingut el dia 5 de maig del 1888. Aquest dia el senyor Lluís Marià Vidal i Carreras rebia el càrrec de cap del districte miner de Lleida, que més tard s’amplià amb el de Tarragona, i que ocuparia fins l’any 1891. Lluís Marià Vidal (1842 - 1922) fou un destacat enginyer de mines i un eminent geòleg. Per il·lustrar millor la seva figura m’he près llicència per utilitzar una frase del senyor Maximino San Miguel de la Cámara que el descriu amb una exquisida lucidesa, i diu així: «Pues Vidal fue nada menos que el más culto y completo entre los geólogos ca­ talanes, uno de los más competentes y prestigiosos de España, que figuró y figura en primer lugar en las listas de eximios geólogos del mundo».

Pel seu càrrec intervingué en la delimitació de moltes conces­ sions mineres a la zona del Priorat, tasques que li van permetre visitar nombroses mines en aquesta àrea i en diferents moments de la seva explotació. Per aquest motiu i pel seu apassionat interès per la geologia fou un dels primers científics que recopilà un destacat nombre d’espècies de minerals de gran qualitat a la seva col·lecció, moltes de les quals són actualment algunes de les millors peces que podem admirar al Museu de Geologia de Barcelona (Museu Martorell), entitat que fou la dipositària de les seves valuoses col· leccions.

La producció i el fisc Per a la comprensió global de les xifres de producció i del seu valor pecuniari, he d’advertir al lector, que la majoria d’aquestes dades ens han estat transmeses gràcies a les estadístiques mineres que publicava anualment el govern a partir de les dades que sub­ ministraven les empreses, i era costum entre les societats mineres de l’època, declarar quantitats inferiors per eludir impostos; també val a dir que aquest mal hàbit sembla que era i segueix essent un tret indissoluble en el comportament mercantilista de l’empresa espanyola. El percentatge d’ocultació, en aquells anys, podia ésser de l’ordre del 32 % quan s’estava referint al mineral en brut. Per aquest motiu podem tenir una percepció distorsionada si ens fixem estrictament en les xifres oficials, per la qual cosa hem de tenir molt present aquesta anotació, ja que la realitat és quasi impossible d’esbrinar.

La màquina de vapor A finals del segle XIX, la mina Linda Mariquita del Molar fou notícia per dos esdeveniments singulars. Es posà en funcio­ nament, durant l’any 1885, el primer motor a vapor utilitzat per la indústria minera a la província. Era una màquina de dos cavalls de força que s’utilitzà pel desguàs de les tasques inferiors, que poc a poc anaven adquirint major desenvolupament. Per fi arribà la in­ dustrialització!

Encara que s’estava aprofundint el pou principal i s’ampliaven les galeries de reconeixement, els treballs d’explotació tenien lloc a la galeria més superficial coneguda com Socavón, que proporci­ onà aquell any una producció inhabitual, consistent en 6 tones de Calcopirita, que es van vendre sense tractament previ al preu de 120 pessetes/tona, un ingrés extraordinari que redundà en la millo­ ra de la seva infraestructura.

La prosperitat arribà amb el ferrocarril A l’última dècada del segle XIX, després de superar les pèrdues i crueltat de la guerra carlista i la crisi industrial europea del 1877, la mineria tornà a ressorgir en tot el Priorat, principalment a l’àrea minera de Falset, Bellmunt del Priorat i el Molar. En la meva opi­ nió l’impuls definitiu que possibilità aquest desenvolupament fou l’expansió de la xarxa ferroviària de la línia Reus - Falset, l’estació de la qual s’emplaçà a Marçà, això facilità el transport del mineral i va permetre reduir els enormes costos i els grans esforços que per la indústria d’aquest sector suposava el transport en aquells anys. Contribuí, a més a més, a obtenir millors preus per als mine­ rals extrets, doncs donada la desfavorable situació geogràfica que l’abrupta orografia del terreny imposava a la majoria de les explo­ tacions del Priorat i el fet que aquestes acostumaven a estar allu­ nyades de les vies de comunicació més importants, impedien tenir accés a un mercat que demanava cada cop més quantitat de metall i això comportava que molts minaires es veiessin en l’obligació de vendre a boca mina i a baix preu el producte obtingut després de durs jornals arrencant amb tenacitat aquella riquesa a la qual la terra semblava aferrar-se amb gran força. De manera que l’arribada del ferrocarril els va permetre poder donar una sortida més digna a

La mina Jalapa A la mina Jalapa també al Molar, a fi de millorar el sistema de ventilació i a la vegada investigar els afloraments en profunditat, s’obrí l’any 1887 un pou al cim del turó per comunicar amb les labors inferiors. Aquesta operació facilità el seguiment del filó, que presentava un cabussament quasi vertical, un fet geològic corrent a les mines d’aquesta àrea. Durant l’estudi de viabilitat d’aquest, van poder adonar-se’n de que la potència mineralitzada era molt variable, arribant als 55 cm en alguns punts del seu recorregut. Els treballs d’extracció en aquest any foren escassos, degut a les millo­ res que estaven portant a terme i, conseqüentment, la producció fou

34

Història les seves produccions i cobrir la gran demanda que existia, tant en l’àmbit nacional, com internacional.

Nous horitzons El lector ha de tenir present que fins a finals del segle XIX el destí de la major part de la Galena obtinguda a les mines del Priorat, era utilitzada pel vidrat dels atuells de terrissa. Si el miner desitjava vendre la seva producció directament havia de fer arribar el mineral fins a Barcelona, que era el principal consumidor, a ni­ vell estatal, de la Galena d’aquesta comarca. El transport d’aquest mineral, com ja he apuntat anteriorment, s’havia de fer en carros, i la durada del dur viatge podia suposar perdre quasi tota la setmana.

Això indubtablement suposava uns costos que la majoria de les petites empreses mineres que obraven les mines del Priorat no es podien permetre. Però amb el ferrocarril això canvià i va permetre embarcar al port de Tarragona la producció amb destinació a les foneries de Cartagena, donat que a Catalunya encara no s’havia muntat cap instal·lació d’aquestes característiques, la qual cosa va permetre vendre el producte per a un ús diferent del que fins llavors havia tingut i obtenir un millor preu.

Com a dada complementària i que ens il·lustra perfectament la dificultat del transport que oferia l’orografia del terreny, haig d’assenyalar que el temps que es tardava en transportar en cava­ lleries el mineral des de la mina Jalapa del Molar a l’estació del ferrocarril a Marçà, era de dues hores i mitja. Extrapolant aquests xifres i retrocedint hipotèticament uns anys, quan no es disposava de ferrocarril, els esforçats minaires que haguessin desitjat embar­ car les seves escasses produccions des del jaciment fins el port de Tarragona, haguessin necessitat un mínim de 7 hores en arribar, a part del necessari descans per als animals i les persones i després tornar. Un luxe impensable.

Figura 11. Preparació de les infraestructures de la mina Eugènia, vers el 1901: es torcen amb l’ajuda de cavalleries els rails per a la circulació de les vagonetes. En segon terme, a la dreta, es veu un amuntegament de travessers de fusta per subjectar aquestes vies. Es veu el pou mestre, ben arrecerat de la pluja. A remarcar que al poble de Bellmunt del Priorat, al fons, encara no hi ha la colònia minera. Foto de Lluís Marià Vidal, dipositada al Centre Excursionista de Catalunya.

La fil·loxera, entre l’ocàs i el ressorgiment L’any 1893 tota la zona del Priorat va patir els fatals efectes de la Phylloxera vastatrix. Es tracta d’un insecte d’origen americà que ataca la base de la vinya i produeix en poc temps la seva mort, degut a la ràpida reproducció d’aquests artròpodes. Fou introduït a França sobre l’any 1865, des d’on es va estendre cap a Catalunya causant la destrucció total de les vinyes. Això acabà amb tota la riquesa vinícola de la zona, font principal de la seva economia, de la que depenien quasi tots els seus habitants, veient-se tota aquesta comarca empobrida per aquest fatal esdeveniment. Molta gent va haver d’emigrar i els que continuaren començaren a repoblar les seves terres amb ceps americans, resistents a la fil·loxera, que pos­ teriorment barrejaren amb races autòctones, obtenint a llarg termini resultats molt satisfactoris i novament vins de qualitat reconeguda internacionalment.

Però els primers anys van ser molt durs, es va haver de recórrer a una nova font de recursos pel sosteniment de la comarca, que recaigué en la vella producció minera de la zona, de manera que paradoxalment aquell funest any, significà per una part de la po­ blació del Priorat, l’enfonsament d’un sistema secular de riquesa i el ressorgir d’una indústria que es convertiria als pocs anys en la seva principal font d’ingressos. A la vegada aquesta comarca esdevingué un important centre miner de referència a tot Espanya i conegut a Europa, per la qualitat dels seus productes.

Figura 12. Entrada a les instal·lacions de la mina Eugènia el 1901, explotada per la companyia Minas de Bellmunt. En segon terme s’albiren les instal·lacions del pou mestre. Al fons, el Puig del Sarraí. Foto de Lluís Marià Vidal, dipositada al Centre Excursionista de Catalunya.

desembre de 1895 a Amberes, Bèlgica, va demarcar 4 pertinences amb el nom de mina Eugènia, al lloc on el senyor Isidro Gom­ bau havia obert la mina Marruca. En la mateixa data sol·licità la demarcació de les concessions Antonieta, Mercedes i Teodora, en terrenys adjacents a la mina Eugènia. L’acta de demarcació fou aixecada pel senyor Lluís Marià Vidal el 31 d’octubre de 1894, de forma que quasi havia aconseguit reservar tota l’àrea mineralitza­ da de la que seria la mina més important de tota la comarca i una de les més riques del país. Però enmig d’aquestes concessions hi havia la petita, rica i estratègica mina Inocenta que era indispensa­ ble poder adquirir per iniciar l’explotació a gran escala de la mina

El senyor Julio Lahousse Sierens el pare de la mina Eugènia El 22 de juny de 1894 el senyor Julio Lahousse Sierens, en representació de la societat Minas de Bellmunt, constituïda el 3 de

35

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat cessions des d’un nou emplaçament, tècnicament més viable del que ho hauria estat el pou de la mina Inocenta o el pou de l’antiga mina Marruca. També hi va instal·lar una màquina de vapor de 10 cavalls de força, que ràpidament va quedar obsoleta, veientse en l’obligació envers l’any 1898 de muntar-ne una de nova de 40 cavalls. Aquesta màquina de vapor patiria alguns canvis durant l’electrificació de les instal·lacions, però va romandre en funciona­ ment fins al tancament de les mines l’any 1972.

La intensitat dels treballs, la il·lusió, la planificació, la inversió i en definitiva l’esforç col·lectiu s’aprecia en l’envergadura que va adquirir la mina en pocs anys (figures 11, 12 i 13). Només l’any 1896 la producció de Galena es va quadruplicar, respecte a la pro­ ducció de la mina Inocenta de l’any 1895, el que va permetre la instal·lació de gàbies guiades al pou mestre de la mina Eugènia, batejat amb el nom de San Jacinto, alhora que aquestes millores van possibilitar triplicar la producció de Galena l’any 1897 res­ pecte a la de l’any anterior, de manera que l’any 1910 el pou en qüestió havia assolit els 241 metres de profunditat amb nou nivells de galeries, i amb un total de 4022 metres de galeries d’explotació obertes, més nombroses galeries d’exploració.

Per valorar millor la magnitud d’aquests treballs, hem de con­ siderar que en aquella època el treball a l’interior de la mina era manual, i que un barrinador només podia preparar dues barrina­ des al dia. Llavors, si tenim en compte un contingut en pólvora de 110 grams per barrina, les dues barrines només produïen 500 qui­ los d’escombralls i això en el millor dels casos, doncs la duresa de la roca de la mina Eugènia encara reduïa aquests resultats, el que ens dóna una idea de les dificultats per avançar les labors.

Figura 13. Comencen a créixer els terrers de la mina Eugènia. Estem al 1904. Fixeuvos en la puixança dels camps de vinyes de segon terme, que indiquen que la vinya ja s’havia recuperat de la catàstrofe de la fil·loxera. Foto del fons Flaquer Barraquer, dipositada a l’Arxiu Històric Municipal de Calella.

Els nens miners, una vergonyosa realitat Durant el període en el que m’estic referint, ja a les acaballes del segle XIX i precisament mentre el senyor Julio Lahousse Si­ erens fou director de les mines, i per descomptat abans, figuraven registrats en el llibre del personal miner de Minas de Bellmunt, sota l’enganyós terme de Zagal, diversos nens d’entre 9 i 11 anys, un fet que demostra que l’explotació infantil no és un concepte tan llunyà ni distant com ens pot semblar quan escoltem les notícies pels mit­ jans de comunicació. Aquest era un dels mals usos de l’època, estès arreu del món. A la vegada, aquesta visió llunyana que en tenim demostra la gran revolució social que en tan pocs anys ha experi­ mentat el nostre país i que podria servir d’exemple als governants d’aquests països, en que l’esclavatge infantil encara és una realitat avui, i aportar esperança a tota la gent que es veu abocada a patir aquest tipus d’esclavatge (figura 14).

Figura 14. Destriat de mineral a les instal·lacions de la mina Eugènia vers el 1901.

A remarcar que l’operació la feia canalla menuda. Com es pot veure, l’atuell dels nens és també el mateix de la pagesia. Foto de Lluís Marià Vidal, dipositada al Centre Excursionista de Catalunya.

Un domini breu El 21 de juny de 1895 el senyor Julio Lahousse Sierens sol·licità 212 noves pertinences al terme municipal de Bellmunt del Priorat, amb el nom de Virgen de los Dolores. El senyor Lluís Marià Vidal, com enginyer en cap del districte miner, va procedir el 6 de març de 1896 a la demarcació dels 2.120.000 metres quadrats que ocupaven aquestes pertinences. El títol de propietat es va expedir el dia 22 de juliol de 1896. Dins del perímetre d’aquesta concessió es trobava l’antiga mina del Cros-Rich, l’actual pou i galeria de desguàs de la mina Renània i la mina Lagarto, que està situada al sud de l’actual pou de la mina Règia Antiga al vessant esquerre del barranc de les Calderetes. A més, en els primers mesos de l’any 1900, aquest enginyer d’origen belga adquirí les concessions Linda Mariquita, Antoñita, Unión, Lola i Linares, que s’encarregaria d’explotar fins a principis de 1907 sota la raó Coma, Clivillés i Clavell.

D’aquesta manera, Julio Lahousse Sierens es convertí en l’em­ presari miner amb el major nombre de pertinences potencialment

Eugènia. El senyor Sentís encara va conservar gelosament aquesta valuosa concessió fins el dia 31 de març de 1896, en que després de llargues negociacions va formalitzar l’escriptura de venda de la mina Inocenta amb el senyor Julio Lahousse Sierens. A partir d’aquesta data quedà definitivament definida la delimitació jurídi­ ca de la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat.

L’avançament d’una gran mina En aquell mateix mes de març de 1896 el senyor Julio Lahousse Sierens es va convertir en el primer Director de la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat. Sota la seva direcció va tenir com a ca­ patàs el senyor Adrián Cabreras, natural d’Almadén, població de llarga tradició minera en l’explotació de les mines de mercuri més importants del món. Immediatament va iniciar les obres per obrir l’actual pou mestre de la mina Eugènia per explotar totes les con­

36

Història explotables de la conca minera de Bellmunt del Priorat des del principi dels temps.

Però malauradament les circumstàncies li foren adverses, de manera que en el decurs de l’any 1899 el senyor Julio Lahousse Sierens, davant la impossibilitat de fer front als molts deutes con­ trets arran de les nombroses inversions mineres i al no trobar filons minerals potents que li permetessin un ràpid sanejament econòmic, es va veure obligat a cedir i transferir a la societat anònima Minas de Bellmunt la propietat i els drets sobre les concessions Antonieta, Mercedes, Teodora, Inocenta i Eugènia que conformen l’anomenat grup Eugènia.

LA MINERIA AL SEGLE XX, FINS A 1916 Les grans companyies mineres L’estabilitat del país, la favorable conjuntura del mercat naci­ onal i internacional en relació amb el plom i l’arribada del fer­ rocarril, va atreure l’atenció dels inversors que van veure en el negoci de la mineria una important font d’ingressos, i així comen­ çaren a crear-se importants empreses mineres que en molt poc temps demarcaren una gran quantitat de concessions a tot el Pri­ orat, donant origen a diversos vedats minaires que, de forma més o menys constant, foren intensament explotats en el transcurs del segle XX. El final del segle XIX comportà un apogeu de la mineria grà­ cies a la inversió de capitals materialitzat en la creació de noves companyies destinades a l’explotació del subsòl del Priorat. El

Figura 15. Vista general de la mina Raimunda del Molar envers 1901. Foto de Lluís Marià Vidal, dipositada al Centre Excursionista de Catalunya.

principal grup miner del Priorat inicià la seva consolidació a l’any 1899 quan els senyors Federico Albiñana i Vila, Joaquim Folch i Solà i Juan Navarro Reverter, van començar un negoci de mi­ nes sota la raó Folch i Albiñana, sembla que ben aconsellats per l’enginyer industrial senyor Ramón Tosquellas, sens dubte un bon

Figura 16. Activitat de la mina Raimunda del Molar envers 1901. S’aprecia els afloraments de pòrfir. Tota aquesta zona està actualment colgada per terrers d’activitat minera posterior. Foto de Lluís Marià Vidal, dipositada al Centre Excursionista de Catalunya.

37

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat

Figura 17. Pou mestre de la mina Eugènia, al 1904. Els minaires acaben d’extreure una càrrega de mineral, que es veu darrera en una vagoneta. Foto del fons Flaquer Barraquer, dipositada a l’Arxiu Històric Municipal de Calella.

Figura 18. El topògraf es prepara per baixar a cartografiar galeries de la mina Eugènia.

Fixeu-vos en el llum de carbur que du a la mà esquerra. Foto del fons Flaquer Barraquer, dipositada a l’Arxiu Històric Municipal de Calella.

coneixedor de la regió, doncs havia treballat, junt amb Eduardo Maristany, futur marquès de l’Argentera, en la construcció del tú­ nel de l’Argentera, el més llarg de tot Espanya. Ramón Tosquellas fou l’enginyer de la companyia Folch i Albiñana. Durant els anys següents es van demarcar nombroses concessions a tota l’àrea mi­ nera, dins dels termes de Bellmunt del Priorat, el Molar, Falset i el Masroig. A més, es treballà intensament la mina Eugènia i es realitzaren tasques d’investigació i reconeixement.

Al Molar l’adquisició més important duta a terme per aquesta companyia va ser el 18 de juliol de 1900, quan compraren els drets i accions de la mina Raimunda als hereus de Juan Salvador Juanpere, i immediatament iniciaren els treballs d’investigació (figures 15 i 16). Després amb la compra de la mina Jalapa i la sol·licitud de nombroses pertinences contigües amb aquestes mines com la San José, Federica, Elena, Belga, demesia Raimunda i demesia Jalapa, consolidaren el vedat Raimunda. També se li concediren a aquesta companyia el títol d’altres concessions de menor importància, com la mina de ferro Joaquina 4.ª el 7 d’agost de 1900.

empresa, el dia 13 de desembre de 1895, s’havia transformat en la societat Minas de Bellmunt, SA, els poders de la qual recaigue­ ren íntegrament sobre el seu enginyer i director en cap el senyor Attilio Pes i Susavella, de manera que el senyor Pes obrant com a apoderat de Minas de Bellmunt intervingué en aquella important transacció, en la que es van transmetre les concessions Inocenta, Antonieta, Mercedes, Eugènia i Teodora, que conformen el grup Eugènia, la mina Jalapa i el grup Règia conformat per les antigues mines La Cresta, Espinós, Blancardera i Règia, així com terrenys i instal·lacions afectes, eines, mobles, immobles, maquinària, va­ gonetes, crèdits i accions del senyor Lahousse, documentació i el mineral extret fins a aquell dia. El preu fou de 550.000 francs equivalents a 767.795,63 pessetes del moment, distribuïdes de la següent manera: Concessió Inocenta, 3.478 pessetes.

Concessió Antonieta, 3.878 pessetes.

Concessió Mercedes, 4.174,50 pessetes.

Concessió Teodora, 34.787,50 pessetes.

Concessió Eugènia, 417.450 pessetes.

Concessió Jalapa, 6.957,50 pessetes.

Concessió Règia, 194.810 pessetes.

Finca Sarrià a Marçà, 500 pessetes.

Crèdits i accions del senyor Lahousse, 15.435 pessetes.

Terrenys que ocupa la carretera de les mines, 2000 pessetes.

Altres béns, 84.325,13 pessetes.

De Mines de Bellmunt a Folch i Albiñana El dia 11 de juliol de 1901 el senyor Federico Albiñana i Vila i el senyor Joaquim Folch i Solà, socis majoritaris de la companyia Folch i Albiñana, adquiriren per meitat i pro indivís tots els drets i accions sobre mines que a Bellmunt del Priorat i al Molar posseïa la Compagnie des Mines Bellmunt establerta a Amberes. Aquesta

38

Història

Figura 19. Diversos directius es preparen per baixar a una inspecció a la mina. Fixeuvos que cap d’ells porta casc. Foto del fons Flaquer Barraquer, dipositada a l’Arxiu Històric Municipal de Calella.

Figura 20. El dinamiter es prepara per carregar la pega. Com podeu veure, l’abillament segueix essent el mateix d’un pagès. Estem al 1904. Foto del fons Flaquer Barraquer, dipositada a l’Arxiu Històric Municipal de Calella.

Amb aquesta excepcional operació la companyia Folch i Albinyana es convertia així en la major empresa minera de tota la província (figures 17, 18, 19 i 20).

com els magnífics jardins que l’envoltaven. Es tracta sens dubte de la millor mostra del modernisme de la comarca. La casa és de planta quadrada de 28 per 28 metres. La composen tres plantes de 784 metres quadrats. Tenia la funció de residència de direcció, a més de situar-hi les oficines i el laboratori de la companyia. Actualment està declarada monument històric per la Diputació de Tarragona i per la Generalitat de Catalunya i ha estat restaurada, malgrat la manca de molts elements originals, especialment a l’interior.

Tenim la notícia que per aquells temps l’advocat de la família Folch era ni més ni menys que el senyor Francesc Cambó i Batlle (1876 - 1947). Polític, advocat i financer, col·laborà amb Prat de la Riba, fou el principal dirigent de la Lliga Regionalista, diputat a Madrid i ministre de Foment i d’Hisenda a més d’un gran propul­ sor de la cultura catalana, creador de les fundacions Bernat Metge i Biblioteca Catalana. Una destacada figura de la política espanyola que juntament amb el senyor Reverter, varen permetre que molts dels grans projectes de la companyia Folch i Albiñana es pogues­ sin dur a terme en benefici de l’empresa i de tot el Priorat.

Política i mineria, un tàndem viable Bellmunt del Priorat i la seva àrea d’influència li deuen molt a la companyia Folch i Albiñana, i molt probablement també a la gran influència política del seu associat a Madrid, el senyor Juan Navarro Reverter (1844 - 1924). Aquest fou professor a la Escuela de ingenieros de Minas de Madrid, diputat a Corts, ministre d’Hi­ senda i finalment senador vitalici, entre altres càrrecs.

Entre d’altres coses aquesta companyia construí l’actual carre­ tera que enllaça Bellmunt del Priorat amb el Molar, concretament el tram de Bellmunt fins el riu Siurana. Envers l’any 1904 constru­ eix quatre forns escocesos, de calcinació i fusió, per iniciativa del seu enginyer en cap el senyor Ramón Tosquellas, realitzant durant els primers anys continus assajos per aprovar la seva eficàcia i per millorar el seu rendiment. El 1905 els senyors Folch i Albiñana, aixequen la casa social de les mines, just sobre els terrenys ocu­ pats antigament per la mina Inocenta i cobrint el pou d’aquesta mina (figura 21).

Aquesta casa es va projectar basant-se en l’estil arquitectònic de l’època, el modernisme, destacant la seva decoració exterior, els vidres de diferents colors que formaven part dels esvelts fines­ trals dels dos miradors situats als laterals de la primera planta, així

El capital estranger El 1907 el senyor Julio Lahousse Sierens va transmetre totes les accions i els drets miners sobre les concessions Linda Mariquita, Antoñita, Unión, Lola i Linares del Molar i la immensa concessió Virgen de los Dolores de Bellmunt del Priorat a la companyia ale­ manya Reinisch-Nassanische Bergwerks und Hüssen Actien Ge-

39

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat l’accés als treballs d’avançament. El pla de labors concebut per l’enginyer director d’aquesta companyia, Mr. Emilio Ciret, era cer­ tament ambiciós i molt novedós. El seu propòsit era el d’arribar a la profunditat dels 100 metres a les seves mines mitjançant la per­ foració mecànica amb aparells d’aire comprimit, a fi de reconèixer els jaciments i establir uns efectius plans de viabilitat. La novetat de la idea era utilitzar la perforació mecànica mitjançant aparells d’aire comprimit. Aquests aparells s’havien començat a utilitzar a les mines d’or i argent americanes a la dècada del 1880 i no comen­ çaren a ésser utilitzats efectivament a les mines del Priorat fins la dècada del 1940, per part de l’empresa Minas del Priorato, SA. Si la companyia francesa hagués pogut desenvolupar els seus plans de treball, s’hauria convertit sens dubte en la societat minera més avançada de la comarca, el que hagués canviat la història contem­ porània de la mineria del Priorat tal com ara la coneixem.

Permeti el lector que afegeixi una dada que ens ajudarà a va­ lorar un dels molts avantatges de la perforació per aire comprimit.

Tenint en compte que la roca de l’àrea estudiada ha de conside­ rar-se com dura i que la perforació de les galeries es realitzava a mà, sabem que per avançar 75 centímetres d’una galeria de 2 per 2,30 metres es tardava, aproximadament un dia. En les mateixes condicions la perforació mecànica mitjançant aire comprimit podia avançar 2,31 metres, o el que és el mateix, una mica més de tres vegades més ràpidament.

Figura 21. L’edifici modernista de la Casa de les Mines en el seu esplendor, bellament enjardinada. És de la primera dècada del segle XX. Arxiu Carrutxa, Reus.

sellschaft, anomenada per contracció gramatical Rheno-Nassovia, amb seu social a la ciutat alemanya d’Stolberg.

Aquesta societat de capital alemany adquirí a més a més les concessions contigües amb les anteriors, denominades Minerva, demesia Minerva, segona demesia Linares i més tard demesia Li­ nares, al Molar, formant el denominat grup miner Linda Mariquita, que és el segon vedat miner en importància de l’àrea de Falset, el Molar i Bellmunt del Priorat.

A partir d’aquest any la companyia alemanya va dur a terme treballs d’explotació a la mina Virgen de los Dolores. I va tenir lloc un esdeveniment si més no curiós, doncs es va batejar el pou principal de la mina amb el nom de Renània, que era la regió on es trobava la ciutat d’Stolberg, per cert molt rica en jaciments mine­ rals, per aquest fet a la mina Renània se l’ha coneguda popularment com la mina dels alemanys.

Les empreses individuals resten en desavantatge Per completar la composició general sobre la situació minera que s’estava configurant a principis del segle XX, vull parlar també d’algunes de les empreses individuals, que amb més malaurança que glòria varen intentar fer-se un lloc en el nou i immòdic pa­ norama de la mineria del segle XX. Especialment vull destacar a tres d’aquests personatges, que de no ésser així haurien passat quasi desapercebuts, però que varen deixar la seva empremta en el subsòl prioratí.

Un d’ells fou el senyor Josep Mangrané i Nolla, un comerciant de Reus, que entre 1901 i 1903 demarcà diferents concessions en­ tre elles la mina San Orencio, una petita explotació molt propera al riu Siurana al terme municipal del Molar, denunciada per l’explo­ tació de minerals de ferro. Les labors portades a terme en aquesta sembla que van ser escasses, a jutjar per la quasi inexistència de terregall i la impossibilitat de reconèixer mineral. També demarcà la mina Lucia al mateix terme, denunciada per l’extracció de Gale­ na, però que no va respondre a les expectatives i a les il·lusions que el senyor Mangrané esperava, doncs el jaciment va resultar ésser molt pobre en mineral. En ambdues mines va aprofundir sengles pous de secció circular i va emprendre treballs de reconeixement, servint-se de torns pel servei d’avançament. Probablement el mi­ neral obtingut ni tan sols va cobrir les despeses bàsiques i mai es va declarar cap xifra oficial de producció. A finals del 1908 s’abando­ naren els treballs en aquestes mines i des de llavors no han tornar a ser mai més treballades. És possible que amb més capital i amb l’ajuda de personal facultatiu hagués obtingut uns resultats més fa­ vorables, però ja sabem que la falta d’estudis tècnics d’enginyeria i geologia sobre el terreny han estat sempre una assignatura pendent de totes les empreses mineres que han explotat els recursos natu­ rals del subsòl del Priorat.

Un altre personatge que desitjaríem presentar-vos és a Monsi­ eur Louis Valette. Probablement el seu nom no l’hagin sentit pro­ nunciar mai al Molar, però la nacionalitat d’aquest senyor serví per denominar una de les més importants mines del Priorat, la mina del

Una empresa francesa amb projecció de futur El tercer grup miner, que no va obtenir mai resultats tan positius com el de les empreses precedents, es va començar a consolidar a principis del segle XX, amb la demarcació de 16 concessions mi­ neres repartides per tot el terme municipal del Molar. L’empresa en qüestió era la societat Baumann i Beyme, de capital francès i amb seu social a Barcelona, el seu objectiu era explotar quatre mines, al Masroig la mina San José, i al Molar la mina Bertha, la mina Fran­ cisca i la mina Ventura. Per cert en aquesta última ja existien labors anteriors, consistents en un pou de secció rectangular de tres per dos metres i d’una profunditat de 25 metres, que s’inicià a partir de la segona meitat del segle XIX per beneficiar minerals de plom.

El 12 de setembre de 1906, la raó social d’aquesta empresa canvià per la de Compañía Minera del Río Ciurana-Tarragona, a l’ésser ampliat el seu capital, que quedà en 2.500.000 de pessetes or. El seu principal accionista era el francès H. Baumann, propieta­ ri de l’antiga societat (figura 22).

La Compañía Minera del Río Ciurana-Tarragona, a l’igual que les seves competidores a la zona del Priorat, també inicià d’imme­ diat labors a les seves mines. Els treballs de major gruix es van dur a terme a la mina Ventura, el pou de la qual el 1908 ja havia assolit els 52 metres de profunditat i estava revestit de paret seca fins als 40 metres. A la boca del seu pou mestre aixecaren un castellet de fusta, similar al que encara podem contemplar a la mina Lagarto de Bellmunt del Priorat, que mitjançant un torn de vapor permetia

40

Història Francès, també coneguda com a mina Mineralogia. Aquest cava­ ller era un enginyer de nacionalitat francesa i resident a Tolosa de Llenguadoc, que fent gala d’una gran professionalitat, molta astú­ cia i sagacitat, demarcà una sola concessió en tot el Priorat, en el paratge conegut com Cisterneta, d’aquí que també sigui coneguda la mina amb aquest nom, que s’estenia per superfície de 26 hec­ tàrees i que batejà amb el bell nom de Margueritte. Aquesta mina s’explotà com jaciment de ferro durant els primers anys de la seva existència, i encara avui són visibles aquestes antigues tasques a prop de les instal·lacions modernes.

La mina Balcoll A la data de nou de desembre del mil nou-cents tres el senyor Pedro Coll i Rigau (figura 23), veí llavors de Barcelona, sol·licità al governador civil de la província de Tarragona, adquirir seixantauna pertinences mineres de mineral de plom amb el nom de Bal­ coll, a la partida coneguda com Les Pinyanes al terme municipal de Falset. Entre els dies set i vuit de març de mil nou-cents quatre, l’enginyer en cap el senyor Narciso de Mir, acompanyat per un auxiliar facultatiu, aixecà l’acta de demarcació de les pertinences sol·licitades, encara que de les 61 inicialment demanades només van poder ser demarcades 35, donat que les restants 26 pertinences es sobreposaven a mines demarcades amb anterioritat. El 18 de març de 1904 s’aixecà el plànol de la concessió i finalment, el dia 27 de maig de 1904 el governador provincial li atorgà el títol de propietat de la mina Balcoll.

El mateix senyor Coll el 30 de juny de 1904, sol·licità que se li concedissin amb el nom de Demesia Balcoll, uns terrenys francs de 46.493 metres amb 69 decímetres, que limitaven pel nord amb les pertinences de la seva mina Balcoll. Hem d’entendre per demesia a un espai de terreny franc i lliure entre concessions de diferents pro­ pietaris que degut a les seves escasses mides i a la seva irregularitat no poden formar una concessió independent. El dia 10 de desembre de 1904 l’enginyer senyor Narciso de Mir, procedí a aixecar l’acta de demarcació de la demesia en qüestió. El 6 de febrer de 1905 va quedar aixecat el plànol d’aquesta i el dia 9 de juny de 1905 se li concedeix el títol de propietat de la Demesia Balcoll.

Figura 22. Acció de cent pessetes de la Compañía Minera del Río Ciurana - Tarragona.

Original de Joan Abella i Creus.

El senyor Pere Coll i Rigau, un home forjat a si mateix Crec que és important destacar la figura del senyor Pere Coll i Rigau, que fou un dels prohoms catalans a qui l’insigne escriptor Josep Pla i Casadevall va retratar, literàriament parlant, a l’obra Homenots, sèrie biogràfica a la qual hi descriu amb magistral per­ fecció literària algunes destacades personalitats del país.

El senyor Pere Coll i Rigau va néixer un 7 de març de 1854 a la masia Torre Ponça a Torroella de Montgrí, província de Girona.

A l’edat de 12 anys entrà a treballar a una notaria del seu poble natal, però el seu caràcter impetuós el va impulsar a treballar a Barcelona. Del port d’aquesta ciutat embarcaria l’any 1867 en una goleta cap a Cuba. Instal·lat a l’Habana realitzà diferents treballs fins aconseguir establir-se pels seus mitjans aixecant una important fàbrica de mistos, amb aquest negoci va aconseguir una gran fortu­ na. Als quaranta-quatre anys va decidir tornar al seu país i s’establí a Barcelona. Emperò, sempre va estar estretament vinculat amb el seu poble natal on, entre d’altres activitats, creà un cafè El cafè d’en Coll i adquirí una important propietat en terres d’aquest muni­ cipi i del municipi contigu de Pals, Girona. A l’intentar iniciar nous negocis, concretament en les seves noves pertinences, descobrí que sobre el terme municipal del seu poble natal, Torroella de Montgrí, pesava un privilegi feudal. Efectivament, un dret de domini que es

Figura 23. Retrat a l’oli del Sr. Pere Coll i Rigau. Cedida pel Sr. Baltasar Parera i Coll.

41

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat remuntava al segle catorze i que implicava pagar un dret directe, lluïsme, al senyor sobre qualsevol transacció que s’hi realitzés.

Essent el senyor Coll portador d’unes idees clarament demo­ cràtiques i progressistes, no estava d’acord amb aquest injust dret que pesava sobre aquestes terres i decidí posar-hi remei. Després de diferents transaccions s’inicià el 1898 un controvertit plet que acabà al Tribunal Suprem, però abans que aquest tribunal dictés la sentència, el dia 21 de setembre de 1901, el comte a qui pertocava cobrar els drets va fer renúncia pública dels seus drets feudals, i el seu gest li valgué l’agraïment de la població i l’estima política que tant semblava desitjar.

Les terres que havia adquirit eren insalubres i estaven abando­ nades des de feia molts anys, però el senyor Coll estava acostumat a lluitar fort i se li va ocórrer dedicar-les al cultiu d’arròs. No sen­ se pesars, esforços i sacrificis, aconseguí l’any 1900 per R.O. de Foment l’autorització per plantar arròs en aquestes terres. Però el 2 de març de 1907, quan es començava la producció a gran escala es prohibí el cultiu d’arròs al Baix Empordà, sembla ser que degut a la influència política exercida pel comte que va ser en altre temps vençut jurídicament pel senyor Coll. Però el senyor Coll no es va rendir i seguí lluitant, i per això va haver d’introduir-se a les altes esferes polítiques fins que aconseguí la revocació de la prohibició del cultiu per part del govern espanyol.

segles en una letargia que pot semblar difícil d’entendre a una so­ cietat tècnicament avançada com la del segle XXI. Però, que de no ser per la convergència de determinats factors, especialment per la polifacètica personalitat del senyor Pere Coll i Rigau i dels es­ brinaments sorgits arran del singular procés judicial en el qual es va veure immers, entre d’altres, potser encara seguiria essent un misteri per resoldre.

El redescobriment d’Argent a la mina Balcoll Com he indicat anteriorment, el dia 27 de maig de 1904 se li concedí el títol de propietat de la mina Balcoll al senyor Coll, i el dia 9 de juny de 1905 se li concedia el de la Demesia Balcoll. Poc se sap sobre l’inici d’investigacions i explotacions en aquesta mina.

Segons l’Institut Tecnològic Geominer d’Espanya, la mina comen­ çà a ser treballada de forma immediata. Amb aquesta finalitat el senyor Coll delegà el treball a un enginyer en cap, que començà a treballar als pous que avui coneixem com a pou número tres i pou número u. Es tracta, respectivament, del pou principal, el qual podem observar actualment envoltat de les escasses instal·lacions amb que comptava la mina, i del pou situat a l’est de l’anterior, que encara conserva les escales originals muntades pel senyor Coll.

En la meva opinió aquests pous i gran part de les galeries exis­ tents ja estaven oberts quan el senyor Coll adquirí la mina. Crec que la tasca del senyor Coll es va centrar en tornar a posar la mina en condicions de funcionament per començar a fer rendible la seva inversió inicial amb l’explotació de la Galena. Aquest era el mine­ ral que s’explotava amb òptims resultats a la conca de Bellmunt del Priorat, del qual s’obtenia el plom, i aquest metall era l’objectiu final del senyor Coll, segons consta al títol de concessió atorgat.

Però com he apuntat anteriorment, el senyor Coll no desitjava ex­ plotar aquesta mina només pel plom que en ella hi pogués trobar, donat que aquesta mina mai ha destacat per la seva abundància en Galena. Només a la primera planta es localitzà un interessant filó de Galena d’uns 20 centímetres de gruix de direcció NO a SE i amb un cabussament no superior als 45º. La resta de filons eren insignificants en comparació amb els que apareixien a les veïnes mines del Bellmunt del Priorat. Tota la seva tasca durant els quasi dos anys de treballs inicials fou encaminada a redescobrir l’Argent que tanta riquesa proporcionà en un altre segle al Comtat de les Muntanyes de Prades.

Entre els últims mesos de l’any 1905 i els primers de 1906, es realitzaren uns treballs amb la finalitat de reconèixer el pou número dos de la mina Balcoll, parcialment tapat, potser des de feia segles.

Aquest és el que es troba situat al sud del pou principal. La seva profunditat superava els 30 metres i en aquesta cota existien grans i irregulars cambres d’explotació. A l’escassa profunditat de sis metres des de la boca del pou es descobrí un bell filó d’Argent. La tenacitat del senyor Coll es va veure finalment recompensada.

Un litigi cèlebre El lector es preguntarà els motius pels quals els senyor Coll s’interessà per la petita mina Balcoll. Personalment, crec que exis­ teixen antecedents que justifiquen la seva atenció per aquella mi­ núscula porció de terra que havia passat desapercebuda per la resta d’empresaris. Per una part el negoci de la mineria no li era desco­ negut, donat que fou propietari de cinc mines de manganès a San­ tiago de Cuba, aquestes les adquirí per cancel·lació d’un préstec i van estar en explotació fins l’any 1956, aproximadament. A més a més, per la seva vinculació amb el negoci de mines va haver de conèixer la mineria de l’argent de fonts molts pròximes donat que el període en que estigué a Amèrica coincideix plenament amb el descobriment i espectacular inici de l’explotació de les mines d’ar­ gent nord-americanes i canadenques. La seva forta personalitat i la seva oberta mentalitat democràtica, els seus contactes polítics i la seva fortuna, tingueren també molt a veure, especialment durant el singular i costós plet amb el comte de Serra i Sant Iscle per abolir el dret feudal, que durà de 1896 a 1901. Durant aquest procés els advocats del senyor Coll van haver de consultar molta documenta­ ció en diversos arxius, des de Jaume I el Conqueridor (segle XIII) fins als comtes de Foxà (segle XIX), però especialment els fons documentals del comtat d’Empúries.

Hem de recordar que el comtat d’Empúries fou permutat pel Comtat de Prades el gener de 1341 pels infants Pere i Ramon Berenguer, respectivament, i que en el mateix document de per­ muta es parla explícitament de les riqueses mineres d’aquest últim comtat que posseïa les mines d’argent i de plom de Falset, entre d’altres. Donada la quantitat de documents que es van haver de transcriure, per a la defensa del plet, fàcil és que apareguessin els documents als quals es cita la zona en que s’extreia argent al se­ gle XIV, en l’actual municipi de Falset i que aquests documents, fins llavors inèdits, servissin a un home impulsor, de gran vitalitat i amb recursos, a redescobrir aquesta antiga mina. Vull insistir i atreure l’atenció del lector precisament en referència a l’assumpte del plet, al considerar que les dades obtingudes en les investiga­ cions que durant aquest es van dur a terme, van ser la llavor del futur redescobriment de l’Argent de Falset. La mina Balcoll, en quan a l’explotació d’argent es refereix, va romandre durant cinc

Unes xifres encoratjadores Quasi immediatament Delgado (1906), en una comunicació a l’Institut d’Estudis Catalans, va descriure amb força detall la nova mineralització d’argent. Es tractava d’un filó la mineralització del qual estava constituïda en la seva pràctica totalitat per Argent as­ sociat a carbonats. El reconeixement que d’aquestes menes es va fer en aquella data amb la finalitat de determinar la seva volume­ tria i poder estimar la quantitat d’argent a beneficiar, ens permet avui conèixer les seves dimensions. El seu gruix era irregular, entre 20 i 50 centímetres, la seva amplada era molt més constant, d’uns 3,5 metres i la seva longitud era de quasi 50 metres. A més, es van efectuar anàlisis en 8 exemplars per estimar el contingut en argent del filó. La verificació dels resultats va permetre situar els límits en

42

Història tant per cent d’aquest metall entre 3 i 30, establint-se la mitjana en un 12,427 % en argent. Les notícies no podien ser millors.

En base a les dades anteriors, he calculat que el contingut de metall havia de ser d’unes 80 tones. Si sobre aquests resultats li apliquem el preu de cotització de l’argent, que és de 434,63 euros per quilo (preu de l’argent a Madrid el dia 5-11-2007), el producte de tan elemental operació dóna la generosa i gens menyspreable xi­ fra de 34.770.400 euros en argent. Intentant retrocedir en el temps per obtenir una millor comprensió d’aquests valors, aquest import equivaldria a unes 48.210.898 pessetes (289.753,33 euros) de l’època (envers 1906). Lògicament hauríem de descomptar tots els costos directes i indirectes que comportaria tot el procés fins la po­ sada al mercat del metall per conèixer el benefici net. De fet, la mi­ llor manera per tenir una visió més global de la magnitud d’aquesta xifra és comparant-la amb altres valors contemporanis, per exem­ ple, el jornal diari que cobrava un peó miner era de 1,50 pessetes, el d’un peó que treballés en una foneria era de 2 pessetes per dia, i no diferia molt de les 750 pessetes per any que cobrava un guàrdia municipal, i un sou elevat com el d’un enginyer de mines de prime­ ra classe podia ascendir a unes 6000 pessetes l’any. Una altra dada per al lector: una illa de cases al passeig de Gràcia de Barcelona podia costar unes 500.000 pessetes (3.005,06 euros), avui un habi­ tatge de 70 m2 en aquest privilegiat enclavament de la ciutat comtal pot costar al voltant de 927.000 euros (154.239.822 pessetes).

Desconec quasi per complert cap dada fiable sobre l’explotació de l’argent durant els primers mesos de 1906. Dedueixo que el seu propietari inicià llavors l’extracció del filó argentífer. Es coneix una notícia transmesa oralment pel senyor Joaquim Folch que es refereix a aquesta mina i a aquest període, encara que no he pogut ratificar-la. Gràcies a la seva excel·lent memòria i a la seva disposi­ ció per l’oratòria, s’ha conservat a la memòria de molts que amb ell van compartir inoblidables tertúlies. La informació que el mineral obtingut d’aquesta mina era enviat per tren a França i que, segons comentava el senyor Joaquim, la primera remesa de mineral enviat contenia tal quantitat d’argent que la notícia d’aquest carregament va fer paralitzar la cotització d’aquest metall a la borsa de París davant el temor d’un descens brusc de la seva cotització. Sense poder afirmar o desmentir aquesta notícia, no hi ha dubte de que el descobriment causà molt interès a l’època, especialment entre els inversors.

fins el dia 11 de juliol de 1901, moment en que el senyor Joaquim Folch i Solà i el senyor Federico Albiñana i Vila, socis majoritaris de la companyia Folch i Albiñana, adquiriren per meitat i pro indi­ vís tots els drets i accions que sobre mineria posseïa a Bellmunt del Priorat i el Molar la Compagnie des Mines Bellmunt. A més, aques­ ta entitat bancària va tenir fins fa escassos anys oficina permanent a la ciutat de Barcelona.

La Banca de París es fa càrrec de l’explotació Els resultats de les negociacions no es van fer esperar. El dia dotze de maig de 1906, el senyor Pedro Coll i Rigau i la Banque de París et des Pays-bas van firmar, davant del notari senyor Joaquim Martí i Gironés, un contracte d’opció de compra per explotar la mina d’argent situada al municipi de Falset. El preu establert en l’acord ascendí a 100.000 francs francesos, i la data en que ex­ pirava la opció de compra sembla que era abans del 4 de maig de 1908.

Si ens entretenim a realitzar alguns càlculs prenent com a base la quantitat pactada al contracte d’opció de compra, obtindrem xi­ fres que ens permetran valorar amb major perspectiva la importàn­ cia que va tenir aquesta mina. Com a premissa, haurem d’estimar el valor actual que suposaria la xifra de 100.000 francs francesos de primers del segle XX. La seva equivalència a principis del se­ gle XXI, tenint només en compte l’efecte d’alça general de preus i no el valor del jaciment durant els nostres dies, donat que s’haurien de valorar factors que avui per avui ens són quasi impossible d’es­ timar, seria més o menys d’uns 39.000.000 de francs francesos. Si apliquem sobre el resultat anterior, el canvi de moneda vigent per la conversió a l’euro que fou de 25,365 pessetes per cada franc francès (dades facilitades el dia 15 de desembre de 2000 per la fir­ ma Morgan Stanley Dean Witter), això suposaria un valor estimat de venda d’uns 990.000.000 de pessetes, quasi 6.000.000 d’euros.

