Un Salt al passat by Biblioteca Pública Iu Bohigas de Salt

El cove de les paraules - Curs 2011-2012 http://covedelesparaules.wordpress.com

Biblioteca PĂşblica Iu Bohigas - Salt

El cove de les paraules és una activitat d’animació lectora adreçada a alumnes de 4t de primària, que es troba inclosa dins el Pla lector de Salt i que culmina amb l’edició d’un conte conjunt, escrit per tots els nens i nenes i l’escriptora Anna Manso. El projecte, iniciat el curs 2009/10, té com a objectius prioritaris: ! Establir ponts de col·laboració i complicitat entre la biblioteca pública i l’escola a favor de l’estímul per la lectura. ! Treballar conjuntament entre centres educatius d’una manera coordinada, introduint la tecnologia del bloc, per tal que el treball desenvolupat sigui visible en el mateix moment i des de qualsevol lloc. ! Establir dinàmiques de treball conjuntes on es desenvolupin diferents matèries curriculars. ! Introduir els nens i nenes en la utilització dels blocs. En aquest tercer curs d’activitat, els nens i nenes de quart han investigat com era i com es vivia al Salt de l’època de la industrialització, han buscat informació d’edificis antics de la vila, comparant l’estat i ús actual amb el que van tenir a finals del segle XIX i principis del XX i han imaginat històries que podien haver passat en aquella època per acabar escrivint un conte conjunt, ambientat en el Salt de la industrialització. Aquest dossier recull el resultat de les investigacions i altres activitats que s’han portat a terme com a preparació de l’escriptura del conte conjunt. pàg. 3

1.- Un Salt al passat. Recull d’imatges antigues de Salt, que es presenten en cinc plafons

pàg. 8

2.- La Teresona. Conte de Sessi Sitjà, adaptat per introduir la vida quotidiana al Salt del passat

pàg. 113.-

Som investigadors i avui visitem... un edifici de Salt. Descripció de nou edificis de Salt, acompanyada d’un recull de contes

pàg. 334.-

Ruta de viatge. Un recorregut per nou entorns diferents que ens ajudarà a conèixer com es vivia al Salt d’anys enrere

pàg. 705.-

Vocabulari

pàg. 736.-

Estirar el fil. Joc de creació de personatges

pàg. 757.-

Joc de descripció de personal

pàg. 778.- Bibliografia i crèdits pàg. 789.- Índex alfabètic

Recull dâ&#x20AC;&#x2122;imatges antigues de Salt La botiga i el taller - Vida quotidiana - Edificis i carrers - La fĂ brica i la pagesia - El transport i el joc Fotografies: Arxiu Municipal de Salt

botiga de comestibles

fleca

taller de fusteria

Un Salt al passat vida quotidiana

escuela nacional

rentant al safareig

sortida de la fĂ brica

Un Salt al passat edificis i carrers

col路legi dels germans de La Salle - Ajuntament

Can Tarr茅s - Les Bernardes

pl. de la Constituci贸 - pl. de la Vila

Un Salt al passat la fàbrica i la pagesia

Coma-Cros: fàbrica tèxtil

treballadors de la fàbrica Mulleres (1894)

pagesia: la sega

Un Salt al passat Autora: Sessi Sitjà Aquesta és la història d'una nena de Salt que cap allà el 1909 va entrar a treballar a la fàbrica Coma Cros. Aquest ha estat un treball d'investigació que va començar quan, en desmantellar la fàbrica, es va trobar una nina de drap en un forat de la paret d'una sala que ara és la sala infantil de la biblioteca Iu Bohigas. Una senyora molt gran ens va explicar que ella també havia treballat a la fàbrica i que sabia de qui era la nina. A partir d'aquí es va anar estirant el fil fins que es va saber tota la història de la propietària de la nina, la Teresona.

Quan va néixer, a la Teresona, li van posar el nom de Teresa, com la seva àvia, la seva besàvia, la seva mare i la seva padrina. Però només deien Teresa a la seva mare. A l'àvia li deien Teresina, a la besàvia, Tereseta, i a la seva padrina, la Nena. Si no, amb tantes Tereses, s'haurien fet un embolic. El seu pare, l'Anton, era de Salt de tota la vida, i el seu avi, el pare del seu pare, també. L'avi tenia una fusteria. Hi treballaven ell, el seu fill gran, un mosso i l'aprenent, un noi de dotze anys que ja feia dos anys que feia d'aprenent. El pare de la Teresona, l'Anton, feia de pagès al Sitjar. No va voler treballar a la fusteria. Al cap i a la fi, qui l'heretaria seria el seu germà gran. La Teresa, la mare de la Teresona, treballava a la fàbrica, a la Coma Cros. Hi treballaven moltes dones. Hi teixien roba. Els telers feien molt, moltíssim soroll. Dins la fàbrica calia parlar cridant. La gent gran deia que, si treballaves molts anys a la fàbrica, acabaves sorda. De fet, totes cridaven molt per parlar, fins i tot fora de la fàbrica. Treballaven moltes hores sense descansar, encara que els fes mal el cap, estiguessin malaltes o es trobessin malament. Treballaven tant que fins i tot algunes dones donaven a llum les seves criatures a la fàbrica, entre els telers. Embolicaven el nadó amb roba, el posaven en un racó i després continuaven treballant. El germà petit de la Teresona va néixer així. La Coma Cros funcionava amb l'electricitat que feia la central del Molí amb la força de l'aigua de la sèquia Monar. Era una mica més amunt de la fàbrica, i encara hi és, i funciona. La Teresona tenia un germà gran, una germaneta petita i el germanet que va néixer a la fàbrica. Eren sis de família. Com que entre el pare i la mare no guanyaven prou cèntims amb les seves feines, a més de treballar a la Coma Cros, la Teresa també feia bugades. Anava als safareigs i, a més de rentar tota la roba de casa, feia la bugada dels amos de la fàbrica Mulleres i dels senyors de Can Tarrés. La Teresona, és clar, ajudava la seva mare quan podia, que era molta roba per només dues mans! Rentar roba era una feina molt dura, sobretot a l'hivern, quan s'havia de trencar el gel del safareig a cops de pala i, de tant de fred, se'ls tallaven les mans i se'ls omplien de penellons. Aleshores la Teresona pensava que seria formidable tenir màquines que fessin les feines, que rentessin la roba, els plats, que freguessin...

A vegades, la Teresona ajudava la seva mare a portar els coves de roba neta a les cases dels senyors. Allà veia els fills dels amos i les joguines que tenien. Mai no les hi van deixar. Ella no en tenia, de joguines. Els reis només portaven mitjons i jerseis, a casa seva. Ah! I una caixa de colors per al seu germà gran, en Joan, que anava a escola! No a l'escola dels fills dels amos, eh!, que ells anaven a la Salle. Quan la Teresona va fer vuit anys, va entrar a treballar a la fàbrica per ajudar els pares. Va ser llavors que es va fer la nina amb draps vells que va trobar per terra, la que van trobar en el forat de la paret quan van desmuntar els telers i tota la fàbrica Coma Cros. Treballava de dilluns a dissabte. Entrava a les sis del matí i plegava a les dues. S'emportava de casa un tros de pa a la butxaca del davantal, que es menjava quan tenia gana, sense deixar de treballar. Un dia, però, va demanar permís a l'encarregat per fer festa. Va ser el dia que va anar fins a Girona amb el seu pare i el seu germà gran. Van anar a visitar l'avi, que era a l'hospital. La Teresona estava trista per l'avi, que estava molt malalt, pobret!. El viatge amb autobús va ser fantàstic! La Teresona no havia anat mai amb autobús, només dalt d'un carro. Anava tan de pressa que feia una mica de por i tot. Això d'anar amunt i avall a tanta velocitat li va agradar molt, a la Teresona. Va ser aleshores quan li van venir aquelles ganes boges de córrer en plegar de la fàbrica per veure passar el tren d'Olot, el que sortia de Girona a les dues en punt. Després se n'anava de dret a buscar el pa i a dir hola a la seva amigueta, la filla de la botiga, la Teresineta, i a quedar amb ella per trobar-se després a la plaça on la Teresona anava cada tarda. Mentre jugava amb la seva amiga es cuidava dels seus germans petits i de les criatures de la veïna, i així guanyava alguns cèntims més, que sempre en feien falta, a casa.

