La cerca - "exotisme o pornografia" - no concorda amb cap document.

Page 1









Su búsqueda -"exotismo o pornografia"- no produjo ningún documento. Your search -"exotism or pornography"- did not match any documents. La cerca - "exotisme o pornografia"- no concorda amb cap document. Igual com en d’altres parcel·les d’una societat on els mitjans de comunicació tenen un paper protagonista, hem vist l’interès per tematitzar l’activitat artística. La priorització d’interessos temàtics per damunt de les intensitats. La tematització en art ha provocat que moltes propostes entressin pels temes tractats més que no pas per la seva qualitat o valor específic, sense sortir en molts casos de llocs comuns, ja prèviament recorreguts. Els temes “delicats” poden ser de fàcil classificació. En moltes ocasions, davant de conceptes complexos, ens trobem amb respostes a la defensiva o amb sistemes d’organització binària. “Això no és per a mi”. “Bé, però jo no he fet res”. En aquesta exposició apareixen molts d’aquests temes que podrien ser carn de tematització: pornografia, feminisme, exotisme, però també el treball col·lectiu, la privacitat, el desig personal, les discussions, la definició de qui som, les modes, la creació cultural, la implicació personal, com ens veiem els uns als altres o la relació entre el pensament crític i la realitat. Tot és susceptible de convertir-se en possible contingut d’un treball artístic, situant el treball, si és conceptualment fort, en un àmbit de discussió constructiva. Lilibeth Cuenca Rasmussen presenta Absolute Exotic, un treball artístic que utilitza l’estratègia de la comunicació directa del videoclip musical. L’artista, mig filipina, explica mitjançant una cançó el “drama” que suposa haver deixat de ser


exòtica per passar a ser una ciutadana sense interès. Enquadrada en un set d’estil hawaià, un decorat de mentida que ens remet a un paradís de plàstic, l’ “exòtica” que apareix ballant i cantant ens explica que ja no és prou exòtica, que ara es porten les mulates. I ella és “només” oriental. El fet de convertir les persones en objectes de consum, el racisme de base, la sexualització de l’altre o la nova societat de classes apareixen entremig d’un llenguatge directe i lluny del que és políticament correcte. El missatge es transmet mitjançant un canvi de punt de vista en l’aproximació a la complexitat. Kajsa Dahlberg mostra en l’exposició 20 mins (Female Fist). Aquest vídeo presenta una entrevista on s’explica tot el procés seguit per realitzar una pel·lícula pornogràfica feta per dones i que només poden consumir dones. A partir d’un exemple concret, l’entrevista discorre entre temes com la necessitat de creació de comunitats tancades, el fet de mantenir informació només per a alguns, la dificultat de tirar endavant projectes un cop passat el moment de les idees... de nou, a partir d’un exemple que podria semblar polèmic socialment, apareixen situacions per compartir, moments de reflexió i de redefinició de la realitat. En el primer minut del vídeo veiem una plaça d’aires nord-europeus, però ràpidament algú posa la tapa a la càmera: no veiem la persona entrevistada, superem la imatge per facilitar el contacte amb el contingut, amb la imaginació. A partir de la presentació de dos treballs que aborden temàtiques connotades, des de perspectives allunyades de les estratègies habituals, es col·loquen en un lloc ambigu, pervertint i jugant amb els punts de vista sobre els temes tractats. L’exposició pretén explorar quines relacions s’estableixen entre les dues propostes de manera oberta, mitjançant la inclusió d’una sèrie de temes d’àudio i textos, i es persegueix de manera mes o menys lateral per evitar la il·lusió d’una possible lectura objectiva o lògica, entenent, com sempre, l’usuari com un agent crític que sabrà formar part d’aquest marc temàtic que s’ofereix.

10


13















Entrevista a Lilibeth Cuenca Rasmussen

A vegades, parlant de qüestions com l’exotisme, pot ser tan fàcil caure en una situació de Bo/Dolent, de contraris. Creiem que el teu vídeo és un bon exemple de com tractar amb una problemàtica com aquesta des d'un punt de vista intel·ligent. presentes una situació particular, utilitzant la música popular com un canal vàlid per a començar una discussió. Com vas decidir utilitzar la música popular i un format com el del vídeo clip? Volia utilitzar aquesta expressió popular per a arribar a una audiència fora del món de l'art. Trobo inspiració en altres gèneres artístics, com la música, les pel·lícules i els documentals, no només en l'art. M'agrada examinar el llenguatge formal de gèneres familiars i utilitzar-los en un context artístic, per a trencar els límits dels formats i eixamplar el 'llenguatge de l'art'. Les qüestions que tracto són universals, problemes contemporanis que concerneixen a gent, i no només a gent de l'art. Fins a cert punt em puc sentir frustrada per com n’és de restringit l'art, i pel seu poc impacte en comparació amb mitjans més populars com el cinema, la televisió o la música i, per contra, em frustra el buit i la rapidesa amb què els mitjans populars tracten aquests grans problemes. Així intento treballar en els dos costats. I és un repte, però per a mi és la part més interessant d'un projecte. Per exemple, en el meu següent vídeo, que és un documental sobre sanadors

25


filipins; estic planejant editar-lo com un documental musical, i ja veuré com funciona. Treballar amb expressions populars, insistir en estar en un context artístic, significa que sóc molt conscient de tots els estrats que les meves peces han de tenir. Em refereixo a tractar-ho com es mereix, però al mateix temps, sent totalment seriosa al respecte... La situació a Europa (en relació a la cultura, la religió, el passat) sembla força difícil ara mateix. Ser un "europeu" significa ser exactament el que una tradició particular exigeix. I, per descomptat, això està lluny de la realitat. Creus que estem generant una nova societat de classes? Classes, no ho sé. Però crec que els europeus es dividiran en aproximadament dues categories. Alguna gent es farà més nacionalista i començarà a conrear el seu patrimoni més de l'habitual, i a ser més conscient d'això. El segon grup s'alliberarà per a ser independent dels seus antecedents culturals, ètnics, nacionals i religiosos, i tindrà la flexibilitat per a canviar a qualsevol cultura. És interessant fixar-se en els Estats Units com exemple. Un enorme país unit, que parla la mateixa llengua, educat en la mateixa cultura i sent, alhora, multicultural. Els americans són molt conscients del seu origen i arrels, sense necessitat realment de buscar-ho, o haver de relacionar-se amb això profundament. La gran qüestió aquí és el color de la pell i la classe. L'americà d'orígen europeu blanc encara té més poder i privilegis en comparació amb una persona de color. Si una persona blanca ascendeix de classe, en termes econòmics i educatius, tindrà molts més avantatges i flexibilitat que una persona de color. Una persona de color tindrà el dilema i haurà de triar entre ascendir i potser estar amb els blancs, o ser fidel al seu propi color. Si una persona de color comença a estar amb gent blanca de classe alta i intel·lectuals, ell o ella es podria trobar que està traint el seu propi de color, o que se sent traïda. És complicat. Exotisme és quelcom que es defineix en cada context, però venim d'una tradició colonial que mostra que hi ha diferents "nivells" d’exotisme. Part de la indústria de viatges està basada en vells conceptes com el "descobriment de l'altre", "l'aventura del lloc nou" i, per descomptat "països diferents, regles diferents". Al mateix temps, podem veure com la mobilitat individual ho està canviant tot. Una part de la població del món pot canviar d'un lloc a un altre perquè així ho vol. L’altra part està emigrant per necessitats bàsiques. Sota la teva perspectiva, com està modificant aquesta situació la nostra vida particular? 26


