Catálogo final, guia de lectura mallorca final w pdf

Page 1

Deu mirades a l’abandó



Deu mirades a l’abandó Manel Quiros Xavier Ferrer Chust Rui Morao Cristian Rodríguez Agudelo Lola Barcia Albacar y Marinela Forcadell Breva Rubén García Juan C. Gargiulo Ramón Siscart Joan Forteza Vicente Greus Centre Cultural La Misericòrdia 13 de gener – 25 de febrer


La perfecció del desemparament

La bellesa s’albira a través d’una escletxa, d’una esquerda que el pas del temps ha sabut donar-li el seu caràcter, les seves formes, una deterioració que ha servit perquè mirades amb una sensibilitat especial trobin una perfecció inusitada. Parlo de perfecció perquè dins de la nostra subjectivitat, les arrugues de la pell, les restes d’un mas que ha perdut la seva estructura inicial i els enderrocs d’un paisatge poden donar forma a una imatge que es transformi en art, amb totes les seves connotacions. Mentre que qualsevol veu en l’abandonat, alguna cosa espatllada sense l’esplendor del que va ser i sense cap besllum del que serà, aquests fotògrafs han sabut atalaiar l’horitzó per trobar-se amb la magnificència d’una imatge desoladora. Estampes que adquireixen bellesa però que serveixen com a denúncia davant la deixadesa i ineptitud de les administracions, que han col·laborat passivament en la creació de certs paisatges. La qualitat artística de cada fotògraf ha aconseguit transmetre i captar l’essència d’espais i persones, sense aquesta atenció necessària, però que són els protagonistes de l’exposició. Les “Deu mirades a l’abandó” la posen: Xavier Ferrer Chust, Vicente Greus, Fotolateras (Marinela Forcadell y Lola Barcia), Rui Morão, Joan Forteza, Manel Quiros, Rubén García, Cristian Rodríguez, Juan Carlos Gargiulo y Ramón Siscart.

Fran Murcia

Periodista d’el “ Diario de Almería”


La perfección del desamparo

La belleza se vislumbra a través de un resquicio, de una grieta que el paso del tiempo ha sabido darle su carácter, sus formas, un deterioro que ha servido para que miradas con una sensibilidad especial encuentren una perfección inusitada. Hablo de perfección porque dentro de nuestra subjetividad, las arrugas de la piel, los restos de un cortijo que ha perdido su estructura inicial y los escombros de un paisaje pueden dar forma a una imagen que se transforme en arte, con todas sus connotaciones. Mientras que cualquiera ve en lo abandonado, algo estropeado sin el esplendor de lo que fue y sin ningún atisbo de lo que será, estos fotógrafos han sabido otear el horizonte para encontrarse con la magnificencia de una imagen desoladora. Estampas que adquieren belleza pero que sirven como denuncia ante la dejadez e ineptitud de las administraciones, que han colaborado pasivamente en la creación de ciertos paisajes. La calidad artística de cada fotógrafo ha conseguido transmitir y captar la esencia de espacios y personas, sin esa atención necesaria, pero que son los protagonistas de la exposición. Las “Diez miradas al abandono” la ponen: Xavier Ferrer Chust, Vicente Greus, Fotolateras (Marinela Forcadell y Lola Barcia), Rui Morão, Joan Forteza, Manel Quiros, Rubén García, Cristian Rodríguez, Juan Carlos Gargiulo y Ramón Siscart.