Un Salt del passat al present Descripció de nou edificis de Salt, acompanyada de nou contes Les Bernardes - La Coma Cros - L’estació del tren d’Olot - La Farga L’hospital de Salt - El mas Llorens - El mas Mota - El mas Sitjar - El teatre de Salt

Les Bernardes

Mirant l’edifici i comparant-lo amb la foto antiga hem observat… Que l’edifici actual és diferent en algunes coses, tot i que conserva una gran semblança amb el de la fotografia: a l’antic, no hi havia la torre, la capella, ni altres sales del costat dret de la imatge actual. Aquesta torre va ser construïda quan les monges Bernardes s’hi van instal·lar, juntament amb la capella i altres dependències, que no es veuen a la façana. Actualment hi ha alguns elements d’ornamentació i de mobiliari urbà, que no s’aprecien en la foto antiga, com el logotip i el nom de les Bernardes al costat esquerre de la porta d’entrada principal, el taulell d’anuncis de la dreta, la senyera catalana que penja de la balconada, damunt la porta d’accés. La Diputació de Girona va comprar-lo per a convertir-lo en la nova Casa de Cultura de Salt, el 1983, allà s’hi han fet moltíssimes activitats i durant un període, també va ser la seu de la Universitat Oberta de Catalunya, el Centre de Suport del Gironès. També és molt diferent l’entorn, en la primera hi ha molts camps al voltant, no hi havia edificis al costat, el carrer Major devia passar per davant però no es veu massa, ni tampoc hi ha trànsit de cotxes, ni de persones. La foto és en un color sèpia, encara no hi havia colors. Tot al contrari que la foto actual, que està presa des de la plaça de la Llibertat. Les Bernardes està situat en el centre de Salt, avui dia, en una ciutat plena de vida i moviment. A la nostra fotografia s’aprecia la gent que prenen el sol, i alguns de nosaltres que dibuixem la façana amb tot detall.

Les Bernardes Hem sentit un grinyol molt estrany. Una porta de l'edifici, que no havíem vist fins en aquell moment, s'anava obrint poc a poc… Ens hi hem acostat, hi hem entrat i… érem al bell mig d'una habitació. En un racó hi havia un grup de persones amb uns vestits molt antics… Havíem fet un salt al passat! Quina aventura en sortiria? Alguns duien hàbits religiosos, una casulla, amb el cap cobert per la caputxa, de manera que no es podia veure qui eren, també hi havia uns pagesos molt ben guarnits amb camisa, armilla i llacet, calces de vellut i espardenyes de vetes… Els dos més alts, portaven faixa i barretina. Les senyores duien un vestit llarg fins als turmells i un barret petitó. Tal com anaven vestits, semblava que eren força rics… Qui devien ser? Eren els amos de la fàbrica? Els vèiem d'esquena i no els coneixíem. Potser eren els amos de can Tarrés, que vivien a l'actual edifici de les Bernardes i eren els administradors del Marquès de Camps? Allà reunits devien parlar de negocis, de contractar algú, o bé passaven comptes per la terra que treballaven… De sobte, vam veure un senyor baixet, amb ulleres, que s'amagava darrere un armari. Anava vestit amb túnica fosca, quasi negra, desfilada, vella i esparracada… Duia unes espardenyes molt velles i brutes de fang, d'on sortien uns dits blaus pel fred… Feia por! La seva cara era prima, seca, amb la pell molt arrugada, tot ell semblava un sac d'ossos. Què devia voler? I, què podíem fer nosaltres? Però havíem d'anar de pressa. Semblava que no tenia bones intencions! Amb això, ens vàrem empescar un pla. Dos de nosaltres ens disfressaríem, un a cavall de l'altre, amb un llarg abric que ens camuflaria i entraríem com si res, amb seguretat, tot dient: – Atureu-vos! Sóc l'agutzil! Faci el favor d'explicar-me per què espia aquests vilatans! Dit i fet! Aleshores l'home va contestar: – Sóc un pobre pagès que no puc alimentar la meva família. La collita ha estat molt dolenta i he de pagar massa tributs. Volia agafar-vos diners, perdoneu-me! Estic desesperat! La resta del grup vigilàvem que no s'escapés. Quan vàrem sentir l'explicació, ens vam entristir molt, la seva família passava gana i fred… Així que els senyors de can Tarrés van reaccionar, van acostar-s'hi i li digueren que no li donarien diners però que, si estava disposat a treballar de valent, li donarien feina. Ell es va estar molt content i, nerviós i agraït, quasi plorava d'alegria. La seva expressió havia canviat molt! Ara entreveia la solució al seu problema. De cop tots van adonar-se que nosaltres érem allà i, just en aquell moment, es va tornar a obrir la porta, com per art de màgia, i sortírem ràpidament per allà on havíem entrat.

La Coma Cros

La Coma Cros antigament era una fàbrica molt grossa on fabricaven roba. Per fora la fàbrica tenia moltes finestres i havia un tub per on sortia un fum, com una gran xemeneia. Al costat hi havia camps molt grans, i a la part dreta molts arbres. La fàbrica era blanca i darrera hi havia una torre de vigilància. Per entrar tenien un camí llarg de terra, i una gran porta. Per dins hi havia tot un munt de màquines tèxtils. Ara, la Coma Cros ha canviat molt. Han fet moltes reformes!! Hi ha una biblioteca, on hi ha llibres per petits i grans. A dins, moltes sales grans on vam fer una actuació per Nadal, una “cantata”. En el passadís d’entrada hi ha una foto antiga de molts treballadors que van estar treballant a la fàbrica antiga.

HEM INVESTIGAT!!! Hem trobat molta informació a internet. ! Any de construcció: sobre 1850 !

Funció d’abans: Fàbrica tèxtil (Mulleras)

! Història: Època de noves fàbriques i nous oficis al poble de Salt. L’antiga fàbrica de la Coma Cros va ser un lloc important pel poble on hi va treballar molta gent. ! Ara: És una factoria cultural, amb molts serveis pel municipi. L’ajuntament va decidi, cap el 1998, reformar l’antiga fàbrica per construir un nou espai pel poble amb biblioteca, auditori, grans sales….