El contracte d’opció de compra convenia durant la seva vigèn­ cia que el banc tenia dret a realitzar excavacions, proves i tot tipus d’exàmens del terreny i dels minerals trobats. Els treballs comen­ çaren d’immediat, i l’entitat bancària posà al capdavant de la di­ recció de l’explotació a l’enginyer Mr. Otinie. La seva gestió se centrà en l’explotació del nou filó d’Argent descobert. Per això es va excavar un pou paral·lel al pou número dos, que arribà als 31 metres de profunditat. Al llarg del seu recorregut es van anar obrint diverses cambres d’explotació pel buidat de la caixa filonia­ na. Aquestes cambres segueixen l’orientació del filó, SO - NE, i les principals tasques es desenvoluparen entre els 5 i els 10 metres de profunditat. En aquest període van aparèixer els bells exemplars d’Argent cristal·litzat, que podem admirar en col·leccions mine­ ralògiques tan emblemàtiques com la del senyor Joaquim Folch i Girona. Algunes d’aquestes peces les vaig poder recuperar de la mina a partir de l’any 1998, després de molts anys d’estudi i del seu reconeixement sobre el terreny.

La intervenció de la Banca de París i els Països Baixos El que puc corroborar és que el senyor Coll i Rigau, fent gala de la reputació de bon empresari que merescudament li precedia, ne­ gocià la venda de la mina amb la Banque de París et des Pays-bas.

De com arribà la notícia a aquesta entitat només puc suposar-ho, en cas de ser certa la informació transmesa pel senyor Folch, seria evident que l’entitat bancària tingués coneixement del cas, donat que la seva seu central es trobava a París. Encara que l’explicació més lògica i raonable l’hem de buscar en el fet de que aquest banc no era estrany pel senyor Coll. La Banque de París et des Paysbas, va haver d’intervenir directament en determinades operacions comercials a la comarca del Priorat, especialment a la mediació de les exportacions de plom a Bèlgica, per part de la Compagnie des Mines Bellmunt. Aquesta era una companyia creada íntegrament amb capital belga, que s’havia constituït a Amberes on també hi era la seva seu social. L’any 1873, l’Estat li cedí els seus drets sobre un gran nombre de propietats mineres a l’àrea del Priorat.

Solament a Bellmunt del Priorat demarcà les concessions Règia, Eugènia, Antonieta, Mercedes i Teodora, i les va tenir explotant

Bons resultats però mala conjuntura Aquells bons resultats animaren a l’empresa explotadora a elaborar un pla d’expansió a la zona. El primer punt d’aquest pla preveia adquirir les concessions contigües denominades Ángela i San Antonio, però com veurem més endavant, aquest conjunt de mesures va quedar tan sols com un projecte sobre el paper que mai arribaria a executar-se.

Amb les galeries transversals practicades al llarg del pou, tam­ bé es van tallar alguns filons de Galena de poca importància. La producció de plom obtinguda de la mina Balcoll i declarada per aquesta societat l’any 1907 fou de tan sols 17 tones. Probablement la xifra era una mica més, ja que era costum entre les societats

43

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat mineres de l’època declarar quantitats inferiors per tal d’eludir im­ postos. El percentatge d’ocultació podia ésser de l’ordre de 32 %, al tractar-se del mineral arrencat, i d’un 22 % al tractar-se de plom en lingots, la qual cosa hipotèticament situaria la producció real d’aquesta mina l’any 1907 al voltant de les 22 tones de plom.

La manca de documentació sobre aquesta mina no permet co­ nèixer la quantitat d’argent extret durant el període en el qual la mina estigué en treballs sota la direcció de l’entitat bancària. Les brillants previsions inicials foren perdent la força inicial, donat que el dia 17 de juny de 1907 la Banque de París et des Pays-bas de­ cidí de no optar per l’opció de compra i es procedí a rescindir el contracte.

surada productivitat va fer oscil·lar el mercat mundial de l’argent a finals del segle XIX. La gran producció dels grans jaciments nordamericans contribuïren de forma decisiva a la caiguda del preu de l’argent. Un altre important país que entrà a principis del segle XX en el mercat exportador d’argent fou Canadà. A partir del 1903 s’inicià l’explotació a gran escala del districte miner de Cobalt a Ontario, només de 1903 a 1930 subministraren les seves mines al mercat mundial 14.000 tones d’argent, a més d’altres metalls.

Aquest altre país contribuí a agreujar el descens progressiu del preu d’aquest noble metall fins arribar a cotitzacions que no feien rentable la seva explotació en jaciments de menor riquesa com el de la mina Balcoll. El plom es trobava en una situació molt similar i, a més, la mina Balcoll no era especialment rica en aquest altre metall com per poder centrar els treballs en l’arrencament de la Ga­ lena, donat que a part de la competència que suposaven els mercats americans hi havia un adversari molt més proper, les riques mines de Bellmunt del Priorat.

A tots els factors citats, hem d’afegir l’elevat cost de transport i tractament del mineral extret a la mina Balcoll, donat que du­ rant aquells anys la producció extreta de la mina era transportada en carro fins l’estació de Falset a Marçà. Després el mineral era conduït en tren fins a Tarragona, per ser embarcat amb destí a port francès i d’allà transportat a la foneria.

L’ocàs d’una petita gran mina Encara que oficial i públicament el Banc mai es pronuncià sobre el veritable motiu que impulsà a rescindir el contracte, les fonts del Ministeri de Foment consultades justificaven el tanca­ ment de la mina argumentant que, a l’aprofundir les tasques, la riquesa en Argent s’extingí. Però crec que no fou només un sol motiu, sinó la confluència de diversos factors, el que obligà a l’en­ titat bancària a prendre aquella decisió. Sembla ser cert que aquell filó d’Argent que tan esperançats somnis havia despertat, s’extingí mentre s’aprofundia en el pou obert especialment per a l’extracció d’aquell metall. Totes les il·lusions es van truncar a tan sols 31 me­ tres de profunditat. Però no menys cert és que a major profunditat existeixen les tasques més antigues i en aquest material en reserva hi ha filons per explotar o mal explotats que sens dubte podien aportar grans quantitats de metall a l’empresa, això sense tenir en compte que un estudi geològic i una complerta prospecció geoquí­ mica podria haver revelat l’existència d’unes majors reserves de mineral.

Perquè no es treballà a nivells més profunds? La resposta que ens donaria el director de l’explotació seria contundent; per l’ai­ gua. En aquesta mina les filtracions d’aigua inunden per complet la majoria de tasques. Encara que el nivell pot baixar segons l’estació de l’any en funció de la pluviositat, les tasques inferiors del pou número 2 solen romandre sempre inundades, donat que es troben just per sota del nivell freàtic de la zona. I és sabut de tot empresari del sector que els enormes costos que suposa desguassar i mantenir desguassada una mina condueixen inevitablement a una disminu­ ció molt important del marge de benefici. Hem de tenir present que un Banc és per definició una entitat financera que comercia amb diners a fi d’obtenir un alt benefici d’aquests i no és una empresa sensibilitzada amb els alts i baixos del comerç internacional que s’ajusti en moments difícils o que inverteixi en millores tècniques per afrontar un futur incert.

La nova Règia L’any 1907 fou especialment intens per a la societat Folch i Albiñana. Amb objecte de reconèixer les antigues mines que con­ formen la concessió Règia de Bellmunt del Priorat i establir en aquesta àrea una explotació activa, en la confiança de trobar zones verges mineralitzades, es va iniciar la construcció d’un nou pou mestre de gran secció rectangular, en el que no es varen escatimar despeses. Aixecaren un superb castellet de paret seca, d’estil mo­ dernista i de gran bellesa arquitectònica per la seva singularitat i simplicitat. A més i a fi i efecte de servir a aquest pou en tots els serveis instal·laren una màquina de vapor de 30 cavalls, amb les seves corresponents calderes i es construïren diverses edificacions per usos industrials. El pou va ésser batejat amb el nom de San Federico i és l’actual pou mestre de la mina Règia. Tan sols al cap de tres anys el pou havia estat excavat fins assolir els 125 metres de profunditat i estava dividit en quatre nivells, el que demostra la intensitat de les labors empreses per la companyia catalana.

La mina Raimunda Els treballs d’investigació, exploració i explotació de totes les mines de l’àrea Falset, Bellmunt i el Molar no es van fer esperar. Ja em esbossat les importants tasques dutes a terme a la mina Eugènia i a la mina Règia de Bellmunt del Priorat. Al Molar les labors més importants es varen dur a terme a la mina Raimunda. Aquesta con­ cessió havia estat demarcada el 27 de juny de 1895 per el senyor Lluís Marià Vidal i atorgada el 10 de desembre de 1895 al senyor Joan Salvadó Juanpere. El senyor Salvadó va cedir i traspassar els seus drets el tres de gener de 1897 a Juan Castellví i Peris, que s’associà amb els Senyors Lorenzo Miravall Serres i Roque Peris Juanpere per explotar-la conjuntament. Tanmateix, la inversió era important i la conjuntura desfavorable i finalment varen haver de vendre els seus drets i participacions al senyor Federico Albiñana i Vila el dia 18 de juliol de 1900. Sota la raó Folch i Albiñana es practicà l’obertura del pou mestre, que l’any 1907 arribava als 100 metres de profunditat amb quatre nivells de galeries. Sembla que en els dos primers els filons mineralitzats presentaven una gran riquesa que perdien en profunditat. Folch i Albiñana durant aquests primers anys d’explotació també va comunicar la planta primera

Amèrica del Nord es converteix en productor d’argent Suposo que, de no existir més que aquest problema, l’incon­ venient de l’aigua s’hagués pogut resoldre amb l’obertura d’un forat al barranc dels Molins, molt proper al pou número dos. Però sobre aquella empresa pesà de forma fatal i determinant el factor de la competència. Al macromercat mundial d’argent s’invertien situacions, un important país que fins feia molts pocs anys era un dels grans importadors d’aquest metall, va passar a ser un dels ma­ jors exportadors, es tractava ni més ni menys que dels Estats Units d’Amèrica, els jaciments d’argent dels quals es descobriren a mit­ jans del segle XIX i des de l’inici del seu funcionament van tendir a augmentar constantment la seva producció. Permeti el lector que recordem el cas del famós filó Comstock a Nevada. La seva desme­

44

Història de la mina Raimunda amb la concessió Jalapa, just uns 30 metres per sota dels antics treballs d’aquesta mina, amb la intenció de fer un reconeixement de la potència del jaciment. L’exploració no va permetre albirar grans auguris en aquell indret, malauradament un altre gran esforç que s’hauria pogut evitar d’haver-se fet un estudi geològic previ.

Deixant de banda el relatiu empobriment de metalls en pro­ funditat, un dels inconvenients a l’hora d’explotar aquesta mina, i d’altres de la comarca, denunciat en anteriors ocasions, és l’enor­ me quantitat de filtracions d’aigua que pateixen. Concretament a la mina Raimunda, l’any 1907, es desguassaven prop de 300 metres cúbics d’aigua al dia, que era desallotjada pel pou mestre mitjan­ çant vagons-cisterna. En aquest pou circulaven llavors dues gàbies accionades per un màquina de vapor de 30 cavalls.

La producció d’aquesta mina es conduïa mitjançant carros a la foneria que la companyia Folch i Albiñana havia instal·lat recent­ ment a Bellmunt del Priorat, que es fonia junt amb el mineral de la mina Eugènia.

ries a l’estranger. Això dificultà enormement l’expansió d’aquesta empresa alemanya, que va veure disminuïts els beneficis any rere any per l’elevat cost que suposava el transport del mineral fins el seu destí final.

Els treballs del Dr. Klockmann al Priorat El 1908 la companyia Reinisch-Nassanische Bergwerks und Hüssen Actien Gesellschaft, establí treballs de reconeixement al pou del Cros-Rich a Bellmunt del Priorat, escombrant i desguas­ sant les antigues labors. Aquesta societat, que posseïa moltes con­ cessions al poble veí del Molar, encarregà la confecció d’un plànol geològic general de les concessions mineres situades als termes municipals del Molar, Bellmunt del Priorat i Falset, al doctor Frie­ drich Ferdinard Hermann Klockmann (1858 - 1937). El Dr. Klock­ mann fou professor de mineralogia a l’Escola Tècnica d’Aquisgrà (Aachen) a Alemanya, i un destacat mineralogista, conegut per tots els amants de la mineralogia per l’obra que publicà l’any 1892, un tractat de mineralogia reconegut per nombroses generacions de científics durant molts anys. Al 1936 la seva obra havia arribat a l’onzena edició a Alemanya i s’havia traduït a nombrosos idiomes.

L’any 1909 el Dr. Klockmann, va recórrer l’àrea minera i aixecà sobre el terreny el plànol indicat a escala de 1:10000. L’any 1916, l’empresa Minas del Priorato, SA realitzà dues còpies d’aquest plà­ nol. Una d’aquestes còpies encara es conserva actualment i el seu valor és doble, per la celebritat de l’autor, i per tractar-se de l’únic plànol anterior a 1936 que s’ha conservat de la societat esmentada, ja que durant la guerra civil espanyola es van cremar absolutament tots els plànols que existien fins llavors.

La mina Linda Mariquita Indubtablement el tercer grup miner de l’àrea Falset, Bellmunt i el Molar era l’explotat per la companyia Reinisch-Nassanische Bergwerks und Hüssen Actien Gesellschaft d’Stolberg que restava sota control de capital alemany. El vedat que conforma la mina Linda Mariquita al Molar era el jaciment més important que aques­ ta empresa beneficiava.

La firma alemanya inicià treballs de certa intensitat immedia­ tament després d’haver adquirit les concessions. Precisament, en aquell any 1907 el pou mestre de la mina Linda Mariquita havia ar­ ribat als 125 metres de profunditat i donava servei a tres nivells de galeries. Es projectà d’obrir una quarta galeria aprofundint el pou mestre fins als 140 metres; a més, s’estava treballant en l’obertura d’un pou de ventilació per millorar les condicions d’explotació.

De fet, la mina Linda Mariquita comptava amb unes bones instal·lacions. A la bocana del pou mestre un castellet de ferro sos­ tenia les gàbies que es desplaçaven gràcies a una màquina de vapor de 35 cavalls de força, i que permetien el transport de personal, l’extracció de mineral i d’estèril i el desguàs d’uns 200 metres cú­ bics d’aigua al dia. En el primer any d’explotació sota el control de l’empresa alemanya les labors d’extracció es realitzaren a les plantes segona i tercera, que guardaven bones reserves de mineral.

Mitjançant el sistema de bancs, la producció superà les 650 tones de mineral.

En aquesta mina treballaven 40 operaris, ocupats tant en les tasques d’interior com en les d’exterior. Aquestes últimes consis­ tien fonamentalment en separar el mineral de la roca encaixant, operació que desenvolupaven exclusivament a mà a la mateixa boca del pou. D’aquesta tasca se’n ocupava el personal femení que hi treballava. Després, mitjançant garbells inclinats fixos classifi­ caven el mineral en funció de la mida. Els fragments més petits eren classificats i rentats, per separar-los de la sorra i el fang adhe­ rit, mitjançant una eina cilíndrica coberta de malles metàl·liques.

També disposaven de molins, moguts per cavalls per triturar el mineral.

Hem de suposar que aquesta companyia alemanya no degué de mantenir una relació massa cordial amb la seva competidora, l’empresa Folch i Albiñana, donat que a les instal·lacions de fo­ neria que aquesta última posseïa al proper poble de Bellmunt del Priorat mai es va fondre mineral extret de la mina Linda Mariquita.

Pel contrari, la producció d’aquesta mina havia de ser transportada per mals camins carreters mitjançant cavallaries fins l’allunyada estació de Falset a Marçà, i conduït des d’allà fins a les seves fone­

La mina Gran Quan sentim a parlar de les mines a algun veí de Bellmunt del Priorat no és estrany escoltar entre la seva interessant conversa l’expressió «la mina Gran» tot referint-se a la mina Eugènia. Una persona forastera podria entreveure certa presumpció en les seves paraules, però el cert és que no els manquen raons als bellmuntans per designar amb tan encertada locució a aquesta mina.

La mina Eugènia sempre ha ressaltat de la resta de mines del Priorat per la seva riquesa i qualitat del mineral, així com per les seves magnituds. Ja envers l’any 1907, només deu anys després d’haver-se iniciat l’obertura del seu pou mestre, ja s’havia arribat a la vuitena planta, a una profunditat de 240 metres.

Hem de tenir present que quan es tracta d’enumerar plantes, la mina Eugènia presenta una singular particularitat, la planta prime­ ra és la galeria que es troba a 60,68 metres de profunditat, és a dir, al segon nivell, mentre que la galeria excavada a 35,10 metres de la superfície se l’anomena planta els Vells.

L’explotació de la mina es feia, segons les circumstàncies ho requerien, per realçament, començant la feina des de la planta de la galeria fins a dalt, o en bancs, des de la planta de la galeria fins a baix i el treball a l’interior es trobava distribuït en tres lleves de vuit hores.

Junt a la boca del pou mestre les dones realitzaven les operaci­ ons de neteja i separat a mà. Existia un taller de preparació mecà­ nica, mogut amb força de vapor, amb una trencadora i diversos mo­ lins trituradors, algunes màquines utilitzades per classificar i rentar minerals, diferents garbells de pistó i una taula de tria per fins. La major part del mineral obtingut del rentador passava a l’oficina de benefici, constituïda per quatre forns de reverber i un forn de cup, on es fonia per obtenir plom en lingots.

Els treballs de l’interior i de l’exterior, a la mina Eugènia, ocupaven a 95 operaris, els jornals s’assignaven segons el tre­ ball realitzat, essent de 3,20 pessetes per picadors i barrinadors,

45

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat Envers 1915, només a les mines d’aquesta companyia, es varen consumir 25.000 quilograms de dinamita, 30.000 metres de metxa i 202.500 càpsules, una xifra molt important respecte a la resta de mines de la comarca, doncs a la mina Linda Mariquita del Molar, els consums foren de 1.995 quilograms de dinamita, 3.000 metres de metxa i 3.000 càpsules, i fins i tot respecte a la resta de mines explotades a la província, doncs per exemple a la mina Atrevida de Vimbodí es consumiren tan sols 400 quilograms de dinamita, 2.500 metres de metxa i 700 càpsules.

La mina Mineralogia La mineria a la comarca del Priorat sembla que fou un terreny especialment interessant per a la inversió de capital estranger.

El senyor Josep Vehí Fina, veí de Tarragona, el dia 11 de març de 1910 va sol·licitar la concessió de 26 pertinences per a l’explo­ tació de plom amb el nom de mina Mineralogia al paratge conegut com la Solana de la Cisterneta, on ja hi havia una mina coneguda popularment com a mina Cisterneta, que era l’antiga mina Mar­ guerite. El dia 6 de juny de 1919 el senyor Vehí va vendre la mina als senyors Lucio Seguy Cros, Camilo Roger i Emilio Pelletant, tots ells de Beziers, França, per un import de 10.000 francs, lla­ vors unes 7.505 pessetes. Aquests senyors varen fundar la com­ panyia Pelletán i Seguí (Sic), raó sota la que s’explotà la mina en qüestió.

La venda de la mina Balcoll

Figura 24. Obligació de 500 pessetes de la companyia Minas del Priorato, SA, del 1916. Original de Joan Abella i Creus.

Vull reprendre la curta però intensa crònica de la mina Balcoll de Falset, precisament des de la data en que Banque de París et des Pays-bas finalitzà el contracte amb el senyor Pere Coll, moment a partir del qual la mina quedà inactiva. Sembla que la notícia de l’esgotament de la riquesa d’argent en profunditat causà cert retra­ ïment dels inversors. No obstant, tinc constància que entre mitjans de l’any 1909 i finals de l’any 1911 la mina fou visitada per dife­ rents enginyers en representació d’empreses mineres de la zona, interessades en la compra de la mina. Entre ells, podem destacar la visita del senyor Joaquim Folch i Girona l’any 1911, que aprofità la gestió per recollir alguns dels exemplars d’Argent que formen part de la seva col·lecció.

Però finalment cap de les visites cristal·litzà en la formalització de cap contracte de venda. Els motius podien ser molts i diversos, com l’esgotament de l’Argent, la poca abundor de mineral de plom, el baix preu de l’argent, la inversió necessària per a la seva explo­ tació degut a les filtracions d’aigua en profunditat, els costos pel seu transport i fosa i podríem afegir segurament un llarg etcètera de motius. Un problema afegit fou que el senyor Pere Coll i Rigau era un home molt ocupat en els seus negocis i en política, havia de delegar tant a familiars com a advocats els assumptes relacionats amb aquest sector que no era la seva font principal de riquesa.

El 25 d’abril de 1915 es publicà al Boletín Oficial de la pro­ víncia la notícia de la caducitat de la mina Balcoll, per falta de pagament de l’import del cànon anual a la Hisenda. Curiosament, la van pretendre al mateix moment tres empreses diferents, una empresa individual representada pel senyor Ramon Prats i Roig de Tarragona, la companyia Rheno-Nassovia, representada pel senyor Ricardo Cabré Navarro, i una tercera companyia que desconeixem la seva raó social però creiem que era de capital Belga o Francès, donat que pretenia donar el nom d’Argent-Natif a l’antiga mina Balcoll.

2,75 pessetes per als peons a l’interior i 2,50 per als de l’exterior.

El jornal dels operaris a les fàbriques era de 2,50 pessetes i la jor­ nada d’11 hores.

La producció de la mina Gran d’aquell any 1907 fou de 1716 tones de Galena, de la que se’n varen extreure 990 tones de plom. Els productes obtinguts eren transportats en carros des de la mina a l’estació de Falset a Marçà i carregats pel seu destí. Els carros retornaven amb el combustible que les explotacions neces­ sitaven, el carbó de coc anglès i lignit de Mequinença.

Folch i Albiñana eclipsa la competència L’any 1909 fou especialment favorable per a la societat Folch i Albiñana, que arribà a duplicar la producció respecte a l’any ante­ rior gràcies a la troballa d’importants bonances metal·líferes a les seves mines, especialment a la mina Eugènia de Bellmunt del Pri­ orat. A més d’aquest magnífic rendiment, la companyia disposava d’una infraestructura única a tota la comarca, entre d’altres, d’unes bones vies de comunicació i d’una foneria pròpia, el que deixava en inferioritat de condicions a la resta de societats mineres, particu­ larment a les del Molar que no comptaven amb aquesta preeminent conformació.

Amb una difícil situació socio-política a nivell nacional i inter­ nacional i la forta competència que suposava la companyia Folch i Albiñana respecte a la resta d’empreses mineres de l’àrea de Falset, Bellmunt i el Molar, aquell any 1909 la majoria de mines d’aquesta zona varen romandre inactives, excepte les de la socie­ tat Rheno-Nassovia d’Stolberg, que mantingueren una producció constant, encara que amb un futur incert donat els escassos mitjans econòmics destinats a la investigació.

La producció va anar augmentant considerablement gràcies a l’enorme riquesa en Galena que s’extreia de la mina Eugènia.

L’any 1912 la foneria instal·lada en aquesta mina produí un total de 3016 tones de plom. La població de Bellmunt del Priorat assolí els 953 habitants, de 731 que tenia a l’any 1900.

La família Platard i la mineria del Priorat Part dels terrenys de la mina s’adjudicaren al millor postor en subhasta pública celebrada el dia 25 de maig de 1915. El licitador

46

Història afortunat fou el senyor Ramon Prats Roig, a qui se li adjudicà part dels terrenys per tan sols 2.500 pessetes. La possessió d’aquests terrenys fou decisiva a l’admissió del registre el 7 de juny de 1915, de les 35 pertinences mineres que formaven l’antiga mina Balcoll i que fou rebatejava amb el nom de mina Argentífera pel seu futur propietari.

El 4 d’abril de 1916 es demarcà la mina Argentífera per l’en­ ginyer en cap del districte el senyor José Laporta, però curiosa­ ment abans de que se li expedís el títol de propietat, el senyor Ramon Prats Roig mitjançant escriptura pública amb data 2 de maig del 1916, va cedir tots els seus drets, presents i futurs so­ bre la concessió minera al senyor Albert Platard de Quenin, cone­ gut empresari miner d’origen francès, veí de la Selva del Camp.

Aquesta estratagema comercial per adquirir la mina era fruit d’un conveni privat entre els dos cavallers. El preu que va pagar pels drets el senyor Platard ascendí a dues mil pessetes i el compromís de rescabalar totes les despeses successives fins finalitzar tots els tràmits oficials. Finalment, el 13 de juny de 1916 se li concedeix el títol de propietat de la mina Argentífera al senyor Platard de Quenin.

En aquell mateix any 1916 sabem que es tornà a explotar la mina Ramona de Bellmunt del Priorat, sota la raó social Puga i Cia, amb un rendiment de 120 tones de Galena. Aquesta mina ro­ mania sense treballar des de l’any 1871. Però, com ja he apuntat anteriorment, l’explotació de mines per petits inversors era i és una utopia, de manera que als pocs anys es van interrompre les labors i la mina romangué des de llavors abandonada. Sàpiga el lector que en aquests últims anys d’explotació, el mineral extret en aquesta mina encara era transportat a llom d’animals per camins de ferra­ dura, una utopia!

El grup miner de Linda Mariquita, explotat sota capital ale­ many va assolir el 1916 una producció de 1089 tones de Galena, una producció que mantinguí de manera constant fins i tot durant el període de postguerra. La jornada laboral en aquella mina estava establerta en 8 hores a l’interior de la mina i en 10 hores a l’exteri­ or, en qüestió de salaris, els jornals dels picadors i dels barrinadors eren de 3,20 pessetes, 2,75 pessetes per als peons a l’interior i 2,50 per als de l’exterior.

Figura 25. Visita de càrrecs directius a les labors d’interior de la mina Eugènia a Bellmut del Priorat, el 1916. A primera fila, a l’esquerra, el Sr. Navarro Reverter; al centre i al fons, amb ulleres, el Sr. Joaquim Folch i Girona. Arxiu Josep Salvany, Biblioteca de Catalunya.

LA MINERIA DEL SEGLE XX, FINS AL CRAC DEL 29 Minas del Priorato, SA El creixement espectacular de la producció de la companyia Folch i Albiñana així com l’augment de la demanda de plom per part del mercat europeu obligava a aquesta societat a una millora constant de la seva infraestructura per poder sostenir la balança comercial, esforç que requeria d’una forta inversió. Aquesta neces­ sitat de capital, i especialment la mort del senyor Joaquim Folch i Solà, un del seus socis fundadors, obligaren a l’empresa Folch i Albiñana a replantejar-se el seu futur i adoptar una nova persona­ litat jurídica.

De manera que el dia 5 de maig de 1916, davant el notari de Barcelona el senyor Antonio Par i Tusquets, es constitueix la Sociedad Anónima Minas del Priorato, amb un capital social de tres milions de pessetes, representats per 6.000 accions al portador (figura 24). Els seus fundadors són la Senyora Elena Girona de Vilanova i el seu fill el senyor Joaquim Folch i Girona, el senyor Federico Albiñana i Vila i el senyor Juan Navarro Reverter. La so­ cietat es fa càrrec del negoci de mines de la raó Folch i Albiñana, quedant constituït el primer consell, amb els càrrecs següents:

Figura 26. En el curs de la mateixa visita, els visitants en el moment de preparar-se per baixar al pou. A la dreta es veu el tambor amb el cable de l’ascensor. Al fons, el Puig del Sarraí. Arxiu Josep Salvany, Biblioteca de Catalunya.

president Juan Navarro Reverter, sots-president Federico Albiña­ na i Vila i secretari Joaquim Folch i Girona, essent aquests dos últims els seus gerents (figures 25, 26, 27 i 28).

47

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat L’electrificació i el filó Primavera És de destacar la gran qualificació professional i l’alt grau de poder polític de les persones vinculades a la societat anònima Minas del Priorato. Ambdues peculiaritats facilitaren la gestió de la societat i beneficiaren a la regió. Un d’aquests beneficis es materi­ alitzà quan aquesta companyia va portar el corrent elèctric des de Reus fins a les instal·lacions mineres entre els anys 1920 i 1921, amb més de 40 km de recorregut. Sembla que per acomplir aquest colossal projecte, va ser decisiu l’enorme pes polític del senyor Juan Navarro Reverter, com membre vitalici del Senat espanyol, i també al senyor Francesc Cambó i Batlle que l’any 1921 fou no­ menat ministre d’Hisenda.

L’abril de 1921, els propietaris dels diferents terrenys per on van passar els pals d’electrificació van cedir, de lliure i espontània voluntat i perpetuïtat, com així consta als contractes expedits, a la companyia Minas del Priorato, SA, el dret de situar a les se­ ves finques, els pals que suportarien els cables de conducció de l’energia elèctrica. Els pals havien de fer 10 metres d’alt i guardar una distància entre ells de 50 metres. El preu pagat per cada pal, als propietaris dels terrenys per on va passar la instal·lació, fou de 25 pessetes si s’instal·lava en terreny arbrat, de 20 pessetes si era en terreny cultivat i de 10 pessetes si el terreny era erm. Per tenir un referent comparatiu el lector pot prendre de referència el preu de la tona mètrica de Galena, que l’any 1921 es pagava a 295 pessetes.

Entre molts avantatges, l’electricitat va permetre substituir les anti­ gues màquines de vapor i reduir l’excessiu consum de subministra­ ments energètics al poder prescindir de les enormes quantitats de carbó que s’utilitzaven per fornir aquestes instal·lacions i que havia arribat a uns preus molt elevats.

D’altra banda, les grans despeses ocasionades per l’electrifica­ ció de les instal·lacions mineres van poder ésser sufragades en tan sols dos anys. Aquest miracle va ésser possible gràcies al desco­ briment d’un potent filó de Galena de gran qualitat, batejat amb el nom de filó Primavera, a l’interior de la mina Eugènia a Bellmunt del Priorat. Sembla, atenent a les confirmacions personals dels testimonis presencials, que aquella anomalia geològica feia uns dos metres d’ample, de manera que el front d’avançament de la galeria semblava un mirall. Segons aquests privilegiats especta­ dors, en algunes columnes de contenció de la cambra d’explotació quedaren restes, que de no ser per estar inundades actualment les labors, donarien testimoni d’aquella excepcional meravella de la naturalesa (figura 29). És costum en mineria posar nom als filons ricament mineralitzats; a la mina Eugènia, a part del ja esmentat, explotaren a partir dels 135 m de profunditat el filó Mate, a partir dels 160 m el filó Tropical, d’uns 40 cm de gruix, i a partir dels 240 m el filó Otoño.

Figura 27. Instal·lacions de la mina i l’ascensor, durant la mateixa visita. Arxiu Josep Salvany, Biblioteca de Catalunya.

L’enginyer en cap i director permanent de les mines fou el se­ nyor Fernando Benito, que havia arribat a Bellmunt del Priorat l’any 1915 en substitució del fins llavors enginyer en cap senyor Ramón Tosquellas. Sembla que era un persona molt capaç i bri­ llant. L’any 1917 posà en activitat un forn de cup, del qual feia anys que s’anaven fent assaigs per posar-lo en marxa però totes les proves es van fer sense obtenir uns resultats favorables. Final­ ment, va ser el senyor Fernando Benito que va aconseguir muntar el forn amb les modificacions apropiades per poder beneficiar els minerals que es tractava de fondre. Aquest avenç va permetre des de llavors augmentar considerablement la producció de la fàbrica de fosa.

En Joaquim Folch i Girona Per la seva compromesa vinculació amb la mineralogia desitjo destacar la figura del senyor Joaquim Folch i Girona (Barcelona 1892 - Barcelona 1984), enginyer industrial, acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, guardonat amb la me­ dalla d’or de la Ciutat de Barcelona, president d’honor del Grup Mineralògic Català i fundador de l’empresa de pintures Industrias Titan, SA. Provenia d’una de les famílies més notables d’Espanya.

La seva afició per la mineralogia es despertà a l’edat de 10 anys, entre els vagons i els terregalls de les mines que tenia el seu pare a Tarragona. Començà a trobar alguns exemplars de Galena, Barita, Marcassita, Calcita, Dolomita i altres, que apareixien davant els seus ulls bellament cristal·litzats, captivant el seu interès, tant per la seva mida com per la seva bellesa, incitant-lo a la contínua recer­ ca, que només va quedar tallada per la seva mort a l’avançada edat de 92 anys. Va aconseguir reunir una de les millors col·leccions privades de minerals del món, arribant a superar els 15.000 exem­ plars, tots ells d’enorme interès científic i estètic, i amb un criteri avançat en dècades respecte a la resta d’Espanya.

La neutralitat durant la Primera Gran Guerra A partir d’aquesta data, la societat Minas del Priorato, SA vis­ qué una època de gran esplendor, és obvi que degut, en gran me­ sura, a les importants inversions dutes a terme, així com a la sin­ gularitat del jaciment Eugènia. Tanmateix, fou decisiu per assolir aquest èxit la concurrència en el temps de la neutralitat d’Espanya durant la Primera Guerra Mundial. Transcorreguda aquesta disputa militar, i gràcies a la neutralitat de l’Estat, s’incrementà fortament la demanda exterior de plom, augmentant considerablement el preu d’aquest metall. El signe econòmic de moltes empreses mineres del Priorat canvià, el que va permetre de sanejar els seu negocis. N’hi ha prou amb dir que l’any 1923, Minas del Priorato, SA doblà, amb respecte el 1922, la producció de Galena, que fou de 7082 tones, i es mantingueren produccions a un ritme semblant fins l’any 1927.

48

Història Els primers immigrants L’accelerat ritme de creixement industrial posà en evidència la falta de personal obrer especialitzat. Per això, el senyor Fernando Benito va haver d’enviar a un representant de la societat a la zona minera de Linares, amb la finalitat de reunir un grup d’homes dis­ posats a treballar. Emperò, no tots els immigrants tenien nocions de mineria, però l’important en aquell moment era aconseguir mà d’obra, els sous no van ser gaire elevats, per no perjudicar els bons resultats de la companyia, però als treballadors que van venir de Li­ nares se’ls va permetre venir amb les seves famílies, i amb aquest compromís près el senyor Fernando Benito, va manar construir les primeres colònies mineres conegudes com Euterpe.

A les mines s’establiren torns de nit, a fi de poder atendre la forta demanda exterior. Al referir-nos a les mines ho fem respecte les mines Eugènia i Règia a Bellmunt del Priorat i Raimunda al Molar, explotades per la societat Minas del Priorato, SA en aquells anys, que era, amb diferència, el grup miner més important del país. El nombre d’obrers ascendí considerablement. A l’any 1922 el personal contractat per aquesta empresa era de 339, que arribà a l’any 1926 a tenir una plantilla de 704 treballadors.

Durant aquests anys la població de Bellmunt del Priorat, assolí els 1321 habitants, el major índex demogràfic de la seva història, amb un índex de natalitat de més de 60 nens per any, convertint-se en el nucli amb la major densitat de població de tota la comarca.

La mina Argentífera, una efímera quimera

Figura 28. Els forns de la mina Eugènia, amb els recipients per extreure la fosa de plom i abocar-la als motlles (centre de la imatge). Arxiu Josep Salvany, Biblioteca de Catalunya.

Malauradament no totes les empreses mineres varen experi­ mentar un creixement tan espectacular com l’aconseguit per Minas del Priorato, SA, ni totes les mines estaven obertes sobre jaciments tan rics en plom, com la mina Eugènia.

Durant el període en que la mina Argentífera estigué en mans de la família Platard no tenim cap informació sobre els treballs en aquell jaciment, altre temps ric en argent però mancat d’equipara­ ble abundor en plom. Oficialment no consta que en aquesta mina es tornés a fer cap tipus de tasca extractiva, des que la Banque de París et des Pays-bas rescindí el contracte d’arrendament de la mina. Suposo que es realitzaren tasques de desguàs i de reconei­ xement, que varen permetre elaborar l’únic planell de la mina que es conserva.

El que sí se sap és que a partir del 1925 es va suspendre defi­ nitivament qualsevol tasca i ja no tornà a ser treballada mai més.

Aquesta afirmació ha estat ratificada per la família Rull de Fal­ set, que són des de temps immemorials els amos de la majoria de les terres a les quals es situa la mina, i a qui des d’aquestes modestes línies vull agrair la seva sempre amable i desinteressa­ da col·laboració en el meu treball. El seu cap de família el senyor Ricardo Rull (31-1-1919 / 25-8-2003), al cel sigui, manifestà en diverses ocasions que mai havia vist treballar aquesta mina ni en els tendres anys de la seva infància. Els records i les paraules del senyor Rull, a qui recordaré sempre com una persona respectable de jove i noble esperit i de ment culta i desperta, tenen per a mi la més sòlida veracitat. En la meva opinió, el senyor Albert Pla­ tard de Quenín adquirí la mina a l’aguait de que s’animés el mer­ cat de metalls, donat que el baix preu que va pagar per aquesta mina li ho permetia. Però els motius reiteradament exposats que van obligar al tancament de la mina a la primera dècada del segle vint se li sumà l’agonitzant crisi mundial que començà a notar a mitjans dels anys vint. La confluència de tan negatives circums­ tàncies van truncar les esperances del potencial negoci que va poder suposar la venda o lloguer dels drets miners sobre la mina Argentífera.

Figura 29. Miner retratat amb el que quedava del filó Primavera, que ocupava tota l’amplada de la galeria. Arxiu Carrutxa, Reus.

El Decret de 1921, redefinició del panorama miner Quan semblava que les diverses societats que operaven a la co­ marca s’estaven sanejant i consolidant, l’Estat espanyol promulgà el 14 de juny de 1921 un Decret mitjançant el qual es prohibia als estrangers l’adquisició de qualsevol títol de mina al territori naci­ onal, encara que respectava la propietat estrangera sobre aquelles concessions atorgades o adquirides amb anterioritat a la publicació d’aquest. Això no salvà a moltes empreses de veure’s obligades a

49

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat donat que tenien 600 pertinences mineres demarcades i nombro­ ses instal·lacions, l’adquisició de les quals només podia fer-se per part d’una societat amb ampli capital i amb interessos similars en el sector. Això reduïa considerablement el nombre de potencials compradors, i probablement l’única empresa minera catalana que per les seves característiques podia absorbir a la societat alemanya era Minas del Priorato, SA. Però perquè no fou aquesta empresa la que adquirí totes aquelles pertinences? Potser la rivalitat comer­ cial entre aquestes dues companyies hagués pogut ésser un dels motius, però segons la meva opinió, existia un motiu encara més profund.

Durant el conflicte de 1914 a 1918, algunes empreses de capital majoritàriament espanyol van mantenir relació comercial amb la Metallgesellschaft alemanya, és a dir, la Societat del Metall, inclús desatenent les crítiques d’altres estats com França. Aquest fou el cas de la Société Minière et Métallurgique de Peñarroya, SA em­ presa vinculada a la família Maestre Zapata, que posseïen impor­ tants concessions de plom a la Unión, Mazarrón, Cartagena, Lina­ res, així com una foneria a Portman. Ben al contrari, la direcció de la societat Minas del Priorato, SA, va mantenir llavors una intensa relació comercial amb països com França i Bèlgica, als quals Ale­ manya havia declarat obertament la guerra, per si això no fos sufi­ cient motiu, també degueren influir enormement les vinculacions polítiques d’alguns membres fundadors de la societat Minas del Priorato, SA en el govern de Madrid. Un altre suposat nexe d’unió entre l’empresa transmissora i l’empresa compradora podria haver estat la societat Stolberg und Westfalia. Aquesta empresa posseïa importants concessions al districte miner de Linares - La Carolina i la seva seu social la tenien a la ciutat alemanya d’Aquisgrà molt propera a Stolberg. Probablement amb i per interessos comuns, la societat Stolberg und Westfalia hauria facilitat el contacte amb membres de la família Maestre Zapata per formalitzar la transmis­ sió dels actius de la societat alemanya a favor de la companyia Minera y Metalúrgica de Portman-Bellmunt.

Per a la Compañía Minera del Río Ciurana-Tarragona, els pro­ blemes es van multiplicar. Al ser una societat de capital francès es va veure plenament afectada per les noves disposicions mineres promulgades pel Decret referit. A la vegada, s’accentuava una ca­ restia de capital que no els permetia afrontar una possible reestruc­ turació encaminada a una reforma institucional a fi de poder mante­ nir les seves concessions. Això es degué a que els costosos treballs d’investigació i exploració portats a terme en anys anteriors no ha­ vien aportat resultats favorables, i va minvar significativament la seva liquiditat, malgrat l’augment de capital a 3.500.000 pessetes esdevingut el 29 d’abril de 1910 (figura 30). Sabem que aquesta companyia va transmetre la mina Ventura a la societat Minas del Priorato, SA, mentre que de les altres concessions varen haver de sol·licitar la seva renúncia o simplement les abandonaren. Un la­ mentable final per a una iniciativa brillant (figura 31).

Figura 30. Acció de 500 pessetes de la Compañía Minera del Río Ciurana - Tarragona, emesa el 1910. Original de Joan Abella i Creus.

prendre decisions molt transcendentals, donat que el mateix decret preceptuava que havien de ser espanyols els presidents de les com­ panyies, també els administradors delegats, els gerents directors, els enginyers d’obres i les dues terceres parts del personal que ocu­ pés la resta de càrrecs. Òbviament es tractava d’adaptar-se a una nova situació que suposava executar uns reajustaments institucio­ nals molt difícils de portar a terme a la pràctica. Aquesta legislació plasmava el canvi de mentalitat i la situació social dels espanyols, que desembocaria en la dictadura militar de Primo de Rivera du­ rant el període de 1923 a 1930.

A conseqüència d’aquestes noves disposicions, els grups mi­ ners que operaven al Priorat quedaren en mans de capital espanyol.

A partir del decret de 1921, el panorama miner de l’àrea de Falset, Bellmunt del Priorat i el Molar quedà redefinit per a la resta de la seva història. Encara que algunes de les noves societats que es constituïren variaren la seva raó social al llarg de la vida producti­ va de la mina, la propietat i el capital romangueren invariables.

Els bojos anys 20, un període de prosperitat

Les companyies estrangeres canvien de mans

La mina Linda Mariquita, explotada a partir de l’any 1921 per la Sociedad Minera Metalúrgica de Portman-Bellmunt, comptava el 1922 amb una plantilla de 113 obrers, i en aquell mateix any ob­ tingué una respectable producció de 1233 tones de Galena. El seu pou mestre, amb la bocana a 233,6 metres sobre el nivell del mar, havia arribat als 179 metres de profunditat, amb 5 plantes i una ga­ leria de desguàs. Disposava d’un castellet metàl·lic i encara que la màquina d’extracció era de vapor, comptava amb un transformador elèctric per accionar els compressors. En l’exterior es completaven les instal·lacions amb un taller de preparació mecànica de repara­ cions i amb dues bombes per a l’extracció d’aigua, amb motors

El grup de Linda Mariquita, el segon en importància, que per­ tanyia a la companyia alemanya Reinisch-Nassanische Bergwerks und Hüssen Actien Gesellschaft d’Stolberg, passà a ésser propietat de la Sociedad Minera Metalúrgica de Portman-Bellmunt. El ca­ pital d’aquesta empresa estava subscrit en bona part per la família Maestre Zapata. Encara que ignoro les motivacions reals per les quals aquesta companyia alemanya va transmetre els seus actius a la Sociedad Minera Metalúrgica de Portman-Bellmunt, en su­ poso alguns d’ells. En primer lloc, els béns que posseïa a la zona minera del Priorat la companyia Rheno-Nassovia eren importants,

50

Història elèctrics de 100 i 65 cv, entre altra infraestructura (figura 32). La bonança del mercat del plom era força evident, doncs l’any 1925 aquesta societat havia ampliat la seva plantilla a 215 treballadors i el resultat de la seva producció assolí les 1789 tones de Galena, el que sens dubte situava a aquesta empresa en capdavantera de la in­ dústria minera de la comarca i probablement del país, després de la companyia Minas del Priorato, SA. Aquesta última aquell mateix any havia empleat a 540 obrers, i va obtenir una producció total de 6.460 tones de mineral de plom.

La Sociedad Minera Metalúrgica de Portman-Bellmunt va se­ guir modernitzant les seves instal·lacions, de manera que el 1926 la mina Linda Mariquita ja disposava d’una màquina d’extracció elèctrica de 60 cv i una electrobomba de 50 cv. Contractà a 32 nous obrers i la producció va arribar a les 1.635 tones de Galena.

La mineria vivifica el Priorat Per la seva banda l’empresa Minas del Priorato, SA, explota­ va amb intensitat la mina Raimunda i Jalapa al Molar i les Mines Eugènia i Règia (figura 33) a Bellmunt del Priorat. Donem doncs una ullada a la situació d’aquestes mines per fer-nos una idea dels avenços aconseguits.

L’any 1924, el pou mestre de la mina Raimunda, denominat San Joaquín, que es troba a 206,3 metres sobre el nivell del mar, havia arribat als 215 metres de profunditat, i donava servei a sis nivells de galeries. L’equipament amb que s’havia dotat aquest pou el conformaven un castellet de paret seca, una màquina d’extracció elèctrica de 80 cv, dos compressors d’aire accionats per motors elèctrics de 80 i 40 cv i un transformador de 100 kw per accionar la màquina d’extracció i les bombes. Al pou Jalapa es portaven a terme els treballs per aixecar un magnífic castellet, del qual avui tan sols en podem admirar la seva base. Els treballs en millorar la infraestructura i ampliar les labors d’explotació no van cessar, i el 1927 es va aprofundir el pou San Joaquín a fi de dotar a la mina d’una nova galeria, la setena, que començà a ser operativa a principis del 1928 i a la que a finals del 1929 se n’havien excavat 222 metres.

També a la mina Raimunda es perforà un pou de ventilació des de la cinquena planta a la sisena planta. De fet, aquesta obra no seria una notícia interessant si no fos perquè, a diferència de les altres mines del Priorat, aquestes dues plantes estan separades uns 64 metres l’una de l’altra, el que va suposar un esforç digne d’es­ mentar. El mateix 1929 es va acabar la instal·lació dels rentadors mecànics, prop de la boca del pou, que s’accionaven mitjançant un motor de 15 cavalls.

Figura 31. Instal·lacions de la mina San José del Masroig vers la primera dècada del segle XX. Postal cedida pel senyor Joan Rosell.

Figura 32. La mina Linda Mariquita, del Molar, vers el 1930. Es distingeix, darrera els terrers, la casa de la mina i el pou mestre. Postal cedida pel Sr. Ramon Salaet Bartolomé.

La bonança precedeix la tempesta Quasi totes les empreses mineres que operaven al Priorat du­ rant la dècada dels anys 20 del segle XX varen mantenir treballs de considerable envergadura en les seves mines. Tal és el cas de la modesta societat Pelletán i Seguí de capital francès que explo­ tava la mina Mineralogia al Molar. El 1922 aquesta companyia tenia 24 obrers en nòmina i obtingué 54 tones de Galena. Aquesta xifra és realment baixa però fou degut a que els treballs es centra­ ren principalment en obrir labors d’exploració. Durant l’any 1926 la raó social de la companyia canvià per la de Societé de Mines Franco Peninsulaire, que amb 79 obrers en nòmina, obtingué una producció de 546 tones de Galena. Pels treballs d’interior utilitza­ ven dos pous, el principal de 50 metres de profunditat i un d’au­ xiliar de 28 metres. Per l’explotació de la mina es disposava de moderns equips elèctrics d’extracció i desguàs, que s’alimentaven d’una subcentral de 50 kw edificada prop de la plaça d’extracció, l’energia de la qual provenia de les centrals de la Sociedad Rie­ gos y Fuerzas del Ebro. Per les tasques exteriors posseïen una trituradora accionada amb un motor elèctric, una trencadora i un

Un jaciment excepcional La mina que testimonia com cap altra la grandesa dels treballs desenvolupats en aquesta dècada al Priorat és la mina Eugènia.

