El secret dels colors by Biblioteca Pública Iu Bohigas de Salt

el secret dels

colors Text d'Anna Manso i dels alumnes de quart de: Escola El Gegant del Rec Escola El Pla de Salt Escola El Veïnat Escola La Farga Col·legi Mare de Déu del Roser Escola Mas Masó Col·legi Pompeu Fabra Escola Silvestre Santaló Col·legi Vilagran Il·lustracions de: Sara Tornos

Títol: El secret dels colors Text: Anna Manso i alumnes de quart de primària de les escoles de Salt Il·lustracions: Sara Tornos Introducció: Sessi Sitjà Correcció: Dolors Matilló http://cistellviatger.wordpress.com

Edició: Salt, juny 2010

Ajuntament de

Salt

Biblioteca Pública de Salt

onec un poble al costat d'un riu, on viu la mainada més simpàtica que he conegut mai!

Un dia del curs 2009-2010, els nens i les nenes de les classes de quart de les escoles d'aquest poble, tots alhora, van començar l'aventura d'un joc. Un joc que duraria tot el curs. Primer de tot s'ho van passar bé tot llegint la història de La Rita Fredolica i el fredolic del seu avi que, per culpa del fred i d'una vareta màgica, van acabar convertits en cabretes (després, la fada de la vareta els va tornar a convertir en persones, eh!). Aquesta història la va escriure l'Anna Manso, que, no ho digueu a ningú, però em penso que també és una fada, perquè sap fer màgia amb les paraules!

Després van jugar amb l'Anna Manso, a través d'internet. S'enviaven fotos, paraules, idees... Que divertit! I l'Anna, que d'escriure en sap molt, els anava explicant com es fa això de crear històries. I llavors, va arribar el moment més emocionant: entre tota la mainada de les classes de quart i l'Anna Manso, capítol per capítol, van escriure El Secret dels Colors, la història més bonica del món (és clar, la va escriure la mainada més simpàtica i feinera del món!). Era una mica difícil, sort dels mestres i les mestres que hi ajudaven! I tot per internet!

-3-

Mentrestant, la fada Sara Tornos, que té un llapis per vareta màgica, anava dibuixant, en secret, les il·lustracions de la història que s'anava escrivint. Finalment, el curs es va acabar i, per tant, també es va acabar el joc. Com per art de màgia, la història que havien escrit es va convertir en llibre i... aquí em teniu, a les vostres mans! Llegiu-me! Ja veureu quina història més bonica!

t dels e r c e s el

colors

-4-

Capítol 1

El senyor Calim era un vell de conte, arrugat, amb el nas tocant-li el pit, un caminar fatigós i quatre cabells mal plantats voleiant per la calba brillant i encerada.

Ningú no l'havia vist treballar, perquè ningú no recordava haver conegut el senyor Calim d'una altra manera que no fos amb l'aspecte de vell fràgil que pren el sol a la placeta. Els ulls del senyor Calim ho miraven tot com el llum d'un far, que escombra el que té al voltant. El senyor Calim, però, podia veure els secrets dels colors. Allà on algú hi veia una mare atrafegada i nerviosa, a ell se li apareixia una dona amb el cap fet una nebulosa de color groc elèctric. Un nen que acabava de marcar un gol, pel senyor Calim era un cosset il·luminat de vermell caramel. Els enamorats deixaven el terra pintat de petjades de color rosa xiclet. Els rabiosos emetien núvols verd negrós. A qui llegia llibres se li pintaven els cabells de mil colors que canviaven sense parar. Els nadons, quan reien o xerrotejaven, feien voleiar estrelles blanques, d'un blanc tan blanc que concentrava tots els colors de l'univers. I els tristos regalimaven sorra fina, grisa i apagada pels capcirons dels dits, immòbils i tristos. El senyor Calim estava amoïnat. Feia dies que havia perdut el seu do, un do de què havia gaudit d'ençà que era una criatura que mirava el món des de la falda de la mare. Mai no havia gosat explicar-ho a ningú per por que el prenguessin per boig. Era el seu secret, un secret que potser s'havia esgotat per culpa de l'edat avançada. -5-

- Em faig vell -digué-, ara sí que sí. Casumlolla!. Tan bé que m'ho passava! Un dia, però, va quedar bocabadat en veure passar un grup de nens i nenes, acolorit, esclatant de llum, amb ombres brillants. El cor del senyor Calim va fer un bot i una tombarella d'alegria. Va preguntar qui eren, i li van dir que era la classe de quart de l'escola del poble. – Quina murga de criatures! -deien uns. - Un terratrèmol! -deien les altres. - Són tan moguts! -es lamentaven els de més enllà. Cap d'aquestes queixes no encaixava amb el festival de colors que havia desfilat davant dels seus ulls. Tot plegat era tan misteriós que, malgrat el mal d'ossos que l'obligava a caminar a tres per hora, va enfilar cap a l'escola disposat a treure l'entrellat d'aquell misteri. Va sortir de casa i al cap d'una hora era davant l'escola. Va alçar el dit, va tocar el timbre i…

-6-

Capítol

l senyor Ignasi, el conserge, li va obrir la porta.