La Coma Cros. La fàbrica màgica!!! Quan vam anar visitar la Coma Cros, abans de Nadal, vam cantar en una sala tots els nens i nenes del Veïnat… De cop, vam sentir un soroll molt estrany! En una foto de la fàbrica amb els seus treballadors de l'any 1900 vam veure un home amb una cara d'espantat! Fa molts anys, en el poble de Salt hi havia una fàbrica que era màgica! Allà dins hi fabricaven llaminadures. A la fàbrica hi vivia un mag que es deia “David el geni”. Era alt i forçut, i feia màgia als treballadors de la fàbrica. El malvat Pep, un noi del poble veí, volia destruir la fàbrica i volia construir una fàbrica maleïda…. UFFFF, quina por!!!!! L'endemà va anar a la fàbrica màgica. El mag David volia posar-li peus i mans!!! Per fer-la molt especial!!! Volia atrapar el malvat Pep!!! Quan va aconseguir posar-li peus i mans, la fàbrica màgica va caminar, caminar, caminar….. fins que va arribar a l'altre costat del riu, més lluny del Pla dels Socs!!! La gent del poble no s'ho podia creure. La fàbrica màgica era màgica de debò!!! Un edifici que tenia mans i peus!!! El mag David, el geni, tenia la intenció de protegir la seva fàbrica, i per això li ordenà que se n'anés ben lluny!!! El malvat Pep va anar a la fàbrica màgica. Li volia fer un encanteri per transformar-la en una fàbrica maleïda. De sobte, va veure que la fàbrica màgica no hi era! Havia desaparegut!!! No s'ho podia creure!!! Va remugar durant molta estona!!! Es va enfadar mooolt!!! Va preguntar a la gent del poble si sabia alguna cosa de la fàbrica. La gent del poble, no podia parar de riure en veure la cara del malvat Pep. I tothom va respondre: No sabem res de res!!! El malvat Pep va començar a caminar, caminar, caminar…. fins que va veure la fàbrica de lluny, però havia de travessar el riu!!! Oh!!! No!!! El malvat Pep tenia pànic a l'aigua!!! Pobre Pep! Es va posar a plorar, plorar i plorar…. va plorar tant que s'enfonsà al riu i com que no sabia nedar… es va afogar!!! El poble de Salt ja podia estar tranquil i viure en pau. Van fer una festa amb el mag David, el geni, per celebrar que la fàbrica màgica s'havia salvat!!! FI!!!!!!!!!!!!!!

L’estació del tren d’Olot

Ens trobem davant l’antiga Estació del tren d’Olot. Es tracta d’un edifici de planta rectangular d’un sol pis, i més aviat petit. La façana és de pedra, de color marró ataronjat, amb decoracions granats. Hi ha una finestra gran (de forma rectangular en posició vertical) a cada façana lateral. A la façana del darrere hi ha quatre finestres i una porta amb tres graons. A la façana principal, que dóna al Passeig Països Catalans, hi ha quatre portes. Entre les dues portes centrals hi ha una placa de ferro força gran i de forma ovalada que indica l’altura sobre el nivell del mar a Alacant a la que ens trobem. Totes les portes i finestres tenen un reixat (que a l’edifici original no hi era). El de les finestres és fix, i el de les portes mòbil. Mirant la façana principal, al costat esquerra, hi ha una petita construcció de planta rectangular també. Antigament, quan l’estació estava en funcionament, hi devia haver els serveis. Antigament, aquest edifici era l’estació del tren d’Olot. En l’actualitat es tracta d’un centre que depèn de la Generalitat de Catalunya. Es dedica a donar informació, assessorament i orientació als joves sobre temes com els estudis, la feina… Organitzen diferents activitats lúdiques i culturals (concerts, sessions de cinema…), concursos, cursets i altres activitats formatives. També ajuden a tramitar papers, carnets…

L'estació del tren d'Olot Tot observant l'edifici, hem sentit un grinyol molt estrany. Una porta que no havíem vist fins aquell moment s'anava obrint poc a poc… Ens hi hem acostat, hi hem entrat i… érem al bell mig d'una habitació. En un racó hi havia un grup de persones amb uns vestits molt antics… Havíem fet un salt al passat! I, de sobte, ens vam veure vestits com els altres, al mig de la sala d'espera de l'estació. Havíem perdut les mestres que ens acompanyaven i, tot i que hi havia gent, no se sentia ni una mosca. Aquell silenci va ser trencat pel xiulet llunyà d'un tren, i tothom es va posar nerviós. El propietari de la Coma-Cros venia per donar un missatge important: a la fàbrica hi havia un espia que explicava secrets dels teixits que creaven, i si no el descobrien, tancaria la fàbrica per obrir-ne una altra ben lluny de Salt. Si això succeïa, molta gent passaria gana perquè perdria la feina. Quan vam saber què passava, vam decidir de fer-nos passar per treballadors de la fàbrica i desemmascarar l'espia. De seguida va arribar el tren i en van començar a baixar els passatgers, però el senyor Joan no era enlloc. Els treballadors estaven neguitosos… què li devia haver passat? Vam decidir dividir-nos per començar a investigar. Vam fer tres grups: el primer, preguntaria al maquinista; el segon, interrogaria el revisor i el tercer, parlaria amb els passatgers. Vam quedar mitja hora més tard a l'andana, davant la placa de ferro. Vam descobrir que, abans d'arribar a l'estació, algú havia utilitzat el fre d'emergència i el tren s'havia aturat. Algú va veure moviments sospitosos, però ningú no va baixar del tren. Per tant, vam deduir que algú havia segrestat el senyor Joan i que tant ell com el segrestador no devien ser gaire lluny. La primera cosa que vam fer va ser demanar als responsables de l'estació que no deixessin entrar ni sortir ningú. Això facilitaria la nostra investigació. Després ens vam tornar a dividir per buscar la víctima. El vam buscar dins del tren i dins i fora de l'edifici i… ni rastre! De sobte, vam sentir els crits d'una nena, que venien de l'edifici annex, dels serveis. Tothom deia que era la Teresona. Vam anar-hi corrents. Estava molt espantada, deia que sentia sorolls estranys dins l'armari del material. Vam voler obrir-lo, però era tancat. Vam demanar la clau a l'encarregat, però no la tenia… la hi havien robat! Algú va proposar d'obrir-la amb un clip, i una nena que en duia un, ens els va deixar. Ho vam intentar diverses vegades, però no hi va haver manera! Quan ja érem a punt de deixar-ho estar, la Clàudia (una nena de la classe acostumada a obrir la caixa dels secrets del seu germà) va dir que li ho deixéssim intentar i…TATXAN!!!!, la porta es va obrir i vam veure un sac que es movia i plorava. El vam deslligar i vam trobar el senyor Joan lligat i emmordassat. Li vam preguntar si sabia qui li havia fet allò. Ens va dir que l'única cosa que recordava era que el segrestador parlava amb veu ronca, que feia pudor de sardina i que li havia vingut un atac d'esternuts tot just se li havia acostat. El gos del venedor de bitllets que voltava per allí es va apropar remenant la cua i el senyor Joan es va posar a esternudar sense parar. Resulta que tenia al·lèrgia als gossos. En sentir això, la Teresona va canviar la cara…

– “En Miquel!” -va exclamar. Tothom se la va mirar amb estranyesa. Llavors va explicar que en Miquel era el vigilant de la fàbrica, que tenia un gos petaner, i la veu ronca de tan cridar per damunt la remor de les màquines i… la seva dona venia sardines! Tot quadrava, la Teresona havia descobert el segrestador! Vam començar a buscar en Miquel per tota l'estació. Al final, el vam trobar amagat dins d'una gran paperera. Només vam haver de seguir el rastre de la pudor de sardina per descobrir el seu amagatall. La policia li va posar les manilles i se'l va endur a la comissaria. El tren va xiular i nosaltres vam sortir de l'estació i …Oh! No sabem com, ens vam tornar a trobar al Salt del present, vestits amb el xandall de la nostra escola, i amb les senyoretes al davant molt enfadades mirant-nos amb mala cara perquè ens n'havíem anat sense permís. Només va caler que ens miréssim per decidir que no explicaríem la nostra història. Era tan estranya que segur que ningú ens creuria.

La Farga

La Torre de Sant Dionís està situada al carrer Sant Dionís. Té una alçada de 15 metres i una amplada de 5’5 metres. Té forma de prisma rectangular. Té tres finestres petites a cada costat per poder camuflar bé els que vigilaven. Les finestres de baix estan protegides, actualment, amb unes reixes de ferro perquè ningú hi pugui entrar. És feta de pedres de riu i a la cantonada són més grans per reforçar i aguantar el pes de la Torre. La teulada és petita i la porta també. Està molt ben conservada. Es va construir al segle XVI. Fa, doncs, cinc segles que es va construir. Era una torre de vigilància. Si algú d’un altre poble venia a robar o volia entrar sense permís a Salt, els vigilants de la Torre els agafaven.

