Llibret Estratègia Universitària 2015 by Carla Tres

INTRODUCCIÓ: Després de Bolonya Tot just fa tres anys els campus de les universitats catalanes van viure uns mesos d’intensa mobilització estudiantil: les noves titulacions de grau i màster adaptades als criteris del Procés de Convergència Europea trobaren una resistència ferotge entre l’activisme estudiantil que havia vist com una reforma feta a les seves esquenes els suposava infinitat de greuges. Durant aquells dies, el moviment disposà d’un discurs i reivindicacions que no només havien penetrat entre la comunitat estudiantil, sinó que esdevingueren agenda mediàtica una vegada les facultats i escoles ocupades es convertiren en espais de desobediència cap al poder establert. A més a més, el rebuig al Procés de Bolonya va fer palès en el marc dels referèndums universitaris impulsats per la campanya del SEPC “Als Països Catalans decidim universitat pública. Aturem Bolonya”1. En aquell moment el moviment estudiantil donà una magistral lliçó de democràcia als governs i rectorats que havien assegurat que els qui s’oposaven a Bolonya eren una minoria. Malgrat tot, la resposta de governs i rectors a la contesa política estigué lluny de qualsevol integració de les demandes del moviment. Ans al contrari, durant les primeres setmanes de mobilització estudiantil optaren per una estratègia de trivialització d’aquestes. Del “Bolonya no té res de privatització”, “mentre jo sigui rector això no passarà pas” o “els estudiants estan confosos” que replicaven els rectors fins al “l’alternativa a Bolonya és la universitat del franquisme” que afirmà l’aleshores conseller catalunyès Josep Huguet, foren algunes de les sentències que esgrimia tota autoritat universitària per tal de dividir el moviment estudiantil i canviar el parer de l’opinió pública. Tanmateix, una vegada el repertori de l’acció col·lectiva donà símptomes d’esgotament, emprengueren una dinàmica directament repressora vers els estudiants amb desallotjaments, càrregues, coaccions i, finalment, vora d’un centenar d’imputacions penals que neutralitzaren el moviment. La campanya del SEPC “Més de 100 a judici: Bolonya s’aplica amb repressió”2 en fa un anàlisi més acurat d’aquest moment. D’aquesta manera s’aconseguí que els estudiants no els quedés més remei que cursar unes titulacions alienes als seus interessos. Tal i com vam denunciar, Bolonya ha perjudicat els interessos estudiantils. La millora pedagògica que s’havia vinculat a l’entrada de l’EEES no s’ha aplicat per una manca de finançament, que no ha permès l’adaptació dels docents i la infraestructura per reduir grups i implementar una una docència més participativa. Bolonya s’ha traduït en una reducció d’horaris docents, un augment del 12% en el preu de la carrera, a banda dels augments anuals, i una devaluació del valor del títol fent necessari el cursar títols de màster, els preus dels quals disten cada dia més de ser accessibles. La metodologia participativa ha resultat ser la implantació d’una dinàmica de treball constant i mecànic poc o gens pedagògica. La implantació de l’anglès no ha anat acompanyat d’una formació de docents ni d’estudiants. Però el més greu del procés

de Bolonya és que aquest pertany a un llarg procés de transformació radical del sistema universitari. Un procés que ara, després de la implantació de l’EEES, continua.

Un nou model universitari La crisi ha accelerat l’ofensiva del neoliberalisme per reforçar l’hegemonia dels mercats sobre la societat. Les universitats dels Països Catalans pateixen la mateixa tendència que està mercantilitzant i privatitzant la sanitat, les pensions, els transports i les altres prestacions públiques. Atès al seu caràcter diferenciat i radicalitzat, al present document ens centrem en l’estudi d’aquesta transformació en l’àmbit dels Països Catalans, dins de l’Estat Espanyol. El sistema universitari al nostre país respon en certa mesura a la lògica d’un dret social garantit per l’Administració Pública. Això limita el mercat i els capitals, que es veuen incapacitats per a invertir i obtenir beneficis en aquest important sector econòmic que és l’ensenyament superior. Representa una anomalia en el sistema capitalista, ja que l’educació universitària no és un servei comercialitzat que depengui directament de la capacitat adquisitiva dels ciutadans-consumidors. La doctrina neoliberal, present arreu del món, pretén acabar amb aquesta anomalia introduint el sistema universitari en la lògica de les relacions de mercat. Malgrat que la crisi és l’oportunitat perfecta de les dretes per fer realitat els seus somnis, aquesta contrareforma fa temps que es cuina. Podem destacar alguns moments clau: 1. Al 1995 l’Acord General sobre Comerç i Serveis de l’Organització Mundial del Comerç estimava la gran quantitat de diners que mou el sector serveis i l’activitat educativa en concret. Uns diners que escapaven del comerç i això, segons el discurs neoliberal, limita el desenvolupament econòmic. 2. Al 1999 els ministres d’educació europeus aprovaven la Declaració de Bolonya. Aquesta declaració impulsà la construcció d’un mercat universitari comú anomenat Espai Europeu d’Ensenyament Superior que serveix a la lliure competència i assignació d’universitats, recursos, personal i estudiants. 3. Al 2000 un altre tractat establia les bases del futur universitari: l’Estratègia de Lisboa marcava com a un dels objectius convertir Europa en l’“Economia del coneixement més competitiva i dinàmica del món”. Això significa enfocar els sistemes universitaris a les necessitats productives del mercat obviant les necessitats socials reals.

Les reformes que ataquen la Universitat pública des de fa anys i que s’accentuen amb la crisi actual no poden ser enteses de forma aïllada. Existeix una voluntat per part d’alguns sectors socials amb molta influència per transformar de forma radical el sistema universitari i adaptar-lo als interessos dels grans capitals. Uns interessos sovint contradictoris amb les necessitats de les classes populars catalanes. “¿És el moment actual un punt d’arribada o de partida d’un procés de canvi molt més profund?”. Pregunta realitzada pel professor Francisco Michavila (catedràtic i director de la Cátedra Unesco de Gestión y Política Universitaria de la Universidad Politécnica de Madrid) en un article de 2007 a El País titulat “Larga caminata universitaria”. “La universitat, aquesta gran oportunitat”: “Hi ha en aquestes qüestions la necessitat de mirar lluny, a l’objectiu final, i ser en això intransigent i idealista. Només així la paciència i la constància en la demanda de la reforma aconseguiran que la teòrica utopia de la solució final vagi sent assumida poc a poc i el que és un somni es converteixi lentament en una necessitat compartida per la universitat i per la societat, i que arribi a ser factible”.Publicat Joaquim Coello (president del consell social de la UB) a El Punt.

Aquesta inserció de la Universitat en el mercat implica la transformació de la funció social de la universitat i de l’estructura interna del sistema universitari. La nova funció social de la universitat s’allunya encara més de les necessitats multidimensionals de la societat i se centra en els interessos del teixit productiu, és a dir, els capitals inversors. Aquests interessos es manifesten a través de la demanda laboral de titulats, així com el negoci de la innovació, pilar en auge dins l’actual capitalisme cognitiu. Rafael Puyol, exrector de la Universidad Complutense de Madrid, 2008: “cal apropar la Universitat a la concepció d’empresa productora de capital humà demandat pels mercats”. Círculo de Empresarios [Una universidad al servicio de la sociedad, 2007]: “No es tracta d’inserir la Universitat en el marc de l’Estat del Benestar, tendència que d’alguna forma ha estat present a la història recent; sinó d’integrar a la Universitat de forma més decidida al teixit econòmic i productiu.”