Aquesta flexibilitat és bona, però ambigua, fins i tot si és la teva pròpia elecció. No importa si algú sempre sent una profunda relació amb les seves arrels i està dividit entre el lloc nou i al mateix temps té nostàlgia del seu origen. Això significa que ja no ens sentim com un tot, sinó com una barreja que pertany a diferents llocs. La indústria de la música es pot relacionar amb el sexe. La indústria del turisme es pot relacionar amb el sexe, l’exotisme es pot relacionar amb el sexe. Està l’exotisme basat en un comportament sexual? Una vegada em van donar un premi els meus treballs van ser breument esmentats pel locutor, que accidentalment va parlar de 'Absolute Erotic', quan es referia a 'Absolute Exotic' una relliscada freudiana, això podria ser una resposta a la pregunta. Crec que sovint es relaciona exotisme amb sexe o sexualitat, que és altra raó per la qual estic (des) vestida com sóc, i utilitzo la meva sexualitat femenina en aquesta peça, també en referència a la cita: ‘Farta de ser un objecte en aquest supermercat ètnic'. Però crec que exotisme també pot referir-se a alguna cosa diferent a allò que estem acostumats, alguna cosa pel que sents curiositat i ho trobes una mica fascinant. Els mitjans de comunicació s'estan convertint en alguna cosa senzilla. És l'art una bona plataforma per a parlar de qüestions complicades? Definitivament, l'art és perfecte, l'audiència espera una mirada més profunda a problemes contemporanis, i potser dedica temps per a entendre una nova perspectiva on l’art pot fer-te de guia. El problema és el que he esmentar anteriorment, que l'art també pot tenir aquesta mirada tancada dins del fòrum de l'art i que no s'estendrà fora. Ara mateix crec que hi ha una tendència d'un art que de cap manera vol tractar amb política, i un art que és només sobre política, i integrar tots dos a la vegada no és quelcom que es fa comunament. Normalment em paren en els aeroports. Sé que tinc al voltant d'un 70% de probabilitats de tenir una bonica conversa amb una persona que obrirà la meva bossa per a buscar no sé què. La darrera vegada, com de costum, vaig preguntar per què em paraven. L'oficial va dir que era perquè jo era "interessant" i perquè venia d'un país "interessant". A Absolute Exotic utilitzes un llenguatge directe. Cal témer al llenguatge políticament correcte? Hi ha una diferència quan faig una obra que tracta temes tan candents com la

27


discriminació racial. Quan rapejo no vull embolicar el meu llenguatge amb metàfores i ser políticament correcte, aquest seria el meu compromís amb la qüestió. Aquesta dona està empipada i no dirà “negre”, sinó “negrata” a la noia que li va robar la parella. En un altre context, per exemple en televisió, no ho diria en una discussió sobre racisme, i llavors parlaria de forma políticament correcte, amb tot el respecte cap a la gent negra. Ser apolíticament correcte pot ser necessari per a crear un debat, especialment un debat que la gent està cansada d'escoltar, perquè s’hi diu el mateix, i la gent ja no escolta si s'és correcte, i també perquè la qüestió no els pertoca a ells, sinó als seus veïns. En altres treballs que has fet, revisites Filipines amb nous ulls. Quin percentatge del teu treball està basat en el teu passat? Què és per a tu el teu passat? Estem utilitzant la paraula "passat" incorrectament? Per a mi parlar de passat és quelcom lícit. El meu treball sempre duu una mica de mi, ja sigui com una experiència personal o un pensament, o com a bagatge cultural. Donat que el meu passat és meitat danès meitat filipí, són bàsicament aquestes dues cultures per les que em sento influenciada. Em sento més danesa que filipina, però realment em sento més com a humà, un individu no basat en termes racials. No obstant, ja visqui a Filipines o a Dinamarca (com faig ara), sempre m'he enfrontat amb el fet de ser “una barreja”. Quan era més jove era molt sensible a això, i lamentava que em preguntessin d'on véns? Més tard vaig veure que la gent es dirigiria a mi amistosament i sincerament encuriosits i interessats per la meva barreja de sang, d'una manera positiva. Ara no em preocupo, és una conversa estàndard que no puc evitar, quan conec a algú per la primera vegada, i ja no em molesta. Sovint he tingut més discussions pel el meu treball documental, que pel performatiu. Fer obres sobre un grup específic de gent provoca a l'espectador, i se'm pot acusar de ser una creadora d'estereotips, de posar a la gent en caselles diferents. Quan t’hi trobes tu mateix, i et poses en la diana, és més difícil ser acusat. Els meus documentals de les Filipines podrien córrer el perill de ser considerats exòtics, si afecten a un fenomen que no existeix, per exemple, a Dinamarca. Per exemple, quan faig un vídeo sobre la lluita de galls, l'esport nacional a Filipines, estic més interessada en els aspectes culturals masclistes i no que es tracti d'un esport exòtic i sagnant. És la seva tradició. La lluita de galls pot ser comparada amb el futbol europeu o el Tour de França. Jo només treballo més enllà una idea si puc veure un tema universal en ella, també si m’hi puc relacionar personalment, com puc fer-ho amb el material filipí, no perquè sigui diferent o exòtic. 28












Entrevista a Kajsa Dahlberg El teu vídeo 20 minutes (Female Fist) presenta moltes idees, conceptes i temes de discussió que fa temps són presents en els contextos feministes, polítics o intel·lectuals. De vegades, parlant d'aquestes qüestions podem prendre certa distància individual i mantenir-ho en un món allunyat de la realitat. Amb el teu vídeo, les fronteres entre una situació particular i la conceptualització no són clares, i això contribueix en la presentació dels conceptes. Hi ha una persona que parla de la seva situació individual i desitjos, però tu decideixes no mostrar la imatge d'aquesta persona concreta, ensenyant, només, les seves paraules. Per què vas decidir fer-ho d'aquesta manera? Això es va fer parcialment en referència a grups com els Zapatistas, l'escriptor col·lectiu Wu Ming, la identitat il·lusòria de Luther Blissett, així com molts altres col·lectius i/o grups clandestins que emmascaren les seves cares per a tornar-se políticament visibles. Era important per a mi que la pel·lícula no tractés el moviment activista a Copenhaguen per se. La idea era, més aviat, trobar una forma de retornar-nos aquesta discussió mirant el film, i això seria més difícil si l'espectador havia de relacionar-se amb una persona concreta i una història específica. Crec que la protagonista té aquesta forma amable de parlar sobre qüestions força controvertides fent que soni, alhora, com temes completament auto evidents. Aquest gir m'interessa. Crec, o més aviat, espero que molta gent pugui relacionar-se amb la seva història de maneres diferents, com una forma de

39


relacionar-se amb el món. La idea amb la pel·lícula no era la d'assegurar protagonisme mediàtic a una activista marginada: més aviat el contrari, provar la possibilitat que ella es dirigeixi a nosaltres. Això m'interessa: la relació entre l'específic i l'universal. Una de les línies de discussió que podem deduir d'aquest vídeo és la necessitat de la comunitat; la comunitat tancada. Dins del context d'una suposada democràcia, sembla que tot hauria de ser públic i que ningú hauria d'ocultar res. Però a la persona que parla en la teva entrevista li agradaria tenir aquesta comunitat tancada, amb persones similars les unes amb les altres, sense cap necessitat d'autodefensa o definició davant dels "altres". És la comunitat tancada una necessitat perquè estem parlant d'alguna cosa que encara no s'accepta? És la comunitat tancada quelcom que ajuda a l'eficàcia? Sí, crec que podria ser. Però aquest tancament no hauria de ser una fi en si mateixa, més aviat, hauria de funcionar com una forma d'obertura a l'espai públic per a un mateix i per als altres; com una forma de discutir el que volem per a nosaltres mateixos. En aquest sentit, estava interessada en com algú podria, formal i ideològicament, fer una pel·lícula sobre un grup l'objectiu principal del qual és el desig de resistir-se a la representació. Quines imatges es podrien produir mentre es lluita per evitar un reconeixement d'aquest tipus? L'ús del separatisme estratègic, així com la resistència a ser definit pel que hom veu com una estructura repressiva, és important aquí, de la manera que reflecteix un problema més gran sobre la possibilitat de produir contra-imatges a les narracions normalitzadores mediatitzades a través de la TV i el cinema imperants. La protagonista parla de les possibilitats de ser diferent en la societat d'avui, i això és realment una qüestió que és cada vegada més urgent a la llum de l'actual govern a Dinamarca, xenòfob i d'extrema dreta. La pornografia ha estat sempre un tema difícil. Podem trobar pros i contres en tot l'espectre de pensament sobre aquesta qüestió. Hi ha sobre això una discussió enorme dins del moviment feminista. Però en el teu vídeo podem veure que un grup que vol porno lèsbic decideix produir-lo. I seran elles les consumidores. Està aquest factor desactivant possibles discussions al voltant de la pornografia? Estan el consumidor i el productor decidint l'ètica d'un producte? Sí, com dius, crec que d'alguna manera ho desactiva. En el sentit que el projecte tracta de les estructures de poder en la pornografia, fent impossible la idea de la sexualitat com un producte. D'aquesta manera crec que és un experiment molt 40