L’any 1926 el seu pou mestre anomenat San Jacinto havia arribat a una profunditat de 405,10 metres, amb 13 nivells de galeries. La mina comptava, a més, amb dos pous auxiliars que donaven servei a dues plantes més, el que permetia descendir a una profunditat màxima de 470,10 metres. Recordem que l’any 1907 la profunditat màxima d’aquesta mina era de 240 metres. El personal tècnic de la mina va calcular que la producció de Galena obtinguda d’aquest ja­ ciment, des del 1894 fins el 1924, havia estat d’unes 75.000 tones, quasi 11 vegades el pes de la torre Eiffel de París!

La mina Règia també estava creixent, el seu pou mestre cone­ gut com San Federico, havia arribat envers l’any 1926 als 250 me­ tres de profunditat, i donava servei a vuit nivells de galeries. Des de la seva obertura el 1907 fins el 1924 es calculà que la producció de Galena en aquesta mina havia estat d’unes 15.000 tones.

51

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat L’antagonisme d’una dècada Aquesta crisi a que fèiem referència anteriorment, afectà tot el sector de la mineria del plom a la província, emperò la socie­ tat Minas del Priorato, SA va poder afrontar aquesta situació amb més serenor que la resta d’empreses mineres gràcies a que dispo­ sava d’un bon capital i també al bon criteri de la seva direcció. En efecte, malgrat la crisi no va deixar d’executar una gran quantitat de millores que, més tard, van redundar en benefici del negoci i en pro de les condicions de treball. Entre aquestes millores cal des­ tacar la instal·lació de gàbies de doble pis al castellet de la mina Eugènia elevant-lo uns tres metres d’alçada, la construcció a la mina Règia d’un contrapou inclinat que donà servei a la planta desena, 60 metres per sota de l’octava planta, arribant a una pro­ funditat total de 310 metres. Tot i així no es va poder evitar el que era inevitable, de manera que l’any 1928 la producció de Galena havia disminuït a 5.040 tones i el personal obrer de la societat era tan sols de 360.

El dia 23 d’abril de 1928, en plena crisi mundial, que obligà al tancament de nombroses mines, el senyor Joaquim Folch i Girona, decideix centrar la seva dedicació professional a la indústria quí­ mica, cessant com a secretari i gerent de Minas del Priorato, SA a favor del seu germà el senyor Manuel Folch i Girona, enginyer de professió, qui estigué al capdavant de les mines, amb diferents càrrecs fins al tancament de les mateixes.

A finals d’aquesta contradictòria dècada dels anys 20, el senyor Federico Albiñana i Vila, copropietari de Minas del Priorato, SA fou assassinat pel Sindicat Lliure durant el transcurs d’un viatge.

Eren anys d’intensa agitació sindicalista, van haver-hi molts morts a Barcelona, tant d’obrers com de patrons, i el Sr. Albiñana era llavors el president de la Patronal de Barcelona. En morir el senyor Albiñana, el càrrec de vicepresident de Minas del Priorato, SA, el va assumir José María Escofet Rodríguez.

Figura 33. Aspecte que tenia la mina Règia en plena activitat, vers el 1916. Arxiu Josep Salvany, Biblioteca de Catalunya.

LA MINERIA DEL SEGLE XX, FINS A L’INICI DE LA DECADÈNCIA Cau la pesseta, la Dictadura de Primo de Rivera i la Borsa de Nova York Si les mines de l’àrea del Priorat haguessin pogut continuar amb els projectes i les directrius iniciats a principis de la dècada dels anys 20, amb el seu ritme de creixement sostingut, probable­ ment aquesta comarca no s’hauria convertit en una de les més po­ bres de Catalunya. Però a la difícil situació socio-política en la qual es trobava Espanya a finals d’aquella dècada, entre altres coses per l’anunci de la devaluació de la pesseta i la caiguda del règim de Primo de Rivera, hi hem d’afegir l’estat de debilitament en què havien quedat les potències europees després de la primera guerra mundial i la ràpida recuperació industrial dels Estats Units d’Amè­ rica, que produí una sobreproducció que no podia ésser absorbida ni pel mercat interior ni pel mercat exterior, la qual cosa conduí al crac de la borsa de Nova York el dia 24 d’octubre de 1929, que afectà a les economies de tot el món industrialitzat.

Aquesta nova situació de crisi global es va fer notar, i de ma­ nera catastròfica, a la zona minera del Priorat, al descendir el preu del plom i la demanda, tant nacional com internacional d’aquest metall. Sens dubte l’empresa que resultà més perjudicada a causa d’aquesta enrarida situació fou la Sociedad Minero-Metalúrgica de Portman Bellmunt, que al no disposar a Catalunya de fàbriques de fosa, li restava considerablement el marge de beneficis per poder defendre’s. Per aquella causa reduí dràsticament els treballs d’ex­

Figura 34. Vista general de les instal·lacions de la mina Renània vers el 1920. Postal cedida pel senyor Joan Rosell.

molí, així com diversos garbells de mà i un parell de tambors de classificació.

L’any 1925 la companyia Sociedad Minera Metalúrgica de Portman-Bellmunt, va iniciar novament treballs a la mina Renà­ nia de Bellmunt del Priorat, sota la direcció tècnica del senyor Joaquim Montserrat. Les labors van durar poc menys de tres anys, ja que una forta crisi en el sector del plom, i el fet de tenir la fà­ brica de fosa fora de Catalunya, obligà a aquesta societat al tanca­ ment de la mina Renània que ja mai més tornaria a ser treballada (figura 34). Sabem que es va arribar als 135 metres de profunditat, essent tres el número de les seves plantes, i una galeria de desguàs a segona planta.

52

Història plotació i també el nombre de treballadors, el 1929 tan sols tenia contractats a 84 obrers, una xifra inquietant si es compara amb la del 1926 que era de 247, però desgraciadament el nombre de persones treballadores va seguir minvant, l’any següent la mina operà amb tan sols 49 obrers. Conseqüentment, els resultats ex­ tractius tampoc eren res esperançadors. El 1930 la producció fou de 537 tones de Galena; si retrocedim tan sols cinc anys, la xifra de producció era de 1.789 tones, la qual cosa ens dóna una idea de les enormes conseqüències que en tots els nivells comportà aquella gran crisi.

possible els interessos de l’obrer amb els del capital, les rendes minvades dels quals col·locaven els negocis miners en una difícil situació econòmica. Minas del Priorato, SA, entre altres mesures, disminuí quasi totes les labors d’exploració per tal de reduir al mà­ xim els costos. Però, tot i això, a l’inici de l’any 1931 la situació fou del tot insostenible pel descens que experimentà el preu del plom, que repercutia amb un elevat nombre de pèrdues. Mentre el 14 d’abril de 1931 s’instaurava la Segona República, el dia 22 de juny de 1931 el senyor José Bartual, llavors enginyer en cap de Minas del Priorato, SA, es veié obligat per les circumstàncies a paralitzar els treballs a les mines i a la foneria.

El senyor José Bartual fou un brillant enginyer, que anys més tard d’aquests tristos esdeveniments va ésser destinat a les mines de Sallent, i posteriorment nomenat enginyer en cap del districte miner de Tarragona, càrrec que exercí entre els anys 1959 i 1962.

El 1932 els únics treballs que va mantenir la societat Minas del Priorato, SA, es limitaren a fondre part de l’estoc de Galena que existia d’anys anteriors. La resta d’aquest mineral que no es va fondre, uns 2.990 quilos, s’exportà a l’empresa R. Lencioni di Viareggio, a Itàlia, i a mitjans d’any es va paralitzar tota l’activitat. El balanç de cobraments i pagaments de la primera quinzena de juliol de 1932, parla per si sol, els cobraments van ser de 5.750 pessetes mentre que els pagaments de 7.000 pessetes. Aquests consistien només en la tramesa quinzenal a mines i el subministrament elèc­ tric abonat a Riegos y Fuerza del Ebro, SA.

Els problemes no s’acaben L’explotació de la mina es va sostenir fins 1933 gràcies a l’ex­ tracció de Barita, molt abundant en aquesta mina i molt deman­ dada pel mercat en aquells anys. Però la societat explotadora es va veure finalment obligada a cessar tota activitat en aquell ma­ teix any, abandonant les concessions. Els treballs en el grup mi­ ner Linda Mariquita ja no es tornarien a reprendre fins l’any 1963.

La companyia explotadora Sociedad Minero-Metalúrgica de Portman- Bellmunt es va dissoldre el 28 de febrer de 1955 i les concessions que aquesta empresa posseïa al Molar es van transme­ tre a la Sociedad Anónima Minero Metalúrgica Zapata Portman, que s’havia constituït a Cartagena el 15 de setembre de 1930, amb un capital de 26.000.000 de pessetes, subscrit a parts iguals per la família Maestre Zapata i la Société Minière et Métallurgique de Peñarroya, SA. La mina Raimunda del Molar també patí les conseqüències de l’enrarida situació que s’estava vivint. El 1930 la direcció de la so­ cietat Minas del Priorato, SA decidí abandonar els reconeixements inferiors a la setena planta, i centrar els seus treballs a les primeres cinc plantes amb la intenció de replegar el mineral que es trobava al descobert. Tanmateix, la reducció de costos no fou finalment suficient, de manera que l’any 1931 la gerència d’aquesta compa­ nyia resolgué abandonar completament el vedat Raimunda. Amb l’aplicació d’aquesta dràstica mesura evitava acumular pèrdues que haurien estat inevitables d’haver continuat amb una extrac­ ció que estava resultant molt poc rendible, tant per la profunditat per arribar a noves metal·litzacions com pels enormes esforços que suposaven les tasques subterrànies en profunditat. A més, la desfa­ vorable situació del mercat, amb una demanda escassa i amb uns preus dels metalls molt baixos, van acabar per decidir la sort que seguiria aquesta mina durant els propers 35 anys.

L’única empresa que va poder sostenir treballs durant aquest període de crisi fou la Societé de Mines Franco Peninsulaire, que a principis dels 30 del segle XX havia descobert a la mina Minera­ logia un potent filó-falla, la metal·lització del qual era més àmplia que a la major part dels filons de la regió. De manera que al Mo­ lar aquesta companyia va sostenir treballs en solitari fins el 1956.

Aquestes dues circumstàncies varen contribuir a que si el 1929 comptava amb una plantilla de 33 obrers i declarava una produc­ ció de 486 tones de Galena, paradoxalment el 1930 el nombre de treballadors augmentés a 47 i la producció a 800 tones. L’extracció de Galena a la mina Mineralogia fluctuà al llarg d’aquests anys, la menor producció fou l’any 1947 amb tan sols 133 tones, suposo que a conseqüència del bloqueig internacional que vivia el país acabada la Segona Guerra Mundial.

La Guerra del Pa Tou Durant la Guerra Civil Espanyola, les relacions comercials in­ ternacionals pel que fa a la mineria van quedar pràcticament ta­ llades. A l’iniciar-se la guerra foren molts els jaciments minerals en mans dels republicans que eren explotats per a l’obtenció de metalls considerats com a estratègics. Entre ells, les mines de plom de Bellmunt del Priorat, però la demanda d’altres metalls obligà a reobrir mines que portaven molts anys tancades. Aquest fou el cas de les mines de manganès situades al sud del Molar, a les que durant alguns anys es van sostenir intensos treballs d’explotació per aprofitar els filons estratiformes d’òxid de manganès d’aquests jaciments. No disposem de dades sobre aquestes mines, encara que suposem que el mineral obtingut es va utilitzar per a la fabricació d’acer, una matèria primera indispensable per nodrir la maquinària de guerra. Sabem que el 1937 aquestes mines estaven en plena explotació i crec que al caure els jaciments més importants de ferro de la península en mans dels nacionals s’interromperen els treballs en aquestes mines, ja que des del 1938 no tenim cap notícia de que tornessin a ésser explotades.

Tots els homes que en aquell període treballaren a les mines, van poder lliurar-se del servei militar i de participar a la Guerra Ci­ vil Espanyola. Durant aquesta cruel lluita, especialment bel·licosa en aquesta comarca per la proximitat del riu Ebre, les mines van servir a la població de refugi durant els atacs bèl·lics, com és el cas de la mina Eugènia a Bellmunt del Priorat o com a improvisat hos­ pital militar, com a la mina Linda Mariquita al Molar. L’any 1936 la població havia descendit a només 668 habitants.

La Generalitat es féu càrrec de les mines Poc després d’iniciar-se la guerra civil espanyola, a Barcelona el 14 de novembre de 1936 es va constituir la Col·lectivitat Ca­ talana del Plom, coneguda per les seves sigles CIPLO. Aques­ ta col·lec­tivitat, que agrupava la indústria minera del plom a Catalunya, es va fer càrrec de l’explotació de les mines que fins a llavors havien estat obrades sota la raó social Minas del Priorato, SA. Aquestes mines estigueren en explotació sota el control

De mal a pitjor El panorama miner del Priorat era desolador amb l’arribada de la nova dècada dels anys 30. La crisi, iniciada el 1929 als Es­ tats Units, s’aguditza a la indústria minera catalana. Això provocà grans descensos en la producció i dificultats greus per unir en el

53

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat de la CIPLO fins a principis de l’any 1939, quan Barcelona cau en mans del bàndol nacional. Durant tot aquest període les mines seguiren essent dirigides, encara que de forma clandestina, sota les ordres dels senyors Manuel Folch i Girona i Fernando Benito.

El plom extret durant aquest període es destinava principalment a la fabricació de munició. Suposem que la demanda de plom de l’exterior era important, doncs, tot i les fortes restriccions de mo­ viment de mercaderies em consta que l’any 1936, s’exportà, en­ tre d’altres, a l’empresa de J. Martin, amb seu a la ciutat francesa de Marseille, 100 quilos d’alquifoux, que era el nom que rebia a França l’alcohol dels terrissaires.

En aquests anys la Generalitat de Catalunya per mitjà de la CIPLO aplicà diverses mesures encaminades a millorar les con­ dicions de vida dels minaires i de les seves famílies, disposà la jornada de treball en 40 hores setmanals, acordà la percepció de sou complert en cas de malaltia del treballador fix, es posaren en funcionament diverses mesures de política i higiene i, a més, per a les dones obreres embarassades la possibilitat de gaudir d’un perí­ ode de vacances abans i després del part.

L’autarquia afavorí la mineria a nivell estatal, però retrassà el creixement econòmic L’any 1944 el govern del general Franco dictà una nova Llei de Mines. Aquesta suposà un nou revés al capital estranger degut a les mesures nacionalitzadores imposades. Les limitacions a la participació de capital estranger afavorí el creixement industrial de les societats amb capital espanyol, com era el cas de Minas del Priorato, SA. Aquell mateix any la companyia Minas del Priorato, SA ex­ plotava les mines Eugènia i Règia a Bellmunt del Priorat i la mina Porvenir a l’Argentera. El personal en nòmina en aquestes mines era de 270 obrers i la producció assolí les 1.214 tones de Galena.

Tenim constància que apart d’abastar la demanda nacional i mal­ grat la política autàrquica imposada pel franquisme es realitzaren diferents exportacions, com la datada el 22 de novembre d’aquell mateix any a l’empresa Metallbodio A.G. amb seu a Basel, Suïssa, de 4.925 quilos de plom, enviats en lingots. Habitud, clandestinitat, permissibilitat o política?

L’any 1946, la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat havia ar­ ribat als 560 metres de profunditat, el que posà de manifest quel­ com que ja s’anava observant, la disminució de Galena a mesura que s’aprofundien les labors. El retraïment en el preu del plom o, si més no, l’estancament d’aquest i les perspectives d’explo­ tació en aquesta mina que no semblaven massa esperançadores, determinaren prendre mesures per part de la societat explotado­ ra. Arran d’una sol·licitud cursada per Minas del Priorato, SA el govern va autoritzar l’empresa a reduir el seu personal obrer. A més, el programa de labors pel 1947 era el d’anar explotant en retirada aquella mina. La producció de plom de la foneria fou de 526,615 tones a l’any 1947 i es mantinguí més o menys constant fins al 1949.

Donat que el preu del plom fou un element clau a l’hora de prendre qualsevol tipus de decisió, he volgut oferir al lector els valors assolits en determinats anys per aquest metall a Londres, que poden ésser d’ajuda per comprendre millor algunes de les no­ tícies apuntades. Un fet destacat és que les mesures alliberadores del govern espanyol varen arribar uns anys tard, donat que el preu del plom a Europa es va triplicar l’any 1946, de manera que la po­ lítica autàrquica del govern franquista va endarrerir el creixement econòmic del país. L’any 1939 el preu en lliures per tona de metall era de 15,05, el 1945 era de 27,34, el 1946 era de 83,71, el 1948 de 101,56, el 1951 assolí les 159,49 lliures i el 1956 el preu era de 113,88 lliures.

El plom permet afrontar la postguerra L’abril de 1939, la societat Minas del Priorato, SA recuperà el control de les mines, però els treballs es van reprendre a les ordres dels vencedors. Al director en cap, el senyor Fernando Benito, el varen destinar fora de la comarca, i començaren a arribar capatas­ sos facultatius procedents de diversos llocs d’Espanya, per fer-se càrrec de la direcció tècnica de les mines. El primer d’ells va ser Antonio Molina Orta que va estar uns tres anys al càrrec.

Durant el període de postguerra la demanda de plom augmentà considerablement, però el principal client de la companyia era l’Es­ tat. Aquesta situació generà una nova demanda immigratòria. En aquesta ocasió la procedència dels immigrants fou majoritàriament de la província de Granada i, en menor nombre, d’Extremadura i Galícia. La població de Bellmunt del Priorat va anar augmentant, de manera que l’any 1940 era de 796 habitants.

Aquell mateix any va esdevenir, a la cinquena planta de la mina Eugènia, un gran enfonsament al cedir les columnes de con­ tenció que sostenien el sostre i que havien estat progressivament debilitades per l’aprofitament del mineral que contenien, fins que no van poder suportar la pressió exercida. Aquesta impressio­ nant ensulsida, que comunicà amb la planta superior, provocà uns grans corrents d’aire i un núvol de pols, que obligà als minaires a sortir de la mina a les fosques, per la impossibilitat de mante­ nir en funcionament els seus equips d’il·luminació. Per fortuna, no va haver-hi desgràcies personals tot i la violència i la magnitud de l’accident. En contraposició, val a dir que a aquesta catàstrofe se li atribueix, en part, els bons resultats d’aquell any, donat que quedà molt mineral al descobert i que va poder ser recuperat amb força facilitat; amb tota seguretat es tractava de la cambra deixada durant l’explotació del filó Mate explotat fins a principis de 1920.

El plom obtingut de la fosa durant l’any 1940 fou de 860 tones, una xifra que va mantenir-se constant en els propers quatre anys.

La indústria minera va aportar treball a l’àrea de Falset, Bellmunt i el Molar, i això va permetre poder afrontar millor que en altres pobles de Catalunya aquells primers agres anys de post­ guerra. Com exemple ens serveix Bellmunt del Priorat, ja que a les seves principals mines, Eugènia i Règia, hi treballaven a fi­ nals de l’any 1943, 231 persones, repartides de la següent manera: 54 persones a l’interior de la mina Eugènia, 12 a l’exterior i 48 de personal auxiliar, que abraçava des d’ajudants facultatius a mes­ tres. A la mina Règia, eren 81 persones a l’interior, 24 a l’exterior i 12 de personal auxiliar (figura 35).

La segona conflagració mundial dispara el preu del plom A finals de la dècada dels anys 40 del segle XX, a l’àrea mi­ nera de Falset, Bellmunt i el Molar tan sols estaven en explotació les mines Règia i Eugènia a Bellmunt del Priorat i propietat de la societat Minas del Priorato, SA i la mina Mineralogia al Molar propietat de la companyia Societé de Mines Franco Peninsulaire.

Sortosament l’any 1950, el preu del plom experimentà una pujada espectacular: la tona de plom va arribar a la cotització de 12134,57 pessetes, mentre que l’any anterior havia estat de tan sols 4000 pessetes. Mal que ens pesi hem de reconèixer que es varen as­ solir aquests preus a l’haver tingut lloc la Segona Guerra Mundial, de manera que la demanda augmentà considerablement i en conse­ qüència el preu del plom ascendí i això va permetre a les societats mineres sanejar-se i millorar la seva infraestructura. A més, a partir del 1950, la política econòmica espanyola canvià adoptant mesures

54

Història

Figura 35. Nòmines del personal de les mines Règia i Eugènia en els anys 1940.

A remarcar la diversitat de gent i d’oficis que hi estava contractada. Original de Joan Abella i Creus.

alliberadores, que foren introduïdes de manera gradual, però els resultats de les quals a curt termini no es van fer esperar.

En el marc d’aquesta excel·lent conjuntura de mercat, envers 1950, l’empresa Societé de Mines Franco Peninsulaire, realitzà un enorme esforç per aprofundir el pou mestre de la mina Mineralogia al Molar i avançar en labors per a la preparació de nous camps d’explotació. El resultat d’aquestes inversions aviat es van poder quantificar. El 1953 es va obtenir una producció de 1.029 tones de Galena, una xifra excepcional si tenim en compte que la producció total de tota l’àrea minera del Priorat en aquell mateix any fou de 2.551 tones de mineral. Tan sols l’any 1955 aquesta mina roman­ gué tancada, però no per falta de rendibilitat sinó per treballar amb el muntatge d’unes complexes instal·lacions que servirien pel trac­ tament de minerals.

La segona època d’esplendor de la mineria catalana al segle XX Les noves circumstàncies de mercat també varen ésser oportu­ nament ben acollides per la societat Minas del Priorato, SA. Con­ seqüentment la producció de Galena augmentà a 1.064,745 tones l’any 1950, contra les 805,074 de l’any anterior i la foneria va ob­ tenir una producció de 821,047 tones de plom. Bellmunt del Priorat comptava amb una població de 877 habitants.

La direcció d’aquella empresa va decidir, després dels resultats que s’estaven tenint, realitzar els estudis i reconeixements neces­ saris, principalment, en antigues labors de les zones Blancardera i

55

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat

56

Història

Espinós, a fi d’obtenir a una menor profunditat la major producció possible de Galena. Però per a això era necessari disposar de plà­ nols fiables de totes les tasques existents, donat que aquests havien estat cremats durant la Guerra Civil Espanyola.

Es contractà a un excel·lent topògraf anomenat Coma. Aquest senyor havia contribuït al disseny i posterior construcció del clave­ gueram de la ciutat de Barcelona. El seu intens treball va permetre aixecar multitud de plànols que van servir d’eina bàsica per reori­ entar les tasques d’explotació i millorar els resultats de l’empresa.

Aquests nous plans de treball no van tardar en materialitzar-se.

L’any 1951 es van començar noves labors a la mina Règia Anti­ ga, situada a l’oest de la mina Règia i pròxima al marge esquerre del riu Siurana, sobre antics treballs abandonats des de feia molts anys. Per això es va habilitar el pou mestre d’aquesta mina anome­ nat Jubileo, muntant les corresponents instal·lacions per a la seva utilització, amb el propòsit d’aprofundir aquest per sota del nivell hidràulic per tallar els filons a majors profunditats.

L’extracció de Galena en aquell any va ascendir a la quantitat de 1.071,121 tones i la producció de plom de la foneria fou de 764,909 tones. Aquestes xifres varen augmentar considerablement en pocs anys. Envers l’any 1955, en que a més de les mines Eu­ gènia i Règia havia entrat en producció la mina Règia Antiga, es van extreure 1.545 tones de Galena, de les que es van poder obte­ nir 1.189 tones de plom. Aquestes xifres es mantingueren bastant constants fins a mitjans dels anys 60 del segle XX.

Les mines es desperten d’una llarga letargia La gran demanda de plom per part del mercat internacional obligà a les empreses mineres del sector a augmentar la producció.

Per tal d’adaptar-se a la nova conjuntura de mercat, aquestes soci­

57

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat en poder-se servir del pou principal de la mina Mineralogia per dur a terme treballs d’investigació i reconeixement a la concessió San José, una gran pertinença de Minas del Priorato, SA contigua a la concessió Mineralogia, amb l’objectiu de preparar un nou camp d’explotació. Encara que no coneixem en què es beneficià l’em­ presa concessionària de Mineralogia, crec que la família Seguy, pactà poder utilitzar les instal·lacions de la foneria que Minas del Priorato, SA posseïa a Bellmunt del Priorat.

Fruit d’aquesta col·laboració fou l’obertura d’una galeria dins de la concessió San José per unir les labors de l’empresa Minas del Priorato, SA, amb les de la mina Mineralogia, per explotar el denominat filó Diagonal, sobre el nivell de la planta quarta de la mina Mineralogia.

La silicosi, la pitjor jubilació Des que el senyor Joaquim Folch i Girona va cessar com a ge­ rent de Minas del Priorato, SA, la companyia fou sàviament guiada pel seu germà Manuel. Però a l’anar entrant en anys i un impor­ tant defecte físic en un cama, no li permetien desplaçar-se des de Barcelona a les mines amb l’assiduïtat que hagués desitjat per po­ der atendre degudament tots els assumptes de la companyia. Per això va delegar aquesta tasca envers l’any 1949 al seu nebot, el senyor Carlos María Galofré i Folch, que era un bon coneixedor de la vida a les mines. Ja a l’edat de 18 anys, baixava a la mina amb els treballadors, dormia a la casa de la mina i a les 6 del matí espe­ rava als obrers a la bocamina. Aquest enginyer de professió va fer construir les noves colònies mineres, millorà els jornals dels treba­ lladors i les seves condicions de vida, aportà nous mitjans tècnics, com els martells d’aigua que feien una dutxa a l’embocadura i evi­ taven la dispersió de la pols, que tant afectava als minaires, respec­ tà les normes establertes sobre prevencions, traslladant a treballs a l’exterior als minaires afectats de silicosi de primer grau, donat que no existeix tractament per aquesta malaltia, tan sols frenar el seu augment evitant l’exposició de l’obrer a la pols de sílice.

Aquesta malaltia era molt freqüent entre els treballadors de l’interior de les mines de Bellmunt del Priorat. La causa era la in­ halació contínua de pols amb un alt contingut de finíssimes par­ tícules de sílices en forma de Quars desprès durant la perforació de les pissarres i els pòrfirs andesítics i dacítics d’aquestes mines.

Aquest silicat, al dipositar-se als pulmons, genera un complicat mecanisme de rebuig, originant la formació d’uns nòduls que con­ dueixen a eixamplar les parets interalveolars, dificultant progres­ sivament la difusió de l’oxigen. Els símptomes poden aparèixer als 15 o 20 anys de contínua exposició, i acaba per provocar una insuficiència respiratòria crònica amb complicacions posteriors.

Figura 36. Castellet de la mina Regia Antiga, vers els anys 1950. Foto cedida per la Sra. Núria Vidal Borràs.

Figura 37. Instal·lacions de la mina Eugènia envers 1904 - 1905. La foneria està en plena activitat, com ho demostra el fum que surt de la xemeneia. Foto del fons Flaquer Barraquer, dipositada a l’Arxiu Històric Municipal de Calella.

etats varen recórrer a l’explotació de les antigues mines repartides per tota la comarca. L’any 1956, la firma Minas del Priorato, SA va tornar a treballar la mina Raimunda al Molar, desguassant la primera planta, que es troba a 52 metres de profunditat, i inicià labors d’investigació en zones que anteriorment no havien estat reconegudes. La producció d’aquesta mina en aquest primer any de nova activitat fou de 127 tones de Galena.

L’any 1951, la raó social de companyia explotadora de la mina Mineralogia, la Societé de Mines Franco Peninsulaire, propietat del senyor Lucio Seguy, que el 9 de juny de 1931 s’havia fet per compra amb el 100 % de la companyia, canvià per la de Hijos de L. Seguy, SA, degut a la mort del senyor Lucio Seguy el 23 de juny de 1951, heretant la mina els seus dos fills Mauricio Pedro i Andrés Enrique Seguy Cauley, que s’instal·laren a peu de mina per poder dirigir personalment l’explotació.

En aquesta nova etapa de treballs, la societat Minas del Priorato, SA arribà a un acord amb la família Seguy. Aquest consistia

La unió de dues grans mines Durant el transcurs de l’any 1960 es va dur a terme la unió de les mines Eugènia (figures 36 i 37) i Règia, per mediació d’una transversal, que va unir els treballs de la planta novena de la mina Eugènia a 270 metres de profunditat, amb els treballs de la planta vuitena de la mina Règia. Aquesta obra aconseguí una gran millora en tots els aspectes de ventilació i explotació, i a més a més, ha­ via de permetre centralitzar en el grup de la Règia tota l’extracció de mineral que havia d’ésser tractat a la nova planta de rentadors que estava previst instal·lar en aquesta mina. D’ençà de la unió d’aquestes dues grans mines es podia desplaçar qualsevol tipus de bé, sense necessitat de fer-lo pujar a la superfície. Per tenir una re­ ferència de les distàncies que això podia suposar, n’hi ha prou amb dir que des de l’entrada a la galeria 9.ª pel pou San Jacinto de la mina Eugènia fins l’entrada de la galeria 8.ª pel pou San Federico de la mina Règia un miner podia recórrer 1.650 metres de galeria.

58

Història En aquest any la població de Bellmunt del Priorat va arribar als 1035 habitants. La producció extractiva i productiva continuava a molt bon ritme, i sembla que entre els sous directes i els indirectes al poble entraven uns 2.000.000 de pessetes. La producció de la mina Eugènia en la dècada dels 1960 va ser encara notable: 20.350 t de tot-un (1962), 22.415 t (1963), 21.690 t (1964), 18.480 t (1965), 24.865 t (1966), 17.780 t (1967), 19.620 t (1968).

La dualitat d’una dècada L’abril de l’any 1962, el consell d’administració de Minas del Priorato, SA, aprovà augmentar el capital social de l’empresa en tres milions de pessetes, per ampliar les seves instal·lacions (figu­ ra 38). La decisió no va tardar en materialitzar-se, quan l’any 1963, l’empresa Camimet, amb seu social a Torrelavega, inicià la instal· lació d’un modern rentador per líquids densos. Tenia capacitat per tractar 20 tones per hora i estava adjacent a les instal·lacions de la mina Règia, per tal d’aprofitar el fort desnivell orogràfic, que beneficiaria el rendiment de tan costosa inversió. El nou rentador es va dissenyar per atendre les necessitats de la societat Minas del Priorato, SA i donar un servei a altres companyies que treballaven altres mines de la comarca, i així fou fins el tancament de les mi­ nes. També es pretenia poder tractar molts dels terregalls antics, encara que el resultat en l’obtenció de plom d’aquests terregalls no fou l’esperat, doncs es creia que des d’antic s’hauria tirat molt mineral en aquestes. Però es va subestimar i quasi diríem que es va menysprear l’esforç i la bona feina dels antics minaires que, cada matí, baixaven a un profund abisme per arrencar de les entra­ nyes de la terra el preuat metall, que de forma penosa portaven a la superfície, perquè unes hàbils mans i uns ulls murris, separessin el que era estèril d’allò que era fèrtil. Per aquella esforçada gent hagués suposat un veritable pecat el menysprear el més ínfim dels fragments de Galena.

El setembre de 1964, a la mina Mineralogia treballaven nou obrers, que disposaven de dos martells picadors i un compressor d’aire pels treballs d’arrencament. Pel transport a l’interior comp­ taven amb vuit vagonetes, que ells mateixos desplaçaven sobre uns 800 metres de via, i a l’exterior desplaçaven cinc vagonetes sobre uns 70 metres de via. Treballaven a la tercera planta i l’avançament era lent. L’explotació es portava per realçaments amb rebliments, intercalant bústies per a la sortida del mineral i entrada i sortida d’aire. El volum d’aigua a desallotjar era d’uns 500 m3 en 24 hores, que es desguassaven en 15 hores gràcies a 4 bombes centrífugues.

Els minerals que es declarava que s’explotaven eren la Galena, la Pirita i l’Esfalerita. Sempre segons aquestes fonts s’obtenien a par­ tir d’aquests minerals els següents concentrats: plom 64,5 %, zinc 17,5 %, ferro 10 % i cadmi 0,02 %. Tanmateix, d’aquests materials el ferro no podia ser extret de la Pirita. El 1965 les tasques avança­ ren tan sols 70 metres i la producció fou de 600 tones de mineral.

La Sociedad Anónima Minero-Metalúrgica Zapata-Portman, va muntar envers l’any 1963 un rentador de flotació de tipus portà­ til, denominat Cristina, pel tractament de terregalls a la mina Linda Mariquita del Molar. Però aviat s’aprecià la seva escassa rendibi­ litat, donada la complexitat, quant a mida i lleis, que el material a tractar presentava. Per la qual cosa van haver de completar aquesta instal·lació amb una planta de líquids densos, de tambor Wemco, fabricada per Talleres Obregón, SA de Torrelavega. Amb aquestes instal·lacions es podien obtenir 25 tones mensuals de concentrat de plom amb una llei del 60 %. Fins a principis del 1967, es van estar tractant els antics terregalls del vedat Linda Mariquita, i el 3 de març d’aquell any s’autoritzà a aquesta societat a utilitzar ex­ plosius, la qual cosa possibilità que s’iniciessin novament tasques extractives d’interior després de més de 30 anys d’inactivitat.

Figura 38. Acció de la Companyia Minas del Priorato, SA emesa el 1962. Original de Joan Abella i Creus.

El 24 de juliol del 1968 es constituí la Sociedad Anónima Minera y Metalúrgica de Peñarroya-España. En aquest mateix acte, la Sociedad Anónima Minero-Metalúrgica Zapata-Portman s’inte­ grava a aquesta firma i transferiria, entre d’altres, el vedat miner de Linda Mariquita.

Grans esperances L’any 1964 causà alta com a topògraf de la companyia Minas del Priorato, SA, en substitució del seu pare, el senyor Jaume Coma i Matutes, geòleg de professió especialitzat en hidrogeologia. El se­ nyor Jaume va continuar amb la tasca d’elaborar els plànols de les mines i reconegué antigues galeries amb l’esperançada finalitat de localitzar nous recursos minerals. Com a dada curiosa, val a dir que segons tots els plànols elaborats fins llavors, i que es conservaven en una habitació de la casa de les mines, les labors subterrànies es calcularen en uns 40 km de galeries en tota la zona, encara que es creia que entre les labors reconegudes i les labors antigues aquesta xifra podria arribar fàcilment als 100 km.

La direcció permanent de les mines seguia a càrrec del senyor Fernando Benito, que tot i que exercí el càrrec de Director General de Minas de España, que l’obligà durant els darrers anys d’explo­ tació de les mines a viure a Madrid, sempre va estar vinculat a la societat Minas del Priorato, SA. Es van projectar junt amb el director tècnic, el jove enginyer Juan Grande (que va encapçalar aquest càrrec fins l’any 1969 en que fou destinat a les mines d’Almadén), amb el suport i l’entusi­

59

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat mines explotades per la societat Minas del Priorato, SA. Les mines Règia i Règia Antiga van tancar el 1970, en un moment en què hi treballaven 55 minaires i s’extreien anualment 10.820 t de tot-un, que donaven unes 600 t de concentrat de Galena. De poc va servir, que el setembre de 1971, s’augmentés en 6.000.000 de pessetes el capital social de la companyia. Les mines es van mantenir vives, amb petits treballs de superfície, com la venta de grava per balast a la companyia RENFE a Tarragona, per no perdre les concessions, a l’espera d’una millora del mercat i de l’aparició de la nova Llei de Mines de l’any 1973, amb la fe de poder acollir-se a alguna dis­ posició per no haver de clausurar les mines. Tanmateix, la pressió administrativa per part de la direcció del districte miner, obligà a la gerència a prendre la trista i difícil decisió de tancar aquelles mines. En aquest mateix any el senyor Jaume Coma i Matute, com a director d’aquestes, va tenir la desagradable missió de donar de baixa administrativa totes les concessions mineres de la societat Minas del Priorato, SA. Es va procedir a indemnitzar a tot el per­ sonal i es facilità tot l’ajut necessari, tant als obrers que buscaven una nova feina, com d’altres tipus. Al plegar definitivament, es va procedir a la venda de tots els forns, i finalment es va entrar en una etapa de fortificació de les mines, per ser tancades sota les condici­ ons disposades per la llei vigent, fins que l’administració va donar la seva aprovació l’any 1974.

La Sociedad Anónima Minera y Metalúrgica de Peñarroya-España, també va sostenir treballs d’extracció a la mina Linda Ma­ riquita fins l’any 1972, en que s’abandonaren definitivament les labors d’interior. Sabem que en el primer semestre d’aquell any treballaven 10 obrers. Els treballs tenien lloc en el primer nivell i a la primera planta. El primer nivell servia per l’accés del personal, que disposava d’un martell perforador i d’un compressor i es servia tan sols de dues vagonetes de 400 litres pel transport del mineral a l’interior. Mitjançant un torn mecànic amb 90 metres de cable pu­ javen a la superfície dos recipients de 200 litres. Les vies generals comptaven amb enllumenat elèctric i l’acetilè era utilitzat al front dels treballs. El cabal d’aigua que havien de desguassar diàriament era d’uns 200 metres cúbics.

asme del gerent el senyor Carlos María Galofré i Folch, i sota la supervisió del director permanent de les mines, el senyor Fernando Benito, els plànols i els estudis per executar les tasques necessàries per aprofundir el pou mestre de la mina Eugènia fins als 620 metres i donar servei a una nova galeria, la planta 20, així com per apro­ fundir fins els 320 metres el pou mestre de la mina Règia i poder donar servei a un nou nivell de galeries, la planta 14.

LA MINERIA DE FINALS DEL SEGLE XX L’inici de la decadència Però aquests projectes es van veure truncats, per la desfavora­ ble conjuntura de mercat del plom. El preu començà a baixar i la demanda era cada cop menor; a més a més, els costos d’extracció eren cada vegada més elevats, tant per la profunditat de les labors com per tots els costos directes i indirectes. Malauradament, tots els esforços varen ésser inútils. Durant els últims anys de la dècada dels 60, es prejubilà a molts treballadors. El setembre de 1968, el senyor Jaume Coma i Matute causà baixa com a topògraf de les mines. Més tard, fou reclamat per la gerència per ocupar el càrrec de director d’aquestes, vacant des que causà baixa Juan Grande.

Jaume Coma i Matute fou l’últim director de la companyia de Minas del Priorato, SA. La situació de la mineria al Priorat era de lenta decadència, encara que es continuaven realitzant tasques extractives d’interior a diverses mines, especialment al Molar, com a Linda Mariquita, Mineralogia i a Raimunda. L’estampa d’aquesta davallada quedava reflectida a la mina Raimunda, que l’any 1969 tan sols va mantenir treballs a la primera planta, donat que la resta estava inundada.

L’explotació es feia per bancs, generalment sense reompliment ni pilars. Les labors no acostumaven a necessitar d’apuntalament do­ nada la duresa de la roca, i només s’acostumava a treballar en un torn. El transport interior es feia en vagonetes de 0,5 m3. El mineral es traslladava mitjançant camions al rentador, situat a la mina Rè­ gia a Bellmunt del Priorat. Els temps d’arrencament i càrrega, en avançaments, eren aproximadament els següents: pel sanejament 15/30 minuts, per la càrrega, que era a mà, 2,5/3 hores, i per a la perforació (12 a 15 barrines d’1 m) es requerien unes dues hores, després la càrrega i pega ocupava uns 45 minuts. Amb tot això, la productivitat d’interior era d’unes 2,4 tones/torn-home. Aquesta situació es va mantenir fins l’any 1972, en què l’empresa Minas del Priorato, SA decidí cessar tota activitat extractiva (figura 39).

En aquests darrers anys de finals dels 1960 la producció a la mina Linda Mariquita tenia grans davallades que feien presagiar el pitjor: 2.061 t de mineral en brut el 1967, 630 t el 1968, 1.620 t el 1969, 1.575 t el 1970, però sols 990 t el 1971 i 486 t el 1972.

A principis de l’any 1969 la societat Minas del Priorato, SA estava en conversacions molt avançades per a la venda de totes les seves mines i instal·lacions, a una societat espanyola d’explo­ sius, que prèviament havia realitzat un profund estudi tècnic per avaluar les possibilitats d’explotació, però que finalment no es va dur a terme. En aquest mateix any ja només es treballava en un torn. El personal d’interior, a la mina Règia, mina Eugènia i mina Règia Antiga, estava compost per tan sols 118 obrers. Els escassos treballs es concentraven a les plantes 10.ª, 13.ª i 17.ª de la mina Eugènia, s’investigava un filó de sulfur de ferro a la 6.ª planta de la Règia i s’investigava a la 1.ª de la Règia Antiga. La producció aquest any havia davallat a unes 18.042 t de mineral en brut.

Una resistència, malauradament inútil Al tancar-se les labors d’interior els deu obrers que composa­ ven la plantilla de l’empresa, es dedicaren exclusivament al rentat de terregalls. La llei en plom d’aquests terrers es situava entre l’1 i l’1,5 %. Mitjançant un rentador de 7 cel·les i amb una capacitat teòrica de 100 tones, junt amb un molí d’una capacitat de 45 tones, es rentaven unes 7500 tones/any. Però el fràgil recolzament de la mineria per part de l’Estat, la caiguda del preu del plom, donada la substitució d’aquest metall per altres productes, els baixos ren­ diments de la pròpia explotació, l’elevat cost de la mà d’obra i la necessitat d’unes molt costoses inversions per poder competir en el sector, obligaren a la Sociedad Anónima Minera y Metalúrgica de Peñarroya-España a sol·licitar, el dia 6 de desembre del 1978, la renúncia a les 25 concessions mineres de la seva propietat, que posseïa tant al Molar com a Bellmunt del Priorat.

La situació a tota l’àrea minera era semblant. El dia 21 de juny del 1972, el senyor Andrés Seguy Caulet, com a representant de la companyia Hijos de L. Seguy, SA, i mitjançant escriptura de compra-venda, va transmetre la mina Mineralogia al senyor Car­ los María Galofré i Folch en nom i representació com a gerent de la companyia Plomos Trinidad, SA, per un import oficial de 250.000 pessetes. Aquesta societat encara va mantenir uns quants anys en explotació la mina Mineralogia, que fou l’única mina que va sostenir tasques d’interior després de 1972 en tota la conca de Bellmunt del Priorat, bé que la producció havia davallat a solament

El tancament de les mines A partir dels anys 70, la forta crisi continuada en el sector del plom, va forçar que s’abandonessin els treballs a l’interior de les

60

Història

Figura 39. El castellet de la mina Eugènia, en l’època del tancament de la mina, als anys 1970.

unes 337 t de mineral en brut el 1973, que extreien 4 operaris. La mina comptava amb una planta de flotació de mineral, a més de la corresponent foneria, en la que es produïa lingot de plom. En aquestes plantes es van arribar a processar terrers d’altres mines de la zona, sempre amb l’esperança de mantenir alimentada la planta de flotació en espera de millors temps en la cotització del plom. Es va arribar també a avaluar la possibilitat d’explotar el zinc que apa­ reixia en la zona més profunda de la mina, amb destí a la indústria del galvanitzat. Lamentablement, aquesta societat no era aliena a la difícil situació conjuntural del mercat, i durant els primers anys de la dècada del 1980, també van haver de cessar totes les tasques.

d’altres els de la mina Argentífera de Falset, concentrar els treballs en quatre concessions, i pel canvi de la substància a explotar, és a dir, que no pretenia explotar plom sinó probablement roques per àrids. Per concedir-li les seves peticions el Departament d’Indús­ tria i Energia li concedí un termini per presentar el pla de labors, exigint-li el començament efectiu dels treballs amb un mínim de 10 treballadors. Després, sobre la base dels resultats de l’explo­ tació, li concedirien, a més, el canvi del tipus de recursos a ex­ plotar. Però el termini no es va complir, per tant, a l’incomplir la disposició transitòria esmentada, no se li concedí la consolidació dels drets miners. A més, va incórrer en els motius de caducitat de concessions mineres a la qual es refereix el Reglament General pel Règim de la Mineria. El conseqüent desenllaç fou declarar el 17 de maig de 1983 la caducitat de la concessió minera Argentífera així com unes altres nou concessions propietat del mateix senyor.

La Llei de Mines 22/1973, una ordenança que arribà tard A l’entrar en vigor la nova Llei de Mines, Llei 22/1973, del 21 de juliol, s’establí mitjançant la disposició transitòria primera, entre d’altres normes, que els titulars de les concessions mineres que no s’anessin explotant a l’entrar en vigor la citada llei, dispo­ saven d’un termini de dos anys per iniciar els treballs d’explotació o sol·licitar una autorització de la Direcció General de Mines per la concentració de l’activitat d’una o diverses concessions de les que fossin titulars, d’aquesta manera l’empresari no estaria obli­ gat a l’explotació simultània de totes elles. La mateixa disposició establia que finalitzats els terminis referits sense haver complert amb les obligacions citades, es procediria a donar caducitat a les concessions.

Tinc constància que el senyor Albert Platard de Quenín presen­ tà una sol·licitud per la consolidació dels seus drets miners, entre

L’especulació fins a l’últim moment Durant l’elaboració d’aquesta obra em va sorprendre compro­ var l’enorme quantitat de galeries estèrils que no condueixen a cap zona mineralitzada. Un dels motius era la falta d’estudis ge­ ològics, però l’explicació podria raure en l’especulació. Segons deia el facultatiu en cap de la mina Mineralogia, el senyor José Saura Manzanares, alguns empresaris miners, en ocasions o so­ vint, especialment durant les èpoques en que l’Estat havia concedit subvencions a la mineria, no feien massa cas de les indicacions del facultatius miners que s’esforçaven en indicar la direcció on s’havien de dirigir les exploracions per obtenir mineral, de manera que solien seguir direccions no adequades o fins i tot contràries a les assenyalades pels enginyers. Així aconseguien igualment les

61

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat subvencions amb el menor cost possible i no havien de fer les in­ versions necessàries que comportaria l’extracció de mineral i l’ob­ tenció del metall.

El 30 d’abril de 1973 cessà com a director facultatiu de la mina Mineralogia el senyor José Saura Manzanares que ja ho era en vida del senyor Lucio Seguy. En el seu lloc el 5 de maig de 1973 és nomenat nou director el senyor Josep Coma Matute, que també ho era de Minas del Priorato, SA.

redueix els costos de personal, de manteniment i d’exploració. El problema que durant centenars d’anys va impossibilitar l’explota­ ció d’aquests dipòsits va ser la mida de gra, que en aquests dipòsits és quasi sempre molt fina, i la mena està molt barrejada i els cris­ talls dels diferents minerals amb interrelacions molt complicades.