A nivell intern, aquesta transformació implica trencar el sistema públic integrat i planificat per satisfer unes necessitats socials i substituir-lo per un mercat d’universitatsempreses en competència centrades en l’afany de lucre particular. Això implica un govern autònom i jeràrquic i un finançament autònom, eficient i no deficitari. Les conseqüències d’això són la marginació de les necessitats col·lectives de la societat, l’encariment i elitització, l’estratificació de centres i l’auge del negoci dels títols i els préstecs universitaris.

Els agents impulsors de la reforma Els impulsors d’aquesta reforma són els grans capitals del país, de l’estat, del continent i del món, els únics beneficiats pel nou model proposat. Els únics interessats en l’ampliació de les competències del mercat. Aquests disposen de diversos mecanismes per tal de manipular els governs universitaris, autonòmics i estatals. A més, han iniciat una important ofensiva mediàtica per deslegitimar l’actual model i plantejar el seu com a l’únic viable. Podem dir que existeix una manca total de debat públic i rigorós sobre aquest tema, fenomen característic de l’actual època de monòleg de la dreta. A nivell supraestatal trobem institucions promotores de la mercantilització com són l’Organització Mundial del Comerç i el Fons Monetari Internacional, aquest últim en plena conquesta dels països de la perifèria europea. La Unió Europea representa també un agent important en l’impuls d’aquesta transformació. Les rondes a partir de Bolonya (1999) i els diversos informes universitaris de la Comissió Europea pressionen els països per tal d’avançar cap a la competitivitat econòmica en l’àmbit dels serveis, on s’inclou l’ensenyament superior. A nivell estatal destaquen les declaracions i informes de la patronal CEOE, dels Consells Socials de les universitats i d’algunes fundacions que abanderen la reacció neoliberal. Així trobem la fundació FEDEA i FCyD les quals han redactat els documents base d’Estrategia Universidad 2015, el projecte de transformació universitària iniciada pel govern del PSOE el 2008. Entre el patronat d’aquestes fundacions trobem Catalunya Caixa, Agbar, Banesto, Goldman Sachs, Santander, Inditex, Telefónica, BBVA, Banc Sabadell, Caixabanc, Iberdrola, Repsol YPF, etc. En l’ofensiva mediàtica que aquesta classe social ha iniciat, destaca la tergiversació conceptual. Identifiquen “societat” amb “mercat”, fet que els permet exigir que cal “posar la universitat al servei de la societat”. Defensen l’“autonomia” universitària a nivell de govern i finançament, fet que a la pràctica significa potenciar l’encariment universitari, la competència entre universitats i la pèrdua d’independència real respecte el poder econòmic. També utilitzen molt el terme excel·lència i qualitat, que amaga com a conseqüència l’estratificació de centres. I per justificar la implantació d’un model orgànic jeràrquic empren molt els mots “eficiència, eficàcia i agilitat”. Tot seguit analitzem més detalladament l’impacte d’aquesta transformació a nivell del finançament i governament universitari.

1. GOVERNANÇA 1.1. Model de governança actual Estructura actual de governança Amb l’entrada en vigor de la Ley Orgánica de Universidades (LOU), aprovada l’any 2001, juntament amb les reformes d’aquesta l’any 2007, la Ley Orgánica de Modificación de la Ley Orgánica de Universidades presenta el següent esquema de governança universitària.

• Òrgans col·legiats: 1. El Consell Social és presentat com a òrgan representatiu de la societat, aquest està format per 9 membres de “la societat” i 6 membres del Consell de Govern. És a aquest a qui se li atribueixen competències de caràcter econòmic d’important transcendència per al finançament de la universitat: promoure la col·laboració de la societat en el finançament de la universitat, les relacions entre la universitat i l’entorn, aprovació del pressupost i del programa plurianual de la universitat així com l’aprovació dels comptes anuals. 2. El Consell de Govern exerceix la funció de govern de la universitat, està format pel rector, el secretari general, el gerent i un màxim de 50 membres de la comunitat universitària (30% designada pel rector, 30% pels degans de facultat o altres i 40% escollits pel Claustre). Com a òrgan de govern, elabora les línies estratègiques, també les directrius i procediments per a la seva aplicació, sense oblidar l’elaboració dels pressupostos. 3. El Claustre universitari és el màxim òrgan de representació de la comunitat universitària. Està format pel rector, el secretari general, el gerent i un màxim de 300 membres de la comunitat universitària. 4. La Junta Consultiva esdevé l’òrgan d’assessorament del rector i del Consell de govern en matèria acadèmica. Està constituïda pel secretari general i el rector, juntament amb 40 membres docents i investigadors designats pel Consell de Govern. S’elimina amb la LOMLOU. 5. La Junta de Facultat o escola és l’òrgan encarregat del govern de la facultat. Està formada pel president corresponent, degà o director, i per un mínim de 51% de docents, la resta dels membres seran escollits segons els criteris fixats als estatuts.

6. El Consell de Departament és l’òrgan de govern dels Departaments. Estan formats pels doctors membres de cada departament, principalment, així com per una representació d’aquells membres del personal docent i investigador no doctor establert als estatuts. No obstant, els estatuts estan obligats a fixar una representació dels estudiants i membres del PAS.

• Òrgans unipersonals 1. La figura de rector/a representa la màxima autoritat acadèmica de la universitat i ostenta la representació d’aquesta encarregant-se de la gestió, govern i direcció. Serà també l’encarregat de desenvolupar les línies d’actuació i d’executar les decisions dels òrgans col·legiats. L’elecció es farà mitjançant el vot ponderat dels diferents membres de la comunitat universitària o a través del Claustre. 2. El vicerector/a està escollit escollida pel rector. 3. El secretari/a general és un funcionari públic seleccionat pel rector. 4. El gerent, amb funcions de gestió econòmica i administrativa, és anomenat pel rector amb el vot favorable del Consell Social. 5. El degà o director/a d’escola és escollit –d’entre doctors adscrits a la universitat– segons el que digui els estatuts. 6. Director/a de departament 7. Director/a d’instituts universitaris d’investigació.

Valoració L’actual model dels nostres centres universitaris presenta una estructura orgànica que “concentra el poder en mans dels òrgans unipersonals i limita la participació de l’alumne, del professorat no doctorat i dels membres del PAS als òrgans de representació i govern”: El Consell Social, òrgan dotat de competències pressupostàries i estratègiques, simbolitza la interrelació de la universitat amb l’entorn. Ara bé, a efectes pràctics, connecta la universitat amb el món laboral introduint representants de grans corporacions privades als nostres centres. Es visualitza de forma molt clara en la composició d’aquest òrgan, que està format per membres que no han estat escollits a través d’unes bases democràtiques. La Llei d’universitats de Catalunya (LUC) ha establert que estarà constituït per vuit membres externs –de quinze– escollits per criteris partidistes i empresarials. Com a conseqüència, les decisions

d’aquests membres representen la voluntat d’interessos privats que, lluny de vetllar per una millora pedagògica construint paral·lelament una societat més justa i igualitària, busquen una bona rendibilitat i competitivitat als centres. La funció de govern de la universitat hauria d’estar exercida per representants d’aquells qui dia a dia participen en la vida universitària. No obstant, tan sols una minoria són escollits pel Claustre, la resta es fa a través dels òrgans unipersonals que difícilment representen la veu de la comunitat universitària. Seguint en la mateixa línia, observem que hi ha una concentració de poders en les figures presidencialistes: rectors, degans i directors. El Claustre és presentat com la màxima expressió de representitivat universitària. No obstant, ens trobem amb el fet de que la representació ponderada -necessària majoria de professors doctors- provoca que siguin aquests qui ostentin el lideratge d’aquest òrgan trencant amb tota lògica democràtica d’aquest. El més contradictori és que la manca de control de gestió de la universitat per part del Claustre, la majoria de competències d’aquest són merament consultives i informatives, deixant les decisions transcendentals als altres òrgans. Tampoc fiscalitza l’actuació del rector pròpiament o de la gerència.