La Farga Som a dins de la torre i veiem una família vestida com al segle XVI). Quan ens van veure, segur que van “flipar”, perquè van dir: – “Qui són aquests tan estranys? No porten túnica, ni arcs, ni barrets, ni fletxes! Potser tenen el cavall a fora de la torre?” Nosaltres, amb els companys de classe, quan els vam veure amb aquell aspecte, espases i cares de mal humor i de dolents, vam decidir començar a córrer per les escales de cargol fins dalt de tot de la torre. Però quan vam arribar a dalt, no hi havia sortida! La solució era o tirar-nos de dalt a baix o tornar enrere i donar explicacions als guàrdies! Vam decidir tornar enrere i vam pensar que, si tenien molta gana, els donaríem tots els esmorzars i així ens faríem amics. Però quan els vam trobar, ens van semblar bones persones. I els vam explicar que érem els nens i nenes de l'escola la Farga i que veníem del segle XXI. Ells ens van començar a interrogar: – Serà divertit el futur? Per què aneu vestits de manera tan estrafolària? No hauríeu d'estar treballant a la fàbrica? No havíem pensat que l' idioma que feien servir era una mica estrany. Era català del passat, i només enteníem algunes paraules. Però de seguida ens vam entendre i vam poder aprendre un munt de coses de Salt de 500 anys enrere. Ells també van aprendre moltes coses del futur del seu poble. I van quedar molt tranquils sabent que ningú els conqueriria el poble i que estarien bé i feliços. Encara no sabíem si havíem anat al passat de debò o si ho havíem imaginat o fet servir una màquina del temps. Però quan vam sortir de la torre, tot era igual que abans. Hi havia cotxes, bicicletes, la gent anava vestida del segle XXI, hi havia l'escola i la cafeteria Farga, i la gent utilitzava el català de sempre. Ho havíem imaginat o havia passat de veritat?

L’hospital de Salt

! Abans l’edifici era més antic. Abans feia més por. ! Ara és més còmode. Ara és més modern. Ara té un jardí ! Ens agrada més l’edifici d’ara, sembla més acollidor!

L'hospital de Salt Tot observant l'edifici, hem sentit un grinyol molt estrany. Una porta que no havíem vist fins aquell moment s'anava obrint poc a poc… Ens hi hem acostat, hi hem entrat i… érem al bell mig d'una habitació. En un racó hi havia un grup de persones amb uns vestits molt antics… Quan vàrem veure aquelles persones, vam quedar bocabadats. Me'n recordo de quan es portaven aquells vestits, quins records! Ens va alegrar molt recordar aquells temps. I els vam dir: – Què hi feu aquí, a l'antic hospital de Salt? – No ens veus? Esperem que el metge ens atengui. – Què us passa?– vam dir. – Hem caigut i ens hem fet molt de mal. El metge va sortir a dir al grup que podia passar (en consultes diferents). Quan van sortir d'allà, van veure que aquelles noies encara hi eren. – Què hi feu aquí encara? -va dir aquell grup ja una mica enfadat–. Bé, no us volem deixar sense poder fer res, anem a casa nostra i allà us explicarem per què encara portem aquesta roba tan antiga. Els van explicar que portaven aquell tipus de roba perquè només els agradava dur aquell tipus de roba. De sobte, va començar a moure's tota la ciutat. UN TERRATRÈMOL! Ho va destrossar tot. Van passar dies i les noies es recordaven del moment. A l'antiguitat a les dones els costava tenir una feina… Com s'ho devien fer?

El mas Llorens

Mirant l’edifici i comparant-lo amb la foto antiga hem observat …

! Abans tot l’edifici era de pedra. ! Abans pel carrer circulaven els carros de cavalls. ! Abans les cases no tenien llum elèctrica ni aigua potable. ! Abans al voltant de la casa hi havia camps i arbres. ! Ara algunes parets de la masia estan pintades i d’altres són de pedra. ! Ara la masia està restaurada i arreglada. ! Ara al voltant de la casa hi ha carrers asfaltats i circulen vehicles de motor. ! Ara l’antiga masia s’ha convertit en l’Escola Municipal de Belles Arts. ! Ara la casa està envoltada de pisos i cases.

El Mas Llorens Érem davant del Mas LLorens, escoltant les explicacions que els mestres ens donaven de les excavacions fetes al llarg del temps. Vam entendre que havia estat un mas, amb una torre quadrangular, i que actualment era una escola d'art. Ens van donar uns minuts lliures i ens vam apropar per veure millor la casa. De cop i volta, la porta es va obrir sola. Ens vam quedar bocabadats! No sabíem què fer, però la nostra curiositat va poder més i hi vam entrar. Vam creuar el pati i ens vam endinsar en una sala on tot eren quadres de pintors coneguts. Al cap de pocs minuts, un d'ells ens va picar l'ullet i va sortir del quadre. Nosaltres estàvem horroritzats! Com estàtues! No ens atrevíem a moure'ns! El pintor ens deia que no tinguéssim por, que ell havia sortit del quadre per explicar-nos els secrets de la casa. Va agafar un pinzell i va dibuixar una porta a la paret blanca. Va treure's una clau de la butxaca i la va obrir. Vam travessar la porta i vam tornar al passat. L'escola d'arts s'havia transformat en l'antiga masia, amb finestres punxegudes. Hi vivia una família. El pare treballava als camps amb l'ajuda del seu fill gran, mentre la mare intentava tirar endavant la casa. La nena gran havia anat a rentar la roba al riu, i les dues petites jugaven al pati cantant cançons de rotllana. Els vestits de tots plegats eren molt diferents als nostres! I els seus pentinats, també! Ens agradava veure les diferències entre les dues èpoques però ens va avisar el pintor que el temps s'anava acabant i que si no ens n'anàvem, ens hauríem de quedar allà per sempre més. Vam tornar a la sala d'art, el pintor havia tornat al seu quadre, la porta es va obrir i vam travessar el pati per sortir de la fortificació. En aquell moment, els mestres cridaven perquè féssim fila per tornar a l'escola. Ens vam mirar entre nosaltres i vam decidir no explicar res a ningú. Un de nosaltres es va girar. Quina sorpresa! Hi tornava a haver el pintor, que s'acomiadava de nosaltres des de la teulada. Vam pensar que ningú no ens creuria. D'aquesta manera va acabar la nostra petita historia del Mas Llorens.

El mas Mota

Mirant l’edifici i comparant-lo amb la foto antiga hem observat que el canvi més gran que ha experimentat el mas Mota ha estat en l’entorn que l’envolta. Abans eren horts i camps, i ara, un munt de pisos i una plaça. Tot i que està situat al mateix lloc, la zona ara pertany al centre i abans a les afores de la vila. Durant molts anys la funció de l’edifici era de mas, de vivenda familiar. Actualment és un centre cívic. Si observem la fotografia del passat i de l’edifici actual observem que abans era de pedra i ara l’han restaurat i és feta de ciment pintat. Ara és més petita que abans, han tret algunes de les habitacions exteriors però en canvi les finestres són més grans ara que a l’antiguitat.