- Hola, què desitja? - Puc veure la meva néta Fatoumata, que fa quart? El senyor Calim s'havia inventat un nom per tal de poder arribar a la classe màgica. Va pujar escales amunt fins arribar a la primera planta. En girar una cantonada, una llum de colors el va enlluernar. Les nenes i els nens de quart estaven fent un treball amb pintures al passadís quan… de cop i volta, en aparèixer el senyor Calim, els colors es van escampar per les parets i llavors es van ajuntar formant l'arc de Sant Martí. Al mig, hi va aparèixer una paraula un xic estranya: AGRATOF. I en un tres i no res, el senyor Calim es va esfumar. De seguida es va sentir una veu que explicava que el senyor Calim seria fora durant una hora, en què portaria a terme una missió especial, i que cada alumn@ podria demanar un petit desig si deia la paraula màgica, mentre el senyor Calim no aparegués novament. Això passaria sempre que es reunissin el senyor Calim i les nenes i els nens de quart remenant pots de pintura. Tota la classe es va posar a xerrar amb neguit. - A mi m'agradaria que la meva àvia es llevés demà al matí amb llaminadures de xocolata damunt la taula! Agratof! -va dir la Numa.

-7-

- Jo, voldria que la meva mare o el meu pare trobessin feina! Agratof! - va dir en LluĂs. - Doncs per mi seria genial que cada divendres, de quatre a cinc, ens deixessin anar a jugar al parc Monar! Agratof! -va exclamar la Yeneba. Teniu curiositat per saber quĂ¨ ha fet el senyor Calim durant aquest temps?

-8-

Capítol 3

i el mateix senyor Calim no sabia on era. Només sabia que no podia sentir les veus dels nens i les nenes demanant desitjos, tot i que el so li arribava llunyà i dèbil. Llavors va veure una imatge que el va deixar parat. Es va veure ell mateix, sí, però no com un vell arrugat com un cervell, els quatre pèls esborrifats, que el mirall s'entestava a tornar-li cada matí. Es va veure a ell mateix amb nou anys! "Coi, nou anys?" -va pensar. Nou anys és l'edat d'aquella colla de mainada, els minyons i les minyones de quart, a qui ara podia veure amb vestits de colors. Però el senyor Calim, bé, el minyó Calim, de nou anys, on anava amb tanta pressa? Al senyor Calim, aquella situació li resultava familiar, segurament perquè ja l'havia viscuda. Sí, ara li venia a la memòria. El nen Calim, aquell matí, havia enganyat la mare i, enlloc d'anar a l'escola, havia decidit que aniria…

-9-

- 10 -

Capítol

l riu a banyar-se! A la motxilla hi duia el banyador, la tovallola i unes xancletes. Havia quedat amb els seus amics al riu per jugar i construir una cabana que els servís d'amagatall per quan fessin campana d'escola. Després d'haver treballat tot el matí, estaven suats i cansats i van decidir que ja era l'hora de banyar-se. Rient i jugant van anar cap a la vora del riu i van començar a ventar-se empentes l'un a l'altre cap a l'aigua. Un d'ells, que ja havia entrat fins a la part fonda del riu, va començar a demanar auxili i tots es van tirar a l'aigua per ajudar-lo, sense ni pensar què li devia estar passant. Quan van ser al costat del seu amic, van sentir com una força que els xuclava cap avall, cap al fons del riu. Malgrat tots els esforços per deslliurar-se'n, un rere l'altre van ser engolits per l'aigua del Ter. El corrent els va portar fins a una cova a sota l'aigua, on es podia respirar. Sans i estalvis, es van anar refent i van decidir endinsar-se més en aquell espai fosc i misteriós. Mentre l'exploraven van trobar un anell d'or gravat amb la cara d'un lleó. En nen Calim se'l va posar i, de cop, va veure com es formava un camí de petjades lluminoses que menava cap a la sortida de la cova. - Renoi, és un anell màgic que em diu el que no sé -va dir. Sense acabar-s'ho de creure i mirant cap als seus companys, digué:

- 11 -

- Vejam, pregunteu-me alguna cosa difícil. - Multiplica cinc-cents trenta-dos per set-cents catorze -va dir un nen, després de pensar-s'ho força. I en Calim va respondre, quasi sense pensar què deia: - Tres-cents setanta-nou mil vuit-cents quaranta-vuit! Tots van quedat bocabadats. Però en Calim va insistir: - Pregunteu-me una altra cosa, més difícil si podeu. I el mateix nen d'abans li va demanar: - Digues què està fent ara la teva mare. La cara d'en Calim es va entristir de cop. - Ara mateix la meva mare és a casa teva parlant amb la teva, i sento que diuen que ja no saben on ens han d'anar a caçar. Sense dir res més, ben de pressa, van seguir les petjades que els indicava l'anell fins que van arribar al lloc on una llum il·luminava amb molts colors la foscor de la cova. Era realment bonica i semblava també amable, com per quedar-s'hi molta estona. Com que anaven escopetejats, la van travessar ràpidament en direcció a la sortida, mentre una mena de pessigolles fines els recorrien tot el cos… El vell Calim, d'un ensurt, va retornar del viatge per la seva memòria i va veure que estava a l'escola. Llavors es va recordar de tornar a la classe de quart.

- 12 -

- 13 -

Capítol 5

it i fet, va aparèixer entre els nens i les nenes de quart, que encara eren allà, demanant desitjos. Però en veure el senyor Calim van callar de cop.

La tutora de quart, la Bàrbara, una noia decidida i llesta, li va oferir una cadira. - Vostè deu ser el senyor Calim? -el va interpel·lar la Bàrbara. - Sí, com ho sap? -va preguntar el vell astorat. La Bàrbara li va explicar que, mentre ell havia desaparegut, una veu els havia dit que cada vegada que estiguessin junts, remenant pots de pintura, els nens i les nenes de quart podrien demanar un petit desig si pronunciaven la paraula Agratof. El senyor Calim es va gratar la calba i va explicar als nois i noies el misteri dels colors, com estava perdent el seu do, i com els havia seguit fins la classe perquè eren les úniques persones que aconseguia veure acolorides. I també el seu viatge a la memòria, que li havia permès recordar la troballa de l'anell amb el símbol del lleó. Un cop van haver sortit de la cova, l'anell havia perdut el seu poder, i va quedar arraconat en un calaix de casa seva. - Potser ara l'anell torna ser màgic! -va exclamar una nena. - Si vol, el podem acompanyar fins casa seva i el podem ajudar a buscar l'anell -va suggerir la Bàrbara.