1.2. Model de governança amb l’Estratègia Universitària 2015 El Consell Social de la Universitat és “l’òrgan mitjançant el qual la societat participa en la universitat” [Llei 1/2003, de 19 de febrer, d’universitats catalanes] Però, qui són els Presidents dels Consells Socials de les Universitats Públiques Catalanes?

Principat de Catalunya: • NÚRIA BASI (UPF - 2008): És la presidenta de l’empresa catalana Basi, S.A., la qual treballa per a les marques Lacoste, Armand Basi, entre altres. • JOAQUIM BOIXAREU (UPC - 2008): És el Conseller Delegat d’Irestal Group i President de FemCAT (Fundació Privada d’Empresaris). • ALBERT BOU (UdG): És el director financer i membre del Consell d’Administració de l’editorial italiana Panini España S.A. • JOAQUIM COELLO (UB): És el president de “Applus+”, empresa multinacional dedicada a la certificació, inspecció i assaig.

• ÀNGEL CUNILLERA (URV): President i Conseller Delegat de BIG DRUM, SL – España i de BIG DRUM IBERICA, S.A. – España. Administrador únic de BIG DRUM GmbH – Alemanya. President de Reus Capital de Negocis (Societat de Capital Risc) President i conseller delegat de Tecnoparc S.A. President de la Societat Municipal GUPSA (Gestió Urbanística Pública, S.A.). • ALÍCIA GRANADOS (UAB): Doctora en Medicina per la Universitat de Barcelona (UB). És assessora d’Agències de les Nacions Unides (WHO, PAHO, World Bank). És també promotora de la creació de la Fundació La Marató de TV3, per a la promoció de la investigació científica d’excel·lència en l’àmbit de la salut i la seua legitimitat social a Catalunya. • RAMÓN ROCA (UdL): És el President del grup d’empreses Grupo Ros Roca i de la Fundació Fòrum Ambiental i de ECOCITY-Fira de Barcelona. És patró de la Fundació Coneixement i Desenvolupament i de la Fundació Privada d’Empresaris de Catalunya (FemCAT). També forma part de la Junta Directiva del Cercle d’Economia, de l’Associació Tècnica per a la Gestió de Residus Sòlids Urbans (ATEGRUS) i del Fòrum 2001.

País Valencià: • CARLOS PASCUAL DE MIGUEL (UVEG): Notari de professió. Presideix les fundacions Cañada Blanch i la Universidad-Empresa (Adeit). Ha estat president de la Fundació València C.F. • RAFAEL FERRANDO GINER (UPV): Soci fundador de les empreses Edifesa i Gesfesa. Ha presidit la Patronal Autonòmica Valenciana Cierval des de 1999. Ocupa una de les vicepresidències de la CEOE. També ha estat membre del Consell d’Administració del SIP Bancaja-Caja Madrid. • RAFAEL BENAVENT ADRIÁN (UJI): Empresari del sector de la ceràmica, fundador i president del grup d’empreses Gres de Nules-Keraben S.A. Presideix diferents institucions locals i ha participat en el Consell Assessor de la Comissió Interministerial de Ciència i Tecnologia. Ha estat vicepresident de l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE). • RICARDO FERRÉ ALEMÁN (UA): Metge ginecòleg de professió. Ha estat president del Col·legi Oficial de Metges d’Alacant, així com de la Fundació Navarro Trípode (per al foment de la investigació mèdica).

Ha presidit en dues ocasions el Consell de Metges Valencians i la Unió Professional d’Alacant, també ha sigut vicepresident de la Federació d’Unions Professionals de la Comunidad Valenciana. • FRANCISCO BORJA MIRALLES (Universitat Miguel Hernández d’Elx): Empresari. Vinculat durant més de 24 anys a Reebok España. És vocal de la Junta Rectora del Patronat del Misteri d’Elx i ha estat president de l’Elx Club de Futbol.

Illes Balears: • FELICIÀ FUSTER JAUME (UIB): Enginyer i empresari mallorquí. Fou nomenat president executiu del Grup ENDESA, càrrec que ocupa fins la seua jubilació. Actualment és president honorífic de l’empresa GESA (gas i electricitat), de què va estar gerent i president. L’estiu del 2011, es va presentar un document signat pels presidents dels consells socials de les universitats públiques de Catalunya (abans esmentats) on es recollien les propostes consensuades per aquests sobre el que serà el nou model de les universitats públiques i del propi sistema universitari català. Canviar el model de governança és el primer pas per tenir via lliure a l’hora d’implantar la resta d’eixos de l’Estratègia Universitària 2015. Amb el nou model de governança l’estructura de governament de la universitat quedaria de la següent manera:

Consell Social (Consell Superior)1 És l’òrgan de govern i de màxima responsabilitat a la Universitat i està format per un nombre reduït de membres: President del Consell Rector Un representant del Departament competent en matèria d’Universitats de la Generalitat Tres membres del Consell Universitari Gerent (veu sense vot) Secretari General (veu sense vot)

_________________________________________________________________ 1 Al document signat pels presidents dels consells socials de les universitats públiques, s’utilitza el mot Consell Superior en referència a l’actual Consell Social.

La resta, representants de la societat a proposta del Parlament de Catalunya (amb l’opinió del president), que seran personalitats de prestigi empresarial i social, externes a l’àmbit acadèmic. Format per un nombre reduït de membres, no superior a 15, amb una majoria de representats de la societat.

- Funcions: a) Establir les línies estratègiques, els objectius i les directrius de la universitat, relatius a l’organització dels ensenyaments, la recerca i els recursos humans, econòmics i patrimonials b) Controlar i fer el seguiment de la implantació de les línies estratègiques, aprovant les decisions clau c) Supervisar i avaluar la qualitat (ensenyaments, recerca i transferència) d’acord amb els informes de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya d) Elaborar i aprovar els Estatus de la Universitat e) Definir les condicions del procés de selecció i el perfil dels candidats a rector/a, elegir-lo i nomenar-lo (preferentment, a partir de la terna de candidats proposada pel Claustre) f) Ratificar el nomenament dels vicerectors/es, degans/es, directors/es d’escola i departament i gerent Retiment de comptes: al Parlament de Catalunya

- President del Consell Social (òrgan unipersonal) • Aquesta figura és escollida i nomenada pel Parlament de Catalunya; no tindrà vinculació amb l’àmbit acadèmic i serà una figura destacada en la seva trajectòria professional i prestigi. Dirigir el Consell Social (Consell Superior) i exercir la més alta responsabilitat i representació institucional de la universitat. • Durada del mandat: 6 anys, amb la possibilitat d’un segon mandat, a consideració del Parlament de Catalunya. • Retiment de comptes: al Parlament de Catalunya

Consell de Govern (Consell Executiu)2 És l’òrgan de direcció, execució i gestió de la universitat. Format per un nombre reduït de membres (menys de 10) i presidit pel rector/a. • Rector/a • Gerent • Vicerectors/es (s’aconsella un nombre de 3 vicerectors com a màxim, vinculats cadascun d’ells a les tres missions universitàries: docència, recerca i transferència). • Tres degans/es (com a representants dels grans àmbits de coneixement de la universitat: ciències, arts i humanitats, ciències de la salut, etc.) • Secretari/ària

- Rector El nomenament, cessament i elecció correspon al Consell Social (preferentment, a partir de la terna de candidats proposada pel Claustre i d’acord amb el perfil i condicions definits pel Consell Social), fruit d’un procés competitiu, obert a candidats interns i externs a la Universitat. El perfil ha de correspondre a una trajectòria d’excel·lència en la docència, la recerca i la transferència de coneixement, amb provada capacitat de gestió i de lideratge.