Per aquesta causa, antigament aquestes menes (qualificades com a sulfurs complexos) no podien ser beneficiades, especialment en les èpoques en què la separació del mineral, com hem vist, es feia manualment. Els avenços de la tècnica, en aquest cas, van jugar en contra de les explotacions dels filons del Priorat, ja que les tèc­ niques de mineralotècnia (en particular, la trituració i separació mineral per flotació) van millorar molt en la segona meitat del se­ gle XX. De fet, quan aquests dipòsits van estar en condicions de ser explotats, en poc temps van inundar de metalls el mercat, i a partir d’aquest moment la major part de mineralitzacions filonianes d’arreu del món quedaven sentenciades de mort. Des d’aleshores, la immensa majoria de la producció mundial de plom i altres me­ talls base (Zn, Cu, etc.) es desplaçava cap a jaciments o estratifor­ mes o els estratolligats.

Finalment, podem citar les causes de la conjuntura econòmica.

El plom a nivell mundial va patir un descrèdit tant per la seva to­ xicitat com per la creixent implantació de nous productes, com els plàstics o el coure. Això motivà el descens de la demanda i provo­ cà la caiguda del preu del plom. També en un altre ordre, la poca mecanització de les instal·lacions obligava a tenir en plantilla un nombre considerable d’obrers, els costos dels quals feien disminuir el marge brut de la societat, que no podia competir amb els grans països productors de plom del moment.

El tancament de les mines i la crisi dels anys 70 provocà una forta davallada de població en els principals nuclis miners del Pri­ orat, com és el cas de Bellmunt del Priorat, que l’any 1970 comp­ tava amb 678 habitants, mentre que el 1975 l’índex de població va disminuir a 442. El 1981 comptava tan sols amb 366 habitants, el 1986 havia perdut 22 habitants més i el 1991 tan sols restava una població de 313 habitants, majoritàriament composta per persones d’edat avançada.

El tancament de l’última mina en explotació El març de 1975 la mina Mineralogia tenia 21 empleats en plantilla, tres eren tècnics i administratius, set treballaven a l’inte­ rior de la mina i onze en labors a l’exterior. En aquella època la fo­ neria instal·lada en els terrenys d’aquesta mina, que disposava d’un forn Newman semiautomàtic i un forn de refinament de 4000 kg, tractava ferralla procedent de les cambres de plom de fàbriques d’àcid sulfúric, una manera de mantenir els costos en espera d’uns anys millors que ja no varen arribar, a la vegada que també repre­ sentava una molèstia pel veïnat per l’emissió de molestos vapors, especialment pels pagesos.

L’any 1977 la gerència de la mina va comunicar als treballadors la intenció de tancar les mines per falta de rendiment. La reac­ ció no va fer-se esperar, el 14 d’agost de 1977 quatre treballadors d’interior advertien a les autoritats del descobriment d’un filó de 15 a 25 cm de Galena i de la por que la mina fos inundada i no pogués ser reconegut per la inspecció de mines, però certament els problemes eren força complexos. El 4 de gener de 1978 Josep Coma i Matute causà baixa com a Director Facultatiu, i l’abril de 1978 es decideix tancar les labors d’interior, conservant tan sols els rentadors i la foneria, que varen permetre seguir donant treball a diversos empleats.

La crisi dels anys 70: els plàstics avantatgen el plom El tancament definitiu de les mines fou motivat per la conver­ gència en el temps de diverses causes, algunes de les quals porta­ ven anys sense solució, com els desacords i falta de col·laboració entre el personal tècnic, que normalment provenia de fora de la comarca, i el personal obrer, molt vinculat amb la direcció de les mines, a l’obsolescència d’algunes instal·lacions o la falta d’inves­ tigacions geològiques i la inexistència de sondejos a fi de conèixer millor la metal·logènia de la zona i buscar nous recursos.

Altres causes van ser de tipus tècnic, ja que s’havia arribat a molta profunditat en les labors de les principals mines. Aquesta cir­ cumstància comportava una elevació important en el cost del plom, degut a les excessives despeses de transport, elevació del mineral a la superfície (en ocasions només per treure vagons d’estèril), i evacuació de la gran quantitat d’aigua filtrada, doncs hem de tenir en compte que el nivell freàtic a la zona de Bellmunt del Priorat es correspon amb el nivell del barranc de les Calderetes, just per sota dels terregalls de la mina Eugènia. Una altra causa era deguda a l’especial distribució dels filons en aquesta zona (molts però petits filons de forma lenticular, amb el conseqüent empobriment a me­ sura que aquests es feien més estrets en profunditat).

Un altre factor decisiu va ser la competència en el mercat del plom de noves grans mines en jaciments estratiformes o estratolli­ gats. Aquests són jaciments de grans tonatges i en ells els minerals (generalment de plom, zinc, coure, amb acompanyament de vega­ des de sulfurs de ferro i de coure) poden constituir cossos de gran potència i continuïtat i, per tant, poden ser explotats fins i tot a cel obert o en grans cambres i amb maquinària pesada, la qual cosa

L’aprofitament dels terrers El dia 9 de gener de 1980, es constituí a Barcelona la Sociedad Anónima Explom, amb la finalitat d’aprofitar els residus de les anti­ gues explotacions mineres de la conca minera de Bellmunt del Pri­ orat. L’1 de setembre de 1981, la societat Minas del Priorato, SA, va segregar i vendre a l’empresa Explom, SA diferents terrenys al terme municipal de Bellmunt del Priorat, amb una extensió total de 115.500 metres quadrats. Junt amb les finques es van transmetre igualment els terregalls de les mines Eugènia, Règia i Règia Antiga existents a les mateixes parcel·les venudes, així com l’autorització expressa de Minas del Priorato, SA, a extreure aigua dels pous d’aquestes mines. No es van cedir els drets miners sobre les mi­ nes descrites ni els terrenys on estaven situades les instal·lacions d’aquestes.

L’explotació dels terregalls de la mina Eugènia no es va dur a terme, per la problemàtica sorgida en torn a l’aigua que havia d’uti­ litzar-se pel rentat dels minerals, ja que hauria d’haver-se obtingut del pou de la mina Eugènia, el qual en aquella data subministrava aigua pel consum del poble de Bellmunt del Priorat. L’oposició popular motivà algunes reunions entre les autoritats locals i l’em­ presa en qüestió, arribant-se a l’acord de que l’aigua es trauria d’un pou allunyat de la població.

La societat Explom, SA finalment instal·là la seva planta indus­ trial als terrenys de la mina Règia. Però el 1983 va haver de tancar aquesta planta. Entre d’altres motius, sembla que la maquinària

62

Història

Figura 40. Instal·lació a la mina Eugènia d’una moderna planta de trituració i classificat d’àrids envers l’any 1989. Foto Joan Abella i Creus.

utilitzada era de segona mà i els molins per triturar la roca no resis­ tiren la gran duresa dels pòrfirs tractats. Es va procedir a desmuntar la instal·lació per ésser venuda com a ferralla, sense que s’hagués mobilitzat un gran volum de roca.

Explom, SA cedí els drets d’explotació dels terregalls a la soci­ etat anònima Panasfalto del sector d’obres públiques, que instal·là a la mina Eugènia una moderna planta de trituració i classificat d’àrids envers l’any 1989, i que amplià posteriorment, explotant fins l’any 1996 els terregalls de la mina Eugènia (figura 40). La remobilització dels antics estèrils va propiciar una ocasió irrepe­ tible als col·leccionistes de minerals i als interessats per la mine­ ralogia, per obtenir bons exemplars de Barita, Galena, Dolomita i especialment de Millerita.

escriptura pública el contracte de transmissió, mitjançant el qual Minas del Priorato, SA cedia i transmetia els seus drets miners sobre aquestes concessions a la nova societat.

Entre finals del 1986 i principis del 1987 es mostrejaren les concessions i s’analitzaren les mostres obtingudes, tant a Bellmunt del Priorat com al Molar, com a pas previ per executar un ambiciós pla de treball, consistent en beneficiar els minerals dels terregalls més accessibles i iniciar l’explotació de minerals de zinc en l’inte­ rior de les mines Règia i Eugènia, situades a Bellmunt del Priorat i Raimunda al Molar. Però la disminució progressiva del preu dels metalls els últims anys, que s’accentuà el 1987, obligà als respon­ sables de l’empresa a reconsiderar el projecte d’aprofitament dels minerals inicialment traçat. I el que decidiren, fou emprendre una minuciosa investigació en tota la zona per estudiar a fons totes les possibilitats econòmiques, abans de redefinir l’estratègia a se­ guir. Com a pas previ, el dia 11 de juliol del 1987, la companyia Traminera, SA sol·licità autorització i llicència a l’Ajuntament de Bellmunt del Priorat per dur a terme les seves investigacions i els treballs projectats, en terrenys d’interès i propietat de l’Ajunta­ ment, que se les concedeix el 17 d’agost del 1988.

Amb un projecte en mà, el 14 d’abril del 1988, aquesta com­ panyia sol·licità a la Direcció General d’Energia, l’autorització de transmissió de drets miners de la concessió Mineralogia, per a l’explotació de recursos de la secció C, és a dir, ferro i plom.

D’igual manera, el 18 de maig del 1988 sol·licità autorització per procedir a la transmissió de certs drets miners del terme municipal Bellmunt del Priorat, propietat de la societat Minas del Priorato, SA, concretament, les pertinences Eugènia, Antonieta, Merce­ des, Teodora i Inocenta, que conformen el grup Eugènia, i tam­ bé les pertinences Règia, Ampliación a Règia, Demesia a Règia,

Noves esperances Amb el tancament de les mines, semblava que l’arrelada indús­ tria minera al Priorat passaria tan sols a ocupar una gran parcel·la en la memòria i en els cors dels prioratins, un modest espai en un racó de la història del país i un oblit en el context industrial i eco­ nòmic modern. Però afortunadament aquest últim pensament no es va complir, doncs el febrer del 1986 es va constituir la companyia Traminera, SA, que tenia com a objectiu l’explotació minera a tota la conca de Bellmunt del Priorat.

El 24 de desembre del 1986, la companyia Traminera, SA sol· licità als Serveis Territorials d’Indústria l’autorització de la trans­ missió de les concessions mineres que la societat Minas del Priorato, SA posseïa al terme municipal del Molar, concretament les pertinences de Raimunda, Jalapa, San José, San José Ampliació i Federica. L’autorització li fou concedida el 26 de maig del 1987 i el dia 4 de juny d’aquell mateix any es formalitzava mitjançant

63

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat

Figura 41. Inici de l’excavació de la galeria de sortida de la mina Eugènia, a Bellmunt del Priorat. Foto de Ramon Salaet Bartolomé, 1999.

Joaquina Primera, Santa Bárbara i Demesia a Santa Bárbara, que conforma el grup Règia.

El dia 21 de novembre de 1989, la Dirección General de Indus­ tria concedia l’autorització de la transmissió dels drets miners de les concessions d’explotació, en el terme municipal de Bellmunt del Priorat, així com de la Raimunda, Jalapa, San José, Ampliació a San José i Federica en el terme municipal del Molar. De la mateixa manera, el 25 de gener de 1990 els fou concedida l’autorització per a la transmissió de drets d’explotació de ferro i plom de la conces­ sió Mineralogia. Al ser concedida l’autorització oficial, la societat Plomos Trinidad, SA, formalitzà mitjançant un document públic, el dia 21 de juny de 1990, la transmissió d’aquesta concessió a Traminera, SA. Segons un informe de la Universitat de Barcelona, emès l’any 1988, i firmat pel Dr. Manuel Viladevall i Solé, s’estimava que el vo­ lum de roca del terregall de la mina Eugènia era d’unes 700.000 tones i la de la Règia de 350.000 tones.

Neix el Grupo Minero Bellmunt Seguint els plans per desenvolupar el seu projecte miner, adquiriren els drets miners contigus a les seves actuals conces­ sions que havien estat de la Sociedad Minera y Metalúrgica de Pe­ñarroya España, SA, propietària de la concessió Virgen de los Dolores, que incloïa entre les seves pertinences a la mina Renània i la mina Lagarto, i que havia passat de la Sociedad Minera Metalúrgica de Portman Bellmunt, dissolta el 28 de febrer de 1955, per adjudicació a la Sociedad Minero Metalúrgica Zapata Portman a data de 10 de juliol de 1957 i que aquesta societat aportà el 25 de gener de 1972 a la companyia Peñarroya, que la va adquirir. De manera que Traminera, SA aconseguí amb aquesta política el control i la propietat de la coca minera de Bellmunt del Priorat.

Aquesta gran àrea compresa entre els termes de Bellmunt del Pri­ orat, Falset, Marçà, el Masroig i el Molar, tots municipis de la comarca del Priorat, es va denominar Grupo Minero Bellmunt el major grup miner que mai havia existit en tot el Priorat, al menys sobre el paper.

El 6 de novembre del 1989, la Generalitat de Catalunya con­ cedí a Traminera, SA permís d’investigació per tres anys, amb el nom de Bellmunt i Priorat, per a l’aprofitament de recursos del tipus C, en aquesta gran àrea. Curiosament entre les nombroses

Figura 42. Desmantellament del castellet de la mina Renània de Bellmunt del Priorat.

Foto: Sr. Ramon Salaet Bartolomé, 19-12-1998.

concessions que conformaven aquest grup no hi apareixia la con­ cessió Argentífera, tot i que tenim constància de que el 19 de gener de 1989 aquesta mina havia estat topografiada com a pas previ per incorporar-la al flamant grup miner.

Després de diferents treballs previs d’investigació i avaluació de possibilitats mineres portades a terme entre el 1987 i 1988 i amb les titularitats i drets atorgats per la Generalitat de Catalunya, es va decidir la construcció d’un rentador gravimètric, aprofitant els grans cabals embassats d’aigua de les antigues mines.

Els drets d’ús sobre les pertinences de la mina Mineralogia ha­ vien estat cedits prèviament pels seus propietaris a l’empresa Traminera, SA, el que va permetre a aquesta companyia instal·lar en aquell terreny, el rentador gravimètric per a l’obtenció de concen­ trats de plom i argent i per beneficiar minerals dels antics terregalls, a més destinar el pòrfir estèril de rebuig del rentador per a la seva comercialització com a àrid. La decisió d’instal·lar aquest tipus de rentador i no un altre, fou pel seu menor cost inicial, a més a més,

64

Història

Figura 43. Reinstal·lació del castellet de la mina Renània a la seva ubicació actual, a la plaça de la mina Eugènia a Bellmunt del Priorat. Foto: Sr. Ramon Salaet Bartolomé, 18-3-2000.

no utilitzava reactius contaminants, evitant possibles conflictes i reticències amb les diferents administracions, no degradava tant el medi i permetia reduir els costos al poder prescindir d’aquests cars productes químics. Els elements per a la seva construcció s’adqui­ riren de segona mà al sud i a l’oest de la península. El desembre del 1988, s’inicià el muntatge d’aquesta instal·lació especialitzada que finalitzaria el gener de 1989.

posseïa a Cartagena, després del previ acord de compra del 100 % per part d’aquesta companyia.

Els treballs i la producció van ser òptims el 1990, varen emprar a 14 operaris, es va arribar a treballar durant dos torns per jornada, es programà i s’adquiriren les màquines necessàries del rentador, per ampliar a 75 tones/hora la capacitat de producció i s’iniciaren les gestions per comercialització de sorra i graves de pòrfirs. Tot això semblava vaticinar un futur brillant i llarg per a aquesta com­ panyia, al front del qual estigué sempre el senyor Manuel González Vega. Però el gener de 1991, la Sociedad Peñarroya es veu obliga­ da a tancar temporalment la foneria dels concentrats minerals, per ordre de l’agència de medi ambient. Aquest lamentable fet, junt a la baixa cotització de l’argent i del plom, els preus dels quals veni­ en baixant des de feia 15 anys, i la por generalitzada d’una recessió econòmica pel conflicte del Golf Pèrsic, així com els problemes de liquiditat que aquests fets comporten, forçaren a la societat Traminera, SA, que ja mai havia estat una empresa econòmicament autosuficient, a la paralització de l’activitat d’explotació i benefici de minerals, i a reduir dràsticament la plantilla, de tal manera que el juliol del 1991, va passar a tenir només a dos operaris a mante­ niment i vigilància.

Nous treballs a cel obert Fetes les proves necessàries i l’ensinistrament del personal respecte a les noves instal·lacions, el 1989 s’inicià la producció de concentrats minerals. El juny del 1989, Traminera, SA tenia set obrers en plantilla. El rentador permetia una capacitat de trac­ tament, tot-un, de 25 t / h. Per al seu funcionament, s’abastava dels grans cabals d’aigua embassada a les antigues mines i el materi­ al que es tractava procedia en part dels terregalls de les diverses concessions i en part amb el mineral arrencat a la concessió San José, molt propera a les instal·lacions de la mina Mineralogia, on s’obrí una petita labor a cel obert a fi de beneficiar la zona d’oxi­ dació de diversos filons de Galena. Els primers treballs d’arrenca­ ment de materials a la concessió San José s’iniciaren l’any 1989 amb tan sols l’ajuda d’una excavadora carregadora. No fou fins finals del 1990 que es començà a alimentar el rentador amb ma­ terials del tall a cel obert obtinguts mitjançant l’ús d’explosius, donat que el 9 d’octubre de 1990 l’empresa havia obtingut l’auto­ rització com a consumidor habitual d’explosius pels treballs a la mina Mineralogia.

Els concentrats de plom s’enviaven a la foneria Santa Lucía, que la Sociedad Minera y Metalúrgica de Peñarroya-España. SA

La situació es complica Finalment, es decideix instal·lar una planta d’àrids, annexa al rentador existent per triturar i classificar el pòrfir a les granulome­ tries que demana el mercat d’àrids, des de Barcelona, Tarragona i València. Davant la impossibilitat de fondre a Cartagena s’inicien contactes tècnics amb foneries europees i es reprenen els treballs d’investigació a les concessions per a l’avaluació de les possibili­

65

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat tats d’explotació de zinc. Inclús iniciaren treballs de bombeig a la mina Raimunda per intentar arribar a les galeries inferiors.

Tanmateix, als problemes assenyalats anteriorment han d’afe­ gir-se altres també molt greus, com la competència amb la compa­ nyia Panasfalto, SA, que explotava els àrids de l’escombrera de la mina Eugènia. A més l’accident esdevingut a la Central Nuclear de Vandellòs i la seva posterior ordre de parada i desmantellament, va generar temors sense fonament sobre la possible ubicació als pous de les mines de Bellmunt del Priorat dels components nuclears a desmantellar, provocats per la publicació de diverses notícies a la premsa. Per tot allò se’ls retirà la confiança dels bancs, el que supo­ sava perdre el recolzament econòmic necessari per al finançament del seu projecte miner.

Persisteix la convicció popular de que els problemes mai vé­ nen sols i lamentablement així fou. Per si tot l’exposat no fora suficient, entre març i abril del 1992, l’Administració va resoldre la incoació d’un expedient a Traminera SA, al·legant la falta de presentació del pla de treball d’explotació minera a la majoria de les seves concessions, en els terminis establerts per la vigent Llei de Mines. Davant d’aquesta situació tan difícil, la companyia pre­ sentà l’abril del 1992 una sol·licitud per la paralització temporal d’explotacions, davant del Departament d’Indústria i Energia. Però altres vulneracions de la mateixa llei, com l’explotació de recursos miners de la secció A sense disposar de certs requisits que dicta la normativa vigent en aquesta matèria, i el tenir paralitzades algunes concessions sense comunicar a l’administració competent aquesta circumstància ni els motius que conduïren a prendre tal decisió, acabà amb l’obertura d’un expedient sancionador per part de la Generalitat de Catalunya.

no han de caure en la temptació de considerar amb menyspreu els nombrosos vestigis que aquesta indústria ha deixat rera seu o veure’ls només com a uns immòbils i esgavellats fantasmes del passat, sinó tot el contrari, han d’admirar amb gran orgull el resul­ tat de l’esforç i sacrifici dels seus avantpassats que durant molts anys permeteren enaltir a aquesta comarca com una de les més importants productores mineres del nostre país. Tampoc haurien de pensar en que tan sols fou una riquesa fugaç que ja no tornarà, doncs la riquesa que oculta la mare natura tan sols s’ha mostrat tímidament i encara està per venir els temps en que el resplendor dels seus minerals tornin a lluir davant dels nostres ulls amb un fulgor encegador.

Però estic convençut i així ho espero, que les riques entranyes d’aquestes mines, que tanta riquesa van proporcionar en altres temps, seran estudiades amb la merescuda cura i professionalitat, que mereix la noblesa dels metalls que en elles es preserva gelosa­ ment, per facilitar en un futur, junt amb les més avançades tècni­ ques, l’extracció del fruit concebut pels elements.

De moment, els estudis que s’han realitzat fins ara fan sospitar l’existència de dipòsits estratiformes amagats en profunditat en el Priorat, els mateixos que actualment són cercats per les grans com­ panyies mineres. La història, doncs, no està acabada...

El turisme cultural com a nova font de riquesa Actualment els terrenys que ocupen les instal·lacions de les mi­ nes Eugènia i Règia pertanyen a l’Ajuntament de Bellmunt del Pri­ orat. L’Ajuntament, amb el suport de la Direcció d’Energia i Mines de la Generalitat de Catalunya, impulsa un projecte per l’aprofi­ tament amb fins turístics de les mines. Per això, s’ha rehabilitat la planta Los Vells de la mina Eugènia, prenent totes les mesures necessàries per garantir la seguretat de les persones. Per a això, calgué obrir una galeria d’uns 35 metres de longitud, que serveix de sortida als visitants (figura 41). Els visitants entren per les anti­ gues escales d’emergència, conegudes per Ficada, situades a prop del pou mestre. Així mateix, s’ha rehabilitat la nau que ocupava l’antic taller mecànic per donar lloc a un petit museu de les mines de Bellmunt del Priorat. També s’ha ubicat el castellet de la mina Renània en la plaça de la mina Eugènia (figures 42 i 43). Existei­ xen nous projectes com obrir la mina Règia al públic. Desitgem que aquesta lloable iniciativa obtingui el millor dels èxits i contri­ bueixi a donar a conèixer una de les zones mineres més importants d’Espanya i que tingueren al llarg de la història, com he posat de manifest, un pes molt important en el desenvolupament econòmic i social de Catalunya.

Entre el record i l’esperança Finalment, en un últim intent de remuntar els treballs miners a la zona del Priorat, la companyia Traminera, SA comunicà el dia 31 de maig de 1993, a l’Ajuntament de Bellmunt del Priorat, la intenció d’iniciar nous treballs d’explotació. El 3 de setembre de 1993 li proposà a la Generalitat un nou programa d’investigació mi­ nera, amb la intenció, entre d’altres projectes, de prospectar l’àrea Blancardera i Espinós de la concessió Règia. Però els problemes legals i econòmics en els que aquesta empresa estava immersa, la van acabar d’ofegar i enfonsar completament, sense dur-se mai a terme cap d’aquests projectes.

Amb la conclusió d’aquests últims treballs de benefici, acabà una llarga, difícil i dura relació que els prioratins han mantingut des de temps immemorials amb les entranyes del seu subsòl. Ara

66

BREU DESCRIPCIÓ DE LES EXPLOTACIONS MINERES MÉS IMPORTANTS

En aquest apartat he procurat centrar la descripció de les mines atenent a l’estat en què es trobaven just en el moment en que van deixar de ser treballades, sense entrar en l’evolució històrica de les seves instal·lacions. La descriptiva es realitza en funció del terme municipal en què es troba la mina. Es descriuen les mines que va­ ren tenir una major importància productiva, que tenen algun ele­ ment patrimonial destacable, així com aquelles on han estat trobats minerals que són interessants tant per al mineralogista com per al col·leccionista (figura 44).

als anys 70. Es tractava d’una impressionant estructura de ferro, de 15 metres d’alçada i de 14.373 quilos de pes, coronat per dues grans politges de 2,80 metres i 3.800 quilos, que arrossegaven el cable que alhora sostenia dues gàbies de planta rectangular de do­ ble pis, de 1,14 × 0,96 × 3,90 metres i de 1.750 quilos de pes. Al disposar de doble gàbia permetia pujar vagonetes al pis inferior deixant el superior disponible per al personal, les eines i altres ma­ terials. Cada gàbia lliscava per dues guies metàl·liques amb perfils en forma d’U de 120 mm fixats a bigues de fusta disposades trans­ versalment cada 2,5 metres en tota la profunditat del pou.

La màquina d’extracció, originalment amb equip motor de va­ por, era molt antiga. Disposava d’una bobina de 4,50 metres per cable pla, tenia indicador d’alçada i dispositius de seguretat. Tots els mecanismes estaven fixats sobre una bancada de fosa a l’interi­ or de la casa de màquines.

El pou mestre, anomenat San Jacinto, és de secció rectangular de 4,70 × 1,80 metres, està obert en pissarres silícies, mantenint-se nu en tota la seva longitud a excepció de la bocana i alguna entrada a planta que estaven revestits d’obra. El seu volum és de 3.426 m3 i la seva profunditat en vertical de 405,10 metres, que dóna servei a catorze nivells de galeries, el primer nivell, que no és numerat com a planta, té una longitud de 1.160 metres i és coneguda com Los Vells per ser la més antiga. Des de la planta 13.ª surt un contrapou mestre, inclinat uns 30º que ens condueix fins la planta 18.ª a la respectable profunditat de 560,10 metres (figura 45).

El contrapou és de secció rectangular de 3,35 × 2,20 metres, el seu volum és de 1.142 m3 i es manté nu en els seus 155 me­ tres de longitud. Estava dotat d’una gàbia metàl·lica d’un pis per a un sol vagó, guiada per 4 cables, i d’un contrapès de 500 quilos.

Les politges del castellet tenien un metre de diàmetre i estaven col·locades sobre bigues metàl·liques ancorades directament a la roca a la part alta d’una antiga labor de realçament. La màqui­ na d’extracció era un torn de tambors cilíndrics de 1,40 metres per cable rodó, accionat amb un motor elèctric, que no disposava d’indicador d’alçada, ni de dispositiu automàtic de seguretat. El fre de seguretat era accionat manualment sense mecanisme elec­ tromecànic.

Aquesta mina té cinc pous importants que surten de la superfí­ cie. El més septentrional conegut com pou Elena es troba al nord del cementiri, després trobem el pou mestre San Jacinto. A menys de 300 metres del pou principal i en direcció sud tenim el pou Alberto. Entre aquests dos pous trobem un gran forat amb un pou i unes tasques molt antigues, corresponents a labors de l’antiga mina Marruca, prop de les qual podem veure el pou Angulo. A uns 500 metres del pou mestre, seguint la mateixa direcció, existeix el pou Grinyó, que havia estat una antiga mina i finalment el més meridional conegut com Joaquín.

PRINCIPALS MINES DE BELLMUNT DEL PRIORAT Moltes de les antigues mines de Bellmunt del Priorat, en els darrers episodis, van arribar a formar part d’una mateixa concessió, aspecte que va facilitar que moltes d’elles s’explotessin com una unitat. Un destacat exemple ho constitueix l’actual mina Règia que és el resultat de la unió de les mines Règia, Espinòs, Règia Antiga, Blancardera i La Cresta que varen arribar a quedar interconnec­ tades per un complex sistema de galeries. D’acord als plànols de labors que s’han conservat, el conjunt de galeries, i només al terme de Bellmunt del Priorat, hauria de tenir més de 40 km de longitud.

Tanmateix, aquestes dimensions corresponen exclusivament a les galeries que es practicaven per a l’explotació en el segle XX, però no tenen en compte les galeries realitzades en èpoques anteriors.

Per tant, si hi sumem les labors antigues, molt probablement el conjunt de les explotacions tingui més de 50 km de longitud.

La intercomunicació de les galeries, tot i que va ser un tas­ ca costosa i que va precisar de diversos anys, va ser una iniciati­ va pensada per a un conjunt de mines que s’endevinava potent i que s’apostava per explotar a gran escala. Els beneficis d’aquesta comunicació eren evidents. D’aquesta manera, un minaire podia accedir a qualsevol de les mines des de qualsevol punt. Aquest as­ pecte beneficiava la mina quant a seguretat, ventilació i facilitat d’evacuar el mineral per on fos més convenient.

Mina Eugènia És també coneguda com a mina Gran i antigament com a mina Inocenta. Per les seves dimensions, rendiment extractiu i qualitat dels seus minerals, és la de major importància de tota la zona mine­ ra del Priorat. S’accedeix pel camí que surt de Bellmunt del Priorat cap al Molar i està situada al peu del mont Sarraí, el seu pou mestre és a uns 400 metres del poble.

El sistema d’explotació El castellet d’extracció del pou mestre estava a una alçada de 230,95 metres sobre el nivell del mar, fins que fou desmantellat

67

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat

Figura 44. Mapa de situació de les concessions mineres en l’àrea estudiada. Principis del segle XX.

Figura 45. Perfil longitudinal de les labors mineres a la mina Eugènia. Adaptat d’un pla de labors inèdit. Es distingeixen les zones explotades en cambres, les zones reblertes i el sistema de pous, contrapous i galeries.

El camp metal·lífer de la mina Eugènia es troba localitzat en una faixa d’uns 200 metres d’ample que s’estén uns 1.000 metres seguint la direcció dels filons al llarg de les concessions Teodora, Mercedes, Inocenta, Eugènia i Antonieta. Els filons que afloren a la superfície tendeixen a extingir-se entre els 80 i els 250 metres de profunditat, a aquesta profunditat apareixen nous filons que arri­ ben fins als 500 metres. A la mina Eugènia s’explotaren tres grans estructures filonianes, el filó Otoño, el filó Tropical, que entre les plantes 5.ª i 6.ª arribà a tenir una amplada d’uns 40 centímetres de Galena, i el filó Primavera que segons sembla era tan ample com la mateixa galeria. Mereix ser destacat pel seu gran interès mineralò­

gic el filó de Millerita que tan magnífics exemplars va proporcionar a principis del segle XX, i que encara avui es pot reconèixer a la 1.ª planta. Té una forma lenticular, és orientat d’E-W i el cabussa­ ment és quasi vertical.

L’explotació es feia, segons les circumstàncies ho requerien, per realçament o en bancs en calderilla i barrancs; en poques ocasions calia fortificar els treballs (figura 46), ja que el terreny conserva perfectament la seva consistència, sense que fos precís grans treballs de fortificació. A les galeries inferiors es van prac­ ticar algunes labors en pilars. Els treballs d’avanç es realitzaven amb martells perforadors. En ocasions, el material es transvasava

68

Breu descripció de les explotacions mineres més importants

Figura 48. Crivells per a la preparació mecànica de la mena. Mina Eugènia, 1904. Foto del fons Flaquer Barraquer, dipositada a l’Arxiu Històric Municipal de Calella.

Figura 46. Galeria on s’aprecia l’extracció per realçament i l’extracció en bancs en calderilla i barrancs. Foto Joan Abella i Creus.

Figura 49. Aspecte general de la foneria de plom. Mina Eugènia, 1904. Foto del fons Flaquer Barraquer, dipositada a l’Arxiu Històric Municipal de Calella.

d’una galeria a l’altra a partir de tremuges; el mineral finalment era evacuat amb l’ascensor.

Ben sovint, les zones ja explotades es reomplien amb material de rebuig procedent d’altres àrees de la mina, a fi i efecte de no deixar espais buits que poguessin crear esfondraments a la mina, i a la vegada, reduir el cost que suposa haver d’extreure aquests materials estèrils a la superfície.

El transport interior es feia en vagonetes de 0,5 m3, arrossega­ des per locomotora d’acumuladors. S’utilitzaven unes 70 vagone­ tes, que rodaven pels 13.426 metres de carril de via existents en aquesta mina (figura 47); cal dir que la via una vegada la galeria quedava abandonada s’aprofitava per a les galeries en explotació.

Junt a boca de mina es poden apreciar les restes dels edificis que completaven les instal·lacions, com el taller mecànic, elèctric i de fusteria, els magatzems, el polvorí, o el rentador, el parc de garbell (figura 48) i la foneria.

El que més sorprèn al visitant són els seus enormes terregalls, el volum dels quals estimat envers l’any 1988 era 700.000 tones.

Figura 47. Grup de minaires descansant sota una tremuja per a l’extracció de mineral, a la mina Eugènia. S’aprecia que la galeria disposava de rails per a la circulació de vagonetes. En aquesta imatge dels anys 1960 els minaires van ben equipats amb calçat resistent, llums de carbur i casc. Foto cedida per l’Ajuntament de Bellmunt del Priorat.

69

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat tornava a ser garbellat a fi d’aconseguir un gra suficientment fi, entre 0 i 12 mm, que permetés obtenir uns òptims resultats en el procés de la fosa. Finalment quan el mineral havia estat deguda­ ment assecat es transportava a la foneria (figures 49 i 50).

Aquesta oficina de benefici, que no experimentà grans modi­ ficacions al llarg de la seva història, es composava, fonamental­ ment, de quatre forns de reverber escocesos amb una característica forma de xemeneia, que eren molt adequats per treballar concen­ trats de llei no inferior al 70 % de plom, baix en argent i amb un contingut de sílice inferior al 4 %, i d’un forn de cup denominat també caldera de refinament, amb una capacitat per tractar fins a 17 tones.

La Galena provinent de l’assecador es carregava als forns de reverber escocesos, junt a una proporció de l’1,7 % de fundent, a fi d’abreujar la fosa d’aquest. El fundent utilitzat consistia en una barreja de cal i pols procedent del residu de les cambres de precipi­ tació de fums, conegut com pols volador o blanquet, el qual consta bàsicament de carbonat de plom. El procés que tenia lloc a l’inte­ rior dels forns, pel qual el plom era separat de la Galena, es coneix com procés de torrada i reacció. Com el nom indica, es composava de dues fases. A la fase de torrada la Galena era sotmesa a una in­ tensa calor amb abundant entrada d’aire, el que permetia la forma­ ció d’òxids i sulfat de plom. Quan el mestre fonedor estimava que el primer procés havia acabat, es procedia a pujar la temperatura i a tancar el pas d’aire, amb la qual cosa l’òxid i el sulfat reaccionaven amb el sulfur no descompost i s’obtenia el plom lliure. El plom fos sortia baixant per un estret reguer fins la caldera, d’on el recollien amb un cassó de mànec llarg i el vessaven a uns motlles proveïts

Figura 50. Detall de la foneria de plom. Forns escocesos. Mina Eugènia, 1904. Foto del fons Flaquer Barraquer, dipositada a l’Arxiu Històric Municipal de Calella.

De la mina al lingot Una vegada la Galena es pujava a la superfície era separada de la roca i la ganga que pogués contenir, després, era conduïda en sec al taller de preparació mecànica, on el mineral era trencat, triturat, classificat i garbellat, a fi d’obtenir un concentrat de baixa granu­ lometria. Aquest concentrat metàl·lic es traslladava al rentador on

Figura 51. Vista general de la mina Eugènia vers el 1904. A l’esquerra de la imatge destaca la casa de les mines, a la dreta el serpentí per al refredament dels fums de la mina, i al centre Bellmunt del Priorat. A remarcar el relativament petit volum de l’escombrera en aquell moment. Foto del fons Flaquer Barraquer, dipositada a l’Arxiu Històric Municipal de Calella.

70

Breu descripció de les explotacions mineres més importants

Figura 52. Detall del serpentí emprat per a la fixació de components tòxics dels vapors dels forns. Mina Eugènia, 1904. Foto del fons Flaquer Barraquer, dipositada a l’Arxiu Històric Municipal de Calella.

Figura 53. Xemeneia per a l’extracció dels fums de la foneria de la mina Eugènia a Bellmunt del Priorat: estat actual. Foto Joan Abella i Creus.

de rodes, per facilitar el seu transport, coneguts popularment com galàpagos, dels que una vegada refredats s’obtenien uns toscos lin­ gots de 50 a 60 quilos de pes.

Aquests forns escocesos eren alimentats amb carbó d’hulla i el forn de cup amb carbó de coc. Per fer-nos una idea de l’enorme quantitat de combustible utilitzat en aquesta indústria, n’hi ha prou amb apuntar que la societat Minas del Priorato, SA, consumí el quart trimestre de 1940 els següents productes, 219.197 quilos de carbó d’hulla, 584.664 quilos de carbó de coc i 42.320 quilos de llenya.

D’aquesta primera fosa, el plom en forma de lingots passa­ va a la caldera de refinament. Aquest forn de cup servia per a la purificació del metall. Quan els lingots estaven dissolts a l’interi­ or d’aquest gran gresol ficaven un bloc de fusta de pi verd d’uns 25 centímetres de longitud i de qualsevol espessor, fins tocar el plom, quan la fusta entrava en contacte amb el metall, aquest co­ mençava a bullir i desprendre totes les escòries que tenia. Bàsica­ ment es procurava amb allò l’oxidació de l’Sb, Bi i Fe. Les escòries i escumes acostumaven a contenir entre un 40 % i un 50 % de plom, per la qual cosa eren curosament extretes amb una gran escu­ madora per tornar a ser foses. Per pujar el plom fos a les lingoteres que estaven a un nivell una mica més elevat, es disposava d’una bomba centrífuga, que tolerava les condicions d’alta temperatura i que vessava el plom als motlles, d’on sortien els lingots llestos per a la seva comercialització.

El dispositiu anticontaminant Tanmateix, potser l’element arquitectònic més intrigant a pri­ mer cop de vista siguin unes construccions amb volta que, par­ tint de les instal·lacions citades, ascendeixen sinuosament fins el cim d’un petit monticle coronat per una xemeneia (figura 51). Es tracta de les galeries de conducció de fums de la foneria i la seva xemeneia, que són sens dubte una autèntica joia de l’arquitectura industrial de l’època. Complien un doble objectiu, per un costat refredar i condensar, a les parets de la cambra, els tòxics fums pro­ duïts pels forns de fondre, de tal manera que al sortir a l’exterior per la xemeneia fessin el menor dany possible (figura 52 i 53). Un altre objectiu era de tipus econòmic: el fum emès pels forns tenia plom i sofre, entre altres matèries, que es condensaven en forma d’òxid i de carbonat de plom, conegut com blanquet. Aprofitant qualsevol parada dels forns, s’obrien els respiradors de les galeries per evitar vapors nocius i es procedia, passat un temps prudencial, a extreure aquests sòlids que eren novament aprofitats com fun­ dents i per recuperar-ne el metall contingut. El seu llarg recorregut i la seva forma sinuosa obeeix a una normativa legal que establia la seva extensió en no menys de 500 metres a fi de permetre la condensació dels gasos. Aquestes singulars instal·lacions es varen construir envers l’any 1904 i són el reflex del civisme i el sentit de responsabilitat dels propietaris d’aquesta mina envers la població de Bellmunt del Priorat.

71

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat

Figura 56. Aspecte original de les instal·lacions de superfície de la mina Renània a Bellmunt del Priorat, amb el castellet. Imatge de 1994. Foto Joan Abella i Creus.

Figura 54. Entrada a les instal·lacions de la mina Règia a Bellmunt del Priorat. Es distingeix el castellet del pou mestre de la mina. Foto Joan Abella i Creus.

Figura 57. Vista del castellet de fusta de la mina Lagarto a Bellmunt del Priorat.

Foto Joan Abella i Creus.

Aquesta mina no té castellet metàl·lic, com la majoria de mines de la zona. En el seu lloc es va manar aixecar una bella estructura de paret seca, d’estil modernista (figura 54), que com a torre tapava una estructura simple de fusta, a la qual estaven fixades dues guies metàl·liques que s’allargaven fins al fons del pou. A la part superior de l’edifici, i recolzades sobre bigues metàl·liques ancorades a les seves parets, s’aguantaven les politges que suportaven uns 690 me­ tres de cable pla. Tot aquest mecanisme facilitava l’ascens i el des­ cens d’una àmplia gàbia d’un sol pis de 1,85 × 1,13 × 2,20 metres que permetia circular, simultàniament amb la càrrega extreta, al personal obrer.

La màquina d’extracció era antiga, amb bobines en forma d’as­ pa de 3 metres per cable pla, accionada en el seu origen per energia de vapor. Estava equipada d’un indicador d’alçada, fre de peu i fre de seguretat que actuava només a voluntat del maquinista.

L’explotació de la mina es feia pel pou San Federico que es troba a una cota sobre el nivell del mar de 243 metres. Aquest pou mestre és de secció rectangular de 5,35 × 2,55 metres, té 250 metres de profunditat i un volum de 3.410 m3 i està dividit en vuit plantes.

Obert en pòrfir i pissarra, es manté nu en tota la seva profunditat excepte als primers metres de la bocana on està revestit d’obra.

Figura 55. Castellet de la mina Règia Antiga a Bellmunt del Priorat. Foto: Manolo Alcalà.

Mina Règia És la segona mina en dimensions i importància de la zona, tant per les seves tasques interiors com pel volum de mineral extret.

S’accedeix a les seves instal·lacions per la carretera de Bellmunt al Molar, a uns 1.800 metres de Bellmunt es pren un camí a mà dre­ ta que condueix directament a la mina.

72

Breu descripció de les explotacions mineres més importants

Figura 58. Interior de la galeria de desguàs de la mina Ramona del barranc Fondo a Bellmunt del Priorat. Foto Joan Abella i Creus.

Figura 59. Vista del filó de la cresta a Bellmunt del Priorat. Foto Joan Abella i Creus.

Les guies de la gàbia estaven fixades a bigues de fusta col·locades transversalment cada 2,50 metres al llarg de tot el pou.

A la vuitena planta existeix un contrapou mestre inclinat de 124 metres de longitud, del qual surten quatre galeries. La profun­ ditat màxima d’aquesta mina és de 320 metres.

La Galena explotada a la mina Règia es diposità a l’interior de fractures produïdes per contracció tèrmica durant el refredament del magma dacític. Aquestes fractures són perpendiculars a la di­ recció est a oest dels pòrfirs formats i en ocasions s’introdueixen a l’interior de les pissarres encaixants. El resultat fou una mine­ ralització en stockwork d’orientació nord a sud i subvertical, tot i que hi ha filons de cabussament entre 40 i 50 graus oest. Aquesta disposició complicava l’explotació, i s’havien invertir molts esfor­ ços en recerca de nous filons. Per aquesta causa, les galeries de la mina tenen un traçat força complex en comparació amb el de la mina Eugènia. Tanmateix, un cop es treballava sobre filó, el siste­ ma d’explotació era molt similar a l’utilitzat a la mina Eugènia.

Sabem que a aquesta mina hi van treballar 60 vagons de 500 litres i que existien 8.706 metres de carril de via.

Hem d’anar amb compte al visitar els voltants d’aquesta mina donat que a l’haver comunicat antigues explotacions, com les de la mina Blancardera o les de la mina Espinós, existeixen innumera­ bles pous que surten a l’exterior, alguns de molt profunds.

El 1988 s’estimà que el volum dels seus terregalls era d’unes 360.000 tones. A diferència de la mina Eugènia la roca és de tona­

litat més clara, donat que en aquesta mina els filons de Galena es formen en pòrfir dacític, una roca de components àcids.

Mina Règia Antiga Aquesta mina es troba a uns 480 metres seguint en direcció oest des de la mina Règia, i s’accedeix des del mateix camí que porta a aquesta.

Aquesta mina va deixar de ser explotada durant el mateix perí­ ode que la mina Règia i la mina Eugènia, però patí un espoli encara més gran que aquestes dues mines, essent, en el dia d’avui, difícil de reconèixer les seves instal·lacions. Tenia un castellet metàl·lic d’uns 9 metres d’alçada, sense sostre (figura 55). A la part més alta d’aquest estaven col·locades dues politges de 1,50 metres que su­ portaven una reduïda gàbia per un sol vagó i un contrapès de plom de 500 quilos, mitjançant guies de cable.

La màquina d’extracció era una màquina de tambors cilíndrics de 1,40 metres per cable rodó, sense indicador d’alçada, ni dispo­ sitiu automàtic de seguretat.

El pou mestre anomenat Jubileo és de secció rectangular de 3,60 × 2,15 m, té una profunditat de 110 metres, i es manté nu, a roca vista, excepte a la bocana que està revestit d’obra. Dóna servei a tres nivells de galeries, la primera d’elles comunica amb labors molt antigues de la mina Blancardera, per això es considera una galeria estèril, i com succeeix a la mina Eugènia, la primera planta coincideix amb el segon nivell, que alhora comunica amb la plan­

73

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat

Figura 60. Vista general de les instal·lacions de la mina Raimunda, al Molar. Foto Joan Abella i Creus.

ta 4.ª de la mina Règia. Després des de la segona planta s’accedeix mitjançant labors als nivells quart i cinquè, assolint una profunditat màxima de 160 metres.

Totes les labors es troben dintre de la concessió Règia. Els fi­ lons tenen unes característiques geològiques molt semblants als de la Règia. Al seu interior s’utilitzaven uns 12 vagons de 500 litres, que rodaven sobre 1520 metres de carril de via.

Mina Renània És la primera mina que es divisa abans d’arribar a Bellmunt del Priorat per la carretera que surt de Falset. En el km 3,8 d’aquesta carretera es pren un camí de carro a mà esquerra que ens condueix fins les seves instal·lacions.

Aquesta mina tenia un bell castellet metàl·lic d’uns 9 metres d’alçada i de característiques molt similars al de la mina Règia Antiga que, junt a la petita casa de màquines, conferia un romàn­ tic caràcter típicament miner al paisatge i representava un símbol d’identitat (figura 56). No podem fer res més que sentir el trasllat d’aquest castellet, que l’any 1999 es va instal·lar a la plaça de la mina Eugènia, per formar part de l’actual complex turístic, ja que queda fora de context. Però no tot és negatiu, ja que aquest trasllat suposa la preservació de part d’un patrimoni industrial que hagués pogut desaparèixer amb el pas del temps per diverses causes. Tam­ bé és cert que a la seva nova ubicació causa un veritable impacte al visitant i que l’habilitat dels guies del museu poden convertir-ho en una pedagògica eina de treball. La mina disposava de diverses instal·lacions de les que avui només en resten les runes.

El seu pou mestre té secció rectangular i arriba a una profundi­ tat de 135 metres, que dóna servei a tres nivells de galeries. La se­ gona planta està comunicada amb l’exterior mitjançant una galeria de desguàs que surt pel vessant sud del barranc situat al costat dret de la carretera de Falset a Bellmunt del Priorat.

Aquesta mina té un segon pou a uns 500 metres en direcció nord-oest, que correspon a l’antiga mina del Cros Rich, situat junt al Mas d’en Gil. S’explotaven filons de petita potència, entre 2 i 3 centímetres, de característiques semblants als de la mina Eugènia.

Figura 61. Detall de les instal·lacions del pou mestre de la mina Raimunda, al Molar.

Foto Joan Abella i Creus.

mitjançant camí de ferradura. S’arriba a peu sortint d’aquest bar­ ranc prop del riu Siurana.

A l’arribar-hi un queda pres d’un particular sentiment nostàl­ gic. Les seves senzilles però singulars instal·lacions sembla que ens obliguen a retrocedir en el temps. Disposa d’un castellet de fusta d’uns 6 metres d’alçada, que és l’únic que es conserva en tota la zona i probablement a tota la província (figura 57). El seu pou és l’únic conegut a aquestes mines que té forma circular i es troba revestit d’obra als seus primers metres. Amb prou feines disposem d’informació sobre aquesta mina. Per l’escàs volum dels seus ter­ regalls crec que la profunditat del pou no supera els 30-35 metres i que només hauria de disposar d’una galeria. Les tasques estaven orientades de nord a sud. La caseta de màquines era de fusta.