- 14 -

Capítol

ràcies, però l'he buscat i ha desaparegut. Ja ho rumiaré i us diré alguna cosa -va dir el senyor Calim.

Els nens i les nenes del col·legi, quan van arribar a casa seva, es van adonar que el seus desitjos es complien. Mentrestant, la mestra Bàrbara parlava amb el senyor Calim i s'assabentava dels seus contratemps en no trobar l'anell d'or i perdre el seu poder. L'endemà al matí, tot entrant a classe, la mestra va preguntar als seus alumnes: - S'han complert els vostres desitjos? - Sí! -van dir tots alhora. - I què podríeu fer per ajudar el senyor Calim? - Fer una excursió amb ell! -va dir el delegat de la classe. En assemblea van decidir trucar per telèfon al senyor Calim per tal que anés a l'escola per poder organitzar l'excursió. Quan va arribar a la classe, el senyor Calim, els va dir que li acabava de venir a la memòria que quan era un nen d'un institut de Salt, un dia, amb dos companys de la seva classe, van amagar el seu anell en un hort de Salt. L'endemà els nens de quart van emprendre l'excursió amb pics i pales. Quan estaven cavant en un hort al costat del Rec, va arribar el pagès. - Què fa aquesta gernació al meu hort? Adéu a la meva collita de pèsols! - 15 -

- No s'enfadi, és que estem buscant l'anell d'or. -Oh! Mira quina coincidència! -va dir el pagès. Fa temps que vaig trobar un paperot on hi havia dibuixat el lloc on s'amagava un anell, no en vaig fer cas, però em va fer gràcia i el vaig guardar. Demà us el portaré al col·legi! Els nens estaven molt contents per l'excursió, però molt més perquè estaven segurs que aquell mapa era decisiu per poder retornar els poders que emanaven de l'anell i descobrir el misteri dels colors.

- 16 -

Capítol 7

l senyor Calim es va mirar el mapa i va somriure. La memòria li fallava i necessitava ajuda extra, com aquest paper, escrit quan era un marrec. Va recordar el dia que el seu amic Joan li havia proposat d'amagar l'anell. - Ja veuràs, Calim, l'amagaré tan bé que no seràs capaç de trobar-lo. - I tant que sí -va exclamar en Calim-. Què t'hi jugues? - Si el trobes, et convido a gelat de llimona. I si no el trobes, em convides tu. Va ser ell qui va haver de convidar el seu amic a menjar gelat, perquè l'anell no el va trobar pas. En Joan era un enamorat de les pel·lícules de pirates i va fer un mapa tan enrevessat que no hi va haver manera de descobrir on caram era la joia. De cop, la llengua del senyor Calim es va emplenar del perfum i el tast d'aquell gelat de llimona… deliciós! La memòria també té nas i té gust! Que estrany que no tornessin a buscar l'anell mai més! Devien tenir altres coses a fer, com jugar a futbol o canviar cromos o anar veure la Maria i la Núria quan sortien de classe de costura… Com han canviat les coses! Ara les nenes i els nens estudien plegats, i ningú aprèn costura.

- 17 -

Com li hauria agradat compartir classe amb la Maria, amb aquelles trenes rosses, i els dos llacets de color verd! Caram amb la memòria! Li fallava, però un cop arrencava no hi havia manera de parar-la. Tant de bo li servís demà, quan anessin a cercar l'anell amb el mapa amb aquella colla de xiquets espavilats de l'escola de Salt. Aquella nit el senyor Calim es va adormir amb un somriure als llavis i la flaire de llimona flotant per l'habitació.

- 18 -

Capítol 8

ls nens i nenes de quart van buscar l'anell per les hortes de Salt. No el van trobar i, desencantats, van tornar a l'escola una mica tristos, perquè pensaven que no podrien ajudar el senyor Calim. L'endemà van tenir una agradable sorpresa: el pagès els havia portat aquell paper amb un dibuix que indicava on, feia molts anys, el senyor Calim i en Joan havien amagat l'anell. Els alumnes de quart van trucar al senyor Calim per dir-li que havia d'anar ràpidament a l'escola, que tenien una cosa per donar-li. El señor Calim va insistir tant, que van haver de fer-li cinc cèntims sobre el que passava. Va anar a buscar al seu amic Joan i, tots dos, van arribar a l'escola nerviosos i emocionats . Després de mirar el tros de mapa, en Joan, va recordar que el seu avi tenia un hort i una barraca per guardar les eines. Al mapa hi sortia dibuixada la sèquia Monar, el camí per arribar a l'hort i la barraca. - El roser! -va dir en Joan. El senyor Calim va recordar el roser vermell, que feia unes roses amb una oloreta… De cop, com per art de màgia, el cap se'ls va omplir de records: l'avi, les berenades a l'hort, l'estiu, els jocs, el roser i … l'anell! Havien enterrat l'anell sota el roser! Els nens i les nenes de quart, la senyoreta, el senyor Calim i en Joan van tornar a fer una excursió cap a les hortes. Quan van arribar al lloc on antigament hi havia la barraca, van veure una enorme excavadora. Estava a punt de fer un gran forat! Resulta que hi volien construir un bloc de pisos. - 19 -