- Funcions: a) Exercir la direcció i la gestió de la universitat. b) Desenvolupar les línies d’actuació definides pel Consell Social i executar els seus acords. c) Nomenar els/les vicerectors/es, degans/es de facultat, directors/es d’escola i departament i el/la gerent. Durada del mandat: 6 anys, amb la possibilitat d’un segon mandat, a consideració del Consell Social. Retiment de comptes: al Consell Social.

_________________________________________________________________ 2 Al document signat pels Presidents dels Consells Socials de les Universitats Públiques, s’utilitza el mot “Consell Executiu” en referència a l’actual “Consell de Govern”.

- Els/les vicerectors/es Nomenament i designació: correspon al rector/a (s’aconsella un nombre de 3 vicerectors com a màxim, vinculats cadascun d’ells a les missions principals de la Universitat: docència, recerca i innovació, i transferència).

-Funcions: Executar les activitats del seu àmbit funcional de responsabilitat (docència, recerca i innovació, transferència). Retiment de comptes: a el/la rector/a.

Claustre (Consell Universitari)3 És l’òrgan de representació de la comunitat universitària. Format per un nombre representatiu dels membres de la comunitat universitària en relació amb l’envergadura de la universitat (s’aconsella un màxim de 100 membres), representants dels diferents col·lectius i on la majoria són acadèmics amb vinculació permanent a la universitat.

-Funcions: a) Proposar una terna de candidats a rector/a al Consell Social (a partir de les condicions definides per aquest i, fonamentalment, en un procés obert a candidatures externes a la universitat). b) Proposar els seus representants al Consell Social, entre el personal docent i investigador. c) Assessorar, de manera permanent, els Consells Social i de Govern sobre funcionament, organització, gestió interna i polítiques en relació a la docència, la recerca i la transferència del coneixement, així com sobre qualsevol altra qüestió requerida pel Consell Social. d) Participar en l’elaboració dels estatuts de la universitat.

_________________________________________________________________ 3 Al document signat pels presidents dels consells socials de les universitats públiques, s’utilitza el mot Consell Universitari en referència a l’actual Claustre.

Junta de facultat/ escola És l’òrgan responsable de l’organització dels ensenyaments i els processos acadèmics, administratius i de gestió per a l’obtenció de títols de grau i postgrau. Format pels degans/es de facultat i/o directors/es de departament i els membres de la comunitat universitària vinculats a la facultat o escola (a proposta del degà/na de facultat o del director/a d’escola podrien tenir cabuda en la composició de la Junta de Facultat o d’Escola membres externs a la comunitat universitària).

-Funcions: a) Organitzar els ensenyaments i processos acadèmics, administratius i de gestió en l’obtenció de títols de grau i postgrau. b) Proposar estudis de grau i postgrau, d’acord amb el Consell Superior. Retiment de comptes: al Consell de Govern.

*Principis bàsics per a la configuració del nou model de governança: Aquest model basa la seua configuració en una sèrie de principis bàsics extrets del document dels Presidents dels Consells Socials. 1. Representar la voluntat i les demandes de la societat al govern universitari. 2. Alinear els objectius estratègics de la direcció de la universitat amb les facultats o escoles i els departaments. 3. Relacionar les persones i els objectius amb responsabilitats directes sobre els resultats. 4. Reduir la complexitat en la governança, facilitant mecanismes que proporcionin autoritat als màxims responsables en la direcció i la gestió de les universitats. 5. Establir mecanismes àgils de gestió i de retiment de comptes 6. Facilitar els mecanismes de presa de decisions. 7. Reduir el nombre de membres de les estructures directives 8. Assegurar unes orientacions estratègiques estables a mitjà i llarg termini.

Aquests principis queden dividits en base a dos objectius clars. Per una part, la mercantilització de la universitat, i, per l’altra, l’eliminació d’estructures representatives de la comunitat universitària. Els tres primers principis esmentats estan dirigits cap a la tendència i objectiu bàsic en l’EU2015 de mercantilitzar la universitat pública. En primer lloc, “representar la voluntat i les demandes de la societat al govern universitari”. Amb aquest propòsit d’acostar la universitat a la “societat”, el nou model de governança entén que els qui millor coneixen i representen la voluntat de la societat (i les seues demandes) són els alts directius i consellers de grans empreses o multinacional. Tenint present l’actual crisi produïda per l’economia de mercat, entenem que és una irresponsabilitat posar les estructures de govern de la universitat en mans dels empresaris, o el que és el mateix, posar el sistema universitari dins del mercat. D’altra banda, quan es parla d’“alinear els objectius estratègics de la direcció de la Universitat amb les Facultats o Escoles i els Departaments”, remetent-nos a la principal funció de les juntes de facultats o escoles veiem que es tracta de proposar, d’acord amb el Consell Social (Consell Superior), els estudis de grau i postgrau. Per tant, mitjançant aquest principi es relacionen directament els objectius estratègics de la direcció de la universitat amb els plans d’estudis de grau i postgrau, que ambdós venen marcats pel Consell Social (Consell Superior). Pel que fa al segon objectiu, parlem de l’eliminació de les actuals estructures representatives de la comunitat universitària, que es materialitza en cinc dels anterior principis esmentats. 1)“reduïr la complexitat en la governança, facilitant mecanismes que proporcionin autoritat als màxims responsables en la direcció i la gestió de les Universitats” 2) “facilitar els mecanismes de presa de decisions” 3)“reduïr el nombre de membres de les estructures directives” 4) “establir mecanismes àgils de gestió i de retiment de comptes’’ Amb el pretext de que actualment la governança de la universitat té una estructura complexa i, per tant, una complexa mecànica de presa de decisions; s’eliminen els mecanismes democràtics de participació i d’incidència de la comunitat universitària en la governança de la universitat, el que suposa la concentració de poder de govern en un únic òrgan. D’aquesta manera, passem d’un model de mínimes bases democràtiques que beu d’una fràgil aparença d’estructura participativa de la comunitat universitària, a un model explícitament vertical, on la resta d’òrgans (tret del Consell Social) queden desposseïts de qualsevol mecanisme de participació en el govern de la universitat.

2. FINANÇAMENT 2.1. Introducció al model de finançament El punt fonamental que propicia la deriva cap a la privatització de la universitat pública, és el finançament inadequat que reben els nostres centres, que facilita la dependència d’aquests amb agents externs. Gràcies a la reducció dels pressupostos en matèria d’educació que han efectuat els governs (espanyol i català), es produeix una situació que fa més dependents els nostres centres de la col·laboració amb el sector privat per tal d’aconseguir el finançament necessari per desenvolupar les seves activitats, a part d’augmentar el costos que ha de pagar l’alumnat, cosa que alhora incentiva la necessitat de demanar crèdits per poder continuar estudiant. Una dada interessant és que l’Estat espanyol dedica menys diners en educació que la mitjana de la UE, amb una inversió del 4,3% del PIB, molt lluny d’altres estats com Dinamarca (8%) o Suècia (6,9%), models amb què constantment es volen comparar resultats i mètodes de docència. També és molt important remarcar el dèficit històric de finançament que han patit les universitats catalanes, que la situació actual no ha fet més que evidenciar. Aquesta dependència es nota, d’una banda, amb la participació activa del sector empresarial i financer en els afers universitaris, implicant-se directament en l’activitat docent, com per exemple, amb la promoció de màsters, o tenint una presència preeminent als campus, encarregant-se de serveis molt importants per al bon funcionament de les universitats. Un últim apunt al respecte és el benefici a baix cost que treuen moltes empreses de les investigacions realitzades a les universitats, amb diners públics, i que els interessa poder orientar cap a camps que siguin del seu benefici. Pel que fa a les beques, hem de tenir present que el context de la crisi ha fet que donada la preacarització de les classes populars, tant la demanda de beques com la quantitat de gent que n’hauria de rebre hagi augmentat, mentre que, per contra, la oferta de beques per part de l’Estat no ha pujat en la mateixa proporció. Fet que propicia l’entrada en joc dels agents privats a l’hora de finançar els universitaris, com és el cas de les beques crèdit, tant conegudes en el model nord-americà.