Fran Murcia

Periodista en Diario de Almería


Manel Quiros www.manelquiros.com A les afores de El Cairo (Egipte), una ciutat de més de 16 milions de persones sense un sistema de recollida d’escombraires organitzat, s’assenta la ciutat de fems més gran del mon, Manshiyat Nasser, més coneguda com “La Ciudad Basura”. Aquest assentament a la colina Mokattan, es va fundar el 1976 per emmagatzemar fems. El poble és la llar del voltant de 60.000 Zabaleen – Àrab per a la gent escombraire. Al menys el 90 per cent d’ells son cristians coptes, sent Egipte un país de majoria musulmana. La seva economia gira en torn a la recol·lecció i reciclatge d’escombraires de la ciutat de El Cairo. Mancada d’infraestructures, sense aigua corrent, sense cloaques, ni electricitat. El Zabaleen neix entre el comerç de fems i creix en un gueto situat a les afores de la ciutat. Darrera de les muntanyes de fems es pot veure l’ordre, la disciplina, la diligencia i el fort sentit de l’orgull que el Zabaleen té per el seu treball. La comunitat Zabaleen recicla més del 80% del fems que recullen, una proporció molt superior a la mitja europea.

A las afueras de El Cairo (Egipto), una ciudad de más de 16 millones de personas sin un sistema de recolección de basura organizada, se asienta la ciudad de basura más grande del mundo, Manshiyat Naser, más conocida como “La Ciudad Basura”. Este asentamiento en la colina Mokattam, fue fundado en 1976 para almacenar basura. El pueblo es el hogar de alrededor de 60.000 Zabaleen - Árabe para la gente basura. Al menos el 90 por ciento de ellos son cristianos coptos, siendo Egipto un país de mayoría musulmana. Su economía gira en torno a la recolección y reciclaje de basura de la ciudad de El Cairo. Carece de infraestructuras, sin agua corriente, sin cloacas, ni electricidad. El Zabaleen nace entre el comercio de basura y crece en un gueto situado a las afueras de la ciudad. Detrás de las montañas de basura se puede ver el orden, la disciplina, la diligencia y el fuerte sentido de orgullo que el Zabaleen tiene por su trabajo. La comunidad Zabaleen recicla más del 80% de la basura que recogen, una proporción muy superior a la media europea.


“La Ciudad Basura”Manshiyat Naser, Cairo, Egipto, Abril de 2014


La Ciudad Basura�Manshiyat Naser, Cairo, Egipto, Abril de 2014


La Ciudad Basura�Manshiyat Naser, Cairo, Egipto, Abril de 2014


Xavier Ferrer Xust www.xavierferrer.com ABANDONO : m. Acció o efecte de abandonar o abandonar-se. Arriba un moment que els bens deixen de ser útils a la societat, per obsolescència, per falta de manteniment, per deixadesa o per economia. A partir d’aquí comença a comptar el temps amb el que l’abandó comença a devorar poc a poc les entranyes de les coses, regurgitant tot allò que estava molt a dintre deixant lo visible lo invisible. Aquest rellotge, que marca el temps de la degradació sempre s’avança a la seva hora i fa que el retorns es facin longeus encara que sigui amb un curt espai, i veu que arriba aviat el final en el qual ja no existeix res. Aquest treball, s’ha realitzat quant aquestes instal·lacions industrials s’han abandonat abans de ser utilitzades, es a dir verges en quant a lo que varen esser construïdes i oblidades abans de la seva inauguració. Encara que els amics de lo alien també han honrat amb la seva visita, no han pogut endur-se el que mai hi ha hagut, i gràcies a això, les imatges reflecteixen el buit del contingut dels seus espais. ABANDONO : m. Acción y efecto de abandonar o abandonarse. Llega un momento que los bienes dejan de ser útiles a la sociedad, por obsolescencia, por falta de mantenimiento, por dejadez o por la economía. A partir de aquí empieza a contar el tiempo con que el abandono empieza a devorar poco a poco las entrañas de las cosas, regurgitando todo aquello que estaba muy adentro dejando lo visible lo invisible. Ese reloj, que marca el tempus de la degradación siempre se adelanta a su hora y hace que los retornos se hagan longevos aunque sea en un corto espacio, y ve que llega pronto el final en el que ya no existe nada. Este trabajo, se ha realizado cuando estas instalaciones industriales se han abandonado antes de ser utilizadas, es decir vírgenes en cuanto a lo que fueron construidas y olvidadas antes de su inauguración. Aunque los amigos de lo ajeno también han honrado con su visita, no han podido llevarse lo que nunca hubo, y gracias a esto, las imágenes reflejan el vacío deL contenido de sus espacios.