- Pareu! Pareu! -van exclamar tots alhora. - Deixeu-nos buscar una cosa! Es van repartir en grups, i entre la sorra i les pedres que havia tret l'excavadora van veure una cosa que brillava. - L'anell!. Visca! Visca! -cridaven tots plegats. Efectivament, era el famós anell que havien enterrat feia molts i molts anys. Van tornar a l'escola i quan el van netejar, van veure que era daurat i amb uns signes misteriosos que no sabien què volien dir. El senyor Calim se'l va posar al dit i, de sobte, tota la classe es va omplir de colors, uns colors especials, mai no n'havien vist de semblants, i de banda a banda va aparèixer un meravellós Arc de Sant Martí. Tothom va decidir que en Calim havia de guardar l'anell. Ell i en Joan, cansats i una mica nerviosos, van anar cap a casa seva per refer-se de tantes emocions. Quan estaven a mig camí, en Calim va dir a en Joan: - Saps alguna cosa de la Maria? - No, no sé res des de fa molts anys, em penso que ja no viu aquí! - "Com m'agradaria tornar-la a veure!" -va pensar en Calim. De cop i volta, per la vorera, van veure que hi caminava… la Maria! Es van saludar, es van abraçar tots tres, i el cor d'en Calim semblava un cavall desbocat de tant depressa que anava.

- 20 -

- 21 -

Capítol 9

a Maria, en Joan i el senyor Calim no s'ho podien creure! Tants anys sense saber els uns dels altres i ara, com per art de màgia, tornaven a seure plegats al voltant d'una taula, prenent una tassa de xocolata. Van alçar les tasses i van brindar: - Mai més no ens tornarem a separar! La Maria els va explicar que havia viscut molts anys a l'estranger i que feia només una setmana que havia tornat a Salt. En Joan els va dir que ara vivia en una residència. Tots tres es van mirar. Que vells s'havien fet! Però els ulls… els ulls els brillaven amb la mateixa força! El senyor Calim va explicar a la Maria tota la història dels colors, de la classe de quart i de l'anell. En Joan escoltava i assentia, perquè el senyor Calim ja l'havia posat al dia quan l'havia anat a cercar. - Tens l'anell? -va exclamar La Maria sorpresa. El senyor Calim se'l va treure de la butxaca i el va deixar sobre la taula. La Maria, amb un rampell se'l va posar i….

- 22 -

Capítol 10

a sortir-ne una llum vermella i va poder sentir com començava a tenir els poders que tenia aquell anell tan màgic. La Maria ja sabia des de petita que l'anell del senyor Calim tenia poders, però mai se l'havia pogut posar, i ara que el tenia, va començar a demanar desitjos. Primer de tot va demanar una mansió amb escales automàtiques, amb una piscina gegant, vuit habitacions i joies d'or. Tantes coses va demanar, que l'anell no va poder complirho tot. Així que només se li va complir un desig. Tenia una mansió, buida per dins, però pintada de molts i molts colors: vermell, rosa, groc, taronja, lila, blau, verd, marró, negre, i de totes les barreges de colors que es poden fer. Tots tres van entrar a dins per veure la casa i es van posar a pensar que el primer que haurien de fer seria esbrinar què volien dir les lletres misterioses que tenia l'anell. Van passar els dies, però no descobrien què volien dir aquelles lletres, fins que un dia el senyor Calim, en Joan i la Maria, mentre anaven a prendre una xocolata, pel camí van trobar un nen que els va dir: - Aquest anell que vostè porta, l'he vist en un altre lloc. - Vols dir que tu has vist aquest anell, marrec? - Sí senyor! Home, tothom sap que aquest anell és màgic! Vigili si l'hi veuen posat! El senyor Calim va anar cap a la cafeteria amb els seus amics ben capficat. No entenia què volia dir aquell nen que havia trobat, però per altra part sabia perfectament del que estava parlant… - 23 -

- 24 -

Capítol 11

e cop, el senyor Calim ho va recordar TOT.

Va recordar que el dia que havia trobat l'anell amb el símbol del lleó van començar els seus maldecaps. Com els desitjos que concedia l'anell li havien trasbalsat la vida, com l'amistat amb la Maria i en Joan s'havia malmès per culpa de l'anell de la punyeta, i com se li havia ocorregut la manera d'amagar-lo, fent aquella juguesca amb en Joan, que va amagar l'anell tan ben amagat que no el van trobar mai més. És clar que en Joan no era l'únic responsable que l'anell no hagués tornat a aparèixer… El senyor Calim, finalment va recordar els darrers desitjos que va havia demanat a l'anell: “No vull saber res més de tu, un cop amagat, quedaràs oblida't fins que en tingui una gran, gran, gran necessitat. I de tot el que m'has concedit, només vull conservar un desig: veure el món de colors, com si fos un pintor”.

- 25 -

- 26 -

Capítol 12

erò ara el senyor Calim necessitava més que mai la força de l’anell. La seva malaltia avançava dia a dia i no volia anar-se'n d’aquest món sense tornar a veure els seus amics de la infància. El primer senyal de la seva malaltia va ser quan va notar que el seu do, que l'havia fet tan feliç durant tota la seva vida, anava minvant dia a dia. Al principi va pensar que era cosa de l’edat, però després un metge li va confirmar que li quedava poc temps de vida. Una tarda com moltes altres, mentre el senyor Calim prenia xocolata amb els seus amics, la Maria els va explicar una història que ells desconeixien. La Maria els va explicar que l’anell era de la seva àvia i que… ... quan la senyora Mercè (àvia de la Maria) era petita, van destinar el seu pare a treballar a l’Àfrica durant un temps. Una de les coses que agradaven més a la senyora Mercè quan era una nena era recórrer les dunes que envoltaven casa seva. En una d’aquestes escapades de la nena per investigar tot aquell territori, va trobar una estranya cova subterrània. - "Déu ser el cau d’algun animal del desert" -va pensar. I tota valenta i encuriosida per saber de quin animal es tractava (l’àvia de la Maria era una nena molt entremaliada), es va endinsar en aquell forat fosc. Mentre s’arrossegava per terra, va topar amb una estranya capseta mig enterrada a la sorra, va sortir corrents a l’exterior per veure què contenia l’estranya capseta. La va obrir i a dins hi havia un anell i una nota que deia: “L’or d’aquest anell prové d’un planeta situat en una galàxia a molts anys llum de la Terra. Qui el posseeixi tindrà en el seu poder tota la saviesa del món i tot el que desitgi". - 27 -