2.2. Efectes de les reduccions pressupostàries Durant els darrers anys, les universitats públiques catalanes han patit una sèrie de desajustos pressupostaris que les han conduït a una situació de dèficit. Els òrgans de govern dels centres, lluny de buscar alternatives, han donat resposta al problema implantant uns plans d’ajustament – que reben una denominació diferent a cada universitat – on es recullen les retallades pressupostàries que es duran a terme. A continuació analitzarem breument l’impacte que això ha tingut sobre la comunitat

universitària deixant de banda la repercussió sobre el sistema de beques, atès que es tractarà més endavant.

Estructura personal Les retallades pressupostàries han comportat la congelació de sous, reducció de salaris, no substitució de baixes i jubilacions, etc. A tot això se li afegeix la no contractació de nous docents, investigadors i membres del PAS, entre d’altres mesures com la no renovació de contractes temporals per a membres del personal d’administració. No obstant això, el personal universitari està immers en un procés de precarització i flexibilització laboral que no ve determinat únicament per les dificultats econòmico-financeres del moment. Amb l’arribada de la LOU s’augmenta la jerarquització entre el professorat, tot establint-ne noves figures i incrementant el nombre de contractes laborals. Aquesta mesura va lligada a una reducció de garanties d’estabilitat personal en incrementar el percentatge de professorat contractat en relació amb els funcionaris. Per altra banda, afegeix el contracte d’obra i servei pel personal docent. Aquest plantejament respon a un sistema de treball flexible, a una jerarquització de la carrera docent que condueix a la inestabilitat i precarietat laboral. Però aquest procés no s’atura, sinó que s’accentua amb l’aplicació de l’EU2015. Un informe presentat per la Comissió d’experts internacionals d’EU20154 aposta per augmentar el nombre de contractats laborals a la vegada que demana reduir la rigidesa de les funcions. L’informe també apunta que les universitats haurien de disposar d’una capacitat total per a contractar directament a tot el personal docent. Aquestes recomanacions, juntament amb moltes d’altres, ens serveixen d’exemple per comprendre que el model de contractació esmentat respon a les lògiques de mercat i cada vegada més s’assimila a la contractació privada.

Infraestructura Tal i com diversos col·lectius vam manifestar en el seu moment, la construcció l’EEES requeria una forta inversió en infraestructura que les universitats catalanes no podien assumir. La situació s’aguditza amb la manca d’inversió pública en les universitats els darrers anys.

________________________________________________________________ 4. Audacia para llegar lejos: universidades fuertes para la España del mañana. Comisión de Expertos Internacionales, 2011.

Les retallades pressupostàries sobre infraestructura han provocat el tancament d’espais universitaris de forma temporal com ara biblioteques, aules d’informàtica, etc. Ha impedit la renovació tecnològica o del fons bibliogràfic. Altres vegades, en comptes de recórrer a l’estalvi, s’han buscat mesures per extreure rendibilitat econòmica d’alguns espais físics dels centres públics ja sigui llogant aules, patis, etc. Aquestes mesures produeixen un fort impacte sobre la qualitat educativa i de recerca que s’ofereix a les universitats. En la mateixa línia, la manca de pressupost per a fer classes amb grups reduïts o bé per impartir assignatures optatives condueix no tan sols a una disminució de la qualitat docent sinó que també esdevé una limitació de l’oferta docent de les universitats.

2.3. Fonts d’ingressos Durant les darreres dècades hem vist com la universitat pública ha esdevingut una institució cabdal en el procés de transformació de l’economia europea que proposa l’Agenda de Lisboa. D’aquesta manera les universitats són les encarregades, d’una banda, de formar el cos laboral del nou teixit productiu de valor afegit: els treballadors cognitaris qualificats; i, de l’altra, generar un volum de producció científica d’alta aplicabilitat i d’impacte internacional. Les funcions tradicionals de la universitat (docència, recerca i gestió) han patit una significativa expansió en termes quantitatius, però amb la introducció de la transferència del coneixement, la nova funció social que ha de connectar els centres d’investigació amb el teixit empresarial, totes les anteriors s’han intensificat alhora. Tot plegat ha comportat unes notables inversions patrimonials en infraestructures i béns d’equip, però sobretot ha disparat les necessitats de despesa en contractació de personal, finançament de projectes de recerca, beques pel foment de l’estudi i la mobilitat, manteniment de les instal·lacions, subministraments energètics... Tanmateix, els ingressos que han percebut les universitats durant tot aquest període no han anat en consonància a les exigències de la comunitat universitària, cosa que ha comportat una ingent quantitat de contractes laborals precaris entre el personal investigador en formació, un biaix entre les places permanents i les temporals pels investigadors i docents consolidats, un dèficit de beques (i una beca mitjana minsa) d’ajuts estudiantils, un infrafinançament de molts projectes de recerca... La tresoreria de les universitats catalanes ha viscut una situació d’ofec fin ancer que ha desembocat en l’acumulació d’un deute pressupostari en diversos centres d’estudis superiors. Durant diversos exercicis comptables de la darrera dècada les despeses han estat superiors als ingressos que percebien les universitats bàsicament per dos motius: la manca d’un esforç creditor per part de les administracions públiques en concordància al nou paper de les universitats i la

caiguda del nombre d’estudiants matriculats. Aquestes han estat les dues principals fonts de finançament que s’han explotat majoritàriament com a forma per sufragar aquest servei d’interès públic: les subvencions públiques (75-80%), les aportacions dels estudiants en concepte de preus públics del crèdit universitari i les taxes de matriculació (10-15%) i finalment, les altres fonts d’ingressos que s’estan explorant com les cartes de serveis addicionals i l’explotació comercial de la producció científica (10-15%). D’ara endavant mirarem quins canvis s’estan produint o es pretenen desenvolupar en cadascuna d’aquestes fonts de finançament.

Crèdit i subvencions públiques El principi d’autonomia universitària confereix als centres d’educació superior potestats d’autogovern i gestió autònomes respecte les diferents administracions públiques, emperò aquestes són a hores d’ara les principals creditores del sistema universitari, perquè s’entén que acompleix funcions d’interès públic. D’aquesta manera el govern destina una porció dels pressupostos públics al finançament de programes de beques de suport a l’estudi, convocatòries d’ajuts econòmics per a projectes de recerca... però la major part d’aquesta partida es destina a les subvencions públiques que reben les universitats per la construcció i manteniment d’infraestructures, contractació de serveis i subministraments, nòmines del personal funcionari i laboral... La major part del finançament públic correspon a la subvenció ordinària que s’atorga directament sense concurs a cada universitat. La magnitud d’aquesta resulta de la ponderació d’un seguit de variables fixades per llei (nombre d’estudiants, nombre de professors funcionaris, nombre de metres quadrats d’infraestructures...). Malgrat tot, aquesta subvenció s’ha mostrat insuficient per sufragar totes les despeses que requereix una universitat avui dia, especialment des de l’aposta per la recerca científica, la mobilitat internacional, l’ús de les noves tecnologies, l’especialització acadèmica al postgrau... Les administracions públiques han tingut els darrers anys un afany per iniciar “la modernització de les institucions universitàries”. Tot aprofitant l’avinentesa de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior s’han impulsat plans de finançament extraordinaris mitjançant convocatòries de concurrència competitiva dels quals les universitats obtenen més o menys quantitat de diners segons el grau de compliment d’uns objectius que estableix l’administració convocant. Això s’ha anomenat “finançament competitiu”, “variable” o “per objectius”; i de moment s’han fet convocatòries que cerquen promoure reformes acadèmiques internes com el Pla de Millora del Finançament de les Universitats Catalanes (2008-2013) o que impulsen la construcció i millora d’equipaments universitaris com el Pla d’Inversions Universitàries (20072010).