Abandonar sin estrenar I


Abandonar sin estrenar II


Abandonar sin estrenar IIII


Rui Morâo www.facebook.com/rui.duarte.3511

“L’abandó a tres temes recurrents en la meva fotografia. Sia causat pel temps, sia per negligència, o per maldat”.

‘’El abandono en tres temas recurrentes en mi fotografia. Sea causado por el tiempo, sea por negligencia, o por maldad.’’


Matosinhos


Beira Alta


Beira Litoral


Cristian Rodríguez Agudelo www.cristianrodriguezfotografo.com

La fotografia es per a mi un medi actiu, poderós, altament útil i eficaç que puc posar al servei de causes en les que crec. Durant tota la meva vida he fotografiat el territori que m’envolta per a posseir-ho, entendre-ho, i viure-ho. Ara tinc la necessitat de fotografiar-ho per entendre-ho i conservar-ho. La fotografia es l’arma del nostre temps. Les imatges arriben allà on no accedeixen les paraules, els idiomes o les idees. Les fotografies penetren contundentment en la sensibilitat dels espectadors. Poden arribar a mostrar de manera bella, atractiva, inclòs sensual els problemes del medi ambient i els seus perills. Poden generar una corrent de simpatia immediata i comprensió dels problemes generats per la antropització dels espais naturals. La problemàtica generada a rel de la antropització desmesurada son els motors del meu treball personal, creant en jo una obsessió i una necessitat en posar de manifest la fotografia com a mitjà conservacionista dels espais en situació d’abandó. La fotografía es para mí un medio activo, poderoso, altamente útil y eficaz que puedo poner al servicio de causas en las que creo. Durante toda mi vida he fotografiado el territorio que me rodea para poseerlo, entenderlo y vivirlo, Ahora tengo la necesidad de fotografiarlo para defenderlo y conservarlo. La fotografía es el arma de nuestro tiempo. Las imágenes llegan allí donde no acceden las palabras, los idiomas o las ideas. Las fotografías penetran contundentemente en la sensibilidad de los espectadores. Pueden llegar a mostrar de manera bella, atractiva, incluso sensual los problemas del medio ambiente y sus peligros. Pueden generar una corriente de simpatía inmediata y comprensión de los problemas generados por la antropización en los espacios naturales. La problemática generada a raíz de la antropización desmesurada son los motores de mi trabajo personal, creando en mi una obsesión y una necesidad en poner de manifiesto la fotografía como medio conservacionista de los espacios en situación de abandono.


Piscina Municipal, serie Naturaleza Difusa. Corralejo, Fuerteventura. 2010


Sin tĂ­tulo, Serie Espacio Habitado, 2015


Piscina abandonada, Caleta del Sol, Fuerteventura 2015


Fotolateras: Lola Barcia Albacar i Marinela Forcadell Breva www.fotolaters.com

Fotògrafes itinerants, viatgeres incansables i apassionades de la tècnica estenopeica, viatgen amb les seves càmeres (construïdes a partir de llaunes) enllaunant el món. D’una manera calmada i serena retenen imatges de ciutats bullicioses i vives. La seva tècnica lels hi permet veure una ciutat nova com una nova amiga que se vol comunicar. Enfront de l’abandó sistemàtic, tant d’empreses com de d’habitatges que a vegades, ni han arribat a ser, nosaltres volem transmetre un enfocament positiu. Amb la sèrie “Un país disponible” que Fotolateras comença el 2015, l’idea de la renovació, del traspàs d’utilitat i del començament d’una nova etapa, es el que intenten reflectir en les seves fotografies preses “en el camí”, durant els seus viatges fotogràfics recercant les diferents llums de les ciutats.