Des d’aquestes línies suggerim que aquestes construccions quedin compreses en la llista de patrimoni històric de Catalunya.

Aquesta mina pertanyia a la mateixa companyia alemanya que explotà la mina Renània i es troba, d’altra banda, integrada a la concessió Virgen de los Dolores.

Mina Ramona o del barranc Fondo És a uns 2,5 km de Bellmunt del Priorat i s’accedeix pel camí de Bellmunt al Masroig.

Té un pou de secció rectangular d’uns 30 metres de profunditat i una galeria de desguàs que surt del fons del barranc (figura 58).

A prop d’aquesta galeria existeix un segon pou i unes galeries molt

Mina Lagarto Es tracta d’una antiga mina situada al vessant sud del barranc de les Calderetes o dels Canterets, a la qual només s’hi pot accedir

74

Breu descripció de les explotacions mineres més importants

Figura 62. El pou de la mina Jalapa, al Molar. Foto Joan Abella i Creus.

antigues. Una bonica casa que va servir pels miners, i també de magatzem i d’oficines, completa les instal·lacions d’aquesta mina.

Cal destacar aquesta mina per haver-s’hi trobat exemplars d’Argent i de Clorargirita.

Mina de La Cresta Aquesta antiga mina es troba al vessant nord del torrent Espi­ nós i s’accedeix pel camí vell de Bellmunt del Priorat al Molar, conegut com camí dels Crossos. Tot i formar part de l’actual mina Règia he volgut dedicar aquestes escasses línies per les interes­ sants espècies minerals trobades.

A l’apropar-se a aquesta el visitant ràpidament descobreix el motiu de la seva toponímia, donat que la mina explotava un filó encaixat en una roca detrítica paleozoica silicificada, d’orientació nord a sud i d’un cabussament d’uns 50º nord, que es va erosionar a un ritme més lent que la resta de roca de la zona, sobresortint a mode de cresta de la topografia del terreny (figura 59).

La infraestructura era escassa, doncs tan sols disposava d’una caseta que servia de magatzem i que avui està en runes. La seva explotació es va fer majoritàriament mitjançant petites excava­ cions superficials tipus sondeig, per això la manca de pous. Uns metres per damunt del nivell de les aigües, es va obrir una trin­ xera seguint la direcció de la caixa filoniana i s’hi va obrir una petita galeria de reconeixement d’uns 30 metres de longitud per reconèixer un filó de Barita, al final d’aquesta labor es va obrir un petit pou de secció rectangular d’uns dos per tres metres i d’una profunditat d’uns set metres, seguint la inclinació lateral del filó que va servir per encetar un segon nivell de treballs d’escàs vo­ lum. A l’altre vessant del torrent es va obrir una galeria de reco­

Figura 63. Instal·lacions de la mina Linda Mariquita del Molar, i terrers de la mina.

Foto Joan Abella i Creus.

neixement d’uns 96 metres, avui ensulsida i que no va tallar filons explotables.

Mina Joaquina primera Coneguda també com a mina del Mas d’en Pallejà o mina del Rebaño, està situada a l’extrem sud del terme municipal de Bellmunt del Priorat i s’accedeix des del mateix camí que condu­ eix a la mina Renània, pel camí de la Bruixa. Va treballar-se sobre

75

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat

Figura 64. Castellet del pou mestre de la mina Mineralogia, al Molar. Foto Joan Abella i Creus.

un turonet de privilegiades vistes, abraçat per dos torrents, el dels Molins i el torrent Sec, que conflueixen en el barranc dels Molins i custodiada per ponent per l’ereta de les Bruixes i pel nord per la Morlanda, s’ha d’arribar fins el Mas d’en Pallejà, una antiga masia de senyors feudals, que està a uns 250 metres de la mina.

No existeixen instal·lacions, tan sols es conserva el pou, que és de secció rectangular d’uns 2,5 × 1,5 metres, es reconeix una galeria inclinada per la sortida i /o entrada del personal actualment inundada.

En aquesta mina es poden reconèixer minerals de manganès, encara que es va demarcar com a mina de ferro.

nu fins assolir la seva màxima profunditat a uns 230 a 240 metres, a excepció dels primers 20 metres que estan revestits en fàbrica de maó. Té un volum de 2.079 m3 i dóna servei a set nivells de galeri­ es. La capacitat d’extracció estimada era d’uns 10 m3/ hora.

Avui dia aquesta mina serveix per abastar d’aigua diversos serveis, per això hi ha instal·lat un sistema de bombeig a l’antic edifici de màquines. Aquest edifici constituïa el propi esquelet del castellet, a més de donar cabuda a la maquinària d’extracció i els compressors. Hi havien instal·lades en aquest dues politges, de 1,60 metres de diàmetre, recolzades en bigues de fusta d’uns 30 × 25 cm de secció i aquestes a la vegada fixades sobre bigues de ferro I-PN30, ancorades a les parets de l’edifici, tot allò permetia que una gàbia per un sol vagó de dimensions reduïdes, recorregués el pou, desplaçant-se mitjançant dues guies rígides en perfil en for­ ma d’u de 120 mm, i compensant mitjançant un contrapès de plom de 500 kg.

Els cables d’extracció eren antigiratoris, de 22 mm el de l’as­ censor i de 18 mm el del contrapès. El sistema amarrador era per guardacaps, grapa i grilló, i la màquina d’extracció era de tambors cilíndrics amb motor elèctric de 30 cv.

Aquesta mina disposava d’un contrapou interior obert a la primera galeria, es denomina Jalapa. És de secció rectangular, de 3,30 × 2,30 m i assoleix una profunditat de 64 metres donant servei a dos nivells de galeries, el seu volum és de 455 m3, i està obert directament a la roca. Les politges del castellet tenien un diàmetre d’1 m, estaven sostingudes sobre bigues de fusta i aquestes alhora fixades per bigues de ferro ancorades directament al terreny, en un realçament d’una vella explotació a l’est del pou mestre. Un torn d’extracció monocilíndric d’1 m de diàmetre per cable rodó i amb

el MOLAR Mina Raimunda Per arribar a les instal·lacions de la mina Raimunda des del Molar hem d’agafar la carretera que surt en direcció a Bellmunt del Priorat, després de recórrer uns 650 metres i enmig d’una cor­ ba molt tancada surt un camí carreter a l’esquerra que, amb tan sols uns 150 metres de recorregut, ens conduirà al nostre destí. Si sortim des de Bellmunt del Priorat en direcció al Molar, les instal· lacions i els grans terregalls ens serviran d’avís, donat que serà la primera mina important que trobarem en el marge dret de la carretera, després s’haurà de prendre el camí carreter anteriorment esmentat.

La mina Raimunda s’explotava des del seu pou mestre (figu­ res 60 i 61), denominat San Joaquín, aquest s’obrí a la roca del pòrfir i pissarra a una cota de 206,30 metres sobre el nivell del mar en secció rectangular de 4,30 × 2,25 metres, actualment es manté

76

Breu descripció de les explotacions mineres més importants

Figura 65. Entrada de la mina Serrana del Molar. Foto Joan Abella i Creus.

Figura 66. Instal·lacions de la mina Balcoll on hi ha el pou número 1. Foto Joan Abella i Creus.

motor elèctric de 30 cv, facilitava el descens i l’ascens d’una gàbia per un sol vagó de reduïdes dimensions, també amb un contrapès de plom de 500 kg i amb cables i sistemes amarradors idèntics als del pou San Joaquín.

La primera planta d’aquesta mina és la de majors dimensions, amb una galeria el recorregut lineal màxim de la qual és de quasi un quilòmetre, i l’extrem més oriental del qual comunica amb l’ex­ terior mitjançant un pouet inclinat.

Perquè el lector es faci una idea de la importància d’aquesta mina vull apuntar unes xifres referides a una part de la infraestruc­ tura de que es disposava a l’interior envers l’any 1968, període en que tan sols romanien en servei les tres primeres plantes, donat que la resta de la mina estava inundada. Comptaven amb 3.673 metres de canonada, 8.212 metres de carril de 7 kg, 3 remolcadors de ba­ teria amb motor de 5 cv, 2 carregadores automàtiques de bateria i 50 vagonetes de 500 litres.

A la dècada dels 80, el volum dels terregalls de la mina Rai­ munda, s’estimà en 232.128 tones, de tot aquest volum es podrien recuperar unes 1.728 tones de concentrats de plom i argent.

Figura 67. Detall del pou número 2 de la mina Balcoll de Falset.

Des de l’entrada de la galeria i caminant uns 48 metres, troba­ rem les labors d’explotació. Aquests treballs, portats a terme mit­ jançant el sistema de realçament, s’eleven uns 60 metres per sobre de la galeria de desguàs fins assolir la superfície. En aquest punt, a 252,45 metres sobre el nivell del mar, s’aixecà el castellet del pou Jalapa del qual avui només es conserva la seva base (figura 62).

El volum dels terregalls d’aquesta mina és de 18.288 tones, estimant-se unes 288 tones de concentrats en plom i argent.

Mina Jalapa Aquesta mina té dos punts d’interès, el pou mestre i la galeria de desguàs, junt a la qual es troben les restes d’edificacions que composaven la infraestructura exterior i els terregalls. L’accés a aquesta galeria s’ha de fer des de la mina Raimunda, prenent un camí que surt de l’extrem est de les tarteres d’aquesta mina en el flanc esquerre del barranc i a només 300 metres.

77

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat Aquesta mina va arribar a comptar, com l’Eugènia, amb una planta de tractament del mineral molt avançada, de la qual no en queda més rastre que els esquelets dels edificis. Es comptava amb una planta de separació mineral per flotació, a més d’instal·lacions per al refinament i fosa del plom.

Mina Serrana o del Manganès Un bonic exemple de mineralització estratiforme de manganès.

S’accedeix des de la carretera del Molar al Masroig, a uns 100 m de l’entrada del poble hi ha un camí de terra, en aquest punt amb ciment, que es desvia vers l’esquerra. En aquest punt hi ha diver­ sos camins, i cal agafar aquell que es dirigeix quasi sense perdre alçada més paral·lelament a la carretera, en direcció sud. El camí travessa diversos camps de conreu, fa una breu baixada i després es dirigeix cap a la dreta. Cal seguir sempre el camí principal, que a la fi du a una casa nova utilitzada com a celler. Les mines es tro­ ben al SW d’aquesta casa, a uns 100 m a gairebé la mateixa cota (figura 65).

Figura 68. Terrers de la mina Càndida de Falset. Foto Joan Abella i Creus.

FALSET

Mina Linda Mariquita

Mina Balcoll

De les mines que podem trobar al terme municipal del Molar, aquesta mina és la que conserva un major nombre d’immobles, aquests conformaven les instal·lacions exteriors. Especialment re­ llevant és l’edifici principal que era destinat a oficines i laboratori, que destaca pel seu bell estil arquitectònic (figura 63). Per arribarhi hem de prendre al Molar la carretera T-732 en direcció al Lloar, a tan sols uns 40 metres de l’encreuament amb la carretera que condueix a la Figuera, surt un camí cap a la dreta, de tan sols uns 160 metres de recorregut, que ens conduirà directament a la mina.

El pou mestre s’obrí a una cota de 233,645 metres sobre el nivell del mar i assolí una profunditat d’uns 179 metres, que dóna servei a sis nivells de galeries, el primer nivell es coneix com plan­ ta Socavón i la resta de nivells s’enumeren com a plantes primera a cinquena, una curiosa nomenclatura força emprada en aquestes mines. A la bocana del pou s’instal·là un castellet de ferro que per­ metia el desplaçament de les gàbies.

Aquesta mina també és coneguda com a mina Argentífera o mina de la plata. Per arribar-hi hem d’agafar la carretera que surt de Falset en direcció a Bellmunt del Priorat, en el quilòmetre dos prenem el camí vell de Pinyanes que parteix a l’esquerra de la car­ retera i que ens conduirà a la mina Balcoll desprès d’un passeig d’uns dos quilòmetres.

La mina compta amb tres pous. El principal, conegut com a pou número 3, està envoltat de les instal·lacions pròpies de la mina, té una profunditat total de 106 metres i dóna servei a tres nivells de galeries (figura 66). El pou número 1 es troba a uns 90 metres a l’est del pou principal, compta només amb una profunditat de 47 metres i dóna servei a un nivell de galeries. Finalment, el pou número 2 és el més interessant, ja que va servir per explotar els filons d’Argent (figura 67). Es troba al sud del pou principal i a uns 700 metres d’aquest. La seva profunditat és de 31,5 metres però assoleix els 59 metres gràcies a un contrapou que parteix de les seves cambres d’explotació.

El total de galeries excavades podria ésser d’uns 700 metres i les majors labors d’explotació es varen concentrar en el pou nú­ mero 2. Aquestes grans cambres estan avui dia inundades i serveix d’important reserva d’aigua per al cultiu de la finca.

Mina Mineralogia A aquesta mina s’hi pot arribar per dos camins diferents. Sortint des del Molar, hauríem de prendre la carretera T-732 en direcció al Lloar, després de recórrer uns 1.800 metres, surt cap a la dreta una pista asfaltada que ens hi aproparà, en un bonic recorregut de tan sols 1.750 metres, fins la mina. Si sortim des de Bellmunt del Priorat en direcció al Molar, a uns 350 metres de l’encreuament amb la pista que condueix al Masroig, trobarem un camí a la dreta, que serpentejant en els seus 500 metres de recorregut ens situarà al peu de les instal·lacions mineres. És l’única mina del Molar que encara conserva el seu castellet metàl·lic intacte (figura 64), mitjançant el qual es podia accedir a les quatre plantes en que es troba dividit el seu pou mestre, la pro­ funditat del qual és d’uns 100 metres. Cap a l’oest del pou princi­ pal disposa d’un pou auxiliar, conegut com pouet occidental, d’uns 48 metres de profunditat i que dóna servei a dues plantes.

En aquesta mina es van explotar dos filons principals, que for­ men un angle d’uns 30º entre si. Les galeries resseguien cadascun d’aquests dos filons, aspecte en què es diferencia la mina Minera­ logia de les mines descrites.

Ja des dels primers nivells els filons de Galena i Esfalerita ex­ plotats d’aquest jaciment rarament contenien geodes, raó per la qual no es coneixen bons exemplars cristal·litzats d’aquesta mina.

Mina Càndida Aquesta antiga mina era coneguda com a mina de la Creu Grossa per trobar-se en un puig que rep aquest nom i a l’edat mitjana era coneguda com el cros de Sant Nicolau. Per arribar-hi agafarem la carretera de Falset a Bellmunt del Priorat, a l’arribar a la venta del Pinar i a mà dreta prendrem el camí de Pinyanes a Esplanes que ens conduirà a la mina després de recórrer uns 1.500 metres. És una mina rica en coure, i va ser demarcada a finals del se­ gle XIX pel senyor Julio Lahousse i batejada amb aquest nom, tot i que la mina ja tenia treballs anteriors. El 1907 es va transmetre a la companyia alemanya Reinisch-Nassanische Bergwerks und Hüssen Actien Gesellschaft i finalment l’any 1921 va passar a mans de la Sociedad Minera Metalúrgica de Portman-Bellmunt.

Les instal·lacions estan avui enderrocades, i només podem re­ conèixer el pou principal que està inundat a partir dels 20 metres de profunditat i els terregalls (figura 68). A jutjar pel volum d’aquests crec que el pou devia donar servei a dos nivells de galeries.

78

ELS MINERALS En aquest apartat faré una descripció de les espècies minerals més remarcables de la conca minera de Bellmunt de Priorat des d’un punt de vista mineralògic, ja sigui perquè aquestes espècies que es troben són generalment rares, o perquè presenten alguna característica remarcable. Per comoditat per al lector, les descriuré en ordre alfabètic. A la taula de les pàgines 120 - 122, a manera de resum, hi ha un llistat de totes les espècies minerals identificades a la conca.

gia dispersiva de raigs X varen resultar ésser Cuproadamita, una varietat cuprífera de l’Adamita.

Apareix en cristalls pseudooctaèdrics d’hàbit isomètric, no superiors a 0,5 mm, en realitat es tracta de la forma del prisma ròmbic de segon ordre {101}, molt poc desenvolupat, quasi inexis­ tent, modificat pel prisma ròmbic de primer ordre {011}, de color verd clar, translúcid i de lluïssor quasi adamantina, agrupats sobre Quars a l’interior de petites geodes de Barita. Ocasionalment, i en cristalls molts petits, recobreix les formes botrioïdals de la Coni­ calcocita, donant-li una falsa lluïssor vítria. La Langita cristal·litza de vegades damunt seu.

ACANTITA · Ag2S Excel·lents exemplars cristal·litzats els he trobat a la mina Balcoll de Falset. Es tracta de cristalls pseudocuboctaèdrics amb predomini de les cares (100) sobre les cares (111), els majors cris­ talls idiomorfes que presenten aquest hàbit mesuren fins a 4 mm de longitud, en menor freqüència trobem també cristalls pseudocú­ bics, idiomorfes, de cares quasi equidimensionals de fins a 6 mm d’aresta, no obstant els cristalls amb cares perfectes, de les dues formes descrites, difícilment assoleixen els 2,5 mm de longitud.

Els majors cristalls trobats, de fins a 13 mm, corresponen a formes amb les cares i les arestes molt arrodonides per nombroses mar­ ques de meteorització, on la manca de cares planes en fa difícil el seu reconeixement cristal·logràfic.

L’Acantita també la trobem omplint tot el volum de diverses cavitats a l’interior de les masses de carbonats, formant masses cristal·lines amb escasses cares pròpies, és a dir de textura hipidio­ morfa, la mida és variable, la major trobada mesura 45 × 29 × 17 mm i pesa 40 grams. És freqüent trobar-nos aquesta espècie en forma de fines làmines reomplint microfissures de la Calcita i també en forma de cristalls molt rics en cares íntimament agregats i entapis­ sant l’espai deixat per la lixiviació total d’agregats arborescents de cristalls d’Argent preexistents. Una altra bonica forma en que podem trobar aquest mineral és en cristalls agrupats en forma de filaments recargolats amb grups de fins a 13 mm, que podrien ser el resultat de la substitució pseudomorfa de l’Argent per l’Acantita.

Els cristalls tenen color gris fosc de plom, s’ha de tenir la pre­ caució de protegir-los de fons intenses de llum, ja que si no s’en­ fosqueix ràpidament. Paragenèticament associat a Esfalerita, Piri­ ta, Argent, Pirargirita i Stephanita.

Per cloure la descriptiva d’aquesta espècie vull indicar que els exemplars descoberts en aquesta mina estan entre els millors tro­ bats a Espanya i si el lector em permet vulnerar els principis de prudència i modèstia, diria que els millors.

L’Acantita apareix també, tot i que en menys quantitat, com a petites plaquetes entre l’exfoliació de la Barita a la mina Linda Mariquita del Molar.

ALTAITA · PbTe Aquest rar tel·lurur de plom ha estat identificat (tot i que sola­ ment amb microscòpia electrònica) a la mina Serrana o mina del Manganès al Molar. És molt escàs, apareix en grans xenomorfes de poques micres associat a la Galena continguda en les lidites.

ANGLESITA · PbSO4 En la dècada dels anys 50 del segle XX, es varen poder obtenir alguns exemplars d’aquesta espècie durant uns treballs realitzats a la tercera planta de la mina Mineralogia o Cisterneta del Molar.

La particularitat més destacable de les peces trobades era el color, tenen una coloració verdosa, que segons el senyor Folch es deu al níquel, aquest indici em fa pensar que podria ser possible obtenir exemplars de Siegenita en aquesta mina. Cristal·litza a l’interior de cavitats a la Galena recobertes de Quars, els cristalls poden superar els 15 mm, són de transparents a translúcids i tendeixen a agruparse densament i de manera desordenada, pel que fa difícil de reco­ nèixer la seva simetria. No obstant crec que es tracta de cristalls prismàtics molt curts, compostos pel prisma {110} i el pinacoide bàsic {001} truncats per la piràmide ròmbica {111} amb intersec­ ció de la cara (120).

En la dècada dels anys 90 del segle XX, es varen poder recu­ perar boniques cristal·litzacions d’Anglesita associada a Cerussita, en l’explotació a cel obert de la concessió San José de la mina Mineralogia al Molar iniciada per l’empresa Traminera, SA. Es tracta de cristalls d’hàbit piramidal i transparents de fins a 12 mm de longitud.

ANKERITA · Ca(Fe2+,Mg,Mn)(CO3)2 i DOLOMITA · CaMg(CO3)2 Són dues espècies abundants al Priorat, especialment als jaci­ ments de Bellmunt del Priorat i del Molar. M’he permès de trac­ tar-les juntes perquè solen trobar-se formant una sèrie de transició continua de Dolomita a Ankerita. Aquest procés és fàcilment ob­ servable en els exemplars dels primers nivells de la mina Eugè­ nia de Bellmunt del Priorat, a l’interior de les fissures dels pòrfirs d’aquesta mina va cristal·litzar la Dolomita, en ocasions de bonic

ADAMITA · Zn2(AsO4)(OH) Han estat escasses les troballes d’aquest mineral. Només l’he trobat en el filó de Barita i Tennantita que aflora a la mina Linda Mariquita del Molar. Les mostres sotmeses a microanàlisi per ener­

79

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat color rosat a rosat malva per la incorporació de ferro en la seva xarxa cristal·lina en substitució de magnesi, enriquint-se durant el decurs del seu creixement en ferro i manganès, el que propicià el pas de Dolomita a Ankerita i finalment al davallar l’aportació d’aquests dos elements va precipitar la Calcita, que sol ésser una espècie paragenèticament lligada a aquests dos carbonats. Per tant si seccionem un cristall d’aquesta mina és probable que observem una zonació clarament diferenciada, mentre que la base del cris­ tall tindrà color rosat a rosat malva, la part superior del cristalls, que és la que normalment observem serà blanca o beix. Conèixer doncs aquesta característica ens pot resultar molt útil per al reco­ neixement i diferenciació, d’aquestes dues espècies sempre difícils d’identificar, conscients però de que tan sols és un mètode empíric que pot ser vàlid en un primer reconeixement de visu en el camp.

Aquests dos carbonats els trobem cristal·litzats formant densos agregats de cristalls que solen entapissar les parets de les fissures.

La mida dels cristalls de Dolomita i Ankerita dels jaciments de Bellmunt del Priorat, és força variable però no és estrany trobar cristalls de 10 mm de longitud i fins i tot superiors que poden ar­ ribar als 20 mm. En ocasions ens podem trobar cristalls de Do­ lomita rosa aïllats a l’interior de petites fissures, acompanyats de Siderita.

A la mina Linda Mariquita del Molar predomina l’Ankerita so­ bre la Dolomita, i han estat trobats grans exemplars d’Ankerita amb cristalls de fins a 34 mm de longitud de color beix a castany clar.

Els cristalls estan formats pel rombòedre fonamental {10ī1} en ocasions corbats pel creixement de subindividus, no és massa freqüent trobar cristalls amb les cares perfectament llises, doncs solen presentar aspecte drúsic pel creixement de subindividus en agrupació paral·lela. Lluïssor nacrada a mate per meteorització. La paragènesi d’aquestes dues espècies és molt extensa al ser els mi­ nerals sobre els que han cristal·litzat nombrosos minerals com la Galena, Esfalerita, Pirita, Calcopirita, Nacrita, Siderita o Calcita entre d’altres.

de sulfurs de coure. Ha estat identificada a la mina Règia, on for­ ma crostes molt fines de color verd fosc, associades a Calcopirita, Brochantita i diversos minerals d’alteració de sulfurs de níquel.

Entre aquests minerals d’alteració associats a l’Antlerita i a la Mo­ renosita ha estat analitzada la Retgersita encara que pels treballs que he portat a terme crec que coexisteixen almenys amb altres tres espècies entre elles la Jamborita i la Honessita que estan pendents de poder ser analitzades mitjançant difracció de raigs X.

ARAGONITA · CaCO3 Aquest compost és força comú en la majoria de mines antigues del Priorat, i molt especialment als nivells superiors de la mina Eu­ gènia de Bellmunt del Priorat, si bé ha estat trobat en menor quan­ titat en molts altres jaciments. Existeix recobrint les parets, el terra i el sostre de la mina en forma d’estalactites, en crostes d’hàbit reniforme d’estructura fibroradiada d’aspecte vellutat, en delicades formes coral·loides i també com a perles de caverna, generalment de color blanc nivi però que pot adquirir una atraient coloració blavosa de diferents matisos degut a impureses de coure i també verdosa en diferents tonalitats per impureses de coure, ferro i /o níquel. He considerat aquest compost com a mineral, tot i que en­ tra en la categoria de les substàncies antropogèniques modificades geològicament i per tant entre el límit d’ésser o no admès com a espècie mineral, estimant que la intervenció de l’home en el procés formatiu ha estat accidental i involuntari.

El lector es preguntarà perquè al tractar de la Calcita no parlem de que s’hagi trobat en forma estalactítica i /o oolítica, de fet totes les mostres estudiades relacionades amb aquestes formacions han resultat ésser Aragonita, sembla que l’explicació l’hem de cercar en els processos geoquímics que en presència de magnesi, i en aquestes mines és força abundant, el carbonat de calci precipita com a Aragonita i no com a Calcita.

L’Aragonita cristal·litzada l’he trobat a la mina Linda Mari­ quita al Molar, sobre cristalls d’Ankerita. Són cristalls prismàtics, lleugerament tabulars, maclats segons {110}, també en algun cas en macles de complement múltiple formades per tres individus, lla­ vors el cristall adopta la forma d’un prisma pseudohexagonal. So­ len trobar-se agrupats en feixos de disposició radiada, els cristalls són incolors, transparents i de lluïssor vítria, que no solen superar els 8 mm de longitud.

ANNABERGITA · Ni3(AsO4)2·8H2O i ERITRITA · Co3(AsO4)2·8H2O Ambdues espècies han estat trobades a la mina Linda Mariquita al Molar. La forma més usual de trobar-les és en agregats d’hà­ bit fullós en disposició radiada, aquests grups no solen superar els 4 mm de longitud, el color és roig pàl·lid a rosa carn per l’Eritrita i verd poma pàl·lid per l’Annabergita.

A vegades l’Eritrita es troba dintre de cavitats mil·limètriques en formes reniformes irregulars de superfície drúsica però sense mostrar cristalls definits, ben al contrari que l’Annabergita, que ens afalaga amb magnífics cristalls d’hàbit tabular, aplanats segons {010} i allargats en el sentit de l’eix c, semblants a una pastilla Juanola, només hem de lamentar la mida, inferior a 1 mm, per la resta de les seves característiques poden merèixer el qualificatiu d’excel·lents, doncs són transparents, idiomorfes, de delicat color verd poma pàl·lid, d’intensa lluïssor adamantina, mancats d’estries verticals, agrupats en disposició radial i fins i tot en ocasions els cristalls es presenten aïllats i alguns amb ambdues terminacions ben acabades. Associada generalment a Conicalcocita i Atzurita.

Petites quantitats d’eflorescències d’eritrina apareixen, també, a les escombreres de la mina Càndida de Falset.

ARGENT · Ag L’Argent ha estat trobat a diverses mines de l’àrea minera. A la mina Linda Mariquita del Molar, en el filó de Tennantita ha apare­ gut en forma de petites escates laminars, inferiors a 1,5 mm, entre els òxids que resultaren de la descomposició del mineral prima­ ri, la Tennantita, la meteorització del qual va permetre el lixiviat de l’Argent, i degut a la baixa solubilitat d’aquest element i a les condicions del medi, va dipositar-se com a element natiu, ocupant l’espai deixat per la Tennantita. Conseqüentment sol trobar-se re­ cobert d’una dèbil pàtina groguenca d’òxid de ferro que li confe­ reix un cert color daurat. En aquest jaciment el Coure natiu i la Cuprita són els únics minerals paragenètics. Tanmateix una peti­ ta quantitat d’Argent va resultar transportada en solució fora de les venes de Tennantita i va cristal·litzar sobre el Quars a manera d’agregats filiformes no superiors a 0,5 mm i de característic color blanc argentat.

Existeix constància escrita de la troballa l’any 1865 d’Argent paragenèticament relacionat amb Clorargirita a la mina Ramona de Bellmunt del Priorat. Sembla que es tractava d’Argent cristal· litzat amb gran desenvolupament de l’eix c, el que li configurava un hàbit filamentós. Desgraciadament, donada l’antiguitat de la

ANTLERITA · Cu32+(SO4)(OH)4 Aquest sulfat és molt semblant a la Brochantita i a la Mala­ quita, i és molt difícil de diferenciar-la d’elles. Tanmateix, és un mineral molt comú, tant com la Malaquita. Es forma per alteració

80

Els minerals troballa i el fet que no s’hagi repetit cap descoberta posterior, no tinc notícia de que es conservi cap exemplar, no puc corroborar aquesta interessant notícia, que és doblement interessant si tenim en compte que aquesta mina està a menys de 500 metres en línia recta del poblat protoibèric del Puig Roig doncs podria ésser el lloc d’on varen subministrar-se d’aquest metall els seus habitants.

A principis del segle XX, poc després d’iniciar-se l’explota­ ció de la mina Règia pel pou San Federico varen trobar-se alguns exemplars d’Argent d’hàbit filamentós embullat, conegut en mine­ ria com a tipus niu.

A la mina Balcoll de Falset, he recuperat recentment diverses peces d’aquest element que poden molt bé ser considerades com els millors exemplars cristal·litzats d’Argent trobats en època con­ temporània a Espanya.

Sabem que el filó redescobert entre l’any 1905 i 1906, al que pertanyen les peces trobades, tenia un gruix irregular, d’entre 20 a 50 centímetres, una amplada més constant, d’uns 3,5 metres i una longitud de quasi 50 metres. La caixa filoniana està exclusivament mineralitzada per Argent, a excepció de l’escassa presència de Ni­ quelina, Breithauptita, Esfalerita i Galena, contingut en els carbo­ nats, Ankerita, Dolomita i Calcita, que juntament amb Ortòclasi de la varietat Adulària i d’altres espècies minoritàries conformen la totalitat del filó.

El 98 % de l’Argent l’he trobat cristal·litzat a l’interior dels carbonats esmentats en el paràgraf anterior, tan sols el 2 % restant apareix en hàbit laminar reomplint algunes fissures micromètri­ ques d’aquests carbonats i també, com a Argent de segona genera­ ció format a partir de l’alteració de l’Acantita, en hàbit eflorescent, els fils són de mida mil·limètrica i els grups formats no superen els 20 mm. Les formes cristal·lines són moltes i en alguns casos de complexa interpretació cristal·logràfica, donar compte de totes elles suposaria estendre notablement la descripció d’aquesta es­ pècie i per això només tractarà aquelles que podem observar amb major nombre d’exemplars.

Val a dir que trobar cristalls aïllats i idiomorfes és extremada­ ment rar, tan sols he pogut trobar algun cristall de mida inframil· limètrica i d’hàbit cuboctaèdric amb predomini del cub.

A primer cop de vista podríem resoldre que l’Argent a la mina Balcoll es presenta en forma de fils. Però un estudi detin­ gut d’aquestes formes filiformes, ens revela que no són simples eflorescències mancades d’una delimitació polièdrica sinó ben al contrari, són formes constituïdes per nombrosos cristalls agregats, que configuren aquestes particulars estructures. Sis són les estruc­ tures principals d’hàbit filiforme que observem en els exemplars d’Argent de la mina Balcoll i cada una d’elles és el resultat de la unió de diversos agregats paral·lels constituïts a la vegada per uni­ tats polièdriques simples. Aquestes unitats sovint partint de l’es­ tructura filiforme principal constitueixen a la vegada nous agre­ gats paral·lels formant franques primàries, secundàries, ternàries i fins i tot quaternàries que donen com a resultat atractives formes arborescents.

Tipus D1. Agregat d’hàbit filiforme d’estructura i secció pseu­ dohexagonal constituït per la unió de cinc agregats paral·lels, la unitat dels quals és una macla de contacte entre dos cubs, aquests agregats segons els eixos ternaris i escurçats en la direcció de l’eix de macla [111], amb aspecte de bipiràmide triangular sense angles entrants. La secció no supera els 0,5 mm i la llargada de la for­ ma pseudomonodimensional pot assolir els 20 mm, l’aspecte és talment el d’un fil. És freqüent la formació al seu voltant de cinc branques d’ordre primari simples, de manera que si observem la formació dendrítica resultant per un dels seus extrems les branques estarien en disposició radial al voltant del tronc.

Tipus D2. Agregat d’hàbit filiforme d’estructura i secció es­ trellada (cinc arestes sortints) constituït per la unió de cinc agre­ gats holoaxials paral·lels, la unitat dels quals són octàedres simè­ tricament distorsionats per haver-se estès en la direcció d’un eix de simetria binària d’hàbit octaèdric rectangular. L’acabament d’aquestes formes pot ser obert tipus tremuja o tancat semblant a una piràmide pentagonal. Les forma resultants solen tenir un fals aspecte hemimòrfic, amb un extrem amb els acabaments descrits i l’altre molt agut quasi acicular. La secció varia segons l’extrem, des de 0,1 mm a poc més d’un mil·límetre, la llargada de la forma pseudomonodimensional pot assolir els 30 mm, les formacions ar­ borescents es concentren a l’extrem menys agut en forma de pinya amb cristalls octaèdrics que poden tenir fins a 1 mm d’aresta.

Subtipus D2. Considerant l’agregat d’hàbit filiforme d’es­ tructura i secció estrellada com a tronc principal, és freqüent la formació al seu voltant de cinc branques d’ordre primari simples, constituïdes per macles de contacte aplanades, de tipus Espinel·la i paral·lela al pla de composició, lleugerament allargades en el sentit de l’eix quaternari de l’octàedre, de manera que si observem la formació dendrítica resultant per un dels seus extrems les branques estarien en disposició radial al voltant del tronc. És la formació més típica del jaciment i la que trobem en major nombre d’exem­ plars i poden mesurar fins a 35 mm de longitud. He de lamentar les freqüents irregularitats cristal·lines que dificulten trobar cristalls idiomorfes.

Tipus D3. Agregat d’hàbit filiforme gruixut, d’estructura i sec­ ció pseudohexagonal amb angles entrants interfacials de 72º, cons­ tituït per la unió de cinc agregats paral·lels, les unitats dels quals són els cristalls cúbics, que han crescut estenent-se en l’espai en la direcció d’un eix binari, aquests solen ser de menor mida en un extrem de l’agrupació que en l’altre i la forma filiforme resultant sembla tenir caràcter hemimòrfic. Menys freqüents que les formes precedents i de menor mida.

Tipus D4. Agregat d’hàbit filiforme curt, constituït per un sol agregat paral·lel, la unitat fonamental d’aquest tipus de formació i que desenvolupa la formació dendrítica resultant és el dodecàedre ròmbic, la formació s’ha estès en l’espai en la direcció de l’eix binari i com en altres tipus estudiats a l’inici del creixement els cristalls són extremadament petits fins assolir els 0,5 mm, la forma filiforme resultant no sol superar els 5 mm de longitud. Aquesta forma filiforme simple tendeix durant el seu creixement a bifurcarse, trifurcar-se i quatrifurcar-se iniciant cada branca un creixement dendrític individual, els dodecàedres ròmbics que intervenen en aquestes formacions secundàries estan deformats simètricament, s’han allargat en la direcció d’un dels eixos del cub i s’assemblen a un prisma quadrangular amb els extrems piramidals. El resultant són formacions dendrítiques típiques, molt perfectes i estètiques, amb les cares dels cristalls molt lluents i sense masses irregulari­ tats, el conjunt pot assolir els 15 mm de longitud i són un veritable espectacle visual observades amb lents d’augment.

Tipus D5. A primer cop de vista, els cristalls a considerar din­ tre d’aquest tipus, els definiré com a cristalls d’hàbit bipiramidal ortoròmbic, però el seu reconeixement detingut ens posa de mani­ fest que es tracta d’un agregat paral·lel de multiplicitat d’individus i també en ocasions del creixement en paral·lel de dos d’aquests agregats, la unitat dels quals és un cristall amb aparent simetria ròmbica, un rombòedre agut, que és el resultat d’una deformació simètrica d’un cristall octaèdric el qual ha experimentat un allarga­ ment en la direcció de dos eixos de simetria trigonal fins a l’extin­ ció de les cares octaèdriques. A partir d’un cristall fonamental, que pot tenir uns 3 mm de llargada, i seguint la direcció d’un eix de si­ metria quaternària de l’octàedre primitiu s’agrupen paral·lelament

81

Acantita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 3,25 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Acantita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 3,15 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Acantita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 20 × 35 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Acantita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 26 × 54 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Acantita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 30 × 42 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Adamita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall major 0,1 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Adamita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida dels cristalls 0,38 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Aragonita.

Mina Jalapa, el Molar.

Mida de l’exemplar 37 × 59 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Anglesita.

Mina Mineralogia, el Molar.

Longitud del cristall 16 mm.

Col·lecció Joaquim Folch i Girona.

Foto Joan Abella i Creus.

Annabergita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 0,81 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Ankerita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’aresta major 14 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida dels cristalls 3 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida dels cristalls 1,31 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat i en ambdós sentits del cristall unitat nombrosos cristalls d’hàbit romboèdric fins a conformar l’agregat, que pot assolir els 8 mm de longitud. Aquest tipus de formes tendeixen agregar-se les unes amb les altres resultant un atapeït entramat de cristalls. És freqüent que durant el creixement de l’agregat primari aquest tendeixi a bifurcar-se, trifurcar-se i quatrifurcar-se iniciant cada branca un creixement dendrític individual però sempre ori­ entat, de manera que s’estenen donant formes monodimensionals, el resultat d’un creixement molt desenvolupat és la formació de denses dendrites de típic hàbit plomós de punt, de fins a 15 mm de llargada. Si el desenvolupament no és tan avançat llavors les den­ drites adopten un hàbit que ens recorda al de les espines.

Les descripcions anteriors corresponen a models ideals, els cristalls d’Argent tendeixen sovint a presentar irregularitats i de­ formacions de creixement que compliquen el seu reconeixement.

La majoria de les formes descrites no les trobem soles sinó formant densos embullats de mides centimètriques. També hi són presents altres formes cristal·logràfiques que em permeto ometre per la seva menor rellevància pel que fa al nombre d’exemplars trobats, no pas per la qualitat d’alguns dels seus cristalls, com l’agrupació paral· lela d’octàedres idiomorfes i de cares mancades d’irregularitats, formades per tres o quatre individus associats per un eix quaternari comú mentre que la resta d’eixos resten paral·lels al llarg del grup, que d’escassos mil·límetres de longitud solen trobar-se recoberts de Galena.

La paragènesi de l’Argent de la mina Balcoll es limita a Gale­ na, Esfalerita i Acantita, sovint aquesta darrera espècie pseudomor­ fitza parcialment alguns cristalls que resten recoberts d’una pàtina micromètrica de color negre.

ATZURITA · Cu32+(CO3)2(OH)2 La localitat on s’han pogut trobar els millors cristalls d’Atzurita ha estat el Molar, concretament a la mina Linda Mariquita, tant en les labors interiors com en els dos filons de Barita de cabussament quasi vertical que tallen perpendicularment els dics de pòrfir i que afloren a prop de la pista asfaltada coneguda popularment com la carretera de les mines, que uneix Bellmunt del Priorat amb el Mo­ lar. La podem trobar al filó de Tennantita, recobrint petites geodes de Barita i Quars en bonics cristalls de fins a 5 mm, d’hàbit tabular, formats per la combinació del pinacoide basal {001}, amb gran desenvolupament en el sentit de l’eix b, modificat pel pinacoide de segon ordre negatiu {101}, pel prisma {021} i truncat pel prisma de tercer ordre {110}. Les cares solen mostrar estries de creixe­ ment en el sentit de l’eix a. És translúcid, d’intensa lluïssor vítria i de color blau de Prússia. No és estrany de veure en algunes cares petits cristalls biterminats idiomorfes de Quars hialí de segona ge­ neració que juntament amb la Malaquita, integren la paragènesi d’aquesta espècie.

En esdevenir-se una variació en les condicions del medi, l’At­ zurita va resultar més inestable que la Malaquita tot proporcionant unes magnífiques pseudomorfosis parcials i totals de Malaquita segons Atzurita.

Els cristalls de major mida, emperò quasi desproveïts de lluïs­ sor es varen trobar en la dècada dels anys 80 del segle XX, en fer una cala de tempteig en un filó de Barita que aflora en el marge es­ querre del camí citat en direcció al Molar i a uns 700 metres abans d’arribar a aquest poble, es tractava de cristalls prismàtics allargats en sentit de l’eix b de fins a 20 mm.

A la mina Càndida de Falset aquesta espècie s’ha trobat en bo­ nics cristalls d’hàbit tabular i de lluïssor intensa que solen entapis­ sar diverses fractures i petites cavitats, els cristalls solen mesurar de 0,5 a 0,7 mm.

ARSENIOSIDERITA · Ca2Fe33+(AsO4)3O2·3H2O Aquest oxiarsenat l’he trobat a la mina Linda Mariquita del Molar, en el filó de Tennantita ja descrit, va formar-se a raó d’una lleugera variació en l’acidesa del medi, després de la cristal·lització dels arsenats de coure i zinc, i a la redissolució de carbonats pre­ existents.

Es presenta en forma d’agregats botrioïdals d’estructura con­ cèntrica i fibroradiada, normalment opac i de color castany fosc a castany clar, característiques que indueixen sovint a confondre’l per Goethita.

Els individus aïllats no superen els 0,4 mm. Sol associar-se di­ rectament a la Barita, Quars, Mimetita, Conicalcocita, Austinita, Escorodita, Adamita, Olivenita, Malaquita, Duftita i Tenorita. Tan­ mateix pot trobar-se com a petites esferes constituïdes per diminuts cristalls escamosos disposats radialment, de color marró groguenc quasi daurats, de lluïssor sedosa a metàl·lica. La seva naturalesa va confirmar-se a partir de la microanàlisi per energia dispersiva de raigs X.

AURICALCOCITA · (Zn,Cu2+)5(CO3)2(OH)6 És un mineral freqüent en la conca minera de Bellmunt del Pri­ orat, encara que es trobi en molt poca quantitat. L’he trobat a la mina La Cresta i la mina Ramona a Bellmunt del Priorat, a la mina Linda Mariquita al Molar i com a mineral secundari associat a la Linarita al terreller del pou número 1 de la mina Balcoll de Falset.

En aquesta mina es presenta en cristalls translúcids allargats se­ gons [001] d’hàbit laminar, formant rosetes inframil·limètriques de delicat color blau cel i lluïssor sedosa.

AUSTINITA · CaZn(AsO4)(OH) La naturalesa d’aquesta espècie va ésser determinada per mi­ croanàlisi d’energia dispersiva de raigs X. La vaig trobar en el filó de Tennantita de la mina Linda Mariquita del Molar, podríem dir que aquest aflorament és un vertader paradís per als amateurs dels micromounts. Es tracta d’un mineral poc freqüent i aquest n’és el primer cop que és citat a Catalunya.

Les mostres trobades corresponen a la varietat Cu-Austinita que va cristal·litzar en diminuts cristalls complexos, agregats sobre la Conicalcocita, difícils d’identificar-ne l’hàbit a menys de 80 aug­ ments, són translúcids, d’incolors a quasi blancs i de lluïssor vítria poc manifesta. Tanmateix trobem cristalls idiomorfes disposats ra­ dialment sobre Conicalcocita i més rarament aïllats sobre Quars, es tracta de cristalls allargats segons el prisma de tercer ordre {110}, és a dir, en el sentit de l’eix c modificat pel biesfenoide ròmbic positiu {111}, translúcids, de color verd poma pàl·lid i esclat ceri.

El cristall més gran mesura 0,6 mm. Tenint present que es tracta d’una espècie que rarament es presenta ben cristal·litzada, hem de

ARSENOPIRITA · FeAsS Apareix en petites venes i filons que travessen les cornianes de la bretxa tectònica de la mina Balcoll del terme municipal de Falset, he pogut trobar un fragment de filó d’una amplada màxima de 30 mm. També trobem cristalls aïllats a l’interior de les cor­ nianes i ben conformats per ambdós extrems, formats pel prisma {230} paral·lel a l’eix c amb estries de combinació característiques i paral·leles al mateix eix. El pinacoide {101} no presenta cap tipus d’estria, no solen superar els 2 mm, la superposició de prismes ocasiona agregats paral·lels. Malauradament les mostres trobades no contenen Or com a element impurificador.

També es pot trobar a la mina Càndida de Falset massiva i as­ sociada a Calcopirita.

84

Els minerals considerar els exemplars de la mina Linda Mariquita com a molt bons i excepcionals.

Coexisteix en associació directa amb Conicalcocita, Quars, Olivenita, Arseniosiderita i Langita.

La Cresta de Bellmunt del Priorat, la trobem en forma de concreci­ ons granulars de color blanc nivi, les capes superiors són de color beix i més disgregables, la difracció de raigs X va posar de mani­ fest un alt contingut SrO, 1:3 respecte BaO, pel que es tracta de la varietat Baritocelestina i que cal no confondre amb la Hopeïta i la Parascholzita d’aspecte molt similar.

BARITA · BaSO4 La Barita talment com la Calcita és un mineral força abundant a molts jaciments de la conca estudiada. Però els millors exem­ plars coneguts procedeixen de les mines de Bellmunt del Priorat, especialment de la mina Règia.

En els primers anys d’iniciar-se els treballs a gran escala a la mina Règia, a partir de l’any 1917, varen aparèixer un seguit d’ex­ cepcionals exemplars de Barita. El millor representant d’aquests el podem admirar en el Museu de Geologia de Barcelona Museu Martorell, es tracta d’una esplèndida peça, d’uns 370 × 270 mm, amb base de pòrfir recobert de Dolomita sobre la qual va cristal· litzar un magnífic agregat de Barita de 175 × 90 mm compost de tres cristalls d’hàbit tabular i transparents, el conjunt està bellament acompanyat per un gran nombre de cristalls d’hàbit cuboctaèdric de Galena de fins a 50 mm d’aresta. És sens dubte un dels millors exemplars trobats mai al Priorat. Aquest tipus de cristall és força característic de la mina Règia, es tracta de cristalls d’hàbit tabular segons 001 allargats en sentit [100], amb els vèrtex lleugerament truncats pel prisma {110}, amb formes accessòries algunes d’in­ tens grau de complicació. També s’han trobat cristalls d’hàbit pris­ màtic, rectangulars, allargats en sentit de l’eix a o b, formats només pels prismes {011} i {101} i el pinacoide bàsic {001}, d’aquest tipus se’n conserva un exemplar idiomorf aïllat extret l’any 1921, de 167 mm de longitud, a la col·lecció Folch provinent de la mina Règia, és translúcid i de color blanquinós, també a la col·lecció Folch hi ha un exemplar d’hàbit prismàtic però força irregular de 230 mm de longitud.

D’hàbit semblant als trobats a la mina Règia també en varen ésser extrets de la mina Ramona de 60 mm.

La Barita, principalment a la mina Règia, també pot presentarse com agregats de cristalls tabulars gruixuts en disposició radiada en que els individus constituïts poden mesurar fins a 120 mm de longitud, de color blanc i opacs però d’intensa lluïssor vítria.