A més a més el govern espanyol en el marc del foment de la competitivitat entre les diferents universitats ha impulsat unes línies de finançament extraordinari amb les convocatòries “Campus d’Excel·lència Internacional”. La novetat d’aquesta vegada és que els diners es donen en concepte de crèdit destinat a capacitar la universitat per aconseguir vies de capitalització privades. Per tant, una vegada exhaurit el període que estipula la convocatòria s’estima que la universitat haurà aconseguit atreure prou de finançament privat com per retornar el crèdit al govern espanyol.

Taxes i preus públics de matriculació L’ensenyament superior no és de caràcter obligatori perquè no està contemplat com un dret bàsic al nostre ordenament jurídic i per això no s’ofereix de manera gratuïta. Ara bé, l’administració té l’obligació de vetllar per la no discriminació econòmica en l’accés de totes les persones que hagin acreditat la vàlua acadèmica pertinent. D’aquesta manera l’administració pública és l’encarregada de determinar els preus oficials de les diferents titulacions amb l’objectiu d’atendre la igualtat d’oportunitats i l’equitat social. L’actual nivell de preus al grau és força assequible per la majoria d’estudiants i no comporta excessius problemes de finançament més enllà del fet de renunciar a l’obtenció d’un salari, ja que l’avaluació continuada imposada per les noves titulacions requereix d’una dedicació completa que impossibilita la compaginació amb una jornada laboral. La barrera econòmica augmenta quan s’arriba als màsters, perquè el preu del crèdit duplica o triplica el del grau. Sovint els estudiants han de recórrer a formes de finançament privat mitjançant entitats bancàries amb els conseqüents interessos per poder costejar-se els estudis. Des de fa uns anys s’està construint tot un relat que gira vers el qüestionament de la despesa que li comporta a l’administració l’oferta d’estudis superiors a preus assequibles. Governs, patronals i rectors s’han apuntat aquest discurs que parteix de l’argument que els estudiants només paguen entre un 10 i un 20% del cost dels seus estudis. Emperò el càlcul d’aquest percentatge dista molt d’ésser veraç atès que imputen als estudiants totes les despeses monetàries que guarden una relació amb la docència. Si filem prim acaben afegint un munt de conceptes que o bé no s’haurien d’imputar sobre el cost d’un servei (amortitzacions dels crèdits bancaris per a inversions universitàries, manteniment dels equipaments, subministraments energètics...) o bé no serveixen exclusivament a la docència com les nòmines del PDI i del PAS, ja que aquests destinen la major part de la seva dedicació laboral a la recerca, la gestió o la transferència del coneixement. Per tant manca certesa en el sosteniment de l’argument que el servei està excessivament subvencionat. Tot i això, el canvi de la política de preus de crèdit universitari està en plena discussió a l’agenda pública.

En aquest sentit els governs d’arreu d’Europa sota l’argument de corresponsabilitzar els estudiants del cost de les seves titulacions estan aplicant pujades sistemàtiques del preu del crèdit per sobre del cost de la vida en la primera matriculació i encara més accentuades per la segona o la tercera assolint nivells equiparables amb allò que determinen com el cost real. Al Regne Unit han estat més agosarats i s’ha decretat un increment del preu del crèdit per sobre del que s’estipula com a cost, perquè entenen que els estudiants han d’ajudar a finançar les universitats per tal que aquestes puguin realitzar inversions per seguir essent competitives en el marc de l’excel·lència internacional. En la mateixa línia moltes universitats europees estan marcant uns preus superiors pels estudiants extracomunitaris, ja que s’argumenta que si volen gaudir del sistema universitari hauran de cobrir la totalitat de les despeses. El resultat al capdavall és una creixent capitalització de les universitats mitjançant fons privats procedent dels estudiants i les seves famílies, cosa que comporta el trencament de l’equitat social, lleva oportunitats d’accés i progressió a les famílies amb menys poder adquisitiu i resta possibilitats d’emancipació a la majoria de joves estudiants. Aquests importants costos socials contrasten amb els grans beneficis que obtenen les direccions universitàries amb el increment del capital disponible a la tresoreria dels seus centres, els governs que es poden permetre reduir la despesa pública i la banca que veu en la necessitat dels estudiants de finançar els seus estudis tota una oportunitat de negoci lucratiu. A Ensems durant els darrers cursos nombroses universitats han incorporat noves taxes i augmentat les ja existents. És a dir, s’estan realitzant cada volta més cobraments addicionals per la realització de gestions com la tramitació de la matrícula o l’expedició del títol o per l’explotació d’alguns serveis bàsics com l’accés a internet o la intranet corporativa. En línies generals totes aquestes mesures van encaminades a substituir la part de finançament públic que l’administració deixa d’atorgar als centres universitaris pel finançament privat derivat dels estudiants. És a dir aquest gir en la política de finançament entra dins la tendència traçada per l’Acord General de Comerç i Serveis de socialitzar les despeses d’explotació entre els usuaris dels serveis públics, emperò l’horitzó està marcat en la consecució de la completa liberalització dels preus del servei.

Carta de serveis addicionals A banda de les dues maneres tradicionals de finançar les universitats públiques (subvencions i preus del crèdit) s’estan promovent tot un seguit d’altres mecanismes d’obtenció d’ingressos en el sentit de diversificar i incrementar les fonts de finançament. Aquesta vegada es tracta d’implementar mesures que facin atractius els centres pel capital privat, ja siguin particulars o empreses privades disposades a aportar ingressos. En aquest sentit guanya enters la funció de

transferència del coneixement que mitjançant la promoció comercial juga un paper cardinal a l’hora de vendre el producte, és a dir, la universitat pública ha d’estar oberta i disposada per oferir tot un seguit de serveis addicionals, però relacionats amb les funcions investigadora i docent. La qüestió arriba a l’extrem que s’estan confeccionant autèntiques Cartes de Serveis que recullen tota una gamma de possibilitats d’inversió a canvi d’aprofitar-se del prestigi i el talent universitari. Una d’aquestes formes de finançament s’ha importat de les universitats privades d’elit nordamericanes: el fund-raising. Es tracta d’un sistema de captació de fons a través de quotes que aportarien antics estudiants i professors de la universitat a canvi de la possibilitat d’utilitzar alguns serveis (biblioteca, documentació, tecnologies de la informació i la comunicació, assistència a determinades conferències...). A les nostres universitats s’està començant a impulsar, però encara està en fase embrionària i no sembla haver despertat gaire entusiasme entre els potencials usuaris. Val a dir que el sistema fund-raising nordamericà no gaudeix d’una gran participació, però sí que aconsegueix que grans empresaris i alts directius de transnacionals aportin quantioses sumes en part a canvi de tenir certa influència sobre la pròpia institució. També importat de l’estranger, però aquesta vegada amb una matriu centre i nord europea, i sota l’auspici de les polítiques de gestió de la qualitat del servei públic, s’està incorporant tot un seguit d’oportunitats d’explotació patrimonial de la universitat. És a dir, donat que les instal·lacions de la universitat (auditoris, aularis, sales de reunions, laboratoris, vestíbuls...) disposen d’un equipament modern i únic, uns serveis administratius fiables, un prestigi afegit i han estat finançades pel sector públic; és possible que sorgeixin particulars i empreses privades disposades a llogar espais per la realització de les seves activitats privades. Per exemple les universitats cada vegada acullen més fires de mostres, congressos de professionals, juntes d’accionistes... Àdhuc moltes empreses es poden sentir atretes pel talent docent i investigador que posseeix la universitat i o bé cerqui estimular-lo econòmicament o bé vulgui incloure’l a la seva activitat productiva. Això està desembocant en l’establiment de nombrosos convenis bilaterals entre la universitat i el teixit empresarial que cristal·litzen en bona manera els objectius de la transferència del coneixement. En el primer cas descrit per exemple s’està potenciant el mecenatge de premis, beques, projectes de recerca... de diferents elements on el capital privat aporta una quantitat de diners a canvi del patrocini comercial i la participació en la definició de l’objecte. Per tant, la naturalesa dels béns i serveis que oferia la universitat es veu alterat per les condicions que exigeix el patrocinador. En el segon cas l’empresa organitza conjuntament amb la universitat projectes d’innovació tecnològica a les diferents unitats de negoci o cursos de formació i reciclatge dirigit als treballadors de l’empresa o a futurs candidats a ser-ho... és el que s’anomenen Càtedres d’Empresa en qualsevol cas comporta la disposició dels recursos públics per la satisfacció dels interessos empresarials, normalment a canvi d’una quantitat de diners.