Fotógrafas itinerantes, viajeras incansables y apasionadas de la técnica estenopeica, viajan con sus cámaras (construidas a partir de latas) enlatando el mundo. De una manera calmada y serena retienen imágenes de ciudades bulliciosas y vivas. Su técnica les permite ver una ciudad nueva como una nueva amiga que se quiere comunicar. Frente al abandono sistemático, tanto de empresas como de viviendas que a veces, ni han llegado a ser, nosotras queremos transmitir un enfoque positivo. Con la serie “Un pais disponible” que Fotolateras empieza en 2015, la idea de la renovación, del traspaso de utilidad y de comienzo de una nueva etapa, es la que intentan reflejar en sus fotografías tomadas “en el camino”, durante sus viajes fotográficos en busca de las diferentes luces de las ciudades.


“Un páis disponible” A3 Madrid-Valencia año 2015


”Hotel Biarritz N-340” año 2015


“Un país disponible” Castellón año 2015


Rubén García

www.rubengarciafotografia.es

Explora l’abandó des d’una mirada artística, decorant amb el cos al natural els famosos edificis d’Almeria en ruïnes com el “Cortijo del Fraile de Nijar” o la “Iglesia de las Salinas de Cabo de Gata”, o les abandonades cases en deteriorament del “Paraje del Chorrillo de Sierra Alhamilla, Almeria” A vegades utilitza l’autoretrat a les seves fotografies, a les que sol afegir un efecte granulat per aportar-lis textura i dramatisme. Amb un to particularment melancòlic i clàssic, i en blanc i negre, García mostra la nuesa humana en perfecte contrast i harmonia amb les parets esquerdades de vells edificis en ruïnes. A vegades, aquests edificis en ruïnes son esglésies o capelles religioses, on el fotògraf crea uns nus artístics religiosos que pareixen haver ressorgit d’una altra època. El treball que representa en aquesta exposició recull una selecció de quatre fotografies que pertanyen a les series “Corpus religiosus - Cuerpos religiosos)” i “Ruinas”, fruit del treball del fotògraf en els primers anys de la seva trajectòria.

Explora el abandono desde una mirada artística, decorando con el cuerpo al natural los famosos edificios almerienses en ruinas como el Cortijo del Fraile de Níjar o la Iglesia de Las Salinas de Cabo de Gata, o las abandonadas casas en deterioro del Paraje del Chorrillo de Sierra Alhamilla, Almería. A menudo utiliza el autorretrato en sus fotografías, a las que suele añadir un efecto granulado para aportarles textura y dramatismo. Con un tono particularmente melancólico y clásico, y en blanco y negro, García muestra la desnudez humana en perfecto contraste y armonía con las paredes agrietadas de viejos edificios en ruinas. A veces, estos edificios en ruinas son iglesias o capillas religiosas, en donde el fotógrafo crea unos desnudos artísticos religiosos que parecen haber resurgido de otra época. El trabajo que presenta en esta exposición recoge una selección de cuatro fotografías que pertenecen a sus series “Corpus religiosus (cuerpos religiosos)” y “Ruinas”, fruto del trabajo del fotógrafo en los primeros años de su trayectoria.


“Sanctus (el santo), autorretrato”, 2009. Serie “Corpus religiosus (cuerpos religiosos)”. Cortijo del Fraile, Níjar, Almería.


“Porta templum (la puerta del templo)�, 2011.


Campanarius, autorretrato 2009


Juan C. Gargiulo

www.jgargiuloblanco.wix.com/jcgargiulophoto

“Casa Rota” és un treball del 1999, una emblemàtica casa de Segovia tancada durant 20 anys s’obri davant la mirada del fotògraf tal com va esser abandonada. Immediatament sorgeixen les associacions literàries i les infinites e insondables preguntes. “Tan solo ellos no están. Este silencio parece que aguardase la vuelta de sus vidas…” Luis Cernuda