interessant. És un projecte no comercial; no pot ser vist per homes; i el seu únic canal per a la distribució és anar passant de mà a mà, per tant, requerint participació. Però llavors, per descomptat, hi ha el problema del contingut real, que no està exactament present en la meva pel·lícula. És possible redefinir la base dels nostres desitjos? I això es pot fer conjuntament, com a grup? De quina manera aquests desitjos es connecten amb (i es defineixen per) altres estructures (poder; capital; patriarcat) en societat? Aquí és on la discussió esdevé molt complexa. Una frase del vídeo és "les lesbianes són invisibles". Què penses d'això? Per altra banda, podem veure com augmenta l'interès sobre la teoria Queer en l'art, els mitjans de comunicació i, a vegades, en política. Creus que és una tendència? És “Queer” alguna cosa que s'està tornant políticament correcte? Si les estructures patriarcals adopten Queer a mode de façana (després del fet que "la revolució" ha estat presa pel mercat comercial), estem perdent més i més eines per a redefinir la societat? Crec que aquesta és una pregunta molt difícil de respondre; són, de fet, moltes preguntes. Però en primer lloc: llegeixo la cita dintre del context d'una necessitat fonamental de ser visible l'un a l'altre; esdevenir subjectes polítics en un sentit real. No estic tan interessada en una discussió sobre si “queer” és políticament correcte o no. L'hegemonia s'ha redefinit sempre a ella mateixa, així com al seu oponent. No estic segura que estiguem perdent eines necessàriament, perquè això és una cosa que sempre s'ha hagut de reinventar. Però sí crec que és un problema que l'esfera pública on ens podem trobar i negociar pel que volem que sigui la societat, sembla fer-se més i més petita, afavorint espais comercials i solucions legals abans que la trobada i el debat. Altra vegada, crec que serà important fer la teva vida política en molts nivells, per a crear un espai per a un mateix i els altres. Això és una cosa que les feministes han emfatitzat repetidament des de sempre. Però són molt pocs els que realment escolten.

41





No soy lesbiana! Una respuesta oficial para estas dos breves palabras... "¿eres gay?"

Recientemente, una periodista hetero sentada en mi sofá con su novio hetero al lado me hacía las típicas preguntas. Mientras le daba las típicas respuestas, observaba como ella acariciaba la mano de su novio, mirándolo con ojos de cordero degollado y saliendo de vez en cuando de su trance amoroso para hacerme la pregunta siguiente. Entonces, dirigiéndome una mirada borrosa encontró por fin el coraje para pronunciar esas dos palabras que todo el mundo desea oír en boca ajena... "¿eres gay?" Pausa. Dios mío, era como si... ¡estuviera preguntándolo en serio! No sé por qué, pero siempre me quedo helado cuando me hacen esa pregunta, sobre todo desde que (segün creo) gran parte de lo que podría llamarse mi "proyecto" se centró en la deconstrucción de las "verdaderas" identidades que incluyen sexualidad y género. Pero la pregunta ya estaba en el aire, diciéndome que ya se había presupuesto que todas mis intrigas queer no eran sino trucos ideológicos de un chico gay demasiado melindroso para llamarme lo que realmente soy o la simpatía equivocada de un chico hetero, lleno de culpa, sobre las incongruencias entre mi política sexual y un imperativo biológico de procrear. Evidentemente, si la pregunta me la estaba haciendo una periodista que decía haber seguido mi carrera durante años, yo no había sabido transmitir algün tipo 45


de información básica, y cualquier respuesta que diera caería en saco roto. Pero, como ya he dicho, me estaba haciendo las típicas preguntas y yo le estaba dando mis típicas respuestas: la vieja metáfora de "los tonos de gris" explicada tranquilamente con cara de idiota: "Si la heterosexualidad es el blanco y la homosexualidad el negro, ¡lo queer engloba todos los tonos de gris que hay entre ellas!". "Entonces eres bi..." contesta la periodista. "No, no soy bisexual. Soy queer. El lenguaje de la bisexualidad refuerza la polaridad entre heterosexualidad y homosexualidad. Y hay más de dos formas de sexualidad y más de dos géneros". La periodista rió nerviosamente: "Ah, el tercer género... como los travestís". "Bueno, hay más de tres géneros". Pausa. Siento decir que mis palabras se tomaban como meros juegos de lógica, a pesar de que realmente hay bastantes más de tres variantes de sexualidad y de género. Quizá fuera el momento de volver a poner cara de idiota. No dejéis que la bandera arco iris os engañe; la prensa gay raramente incluye o da publicidad a lo queer. De hecho, muchos escritores y editores de publicaciones gays eliminan el término ÒqueerÓ y lo sustituye por "gay" o "lesbiana", incluso cuando se trata de citas literales. Ni siquiera los periodistas gays que simpatizan con la "causa queer" lo entienden realmente. Un ejemplo, mientras le contaba lo que acabo de relatar a un amigo periodista partidario del queer, que acababa de entregarme una copia de su más reciente publicación, noté que se sonrojaba incómodo. Más tarde leí la primera línea de su artículo en la que me describía como un "artista gay". Hmm... expresión que puede que incluso estuviera sacado de un comunicado de prensa de Mille Plateaux. Constantemente amigos de todo el mundo me cuentan anécdotas de gente que relata entrecortadamente que la "reina gay" Terre Thaemlitz es un impostor al que han descubierto con una mujer. Son particularmente ofensivos los que van con ese cuento a aquellos de mis amigos más estrictamente identificados como gays o lesbianas, etiquetándolos como auténticos homosexuales que deberían sentirse sorprendidos o enfadados por mi manipulación de la comunidad homosexual.

46


De una vez por todas, dejadme zanjar la cuestión: ¡NO SOY LESBIANA! (aunque podría ser casi cualquier otra cosa) Al haber nacido en un armario de cristal a través del cual he sido visto y aislado como homosexual y como chica durante años, antes de tener conocimiento subjetivo de mis propios deseos sexuales, he tenido que aceptar que mi identidad sexual (y en ocasiones mi género) es algo aprendido y heredado bastante distinto de los actos sexuales en sí mismos. No he encontrado nada más que alienación y sufrimiento en mis intentos de ser tan sólo heterosexual u homosexual, ambos pobres reflejos de mis actividades sexuales. Por ejemplo (y esto no son simples cábalas académicas): ¿Cuál es mi identidad sexual como drag queen transgénero vestida de mujer manteniendo relaciones sexuales con una mujer heterosexual? ¿Y si ella es lesbiana? ¿Y si ella se identifica como queer? ¿Y si es bisexual? ¿Qué pasa si yo visto como un hombre? ¿Y si ella viste como un hombre? ¿Qué se considera "sexo" y qué pasa si me está dando por detrás? ¿Y si no lo hace? ¿Y si estoy manteniendo una relación larga y monógama con esa persona? ¿Cuál es mi identidad sexual como drag queen transgénero vestido de hombre que mantiene relaciones sexuales con una transexual de hombre a mujer heterosexual suponiendo que yo no sé que ella es trans? ¿Y si yo admito que sé que ella es trans? ¿Qué pasa si yo me visto de mujer? ¿Y si ella es gay? ¿Y si ella es lesbiana? ¿Y si ella se identifica como queer? ¿Y si es bisexual? ¿Qué se considera "sexo" y qué pasa si me está dando por detrás? ¿Y si no lo hace? ¿Y si estoy manteniendo una relación larga y monógama con esa persona? ¿Cuál es mi identidad sexual como drag queen transgénero vestido de hombre que mantiene relaciones sexuales con una mujer que confunde su género y a menudo se ve chico hetero? ¿Y si ella es lesbiana? ¿Y si ella se identifica como queer? ¿Y si es bisexual? ¿Qué pasa si yo me visto de hombre? ¿Y si ella se viste de mujer? ¿Qué se considera "sexo" y qué pasa si me está dando por detrás? ¿Y si no lo hace? ¿Y si estoy manteniendo una relación larga y monógama con esa persona? ¿Cuál es mi identidad sexual como drag queen transgénero vestida de hombre manteniendo relaciones sexuales con un hombre queer, andrógino y confundido con su género? ¿Y si él es gay? ¿Y si es bisexual? ¿Y si es lesbiana? ¿Y si es hetero? 47