El senyor Calim i en Joan escoltaven la Maria amb la boca tan oberta que fins i tot se l’havien d’aguantar amb les dues mans perquè no els arribés als genolls. Els va costar molt de tancar-la, i quan per fi ho van aconseguir… - Quina història més al·lucinant! Em pensava que aquestes coses només passaven als contes -va dir en Joan. - Però com va arribar l'anell a la cova subterrània? -va preguntar el senyor Calim. - Un dia, la meva àvia me’l va ensenyar i em va dir que quan fos major d'edat me’l donaria, i el va tornar a desar a la capseta. Però em va agradar tant, l’anell, que no em vaig poder estar d’agafar-lo i posar-me’l a la butxaca. Després vaig anar a jugar amb la meva cosina a les hortes sense recordar-me que el duia. Quan estava jugant, l’anell em va caure i com que ja era fosc, no el trobava. Un ocell negre el va agafar amb el seu bec i va fugir volant. Segurament li devia caure a l’aigua i potser un peix o un cranc el devia arrossegar a la cova. M’he passat tota la meva vida viatjant pel món intentant trobar l’ocell o algun rastre de l’anell, sense aconseguir-ho! I el tenia tant a prop! Com potser que no sabés mai que l’havíeu trobat vosaltres? - Va ser durant aquell curs que vas anar-te'n de Salt -va respondre el senyor Calim-. Deu ser cosa de l’anell, havernos retrobat? La Maria va quedar en silenci durant una estona, recordant les paraules d’advertència de la seva àvia el dia que li havia ensenyat l’anell.

- 28 -

- Maria, sobretot, vés en compte quan siguis gran amb l’ús que en facis, d'aquest anell! És un anell màgic, que pot despertar tant les coses bones que hi ha dins teu com les dolentes. A la Maria li va venir una tremolor recordant l’avarícia que havia sentit feia pocs dies, quan li va agafar al senyor Calim i se l'havia posat (la mansió, la piscina, les joies…), i va tenir vergonya. Quan se’l va treure, va tornar a ser aquella persona amable i generosa que havia estat sempre. Mentrestant, a l’escola del poble, la senyoreta Bàrbara es va adonar d’un fet molt curiós. - Com pot ser què no m’hagi fitxat abans en aquest detall! deia, mentre començava a revisar unes dades sobre els seus alumnes amb uns ulls com dues taronges. - Passa alguna cosa senyoreta? -li va preguntar la Berta, una nena molt desperta de quart. - No , però… per cert, Berta, quin dia és el teu aniversari? - Vaig néixer el 23 de juny de l'any 2.000, en la nit màgica de la revetlla de Sant Joan. Per què m'ho pregunta? - No, per res… La senyoreta Bàrbara, tremolant, va començar a revisar totes les dades de naixement de la mainada i va veure que tots els nens i nenes de quart havien nascut el mateix dia! El senyor Calim escurant les restes de xocolata de la seva tassa i amb el semblant pensatiu, va preguntar a la Maria. - Per casualitat recordes quin dia vas perdre l’anell?

- 29 -

- Com vols que m’oblidi de la data més important de la meva vida! Va ser el 23 de juny de 1.950, durant la nit màgica de la revetlla de Sant Joan. Per què m'ho preguntes? - No, per res…

- 30 -

Capítol 13

a senyoreta Bàrbara va anar a trobar el senyor Calim i els seus amics per explicar-los el que havia descobert. Va quedar bocabadada en saber que la Maria havia perdut l’anell, precisament, la Nit de Sant Joan. No creien en tantes casualitats… Tot els encaminava a allà mateix, a una clara direcció, una nit màgica, plena de llum i de color: la pèrdua de l’anell, l’aniversari dels nens i de les nenes de quart, els colors, la màgia… Tot estava relacionat! Van arribar a la conclusió que havien de buscar la solució del problema en aquella nit. Per sort, ja s’acostava… només faltava una setmana. Haurien de pensar de pressa. Ara ja sabien quan havien de solucionar el problema, però els faltava descobrir com fer-ho… L’endemà, el senyor Calim va anar a l’escola a explicar a la classe de quart el que li passava. Quan hi va arribar, els nens i les nenes estaven fent un mural amb pintures de molts colors. Es van entristir molt quan es van assabentar de la malaltia que patia el senyor Calim, i que els metges no podien fer-hi res. De sobte, en David, un noi molt despert, va dir: - Ja ho sé! Estem remenant pots de pintura i el senyor Calim és aquí. Podem demanar un desig! Demanarem que es posi bo. Tots van estar-hi d’acord. - Que el Sr Calim es posi bo… AGRATOF! Llavors, de l’anell en va sortir una llum brillant i encegadora i els estranys símbols que tenia, es van anar convertint en un text que semblava… UN CONJUR! - 31 -

- 32 -

Capítol 14

a llum es va apagar i Bàrbara, la mestra, va córrer a apuntar el conjur a la pissarra. No volia oblidar-lo, no es podia oblidar ni una sola paraula!