A la mina Eugènia també es poden trobar bons exemplars, però de menor mida, no solen superar els 120 mm i sovint estan reco­ berts per petits cristalls de Calcita. Els cristalls observats presenten hàbit tabular segons 001, allargats en sentit [100] però a diferència dels estudiats de la mina Règia aquests presenten un major desen­ volupament del prisma {110} i la piràmide {111} en detriment del pinacoide {100} que quasi ha desaparegut. Els cristalls van d’inco­ lors i transparents a blanc i opacs, però en ambdós casos d’intensa lluïssor vítria, sovint aquests cristalls mostren rastres d’haver estat destruïts durant el seu creixement i reconstruïts a partir d’un crei­ xement posterior, fins i tot ens pot donar la sensació d’haver trobat cristalls literalment trencats, però un reconeixement detingut ens permet observar la delicada reparació que ha obrat la naturalesa a partir de la recomposició del cristall original amb multiplicitat de noves formacions accessòries.

Una característica molt interessant i comuna a les mostres de Barita trobades a Bellmunt del Priorat són les nombroses inclusi­ ons de cristalls de Pirita idiomorfes d’hàbit cuboctàedre amb pre­ domini del cub i de cristalls de Calcopirita, que podem observar perfectament i a pocs augments gràcies a la nitidesa dels cristalls hostatgers.

Per acabar vull tractar una troballa de Barita que si bé no des­ taca per la bellesa de les seves cristal·litzacions crec que té interès des del punt de vista geoquímic. És una Barita trobada a la mina

BISMUT · Bi Aquest element l’he trobat ben representat a la mina Balcoll de Falset. Apareix en masses cristal·lines exfoliables en l’interior d’alguns agregats de cristalls de Niquelina de fins a 2,5 mm i dis­ pers dintre dels carbonats espàtics d’aquesta mina. El seu color és el característic blanc d’argent amb lleuger matís daurat. He pogut trobar cristalls inframil·limètrics aïllats i idiomorfes formats per la bipiràmide trigonal, del que en resulta un hàbit pseudooctaèdric, donada la facilitat d’exfoliació d’aquest mineral és més fàcil obser­ var seccions pseudoròmbiques. El descobriment d’aquest mineral és molt important doncs és ben conegut el seu baix punt de fusió (271,3 ºC) que el converteix en un valuós termòmetre geològic que ens permet establir una temperatura de formació del jaciment per sota dels 270 ºC.

BREITHAUPTITA · NiSb Aquest antimonur de níquel l’he trobat a l’interior dels carbo­ nats, especialment Dolomita, que cimenten una bretxa tectònica a la mina Balcoll en el terme municipal de Falset, també anomenada mina Argentífera.

La Breithauptita apareix cristal·litzada, els cristalls solen és­ ser hexagonals idiomorfes amb els prismes allargats en sentit de l’eix c i amb estries perpendiculars al mateix eix, accentuant-se aquest fenomen en la terminació del cristall, que sol estar integrat d’una piràmide hexagonal plana. També és freqüent trobar molts d’aquests cristalls buits per dintre i mancats de terminació, restantne només les cares exteriors del prisma. Els cristalls solen arribar a mesurar fins a 2 mm, trobem també agrupacions de cristalls en forma d’agregats en palmera de fins a 7 mm, malauradament és molt freqüent de trobar aquest mineral formant un teixit de nom­ brosos cristalls irregulars, units sense cap ordre aparent i sense po­ der observar les terminacions, els cristalls que conformen alguns d’aquests creixements arborescents apareixen pseudomorfitzats per Galena, degut a la inestabilitat estructural d’aquesta espècie, que en va facilitar la substitució total.

El mineral es troba associat a Niquelina, que en ocasions hi ha cristal·litzat damunt, Pirargirita, Pirrotita, Galena i Esfalerita.

Tenint en compte que la Breithauptita rarament apareix cristal· litzada i no es coneixen cristalls de gran mida, hem de considerar els exemplars de Falset com a excepcionals i dignes d’ésser consi­ derats a nivell mundial.

El color de la Breithauptita és roig de coure clar, en les mos­ tres recent obtingudes, poc a poc adquireix una pàtina tornassolada molt lleu d’un roig violat.

La seva naturalesa s’ha posat de manifest amb l’anàlisi efectu­ ada per microscòpia electrònica i microanàlisi per energia disper­ siva de raigs X.

BROCHANTITA · Cu42+(SO4)(OH)6 És una espècie molt més comuna del que es pensa, es forma juntament amb Antlerita tot sovint a les zones d’alteració de di­ pòsits de sulfurs de coure. Pel seu color, igual que l’Antlerita, és molt difícil de diferenciar-la de la Malaquita, amb qui es confon molt fàcilment. De fet, moltes de les troballes de Malaquita cor­ responen, moltes vegades, a aquests sulfats de coure. A la mina

85

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 14 × 22 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 33 × 60 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida de l’exemplar 3 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 30 × 40 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 23 × 29 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 32 × 44 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida dels cristalls majors 2,58 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 28 × 39 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida dels cristalls 26 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 42 × 60 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat Eugènia de Bellmunt del Priorat és molt comuna, i apareix en tots aquells filons en què hi ha Calcopirita com a mineral primari. For­ ma crostes de gruix molt fi i de color verd maragda. Apareix asso­ ciada amb Guix, Antlerita i amb els minerals d’alteració de sulfurs de níquel.

degut a què el seu contingut en manganès és pobre. En canvi, les mostres de Calcita de la mina Càndida de Falset sí que són intensa­ ment fluorescents en color vermell en llum ultraviolada.

CALCOPIRITA · CuFeS2 No és difícil de trobar aquest mineral en masses filonianes a di­ verses mines, com la mina Ramona o del barranc Fondo a Bellmunt del Priorat, la mina Càndida a Falset i en masses de considerable mida a la mina Linda Mariquita del Molar, però cristal·litzada és força escassa.

A la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat els cristalls estan associats a Millerita i Siegenita, que normalment no superen els 2 mm tot i que degut a la freqüent tendència a formar agrupacions irregulars ens poden semblar de mides superiors, molt rarament es poden trobar cristalls de formes simples, idiomorfes i equidimen­ sionals. Val la pena destacar que alguns cristalls tetragonals es tro­ ben travessats per cristalls de Millerita o, més ben dit, la Millerita va quedar inclosa a l’interior d’aquests cristalls. Predominen les macles segons (111), que són el resultat de la interpenetració de dos cristalls d’hàbit pseudooctaèdric, que a la vegada han resultat – de la combinació de l’esfenoedre positiu {112} i el negatiu {112}, aquesta darrera combinació d’hàbit pseudooctaèdric, la més estesa, també la trobem a l’interior de petites cavitats associada a diversos carbonats, a la mina Eugènia i a la mina Règia, són formes amb cares estriades i no coneixem cristalls de més de 10 mm de longi­ tud. On sí han aparegut de major grandària és a la mina Ramona de Bellmunt del Priorat entre cristalls de Dolomita i Ankerita, el major que jo hagi trobat és d’hàbit pseudooctaèdric de 16 mm amb les cares parcialment recobertes d’òxid de ferro.

A la mina Linda Mariquita del Molar, la Calcopirita, tot i no­ més haver-la trobat massiva, presenta una paragènesi força interes­ sant doncs l’acompanyen com a minerals minoritaris la Bornita, la Digenita i la Covellita.

BUSTAMITA · (Ca,Mn2+)3Si3O9 Aquest mineral l’he trobat a la mina Joaquina Primera de Bellmunt del Priorat, apareix en nòduls inferiors als 20 mm de tex­ tura fibroradiada sense orientació aparent, de color blanc amb lleu­ gera coloració rosada i verdosa, en seccions primes és transparent, normalment translúcid. Aquesta espècie, igual que la Rodonita, va sofrir un fenomen tectònic de baixa intensitat que li va provocar microfractures, emperò a diferència de la Rodonita aquestes van emplenar-se d’algun silicat que per meteorització posterior va és­ ser reemplaçat per òxid de manganès. Prop de les microfractures és on la Bustamita presenta una coloració més verdosa mentre que a l’acostar-se al nucli dels nòduls el color és lleugerament rosat. Els nuclis de Bustamita solen estar recoberts de Quars de textura saca­ roide i /o d’una franja d’òxid de manganès, en ocasions important, que es deu a la pseudomorfització de la Vernadita per Bustamita.

També algunes mostres semblen haver estat reemplaçades per Talc. És una varietat rica en ferro però sense arribar a les proporcions per ser considerada una Ferrobustamita. Associada a la Vernadita i al Talc. Va ésser identificada per difracció de raigs X.

CALCITA · CaCO3 És considerada una de les espècies més comuns en mineralogia però a la vegada és una de les espècies que desperta una major fascinació per la gran varietat de formes cristal·lines, colors i pro­ pietats que presenta.

Al ser una espècie que es forma en multiplicitat de processos geològics és un mineral molt difós podent-se trobar en molts dels jaciments coneguts d’aquesta conca. Però si hagués d’escollir-ne un on aquesta espècie presenta un major interès, aquest és sens dubte la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat.

En aquesta mina han estat trobats nombrosos exemplars cristal· litzats en diverses formes, la més freqüent en cristalls d’hàbit esca­ lenoèdric, predominant l’escalenoedre positiu {21i1} i en ocasions truncat pel rombòedre positiu {10ī1}, no sempre acabats pels dos extrems. Poden fàcilment assolir els 70 mm, molts d’aquests cris­ talls es varen desenvolupar sobre cristalls de Galena, proporcio­ nant magnífics conjunts. No és estrany trobar cristalls d’hàbit esca­ lenoèdric maclats, ha estat estudiada la macla segons {10ī0}, però és més freqüent la macla de contacte segons {0001}, a la col·lecció Folch es pot admirar un cristall de Calcita maclat segons {0001} i perfectament acabat pels dos extrems, que mesura 135 mm de longitud trobada l’any 1924 a la planta 13. Sovint la Calcita se’ns apareix en cristalls d’hàbit prismàtic, de petita mida, normalment inferiors a 20 mm, formats pel prisma {10ī0} i el rombòedre ne­ gatiu {01ī2} coneguts com cap de clau, aïllats o agrupats damunt de Dolomita, Ankerita i Barita i en densos agregats recobrint a ve­ gades la totalitat d’alguns cristalls de Galena, són més transparents que els altres descrits i tenen lluïssor vítria.

El color és blanc a grisós, opaca, rarament translúcida i d’escas­ sa lluïssor. És freqüent a la mina Eugènia, observar cristalls d’hàbit escalenoèdric recoberts de petits cristalls de Calcita de segona ge­ neració orientats perpendicularment a aquest, podem descriure-ho literalment com a cristalls encaputxats, aquest fenomen s’observa perfectament en molts cristalls seccionats que podem trobar a la tartera de la mina. La Calcita d’aquest jaciment no és gaire fluores­ cent davant les radiacions ultraviolades d’ona llarga, probablement

CERUSSITA · PbCO3 Aquest mineral el podem trobar a tots els jaciments de plom de la conca i malgrat estar molt difós no s’en coneixen grans exemplars.

Interessants exemplars varen aparèixer en la dècada dels anys 90 del segle XX, en ocasions associats a Anglesita, en l’explotació a cel obert de la concessió San José de la mina Mineralogia al Molar iniciada per l’empresa Traminera, SA. Els cristalls entapissaven les cavitats deixades per la lixiviació total o parcial de la Galena, són cristalls simples, d’hàbit tabular {010} i allargats segons [001] o més rarament prismàtics, formats pel pinacoide {010} predo­ minant, el prisma ròmbic {021}, la bipiràmide ròmbica {111} i com a formes minoritàries, el prisma ròmbic {110} que trunca a la bipiràmide. Són freqüents els grups reticulats característics i les macles cícliques de contacte segons {110} d’hàbit pseudohexago­ nal, que no solen superar els 10 mm de longitud. Normalment de transparents a grisos per contenir impureses de Galena i també beix clar, lluïssor resinosa, les cares del pinacoide {010} i el prisma ròmbic {021} estan estriades i són opaques o lleugerament trans­ lúcides mentre que les cares de la bipiràmide ròmbica {111} i del prisma ròmbic {110} són llises i de translúcides a transparents, cu­ riosament aquests exemplars no mostren fluorescència davant les radiacions ultraviolades d’ona llarga, a diferència de la Cerussita trobada a la mina Eugènia.

Els cristalls trobats a la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat, presenten lleus diferències amb els seus homòlegs del Molar. En primer lloc són força més petits i es troben a l’interior de les fissu­ res de la Galena associada a cristalls submil·limètrics de Sofre, és

88

Els minerals Alguns cristalls de Conicalcocita varen dipositar-se damunt un mineral preexistent, probablement Mimetita. Aquest per un canvi en les condicions del medi, va ésser meteoritzat i lixiviat per com­ plet, conservant-se tan sols l’espai que ocupava i que ha servit de receptacle per a la posterior cristal·lització d’Austinita, Olivenita i Duftita. La paragènesi de la Conicalcocita és notable doncs apareix directament associada a Quars, Olivenita, Arseniosiderita, Austini­ ta, Adamita, Coure, Cuprita, Duftita, Langita, Mimetita, Tenorita, Annabergita i Malaquita.

A la mina Càndida de Falset la paragènesi és més escassa, sol recobrir la Malaquita, però apareix en major quantitat i rarament en cristalls prismàtics curts inframil·limètrics i de difícil observació.

El color varia de verd oliva a verd maragda. Podem trobar crostes que a la vegada recobreixen crostes de Malaquita de fins a 40 mm per 20 mm.

més freqüent de trobar cristalls aïllats, aquests són simples, d’hàbit tabular {010}, els cristalls estan constituïts pels mateixos elements cristal·logràfics descrits anteriorment, només que el prisma ròm­ bic {021} està substituït pel prisma ròmbic {011} el que fa que els cristalls tingui un hàbit extremament tabular, és fàcil trobar cristalls en associació paral·lela, sempre de transparents a grisos i mostren una intensa fluorescència davant les radiacions ultraviolades d’ona llarga. Pel que respecta a la resta de propietats són coincidents.

CLINÒCLASI · Cu32+(AsO4)(OH)3 La Clinòclasi l’he trobada a la mina Linda Mariquita al Molar.

Apareix en poca quantitat en forma de grans inframil·limètrics de textura xenomorfa i cristal·lina, translúcida i de lluïssor vítria. El color varia lleugerament depenent de la seva localització, sol ésser blau el trobat entre les fissures i les cavitats de l’interior de la Gers­ dorffita associada amb el Quars i de característic color blau verdós si es localitza a la perifèria de les masses de Gersdorffita associada llavors a Mimetita i Annabergita.

Ha estat identificada mitjançant DRX i és la primera cita d’aquesta espècie al nostre país.

CORONADITA · Pb(Mn4+,Mn2+)8O16 Aquest òxid el trobem molt localitzat a la part final del filó que aflora a la mina La Cresta de Bellmunt del Priorat a l’interior de petites geodes formades entre les bretxes. Apareix en crostes botrioïdals, de textura col·lomorfa i disposada en capes concèntri­ ques, entre els espais volumètrics deixats per la meteorització de la Smithsonita. La podem observar associada directament a He­ mimorfita i al voltant dels petits cristalls de Quars que integren la roca. Es presenta de color marró molt fosc a gris negrós i de lluïs­ sor submetàl·lica. No s’ha trobat cristal·litzada i les crostes poden arribar a mesurar diversos centímetres. La Piromorfita sol cristal· litzar damunt d’aquesta espècie.

Els seus elements formatius poden provenir per part del manganès de la meteorització de l’Ankerita i el plom de la meteo­ rització de la Galena. Ha estat identificada per microanàlisi d’ener­ gia dispersiva de raigs X.

CLORARGIRITA · AgCl Només ha estat identificat en dos jaciments. Existeix una cita antiga de l’any 1865, en que aquesta espècie va ésser trobada junta­ ment amb Argent a la mina Ramona o mina del barranc Fondo, ac­ tualment no m’ha estat possible trobar-ne cap exemplar, degut als molts treballs d’explotació que hi varen tenir lloc posteriorment, però a la col·lecció Folch es conserven dos petits exemplars, que li varen ser obsequiats al senyor Folch l’any 1905 pels propietaris de la mina, la família Abelló de Reus. Es tracta de dos fragments massius, inferiors als 20 mm, de gruix variable, color marró clar i que no presenten cap associació amb d’altres espècies.

El segon jaciment és a la mina Balcoll de Falset. Es tracta de crostes d’escàs gruix sobre Barita o Calcita, que són el producte de la substitució isomorfa de Clorargirita segons Argent. També es va trobar en mostres extretes en la primera dècada del segle XX sobre Argent i de color bru. Recentment n’he trobat un exemplar cristal·litzat, es tracta de Clorargirita pseudomorfa segons Argent a l’interior d’una geoda de Calcita, en l’exemplar podem identificar formes relictes de l’Argent secundari filamentós i cal destacar la presència de cristalls cúbics amb predomini d’algunes cares per un major desenvolupament d’un dels seus eixos que els confereix un hàbit rectangular, es tracta de cristalls incolors i translúcids l’aresta dels quals no sol superar 0,25 mm i que solen estar agregats, de lluïssor diamantina, abunden les formes irregulars formades per masses. Per exposició a la llum el color vira a gris perla, lila pàl·lid fins al marró.

COURE · Cu Es troba molt localitzat al filó de Tennantita de la mina Linda Mariquita del Molar, emperò en major quantitat que l’Argent.

Es presenta sempre en cristalls, malauradament en la majoria de casos distorsionats per haver cristal·litzat a l’interior de les fissures de Barita, mancats de l’espai necessari. No es pot dir el mateix dels cristalls trobats a l’interior de les geodes, aquests són idiomòrfics, d’intensa lluïssor metàl·lica que solen conservar en el temps i molt rics en cares, fet que dificulta discernir-ne la conformació. Empe­ rò una de les formes que podem observar és el de la bipiràmide pseudohexagonal, en cristalls no superiors a 2 mm. També en for­ ma ramificada d’agregats de cristalls tetragonals interpenetrats en creixement paral·lel, de fins a 5 mm.

Coexisteix amb Cuprita, Mimetita i més rarament amb Coni­ calcocita.

CONICALCOCITA · CaCu2+(AsO4)(OH)

CUPRITA · Cu21+O

La Conicalcocita no és un mineral rar a la conca estudiada, es troba en relativa facilitat al Molar i a Falset. En el primer s’ha tro­ bat en dos indrets relacionats genèticament, a diversos afloraments al marge dret de la pista asfaltada coneguda popularment com la carretera de les mines, que uneix Bellmunt del Priorat amb el Mo­ lar, en direcció a aquesta darrera població i a uns 600 metres, l’altre punt d’interès és el ja citat filó de Tennantita, on aquesta espècie juntament amb l’Olivenita, n’és l’arsenat més abundant i el que primer va precipitar d’entre els arsenats de Cu i Zn. El trobem en crostes reniformes i arraïmades de color verd herba i lluïssor grassa o vítria en fractura i d’estructura compacta fibroradiada. Els exemplars de dèbil estructura fibroradiada són de color verd pistatxo a verd pàl·lid quasi blanquinós.

Aquesta espècie apareix sempre cristal·litzada a la mina Linda Mariquita del Molar, tant a l’interior de la mina com a l’exterior en el filó de Tennantita.

Acostuma a aparèixer sempre en cristalls ben conformats, d’ordinari inferiors a 1,8 mm i aïllats. L’octàedre és la forma més usual, en menor freqüència la de l’octàedre modificat pel cub, la del dodecàedre modificat pel cub i la de l’octàedre modificat pel dodecàedre i el cub. Aquesta darrera cristal·lització pot posseir hà­ bit prismàtic pel desenvolupament, segons la direcció de l’eix c, de les cares del dodecàedre paral·leles a aquest eix.

Els cristalls són de color vermell sang a vermell fosc, d’in­ tensa lluïssor adamantina, translúcids i alguns quasi transparents.

89

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 78 × 105 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent sobre Acantita.

Mina Balcoll, Falset.

3,75 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 45 × 55 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de la forma completa 1,5 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 29 × 35 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 67 × 73 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 75 × 90 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 1,25 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de la forma completa 3,75 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida dels cristalls 5,5 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida dels cristalls 2,5 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat Ocasionalment poden estar recoberts d’una crosta superficial de Malaquita.

La Cuprita es forma a l’interior de les geodes de Barita i Quars, sovint però es diposita en formes idiomorfes sobre les cares dels cristalls de Coure. També associada a Calcita, Malaquita, Mimeti­ ta, Conicalcocita i Argent.

de la mina Mineralogia. L’Esfalerita en aquest jaciment és de color quasi negre, de lluïssor adamantina intensa, però els cristalls són de menor mida que els apareguts a la mina Règia, per sota dels 10 mm de longitud. Molts d’aquests exemplars que avui podem recollir a la mina Mineralogia, varen aparèixer en la dècada dels anys 90 del segle XX durant l’explotació a cel obert de la concessió San José per part de l’empresa Traminera, SA.

DUFTITA · PbCu(AsO4)(OH)

FARMACOSIDERITA · KFe43+(AsO4)3(OH)4·6-7H2O

Aquesta espècie, relativament escassa, només ha estat trobada al filó de Tennantita de la mina Linda Mariquita del Molar, va és­ ser identificat per microanàlisi d’energia dispersiva de raigs X. El podem trobar sempre en cristalls entre les fissures de la Tennantita o en les escletxes de contacte amb la Barita. La forma estudiada és la bipiràmide ròmbica {111} modificada pel prisma de tercer ordre, els cristalls solen tenir hàbit tabular i una mida inferior a 0,2 mm, lluïssor vítria, translúcids i de característic color verd oliva a verd grogós.

Alguns cristalls, de cares corbades, d’arestes i vèrtex arrodo­ nits, són poc translúcids i quasi mancats de lluïssor. Examinats a molts augments, revelen un microcreixement escalonat de les ca­ res, responsable del seu hàbit lenticular.

Formada probablement a compte de la descomposició de la Mimetita, la Duftita va dipositar-se majoritàriament sobre glòbuls d’aquesta espècie, estenent-se cap a dins de les cavitats deixades en el procés de meteorització del cloroarsenat de plom. També as­ sociada directament a Conicalcocita, Tenorita i Malaquita, i més casualment a Langita, Olivenita i Arseniosiderita.

La podem trobar en el filó de Tennantita de la mina Linda Ma­ riquita del Molar, és una espècie escassa al jaciment, per això no m’ha estat possible determinar si es tracta de Farmacosiderita prò­ piament dita o de Sodifarmacosiderita.

Apareix en cristalls idiomòrfics no superiors a 0,2 mm, en dues formes diferents i físicament dissemblants.

Els cristalls, en forma de cub i vèrtex truncats pel tetràedre po­ sitiu, són de color verd oliva, opacs i de lluïssor cèria, observant-se una lleu corrosió química en les seves cares. S’associa a hidròxids de ferro, Arseniosiderita i Olivenita transparent, una varietat rica en Zn. També trobat en forma d’octàedre modificat pel cub, sobre Quars i Barita, de color groguenc, translúcid i de lluïssor vítria, associat a Arseniosiderita. Els cristalls més grans han estat inter­ nament dissolts i conserven les cares, els vèrtex i les arestes com a despulla del sòlid original.

FERRO-ACTINOLITA · Ca2(Fe2+,Mg)5Si8O22(OH)2 Aquest mineral l’he trobat a la mina Joaquina Primera de Bellmunt del Priorat, en petites vetes d’escassos mil·límetres de gruix que omplen les microfractures paral·leles i obliqües a l’es­ tratificació natural de l’encaixant, generalment format per Quars i Spessartina sacaroide, Rodonita i d’altres amfíbols, provocats per fenòmens tectònics de baixa intensitat. Si obrim aquestes mi­ crofractures apareixen agregats de cristalls xenomorfes d’hàbit prismàtic característic de fins a 6 mm, de color verd, translúcid i d’intensa lluïssor vítria, tot i que normalment sol trobar-se de color marró a marró fosc, depenent del grau d’alteració. En ocasions a causa de fenòmens de meteorització la trobem parcial o completa­ ment reemplaçada per Jarosita. Associada a Vernadita, Natronam­ bulita, Rodonita i Jarosita, fonamentalment, en alguns exemplars he trobat grans inframil·limètrics de pirrotina. Va ésser identificada per difracció de raigs X.

ESCORODITA · Fe3+AsO4·2H2O Apareix al filó de Tennantita de la mina Linda Mariquita del Molar, malgrat tractar-se d’una espècie molt escassa en el jaci­ ment. Els pocs exemplars trobats estan bellament cristal·litzats. Els cristalls són lleugerament tabulars i característics, formats per la bipiràmide ròmbica {111} modificada pel pinacoide basal {001}, el prisma ròmbic de segon ordre {101}, el pinacoide frontal {100} i el prisma de tercer ordre o macroprisma {210}, rarament ben con­ formats pels dos extrems, de fins a 1 mm de llarg i normalment en destacats grups en roseta sobre Barita blanca o Quars hialí. Dèbil­ ment acolorit de verd pàl·lid a blau pàl·lid, transparent i de lluïssor subadamantina.

Alguns exemplars varen cristal·litzar sobre un carbonat pree­ xistent ric en ferro, que en meteoritzar-se va tenyir l’Escorodita d’hidròxid de ferro, enterbolint totalment o parcialment el color, que en aquests casos sol ser groc tendint a marronós. No han estat identificats minerals associats paragenèticament.

FERROPARGASITA · NaCa2(Fe42+Al)Si6Al2O22(OH)2 Aquest mineral l’he trobat a la mina Joaquina Primera de Bellmunt del Priorat. Apareix en nòduls inferiors als 25 mm amb textura granular de cristalls xenomorfes de granulometria normal­ ment inferior a 1 mm, encara que excepcionalment pot arribar a una grandària lleugerament superior. Translúcid de color verd, que tendeix a enfosquir-se pel manganès i tenyir-se de color rogenc probablement per alteració del ferro, lluïssor vítria a cèria, associat a la Vernadita. Va ésser identificat per difracció de raigs X.

ESFALERITA · ZnS És un mineral molt estès per tota la conca en trobar-se sempre relacionat amb la Galena, però malgrat la seva abundor com a mi­ neral massiu, hem de lamentar la dificultat per trobar-ne exemplars ben cristal·litzats.

Coneixem només dues mines en que és possible recuperar exemplars cristal·litzats de certa qualitat, a la mina Mineralogia o del Francès al Molar i a la mina Règia a Bellmunt del Priorat, en aquesta darrera mina varen aparèixer en la dècada dels anys 50 del segle XX nombrosos cristalls sobre Dolomita, de mida no superior als 15 mm de longitud. Es tracta d’una varietat rica en ferro coneguda com a Marmatita, de color marró molt fosc, opaca i d’escassa lluïssor, associada a petits cristalls de Pirita i Marcassita, els cristalls són d’hàbit dodecaèdric i a vegades de difícil interpre­ tació cristal·logràfica per la riquesa de formes, la facilitat de formar macles i l’aparició de cares corbes, com és el cas dels exemplars

FRIEDELITA · Mn82+Si6O15(OH,Cl)10 Es pot trobar a la mina Serrana o mina del Manganès al Mo­ lar, associada a Rodonita, Piroxmangita, Tefroïta, Johannsenita i Spessartina, es presenta en masses cristal·lines de color marró xo­ colata clar.

GALENA · PbS «La mena de plom», aquesta és una expressió molt coneguda entre els prioratins, es refereix a un dels minerals que ha esdevingut

92

Els minerals un dels símbols de la conca de Bellmunt del Priorat i per extensió de tota la comarca, la Galena. L’aprofitament del plom que conté va ésser el motiu pel que es varen començar a obrir les primeres mines en aquestes terres i l’acció que ha propiciat que s’hagi pogut preservar part del meravellós patrimoni mineralògic que gelosa­ ment custodia la mare naturalesa. Aquest patrimoni natural ha estat enriquit en grau superlatiu per les peces de Galena extretes de les mines Eugènia i Règia ambdues del terme municipal de Bellmunt del Priorat, algunes de gran mida i exquisida bellesa.

Aquest dos jaciments, tot i la seva proximitat geogràfica, doncs en línia recta des del pou San Jacinto de l’Eugènia al pou San Federico de la mina Règia hi tan sols 1.100 metres, varen formar-se en condicions geològiques diferents, i és per això que la Galena presenta algunes diferències físico-químiques que s’accentuen a mesura que ens allunyem cap a l’oest.

En totes dues mines la Galena la podem trobar cristal·litzada a l’interior de cavitats filonianes, en cristalls aïllats o en densos agregats. Els cristalls són majorment cuboctàedres, equidimensi­ onals o amb major o menor predomini del cub {100} o de l’octà­ edre {111}, si predomina el cub és freqüent observar cares octa­ gonals mentre que si la forma predominant és l’octàedre llavors apareixen cares hexagonals, no obstant a la mina Eugènia predo­ mina significativament la forma cúbica amb escàs truncament de l’octàedre, és conserven peces amb cristalls d’aquest hàbit de fins a 120 mm d’aresta, mentre que a la mina Règia la forma predo­ minant és l’octàedre truncat molt lleugerament pel cub, del que se’n coneixen exemplars amb arestes de fins a 40 mm. No és rar trobar cristalls cuboctaèdrics, particularment a la mina Eugènia, agregats paral·lelament en sentit d’un eix secundari del cub, que ens pot fer creure que la forma dominant és l’octàedre simètrica­ ment distorsionat, doncs l’aspecte a primer cop de vista és el d’un octàedre rectangular. Els cristalls de les altres mines de l’àrea de Falset, Bellmunt i el Molar sempre són de mida molt inferior als aquí descrits.

Els cristalls de la mina Eugènia estan sovint recoberts parcial­ ment o totalment per petits cristalls de Calcita i /o Marcassita men­ tre que a la mina Règia és la Dolomita, la Pirita i la Barita la que els sol cobrir. És molt rar trobar cristalls de Galena amb les cares lluents, normalment estan recobertes d’una pàtina fosca esdevenint el cristall mat.

Des del punt de vista de l’aprofitament industrial del plom, la Galena de la mina Eugènia, de característic hàbit espàtic, era considerada la de major qualitat de tot el Priorat, degut a un baix contingut d’argent, doncs aquest element no supera el 0,009 % en pes, aquesta particularitat va permetre a les empreses explotado­ res estalviar-se costosos processos, com haver de refinar-ho dues vegades, o haver de desargentar-ho, que a més de costós és molt laboriós, també en facilitava la fusió per ésser més mal·leable que la dels altres jaciments, i va evitar la inversió en els equipaments especialitzats per aquests usos. Certament la Galena d’altres jaci­ ments no era tan apreciada i el que sí podem dir, per exemple, és que la Galena massiva que podem trobar a la mina Mineralogia, doncs rarament es presenta cristal·litzada, sovint mostra una textu­ ra fibrosa o escassament espàtica, característiques comunes de les Galenes riques en argent i antimoni.

mil·limètrica de color verd clar acompanyant a una suposada Mo­ renosita, la identificació és va dur a terme mitjançant microanàlisi de raigs X.

GERSDORFFITA · NiAsS És un mineral rar en els jaciments estudiats, ha estat trobat a la mina Eugènia a Bellmunt del Priorat. Es tracta de cristalls oc­ taèdrics amb els vèrtex lleugerament truncats pel cub, que solen formar agregats irregulars de diversos individus, en ocasions es troben cristalls idiomorfes aïllats sobre cristalls de Millerita, de mida sempre inferior a 0,5 mm, associat freqüentment a Millerita i Calcopirita. És de color blanc argèntic, sovint el podem confondre amb la Siegenita, la diferència fonamental és que la Gersdorffita ràpidament perd la seva lluïssor al recobrir-se d’una pàtina micro­ mètrica per meteorització, llavors es torna mat i de color gris fosc.

Trobada també cristal·litzada a la mina Balcoll de Falset una varietat rica en cobalt, apareix en cristalls octaèdrics inframil· limètrics d’intensa lluïssor metàl·lica de color blanc d’argent a gris d’acer, recobrint agregats reniformes de Niquelina reemplaçada. A la mina Linda Mariquita al Molar, en masses molt meteoritzades de fins a 30 mm de diàmetre, associada a Annabergita, Mimetita, Conicalcocita i Clinòclasi.

GUIX · CaSO4·2H2O Els exemplars més notables de Guix, des d’un punt de vista mineralògic, són els de la varietat rosa del desert que es troben al Masroig.

L’aflorament és molt fàcilment accessible i identificable, doncs es troba en la pista que des del Masroig es dirigeix a l’ermita de Pinyeres. El tram amb roses apareix en un marge de la pista quan talla els nivells rojos del Muschelkalk Mitjà, poc abans d’arribar a l’ermita i abans de passar els nivells de calcàries verticalitzades del Muschelkalk Inferior.

El Guix hi apareix, a més d’en forma de masses alabastrines, en forma de cristalls lenticulars translúcids de 10-20 cm de diàme­ tre, sovint tenyits de color rogenc per interposició de la mateixa Hematita que tenyeix les argiles. Aquests cristalls sovint s’interpe­ netren i arriben a formar grups en forma de rosa, de fins a 10 cm de llargada.

HEMIMORFITA · Zn4Si2O7(OH)2·H2O És un dels pocs minerals ben cristal·litzats que vaig descobrir a la mina La Cresta de Bellmunt del Priorat. Es troba a l’interior de petites geodes entre les bretxes, que no solen superar els dos centímetres d’amplitud, tot i que han aparegut de fins a 10 centí­ metres. L’Hemimorfita sol cristal·litzar damunt de la Smithsonita, Hidrozincita i /o sobre Limonita oolítica, els cristalls són prismàtics i desenvolupats en sentit de l’eix c amb domini de la cara del pris­ ma (010), solen disposar-se de manera radiada sobreposant-se per la cara (010) tot formant unes singulars agrupacions de cristalls en forma de roses, que no solen superar els 2 mm, sovint aquests cristalls divergents s’agrupen donant formes arrodonides d’on so­ bresurten els prismes que mostren la cara (001).

Trobar cristalls idiomorfes acabats pels dos pols sol ser poc fre­ qüent, aquests manifesten el desenvolupament hemimòrfic propi d’aquesta espècie. Els cristalls són transparents i d’intensa lluïssor vítria, a vegades adquireixen una bonica tonalitat carbassosa de­ gut a petites impureses d’hidròxids de ferro, emperò les formaci­ ons més arrodonides mostren sovint color blanc i una lluïssor més apagada. Els minerals paragenètics trobats són la Smithsonita, la Hidrozincita, la Coronadita i l’Aragonita, aquesta darrera espècie forma esplèndides agrupacions de cristalls senzills i transparents,

GASPÉITA · (Ni,Mg,Ca,Fe2+)CO3 Aquest rar carbonat ha estat identificat a la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat, associat a Ankerita, Dolomita i Millerita. Es presenta en cristalls romboèdrics de mida micromètrica i de color groc verdós reemplaçant les vores de cristalls d’Ankerita. Tam­ bé ha estat citat en crostes de gruix micromètric però de longitud

93

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 54 × 80 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida dels cristalls 5 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Arseniosiderita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del glòbul 0,3 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Argent.

Mina Balcoll, Falset.

Mida dels cristalls 3 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Arseniosiderita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida dels glòbuls 2,5 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Arsenopirita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 2 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Atzurita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 0,77 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Atzurita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 2,5 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Austinita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 0,43 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Bismut.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 0,35 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Breithauptita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 47 × 52 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Barita.

Mina Règia, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall major 160 mm.

Col·lecció Joaquim Folch i Girona.

Foto Joan Abella i Creus.

Breithauptita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 0,35 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Breithauptita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 1,25 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat disposats radialment al voltant d’estructures estalactítiques no su­ periors als 2 mm.

en magnífics cristalls idiomorfes de fins a 0,4 mm formats per la combinació del prisma positiu {111} de quart ordre i el prisma ne­ gatiu de quart ordre, modificats pel prisma de primer ordre {011} i el pinacoide basal {001}, de marcat hàbit tabular i, en ocasions, amb els dos extrems ben configurats. Les cares de l’hemibipirà­ mide són translúcides i de lluïssor sedosa mentre que les cares del prisma de primer ordre i la del pinacoide basal són transparents i d’intensa lluïssor vítria. El color d’aquests cristalls és d’un bonic i intens blau verdós.

HIDROZINCITA · Zn5(CO3)2(OH)6 Aquest mineral el podem trobar a la mina La Cresta a Bellmunt del Priorat, juntament amb Hemimorfita i Smithsonita a l’interior de les mateixes geodes. Apareix formant capes botrioïdals de tex­ tura fibroradiada sobre la Smithsonita, que poden cobrir superfícies de diversos centímetres, en ocasions acaba formant estructures es­ feroïdals quasi perfectes de fins a 3 mm. Color blanc nivi molt pur.

Mostra una intensa fluorescència blanca al sotmetre els exemplars a les radiacions ultraviolades d’ona curta. Observant aquest mine­ ral a molt augment sorprèn d’observar que el que sembla senzilla­ ment una crosta massiva és en realitat una agrupació de cristalls extremament tabulars, com fulles, pel desenvolupament extrem de la cara (100) en el sentit de l’eix c. Per aquest motiu presenta una agradable lluïssor perlada.

LINARITA · PbCu2+(SO4)(OH)2 Aquest sulfat solament ha estat identificat amb seguretat en el terreller del pou número 1 de la mina Balcoll de Falset, on es troba cristal·litzat i associat a l’Auricalcocita i a un sulfat de coure, pro­ bablement Antlerita. Es tracta de cristalls aïllats inframil·limètrics allargats segons [010] i lleugerament tabulars, són translúcids i de lluïssor vítria. També vaig trobar algun exemplar massiu a la mina Règia de Bellmunt del Priorat

HOPEÏTA · Zn3(PO4)2·4H2O

MALAQUITA · Cu22+(CO3)(OH)2

Es tracta d’un rar fosfat de zinc, citat per primera vegada al nostre país. L’he trobat a la mina La Cresta de Bellmunt del Prio­ rat, juntament amb Parascholzita i Guix a l’interior d’una cavitat de gran mida per la zona, d’uns 60 per uns 10 centímetres però de desenvolupament irregular, formada entre les bretxes d’aquest filó per sobre de la zona on apareixen els minerals d’oxidació. Es tracta de formacions massives reniformes de fins a 5 mm, dipositades sobre Parascholzita. De color groc molt pàl·lid i deslluït, sovint recobert per cristalls de Guix transparent que li confereixen una pseudolluïssor vítria.

Sense poder excloure un origen orgànic del fòsfor, crec que aquest element prové de la lixiviació per meteorització del fosfat de calci contingut en el sill de pòrfir dacític que trobem més amunt d’on s’ha format aquest mineral. La seva identificació va ésser confirmada per difracció de raigs X.

La Malaquita no és un mineral freqüent a la conca de Bellmunt del Priorat, el trobem només en relativa abundor a la mina Càndida de Falset, en forma de crostes reniformes i arraïmades, associada a Atzurita i Conicalcocita, també tacant grans superfícies, però d’es­ càs gruix.

Cal ressaltar la presència de cristalls idiomorfes, en el filó de Tennantita de la mina Linda Mariquita del Molar. Es tracta de cristalls en forma de prisma de tercer ordre {110} modificat pel pinacoide de segon ordre {101}, rarament aïllats, translúcids, de lluïssor diamantina en les cares del prisma i vítria en el pinacoide, que normalment tendeix a formar densos agregats en feix de fins a 0,7 mm.

Per la seva mida, fins a 10 mm, cal citar la presència de la Ma­ laquita en forma d’agregats globulars de color verd molt fosc a l’interior de les geodes de Barita en aquest mateix jaciment. També és fàcil d’observar en petits agregats de delicats cristalls capil·lars disposats en feix, de color verd pàl·lid lleugerament blavós i de lluïssor sedosa, que podem confondre amb Auricalcocita.

JAROSITA · KFe3(SO4)2(OH)6 La Jarosita ha estat trobada juntament amb Goethita a la part superior del filó de la mina La Cresta de Bellmunt del Priorat, en forma d’una capa de cristalls de mida inframil·limètrica que reco­ breixen les parets de petites fissures a l’interior de la roca encaixant detrítica d’origen paleozoic. Es tracta de cristalls característics pseudocúbics i pseudooctaèdrics més aviat tabulars, de color cas­ tany fosc, lleugerament translúcids i de lluïssor resinosa. En alguns exemplars s’observa per sobre d’aquesta primera fase de cristal· lització una altra de posterior. Els cristalls d’aquest darrer estadi, són de color groc ambre, translúcids i de lluïssor subadamantina.

MANGANITA · Mn3+O(OH) No és abundant, ha estat citada a la mina Serrana o mina del Manganès al Molar. Associada a Pirolusita, es troba en cristalls mil·limètrics d’hàbit prismàtic i disposats en forma radial, és un mineral rar al jaciment.

MARCASSITA · FeS2 No és un mineral massa abundant, però podem destacar la tro­ bada en la dècada dels anys 20 del passat segle XX de nombrosos exemplars a la mina Eugènia i molt particularment durant l’ex­ plotació de la segona planta de la mina Règia, ambdós jaciments pertanyents al municipi de Bellmunt del Priorat. Es tracta dels mi­ llors exemplars coneguts d’aquesta espècie trobats a la conca mi­ nera de Bellmunt del Priorat, la Marcassita apareix cristal·litzada sobre Calcita, a la mina Eugènia, i /o sobre Dolomita a la mina Règia, els cristalls estan constituint macles polisintètiques segons el prisma de tercera espècie {110} formant agregats dentats, cone­ guts com a cresta de gall per la seva semblança a l’excrescència d’aquest animal. Vull destacar els trobats a la mina Règia per la lluïssor metàl·lica intensa i la perfecció dels seus cristalls. Quan parlem de macles és difícil determinar la mida dels cristalls empe­ rò sí que puc afirmar que l’alçada dels cristalls referits pot assolir els 20 mm.

JOHANNSENITA · CaMn2+Si2O6 Ha estat trobada a la mina Serrana o mina del Manganès al Molar. Apareix en forma de masses cristal·lines de color verd clar, per sota dels nivells de Spessartina, associada a Rodonita, Pirox­ mangita i Tefroïta.

LANGITA · Cu42+(SO4)(OH)6·2H2O La Langita és un rar hidrosulfat de coure que apareix en poca quantitat al filó de Tennantita de la mina Linda Mariquita del Mo­ lar i va ésser analitzat per microanàlisi d’energia dispersiva de raigs X. En ser una de les darreres espècies en precipitar, l’observem associada directament a diversos minerals: Quars, Barita, Olive­ nita, Duftita, Mimetita, Malaquita, Conicalcocita i Austinita. Di­ positat com agregat de cristalls irregulars de color blau cel. També

96

Calcopirita.

Mina Ramona, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’aresta 12 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Calcita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall 135 mm.

Col·lecció Joaquim Folch i Girona.

Foto Joan Abella i Creus.

Cerussita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall 1,68 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Calcopirita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall 0,66 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Coure i Cuprita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 1,13 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Clorargirita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall major 0,25 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Conicalcocita sobre Quars.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del glòbul 0,36 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Cuprita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 0,9 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Coure.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida dels cristalls 4 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Cuprita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 0,38 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Dolomita, Barita i Galena.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall major de Dolomita 40 mm.

Col·lecció Joaquim Folch i Girona.

Foto Joan Abella i Creus.

Cuprita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 0,25 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Duftita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 0,17 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Duftita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 0,5 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Escorodita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida dels cristalls 1,28 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Esfalerita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall major 0,6 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Galena.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’exemplar 83 × 99 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Galena i Ankerita.

Mina Règia, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’aresta 32 mm.

Col·lecció Joaquim Folch i Girona.

Foto Joan Abella i Creus.

Galena.

Mina Règia, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall major 45 mm.

Col·lecció Joaquim Folch i Girona.

Foto Joan Abella i Creus.

Galena.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall major 46 mm.

Col·lecció Joaquim Folch i Girona.

Foto Joan Abella i Creus.

Galena.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall 19 × 21 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Galena.

Mina Règia, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’aresta major 23 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Galena.

Mina Règia, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’aresta major 11 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Galena.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’exemplar 33 × 35 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Gersdorffita sobre Millerita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’amplada de camp 2,8 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Galena.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’exemplar 76 × 86 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Goethita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’esfera central 0,33 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Hidrozincita.

Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’amplada de camp 5 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Hemimorfita i Hidrozincita.

Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat.

Imatge de microscòpia electrònica.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Jarosita.

Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat.

Imatge de microscòpia electrònica.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Hopeïta sobre Parascholzita.

Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’exemplar 32 × 36 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Langita sobre Siderita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 0,2 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Jarosita.

Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat.

Imatge de microscòpia electrònica.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Malaquita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 0,56 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Malaquita pseudomòrfica d’Atzurita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 0,55 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Millerita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’exemplar 160 mm.

Col·lecció Joaquim Folch i Girona.

Foto Joan Abella i Creus.

Millerita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’exemplar 54 × 71 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Millerita i Barita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall de Barita 2,75 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Millerita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’exemplar 30 × 42 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Mini.

Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’amplada de camp 2 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Nacrita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 1,4 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Millerita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’exemplar 58 × 65 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Nacrita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 4,75 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Nacrita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 1,25 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Nacrita.

Mina Règia Antiga, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall 0,9 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Niquelina.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 0,18 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Natronambulita i Rodonita.

Mina Joaquina Primera, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’amplada de camp 13 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Niquelina.

Mina Balcoll, Falset.

Mida dels cristalls 2,5 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Niquelina.

Mina Balcoll, Falset.

Mida dels cristalls 2,1 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Niquelina.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del glòbul 1,19 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Olivenita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 2,37 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Olivenita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 1,37 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Olivenita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 0,55 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Olivenita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida del cristall 0,56 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Olivenita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida dels cristalls 2,9 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Olivenita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida dels cristalls 1,2 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Parascholzita i Hopeïta.

Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’exemplar 45 × 65 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Pirita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’exemplar 24 × 33 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Pirargirita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 0,42 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Pirita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida de l’exemplar 11 × 15 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Piromorfita.

Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat.

Imatge de microscòpia electrònica.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Pirita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’exemplar 46 × 54 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Piromorfita.

Mina Ramona, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall 0,94 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Piromorfita.

Mina Ramona, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall 0,57 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Pirrotita i Galena.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 1,75 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Pirrotita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 0,44 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Polidimita pseudomòrfica de Millerita i Barita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall major 35 mm.

Col·lecció Joaquim Folch i Girona.

Foto Joan Abella i Creus.

Plattnerita.

Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat.

Imatge de microscòpia electrònica.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Rodonita i Tefroïta.

Mina Serrana, el Molar.

Mida de l’exemplar 140 × 175 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Plattnerita.

Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat.

Imatge de microscòpia electrònica.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Siderita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 0,45 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Siegenita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall 1,87 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Siegenita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall 1,87 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Smithsonita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida de l’exemplar 53 × 64 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Siegenita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall 0,25 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Siegenita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall 0,5 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Smithsonita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida de l’amplada de camp 10 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Sofre.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida de l’amplada de camp 2 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Stephanita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 0,4 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Spessartina.

Mina Joaquina Primera, Bellmunt del Priorat.