¿Qué pasa si yo me visto de mujer? ¿Y si él se viste de mujer? ¿Qué se considera "sexo" y qué pasa si me está dando por detrás? ¿Y si no lo hace? ¿Y si estoy manteniendo una relación larga y monógama con esa persona? La gente que no me conoce a menudo comenta que estoy "confuso". Ellos pueden estar confusos debido a mi incapacidad para conformarme con sus ideas preconcebidas acerca de mi sexualidad, pero yo no estoy en absoluto confuso. Tengo muy claro qué tipo de gente me gusta y qué me enciende. También sé lo que normalmente me enfría. Parece ser que para mucha gente, el hecho de que yo no encaje con el estereotipo de una drag queen que pasa el día persiguiendo a fríos chicos musculosos (que de todas formas suelen preferir a machotes cachas) me hace estar "confuso". Pero el hecho de no encontrar atractivo en los hombres viriles no supone un misterio para mí, ya que sufrí la violencia masculina durante mi niñez (y aunque con menos frecuencia, todavía hoy), y encontré la verdadera amistad en las mujeres. Así que, ya adulto, suelo sentirme física y emocionalmente atraído por las mujeres (pasivas o semi-activas) y afeminados (masculinos, transexuales o femeninos). La historia de la violencia por parte de super-machos está claramente relacionada con mi interés en el transgénero y la androginia como forma de transformar mi imagen corporal alejándola de las convenciones de masculinidad. De todas formas, ¿de verdad alguien necesita saber exactamente qué hay metido en mi culo o en el de mi compañero, para determinar si soy gay con todas las de la ley? (Existe una prohibición divina que impide a la gente admitir que muchos hombres gays nunca se dan por detrás, y, en cambio, muchos chicos y chicas hetero lo hacen). Aunque siempre intento ser honesto y sincero sobre mis amantes con todo aquél que pregunta, ¿de verdad es tan raro que no traicione mis costumbres, para dar publicidad a cada una de las personas con las que me acuesto con el simple propósito de facilitar a los demás datos estadísticos para evaluar mi homosexualidad? ¿Y el hecho de que hasta el momento todas mis relaciones largas hayan sido con mujeres me hace hetero? No lo consideran así las mujeres de las que me he separado después de años juntos porque estaban cansadas y asqueadas de que yo fuera "un puto queer". Ni los hombres que me han pedido que afrontara de una vez por todas mi "verdadera homosexualidad" dejando de mantener relaciones con mujeres. Ni tampoco, esos padres, que con buenas intenciones, desconciertan a sus amigos con fotos de su "hijo gay y su novia" o aün mejor, de "su hijo gay y su esposa."

48


Sin embargo, mi querido extraño, si quieres una respuesta sencilla para la famosa pregunta: ¿Soy gay? No. Felizmente soy queer, sin dignidad ni orgullo. Soy una vergüenza para el mundo gay. Soy una peste para la cultura homo. Ahora, relee todos mis artículos sobre sexualidad y género e intenta no molestar a mis amigos con cotilleos. Terre Thaemlitz November 21, 2000

Apéndice: También hay hermanas que no están de acuerdo e insisten en que yo soy, entre otras cosas, lesbiana.

11





53










Absolute Exotic es un trabajo artístico que usa la estrategia del videoclip. La protagonista del videoclip interpreta un tema musical de consumo masivo con una letra peculiar. La cantante, la propia Lilibeth Cuenca Rasmussen, explica que las orientales han dejado de estar de moda, y que ahora son las negras las que se han convertido en objeto de deseo. Ella, como oriental, ha perdido “exotismo” para convertirse en “sólo” una inmigrante. El vídeo está rodado en un decorado que recupera la iconografía exótica de la polinesia, pero realizada con productos de baja calidad. Dos chicos claramente nórdicos hacen de coristas de esta cantante exotizada.

Entrevista a Lilibeth Cuenca Rasmussen A veces, hablando de cuestiones como el exotismo, puede ser tan fácil caer en una situación de Bueno/Malo, de opuestos. Creemos que tu vídeo es un buen ejemplo de cómo tratar con una problemática como esta desde un punto de vista inteligente. Presentas una situación particular, utilizando la música popular como un canal válido para empezar una discusión. ¿Cómo decidiste utilizar la música popular y un formato como el del vídeo clip? Quería utilizar esta expresión popular para llegar a una audiencia fuera del mundo del arte. Encuentro inspiración en otros géneros artísticos, como la música, las películas y los documentales, no sólo en el arte. Me gusta examinar el lenguaje formal de géneros familiares y utilizarlos en un contexto artístico, para romper los límites de los formatos y ensanchar el 'lenguaje del arte'. Las cuestiones que trato son universales, problemas contemporáneos que conciernen a gente, y no sólo a gente del arte. Hasta cierto punto me puedo sentir frustrada por lo restringido que es el arte, y por su poco impacto en comparación con medios más populares como el cine, la televisión o la música y, por el contrario, me siento frustrada por el vacío y la rapidez con que los medios populares tratan estos grandes problemas. Así intento trabajar en los dos lados. Y es un reto, pero para mí es la parte más interesante de un proyecto. Por ejemplo, en mi siguiente vídeo, que es un documental sobre curanderos filipinos, estoy planeando editarlo como un documental musical, y ya veré cómo funciona. Trabajar con expresiones populares, insistir en estar en un contexto artístico, significa que soy muy consciente de todos los estratos que mis piezas deben tener. Me refiero a tratarlo como se merece, pero al mismo tiempo, siendo totalmente seria al respecto... La situación en Europa (en cuanto a cultura, religión, antecedentes) parece bastante difícil ahora mismo. Ser un "europeo" significa ser exactamente lo que una tradición particular exige. Y, por supuesto, esto está lejos de la realidad. ¿Crees que estamos generando una nueva sociedad de clases? Clases, no lo sé. Pero creo que los europeos se dividirán en aproximadamente dos categorías. Alguna gente se hará más nacionalista y empezará a cultivar su patrimonio más de lo habitual, y a ser más consciente de ello. El segundo grupo se liberará para ser independiente de sus antecedentes culturales, étnicos, nacionales y religiosos, y tendrá la flexibilidad para cambiar a cualquier cultura. Es interesante fijarse en los Estados Unidos como ejemplo. Un enorme país unido, que 62


habla la misma lengua, educado en la misma cultura, y siendo, a la vez, multicultural. Los americanos son muy conscientes de su origen y raíces, sin tener realmente que buscarlo o tener que lidiar con ello profundamente. La gran cuestión ahí es el color de la piel y la clase. El americano de origen europeo blanco todavía tiene más poder y privilegios en comparación con una persona de color. Si una persona blanca asciende de clase, en términos económicos y educativos, tendrá muchas más ventajas y flexibilidad que una persona de color. Una persona de color tendrá el dilema y deberá elegir entre ascender y quizás estar con los blancos, o ser fiel a su propio color. Si una persona de color empieza a estar con gente blanca de clase alta e intelectuales, él o ella se podría encontrar que está traicionando su propio de color o que se siente traicionada. Es complicado. Exotismo es algo que se define en cada contexto, pero venimos de una tradición colonial que muestra que hay diferentes "niveles" de exotismo. Parte de la industria de viajes está basada en viejos conceptos como el "descubrimiento del otro", "la aventura del lugar nuevo" y, por supuesto "países diferentes, reglas diferentes". Al mismo tiempo, podemos ver cómo la movilidad individual lo está cambiando todo. Una parte de la población del mundo puede cambiar de un lugar a otro porque así lo quiere. Otra parte está emigrando por necesidades básicas. ¿Bajo tu perspectiva, cómo está modificando esta situación nuestra vida particular? Esta flexibilidad es buena, pero ambigua, incluso si es tu propia elección. No importa si uno siempre siente una profunda relación con sus raíces y está dividido entre el nuevo lugar y al mismo tiempo tiene nostalgia de su origen. Esto significa que ya no nos sentimos como un todo, sino como una mezcla que pertenece a diferentes lugares. La industria de la música se puede relacionar con el sexo. La industria del turismo se puede relacionar con el sexo, el exotismo se puede relacionar con el sexo. ¿Está el exotismo basado en un comportamiento sexual? Una vez me dieron un premio y mis trabajos fueron brevemente mencionados por el presentador que, hablando de mi vídeo 'Absolute Exotic', accidentalmente lo llamó 'Absolute Erotic' un resbalón freudiano, esto podría ser una respuesta a la pregunta. Creo que a menudo se relaciona exotismo con sexo o sexualidad, que es otra razón por la que estoy (des)vestida y utilizo mi sexualidad femenina en esta pieza, también en referencia a la cita: ‘Harta de ser un objeto en este supermercado étnico'. Pero creo que exotismo también puede referirse a algo diferente a lo estamos acostumbrados, algo por lo que sientes curiosidad y lo encuentras un poco fascinante. Los medios de comunicación se están convirtiendo en algo sencillo. ¿Es el arte una buena plataforma para hablar de cuestiones complicadas? Definitivamente, el arte es perfecto, la audiencia espera una mirada más profunda a problemas contemporáneos, y quizás se necesita tiempo para entender una nueva perspectiva hacia la que el arte te puede guiar. El problema es lo que mencioné anteriormente, que el arte también puede tener esa mirada que permanecerá dentro del foro del arte y no se extenderá fuera. Ahora mismo creo que hay una tendencia de un arte que de ninguna manera quiere tratar con política, y un arte que es sólo sobre política, e integrar los dos al mismo tiempo no es algo que se haga comúnmente. 63