El senyor Calim es va impressionar tant que va haver de seure en una cadira. Aquelles darreres setmanes eren massa intenses. La pèrdua del seu do, l’estranya coneixença dels marrecs de la classe de quart, els desitjos, la troballa de l’anell, el retrobament amb els seus amics d’infantesa, la seva malaltia… Era de debò, que podia curar-se? Era tan bonic que l’home no s'ho podia creure. Tothom estava entusiasmat! Tenien claríssim que tan sols calia desxifrar aquell darrer enigma que amagava el conjur. Era evident que el foc de la foguera es referia a les fogueres de Sant Joan. Però què devia voler dir la llengua del lleó? Els nens i les nenes van començar a fer una llista dels llocs de Salt on podien trobar un lleó. Una de les respostes els va fer obrir els ulls com unes taronges…

- 33 -

- 34 -

Capítol 15

a està! -va dir una nena-. El lleó de pedra que hi ha a la font de la Plaça dels Peixos, que treu aigua per la boca!. - És veritat! -va dir tothom-. Però com hi ha anat a parar, allà?. Quin misteri és aquest? - Escolteu, potser jo us podré ajudar -va dir la senyoreta Bàrbara-. Jo tenia una veïna molt velleta, la senyora Clara, que tothom estimava molt, i sempre ens explicava històries. Un dia ens en va explicar una que potser ens ajudarà. Es veu que quan ella era petita, el dia 23 de juny, revetlla de Sant Joan, era costum fer una foguera molt grossa. Tothom s’hi aplegava. Cantaven, ballaven al voltant de la foguera, tiraven petards… Feien una gran festa i tothom s’ho passava d’allò més bé. Un any, es va instal·lar un circ al Pla dels Socs i precisament aquell any tocava fer la foguera en aquell lloc. Durant la festa, un lleó del circ, angoixat per la gran escalfor de la foguera i aprofitant que s’havien descuidat de tancar amb clau la seva gàbia, va sortir i va anar a beure aigua del riu Ter. Mentrestant, un nen petit es va acostar massa al foc i les flames el van envoltar. Tothom cridava espantat. El lleó, que bevia aigua del riu, va notar una cosa a la gola que el feia ennuegar. En sentir tants crit es va acostar a la gent i quan va ser molt a prop del nen, va intentar treure el que li havia quedat a la gola. Va caure sobre el nen un sortidor d’aigua amb l’anell al mig, que va apagar el foc i va deixar el nen sa i estalvi. Era un anell màgic!

- 35 -

En veure que tothom s’hi acostava, el lleó va marxar corrents. Perquè mai no s'oblidés el que havia passat, aquella gent van voler fer un homenatge al lleó. Li van dedicar una font a la Plaça dels Peixos i van gravar-hi el símbol d’aquell anell. És per això que sempre he sentit a dir que aquella font és màgica i que conté un secret. - Doncs la insígnia de la font coincideix amb la de l’anell del senyor Calim -va dir un nen molt observador. - És veritat! -va dir una nena-. Això vol dir que aquell nen era el senyor Calim! Ell no ho deu recordar, perquè era molt petit, i ara li falla una mica la memòria. Era aquell anell el que li havia donat tots els poders! - L’anell, el lleó, la foguera, la nit de sant Joan! Tot són pistes! - van anar reflexionant entre tots. - Tinc una idea! -va dir un nen molt despert-. Hem de convèncer el senyor Calim perquè ens acompanyi a veure el lleó. El van anar a trobar-lo per posar-lo al corrent del que estava passant. La nit del 23 de juny, tots els nens i nenes de quart acompanyats del senyor Calim, van anar a la Plaça dels Peixos, on feien la foguera. Al punt de la mitja nit, entre foc, llum i petards, el senyor Calim va acostar l’anell a la boca del lleó, i concentrats en el desig, que el senyor Calim es posés bé, tothom va dir alhora: Que pel foc de la foguera i la llengua del lleó es compleixi el desig que demano jo.

- 36 -

I en aquell moment va sorgir de la llengua del lleó un raig de llum que va fer un remolí al voltant del senyor Calim i el va fer trontollar. Quan va tornar en si es van adonar que havia recuperat la salut. - Ara recordo tota la història que m’heu explicat! -va dir emocionat el senyor Calim. I tots els nens i nenes es van posar a cridar i a aplaudir de contents, mentre al senyor Calim li queien llàgrimes d’emoció.

- 37 -

Capítol 16

ntre llagrimot i llagrimot, el senyor Calim va recordarho tot: el lleó, la font, com havia perdut l’anell, com l'havia recuperat dins la cova, els desitjos, com havia demanat a en Joan que amagués l’anell, i tots els anys en què va poder gaudir del do extraordinari de poder veure l’ànima de les persones acolorida. Es va sentir immensament agraït perquè aquelles criatures de nou i deu anys l’havien ajudat tant i tant. I també molt agraït perquè la sort, l’atzar o el destí li havia plantat al davant aquella classe de nenes i nens de quart, guiats per la mestra. Estava tan i tan content que va pensar que per celebrarho…