Explotació comercial de la producció científica Totes aquestes noves formes de captació de finançament que hem descrit poden acabar tenint un pes minúscul si ho comparem amb el que es podria obtenir de la porció més suculenta del pastís universitari. La recerca és la funció més costosa, perquè comporta una mobilització de recursos econòmics que una empresa privada no pot sostenir si no recupera la inversió a mitjà termini. Com hem apuntat al començament d’aquest document el creixement de l’economia europea dependrà de la seva capacitat de conferir una producció amb valor afegit sobre els eixos de la innovació i la competitivitat, per això es necessita desenvolupar un entramat investigador molt dens i potent, cosa que implica moltes despeses que només poden ésser assumides pel sector públic, on aquest s’aprofita el capital humà de les universitats. Tot i això, no tot el que s’investiga és útil per a l’empresa privada, si més no a curt termini. D’una banda, bona part de la recerca pot prendre una dimensió intel·lectual o cultural, però no en resulta cap benefici monetari explotable. De l’altra, molts projectes no posseeixen una aplicabilitat immediata, sinó que són embrions de futures investigacions -el que s’anomena “recerca bàsica”- i que només a molt llarg termini poden tenir una rendibilitat econòmica. Les reformes que s’estan implementant aposten per un canvi en la cultura de recerca per tal d’aprofundir en la seva aplicabilitat. A fi que la presa mossegui l’esquer, a l’investigador principal que hagi desenvolupat una innovació tecnològica o publicació acadèmica de relleu se li ofereix la possibilitat de compartir amb la universitat la patent de la propietat industrial o software desenvolupat. En conseqüència s’han establert normatives que estipulen els percentatges de distribució de beneficis de l’explotació comercial d’aquest software o propietat industrial patentada entre l’investigador principal, el grup de recerca, el departament corresponent i finalment la universitat. Això és el que s’anomena cànons d’explotació de la producció científica i que en les universitats d’alta recerca dels Estats Units o el Canadà esdevenen la principal font de finançament. Fins i tot si la patent industrial o el software aconsegueix prou relleu científic i una elevada aplicabilitat empresarial existeix la possibilitat de fundar una spin-off o empresa de base tecnològica que seria propietat dels investigadors i la universitat, però que rebria finançament d’un seguit d’inversors privats per seguir desenvolupant el projecte. Aquesta possibilitat que s’ha obert als investigadors d’obtenir incentius econòmics per la transferència al sector privat de l’exercici de la seva activitat professional és profundament perversa. En el marc de l’impuls dels parcs de recerca

consorciats entre les empreses privades, les administracions públiques i les universitats es produeixen tota mena d’informes i documents sobre quines línies de negoci tenen les grans empreses i quines investigacions podrien ajudar-les. En aquest context els investigadors tendiran a centrar la seva activitat a satisfer les necessitats del capital privat, però s’oblidaran de l’interès general que haurien d’atendre com a treballadors públics que són. A tall d’exemple la cura definitiva de malalties que afecten a població que viu sota el llindar de la pobresa serà molt difícil que s’acabi desenvolupant, ja que les empreses privades obtenen grans beneficis dels fàrmacs o tractaments sanitaris pal·liatius.

2.4. Beques Les eines de finançament privades que se li atorguen a l’estudiant permeten afavorir i perpetuar les desigualtats socioeconòmiques, és per això que hem de conèixer els efectes pal·liatius que produeixen les diferents modalitats de beques. D’una banda, amb la disminució d’inversió pública en beques es preveu que variï el llindar de renda de tal manera que tan sols s’assignin a rendes molt baixes. De l’altra, es dedueix que atesa la conjuntura econòmica actual hauran augmentat el nombre de beneficiaris. Així doncs, amb la disminució de la beca mitja, molts dels antics beneficiaris ja no poden optar a ajuts econòmics. No obstant això, en l’actualitat ens trobem que hi ha dues modalitats de beques que s’estan potenciant: les beques-préstec i les beques per mèrit.

Beques per mèrit Atorgar ajuts econòmic d’acord amb els resultats acadèmics trenca amb la lògica de garantir l’accés universal als estudis atès que constitueix un “premi” i no una “necessitat”. Ara bé, entenem que la importància a l’expedient ja es dóna acadèmicament i també al món laboral, és per aquest motiu que no entenem la lògica economicosocial d’aquesta beca. Aquesta modalitat de beca augmenta les diferències econòmiques ja que per una banda, la capacitat adquisitiva esdevé quelcom secundari en l’assignació. Per l’altra, entenem que el pressupost d’aquesta modalitat de beques s’hauria d’assignar en funció de les condicions econòmiques del sol·licitant.

Beques - Prèstec Amb el suport de la Generalitat i amb la participació dels bancs, les beques préstec s’han convertit en una nova modalitat emergent de finançament de les carreres.

La lògica de les beques és garantir l’accés a aquelles persones que disposen de menys rendes. En contrast, l’actual filosofia del préstec es planteja com quelcom voluntari, no com quelcom necessari. D’aquesta manera, l’Estat no busca assegurar l’accés universal a l’educació superior. Convé recordar que l’endeutament suposa una limitació a l’autonomia ja que una vegada finalitzats els estudis l’estudiant esdevé lligat al pagament del deute. Això mostra que l’educació es converteix en un bé de consum subjecte als negocis associats. A més, incloent l’endeutament a la trajectòria universitària es transmet el principi de l’ordre capitalista com quelcom natural i inevitable, obrint les entitats bancàries nous fronts d’acumulació de capital. Hi ha tres classes de préstecs. El primer és l’anomenat “préstec directe de tipus hipotecari de fons públic”, que depèn únicament de fons públics. El segon és el que prové de la banca privada “préstec indirecte finançat pel sector privat i garantit pel govern”, en què l’estat juga el paper d’avalar el deute, seguint el model nord-americà. Al tercer lloc ens trobem amb el “préstec universal”, en aquest cas es retorna el pagament del deute a través de l’impost sobre la renda i de la Seguretat Social. En l’actual context de crisi, amb un índex d’atur molt alt, en el qual la majoria d’estudiants no aconsegueixen trobar feina, si es fan servir aquests models de préstecs com a eina per poder sufragar els estudis, es donarà una situació d’endeutament generalitzat entre aquelles persones que hagin hagut d’acollir-se a aquestes mesures.