Normalmente me paran en los aeropuertos. Sé que tengo alrededor de un 70% de probabilidades de tener una bonita conversación con una persona que abrirá mi bolsa para buscar no sé qué. La última vez, como de costumbre, pregunté por qué me paraban. El oficial dijo que era porque yo era "interesante" y porque venía de un país "interesante". En Absolute Exotic utilizas un lenguaje directo. ¿Hay que temer al lenguaje políticamente correcto? Hay una diferencia cuando hago una obra que trata temas tan candentes como la discriminación racial. Cuando rapeo no quiero envolver mi lenguaje con metáforas y ser políticamente correcta, éste sería mi compromiso con la cuestión. Esta mujer está enfadada y no dirá “negra”, sino “negrata” a la chica que le robó el novio. En otro contexto, por ejemplo en televisión, no lo diría en una discusión sobre racismo, y entonces hablaría de forma políticamente correcta, con todo el respeto por la gente negra. Ser apolíticamente correcto puede ser necesario para crear un debate, especialmente uno que la gente está cansada de oír, porque se dice lo mismo, y la gente ya no escucha si se es correcto, y también porque la cuestión no les atañe a ellos, sino a sus vecinos. En otros trabajos que has hecho, revisitas Filipinas con nuevos ojos. ¿Qué porcentaje de tu trabajo está basado en tu pasado? ¿Qué es para tí tu pasado? ¿Estamos utilizando la palabra "pasado" incorrectamente? Para mí hablar de pasado es algo lícito. Mi trabajo siempre lleva consigo un poco de mí, ya sea como una experiencia personal o un pensamiento, o como bagaje cultural. Puesto que mi pasado es mitad danés mitad filipino, son básicamente estas dos culturas por las que me siento influenciada. Me siento más danesa que filipina, pero realmente me siento más como humano, un individuo no basado en términos raciales. Pero ya viva en Filipinas o en Dinamarca (como hago ahora), siempre me he enfrentado con el hecho de ser “una mezcla”. Cuando era más joven era muy sensible a ello, y lamentaba que me preguntaran ¿de dónde vienes? Más tarde vi que la gente se dirigía a mí amistosamente y sinceramente curiosos e interesados por mi mezcla de sangre, de una manera positiva. Ahora no me preocupo, es una conversación estándar que no puedo evitar, cuándo conozco a alguien por la primera vez, y ya no me molesta. A menudo he tenido más discusiones por mi trabajo documental, que por el performativo. Hacer obras sobre un grupo específico de gente provoca al espectador y se me puede acusar de ser una creadora de estereotipos, de poner a la gente en casillas diferentes. Cuando estás allí tú mismo, y te pones en la diana, es más difícil ser acusado. Mis documentales sobre las Filipinas podrían correr el peligro de ser considerados exóticos, si afectan a un fenómeno que no existe, por ejemplo, en Dinamarca. Por ejemplo, cuando hago un vídeo sobre la lucha de gallos, el deporte nacional en Filipinas, estoy más interesada en los aspectos culturales machistas y no en que se trate de un deporte exótico y sangriento. Es su tradición. La lucha de gallos puede ser comparada con el fútbol europeo o el Tour de Francia. Yo sólo trabajo más allá una idea si puedo ver un tema universal en ella, también si me puedo relacionar personalmente, como puedo hacerlo con el material filipino, no porque sea diferente o exótico. 64


20 mins (Female Fist) es un vídeo en el que se presenta una entrevista. La entrevistada habla del deseo de realizar una película pornográfica lésbica para ser consumida sólo por mujeres. Temas como la comunidad, el grupo, el individuo, la lucha, la definición, el espacio propio u otras materias que han tratado diferentes estamentos teóricos aparecen con naturalidad en esta obra. El vídeo se inicia con una imagen de un espacio público escandinavo, pero rápidamente veremos como la tapa del objetivo nos negará la imagen. Seguiremos la entrevista sólo con el audio. Una vez terminada, volveremos al espacio público.

Entrevista a Kajsa Dahlberg Tu vídeo 20 minutes (Female Fist) presenta muchas ideas, conceptos y temas de discusión que hace tiempo se barajan en los contextos feministas, políticos o intelectuales. A veces, hablando de estas cuestiones podemos tomar alguna distancia individual y mantenerlo en un mundo alejado de la realidad. Con tu vídeo, las fronteras entre una situación particular y la conceptualización no son claras, y eso contribuye en la presentación de los conceptos. Hay una persona que habla de su situación individual y deseos, pero decides no mostrar la imagen de esta persona concreta, enseñando, solamente, sus palabras. ¿Por qué decidiste hacerlo de esta forma? Esto se hizo parcialmente en referencia a grupos como los Zapatistas, el escritor colectivo Wu Ming, la identidad ilusoria de Luther Blissett, así como muchos otros colectivos y/o grupos clandestinos que enmascaran sus caras para volverse políticamente visibles. Era importante para mí que la película no tratara el movimiento activista en Copenhague per se. La idea era más bien, encontrar una forma de retornarnos esta discusión mirando el film, y esto sería más difícil si el espectador tenía que relacionarse con una persona concreta y una historia específica. Creo que la protagonista tiene esa amable forma de hablar sobre cuestiones bastante controvertidas haciendo que suene, a la vez, como temas completamente auto evidentes. Este giro me interesa. Creo, o más bien, espero que mucha gente pueda relacionarse con su historia de maneras diferentes, como una forma de relacionarse con el mundo. La idea con la película no era la de asegurar protagonismo mediático a una activista marginada: más bien lo contrario, probar la posibilidad de que ella se dirija a nosotros. Esto me interesa: la relación entre el específico y el universal. Una de las líneas de discusión que podemos deducir de este vídeo es la necesidad de la comunidad; la comunidad cerrada. Dentro del contexto de una supuesta democracia, parece que todo debería ser público y que nadie debería ocultar nada. Pero a la persona que habla en tu entrevista le gustaría tener esta comunidad cerrada, con personas similares las unas a las otras, sin ninguna necesidad de autodefensa o definición frente a los "otros". ¿Es la comunidad cerrada una necesidad porque estamos hablando de algo que no se acepta todavía? ¿Es la comunidad cerrada algo que ayuda a la eficacia? Sí, creo que podría ser. Pero esta cerrazón no debería ser un fin en sí misma, más bien, debería funcionar como una forma de apertura al espacio público para uno mismo y los demás; como una forma de discutir lo que queremos para nosotros mismos. En este sentido, estaba interesada en cómo uno podría, formal e ideológicamente, hacer una película sobre un grupo cuyo objetivo principal es el deseo de resistirse a la representación. ¿Qué imágenes 65