El Mas Mota Vam estar allà palplantats una estona en estat de xoc. No podíem creure el que veien els nostres ulls. La cambra on érem era una estança gran i poc il·luminada, perquè les finestres eren petites i deixaven passar poca llum. Potser era la sala principal, perquè hi havia un gran foc a terra amb estris per cuinar i una taula amb cadires. De sobte, la senyora de la casa va venir decidida cap a nosaltres i va travessar el cos d'alguns nens, que van sentir una gran esgarrifança. Llavors vam comprendre que érem uns fantasmes. Algú va recordar que, si viatgem en el temps, és millor que ningú no ens vegi, per no modificar el passat, i així tampoc no s'alterarà el nostre futur. De sobte, es va obrir la porta principal i va entrar el gosset de la casa. Era un gos jove i fidel que, al contrari de la família, ell sí que ens veia, i va començar a bordar molt fort i a intimidar-nos. Movia la cua i donava voltes i més voltes, i els seus lladrucs eren cada vegada més estridents. Ningú no comprenia el que li passava, al pobre quisso, i la mare va ordenar al seu fill que el portés cap a fora. Es va quedar allà bordant i en estat d'alerta, ben a prop de la porta. Mentre succeïa tot això, un parell de nens van desaparèixer. Quan ens en vam adonar, els vam buscar per tot el mas i ens vam organitzar en grups de recerca. Mentre uns escorcollaven la casa per dins: el rebost, les habitacions i les golfes, els altres miraven per fora: el galliner, el graner, el paller, el corral… Però res, no eren enlloc! On devien ser? Vam decidir escollir les golfes com a lloc d'operacions i retrobament per donar resposta a les nostres investigacions. Mentre érem allà pensant ens vam adonar que els nostres cossos començaven a desaparèixer. Ens quedava poc temps per trobar els nostres amics i tornar a la nostra època. Al cap d'una bona estona, quan ja pràcticament cap part del nostres cos es veia, vam alçar la vista i vam veure els nens perduts enfilats dalt d'un arbre. Què hi feien allà? Resulta que eren allà des del moment en què havien vist el gos. La por els havia dominat i s'hi havien enfilat per fugir-ne. Els vam ajudar a baixar, però abans vam haver de distreure el ca. Ràpidament ens vam trobar tots a les golfes. Faltaven pocs minuts per tornar al nostre món i… Tornem a ser davant de l'edifici, fent l'observació, però ara ens mirem aquest mas de manera diferent, i sempre el tindrem en el nostre record.

El mas Sitjar

Mirant l’edifici i comparant-lo amb la foto antiga hem observat … Que fa molt de temps va ser un edifici on s’hi feia molta vida i ara està totalment deshabitat. Antigament va ser una gran casa senyorial fortificada però amb el temps s’ha convertit en una casa abandonada. Abans hi vivien pagesos que conreaven importants extensions de terra, sobretot cereals, i deixaven les eines i estris que feien servir per treballar les terres pel seu voltant, però ara, a fora només veiem males herbes i arbustos. A la foto antiga es veu un mas Sitjar amb uns murs de pedra força sencers, en canvi ara, moltes d’aquestes pedres estan trencades, brutes i envellides. La torre de defensa ens mostra que l’edifici està format per dues plantes. Antigament, la torre de defensa tenia unes espitlleres de ballesta amb una escletxa al mig molt prima per on poder disparar, però ara estan bastant destrossades. El temps passa per tot i tothom, fins i tot per aquest edifici que s’ha anat adaptant als nous temps. Va passar de ser una fortalesa a una segona residència, d’una segona residència a un mas i d’un mas a una masia sense cap ús i malaguanyada.

El Mas Sitjar Tot observant l'edifici, hem sentit un grinyol molt estrany. Una porta que no havíem vist fins aquell moment s'anava obrint poc a poc… Ens hi hem acostat, hi hem entrat i… ens hem trobat al bell mig d'una habitació. En un racó hi havia un grup de persones amb uns vestits molt antics, amples, llargs, de roba aspra, i es cobrien el cap amb una caputxa. Eren un home, una dona i els seus dos fills. El pare portava una camisa i al damunt una mena de túnica curta que semblava una brusa. Duia una caputxa al cap, i es protegia les cames amb unes calces. La dona portava una túnica i, per sobre, un vestit, els faldons del qual s'aixecava per caminar. De cop i volta, en Jose ha cridat: – Ei, quina passada heu vist com anem vestits?. Tots dúiem unes túniques. Al damunt de la túnica, una mena d'estola, una peça de roba guarnida amb brodats i pedreria. Llavors, uns crits van interrompre el silenci de la sala. Per la porta va aparèixer un senyor poderós amb un vestit de robes molt cares, fet a mida per un sastre. Llavors ens vam adonar que era el Senyor Sitjar. Estava molt enfadat amb aquelles persones que havien entrat a la sala sense el seu permís. De sobte, ens va mirar i es va disculpar per trobar-nos amb aquells esclaus. Aquella mateixa nit ens va convidar a un gran banquet. A la taula hi havia vi, sopa, carn arribada de la caça i rostida a l'ast, verdura, pa i, per postres, mel. No vam trobar els coberts enlloc i vam haver de menjar amb els dits! El Senyor Sitjar vivia a Girona i era un gran jutge. Tenia aquesta gran masia fortificada al pla de Salt. La utilitzava com a protecció personal i també com a lloc de refugi en cas d'epidèmies a la ciutat. La seva família era propietària d'importants extensions de terra, on es conreaven cereals, i també tenia molins prop de la Sèquia. La Larisa va sentir, de sobte, uns nens que jugaven a la sala del costat. Encuriosida, va anar a mirar què passava. Va veure una escena molt diferent: hi havia una família amb una cara trista i cansada a prop d'una llar de foc. Havien treballat de sol a sol. Havien sopat una escudella amb cansalada. La sopa era feta a base de pèsols, naps i cols, però no hi havia patata, perquè encara no es coneixia. Les fruites del bosc completaven l'àpat. De fet, era l'àpat més important, perquè per dinar només prenien un àpat fred. Els pares explicaven una història d'una fada per alertar els nens del perills. Els nens estaven cansats de guardar el bestiar (porcs i aviram), anar a buscar aigua, aprendre a filar llana... Més tard, la Larisa va tornar i ens va dir que aquesta família treballava per al Senyor Sitjar, que era el seu amo, i també que vivien a les seves terres. Els havien prohibit de pujar a les estances dels senyors i, com a càstig pel que havien fet abans, haurien de treballar més hores. De cop i volta, una campana va interrompre el sopar. Era un soroll fort i esgarrifós. Tots els animals xisclaven com si sabessin el que estava a punt de passar. El Senyor Sitjar ens va manar que uns travessessin el pati i tanquessin la porta principal. Els altres, els més valents de la classe, el vam acompanyar fins a dalt de la torre de defensa.

Mentre pujàvem els esglaons, el cor ens bategava com si estigués a punt de sortir del pit. Sense adonar-nos-en, teníem a les mans unes ballestes i no paràvem de disparar fletxes. Uns altres van anar a veure la família que havíem trobat a la cuina. No enteníem res, i ens van explicar que hi havia una epidèmia a la ciutat de Girona i molta gent desesperada per no morir atacava els masos per salvar la vida. Però tenien ordres del Senyor Sitjar de no deixar entrar a ningú, perquè si no, tothom es moriria. Va ser una nit molt dura. Finalment, se'n van anar, espantats, quan van veure que no podien entrar. Nosaltres, esgotats, ens vam adormir. L'endemà, vam sortir a fer un tomb per veure fins a on arribaven les terres del Senyor Sitjar. Tot d'una, ens vam trobar a la Sèquia Monar, a prop d'un molí que feien servir per moldre el gra de blat per fer farina. Havíem de triar un dels dos camins per entrar al molí: o passàvem pel pont o per un caminet de pedretes. Tots vam estar d'acord amb la Cèlia que seria més divertit si passàvem fent saltirons per les pedretes. Justament hi havia 22 pedretes, una per a cadascú de la classe. La Yoli, que estava molt cansada de caminar, va decidir esperar asseguda en una pedra grossa al costat del riu. Quan s'hi va asseure, la pedra es va queixar. La Yoli va fer un bot que una mica més i cau al riu. Era una pedra màgica i trapella que va dir a la Yoli si volia riure una estona. Ella, que no sabia que era una juguesca, li va dir que sí. De cop i volta, totes les pedres van començar a enfonsar-se a poc a poc a dins l'aigua. Tots xisclaven, i la Yoli, quan va veure que la broma no tenia cap gràcia, va córrer a salvar els seus companys amb tanta mala sort que es va entrebancar amb la pedra i va caure a la Sèquia amb tota la classe. El corrent ens va arrossegar fins a un remolí. Vam començar a donar voltes i més voltes i més voltes… Tot es va descontrolar: cames amunt, túniques a fora, braços cap a l'altre costat, ulleres volant, xocàvem els uns contra els altres… era el final! Què? Qui? Què ha passat? Oh! No pot ser! Quin somni tan real! On som? A classe de mates. Ens hem quedat tots mig adormits escoltant la Virgínia com explicava no sé què de les unitats, centenes i desenes de miler. Ha passat de veritat? No ho sé, però és estrany que tots hàgim somiat el mateix. O no?