3.AVALUACIÓ Per avaluació entenem, sobretot, la creació de mecanismes de control de les universitats a través d’agències externes. Aquest és un element clau en la transformació del sistema universitari. Per una banda, serveix per pressionar directament les universitats en el sentit desitjat. Per l’altra, permet comparar les universitats i establir un règim de competència entre elles. Estrategia Universidad 2015 pateix una contradicció pel que fa a l’autonomia universitària. Si bé reforça l’aïllament i independència de les diverses universitats entre elles i respecte l’administració pública, a la vegada ataca l’autonomia real de les universitats quant al poder econòmic i estatal forçant-les a vincular-se amb el teixit productiu i a realitzar la transferència de coneixement a les empreses. Per tal de forçar les universitats en aquest sentit l’estat pretén emprar el finançament dinàmic per objectius, un finançament condicionat a l’adaptació de la universitat al mercat. Aquest finançament diferenciat i flexible necessita un sistema d’avaluació universitària per saber quines universitats “es porten millor”. Però l’avaluació no només determinarà el finançament públic, sinó que a més l’avaluació crearà rànquings comparatius d’universitats per fomentar la competència, els quals tindran implicacions directes en l’assignació liberalitzada de convenis privats, estudiants i personal de més nivell. Les agències d’avaluació responsables d’aquesta tasca van començar a sorgir als 90’ i inicialment la seva tasca es limitava sobretot a l’acreditació de les titulacions i la revisió de la formació. Així trobem l’INQAAHE a nivell internacional; l’ENQA i l’EQAR a nivell europeu; l’Agencia Nacional para la Evaluación de la Calidad Académica (ANECA) a nivell estatal espanyol; i les agències AQU, AQUIB i AVAP al Principat, a Ses Illes i al País Valencià respectivament. Malgrat que aquestes són fundacions estatals, en cap cas EU2015 planteja que la titularitat i el control d’elles hagi de ser públic. Nomes requereixen el reconeixement governamental i el compliment de la legislació vigent a l’estat on actuen. A més, la composició d’aquestes agències les fa a la pràctica poc autònomes de l’Estat i del poder econòmic. L’ANECA té com a patronat, a banda de 6 representants universitaris, a 11 membres dels governs central i autonòmics i a 7 persones de “destacat prestigi social”, eufemisme de la retòrica d’EU2015 per introduir directius de grans empreses en el govern universitari. Convé destacar que la directora de l’ANECA, Zulima Fernández, és catedràtica d’Organització Empresarial especialitzada, entre altres, en la investigació de “Direcció i privatització d’empreses públiques i dinàmica competitiva”. El cas de l’AQU i l’AQUIB estant formades quasi en la seva totalitat per representants acadèmics i dels Consells Socials de les respectives universitats. Més peculiar és el cas de l’AVAP on el president és membre

del patronat de la Valencia International University, una Universitat a distància de gestió privada i finançament públic més que vinculada al PP. I quins criteris seguiran aquestes agències per avaluar i comparar les universitats? Encara no existeix gaire transparència i els discursos s’omplen bàsicament de les paraules “qualitat” i “excel·lència”, però les propostes defensen un clar model mercantil i productivista. D’una banda, i sobretot de cara a determinar el finançament públic, es calcularà l’eficiència costos-resultats de cada centre obviant les externalitats socials no comptabilitzables. Els resultats calculables seran el rendiment dels estudiants (repeticions, nivell de qualificacions...), la producció de patents comptabilitzades al preu que el mercat o les empreses vinculades hauran pagat, el finançament privat obtingut i l’adaptació dels titulats al mercat laboral, entre d’altres. De l’altra, l’avaluació en rànquings competitius analitzarà la qualitat de cada universitat a partir de la concentració de recursos, la qualitat del personal docent i investigador i el nivell de l’estudiantat. Aquests rànquings i aquesta competència liberalitzada promouran la polarització de recursos i qualitat, retroalimentant l’estratificació dels centres. Disposarem, com al model anglosaxó, d’unes universitats d’elit (excel·lència internacional) a costa d’una marginació de la majoria d’universitats. Aquestes dues tendències vinculades a l’avaluació promouran l’anomenada “excel·lència internacional” amb tot el rerefons negatiu que hem assenyalat. Convé destacar que l’eficiència i la competitivitat promouran l’especialització en docència i recerca de les universitats, responsables només davant el mercat global. Això generarà un menor vincle universitats-territori fet que, tal i com reconeixen els informes d’EU2015, exigeix una major inversió en beques de mobilitat.

4. CONCLUSIONS La universitat en una cruïlla L’actual model universitari, amb tots els seus defectes i virtuts, està immers en una crisi. La globalització, el neoliberalisme, el desballestament de l’estat del benestar i la depressió econòmica han posat data de caducitat a l’actual sistema universitari “de masses”. Qüestionada i indefensa davant dels nous imperatius del poder econòmic, la universitat pública és engolida per les forces del mercat, tal i com hem assenyalat en aquest document. A través de mesures parcials, progressives i poc transparents s’està construint la nova universitat-empresa. Una fàbrica deshumanitzada de serveis cognitius i professionals de qualitat, una botiga de patents i títols que només rep finançament públic per suplir les impotències del sector privat. Un espai d’inversió de capitals empresarials d’innovació i de capitals personals de formació. Una empresa que requereix un sistema organitzatiu vertical i no democràtic per competir, aïllada de la població a nivell internacional, de forma eficient i eficaç, cercant una quota comercial d’excel·lència. El camí que està prenent la universitat té beneficiats i perjudicats, promotors i opositors. Cal visibilitzar el conflicte social i polític que s’està obrint i iniciar un debat realment públic sobre el futur de l’ensenyament superior centrat en les necessitats del nostre poble. L’actual model té grans mancances, però el “nou” model reimplanta el domini de les classes adinerades i ens pren la dignitat i capacitat de participar a estudiants i personal -d’administració i serveis, docent, investigador. Si bé actualment hi ha grans capes de la població que no se senten com a pròpia la universitat, el dia de demà aquestes capes poden ser la gran majoria. El moviment estudiantil, de la mà del PAS i PDI combatiu i els moviments socials, hem de resistir l’embat de les dretes i a la vegada aprofitar aquesta crisi per plantejar un nou paradigma universitari que realment ens representi i ens respecti.

L’ensenyament que necessitem, l’ensenyament que conquistarem Així doncs, rebutgem el paper que ens assigna aquest procés. No volem ser clients i treballadores passives condemnades, juntament amb les nostres universitats, a servir els amos del capital a través del mercat. Estem cansades de ser titllades de “costos socials insostenibles”, de “gandules aprofitades” i “d’inadaptades als requeriments de les empreses”. Estem cansades d’escoltar el monòleg neoliberal i d’assumir amb resignació un futur cada dia més precari. Les universitàries i universitaris som els futurs gestors de la societat i això ens apodera. Sabem que ens espera el mileurisme i la devaluació de la nostra formació en una competència continental

que ens perjudica com a sector social. Per lluitar contra aquest futur no ens posarem encara més a disposició del teixit empresarial, culpable, sinó que el combatrem des dels nostres espais de socialització, les facultats i les places dels carrers, a la vegada que teixim aliances amb totes les altres víctimes d’aquest sistema. Qüestionem la legitimitat d’aquest ordre social i del seu sistema d’ensenyament i recerca. Per una universitat democràtica, creativa, participativa i crítica. Una universitat de qualitat que mereixi dir-se pública i que potenciï el creixement intel·lectual de totes i tots com a comunitat. Volem reivindicar la importància del coneixement en si i la universitat com a espai comunitari per crear-lo i difondre’l. Volem un aprenentatge i una recerca que tinguin com a centre la comunitat humana i no els principals agents econòmics. Rebutgem que els vincles amb el mercat es basin en la submissió a aquest i, a més, apostem per un sistema universitari dedicat a la transformació social. Perquè el coneixement i l’aprenentatge lliures i accessibles per a tothom impliquen la superació del capitalisme.