se podrían producir mientras se lucha para evitar un reconocimiento de este tipo? El uso del separatismo estratégico, así como la resistencia a ser definido por lo que uno ve como una estructura represiva, es importante aquí, de la manera en que refleja un mayor problema acerca de la posibilidad de producir contra imágenes a las narraciones normalizadoras mediadas a través de la TV y el cine imperantes. La protagonista habla de las posibilidades de ser diferente en la sociedad de hoy, y esto es realmente una cuestión que se vuelve cada vez más urgente a la luz del actual gobierno en Dinamarca, xenófobo y de extrema derecha. La pornografía ha sido siempre un tema difícil. Podemos encontrar pros y contras en todo el espectro de pensamiento acerca de esta cuestión. Hay sobre ello una discusión enorme dentro del movimiento feminista. Pero en tu vídeo podemos ver que un grupo que quiere porno lésbico decide producirlo. Y van a ser ellas las consumidoras. ¿Está este factor desactivando posibles discusiones alrededor de la pornografía? ¿Están el consumidor y el productor decidiendo la ética de un producto? Sí, como dices, creo que de alguna manera lo desactiva. En el sentido que el proyecto trata de las estructuras de poder en la pornografía, haciendo imposible la idea de la sexualidad como un producto. De esta manera creo que es un experimento muy interesante. Es un proyecto no comercial; no puede ser visto por hombres; y su único canal para la distribución es ir pasando de mano a mano, por lo tanto, requiriendo participación. f1 Pero entonces, por supuesto, hay el problema del contenido real, que no está exactamente presente en mi película. ¿Es posible redefinir la base de nuestros deseos? ¿Y esto se puede hacer conjuntamente, como grupo? ¿De qué manera estos deseos se conectan con (y se definen por) otras estructuras (poder; capital; patriarcado) en sociedad? Aquí es donde la discusión se vuelve muy compleja. Una frase del vídeo es "las lesbianas son invisibles". ¿Qué piensas de en esto? Por otra parte, podemos ver cómo aumenta el interés sobre la teoría Queer en el arte, los medios de comunicación y, a veces, en política. ¿Crees que es una tendencia? ¿Es “Queer” algo que se está volviendo políticamente correcto? ¿Si las estructuras patriarcales adoptan Queer a modo de fachada (después del hecho que "la revolución" ha sido tomada por el mercado comercial), estamos perdiendo más y más herramientas para redefinir la sociedad? Creo que esto es una pregunta muy difícil de responder; son, de hecho, muchas preguntas. Pero en primer lugar: leo la cita dentro del contexto de una necesidad fundamental de ser visible el uno al otro; devenir sujetos políticos en un sentido real. No estoy tan interesada en una discusión sobre si “queer” es políticamente correcto o no. La hegemonía se ha redefinido siempre a ella misma, así como a su oponente. No estoy segura de que estemos perdiendo herramientas necesariamente, porque esto es algo que siempre se ha tenido que reinventar. Pero sí creo que es un problema que la esfera pública en la que nos podemos encontrar y negociar por lo que queremos que sea la sociedad, parece hacerse más y más pequeña, favoreciendo espacios comerciales y soluciones legales antes que el encuentro y el debate. Otra vez, creo que será importante hacer tu vida política en muchos niveles, para crear un espacio para uno mismo y los otros. Esto es algo que las feministas han enfatizado repetidamente desde siempre. Pero son muy pocos los que realmente escuchan. 66



Absolute Exotic is an artistic video clip. The protagonist plays a mass consumption song with peculiar lyrics The singer, Lilibeth Cuenca Rasmussen herself, explains that Asians are no longer fashionable, and that now those who have become object of desire are colored people. She, as an Asian girl, has lost "exoticism" to become "only" an immigrant. The video is filmed in a scenario that brings to mind the exotic iconography of Polynesia, but carried out with low quality products. Two clearly Nordic boys perform as chorus of this exotizied singer.

Interview Lilibeth Cuenca Rasmussen Sometimes, talking about issues like exoticism, it can be so easy to fall in a Good/Bad situation, just opposites. We think that your video is a good example of how to deal with an issue like this from an intelligent point of view. You are presenting a particular situation, using popular music as a valid channel to start a discussion. How did you decided to use popular music and a format like the video-clip? I wanted to use this popular expression to reach an audience out side the art crowd. I find inspiration from other artistic genres, as music, film, and documentaries rather than from art. I like to explore the formal language of familiar genres and use them into an art context, to break boundaries of form and to broaden up the ‘art language’. The issues I deal with are universal, contemporary problems that concern people, and not only art people. At some point I can get frustrated about how narrow art, and how little impact it has compared to popular medias as film, television or music, and on the contrary, I get frustrated about how empty and rapidly the popular medias work with big issues. So I try to work on both sides. And it is a challenge, but for me it is the most interesting part of a project. E.G. in my next video, which is a documentary about Filipino Healers; I am planning to edit it as a documentary musical, and I will see how it works out. Working with a popular expression, insisting on being in an art context means that I am very conscious about all the layers my pieces must have. I mean to serve it light/right, but at the same time, be deadly serious about it… The situation in Europe (regarding culture, religion, background) seems quite difficult right now. To be a “European” means to be exactly what a particular tradition demands. And, of course, it is far from reality. Do you think that we are generating a new society of classes? Classes I don’t know. But I think Europeans will be divided roughly into two categories. Some people will get more nationalistic and start to cultivate their heritage more than usual and be more aware of this. The second group will be relieved to be independent of cultural, ethnic, national and religious background, and will have a flexibility to change to whatever culture. It is interesting to look upon the United States as an example. A huge united country speaking the same language brought up with the same culture and it is multi cultural. 68


Americans are very aware of their origin and roots, without really in having to search it out, or having to deal with it deeply. The big issue there is skin colour and class. The white European American still has/have more power and privileges compared to a coloured. If a white person is upgraded in class, in terms of economy and education, it will have far more advantages and flexibility, compared to a coloured person. A coloured person will be in a dilemma and has to make a choice between upgrading and maybe hanging out with the whites, or to be true to her/his own colour. If a coloured person starts to hang out with white people from upper class and intellectuals, he or she might find that that they are betraying her/their own coloured/colour or they feel betrayed. It is complicated. Exoticism is something that is defined in every context, but we come from a colonial tradition that shows that there are different “levels” of exoticism. Part of the travel industry is based on old concepts like the “discovery of the other”, “the adventure of the new place” and, of course “different countries, different rules”. At the same time, we can see how individual mobility is changing everything. One Part of the population of the world can move to another place because they want it. Another part is migrating for basic needs. Under your perspective, how this situation is changing our particular life? This flexibility is good, but ambiguous even it is your own choice. No matter one will always feel a deep relation to his/her root and be split up between the new place and at the same time have nostalgic feelings to his/her origin. It means that we don’t longer feel as a whole but something mixed and belongs to different places. Music industry can be related to sex; Tourism industry can be related to sex, exoticism can be related to sex. Is exoticism based on a sexual behaviour? I got a price once and my works where briefly mentioned, also my video ‘Absolute Exotic’, the speaker accidentally called it ‘Absolute Erotic’ a Freudian slip, this could be an answer to your question. I think exoticism is often related to sex or sexuality, which is another reason why I’m (un) dressed as I am, and use my female sexuality in this piece, also regarding to quote: `Sick of being a target in this ethnic supermarket’. But I think exoticism can also mean and refer to something that is different from what you are used too, something you are curious about and find a bit fascinating. Media is becoming something simple. Is art a good platform to talk about complicated issues? Definitely, art is perfect, the audience expect a deeper insight to contemporary problems and perhaps takes time to understand a new perspective that art can guide you to. The problem is what I mentioned before that art also could have this to specific insight that the insight will stay within an art forum and not spread out. Right now I think there is a tendency that some art totally doesn’t want to deal with politics and some art is only about politics and to integrate both at the same time isn’t that commonly done. I’m usually stopped on the airports. I know that I have something like a 70% of options of having a nice conversation with a person who will open my bag to find I don’t know what. Last time, as usual, I asked why were they stopping me. The officer said that it was 69