El teatre de Salt

Mirant l’edifici i comparant-lo amb la foto antiga hem observat … que actualment hi ha una cartellera d’anuncis a la dreta de la façana i que no hi diu “Patronato Parroquial”, sinó “Teatre de Salt”. Hi continua havent el mateix número de portes, però s’hi han fet alguns canvis. Ens sembla que abans hi passava un carrer, per davant el teatre, perquè els nens de la fotografia es veuen sobre la vorera, en canvi ara hi ha una plaça amb una fontana. Ens imaginem que abans l’edifici no tenia un sostre tan alt com ara, ja que no era necessari. També observem que ara hi ha elements del mobiliari urbà com fanals penjats de la cornisa, papereres, testos amb plantes,… i fins i tot bancs a la plaça.

El Teatre de Salt Tot observant l'edifici, hem sentit un grinyol molt estrany. Una porta que no havíem vist fins en aquell moment s'anava obrint poc a poc… Ens hi hem acostat, hi hem entrat i… érem al bell mig d'una habitació. En un racó hi havia un grup de persones amb uns vestits molt antics... Havíem fet un salt al passat! Quina aventura en sortiria? De sobte, es va tancar la porta i ens vam espantar, perquè vam sentir un soroll molt estrident. De mica en mica, ens vam anar acostant a aquell grup de persones i els vam preguntat on érem i a quin any estàvem. Ens van dir que érem en un graner, a l'any 1945. Una senyora de cap a setenta anys va dir que eren una companyia d'actors jubilats que estaven planejant convertir el graner en un patronat per fer-hi teatre. De cop i volta, anàvem disfressats de prehistòrics! I a sobre, aquella gent es va posar a riure quan va veure la fila que fèiem! Ens va atreure una gran llum, que ens va enlluernar. Quan es va anar extingint, érem dalt d'un escenari petit i decorat de l'època prehistòrica, que ens va ben fascinar. Ens vam adonar que estàvem actuant, però que el decorat era real i en el moment més interessant i quan ens ho estàvem passant d'allò més bé, vam sentir molts aplaudiments. No ens ho podíem creure! Aquell grup d'actors jubilats ens estaven victorejant! No sabem com, ens vam trobar novament al bell mig de la sala, vestits de manera normal. Un senyor del grup ens va comentar que gràcies a nosaltres havien vist molt clar que havien de lluitar per aconseguir que Salt tinguiésun patronat parroquial on s'hi pogués fer teatre, ball, cinema… Es feia tard i, amb molta pena, ens vam acomiadar de tothom. Quan vam sortir del teatre i ens vam girar, vam veure que la porta ja no hi era i que en el seu lloc hi havia l'actual cartellera d'anuncis. Hem tornat a l'escola i ens en hem adonat que tot havia estat un somni. Si no hagués estat per nosaltres, qui sap si el Teatre de Salt encara seria un graner? Mentre pujàvem els esglaons, el cor ens bategava com si estigués a punt de sortir del pit. Sense adonar-nos-en, teníem a les mans unes ballestes i no paràvem de disparar fletxes. Uns altres van anar a veure la família que havíem trobat a la cuina. No enteníem res, i ens van explicar que hi havia una epidèmia a la ciutat de Girona i molta gent desesperada per no morir atacava els masos per salvar la vida. Però tenien ordres del Senyor Sitjar de no deixar entrar a ningú, perquè si no, tothom es moriria. Va ser una nit molt dura. Finalment, se'n van anar, espantats, quan van veure que no podien entrar. Nosaltres, esgotats, ens vam adormir.

L'endemà, vam sortir a fer un tomb per veure fins a on arribaven les terres del Senyor Sitjar. Tot d'una, ens vam trobar a la Sèquia Monar, a prop d'un molí que feien servir per moldre el gra de blat per fer farina. Havíem de triar un dels dos camins per entrar al molí: o passàvem pel pont o per un caminet de pedretes. Tots vam estar d'acord amb la Cèlia que seria més divertit si passàvem fent saltirons per les pedretes. Justament hi havia 22 pedretes, una per a cadascú de la classe. La Yoli, que estava molt cansada de caminar, va decidir esperar asseguda en una pedra grossa al costat del riu. Quan s'hi va asseure, la pedra es va queixar. La Yoli va fer un bot que una mica més i cau al riu. Era una pedra màgica i trapella que va dir a la Yoli si volia riure una estona. Ella, que no sabia que era una juguesca, li va dir que sí. De cop i volta, totes les pedres van començar a enfonsar-se a poc a poc a dins l'aigua. Tots xisclaven, i la Yoli, quan va veure que la broma no tenia cap gràcia, va córrer a salvar els seus companys amb tanta mala sort que es va entrebancar amb la pedra i va caure a la Sèquia amb tota la classe. El corrent ens va arrossegar fins a un remolí. Vam començar a donar voltes i més voltes i més voltes… Tot es va descontrolar: cames amunt, túniques a fora, braços cap a l'altre costat, ulleres volant, xocàvem els uns contra els altres… era el final! Què? Qui? Què ha passat? Oh! No pot ser! Quin somni tan real! On som? A classe de mates. Ens hem quedat tots mig adormits escoltant la Virgínia com explicava no sé què de les unitats, centenes i desenes de miler. Ha passat de veritat? No ho sé, però és estrany que tots hàgim somiat el mateix. O no?

Un recorregut per nou entorns diferents, que ens ajudarà a conèixer com era i com es vivia al Salt d’anys enrera.

Índex

! El cau de les màquines: Les fàbriques, on les màquines eren les reines, les que marcaven el ritme i la vida i el soroll… tot. ! El territori de les mil diferències: La vida quotidiana. Una vida molt diferent a la nostra, tanta, que hi ha mil i una diferències amb tot allò que ara vivim. ! La terra fantàstica: la vida de pagès, una vida basada en la terra. Una terra fantàstica, perquè dóna fruit i riquesa, i també perquè pot ser una font de sorpreses. ! El món dels secrets: la casa, l’interior, l’eixida, els patis. Allà on vivia la gent, on guardava els seus secrets més secrets, on podien ser com eren de bo de bo. ! El reialme de la velocitat: la mobilitat, els mitjans de transport, des de les bicicletes, al cotxe, al tren, la barca de llibant… varetes màgiques per arribar ben ràpid a tot arreu. ! La casa dels llibres xerraires: l’educació, les escoles, allà on s’aprèn a llegir i es descobreix que els llibres xerren. ! El país del fer i desfer: Els oficis, amb els seus mestres i els seus aprenents. I ja se sap el que diu la dita: fent i desfent aprèn l’aprenent. ! El mapa del tresor: els carrers, el municipi, allò que era Salt fa tants anys. El mapa per trobar el que es busca. ! La porta de les rialles: L’oci, la manera de divertir-se, els jocs, els esports, les excursions… una porta bona de creuar.