- 38 -

Capítol 17

odria organitzar una gran festa a la Plaça dels Peixos el dia de la Festa Major de Salt, el 25 de juliol. Va demanar ajuda a la senyoreta Bàrbara i l'endemà mateix van començar els preparatius. Van decidir que seria una festa oberta a tot el poble, tothom hi estava convidat. Quan va arribar el gran dia, la plaça estava plena de gom a gom. Feia molt de goig, amb tot de globus penjant dels arbres i garlandes de molts colors. Van fer venir un circ, es va llogar una orquestra, van preparar una gimcana i van muntar paradetes amb dolços i begudes. El senyor Calim es va adonar que estava del tot recuperat. Tot ell era ulls que ho observaven tot! Els nens i les nenes de quart, protagonistes d'aquesta meravellosa història, van apadrinar la font de la Plaça dels Peixos i es van comprometre a tenir-ne cura sempre més. El senyor Calim es va emocionar molt i, quan va poder parlar, va dir aquestes paraules d'agraïment: - Ha sigut el dia més feliç de la meva vida. Mai oblidaré aquesta experiència viscuda amb vosaltres. Gràcies amics i amigues! Va ballar amb tots els nens i nenes fins molt tard, i aquella nit va arribar a casa ben cansat però molt i molt content. Gràcies a aquella colla de vailets i vailetes havia recuperat el seu do.

- 39 -

Quan estava a punt d'adormir-se, va veure una claror a la finestra. De cop i volta es va obrir, i un remolí se'l va endur al món màgic dels colors. A partir d'aquell moment, el senyor Calim tornava cada any el dia de la revetlla de Sant Joan, però només el podien veure aquells qui sabien el seu secret, els nens i nenes de quart i la senyoreta Bàrbara.

- 40 -

- 41 -

- 42 -

Han participat en el projecte Abdessamie , Abdelilah Ait Belarbi el Hadi, Hamza Ait Tamghart, Ikram Álamo Bautista, Clàudia Alamo Torres, David Alarcon Diaz, Daniel Aliu Ramos, Anna Allaoui, Imane Almodovar Díaz, Ariadna Alonso Tornés, Pilar Alvarez Habas, Pau Amoreti Lozano, Adrià Aoulad El Arbi, Mariam Aquino Jiménez, Adrián Antonio Arjona Rodríguez, Bàrbara Arqueros Pernas, Alba Azzaagougue , Chayme Ba Diallo, Fatoumata Badi, Widjane Baldeh Sabally, Demba Baragi Baragi, Mahmadu Barragan Lechado, Juan Maria Batista Gil, Isabel Batlle Fernández, Marina Bayo Sankare, Tamba Bellaghnach, Soukayna Bermeo Quito, Luis Alejandro Bofill Roca, Mariona Boix Torrà, Lena Bouabid, SanaaOUABID Boubes Chana, Mohamed Boughassal Barghighach, Lubna Boujlikh, Abdelilah Boureza, Wadie Bouzian Choulli, Moña Bueno Costa, Dereck

Camara Conde, Saran Camarena Bosch, Marta Camero Torremilans, Joel Carrasco Cerezo, Víctor Casas Pérez, Paula Ceesay Ceesay, Fatumata Ceesay, Amienata Ceesay, Fatoumata Cesse Kohler, Henda Cheriha, Mounir Cheriha, Nabila Ciccariello, Fiorella Cissé, Tibille Cissoho Touray, Aminata Cissokho, Yuma Cissoko, Tounko Ciudad Lorenzo, Alvaro Coll Corominas, Aida Coll Paredes, Bianca Alexandra Comas Rodríguez, Jorge Enrique Conesa Vidal, Amanda Cortals Casanovas, Emma Regina Corvillo Almanza, Gerard Costa Sanchez, Aida Costa Sanchez, Laura Cruz Dos Santos, Johnatan Cruz Rodríguez, Guillem Cruz Suazo, Clariza Alejandra Cullell Sala, Josep M. Damar, Abdelilah Danso Conteh, Jeneba De Almeida Lima, Kerollyn Thelly De Bernardo Gómez, Daniel A. De la Peña Fàbrega, Albert Díaz Hernández, Jeniffer Driouich, Zainab

- 43 -

Eddahbi Tanani, Manar Eddrissi el Houari, Yasser El Abdli, Ahlam El Ahmadi, Chaymae El Akhdar, Ahjar El Arguioui Hamdan, Saloua El Arguioui Lakbir, Yasmina El Baze, Widad El Bissis, Oumayma El Haddad, Yasmina El Haddouti, Mohamed El Harrouni Al Hajmouni, Yasmina El Kabali, Faneda El Kobhi, Laila El Mourabiti, Najwa El Qasmi el Hanini, Noureddine Espona Moret, Pau Fàbrega Messaoudi, Clàudia Fahim Mouhadouch, Adam Fernández Benítez, Christian Fernández Sánchez, Claudia Fernández Torralbo, Andrea Ferrer Picó, Jan Flete Ferrer, Cristian Flores Valle, Julia Nathalia Fofana, Fatomata Fofana, Ahamadu Fofana, Ibrahim Franco Quito, Agustin Dicran Fuentes Silva, Darleen P. Funez Valladares, Jennifer Gabarrón Sardiña, Irene Gafarot, Anna M. Gallardo Mondelo, Santi Gamell Devesa, Jordi García Díaz, Daniel Garcia Moles, Alejandro Gayán Marruedo, M. José Gimbernat Gou, Antònia