because I was “Interesting” and I was coming from an “Interesting” country. In Absolute Exotic you are using a direct language. Is the political correct language something to be afraid to? There is a difference when I make an art piece that deals with such a hot spot agenda as racial discrimination, when I rap I don’t want to wrap my language into metaphors and be political correct, that would be a compromise with the whole idea. This woman is angry and she is not going to say black, but Niggah to the girl who got her boy friend. In another context e.g. in television I wouldn’t say the N word in a discussion about racism, and then I would speak politically correct with all respect for the black people. To be apolitically correct can be necessary in order to create a debate, especially one, that people are getting tired of, because the same is said, and people don’t listen anymore, when it is politically correctly said, and also the issue is not concerning them, but their neighbours. In other works that you have made, you revisit Philippines with new eyes. What percentage of your work is based on your background? What is for you your background? Are we using the word “background” incorrectly? Background for me is legal to say. My works always carry a bit of myself with them either on a personal experience, thought and sometimes cultural back ground. Since my back ground is half of Danish the other half Filipino, its pretty much both cultures I am influenced by. I feel more Danish than Filipino, but actually I feel more as a human an individual not based on race. But either I lived in the Philippines or in Denmark (as I do now), I have always been confronted with being ‘a mixed’. When I was younger I was very sensitive about it, and hated to be asked, where are you from? Later I saw that people who addressed me where friendly and just sincerely curious about my blood mixture, in a positive way. Now I don’t mind, it is a standard conversation I can’t avoid, when I meet people for the first time and it doesn’t bother me anymore. I have often had more discussions about my documentary work, than the per formative ones. Works about a specific group of people provokes the viewer and I can be accused of being a stereo typer, putting people into different boxes. When you stand there yourself, you put yourself on the target, it is harder to be accused. My documentaries from the Philippines might have a danger to be read as being exotic, if they concern a phenomena that doesn’t exist e.g. in Denmark. E.G. when I make a video about cockfighting the national sports in the Philippines, it is more about the macho cultural aspects I am interested in more than the exotic bloody sport. It is their tradition. Cockfighting can be compared to European Football or Tour the France. I only work further with an idea, if I can see a universal topic and aspect to it, also if I somehow can relate to it personally as I can with the Filipino material, not because it is different or exotic.

70


20 mins (Female Fist) is a video that presents an interview. The person interviewed talks about the desire to carry out a lesbian porn film to be consumed only by women. Subjects as community, group, the individual, fight, definition, the own space or other matters treated by different theoretical analysis, appear naturally in this work. The video begins with an image of a Scandinavian public space, but quickly we will see how the lens is covered and the image disappears leaving us only with the audio portion of the interview. Once finished, we will return to the public space.

Interview Kajsa Dahlberg Your video 20 minutes (Female Fist) presents a lot of ideas, concepts and issues of discussion that have been going on for a while in the feminist, politic or intellectual contexts. Sometimes, talking about these issues we can take some personal distance and keep it in a world far from reality. With your video, the borders between a particular situation and the conceptualization are not clear, and it helps in the presentation of the concepts. There is a person talking about her personal situation and desires, but you decide to not present the image of this particular person, showing just her words. Why did you decided to do it? This was partially done with reference to groups like the Zapatistas, the writer’s collective Wu Ming, the illusive identity of Luther Blissett, as well as many other collective and/or clandestine groups, who mask their faces in order to become politically visible. It was important for me that the film didn’t deal with the activist movement in Copenhagen per se. The idea was rather to find a way to project this discussion back onto us looking at this film, and this would be more difficult if the viewer had to relate to a specific person with a specific history. I think she has this very nice way of talking about quite controversial matters, at the same time, making it sound, as it was complete self-evident subject matters. This shift is interesting to me. I believe, or rather, I hope that a lot of people can relate to her story in different ways, as a kind of need to relate to the world. The idea with the film was not to ensure media limelight to a marginalized activist: rather the other way around, to test the possibility of having her speaking for us. This interests me: the relationship between the specific and the universal. One of the lines of discussion that we can follow after this video is the need for the community; the closed community. Within the context of supposed democracy, it seems that everything should be public and no one should hide anything. But the person talking in your interview will love to have this closed community with people similar to each other, with no need for self-defence or definition against the “others”. Is the closed community a need because we are talking about something that is still not accepted? Is the close community something that helps on efficiency? Yes I think it could. But this closeness could not be an end in itself, but rather, function as a way to actually open up space in public for yourself and others; as a way to be discussing what you want for yourselves. In this sense, I was interested in how one could, both formally as well as ideologically, make a film about a group whose main objective is

71


the desire to resist representation. What images could be produced, while struggling to avoid recognition as such? The use of Strategic Separatism, as well as the resistance to being defined by what one sees as a repressive structure, is important here, in the way it reflects a larger problem concerning the possibility to produce counter images to the normalizing narratives mediated through mainstream TV and cinema. She speaks quite a lot about the possibilities for being different in today’s society, and this is really an issue becoming increasingly urgent in light of the present xenophobic and extreme right wing government in Denmark. Pornography has been always a difficult matter. We can find pros and contras on all the spectre of thinking about this issue. There is a huge discussion within the feminist movement about it. But in your video we can see that a group that want lesbian porno decides to produce it. And they are going to be the consumers. Is this factor de-activating the possible discussion around pornography? Are the consumer and the producer deciding the ethics of a product? Yes, in a way I think it does de-activate it, like you say. In the sense that the project deal with the power structures in pornography, by making the idea of sexuality as a commodity impossible. In this way I think it’s a very interesting experiment. It is a non-commercial project; it cannot be seen by men; and its only channel for distribution is by being passed on from one person to the next, thereby requiring participation. But then, of course, there is the whole complicated issue of the actual content, which is not exactly present in my film. Is it possible to redefine the basis for our desires? And can this be done together, as a group? In what way are these desires connected to (and defined by) other structures (power; capital; patriarchy) in society? This is where the discussion becomes very complex. One sentence of the video is “Lesbians are invisible”. What do you think about this? On the other hand, we can see how the interest on Queer theory is growing in art, media and, sometimes, in politics. Do you think that it is a trend? Is “Queer” something that is becoming politically correct? If the patriarchal structures adopt Queer as a kind of facade (after the fact that “the revolution” has been taken by the commercial market), are we loosing more and more tools to redefine society? I think this is a very difficult question to answer; it’s many questions really. But first of all: within the context I read her quote as a fundamental need to be visible to each other; to become political subjects in a kind of real sense. I’m not so interested in a discussion of whether “queer” is political correct or not. Hegemony has always redefined itself, just like it’s opposition. I’m not sure we’re loosing tools necessarily, because this is something that has always had to be reinvented. But I do think it is a problem that the public sphere in which we can meet and negotiate for what we want society to be about seem to get smaller and smaller, favoring commercial spaces and legal solutions before meeting and discussing. Again, I think it will be important to make your life political in many levels in order to create a space for yourself and others. This is something feminists have stressed repeatedly since forever. It is just very few who actually listens.

72


I Am Not A Lesbian! An official response to those three little words... "Are you Gay?" Terre Thaemlitz Recently, a Straight female reporter sat on my couch with her straight boyfriend at her side, asking me the usual questions. As I gave the usual answers, I watched her caressing her boyfriend's hand, staring at him with moon-glow eyes, occasionally coming out of her love trance long enough to formulate her next question. Then, laying her cloudy eyes to mine, she finally found the courage to speak those three little words everyone longs to hear from a stranger's lips... "Are you Gay?" Pause. Oh my god, she's... like... asking for real! Somehow I am always momentarily stunned after being asked this question, particularly since - to the best of my knowledge - an overwhelming amount of what one might label my 'project' has focussed on the deconstruction of 'authentic' identities including sexuality and gender. But the question has been asked, telling me that all of my Queer shenanigans have already been presumed to be ideological parlor tricks from a Gay boy too fussy to call myself what I am, or the manipulative and misdirected sympathies of a Straight boy riddled with guilt over the incongruities between my sexual politics and a biological imperative to breed. Clearly, if I am being asked this question by a journalist who claims she has followed my work for several years, then some critical parcel of information was not conveyed on my part and any answer I give now will fall upon deaf ears. But, like I said, she is asking the usual questions and I have my usual answer: the old 'shades of grey' metaphor to be calmly delivered with a shit-eating grin, "If Heterosexuality is white, and Homosexuality is black, then Queerness encompasses all of the shades of grey between!" "Oh, you're Bi...," the journalist might reply. "No, I am not Bisexual. I am Queer. The language of Bi-sexuality reinforces the binarism of Heterosexuality and Homosexuality. There are more than two forms of sexuality, and more than two genders." "Oh," the journalist might giggle, thinking I am catching them in a technicality, "the third gender... like transvestites." "Well, there are more than three genders...." Pause. Sadly, I can tell my words are only heard as twists of logic, despite the fact that variations of sexuality and gender are, indeed, each greater than three. Maybe it's time for another shit-eating grin. Don't let that rainbow flag fool you - the Gay Press rarely comprehends or promotes Queerness either. In fact, many writers and editors at Gay publications will delete the term "Queer" and replace it with "Gay" or "Lesbian," including in the context of a direct quote. Even Gay journalists sympathetic to the 'Queer cause' get it wrong. For example, while