Mida del cristall 0,69 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Stephanita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 0,5 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Stephanita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall major 0,5 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Stephanita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 1,13 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Vaesita sobre Polidimita.

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat.

Mida dels cristalls 1,75 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Tennantita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida de l’aresta 0,67 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Xanthoconita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 0,46 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Xanthoconita.

Mina Balcoll, Falset.

Mida del cristall 0,4 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Zincrosasita.

Mina Linda Mariquita, el Molar.

Mida dels cristalls 1 mm.

Col·lecció i foto Joan Abella i Creus.

Els minerals La Marcassita té una estructura atòmica dèbil el que la conver­ teix en una espècie inestable, que en un medi oxigenat és meteo­ ritzada i passa per oxidació a hidròxids de ferro. Per aquest motiu es fa molt difícil obtenir avui exemplars lluents i característics d’aquesta espècie a les tarteres de les mines d’aquesta conca, doncs els exemplars estan totalment o parcialment pseudomorfosejats per Goethita hidroxidada.

Sabem que trobar cristalls aïllats i simples de Marcassita no és freqüent però n’he pogut obtenir alguns a la mina Linda Mariquita del Molar. Es tracta de cristalls d’hàbit tabular prim segons {001}, que és la cara dominant, estesos i fortament estriats en sentit [100] i limitats pel prisma {011} i el prisma {110}, els cristalls inclosos en Barita són lluents i de color blanc d’estany, mentre que els trobats en cavitats juntament amb Siderita, Quars, Galena, Nacrita i An­ kerita estan parcialment pseudomorfitzats. Dissortadament aquests cristalls no superen els 2 mm de longitud.

En els jaciments esmentats és freqüent de trobar aquest mineral de forma estalactítica i recobert de cristalls de Calcita amb el nu­ cli intern d’estructura fibroradiada i també en masses d’estructura fibrosa.

li va ésser lliurat al destacat enginyer de mines i eminent geòleg el senyor Lluís Marià Vidal (1842 - 1922), qui havia estat jefe del districte miner de Lleida - Tarragona des de 1888 fins l’any 1891.

Aquest insigne personatge va fer donació postmortem d’aquesta important peça, juntament amb d’altres exemplars de la seva col· lecció, al Museu de Geologia de Barcelona (Museu Martorell), malauradament, deteriorat durant la guerra civil espanyola degut a un mal embalatge i a un trasllat ràpid i forçós per evitar patir algun bombardeig. No obstant encara conserva cristalls de fins a 70 mm, per tant si tenim en compte els exemplars de Millerita exposats en la majoria dels grans museus europeus i americans visitats, puc concloure que aquesta peça està entre les millors del món. S’ha calculat que de la veta descoberta a la primera planta de la mina Eugènia es varen extreure entre 300 i 400 quilos de mineral i sem­ bla, segons notícies verbals del propi senyor Joaquim Folch, qui l’any 1914 va redescobrir aquest filó, en va extreure un centenar de quilos d’exemplars alguns d’ells, tal i com he apuntat anterior­ ment amb cristalls de geoda de més de 50 mm que varen restar a la seva col·lecció particular, mentre que la resta va servir per inter­ canviar amb els grans Museus i Col·leccions de minerals d’arreu dels món, però molt especialment amb Amèrica, ja que ell sempre hi havia tingut una major relació comercial i científica, per això la Millerita de Bellmunt del Priorat ha restat sempre força descone­ guda per als Europeus.

Ara que ja he situat aquesta espècie en el lloc on es mereixia, descriuré breument la manera de presentar-se. Sol aparèixer en agregats en feixos de cristalls aciculars a capil·lars, disposats irre­ gularment i també radialment, ja sigui en geoda, en menor nombre, incrustats en la matriu o en geodes reomplertes de Calcita d’últi­ ma generació. L’exemplar citat anteriorment, va ésser estudiat pel senyor Francisco Pardillo Vaquer (1884 - 1955) mentre era director del Museu de Geologia de Barcelona (1924 - 1939), llavors Museu de Ciències Naturals. Aquest doctor en ciències naturals, catedrà­ tic de cristal·lografia a la Universitat de Barcelona i especialista en cristal·lografia, amb més de 50 publicacions, entre les que cal esmentar la traducció de l’alemany del tractat de mineralogia de Klockmann-Ramdohr l’any 1947, va fer un estudi cristal·logràfic de la Millerita de Bellmunt del Priorat que mai va ésser publicat, no obstant gràcies als seus apunts sabem que els cristalls d’aques­ ta mina estan formats bàsicament per la combinació del prisma hexagonal de primera espècie {10ī0} i el prisma hexagonal de – segona espècie {1120} amb la terminació truncada per la cara {10ī1}, la combinació dels dos prismes explica el gran nombre de cares d’aquests cristalls i la gran quantitat d’estries paral·leles a l’eix c. També es troben formes més senzilles formades tan sols pel prisma hexagonal de primera espècie i el pinacoide hexagonal bàsic {0001}.

Diversos minerals han cristal·litzat sobre aquesta espècie inclo­ ent cristalls de Millerita en el seu interior i /o senzillament restantne travessats per aquests, és molt significatiu per la seva particular bellesa els cristalls de Barita que solen estar travessats per cristalls de Millerita, també els cristalls tetragonals de Calcopirita, els de Calcita, Siegenita, Gersdorffita i Vaesita. Els cristalls de Millerita poden estar pseudomorfosejats totalment o parcialment per Poli­ dimita, antigament classificada aquesta espècie com a Violarita, adquirint llavors un color gris d’acer, també per una espècie que encara resta per classificar degut a les dificultats analítiques que su­ posen aquests compostos i a la manca de la quantitat suficient per poder garantir uns resultats òptims, suposo que es tracta de Jambo­ rita i /o Hidrohonessita, aquest cristalls llavors resten de color verd a verd grogós i es tornen translúcids; fins i tot podria determinar-se una possible tercera espècie. En la bibliografia anterior tot mineral

MILLERITA · NiS Els exemplars més representatius i notables d’aquesta espècie es troben a la mina Eugènia del terme municipal de Bellmunt del Priorat. La Millerita d’aquesta mina és el mineral de major interès de tots els descrits en aquesta obra per les raons que tractaré segui­ dament.

En primer lloc cal que el lector sàpiga que es tracta d’una espè­ cie de les considerades com a rares, un dels motius ens l’explica la geoquímica, doncs, el níquel al ésser un element fortament siderò­ fil i a la vegada calcòfil, tendeix a concentrar-se en fases riques en ferro i sofre, d’aquí que gairebé el 90 % del níquel s’extregui de la Pentlandita (Fe,Ni)9S8 i que pràcticament no existeixin concen­ tracions de Millerita d’interès econòmic, per tant la Millerita no és un mineral abundós a la naturalesa. Tenint present que no existeix en grans concentracions, la troballa d’una llentilla de cabussament vertical d’uns 6 metres d’alçada per tres metres de longitud i d’uns 10 a 12 cm d’amplada a la primera planta de la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat a finals del segle XIX i d’altres vetes anàlo­ gues en les plantes segona i tercera, situen el jaciment de Bellmunt del Priorat, pel que a Millerita es refereix, com el més important de la península ibèrica. Cal fer un aclariment històric en aquest punt, els primers 200 a 300 quilos de mineral obtingut d’aquest filó es varen abocar al terreller de la mina pensant que es tractava de Pirita capil·lar i així es varen etiquetar totes les mostres obtingudes en aquells primers anys, fins que l’any 1906 en Joaquim Folch i Girona, llavors un jove estudiant de 14 anys aficionat a la minera­ logia, va desvetllar la veritable naturalesa d’aquells exemplars que romanien per les dependències de la mina.

Si a més de les consideracions esmenades afegim que la ma­ nera de presentar-se de la major part de les Millerites conegudes sol ser en masses radiades de cristalls aciculars incrustades a la matriu, mentre que només una petita part apareix en agregats en feixos de cristalls aciculars a l’interior de geodes, i aquesta darrera circumstància es va donar en molts dels exemplars extrets entre l’última dècada del segle XIX fins el 1924 de la mina Eugènia, co­ mencem a entendre el perquè de la raresa d’aquest mineral, a més a més i per cloure aquest raonament, sabem que els majors cris­ talls trobats arreu del món d’aquest mineral mesuren fins a 80 mm, i sabem també que a Bellmunt es varen extreure exemplars de geoda amb cristalls de més de 50 mm i almenys un exemplar de geoda en que els seus cristalls mesuraven fins a 150 mm, aquest

113

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat de color verd havia estat descrit indiscriminada i erròniament com a Morenosita.

Alguns cristalls observats presenten certa curvatura natural de creixement, aquest fenomen és degut a unes impureses aparegu­ des durant la fase de creixement del cristall i que provocaren una endotàxia.

També he trobat Millerita, però en molt poca quantitat, associa­ da a diversos minerals de la sèrie paragènica de la mina Balcoll de Falset. Es tracta de petits cristalls capil·lars aïllats d’uns 3 mm de llargada. Observats en detall podem veure que es tracta de cristalls hexagonals, amb estries paral·leles a l’eix c i lleugerament tabulars degut al major desenvolupament de dues cares del prisma. El color és molt característic i la lluïssor metàl·lica intensa, no estan alterats ni presenten cap tipus d’alteració degut a que sempre apareixen a l’interior dels carbonats que l’han protegit de la meteorització.

NACRITA · Al2Si2O5(OH)4 i CAOLINITA · Al2Si2O5(OH)4 Aquests dos minerals els podem trobar ben representats a la mina Eugènia, mina Règia i mina Règia Antiga a Bellmunt del Pri­ orat i a la mina Linda Mariquita al Molar.

La Caolinita només ha estat trobada a la mina Eugènia en cris­ talls idiomorfes d’hàbit pseudohexagonal de color blanc i de mida inframil·limètrica, que és fàcil de confondre amb alguna espècie de la família de les miques.

Magnífics exemplars de Nacrita cristal·litzada es poden obtenir a la resta de mines citades, en forma de cristalls d’hàbit laminar pseudohexagonal idiomorfes, d’incolors i transparents a lleugera­ ment blancs i translúcids quan formen agregats, els cristalls aïllats són rars i és freqüent de trobar agregats de cristalls laminars en dis­ posició radiada, aquests grups poden superar els 3 mm de longitud, i sempre associada paragènicament a Ankerita.

Si tenim en compte que aquest mineral generalment és rar de trobar ben cristal·litzat i que les mides màximes assolides per aquesta espècie a la resta del món no superen els 8 mm de longi­ tud, podem constatar que els exemplars del Priorat són d’una gran qualitat i ben representatius d’aquesta espècie.

La naturalesa d’aquestes espècies va ésser determinada mitjan­ çant difracció de raigs X (DRX) i confirmada per tractament tèrmic i mesures òptiques (A. de Haller, 1997).

MIMETITA · Pb5(AsO4)3Cl Trobat en el filó de Tennantita de la mina Linda Mariquita del Molar, va ser el primer dels arsenats de Pb, Cu i Zn a cristal·litzar, juntament amb la Cuprita, sobre Barita, Quars i Coure. Paragenèti­ cament associat a Duftita, Conicalcocita, Tenorita i Malaquita.

Incolora, subtranslúcida i de lluïssor grassa, forma agregats en feixos i gavella que solen derivar en interessants esferes de fins a 5 mm.

Sovint presenta un estat de meteorització parcial que afecta la superfície del mineral, manifestant-se en l’aparició d’una estruc­ tura fibroradiada dèbil i color blanc lletós, si el procés és total no­ més s’observa el motlle degut als minerals que varen cristal·litzar damunt seu, la Duftita, la Conicalcocita, l’Olivenita i el Quars de segona generació. Esporàdicament la Malaquita pot pseudomorfo­ sejar, totalment o parcialment, els glòbuls de Mimetita.

Només en un exemplar vaig trobar una agrupació paral·lela de cristalls de Mimetita de fins a 0,75 mm, d’hàbit prismàtic en forma de prismes hexagonals de primer ordre {1010} modificats pel pinacoide basal {0001}, incolors, subtransparents i de lluïssor vítria. Aquesta espècie va ser analitzada per microanàlisi d’energia dispersiva de raigs X.

NATRONAMBULITA · (Na,Li)Mn42+Si5O14(OH) Aquest rar mineral l’he trobat a la mina Joaquina Primera de Bellmunt del Priorat, és la primera cita d’aquesta espècie a Es­ panya. Apareix reemplaçant a la Rodonita en ambdós costats de les microfractures paral·leles i obliqües a l’estratificació natural d’aquesta espècie provocats per fenòmens tectònics de baixa in­ tensitat. La seva textura és granular, de cristalls xenomorfes de granulometria variable entre microcristal·lina i macrocristal·lina, predominen els grànuls de 0,1 mm encara que també n’apareixen de major grandària, el gruix del mineral no sol superar els 2 mm tot i que pot arribar fins als 4 mm. Al trobar-se prou juntes les mi­ crofractures, la llargada d’aquestes fractures i per tant de la massa mineral no sol superar els 30 mm. De lluïssor vítria i color marró clar ataronjat molt similar als exemplars de la mina Tanahota del Japó, associada a la Rodonita i a la Vernadita. Va ésser identificada per difracció de raigs X.

MINI · Pb22+Pb4+O4 Malgrat ésser l’òxid de plom més freqüent, el Mini ha estat trobat en molt pocs indrets del nostre país. A la mina La Cresta de Bellmunt del Priorat, apareix distribuït irregularment al llarg del filó però en molt poca quantitat. Es forma directament sobre la Cerussita, la Platnerita i la Galena, ocupant sempre els espais volumètrics deixats per la meteorització d’aquesta darrera. No apareix cristal·litzat, el trobem en forma de crostes, distribuïdes irregularment i difícilment agrupades, essent rares les clapes d’un centímetre. Es manifesta en un bonic color vermell ataronjat (cire­ ra d’arboç) a vermell intens i amb textura vellutada. Un reconeixe­ ment amb el microscopi electrònic posa de manifest que es tracta d’una agrupació, sense ordre aparent, d’escames cristal·lines, això explicaria aquesta textura i l’especial lluïssor grassa. Algunes mos­ tres són de color roig castany i mate que sovint es confon amb l’Hematita. La seva naturalesa va ésser confirmada per microanàli­ si d’energia dispersiva de raigs X. També es va trobar un exemplar massiu de gran mida, d’uns 40 × 40 mm, als terrellers de la mina Linda Mariquita del Molar, desconec però si han estat localitzats d’altres exemplars. La troballa va ésser classificada sense una anàlisis prèvia, segons el seu desco­ bridor té un color ataronjat i aquesta propietat em fa suggerir que es pugui tractar en realitat de Massicot, un òxid de plom poc freqüent i de color groguenc que per alteració pren sovint aquest color.

NIQUELINA · NiAs La Niquelina es troba a la mina Balcoll del terme municipal de Falset, associada a Breithauptita a l’interior dels carbonats que cimenten les bretxes tectòniques d’aquesta mina.

Sol presentar-se en formes reniformes d’estructura radial, d’on en sobresurten parts de petits cristalls prismàtics hexagonals, d’hà­ bit tabular, que solen creuar-se perpendicularment l’un a l’altre, l’agrupació de diversos d’aquests cristalls constitueixen formes pseudopiramidals sobre les estructures botrioïdals, que no solen superar el mil·límetre de mida.

També podem trobar cristalls en forma de prismes hexagonals curts, constituïts pel prisma hexagonal {10ī0} i el pinacoide ba­ sal {0001}. Solen ser cristalls idiomorfes d’intensa lluïssor degut a la manca quasi total d’imperfeccions de creixement, la mida d’aquests cristalls acostuma a ser inferior a 0,5 mm, tot i que sol agrupar-se paral·lelament en sentit de l’eix c i llavors els agregats arriben a mesurar fins a 4 mm. Una altra manera de cristal·litzar en que apareix aquesta espècie al jaciment esmentat és en la forma composta pel prisma hexagonal {10ī0} curt i la bipiràmide hexa­

114

Els minerals gonal {10ī1} truncada pel pinacoide basal hexagonal {0001}, so­ len ser cristalls una mica més grans que els anteriorment descrits però no tan lluents ni perfectes, degut a les nombroses estries que presenten. Finalment, cal dir que en nombre molt reduït també he trobat cristalls constituïts per la bipiràmide hexagonal en que el prisma és extremadament curt o fins i tot inexistent, presenten però nombroses estries perpendiculars a les cares i deformacions, degudes a la combinació oscil·latòria durant el creixement del cristall.

El color és roig de coure en els exemplars recents, que cal pro­ tegir ràpidament de les atmosferes humides, doncs si no es fa així en poc temps adquireix un color gris clar d’acer que avança fins al negre mat. La paragènesi és quasi idèntica a la de la Breithauptita.

La Niquelina en ocasions apareix reemplaçada per una varietat rica en cobalt de Gersdorffita. Tenint en compte que la Niquelina no­ més apareix cristal·litzada en rares ocasions i que els seus cristalls solen ser molt irregulars, els exemplars de la mina Balcoll, tot i la reduïda mida dels cristalls trobats, estan entre els millors que es coneixen a Espanya.

Les mostres trobades envers la primera dècada del segle XX es varen classificar erròniament com a Maucherita.

Aquesta espècie l’observem associada directament a Conical­ cocita, Arseniosiderita, Malaquita, Tenorita, Austinita, Duftita, Farmacosiderita i Langita.

ÒPAL · SiO2·nH2O Trobat a la mina Serrana o del manganès, al terme municipal del Molar. Es presenta en masses irregulars intersticials a l’interior de la Pirolusita, de mida no superior als 18 mm d’amplada. El color en que es presenta va de l’ambre al marró rogenc fins a quasi negre, l’element cromòfor és manganès. En seccions molt fines tendeix a incolor i translúcid. Va confirmar-se la seva naturalesa mitjançant la microanàlisi per energia dispersiva de raigs X i la microscòpia electrònica.

Vaig trobar alguns exemplars d’Òpal a la mina Joaquina Prime­ ra de Bellmunt del Priorat, es tracta de la varietat hialina, incolora, transparent a translúcida, formant crostes arronyonades de fins a 30 × 30 mm sobre Vernadita reniforme, solament s’ha trobat asso­ ciada a aquest òxid. Presenta una forta fluorescència verda sota la radiació ultraviolada d’ona curta.

PARASCHOLZITA · CaZn2(PO4)2·2H2O L’he trobada en el mateix lloc que la Hopeïta i associada di­ rectament a aquesta espècie. Es presenta massiva i relativament porosa, de forma concrecionada. Per la disposició successiva de capes, recorda molt al Travertí. Normalment a la capa més superfi­ cial forma protuberàncies estalagmítiques sobre les que s’hi troba dipositada la Hopeïta i el Guix. Al trobar-se concrecionada damunt la roca es podrien obtenir exemplars de mida considerable, però en resulta difícil d’obtenir senceres mostres de més de sis centímetres per la gran fragilitat del material, la baixa duresa i la disposició en capes. De color blanc crema en les capes interiors a blanc beixós a les capes exteriors, degut a impureses. Té lluïssor mate.

Es tracta d’un mineral molt rar, trobat en pocs jaciments al món i per primera vegada citat al nostre país. Va ésser identificat per difracció de raigs X.

OLIVENITA · Cu22+(AsO4)(OH) L’he trobat al filó de Tennantita de la mina Linda Mariquita del Molar, en bonics cristalls idiomorfes d’hàbit prismàtic. És el mineral més representatiu del jaciment i el que apareix amb més diversitats de formes i d’hàbits.

Les formes observades són la del prisma de tercer ordre {110} modificat pel pinacoide frontal {100} i pel prisma de primer ordre {011}. Aquests cristalls poden tenir els dos extrems ben configu­ rats i si el desenvolupament del pinacoide frontal varia, llavors l’hàbit esdevé tabular.

La forma anterior pot veure’s modificada pel prisma de segon ordre {101}, pel pinacoide basal {001} i per la combinació de tots dos. També és freqüent la forma del prisma de tercer ordre {110} modificat pel prisma de primer ordre {025}, tanmateix amb els dos extrems ben configurats. Si el prisma no s’ha desenvolupat prou, els cristalls prenen l’aspecte d’octàedre.

Alguns cristalls aïllats d’Olivenita poden arribar a mesurar fins a 1,8 mm, però normalment solen ser inferiors a 1 mm. No és d’es­ tranyar la formació d’agrupacions paral·leles, que aleshores poden assolir els 4 mm.

De l’observació de diverses particularitats del seu creixement voldria constatar que l’Olivenita s’ha desenvolupat en diferents etapes doncs, entre d’altres característiques, podríem destacar que diversos creixements paral·lels varen generar-se al voltant d’un cristall primari idiomòrfic i actualment dissolt, tanmateix la termi­ nació d’alguns d’ells és en forma de cristalls capil·lars, en algunes Olivenites transparents hi podem advertir una estructura interna zonada i en algun cas un creixement epitaxial de Quars de segona generació en ple desenvolupament del cristall.

Les propietats físiques també són força dissemblants, de trans­ parent a opac, de lluïssor adamantina a vítria i sedosa en les varie­ tats fibroses, el color depèn en molts casos de certes variacions en la composició química.

De les diverses mostres sotmeses a la microanàlisi d’energia dispersiva de raigs X s’evidencia l’existència de Zn en la seva estructura, aquest fet és doblement significatiu doncs implica un ampli marge en la solució amb l’Adamita (sèrie isomorfa) i la ten­ dència a mostrar colors pàl·lids en relació a la resta d’Olivenites, podent-se trobar exemplars de color verd molt fosc fins a incolors, emperò predomina el verd oliva.

PIRARGIRITA · Ag3SbS3 He tingut el plaer de poder estudiar aquesta espècie a partir dels exemplars trobats a la mina Balcoll de Falset. Els podem tro­ bar a l’interior d’esquerdes mil·limètriques en els carbonats que contenen d’altres minerals d’argent. Dintre d’aquestes esquerdes existeixen cavitats, espais deixats per la meteorització de mine­ rals preexistents, que han permès un desenvolupament idiomorfe dels cristalls en el seu interior, solen ser cristalls d’hàbit prismà­ tic, rics en cares, bàsicament, doncs intervenen més cares de les que descrivim. Es tracta de cristalls formats per la combinació del prisma hexagonal de primera espècie {10ī0} i el prisma hexagonal – de segona espècie {1120} dominant, amb la terminació romboè­ drica {10ī0} i truncada per la hemipiràmide hexagonal de segona espècie, també podem trobar-hi cristalls idiomorfes quasi ideals formats pel prisma hexagonal de primera espècie {10ī0} amb la terminació romboèdrica {10ī0} perfecta, alguns cristalls presenten acabats desfilats i més rarament observem algun cristall hemimòr­ fic amb un acabament escalenoèdric, la mida d’aquests cristalls no sol ésser superior a 1 mm de longitud.

D’altra banda la Pirargirita que s’ha desenvolupat a l’interior de les esmentades esquerdes se’ns presenta com a cristalls pris­ màtics aplanats per la manca d’espai de fins a 3 mm de longitud i sovint amb creixements paral·lels entrellaçats tot formant una crosta cristal·litzada que pot arribar a cobrir una superfície de fins a 30 × 30 mm, on és pràcticament impossible fer-ne un estudi cristal·logràfic.

115

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat La majoria dels cristalls trobats són translúcids i de color roig fosc, amb l’excepció dels cristalls associats a Pirrotita que qua­ si són negres i opacs. És interessant destacar l’intercreixement de cristalls idiomorfes d’aquesta espècie amb cristalls també idiomor­ fes de Xanthoconita que rarament apareixen cristal·litzant entre cristalls de Calcita a l’interior de petites cavitats.

La seva paragènesi és molt interessant, doncs la trobem asso­ ciada a Acantita, Pirrotita, Stephanita, Marcassita, Xanthoconita, Breithauptita i Niquelina.

PIROMORFITA · Pb5(PO4)3Cl He trobat aquest mineral a la part central i en menor quantitat a la part final del filó de l’aflorament de la mina La Cresta a Bellmunt del Priorat, sempre cristal·litzada a l’interior dels espais geomètrics relictes, deixats per la reducció volumètrica d’un carbonat pree­ xistent lixiviat, probablement Ankerita i dipositada damunt Coro­ nadita, Limonita i més rarament sobre Cerussita. També apareix associada a Hemimorfita a la part final del filó.

Es troba sempre en cristalls, que malgrat no solen superar el mil·límetre de longitud són de gran qualitat. Es tracta de cristalls prismàtics idiomorfes, d’hàbit simple i aïllats, moltes vegades te­ nen els dos extrems ben configurats i alguns poden mostrar aca­ baments cavernosos. Color groc verdós molt pàl·lid i translúcids en els exemplars sobre Limonita, probablement per impureses de ferro, però generalment solen ésser incolors, transparents i de llu­ ïssor adamantina.

També l’he trobada a la mina Ramona de Bellmunt del Prio­ rat en cristalls idiomorfes. D’hàbit simple sobre Quars a l’interior de petites cavitats entre el pòrfir. Es tracta de cristalls prismàtics formats per la combinació prisma hexagonal {10ī0} i la piràmide hexagonal {10ī1}, les cares del prisma són brillants mentre que les de la piràmide són mats a causa del seu creixement. El color és groc canari, els cristalls petits són transparents mentre que els de major grandària, que poden arribar a 1 mm, són translúcids. Alguns cristalls estan formats per la combinació del prisma hexagonal i la bipiràmide hexagonal, és a dir acabats per ambdós extrems.

PIRITA · FeS2 És un mineral molt difós en tota l’àrea estudiada, crec no obs­ tant que cal destacar alguns jaciments.

Els majors cristalls de Pirita els he trobat a la mina Càndida de Falset. Es tracta de cristalls cúbics amb arestes de fins a 9 mm, solen estar agrupats i associats a filons de Calcopirita.

També a la mina Balcoll de Falset he trobat aquest mineral cristal·litzat entre els cristalls de Calcita, apareixen cristalls for­ mats per la combinació de l’octàedre i el cub, predominant les ca­ res d’aquesta darrera forma, els cristalls són força lluents i d’uns 10 mm, curiosament hi ha cristalls recoberts parcialment per cris­ talls orientats de Marcassita.

Els cristalls cúbics idiomorfes i equidimensionals no són fre­ qüents, a la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat en trobem amb arestes que no solen superar els 4 mm, també en aquesta mina apa­ reixen cristalls formats per la combinació de l’octàedre i el cub, predominant les cares d’aquesta darrera forma, a l’interior de les geodes de Calcita, que poden superar en ocasions els 7 mm de longitud i també han estat trobats cristalls en forma de rombedode­ càedre de fins a 5 mm d’aresta.

També a la mina Eugènia, podem trobar la varietat niquelífera, coneguda com a Bravoïta, juntament amb Siegenita, Gersdorffita i Millerita, també ha estat citada juntament amb petits nòduls de Vaesita. Es tracta de cristalls cúbics idiomorfes de fins a 0,5 mm, aquests els podem trobar finament bisellats per la combinació del dodecàedre, és freqüent la presència de fines estries en les tres direccions de les arestes cúbiques. Força dels cristalls observats estan recoberts d’una pàtina micromètrica d’un mineral no iden­ tificat, potser Galena, de color gris plom amb lluïssor metàl·lica.

Aquestes característiques tan particulars varen ser la causa de que aquesta espècie es classifiqués com a Cobaltita, citació que va ferse sense basar-se en cap analítica, malauradament l’error, com en altres espècies, ha persistit fins avui.

PIRROTITA · Fe1–xS (x = 0.1 - 0.2) La podem trobar associada a l’arsenur i antimonur de níquel a la mina Balcoll de Falset. Els cristalls són prismes hexagonals idi­ omorfes amb desenvolupament tabular extrem segons el pinacoide {0001} degut a l’escàs creixement del prisma, de característic co­ lor bronze marronós i d’intensa lluïssor metàl·lica que desapareix ràpidament en contacte amb l’aire, essent molt recomanable de protegir-los d’immediat; la mida d’aquests cristalls pot ser de fins 1,5 mm. Rarament es troben cristalls amb el prisma més desenvo­ lupat, però solen tenir nombroses estries perpendiculars a l’eix c, aquests es troben normalment agregats en grups de fins a 4 mm, a diferència dels anteriors que es troben aïllats.

En algun exemplar podem observar Galena cristal·litzada da­ munt els cristalls de Pirrotita. La Pirrotita de la mina Balcoll és ferromagnètica, però no s’hi observa polaritat. També massiva as­ sociada a l’Arsenopirita.

PIROFANITA · Mn2+TiO3

PLATTNERITA · PbO2

Només ha estat trobat a la mina Serrana o mina del Manganès al Molar. És un mineral molt rar, es troba en cristalls aciculars amb insinuació bipiramidal i d’ordre micromètric aïllats o en grups de pocs individus reomplint esquerdes tardanes, associat a Quars i Spessartina i de color rogenc.

Rar, escàs i poc conegut. Amb aquestes paraules podríem des­ criure breument aquest interessant òxid de plom, que ha estat trobat en molt pocs jaciments catalans. A la mina La Cresta de Bellmunt del Priorat el podem extreure a la zona central del filó, reomplint espais deixats en el procés de meteorització de la Galena i la Ce­ russita. Formada, normalment, sobre aquestes dues espècies i en ocasions recoberta parcialment per Mini. La Plattnerita es presenta en crostes de fins a tres centímetres i en formes berrugoses que si es fracturen en secció transversal mostren estructura fibroradiada. De profund color negre d’atzabeja i d’intensa lluïssor metàl·lica quasi adamantina. Aquesta darrera propietat desperta un cert misteri, que queda resolt al poder observar els exemplars al microscopi electrò­ nic, on ens adonarem que es tracta d’una agrupació de magnífics cristalls amb desenvolupament prismàtic (100) amb tendència a aprimar-se cap a la terminació i acabats amb piràmide (301) idi­ omorfa, podent-se observar alguns cristalls acabats pels dos ex­

PIROLUSITA · Mn4+O2 Aquest mineral és molt freqüent en forma de dendrites en moltes mines, essent molt representatius els exemplars de la mina Linda Mariquita del Molar. De forma massiva en podem desta­ car els exemplars de la mina Serrana o mina del Manganès també al Molar, que varen ser objecte d’explotació per beneficiar-ne el manganès durant la dècada dels anys 30 del segle XX. Es tracta de masses que omplen esquerdes tardanes entre nivells de lidites, algunes d’ordre decimètric, i formades per nombrosos agregats mil·limètrics de cristalls d’hàbit prismàtic i disposició radiada, as­ sociada a Manganita i a nòduls d’Òpal.

116

Els minerals trems. Tanmateix he pogut observar pseudomorfosi de Plattnerita segons Cerussita.

La identificació d’aquest mineral va ésser corroborada mitjan­ çant una microanàlisi d’energia dispersiva de raigs X.

S’ha trobat en el nucli dels nòduls de Rodonita - Piroxmangita en forma de grans xenomorfes d’ordre micromètric, i en rares oca­ sions en geodes de cristalls mil·limètrics molt irregulars, el seu color és sempre rosa pàl·lid i la paragènesi és la mateixa que la Rodonita - Piroxmangita.

PLUMBOJAROSITA · PbFe6(SO4)4(OH)12 L’he trobat a la mina La Cresta de Bellmunt del Priorat, no és un mineral rar al jaciment, però sovint passa inadvertit per la seva semblança a l’ocre groc. Es troba a la zona alta del filó juntament amb Jarosita, Plattnerita i Cerussita, reomplint petites fractures verticals i d’orientació nord-sud existents en el pòrfir i que no so­ len superar els 5 mm d’amplada. La Plumbojarosita apareix en dos hàbits diferents, l’un massiu i ocrós, de color groc palla que sovint adquireix matisos verdosos, de lluïssor mate a lleugerament sedo­ sa, l’altre, també massiu, però microcristal·lí, molt compacte, de color castany groguenc i de lluïssor quasi vítria, que sol presentar una estructura nodular bandejada, perpendicular a la longitud del filó. No és rar observar la perifèria d’aquestes estructures parcial­ ment substituïda per Goethita, fins i tot en alguns nòduls la pseu­ domorfosi és quasi total.

La identificació del mineral va dur-se a terme, com la majoria de les altres espècies, mitjançant mètodes d’anàlisi físico-quími­ ques i va ésser ratificat per una microanàlisi d’energia dispersiva de raigs X.

RODONITA · CaMn4Si5O15 i PIROXMANGITA · Mn(Mn,Fe2+)6(Si7O21) Aquests dos silicats de manganès es troben molt ben represen­ tats a la mina Serrana o mina del Manganès al Molar.

Es troben a l’interior de nòduls que poden tenir forma polièdrica de dimensions considerables, que poden superar els 130 × 130 mm, la Rodonita és la fase majoritària. Aquests nòduls, sovint estan ar­ renglats en nivells de lidites en disposició estratiforme, són fre­ qüents les intercalacions d’altres minerals com Olivenita, Tefroïta i Spessartina, i en algun dels seus nuclis hi podem trobar Rodocro­ sita. Sovint estan travessats per fractures inframil·limètriques per­ pendiculars entre elles que han servit de receptacle cristal·litzador de diversos òxids de manganès. Els minerals són massius, tot i que un estudi al microscopi posa de manifest la seva naturalesa cristal· lina, observant-se cristalls hipidiomorfes de dimensions micromè­ triques, d’hàbit prismàtic curt i sovint disposats en forma radial.

El color va del rosa pàl·lid a un bonic rosat vermellós, passant pel característic rosa del gerd. Degut a la seva particular bellesa i al fet de no ésser un mineral escàs al jaciment, ha estat emprat per usos ornamentals.

No és possible diferenciar ambdues espècies amb un reconei­ xement a visu, es fa necessària una anàlisi específica. No obstant ens pot servir com a pauta de camp el fet que el grànul de la Pirox­ mangita és de menor mida que la de la Rodonita.

La Rodonita també l’he trobat a la mina Joaquina Primera a Bellmunt del Priorat en nòduls de menor mida i que poden tenir forma polièdrica de dimensions no superiors als 80 × 30 mm.

POLIDIMITA · NiNi2S4 Aquesta rara espècie només ha estat trobada a la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat, pseudomorfitzant parcialment o totalment els cristalls de Millerita.

Un error ha persistit a l’entorn de la veritable naturalesa d’aquest mineral durant un centenar d’anys. Concretament, l’any 1906, el llavors jove estudiant Joaquim Folch i Girona, va classificar aques­ ta espècie com a Violarita, a partir d’una anàlisi química. Durant el reconeixement visual de la suposada Violarita em va sorgir un dubte raonat sobre la seva veritable naturalesa, llavors vaig fer ana­ litzar el mineral mitjançant microsonda electrònica i el resultat va confirmar la meva precognició, es tractava de Polidimita. Intueixo que en la interpretació de l’anàlisi química inicial, es va confondre el ferro que sol contenir la Polidimita com a element traça com a ferro estructural, l’aproximació a la veritable naturalesa del mi­ neral és digne d’ésser lloada, donada l’edat del senyor Folch i els mètodes d’anàlisi emprats.

El millor exemplar conegut es troba a la col·lecció Folch, es tracta d’una excepcional peça, amb cristalls de Millerita totalment substituïts per Polidimita de fins a 35 mm de longitud, que tra­ vessen cristalls tabulars de Barita a l’interior d’una geoda, aquest exemplar encara està etiquetat com a Violarita. Es tracta del millor exemplar d’aquesta espècie trobat mai a Espanya.

La paragènesi és força interessant, Millerita, Siegenita, Barita i Vaesita que cristal·litza damunt seu.

SAPONITA (Ca/2,Na)0,3(Mg,Fe2+)3(Si,Al)4O10(OH)2·4H2O És el mineral majoritari d’un tipus d’argila magnesífera que trobem al terme municipal del Molar, és conegut com a pedra de sabó i havia estat emprat, fins a l’entrada al mercat dels detergents industrials, com a sabó per rentar la roba, i per cert, sembla que era força eficient.

Apareix massiu en disposició estratiforme, de color beix amb lleugera tonalitat verdosa, de lluïssor grassa, untuós al tacte i molt tou, cal preservar dels ambients secs, doncs correm el risc que el material s’esquerdi. No era escàs, però al deixar-se d’explotar i al trobar-se en terrenys inestables els estrats han quedat enterrats i avui es fa difícil d’aconseguir-ne alguna mostra.

SIDERITA · Fe2+CO3

POSNJAKITA · Cu4 (SO4)(OH)6·H2O 2+

D’aquesta espècie no en conec exemplars destacables, tot i ser un mineral relativament freqüent que el trobem associat principal­ ment a l’Ankerita i a la Dolomita. Els millors cristalls, sempre in­ feriors als 15 mm, han estat trobats a la mina Eugènia, a la mina Règia Antiga i a la mina Règia de Bellmunt del Priorat i també a la mina Linda Mariquita del Molar.

Quasi sempre ben cristal·litzada, en forma de rombòedres, al­ guns d’ells idiomorfes, d’altres amb les cares irregulars degut al creixement de subindividus agregats paral·lelament i sovint amb característic hàbit lenticular. No és rar trobar cristalls aïllats entre els carbonats, però és més usual observar aquests cristalls en agre­

Aquesta espècie ha estat identificada a la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat. Apareix com a mineral secundari d’alteració associat a la paragènesi dels minerals de níquel i cobalt. He volgut citar aquesta troballa per la raresa de l’espècie però també per po­ sar de manifest que es tracta d’un mineral de neoformació. Apareix en crostes de color blau fosc associat a Brochantita.

RODOCROSITA · Mn2+CO3 Aquest mineral es troba en poca quantitat a la mina Serrana o mina del Manganès al Molar.

117

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat gats paral·lels, també he pogut observar que alguns cristalls rom­ boèdrics que creixen com individus aïllats sobre cristalls de Calcita segueixen una orientació determinada. La lluïssor és de vítria, en rares ocasions, a cèria en la majoria dels casos, opac, el color és certament un element característic en aquests jaciments, doncs pre­ dominen les tonalitats fosques, castany clar, marró rogenc i fins i tot marró negrós, pel seu contingut en manganès. Es troben pseu­ domorfosis de Goethita segons Siderita.

es a la translucidesa dels cristalls de Smithsonita, regalant bellesa a l’observador.

La mina Raimunda del Molar, destaca per trobar-se la Smith­ sonita en cristalls romboèdrics idiomorfes i perfectes, emperò no per la mida dels cristalls que rarament superen 1 mm de longitud, a l’interior de petites geodes de Quars de fins a 35 mm de longi­ tud per tan sols 11 mm d’amplada. Els cristalls estan aïllats sobre Quars o en grups de diversos individus, color blanc amb lleuger tint groguenc, i dèbilment translúcida, associada a Esfalerita i Galena.

La Smithsonita es troba també a la mina La Cresta de Bellmunt del Priorat, en petites cavitats juntament amb Hemimorfita, Hi­ drozincita, Coronadita i Aragonita. Només l’he trobada en for­ ma d’agregats arronyonats semiesfèrics i estratificats de textura fibroradiada no superiors als 3 mm. De color blanc grisós però translúcida i de lluïssor perlada.

SIEGENITA · CoNi2S4 La Siegenita ha estat identificada en dues mines de la conca, a la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat i a la mina Linda Mari­ quita del Molar.

La major part dels exemplars coneguts provenen de la mina Eugènia, tanmateix són els de més qualitat. La primera anàlisi d’aquesta espècie va ésser duta a terme pel senyor Joaquim Folch i Girona, l’any 1906, es va tractar d’una anàlisi química, la natu­ ralesa de la mostra analitzada a la llum dels resultats obtinguts es va interpretar com a Linnéita, error que s’ha de considerar meritori donada l’edat del senyor Folch, tan sols 14 anys!, emperò en la dè­ cada dels anys 40 del segle XX la Universitat de Harward va iden­ tificar com a Siegenita els cristalls trobats juntament amb Millerita dels exemplars de la mina Eugènia, i tot i que el senyor Folch va rectificar les fitxes dels exemplars de la seva col·lecció, l’error s’ha mantingut fins avui degut al merescut prestigi del senyor Folch, doncs mai va fer pública aquesta correcció. Els errors no s’aturen, l’any 1910, es va confondre aquesta espècie amb la Cubanita, mal­ entès que tampoc ha estat aclarit fins avui.

La Siegenita de la mina Eugènia, al marge d’una multitud de modificacions cristal·logràfiques, es pot trobar en les següents for­ mes: octàedre, cub truncat lleugerament per l’octàedre, cub amb efectes d’octàedre, combinació d’octàedre i dodecàedre, octàedre bisellat lleugerament pel cub i freqüents macles de tipus Espinel·la, els cristalls trobats poden assolir els 2 mm. Paragènicament associ­ ada a la Millerita i Calcopirita.

A la mina Linda Mariquita, la Siegenita apareix en vetes irre­ gulars de 10 a 20 mm de gruix, és destacable l’absència de Mille­ rita en la seva paragènesi, al contrari dels exemplars de la mina Eugènia. La trobem massiva però, degut al fort caràcter idiomòrfic d’aquesta tioespinel·la, es troben cristalls de fins a 2 mm en el con­ tacte amb la Barita. En no ser cristalls de geoda, la seva qualitat no és tan bona com els de la mina Eugènia. Les formes observades són força simples; octaèdrica {111}, macles també en {111} o combi­ nació amb el cub {110}. La Siegenita ha estat trobada paragènica­ ment a la Calcopirita, el que indica que pot ésser un dels minerals primaris del jaciment. Molt probablement la Tennantita desapareix en profunditat essent substituïda per una paragènesi de Calcopirita amb contingut de Siegenita.

SOFRE · S Els indicis d’aquest element són força abundants a l’àrea mi­ nera de Falset, Bellmunt i el Molar, degut al gran nombre de jaci­ ments de sulfurs, però de segur que ha passat inadvertit per la seva escassetat.

L’he trobat cristal·litzat als nivells superiors de la mina Linda Mariquita i Raimunda del Molar i de la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat, a l’interior de les fissures de la Galena. Es tracta de cristalls submil·limètrics, molt rics en cares, el que dificulta el seu reconeixement cristal·logràfic, formats per les bipiràmides {111} com a dominant i {113} minoritària i truncats els seus vèrtex pel pinacoide bàsic {001}, sovint els cristalls estan força distorsionats.

El color és groc verdós en tots els casos, translúcid a transparent i d’intensa lluïssor vítria. Solen acompanyar la Cerussita i no és rar observar cristalls de Sofre sobre d’aquesta espècie.

SPESSARTINA · Mn32+Al2(SiO4)3 La Spessartina ha estat trobada a la mina Serrana o mina del Manganès al Molar, associada a Rodonita - Piroxmangita, Oliveni­ ta, Johannsenita i Tefroïta. Es presenta en masses cristal·lines cons­ tituïdes per cristalls idiomorfes d’hàbit romboèdric de mida mil· limètrica a inframil·limètrica i de color roig ataronjat a verdós.

STEPHANITA · Ag5SbS4 Aquest sulfoantimonur d’argent el podem trobar a l’interior dels carbonats de la mina Balcoll de Falset.

Rarament massiu, normalment cristal·litzat, els cristalls solen trobar-se aïllats i agrupats en un nombre reduït d’individus, presen­ ten hàbit columnar paral·lel a [100], però trobar cristalls idiomorfes perfectes d’aquest tipus és molt difícil i la seva mida és inferior a 0,4 mm, és més freqüent trobar-los amb hàbit tabular on domina la cara pinacoïdal bàsic [001] i d’hàbit columnar curt pseudohexago­ nal amb predomini de la cara pinacoïdal bàsic [001], els observem en grups de fins a 1,4 mm.

Emperò abunden més les macles pseudohexagonals formades per la unió de tres individus, quan la seva posició és aèria respecte la matriu s’observen fàcilment els angles entrants característics, la seva mida no sol superar 1 mm de longitud, però sovint en trobem d’agrupades i llavors la mida del conjunt assoleix els 2,5 mm.

El color és gris fosc d’acer que ràpidament tendeix al negre o a una pàtina bigarrada de tons blaus metàl·lics i negres, exhibeix una intenta lluïssor metàl·lica. La seva paragènesi és força limitada, tan sols apareix associada a Acantita, Pirrotita, Pirita i a vegades Pirargirita.

La seva naturalesa va ésser corroborada mitjançant una micro­ anàlisi d’energia dispersiva de raigs X.

SMITHSONITA · ZnCO3 És de destacar uns exemplars apareguts a la mina Linda Mari­ quita del Molar envers els anys 50 del segle XX. Es tracta d’unes peces molt particulars, la Smithsonita apareix en forma de cristalls romboèdrics, d’uns 2 mm, amb arestes microescalonades degut al creixement successiu de cristalls i que ens fan suposar que són corbes, tot formant densos agregats a l’interior de petites cavitats, de fins a 30 mm, deixades per la lixiviació d’algun mineral pree­ xistent i entre cristalls de Barita hipidiomorfes. El més destaca­ ble és la seva coloració, d’un verd blavós pàl·lid, degut al Coure i al fet d’haver cristal·litzat precisament damunt una doble crosta inframil·limètrica de Malaquita i Auricalcocita d’hàbit fibroradiat.

Així el color d’aquests minerals base es transmet a l’exterior gràci­

118

Els minerals d’ordre micromètric, d’uns 0,02 mm, no podem descartar la pos­ sibilitat que molts exemplars classificats com a Siegenita siguin en realitat Vaesita, llavors estaríem parlant de cristalls de major mida.

La naturalesa d’aquesta espècie va ésser determinada mitjan­ çant microsonda electrònica.

TEFROÏTA · Mn22+SiO4 La Tefroïta només ha estat descoberta fins ara a la mina Serrana o mina del Manganès al Molar, associada a Rodonita, Piroxman­ gita, Olivenita, Johannsenita i Spessartina. Es presenta en masses cristal·lines de lluïssor vítrica i color marró molt fosc, quasi negre, amb una certa translucidesa ataronjada a les escletxes. Arriba a for­ mar bandes monominerals de fins a 2 cm de gruix.

VERNADITA (d-MnO2)(Mn4+,Fe3+,Ca,Na)(O,OH)2·n(H2O)

TENNANTITA · Cu6Cu4(Fe,Zn)2(As,Sb)4S13 És el mineral primari que en lixiviar-se va proporcionar els ele­ ments necessaris per a la formació de la paragènesi del ja esmentat filó de Tennantita de la mina Linda Mariquita del Molar.

Es presenta massiu en vetes a l’interior del filó de Barita, de po­ tència variable, en algun punt de màxima concentració pot superar els 10 cm de gruix.

El color és negre i la lluïssor mat degut a la forta meteorització.

Emperò algunes venes, d’entre 5 i 15 mm, aïllades del cos princi­ pal, no han estat tan afectades pel procés d’oxidació i presenten una resplendent lluïssor metàl·lica i color gris fosc d’acer.

Els cristalls són extremadament rars, es troben aïllats a l’inte­ rior de petites geodes de Barita cristal·litzada, de mida no superior a 0,8 mm, d’hàbit isomètric i en forma de tetràedre modificat pel dodecàedre. Les cares són mats i poden estar recobertes parcial­ ment de Conicalcocita, essent el color negre.

La paragènesi és molt variada degut al seu paper de mineral primari, però pel seu interès genètic cal destacar la presència de grans irregulars de Calcopirita de dimensions mil·limètriques dis­ tribuïts entre les vetes de Tennantita seguint la direcció de corre­ guda d’aquest.