El cau de les màquines Les fàbriques, on les màquines eren les reines, les que marcaven el ritme i la vida i el soroll… tot.

Coma Cros - Veïnat de Salt

Son poques les poblacions catalanes que, com Salt, van experimentar una transformació tan profunda i ràpida de les seves relacions econòmiques i, de retruc, de la seva estructura social. En pocs anys, de 1843 a 1857, la vila va passar de tenir un cens de 324 a 1316 habitants a causa d'un procés d'industrialització que va canviar-ne per sempre la configuració extremadament rural que predominava aleshores. L'aprofitament dels recursos hidràulics de la sèquia Monar va atreure les inversions d'industrials per construir les poques grans fàbriques a la zona de Girona al segle XIX. La primera indústria fou fundada per Pere Ramió abans de 1846 i estava al barri Vell. Seria la fàbrica que el 1923 va adquirir la societat Manufactures Antonio Gassol, SA. El mateix Ramió va aixecar el 1861 una nova fàbrica al Veïnat que es va conèixer amb el nom de la Comalada primer i Mulleres a partir de 1885. Finalment el mateix any la companyia Llach i Portabella van aixecar una tercera fàbrica també al Veïnat, que a partir de 1911 es convertiria en la Coma Cros.

La Coma i Cros, cent cinquanta anys d'indústria tèxtil al Veïnat de Salt A la fàbrica Coma Cros, l'any 1888, hi treballaven cent cinquanta persones. Els treballadors eren majoritàriament dones, però també hi havia nens nenes entre set i tretze anys. Les condicions laborals i de vida eren molt dures: jornades de dotze hores que començaven a les cinc del matí i s'allargaven fins a les nou del vespre. Durant la Guerra Civil, la fàbrica fou incautada i destinada a la fabricació de munició i material bèl·lic. [p. 153] Si bé el model de colònia no es pot aplicar estrictament al funcionament de la fàbrica, es ben cert que alguns elements el recorden. Els patrons conscients de la necessitat i el valor dels obrers organitzaven jornades de lleure i diversió per als assalariats amb la doble finalitat de satisfer el seu temps d'esbarjo i alhora buscar una mà d'obra més dòcil i menys conflictiva. Així cada 24 de setembre s'organitzaven curses de cintes i també es feien jocs de cucanya per a la mainada. Aquestes activitats eren complementades amb excursions i sortides aprofitades per fer dinars o berenades. Les diverses fonts properes o el mateix interior de la fàbrica servien d'espai on tenien lloc les cargolades, peixades o altres àpats de germanor. El 1950 es va presentar la maqueta del que serien els futurs equipaments de la fàbrica: una guarderia que va millorar les condicions laborals de les treballadores garantint la cura dels seus fills i un complex esportiu amb una pista i un camp d'esports. [p. 299] La fàbrica de les Manufacturas Antonio Gassol, l'empresa tèxtil del barri Vell Gassol era un empresari que havia passat uns quans anys a Amèrica d'on va importar idees i conceptes del món del treball que a Catalunya encara no es coneixien. A partir de 1923, la fàbrica del costat de l'església esdevingué la factoria que subministrà filatura a la indústria tèxtil que la firma Gassol tenia a Mataró. L'any 1924 l'empresa s'amplià amb la incorporació de nova maquinària anglesa i la plantilla de treballadors augmentà progressivament. El període de principis dels anys trenta comportà una època de tensions i conflictivitat socials, amb vagues. L'esclat de la Guerra va propiciar que la Gassol, també passés a produir material bèl·lic, principalment espoletes per a les granades. [p. 506] La guarderia de la fàbrica Gassol es va inaugurar el 1958. Els horaris s'adaptaven als de la fàbrica, de manera que es començava a les cinc del matí, per atendre els fills de les dones que començaven a aquesta hora [p. 122]

Investiguem... La industrialitació de Salt Les fàbriques van sorgir amb força durant el segle XIX a Catalunya i van transformar el món rural que era el que predominava fins a aquell moment. Com era una fàbrica tèxtil? Les fàbriques funcionaven amb les màquines de vapor i era molt important instal·lar-les al costat d’un riu per aprofitar la força de l’aigua (a Salt, la Sèquia Monar va atraure les inversions industrials per construir les fàbriques durant el segle XIX). A la part soterrània hi havia les calderes, les carboneres, la xemeneia i la màquina de vapor, que era el cor de la fàbrica. També hi havia la nau, on es realitzaven tots els processos. Les fàbriques de Salt La primera indústria, fundada per Pere Ramió l’any 1846, va ser la Gassol. Una segona fàbrica fundada posteriorment va ser l’anomenada Comalada inicialment i després, es va canviar el nom per Mulleres. Per últim, la Coma Cros també va iniciar el seu funcionament. La vida a les fàbriques Els homes, dones i nens van abandonar el treball dels camps pel de les fàbriques. Les condicions de treball eren molt dures, amb jornades de treball d’entre dotze i catorze hores diàries, amb condicions ambientals pèssimes, sorolls i fums asfixiants. Els salaris eren mínims, només els permetien subsistir i, a més, es cobrava per feina treballada i si algú es posava malalt no cobrava. Les dones i els nens tenien salaris més reduïts que els homes. Tanmateix, la mà d’obra infantil era necessària ja que les mans d’aquests petits treballadors arribaven a tots els racons a l’hora de netejar les màquines i el seu cos els permetia pujar fins a dalt de les xemeneies per deixar-les ben netes. Els incendis i altres accidents eren habituals i tothom, inclosos els més petits, estaven exposats a patir-los. Posteriorment i iniciat el segle XX, els amos van prendre consciència de la necessitat de la mà d’obra obrera i van decidir millorar algunes condicions laborals: es van començar a organitzar jornades de lleure i diversió amb una doble funció, entretenir i aconseguir treballadors més dòcils i menys conflictius. Una altra millora va ser la d’oferir una guarderia per tenir cura dels nadons de les treballadores. D’aquesta manera, s’afavoria la vida de les mares i els seus fills.

Imaginem... La Rita, només d’arribar a la fàbrica Coma Cros del passat, s’atabala i queda ben sorpresa: dones amunt i avall fent cara de pomes agres i de cansades, patrons vigilant el treball de les obreres, nens i nenes de no més de deu anys treballant sense descans als telers, sorolls eixordadors de les màquines… I el més sorprenent, sembla que ningú té temps per mirar-la i prestar-li uns instants d’atenció. En veure la situació i l’ambient fred i distant, la Rita comença a buscar el guant pels telers i, com que no el troba per enlloc, decideix demanar ajuda a una nena que ha tret la vista del teler durant mil·lèsimes de segon i s’ha adonat de la presència de la Rita. La nena, que es diu Margarita, accedeix a ajudar la Rita ja que, precisament, acaba el seu torn de treball de dotze hores en deu minuts. Busquen i rebusquen per tots els racons de la fàbrica però no troben res. Al final, la Margarita explica a la Rita que la única opció que queda és demanar ajuda al patró de la zona, un home amb cara de pocs amics, mirada penetrant i grisa i que sembla que camina coix. Tanmateix, la Margarita dóna un bon consell a la Rita, anar molt amb compte perquè d’aquest patró s’expliquen històries que fan venir esgarrifances!!!!!!!!!

Molta sort, Rita!

El territori de les mil diferències La vida quotidiana, una vida molt diferents a la nostra, tanta que hi ha mil i una diferències amb tot allò que ara vivim.