73


recalling the above interview to a Queer-friendly reporter who had just handed me a copy of his recent publication, I notice his face blush awkwardly. Later that evening I read the first line of his article describing me as a "Gay artist." Hmm... language possibly even culled from a Mille Plateaux press release.... Time and again, friends from around the world bring me anecdotes of people breathlessly telling the story that the "Gay Queen" Terre Thaemlitz is a fake who has been spotted side by side with a woman. Particularly offensive are those who bring such gossip to my more rigidly Gay- and Lesbian-identified friends, objectifying them as authentic Homosexuals expected to be surprised or enraged by my manipulation of the Homosexual community. Once and for all, people, let me lay the question to rest: I AM NOT A LESBIAN! (...but I may be just about everything else.) Having been virtually born into a glass closet through which I was seen and segregated as both a Homo and a Girl for years prior to my having any subjective understanding of my own sexual desires, I have come to accept that my sexual identity (and at times gender) is a learned and perceived thing which is quite distinct from sexual acts in and of themselves. I have found nothing but alienation and suffering in my attempts to be singularly Heterosexual or Homosexual, both of which are poor reflections of my sexual activities. For example (and these are not simply academic ponderings): What was my sexual identity as a Transgendered drag queen dressed as a woman having sex with a heterosexually-identified woman? What if she was Lesbian-identified? What if she was Queer-identified? What if she was Bisexually-identified? What if I was dressed as a man? What if she was dressed as a man? What constitutes 'sex,' and what if she was fucking my ass? What if she was not? What if I was in a long-term, monogamous relationship with this person? What was my sexual identity as a Transgendered drag queen dressed as a man having sex with a Heterosexually-identified male-to-female (MTF) Transsexual while pretending I was unaware she is a Tranny? What if I admitted I knew she is a Tranny? What if I was dressed as a woman? What if she was Gay-identified? What if she was Lesbian-identified? What if she was Queer-identified? What if she was Bisexually-identified? What constitutes 'sex,' and what if she was fucking my ass? What if she was not? What if I was in a longterm, monogamous relationship with this person? What was my sexual identity as a Transgendered drag queen dressed as a man having sex with a gender-confused woman who frequently considers herself a Straight boy? What if she was Lesbian-identified? What if she was Queer-identified? What if she was Bisexuallyidentified? What if I was dressed as a man? What if she was dressed as a woman? What constitutes 'sex,' and what if she was fucking my ass? What if she was not? What if I was in a long-term, monogamous relationship with this person? What was my sexual identity as a Transgendered drag queen dressed as a man having 74


sex with a Queer-identified, androgynous and gender-confused man? What if he was Gayidentified? What if he was Bisexually-identified? What if he was Lesbian-identified? What if he was Straight-identified? What if I was dressed as a woman? What if he was dressed as a woman? What constitutes 'sex,' and what if he was fucking my ass? What if he was not? What if I was in a long-term, monogamous relationship with this person? People who do not know me often whisper that I am 'confused.' They may be confused by my inability to conform to their preconceptions about my sexuality, but I am not confused in the least. I know very much what types of people I like and what turns me on. I also know what typically turns me off. Apparently for many people, the fact that I do not fit the stereotype of a flaming drag queen pining after aloof muscle boys (who typically prefer other macho hunks anyway) makes me 'confused.' But my lack of attraction to manly men is no mystery to me - I bore the brunt of male violence throughout my childhood (and with less frequency, even today), finding my truest friends in women. So, as an adult, my physical and emotional attractions tend to favor women (femme or semibutch) and femmes (male, Transsexual or female). This history of violence at the hands of super-hunks is also clearly related to my interest in Transgenderism and gender-fuck as ways of transforming my body-image away from conventions of manliness. Meanwhile, does everyone really need to know exactly what is shoved up my ass, or up the ass of my partner, in order to determine if I am a card-carrying Gay? (Heaven forbid people admit that many Gay men never fuck in the ass, and that many Straight boys and girls do!) While I always try to be honest and open about my lovers to anyone who bothers to ask, is it really surprising that I do not go out of my way to advertise every single person I have had sex with simply to create statistics for others to evaluate my 'Gayness'? And does the fact that all of my long-term relationships thus far have been with women make me Straight? It didn't to the women from whom I separated after years together because they were sick and tired of my being a "fucking Queer." It didn't to the men who asked me to finally confront my "true Gayness" by stopping my relationships with women. It doesn't to the well-intentioned parents who puzzle their friends with pictures of their "Gay son and his girlfriend," or better yet, "Gay son and his wife." However, you - my dear stranger - deserve an easy answer to the question at hand. Am I Gay? No. I am happily Queer, without face or pride. I bring shame to the Gay name. I am a plague upon Straight culture everywhere. Now go and re-read all of my texts related to sexuality and gender, and try not to bother my friends with your gossip. November 21, 2000

Addendum: There are already sisters who disagree and insist that I am, indeed, a Lesbian among other things. :-) - November 22, 2000 75


Biografies


Lilibeth Cuenca Rasmussen Lilibeth Cuenca Rasmussen (Manila, 1970) viu i treballa a Copenhaguen. La crisi d’identitat que suposa ser nascuda a Filipines i formar part de la societat danesa la porta a treballar sobre temes d’identitat i a l’entorn de l’exotisme. Els seus treballs basculen entre el documental i la creació de ficcions. Ha presentat el seu treball en espais com Brooklyn Museum (New York), Platform Garanti (Istambul), Statens Museum for Kunst o Charlottenborg (Copenhaguen), així com a la Biennal de Busan (Corea). Lilibeth Cuenca Rasmussen (Manila, 1970) vive y trabaja en Copenhaguen. La crisis de identidad que supone haber nacido en Filipinas y formar parte de la sociedad danesa la lleva a trabajar sobre temas de identidad alrededor del exotismo. Sus trabajos basculan entre el documental y la creación de ficciones. Ha presentado su trabajo en espacios como Brooklyn Museum (New York), Platform Garanti (Istambul), Statens Museum for Kunst o Charlottenborg (Copenhaguen), así como en la Bienal de Busan (Corea). Lilibeth Cuenca Rasmussen (Manila, 1970) lives and works in Copenhaguen. The identity crisis of having been born in the Philippines and being part of the Danish society leads her to work on subjects of identity and exoticism. Her works swing between the documentary and the creation of fiction. Rasmussen has presented her work in places such as Brooklyn Museum (New York), Platform Garanti (Istambul), Statens Museum for Kunst or Charlottenborg (Copenhagen), as well as in the Biennial of Busan (Korea).

77


Kajsa Dahlberg Kajsa Dahlberg (Göteborg, 1973) viu i treballa a Malmö. El seu treball explora realitats socials i situacions concretes. A partir d’estructures que utilitzen la narració, Dahlberg ofereix històries que es converteixen en quelcom més que allò particular. Ha presentat el seu treball en espais com Index o Moderna Museet (Estocolm), Göteborg Konsthall, Sala Rekalde (Bilbao), UKS (Oslo) així com a la Biennal de Praga. Kajsa Dahlberg (Göteborg, 1973) vive y trabaja en Malmö. Su trabajo explora realidades sociales y situaciones concretas. A partir de estructuras que utilizan la narración, Dahlberg ofrece historias que se convierten en algo más que eso particular. Ha presentado su trabajo en espacios como Index o Moderna Museet (Estocolmo), Göteborg Konsthall, Sala Rekalde (Bilbao), UKS (Oslo) así como en la Bienal de Praga. Kajsa Dahlberg (Göteborg, 1973) lives and works in Malmö. Her work explores social realities and specific situations. From structures that use narration, Dahlberg offers stories that turn into something else than the particular fact. Dahlberg has shown her work in Index or Moderna Museet (Stockholm), Göteborg Konsthall, Room Rekalde (Bilbao), UKS (Oslo), as well as in the Biennial of Prague.

78




Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.