Aquest hidròxid de manganès ha estat identificat en la mina Joaquina Primera a Bellmunt del Priorat, el seu estat coloïdal va quedar palès al mostrar-se amorf davant els raigs X. Mineral de brillant color negre, de lluïssor metàl·lica i fractura semiconcoi­ de. Alguns exemplars mostren irisacions blavoses, en ocasions es troba en formes reniformes. Presenta associació paragenètica amb la Rodonita, Bustamita, Ferro-actinolita, Ferropargasita, Jarosita i Òpal.

XANTHOCONITA · Ag3AsS3 L’he trobat a la mina Balcoll del terme municipal de Falset.

La trobada d’aquesta espècie a la mina Balcoll, suposa la primera notícia d’aquest rar mineral a Espanya. La qualificació de mineral rar, no es deu tan sols a aquesta circumstància o per tractar-se de l’espècie menys abundosa del jaciment, sinó al seu delicat compor­ tament geoquímic, ja que aquest sulfoarsenur d’argent monoclínic és una fase natural bastant inestable, essent la causa de que sigui una espècie escassa, a nivell mundial.

Aquesta espècie apareix a l’interior d’esquerdes inframil· limètriques i cavitats deixades per la meteorització de sulfurs preexistents, en els carbonats d’aquesta mina. La trobem sempre associada a la Pirargirita, doncs deriven d’una mateixa fase depo­ sicional, com a masses de textura foliada i també cristal·litzada.

Els cristalls, que poden mesurar fins a 0,6 mm, presenten la forma característica de rombes aixafats amb nombroses estries perpendi­ culars a l’eix c, que són en realitat diferents prismes i /o piràmides que no s’han desenvolupat suficientment, he trobat macles segons (001), on els cristalls s’apilen l’un sobre l’altre adquirint un hà­ bit pseudohexagonal, aquestes macles poden mesurar fins a 1 mm.

Són de color castany clar tendint a ataronjat, translúcids, d’intensa lluïssor adamantina i de fractura subconcoïdal.

La seva paragènesi és força minsa, tan sols el trobem relacionat amb la Pirargirita, amb diversos hidròxids de ferro i Acantita, en ocasions aquesta darrera espècie el recobreix d’una pàtina micro­ mètrica que ens pot fer confondre la seva identificació.

TENORITA · Cu2+O La Tenorita l’he localitzat al filó de Tennantita de la mina Lin­ da Mariquita del Molar, apareix com a crostes arronyonades en capes concèntriques, molt fràgil i de color negre, damunt Barita i Mimetita. En algun exemplar s’observa que té estructura pseu­ dofibroradiada, això és degut a la substitució pseudomòrfica de la Malaquita, pseudomorfa a la vegada de la Mimetita. És remarcable el fet que en dues mostres aquesta espècie ha aparegut cristal·litzada. Es tracta de cristalls d’hàbit extremada­ ment tabular i de marcat contorn hexagonal, formats pel pinacoi­ de basal {001} molt desenvolupat, modificat pel pinacoide frontal {100}, el prisma de tercer ordre {110}, el pinacoide de segon ordre positiu {101} i el prisma positiu de quart ordre {111}. Cap d’ells supera els 0,2 mm, tenen color gris fosc de ferro i lluïssor metàl· lica intensa, solen cristal·litzar sobre Quars, Barita, Conicalcocita i Olivenita, l’Arseniosiderita pot ser-hi present.

Tanmateix en trobem cristalls d’hàbit laminar, força irregulars, translúcids i de color marró-rogenc a l’interior dels cristalls de Ba­ rita de segona generació.

ZINCROSASITA · (Zn,Cu2+)2(CO3)(OH)2 Només l’he trobada al filó de Tennantita de la mina Linda Ma­ riquita del Molar. És una espècie rara al jaciment i es va identificar mitjançant microanàlisi d’energia dispersiva de raigs X. S’observa en forma botrioïdal o en escorces mamil·lars damunt Conicalcocita i Quars, d’estructura fibroradiada, fràgil i disgrega­ ble, de color verd pàl·lid quasi blanquinós i mancades de lluïssor.

Podria tractar-se d’un producte d’alteració de la Conicalcocita.

Normalment associada a Olivenita.

VAESITA · NiS2 Es pot trobar a la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat. Apa­ reix en cristalls cúbics idiomorfes sobre cristalls de Millerita pseu­ domorfitzada totalment o parcialment per Polidimita, solen ésser

119

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat

ESPÈCIES MINERALS TROBADES A LA CONCA DE BELLMUNT DEL PRIORAT

ESPÈCIE

FÓRMULA QUÍMICA

LLOC ON ESTÀ <1 mm >1 cm MILLOR REPRESENTAT RARESA CRISTALLS <1 cm >10 cm

ELEMENTS ARGENT COURE BISMUT SOFRE GRAFIT

Ag Cu Bi S C

Mina Balcoll, Falset Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Balcoll, Falset Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat el Molar

Rar Rar Molt rar Rar Molt rar

Sí Sí Sí × Sí × Sí ×

Mina Balcoll, Falset Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Serrana, el Molar Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Mina Serrana, el Molar Mina Règia, Bellmunt del Priorat Mina Règia, Bellmunt del Priorat Mina Balcoll, Falset Mina Balcoll, Falset Mina Balcoll, Falset Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat És Siegenita, estava determinat erròniament Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat És Polidimita, estava determinat erròniament Mina Càndida, Falset Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Mina Serrana, el Molar Mina Serrana, el Molar Mina Règia, Bellmunt del Priorat Mina Serrana, el Molar Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Mina Balcoll, Falset Mina Balcoll, Falset Mina Serrana, el Molar Mina Balcoll, Falset Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Balcoll, Falset Mina Balcoll, Falset Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat (cita antiga)

Freqüent Freqüent Molt rar Molt rar Molt rar Comú Molt rar Comú Rar Rar Freqüent Rar Molt rar Rar Freqüent

Sí × No, massiu No, massiu No, massiu No, massiu Sí No, massiu Sí × No, massiu Sí × Sí × Sí × No, massiu Sí Sí ×

Rar Molt rar

Sí No, massiu

Comú Molt rar Molt rar Molt rar Comú Molt rar Molt rar Rar Molt rar Molt rar Rar Comú Rar Molt rar Dubtós

Sí Sí × Sí × Sí × Sí Sí × Sí × Sí × No, massiu Sí × Sí × Sí × Sí × Sí ×

Rar Rar Comú Molt rar Comú Rar Freqüent Molt rar Comú Rar Rar

Sí No, massiu No, massiu Sí × Sí

Sí × No, massiu Sí × Sí × Sí No, massiu

× ×

SULFURS i SULFOSALS ACANTITA CALCOCITA HESSITA DIGENITA BORNITA GALENA ALTAITA ESFALERITA GREENOCKITA PIRROTITA NIQUELINA BREITHAUPTITA COVELLITA MILLERITA CALCOPIRITA LINNÉITA SIEGENITA POLIDIMITA VIOLARITA PIRITA VAESITA SKUTTERUDITA MELONITA MARCASSITA COBALTITA GERSDORFFITA ARSENOPIRITA MOLIBDENITA CALCOESTIBITA STEPHANITA TENNANTITA PIRARGIRITA XANTHOCONITA JAMESONITA

Ag2S Cu2S Ag2Te Cu9S5 Cu5FeS4 PbS PbTe ZnS CdS Fe1–xS (x = 0.1 - 0.2) NiAs NiSb CuS NiS CuFeS2 CoCo2S4 CoNi2S4 NiNi2S4 FeNi2S4 FeS2 NiS2 CoAs3 NiTe2 FeS2 CoAsS NiAsS FeAsS MoS2 CuSbS2 Ag5SbS4 Cu6Cu4(Fe,Zn)2(As,Sb)4S13 Ag3SbS3 Ag3AsS3 Pb4FeSb6S14

×

ÒXIDS CUPRITA TENORITA HEMATITA PIROFANITA PIROLUSITA PLATTNERITA VERNADITA MANGANOCROMITA GOETHITA MANGANITA JAMBORITA

Cu21+O Mina Linda Mariquita, el Molar Cu2+O Mina Linda Mariquita, el Molar a-Fe2O3 Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Mn2+TiO3 Mina Serrana, el Molar Mn4+O2 Mina Serrana, el Molar PbO2 Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat (d-MnO2)(Mn4+,Fe3+,Ca,Na)(O,OH)2·n(H2O) Mina Joaquina Primera, Bellmunt del Priorat (Mn2+,Fe2+)(Cr3+,V3+)2O4 Mina Serrana, el Molar a-Fe3+O(OH) Mina Balcoll, Falset Mn3+O(OH) Mina Serrana, el Molar (Ni2+,Ni3+,Fe)(OH)2(OH,S,H2O)(?) Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat

120

×

×

×

×

×

×

×

Els minerals

ESPÈCIE MINI CORONADITA ROMANÈCHITA

FÓRMULA QUÍMICA

LLOC ON ESTÀ <1 mm >1 cm MILLOR REPRESENTAT RARESA CRISTALLS <1 cm >10 cm

Pb22+Pb4+O4 Pb(Mn4+,Mn2+)8O16 (Ba,H2O)2(Mn4+,Mn3+)5O10

Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat Mina Serrana, el Molar

Rar Freqüent Molt rar

No, massiu No, massiu Sí

AgCl CaF2

Mina Ramona, Bellmunt del Priorat Mina Balcoll, Falset

Molt rar Molt rar

Sí Sí

CaCO3 Fe2+CO3 Mn2+CO3 ZnCO3 (Ni,Mg,Ca,Fe2+)CO3 CaCO3 PbCO3 CaMg(CO3)2 Ca(Fe2+,Mg,Mn)(CO3)2 Cu32+(CO3)2(OH)2 (Zn,Cu2+)2(CO3)(OH)2 Cu22+(CO3)(OH)2 Zn5(CO3)2(OH)6 (Zn,Cu2+)5(CO3)2(OH)6

Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Mina Règia, Bellmunt del Priorat Mina Serrana, el Molar Mina Raimunda, el Molar Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Mina Mineralogia, el Molar Mina Règia, Bellmunt del Priorat Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Linda Mariquita, el Molar Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat Mina Balcoll, Falset

Comú Comú Rar Freqüent Molt rar Rar Comú Comú Comú Freqüent Molt rar Freqüent Rar Rar

Sí Sí × Sí × Sí × No, massiu No, massiu Sí × Sí × Sí × Sí × No, massiu Sí × No, massiu Sí ×

×

BaSO4 PbSO4 CaSO4·2H2O NiSO4·6H2O FeSO4·7H2O NiSO4·7H2O PbCu2+(SO4)(OH)2 Cu42+(SO4)(OH)6 KFe3(SO4)2(OH)6 PbFe6(SO4)4(OH)12 Cu42+(SO4)(OH)6·H2O Cu42+(SO4)(OH)6·2H2O Cu32+(SO4)(OH)4

Mina Règia, Bellmunt del Priorat Mina Mineralogia, el Molar Ermita de Pinyeres, el Molar Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Mina Balcoll, Falset Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat

Comú Rar Freqüent Freqüent Freqüent Rar Rar Rar Freqüent Freqüent Molt rar Molt rar Comú

Sí Sí × Sí × No, massiu No, massiu No, massiu Sí × No, massiu Sí × No, massiu No, massiu Sí × Sí ×

×

(Ce,La,LREE)PO4 CaZn2(PO4)2·2H2O Zn3(PO4)2·4H2O Co3(AsO4)2·8H2O Ni3(AsO4)2·8H2O Fe3+AsO4·2H2O Cu32+(AsO4)(OH)3 CaCu2+(AsO4)(OH) CaZn(AsO4)(OH) PbCu(AsO4)(OH) PbCuVO4(OH) Cu22+(AsO4)(OH) Zn2(AsO4)(OH) Ca5(PO4)3(F,Cl,OH) Pb5(PO4)3Cl Pb5(AsO4)3Cl KFe43+(AsO4)3(OH)6·7H2O Ca2Fe33+(AsO4)3O2·3H2O

Mina Serrana, el Molar Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Càndida, Falset Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Balcoll, Falset Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat Mina Ramona, Bellmunt del Priorat Mina Linda Mariquita, el Molar Mina Linda Mariqiota, el Molar Mina Linda Mariquita, el Molar

Molt rar Molt rar Rar Rar Rar Molt rar Molt rar Freqüent Molt rar Rar Freqüent Freqüent Rar Rar Rar Rar Molt rar Rar

Sí × No, massiu No, massiu Sí × Sí × Sí × No, massiu Sí × Sí × Sí × Sí × Sí Sí × No, massiu Sí × Sí × Sí × No, massiu

×

HALURS CLORARGIRITA FLUORITA

× ×

CARBONATS CALCITA SIDERITA RODOCROSITA SMITHSONITA GASPÉITA ARAGONITA CERUSSITA DOLOMITA ANKERITA ATZURITA ZINCROSASITA MALAQUITA HIDROZINCITA AURICALCOCITA

SULFATS BARITA ANGLESITA GUIX RETGERSITA MELANTERITA MORENOSITA LINARITA BROCHANTITA JAROSITA PLUMBOJAROSITA POSNJAKITA LANGITA ANTLERITA

FOSFATS i ARSENATS MONAZITA PARASCHOLZITA HOPEÏTA ERITRITA ANNABERGITA ESCORODITA CLINÒCLASI CONICALCOCITA AUSTINITA DUFTITA MOTTRAMITA OLIVENITA ADAMITA Grup de l’APATITA PIROMORFITA MIMETITA FARMACOSIDERITA ARSENIOSIDERITA

121

×

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat

ESPÈCIE

FÓRMULA QUÍMICA

LLOC ON ESTÀ <1 mm >1 cm MILLOR REPRESENTAT RARESA CRISTALLS <1 cm >10 cm

WOLFRAMATS HÜBNERITA

Mn2+WO4

Mina Serrana, el Molar

Molt rar

Sí

Rar Rar Freqüent Rar Rar Freqüent Freqüent Freqüent Freqüent Rar Freqüent Rar Freqüent Rar Freqüent Freqüent Freqüent Rar Rar Freqüent Rar Rar

No, massiu Sí Sí Sí × No, massiu Sí × No, massiu Sí × Sí Sí Sí × Sí × Sí No, massiu Sí No, massiu No, massiu No, massiu No, massiu Sí No, massiu Sí ×

×

SILICATS TEFROÏTA Mn22+SiO4 Mina Serrana, el Molar SPESSARTINA Mn32+Al2(SiO4)3 Mina Serrana, el Molar HEMIMORFITA Zn4Si2O7(OH)2·H2O Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat JOHANNSENITA CaMn2+Si2O6 Mina Serrana, el Molar BUSTAMITA (Ca,Mn2+)3Si3O9 Mina Joaquina Primera, Bellmunt del Priorat RODONITA CaMn4Si5O15 Mina Serrana, el Molar NATRONAMBULITA (Na,Li)Mn42+Si5O14(OH) Mina Joaquina Primera, Bellmunt del Priorat PIROXMANGITA Mn(Mn,Fe2+)6(Si7O21) Mina Serrana, el Molar FERRO-ACTINOLITA Ca2(Fe2+,Mg)5Si8O22(OH)2 Mina Joaquina Primera, Bellmunt del Priorat FERROPARGASITA NaCa2(Fe42+Al)Si6Al2O22(OH)2 Mina Joaquina Primera, Bellmunt del Priorat MANGANOGRUNERITA Mn2Fe52+Si8O22(OH)2 Mina Serrana, el Molar CAOLINITA Al2Si2O5(OH)4 Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat NACRITA Al2Si2O5(OH)4 Mina Règia, Bellmunt del Priorat TALC Mg3Si4O10(OH)2 Mina Joaquina Primera, Bellmunt del Priorat MOSCOVITA KAl2AlSi3O10(OH)2 Mina Règia, Bellmunt del Priorat MONTMORILLONITA (Na,Ca)0.3(Al,Mg)2Si4O10(OH)2·nH2O el Molar SAPONITA (Ca/2,Na)0.3(Mg,Fe2+)3(Si,Al)4O10(OH)2·4H2O el Molar FRIEDELITA Mn82+Si6O15(OH,Cl)10 Mina Serrana, el Molar CRISOCOL·LA (Cu,Al)2H2Si2O5(OH)4·nH2O Mina Ramona, Bellmunt del Priorat QUARS SiO3 Mina Balcoll, Falset ÒPAL SiO2·nH2O Mina Joaquina Primera, Bellmunt del Priorat ORTÒCLASI KAlSi3O8 Mina Balcoll, Falset

122

× ×

× ×

× ×

×

BREU EXPOSICIÓ D’ALGUNS MODELS GENÈTICS

En aquest apartat no pretenc presentar una relació exhaustiva dels diversos models genètics de tots els dipòsits minerals de la conca estudiada, ja que molts d’aquests models genètics han estat àmpliament estudiats i difosos per nombrosos i molt bons experts, solament em limito a exposar el fruit de la meva investigació en els jaciments que no han estat degudament estudiats i que han propor­ cionat una paragènesi mineral interessant tant des del punt de vista mineralògic com col·leccionístic.

saturació progressiva de carbonats que alhora va permetre reduir l’acidesa del medi i va facilitar la cristal·lització dels sulfurs, prin­ cipalment Esfalerita, Galena i en molta menor proporció Pirita i Marcassita. Tanmateix durant aquest estadi els minerals formats en les dues primeres etapes metal·logèniques, fonamentalment Nique­ lina, Breithauptita i Argent varen patir un procés parcial d’alteració i dissolució, en els dos primers minerals, i d’alteració, dissolució i substitució per Acantita en el cas de l’Argent. Finalment es produí l’oclusió completa del filó per la precipitació de la Calcita quedant tan sols petites cavitats mil·limètriques, que serviren de cristal· litzadors de les darreres fases deposicionals.

En el darrer estadi deposicional de la Calcita tingué lloc l’inici de la cristal·lització de les sulfosals d’argent, Stephanita, Xantho­ conita i Pirargirita, que varen poder formar-se gràcies a l’aportació en el medi dels elements prèviament dissolts dels tres minerals pri­ maris del jaciment, i també es formà Argent de segona generació, una petita part precipità en bonics agregats d’hàbit eflorescent, i la resta s’infiltrà entre els carbonats en forma de làmines inframil· limètriques, i en alguns casos aquest mateix Argent de segona ge­ neració va ésser reemplaçat per Acantita.

Finalment tingué lloc la formació d’alguns minerals d’alteració supergènica, com la Clorargirita i l’Annabergita, però de molt es­ cassa representació en el jaciment.

Juntament amb el doctor Joan Carles Melgarejo, professor titu­ lar de la Universitat de Barcelona, estem portant a terme un deta­ llat estudi dels minerals d’aquesta mina mitjançant l’ús de diverses tècniques analítiques a fi de determinar els diversos episodis geo­ lògics que van donar lloc a tan interessant formació i establir una hipòtesi genètica del jaciment fonamentada en proves d’alt rigor científic i que espero puguem publicar en breu. Disposo de les da­ tacions que permeten establir l’edat de formació del jaciment, però per respecte professional no les publico en aquest treball ja que formen part d’un estudi més ampli, però sí em permeto apuntar que es tracta de la primera datació que es fa en un filó dels Catalànids.

A la pàgina següent s’inclou un quadre amb la seqüència de cristal·lització de les espècies minerals de la mina Balcoll.

SEQÜÈNCIA DE CRISTAL·LITZACIÓ DE LES ESPÈCIES MINERALS TROBADES A LA MINA BALCOLL DE FALSET Donada la complexitat de la genètica d’aquest jaciment i la manca d’estudis previs, l’establiment de la seqüència aquí esbos­ sada tan sols és el resultat de l’estudi dels meus minerals que de manera empírica m’ha permès formular les següents constatacions i hipòtesis.

La mineralització, de tipus filoniana, encaixa en roques d’alt contingut en sílice i de textura microcristal·lina lleugerament ban­ dada i afectada per bretxes tectòniques d’escassa importància i an­ teriors a la fase de rebliment filonià.

La solució hidrotermal, resultant de les intrusions de granits i pòrfirs de l’àrea, en una primera fase, va alterar parcialment aquestes roques resultant-ne la cristal·lització a les salbandes del filó d’Ortòclasi de la varietat Adulària de mida inframil·limètrica.

Segons els estudis jacimentològics, el fet d’haver-se donat aquest procés, anomenat adularitització, prova que la solució mineralit­ zant tenia un caràcter poc àcid.

Del reconeixement de la textura filoniana es desprèn que el creixement és de tipus drúsic i de bandejat simètric, és a dir, de les parets de la caixa filoniana cap endintre.

Sembla que els primers minerals en formar-se varen ésser el Bismut, també l’arsenur i l’antimonur de níquel, Niquelina i Breit­ hauptita respectivament. El fet de trobar-se ambdues espècies ben cristal·litzades i en cristalls acabats pels dos extrems, en el cas de la Breithauptita, permet pensar en una deposició de la solució lenta i sense canvis sobtats en les condicions físico-químiques del medi.

Al variar el caràcter dels elements en la solució va tenir lloc la precipitació de l’Argent primari que va cristal·litzar lentament for­ mant magnífics agregats de cristalls, és l’etapa metal·logènica més dilatada en el temps i va facilitar la deposició del mineral mena del jaciment.

A l’haver tingut lloc la cristal·lització de l’Argent, sembla que es van produir alguns canvis en la naturalesa del fluid, probable­ ment tingué lloc una disminució gradual en CO2 que propicià la

LA NATRONAMBULITA DE LA MINA JOAQUINA PRIMERA DE BELLMUNT DEL PRIORAT La formació de les mineralitzacions que han permès descobrir la singular paragènesi d’espècies minerals a la mina Joaquina Pri­ mera de Bellmunt del Priorat té sens dubte relació amb les mine­ ralitzacions estratiformes de la mina Serrana del Molar, però amb alguna diferència genètica. L’absència de Rodocrosita en aquesta

123

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat

SEQÜÈNCIA DE CRISTAL·LITZACIÓ DE LES ESPÈCIES MINERALS DE LA MINA BALCOLL DE FALSET Bi, As, Sb i Ni MOLIBDENITA

MoS2

ARSENOPIRITA

FeAsS

ORTÒCLASI

KAlSi3O8

BISMUT

Bi

NIQUELINA

NiAs

BREITHAUPTITA

NiSb

PIRROTITA

Fe1–xS (x = 0.1 - 0.2)

ARGENT

Ag

GERSDORFFITA

NiAsS

MILLERITA

NiS

QUARS

SiO2

ESFALERITA

ZnS

GALENA

PbS

CALCOPIRITA

CuFeS2

DOLOMITA

CaMg(CO3)2

ANKERITA

Ca(Fe2+,Mg,Mn)(CO3)2

PIRITA

FeS2

MARCASSITA

FeS2

ACANTITA

Ag2S

CALCITA

CaCO3

STEPHANITA

Ag5SbS4

XANTHOCONITA

Ag3AsS3

PIRARGIRITA

Ag3SbS3

SIDERITA

Fe2+CO3

GOETHITA

a-Fe3+O(OH)

CLORARGIRITA

AgCl

ANNABERGITA

Ni3(AsO4)2·8H2O

Argent

mina suggereix que les reaccions de descarbonatació que van so­ frir les mineralitzacions de carbonats de manganès preexistents, inclosos en nivells silícics, a causa de la gran proximitat dels grani­ toides, va provocar la consumició total del carbonat i l’alliberació d’aigües metamòrfiques a causa de la deshidratació dels minerals durant el procés de metamorfisme de contacte que va donar com a resultat la formació de la Rodonita i la Bustamita.

En una etapa posterior a la formació d’aquestes dues espècies, fenòmens tectònics de baixa intensitat van ésser els responsables de la fracturació dels estrats que contenen aquestes espècies mine­ rals així com d’altres minerals com el Quars i la Spessartina, tant paral·lelament com obliquament a l’estratificació natural de tots ells. Aquesta acció mecànica va facilitar les vies que van permetre la circulació de solucions hidrotermals, probablement les aigües metamòrfiques alliberades durant el procés de metamorfisme de contacte a que he fet referència. Aquestes solucions van provocar el reemplaçament parcial del Quars pel Talc, aquesta substitució i la presència de Quars ens indica que la solució va ser subsaturada i rica en magnesi, per tant confirmaria que aquesta solució pugui provenir de l’alteració de minerals i roques deficitàries de sílice.

Sulfurs de Pb, Zn, Ag, Fe i Cu

Sulfosals

L’augment de la permeabilitat de la Rodonita a causa de l’apa­ rició d’aquesta trama de microfractures va permetre la circulació d’una solució hidrotermal calenta, subsaturada, amb variables con­ tinguts de Mg, Na, Li, Ca, Si, Fe, Al i Mn, que va propiciar la for­ mació de la Natronambulita per reemplaçament de Rodonita, és a dir, va tenir lloc la substitució sense variació de volum, grandària, estructura ni textura, produïda per la difusió en estat sòlid de molè­ cules o ions des de la zona d’aportació, és a dir, les microfractures d’origen tardà, des dels laterals d’aquestes produint-se per tant una transformació selectiva fruit d’una reacció química superficial de la Rodonita que es va estendre una mica més d’un mil·límetre en ambdós costats de les microfractures. Crec que puc afirmar que la Natronambulita s’ha format per reemplaçament pseudomorf de la Rodonita. Aquest mateix fluid mineralitzador va propiciar la formació de la Ferro-actinolita en diverses microfractures, aquest mineral l’hem de tenir molt en compte ja que ens permet establir alguns límits formatius. Aplicant en el nostre estudi el que sabem experimentalment, que la Ferro-actinolita és estable a considera­ bles baixes temperatures i sota condicions fortament reductores i que el seu límit d’estabilitat termal és de 465 ºC a una atmosfera

124

Breu exposició d’alguns models genètics i de 545 ºC a tres atmosferes doncs si aquest límit se superés en algun moment la Ferro-actinolita es descompondria donant Faya­ lita, piroxens com la Hedenbergita i Quars. La permanència de la Ferro-actinolita i l’absència d’aquests minerals em permet validar aquestes dades experimentals per al jaciment estudiat.

A ambdós costats de les microfissures que han permès la for­ mació de la Natronambulita es pot observar la següent aurèola, en primer lloc trobem la Natronambulita de color marró clar a ataron­ jat, una Rodonita rosa molt pàl·lida gairebé blanca degut probable­ ment a la calor, amb feble coloració verdosa degut probablement a l’aportació de ferro i finalment Rodonita rosa de color més intens.

La mineralització ha estat en contacte permanent amb agents atmosfèrics, el que ha facilitat la circulació d’aigües meteòriques que han afectat als diversos silicats desestabilitzant-los i oxidantlos, el resultat ha estat el reemplaçament parcial o total dels ma­ teixos afavorint la formació de la Jarosita i fonamentalment de la Vernadita i finalment de l’Òpal.

climatologia especial i una solució encara fortament oxidant afavo­ riren la formació de la Plattnerita directament sobre el carbonat de plom i sobre la Galena.

La Galena estava associada a Ankerita, aquest carbonat va des­ estabilitzar-se davant un medi massa agressiu, alliberant manganès i ferro en estat ferrós, l’elevat component carbonàtic d’aquesta es­ pècie va provocar la neutralització moderada de l’àcid de la solució i va facilitar la precipitació del ferro en forma d’òxid i hidròxid fèrric, Limonita, a l’interior dels espais deixats per la conseqüent reducció volumètrica de l’Ankerita. Aquesta Limonita indígena és de color castany fosc. El conjunt format mostra una clàssica estruc­ tura reticulada en mosaic on la Limonita ha preservat els primitius límits dels cristalls i els plans d’exfoliació romboèdrics del carbo­ nat original quedant, a vegades, a manera de relictes esquelètics.

El manganès alliberat de la xarxa de l’Ankerita, també va és­ ser oxidat i gràcies a la poca mobilitat del plom, provinent de la lixiviació de la Galena, va poder formar-se Coronadita, després que la Limonita, a l’interior de les cavitats deixades per l’alteració d’aquell carbonat. El fòsfor present a la solució i el clor transpor­ tat en forma de sals en l’aigua de pluja, varen trobar en aquestes mateixes cavitats les condicions necessàries de pH i eH per formar Piromorfita.

L’Esfalerita no ha estat observada juntament amb la Gale­ na, ni tan sols se’n poden identificar les típiques estructures cel· lulars deixades després d’ésser lixiviada, ni s’han trobat minerals secundaris amb contingut de zinc a la zona superior i mitja del filó. Aquesta circumstància podria tenir una explicació coherent si consideréssim la formació d’aquest sulfur de zinc en un estadi epitermal, posterior al de la Galena, a l’interior dels volums exis­ tents en la bretxa. Si tanmateix pensem que en algunes d’aquestes cavitats s’hauria dipositat, prèviament al sulfur de zinc, l’Ankerita i en d’altres un carbonat de calci, llavors tindríem fonament per interpretar la formació de la resta d’espècies trobades a la mina, a l’espera d’un estudi més profund.

Les solucions oxidants haurien lixiviat l’Esfalerita disminuint així lleugerament el seu índex de pH i el zinc hauria estat transpor­ tat en forma de sulfat. Aquesta solució resultant rica tanmateix en fòsfor, a l’entrar en contacte amb el carbonat càlcic de l’interior d’una cavitat, hauria vist augmentat sobtadament el seu pH, facili­ tant la formació de Hopeïta, Parascholzita i finalment la deposició del Guix. Aquest canvi brusc del medi explicaria la formació del gel de sílice amorf, trobat com a mineral barreja en els fosfats des­ crits, després de realitzar una analítica d’EPMA. La mateixa solució primitiva, que hauria servit per dipositar aquests darrers minerals citats, a l’entrar en contacte amb l’An­ kerita, que sedimenta part de la bretxa a la zona baixa del filó, el pH d’aquesta va tendir, suposadament amb brusquedat, a neu­ tralitzar-se. En aquestes condicions es va formar la Smithsonita i la Hidrozincita, mantenint-se la sílice en solució. Llavors va tenir lloc una sobtada disminució del pH, per l’adició de nova solució més àcida que provocà la redissolució d’una part de la Smithsonita, la formació de Coronadita i la precipitació de la sílice en forma d’Hemimorfita.

Fent justícia a l’injustificat oblit de la mina La Cresta, crec que podem considerar aquest jaciment com un model a escala natural del perfil d’una zona d’oxidació, on l’especial geomorfologia del filó ens permet trobar minerals propis i molts d’ells tipomorfes de les diferents subzones d’aquests tipus de jaciments al llarg de tot el seu recorregut. El fort pendent del filó, però, ha estat desfavorable per la formació de mineral i ha afavorit majorment l’erosió del subsòl, minvant considerablement la volumetria de les diferents espècies minerals.

INTERPRETACIÓ MINERALOGÈNICA DE LA MINA LA CRESTA DE BELLMUNT DEL PRIORAT La particular geomorfologia del terreny, la geoquímica dels elements integrants del jaciment i el clima propi d’aquesta àrea han estat els factors principals en la formació de les diferents espècies que he citat.

La Jarosita és el primer mineral d’aquest jaciment format d’en­ tre les espècies tractades anteriorment, i el que trobem en primer lloc a la part superior del filó. El motiu d’aquesta ubicació no és casual, a la part superior hi havia els sulfurs de ferro, que per ac­ ció de les aigües meteòriques varen lixiviar-se, afavorint un medi àcid i oxidant i l’aportació de ferro, necessaris per la precipita­ ció d’aquest hidrosulfat bàsic de ferro i de potassi. El clima de la zona és un element a tenir molt present, a Bellmunt del Priorat el clima és marcadament continental, però si considerem les preci­ pitacions mitjanes, que solen ésser d’entre 500 a 600 mm anuals, concentrades en els mesos de tardor i primavera, i que a l’estiu té lloc una forta evaporació que fa palès el dèficit hídric en aquesta estació, llavors podem parlar d’un clima àrid durant llargs períodes de l’any. Aquest darrer fenomen climatològic ha estat decisiu per evitar la desestabilització d’aquest hidrosulfat i per tant n’ha afa­ vorit la seva persistència.

L’agressivitat del nou medi no tan sols va afectar als sulfurs sinó que també, en menor grau, als minerals constitutius de les ro­ ques encaixants. Meteoritzant i lixiviant, entre d’altres compostos, el fosfat de calci que és present en aquestes roques, especialment en el pòrfir, aportant fòsfor al medi. Els estudis per difracció de raigs X i l’anàlisi EDS assajats a la Jarosita han detectat la presèn­ cia del fòsfor entre els seus elements formatius.

Aquest medi àcid i oxidant va lixiviar parcialment la Galena de les vetes que afloren en el sill de pòrfir, per sota de la formació de Jarosita. El plom per la seva poca mobilitat juntament amb les aigües riques en àcid carbònic afavoriren la formació de Cerussi­ ta al voltant del sulfur de plom, el carbonat de plom format, per la seva baixa solubilitat i estabilitat en medis aquosos, ha restat inalterat i ha evitat així l’ulterior descomposició de la Galena. En circumstàncies de pH encara baix, la solució rica en ferro va entrar en contacte amb la Galena i la Cerussita, enriquint-se amb plom i formant Plumbojarosita.

Al formar-se la Cerussita té lloc una disminució del contingut en diòxid de carboni en el medi, aquesta circumstància a més d’una

125

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat

INTERPRETACIÓ GENÈTICA DELS MINERALS APAREGUTS AL FILÓ DE TENNANTITA DE LA MINA LINDA MARIQUITA DEL MOLAR

Degut a les moltes fissures i cavitats de la Barita, la disposició no sempre esdevingué estrictament seqüencial i constant en tots els punts, en cada microgeoda s’establiren condicions particulars que depenien de la concentració d’elements lixiviats i de la ma­ jor o menor presència d’elements neutralitzants, com la Calcita o carbonat anàleg, responsables directes en el control del gradient d’acidesa i de l’aportació del calci al medi.

En una primera etapa, de caràcter més àcid, es va formar l’Ar­ gent i el Coure, tot descomponent-se els carbonats preexistents, probablement de la sèrie Dolomita-Siderita, disminuint sobtada­ ment l’acidesa del medi. En aquestes noves condicions precipita­ ren al mateix temps Cuprita i Mimetita, sovint sobre els elements anteriors. En aquest medi tendint a neutralitzar-se, però lleugera­ ment àcid, es deposicionaren de manera ininterrompuda els arse­ nats de Cu i Zn, en primer lloc la Conicalcocita, el més nombrós i successivament Adamita, Austinita i Olivenita, en major o menor presència depenent de les condicions puntuals. Aquest darrer va continuar formant-se en un període de temps més dilatat que qual­ sevol altre mineral del conjunt, sent contemporanis a l’Olivenita, l’Escorodita i l’Arseniosiderita. Llavors el medi es neutralitzà amb clara tendència a alcalinitzar-se i precipitaren Atzurita, Malaqui­ ta i Tenorita, aquest medi inestabilitzà l’equilibri estructural de la Mimetita, facilitant la substitució pseudomorfa per Malaquita i la formació de Duftita a partir de la descomposició d’aquest cloroar­ senat de plom.

D’aquesta fase també trobem clars indicis d’una segona mi­ crogeneració de Quars i Barita. L ‘etapa finalitza amb la cristal· lització d’Olivenita rica en Zn. Finalment i en un medi alcalí es formaren la Farmacosiderita, la Langita i la Calcita.

Partint de l’observació de les relacions paragenètiques dels minerals estudiats, podem treure algunes conclusions sobre la de­ posició d’aquestes espècies que poden ajudar a interpretar millor aquest interessant, rar i variat conjunt. El procés d’oxidació de la Tennantita podria haver-se iniciat en les darreres fases d’activitat hidrotermal, les noves condicions físico-químiques en relació a les condicions inherents a la seva formació provocaren la inestabilitat del mineral primari tendint a equilibrar-se amb el nou medi.

Les aigües hidrotermals tardanes varen meteoritzar química­ ment el sulfoarsenur primari i van aportar els ions de plom a la solució necessaris per la formació de Mimetita, car en el filó de Barita no hi és present cap mineral primari que contingui plom.

En el transport dels elements lixiviats i en la precipitació dels minerals secundaris és molt probable la intervenció conjunta d’ai­ gües meteòriques, responsables de l’aportació de clor, i de soluci­ ons hidrotermals tardanes. La suposició d’aquesta interacció de so­ lucions es fonamenta essencialment en l’observació de cristalls de Quars idiomorf de segona generació enmig de cristalls d’Olivenita o dipositats sobre Atzurita, Conicalcocita o Mimetita, i la presència de cristalls de Barita de segona generació recobrint minerals se­ cundaris com l’Arseniosiderita o presentant inclusions de cristalls laminars de Tenorita. Part del fluid mineralitzador va circular per les microfissures de la Barita fins a trobar l’espai i les condicions físiques i químiques per poder tenir lloc la nucleació cristal·lina.

126

BIBLIOGRAFIA Coy-Yll, R.; Font-Altaba, M. (1966). Estudio roentgenológico y espectrográfico de las especies minerales y de la roca encajante del criadero de plomo de Bellmunt de Ciurana, Tarragona.

Notas y Comunicaciones del Instituto Geológico y Minero de España. (92):29-56.

Coy-Yll, R.; Font-Altaba, M. (1966). Estudio decrepitométrico del yacimiento de Galena de Bellmunt de Ciurana (Tarragona).

Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural.

64(2): 143-149. Madrid.

Coy-Yll, R.; Font-Altaba, M. (1969). Nota sobre el microanálisis por microsonda electrónica de la mena y ganga del yacimiento de Galena de Bellmunt de Ciurana (Tarragona). Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural. 67(1): 87-95.

Crespo, J. L., Michel, B. (1980). Estudio Geológico de los yaci­ mientos minerales del Macizo Catalán entre Bellmunt de Ciurana y Mola, Priorato (Tarragona). Studia Geologica Sal­ manticensia 16: 123-149.

Delgado, G. (1906). Note sur un filon argentifere existant dans la zone miniere de Falset (Tarragona). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural. 6(5): 71-72.

Elliott, P. (1991). Minerals of the Beltana Mine. Min. Record.

Vol. 22 449-456.

Estadística minera. (1863-1967).

Flores, Montserrat (2002). L’impuls senyorial de l’activitat minera al comtat de les Muntanyes de Prades i d’Entença. Treball d’investigació, programa de doctorat.

Genera, M. (1993). Protohistòria del Priorat. El poblat del Puig roig del Roget, el Masroig (el Priorat). Ajuntament del Masroig.

177 pp.

Gil, P. (1600). Libre primer de la historia Cathalana en lo qual se tracta de Historia o descripció natural, ço es de casos naturals de Cathaluña. Manuscit al Seminari Conciliar de Barcelona. Trans­ crit per J. Iglésies (1949). Quaderns de Geografia. Barcelona, 194-225. També a J. Iglésies i Fort (2002): Pere Gil i la seva geografia de Catalunya. Institut d’Estudis Catalans, 329 pp.

Gombau, I. (1877). Reseña físico-geológica de la provincia de Tarragona. Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de Es­ paña 4: 181-250.

Haller de, Antoine (1997). Le complexe filonien de Bellmunt del Priorat. Diplomatura en Ciències de la Terra. Universite de Geneve.

Harada, K. i altres (1974). High-iron bustamite... from Broken Hill mine, Australia. Mineralogical Magazine, Vol. 39 601-604.

Igme (1974). Investigación minera en el área Argentera-Mola.

Fase previa. Colección Informe. 80 pp. Madrid.

Jusue y Barreda, P. (1851). Minas del plomo de Falset. Revista Minera A, 641-653.

Keller, P. (1977). Tsumeb Paragenesis. Min. Record. Vol. 8 38-47.

Lagarda, F. (1986). Mineria prehistòrica a Catalunya. Ciència, 5: 39-43.

A part dels diversos llibres de mineralogia consultats també han servit de suport a aquest estudi els següents treballs: Abella i Creus, Joan. (1989). Bellmunt (Priorat). Mineralogistes de Catalunya 4: 98-116.

Abella i Creus, Joan. (1992). Bellmunt del Priorat, bressol miner de Catalunya. Butlletí Unió Excursionista de Sabadell 94: 24-27.

Abella i Creus, Joan. (1993). Noves dades mineralògiques a Catalunya. Mineralogistes de Catalunya 7,5: 196-201.

Abella i Creus, Joan; Vinyals, Joan (1997). Paragènesi mineral a la mina Linda Mariquita (el Molar, Tarragona). Mineralogistes de Catalunya. 7(1): 6-15.

Abella i Creus, J. (2000). Mina La Cresta, Bellmunt del Priorat.

Mineralogistes de Catalunya 8,1: 52-58.

Abella i Creus, Joan; Curto, C.; Fabre, J. (2001). Bellmunt del Priorato. Un yacimiento histórico en Cataluña. Bocamina 7.

28-63.

Abella i Creus, Joan. (2005). L’Argent a la mina Balcoll de Falset.

Mineralogistes de Catalunya 8,7: 6-22.

Bareche, E. (1986). Falset (Tarragona). Mineralogistes de Catalunya, 3(5): 135-137.

Bareche, E. (1989). Los minerales de Bellmunt. Mineralogistes de Catalunya, 4(4-5): 117-123.

Bareche, E. (2005). Els minerals de Catalunya, segle XX. Grup Mineralògic Català.

Caballero, F. (1844). Manual geográfico administrativo de la Monarquía española. Obra útil para empleados, hombres de negocios, viajeros y curiosos, con 1750 artículos en orden alfabético. Imp. D. A. Yénes, Madrid. 628 pp.

Cabestany Fort, J. F. (1980). Les mines d’Argent de les muntanyes de Prades. Butlletí arqueològic. Real Soc. Arqueol. Tarraco­ nense. Epoca V, 2.

Canals, A. (1989). Contribució a la gènesi dels filons de baixa temperatura dels Catalànids. Tesi doctoral. Inèdit. Universitat de Barcelona. 268 pp.

Canet, C.; Alfonso, P.; Melgarejo, J. C.; Fallick, A. E. (1998).

Composición isotópica del azufre de los sulfuros de depósitos carboníferos tipo sedex del Priorato (SO de Cataluña).

Boletín de la Sociedad Española de Mineralogía. 21(A): 56-57.

Charles, Robert W. (1980). Amphiboles on the join pargasite-feropargasite. American Mineralogist, Vol. 65, 996-1001.

Coromines. Diccionari Etimològic, 1955.

Cortada i Reus, F. (1950). Geografia económica de Cataluña. Ed. Miguel Arimany, SA, Barcelona, 433 pp.

Coy-Yll, R. (1964). Mineralogía y génesis del yacimiento de Galena de Bellmunt de Ciurana (Tarragona). Tesi doctoral. De­ partament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals.

Universitat de Barcelona. Vol. I: 179 pp.; Vol. II: 139 pp.

127

Minerals i mines de la conca de Bellmunt del Priorat Lázaro de la Escosura, P. (1976). El Condado de Prades, Historia.

Instituciones. Documentos 3, Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 349-383.

Madoz, D. P. (1849-1850). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones d’ultramar. Establ. Liter.

Topogr. de P. Madoz i L. Sagasti. Madrid, 16 t. Edició facsímil de Curial, Barcelona.

Maestre, A. (1844). Descripción geognóstico y minera del distrito de Cataluña y Aragón. Anales de minas, 3: 13-278.

Massó, J.; Folch, J. (1916). L’Ankerita a Catalunya. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural. 16(3): 38-39.

Mata Perelló, J. M.; Montoriol Pous, J. (1974). Nota referente a la bibliografía sobre los elementos nativos de Cataluña. Acta Geológica Hispánica. 9(5): 159-161.

Mata, J. M. (1981). Els minerals de Catalunya. Tesi doctoral in­ èdita. Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals de la Universitat de Barcelona. 5 volums.

Mata, J. M. (1990). Els minerals de Catalunya. Institut d’Estudis Catalans. Arxius de la Secció de Ciències, XCIII. 441 p.

Matsubara, Satoshi (1985). Natronambulite, a new mineral from the Tanahata mine, Iwate Prefecture, Japan. Min. Journal Vol. 12 n.º 7 332-340.

Melgarejo, J. C. (1987). Estudi geològic i metal·logenètic del Paleozoic del Sud de les Serralades Costaneres Catalanes. Tesi doctoral inèdita. Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals. Universitat de Barcelona. 615 p.

Melgarejo, J. C.; Ayora, C. (1989). Mineralizaciones sedex de manganeso en tramos basales de la serie carbonífera del Prio­ rato - Sierra de Miramar (Cataluña). Bol. Geol. y Min. 103: 544-550.

Melgarejo, J. C.; Ayora, C. (1994). Mineralizaciones sedimentarioexhalativas del Carbonífero del SW de las Cordilleras Costeras Catalanas. Boletín de la Sociedad Española de Mineralogía, 17,1: 170-171.

Nickel, E. H. and Gastrell, B. J. (1993). Secondary Minerals from Ashburton. Downs, Western Australia. Min. Record. Vol 24 203-218.

Pardillo, F. (1932). Minerals de Bellmunt (Tarragona) i Baritina.

Formes accessòries i grau de complicació de les zones. Treballs del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, 9(4): 1-22.

Pinch, W. and Wilson W. E. (1977). Minerals of Tsumeb, a descriptive. Min. Record. Vol 8 17-37.

Rafel, Núria; Abella Creus, Joan; Martínez, Albert. Revista d’ar­ queologia de Ponent n.º 13 2003, pag. 155 a 166. La zona minera del Molar - Bellmunt - Falset: Les explotacions de coure, plom i plata i els interessos comercials fenicis al Baix Ebre.

Romero Tallafigo, M. (1979). Ordenanzas para la explotación de la plata en el condado de Prades y Baronía de Entenza (años 1343-1352). Historia, Instituciones, Documentos, 6: 325-340.

Ruy-Fernández, J. (1917). Notas Estadísticas e Históricas. Ed. Bassa.

Salat, J. (1818). Tratado de las monedas. Barcelona.

San Miguel de la Cámara, M. (1920). Notas sobre las rocas de las minas del Priorato (Tarragona). Memòries de la Reial Acadè­ mia de Ciències i Arts de Barcelona. 16(6): 311-326.

Sánchez, Eusebio. (1861). Noticias sobre la riqueza minera de Catalunya. Revista Minera. A, 621-656.

Sanz Balaguer, J. (1980). Breu estudi òptic de la Piroxmangita del Molar (Tarragona). Acta de la Institució Catalana d’Història Natural. Grup Autònom de Manresa. p. 60.

Sobrequés, S. (1957). Els Barons de Catalunya. Ed. Vicens Vives.

Pag. 144.

Tomàs, Ll. (1919-1920). Els minerals de Catalunya. Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural. Institut d’Estudis Cata­ lans. 129-357.

Vallvé, J. (1980). La industria en Al-Andalus, Al-Qantara. Vol. I fasc. 1 i 2, 209-239.

Vilaseca, S. (1943). Poblado y necrópolis del Molá. Acta Arqueo­ lógica Hispánica 1, Madrid.

Viñals, J. (1980). Millerita de Bellmunt. Circular de l’Institut Cata­ là de Mineralogia i Gemmologia 13: 4-6.

Viñals, J. (1981). Composición química de los minerales de la serie de la lineita de los filones del Priorat. Circular de l’Institut Català de Mineralogia i Gemmologia 31: 6-8.

128