Giménez Silva, Maria del Carme Golen, Pratitbha Gómez Guerrero, David Gordillo Muñoz, Juan Sebastian Hadia , Morad Harram Bouzafar, Mouna Heras Martín, Cristina Herdoiza Pesantes, Alberto D. Herrero Cano, Sílvia Hydara, Fatumata Isaza Arébalo, Kevin Isaza Arébalo, Nicolás Jaatit, Karima Jabbi Jabbie, Fatoumata Jabi, Muhamadou Jaiteh, Mahamadou Lamin Jawara Touray, Fàtima Jawo, Cessay Jawo, Musa Jikineh Dukureh, Amara Jiménez Marquès, Nil Jordà Martínez, Pere Jouga Fadma, Abdelfattah Kaber, Saber Kallichi, Abdelaziz Kanteh, Jainaba Kaur, Ravdeep Kebbeh Ceesay, Aisetu Keita Sonko, Amy Keita, Mahamadou Khalili, Yassir Konteh Konteh, Kaddy Konteh, Maimuna Koranteng Adoma, Theophilus Krubally, Numa Setu Laagid, Abderrazak Laghzaoui , Chaymae Lakbir , Souad Lanzas Brito, Macarena

- 44 -

Laout , Yousra Larichi el Kadaoui, Touria León Espinosa, Helena Lin , Qiqi López Boya, Pau Madera Gómez, Aldana Nair Madueño Serrano, David Magdalena Mateos, Margarita Magiraga Jewo, Fatu Magiraga, Hawa Magiraga, Mahamadou Man, Alexandru Mihai Mankou Motik, Iman Manouach, Ecram Manso, Anna Marghnin, Walid Marín Castilla, Marc Marouan El Azrak, Nabil Martil Beltrán, Maria Martín Campillo, Ivette Martínez Chavez, Andrea Karina Martínez Izquierdo, Eva Martínez Malischke, Melanie Martínez Tomàs, Gemma Martínez Vilches, Joel Mascaró Rodríguez, Carles Matilló Agustí, Dolors Medina Pagès, Margarida Miralles Puigbert, Jordi Murcia Hernandez, Angel Josue Nahraoui Qada, Ossama Nierga Ropero, Aniol Nimaga Batchilly, Abubakar Nimaga, Fatoumata Noguera Pérez, Anna Nomoko , Moussa Famakan Nyabally, Fatoumatta Oliver Rivero, Luis Alejandro Oliveras, Jordi

Ortega López, Víctor Ovide Figueras, Anna Ovide Figueras, Pol Pacampara Drije, Catherine-Jane Pagoaga Escalante, Luis Enrique Palacín Pardo, Joel Pararols González, Mireia Paredes Martínez, Samuel Pedra, Jordi Penalba Bover, Magalí Piñas Escajadillo, Lucía Nerea Pont Borrrell, M. Dolors Pujadas Faixó, Judit Radaidan Dahmani, Nora Raudales Valle, Luis Andres Reguigui Kharraz, Rania Reyes Ferrer, Samuel Reyes Pubill, Isaac Reyné, Íngrid Rhosne Pérez, Nour Rigo Velázquez, Jaume Rispau Vila, Caterina Rivas Alvarez, Joan Rodríguez Burdalo, Leyre Rojas Niño, Francisco Ros Serrat, Gerard Sabaly, Binta Sagrera Cózar, Òscar Saho , Fatoumata Sala Barris, Albert Sales Higueras, Luis Salinas Franco, Ginger Alexandra Sánchez, Manel Sánchez Cabrero, Alfonso Sánchez Carilla, Julián Sanchez Rivera, Julia Yakelin Sangare, Inza Santacruz Rodríguez, Yessica Sanyang, Aminata

- 45 -

Sawaneh Jallow, Sokona Serra Aynó, Ivet Servià Dorca, Judit Setta, Oumaima Seydi, Mamadou Sidibe , Madou Sidibe , Sekou Sidibeh Dansira, Fatoumata Sillah, Humelatou Sillah, Mariama Sinkg, Jaskirat Sitjà, Sessi Solano Fernández, Raúl Soliz Arnez, Ruth Noemí Sowe, Fatoumata Sowe, Ummou Susoho, Fatima Tangara, Yeneba Tanja Sawaneh, Setu Tarrés, Esperança Tomuta Tomuta, Diana Tornos, Sara

Touray , Moussa Touray Drammeh, Ali Touray Drammeh, Fabakary Touray, Abubacar Touray, Esiaka Touray, Fatomata Touray, Yakuba Traore, Adjaratou Tsrioua Zrigui, Omar Verge Mondéjar, Nina Vidal de Souza Silva, Joabe Vilà Muñoz, Carla Villagomez Claros, Daniela Villarroya, Esther Waggeh Sillah, Fatoumata Xifra Casas, Joaquim Yaagoubi, Chaimae Yang , Veronica Zampa, Sebastian Zeaje Bouhout, Oualid Zeraoui Hadda, Wiam Zouitina Bouzerda, Yasmina i ...

- 46 -

Índex Pàg. Presentació .......................................................................................................... 3 Capítol 1. El senyor Calim ..............................................................

Capítol 2. El senyor Ignasi ............................................................... 7 Capítol 3. Ni el mateix senyor Calim ................................. 9 Capítol 4. Al riu a banyar-se! ...................................................... 11 Capítol 5. Dit i fet ....................................................................................... 14 Capítol 6. Gràcies ..................................................................................... 15 Capítol 7. El senyor Calim .............................................................. 17 Capítol 8. Els nens i nenes de quart .................................... 19 Capítol 9. La Maria, en Joan i el senyor Calim .... 22 Capítol 10. Va sortir-ne una llum vermella ................. 23 Capítol 11. De cop, el senyor Calim ................................. 25 Capítol 12. Però ara el senyor Calim ................................ 27 Capítol 13. La senyoreta Bàrbara .......................................... 31 Capítol 14. La llum es va apagar ........................................... 33 Capítol 15. Ja està! ................................................................................. 35 Capítol 16. Entre llagrimot i llagrimot .............................. 38 Capítol 17. Podria organitzar una gran festa .......... 39 Han participat en el projecte ............................................................ 43

- 47 -