Casa Rota es un trabajo de 1999 , una emblemática casa de Segovia cerrada durante 20 años se abre ante la mirada del fotógrafo tal como fue abandonada. Inmediatamente surgen las asociaciones literarias y las infinitas e insondables preguntas. “Tan sólo ellos no están. Este silencio parece que aguardase la vuelta de sus vidas...” Luis Cernuda


erie: Casa Rota , 01 Segovia, primavera 1999


Serie: Casa Rota , 04 Segovia, primavera 1999


Serie: Casa Rota , 03 Segovia, primavera 1999


Ramon Siscart www.ramonsiscart.wordpress.com

Els abandonaments, les ruïnes, formen part del paisatge cada vegada amb més freqüència, i en aquest cas la decadència, l’oblit i també l’obsolescència, es converteixen en objecte de reflexió-creació sobre les costums de transformar, construir i habitar. Treballar en aquest projecte suposa a vegades una gran dosi de concentració per a no sentir-se influenciat pel vandalisme que es sol trobar. Davant l’encant de la bellesa decadent de qualque cosa que ha envellit de forma espontània per el pas del temps en solem trobar la destrucció metòdica de tot el que no te una propietat marcada i definida. D’aquesta manera passem a construir la memòria sobre l’empremta. Parets, objectes, habitatges en ruïnes, deixalles que l’home ha considerat inservibles i inútils i que es converteixen amb natures mortes espontànies.

Los abandonos, las ruinas, forman parte del paisaje cada vez con más frecuencia, y en este caso la decadencia, el olvido y también la obsolescencia, se convierten en objeto de reflexión-creación sobre las costumbres de transformar, construir y habitar. Trabajar en este proyecto supone a veces una gran dosis de concentración para no sentirse influenciado por el vandalismo que suele encontrarse. Frente al encanto de la belleza decadente de algo que ha envejecido de forma espontánea por el paso del tiempo solemos encontrarnos la destrucción metódica de todo lo que no tiene una propiedad marcada y definida. De este modo pasamos a construir la memoria sobre la huella. Paredes, objetos, viviendas en ruinas, deshechos que el hombre ha considerado inservibles e inútiles y que se convierten en naturalezas muertas espontáneas.


Estación de Almenar (Soria) Línea Férrea Santander Mediterráneo. Desmantelada.


Abandono rural, provincias de Soria y Zaragoza


Abandono rural, provincias de Soria y Zaragoza


Joan Forteza www.joanforteza.wix.com/fotograf

Joan Forteza fotografia l’abandó amb la mirada de l’arqueòleg, com qui es deixa fascinar per aquest primer descobriment, que la llum revela en els espais abandonats. Una mirada precisa, pulcra, d’economia de recursos, que potencia la màxima expressivitat.

Joan Forteza fotografía el abandono con la mirada del arqueólogo, como quien se deja fascinar por ese primer descubrimiento, que la luz revela en los espacios abandonados. Una mirada precisa, pulcra, de economía de recursos, que potencia la máxima expresividad.


Interior I 2015


Interior II 2015


Interior III

2015


Vicente Greus www.vicentegreus.com

Des de sempre m’han fascinat els llocs abandonats, les escenes oblidades i aquestes empremtes que deixa el pas del temps sobre llocs abans habitats. Cercant la bellesa on sovint només veiem decadència. Esquerdes, rovell, desaprofitaments i òxids son el centre del meu melancòlic univers fotogràfic. La meva obra marcada per textures i el format quadrat, recreen un univers de finestres negres. Finestres que emmarquen la meva realitat, la meva visió, en definitiva el meu mon. Desde siempre me han fascinado los lugares abandonados, las escenas olvidadas y esas huellas que deja el paso del tiempo sobre lugares otrora habitados. Buscando la belleza donde a menudo sólo vemos decadencia. Grietas, herrumbre, desperdicios y óxidos son el centro de mi melancólico universo fotográfico. Mi obra marcada por las texturas y el formato cuadrado, recrean un universo de ventanas negras. Ventanas que enmarcan mi realidad, mi visión, en definitiva, mi mundo.


“Ventanas negras� Un plato caliente, 2016


“Ventanas negras” Subida a perm 36


“Ventanas negras” Sólo cuatro en platea



DL PM 1495-2016



Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.