Dones rentant la roba al safareig públic, a principis dels anys cinquanta

El safareig de les Dones o d'en Jocaloves, la bugada diària en un servei públic En una època on els rols de gènere estaven clarament marcats i diferenciats, els homes tenien com a principal espai de relació el cafè o la barberia mentre les dones tenien en el safareig públic el seu lloc de trobada i reunió per excel·lència. La diferència, però es trobava en l'activitat duta a terme en cada un d'aquests llocs: mentre els primeres eren espais de lleure, el segon era un indret de fer feina. El safareig va esdevenir un lloc tant preeminent en la xarxa de relacions socials i en la divulgació de notícies, tan certes com infundades, que el mot va canviar el seu sentit original i actualment el fet de generar xafarderies o comentar alguna cosa públicament se'n diu “fer safareig”. [p. 592]

L'evolució de la moda, la indumentària com a reflex dels canvis socials A principis del segle XX, la moda es referia a una forma de vestir dictada amb uns cànons que canviaven de forma periòdica. Al llarg de cent anys s'ha passat d'uns patrons tancats i estables durant un temps a un tipus d'indumentària on el que impera és la novetat i la creació de darrera hora. Els nous materials, la fabricació en sèrie i l'estandarització de les talles determinen l'evolució de la moda que deixa de ser un símbol de distinció de les classes benestants per esdevenir a l'abast de la gran majoria de persones. [p. 530]

La llevadora, ofici al servei de mares i nounats La llevadora era una de les persones més estimades per la població, pel fet d'acompanyar i assistir el part en el moment del naixement dels fills i filles, justament en unes èpoques en què la mortalitat infantil era força elevada. Una altra de les tasques de la llevadora era la de portar a batejar els nadons acabats de néixer, perquè la mare havia de complir la tradició de la quarantena i no podia sortir de casa. Un cop acabada la cerimònia les campanes de l'església repicaven a bateig i tots els nens i nenes anaven a la casa familiar del nounat a reclamar els confits i caramels que els padrins llençaven al carrer des de les finestres i balcons de les cases. [p. 38]

L'agutzil o “nunci”, pregons i bans anunciant actes i resolucions de l'Ajuntament El mot agutzil deriva d'una paraula d'origen àrab “algutzir o al-wazir”, que en el segle XIV definia a un ministre o visir. La feina de l'agutzil consistia en passar papers per les cases, col·locar els bans municipals, fer pregons sorgits dels plens de l'Ajuntament o de particulars, anunciant parades de roba o de peix. En el seu recorregut feia quaranta-dues parades i quan havia de transmetre un pregó oficial, arribat al punt, generalment a les cantonades, feia sonar un parell de tocs de trompeta i començava a llegir el pregó. [p. 628]

Investiguem... Després d’entrevistar per grups a alguna gent gran de Salt, veïns, coneguts, avis que estaven al parc hem après que fa molts anys enrere la vida era diferent. Tots els grups de treball varem pensar preguntes per fer i hem descobert totes aquestes coses: Menjaven molts llegums i poca carn, cuinaven amb cuines que funcionaven amb carbó i tenien cassoles de ceràmica. Es rentaven poc sovint i no tenien un lavabo com el nostre, podien escalfar aigua en un cossi i rentar-se una mica o bé anaven al riu, si feia bon temps. La seva roba era diferent, els homes portaven barrets i les dones faldilles llargues. Rentaven la roba als safareigs comunitaris o al riu, encara que fes fred o calor i a l’hivern s’escalfaven dins de casa amb el foc de la llar, brasers que funcionaven amb carbó encès i que podien escalfar a sota les taules, mantes als llits… Tenien cases fetes amb materials com la pedra, el fang, la palla, la fusta i vidre. Les cases no tenien molts de pisos, no eren massa altes. A dins de les cases no hi havia sofàs, sinó taules grans i cadires de balca, balancins, banquetes de fusta, llits de fusta i matalassos de llana. La gent, dins de casa, quan es feia fosc s’hi veia gràcies a les espelmes i als llums d’oli. Però aprofitaven la llum del sol tant com podien i anaven a dormir aviat i s’aixecaven d’hora. Quan es feia fosc es podia fer feines com ara destriar cigrons o fesolets, explicar contes, cosir… Fora de casa, als carrers, no hi havia cotxes, només hi havia carros estirats per cavalls, mules, burros… La gent anava molt a peu i feien llargues caminades. Per tant, normalment, no viatjaven llargues distàncies. Els nens i nenes anaven a l’escola però no tants anys com nosaltres. Molts havien d’ajudar als pares i mares a fer moltes feines o a cuidar els germans. Per escriure tenien tinta, plomes, algunes llibretes, alguns llibres però no tants com ara. Tampoc tenien pissarra digital, ni ordinadors… Finalment, per acabar, tot el grup de quart hem fet dos textos que parlen de la vida quotidiana d’ara i abans per comprovar les diferències entre una vida i altra: Fa molts anys enrere una nena ens explica… “la meva vida quotidiana comença a primera hora del matí. Ajudo a la meva mare a cuidar els germans petits i preparo l’esmorzar del meu pare, cansalada i mongetes. No vaig a l’escola perquè ja tinc 12 anys i la mare em necessita a casa. Dono un cop de mà a la mare i la tieta àvia rentant la roba de tota la família al safareig del poble i ajudo a mantenir el foc encès perquè la casa estigui calenta.”

Avui dia una nena ens explica…, “la meva vida quotidiana comença al matí quan m’aixeco, em vesteixo i vaig cap al col•legi. Al final del matí vaig a dinar a casa i me’l trobo fet, macarrons amb formatge. A la tarda torno a l’escola i quan surto faig els deures i jugo a l’ordinador. Després de sopar miro la tele i al final de tot, vaig a dormir al meu llit.”

Imaginem... Què trobarà de diferent la Rita de la vida del passat? S’aclarirà? Es divertirà? S’atabalarà? Què podria fer que provoqués alguna aventura? Amb qui podria xerrar i fer amistat? Quins personatges us podeu empescar? I el guant? On podria haver anat a parar? Vaig viatjar al passat i vaig veure-ho tot molt diferent. Mirava i mirava objectes i paisatges que eren coneguts però que estaven canviats. No hi havia tants pisos, ni tantes carreteres i no hi havia cotxes! Després d’una estona d’observar-ho tot vaig voler investigar la desaparició del guant. Estava molt nerviós perquè hi havia moltes persones estranyes per mi i feien coses rares. Tot i això em vaig decidir a parlar amb algunes persones de la desaparició del guant i la investigació es va fer cada vegada més emocionant. Em vaig fer amic d’un nen, en Juan, que tenia uns 7 o 8 anys i que era molt rialler i badoc. La mare del nen, tot carregant un cabàs de carbó per la cuina, ens va dir que ella sí que havia vist el guant. Li varem preguntar a on i ens va respondre que l’havia vist al riu. Em va indicar el lloc i el meu amic i jo varem començar un recerca. En Juan es despistava molt però m’agradava la seva companyia. De sobte, tots dos el varem veure però no el podíem agafar, el corrent d’aigua era massa ràpid. Tot d’un plegat, va desaparèixer!!

La terra fantàstica La vida de pagès, una vida basada en la terra. Una terra fantàstica, perquè donava fruit i riquesa, i també perquè podia ser una font de sorpreses.

Façana de la masia de can Maret Nou

La família Casellas de can Maret, nissaga de cultivadors de llavors i planters Davant de la casa hi havia l'era, enrajolada l'any 1944; amb aquesta obra es facilitava que la llavor sortís més neta de pols i sorra. A l'era es realitzava la batuda amb animals per a les granes amb molta producció, com el cas de llavors de remolatxa, els naps i els raves. Els Casellas sempre han estat lligats a la terra i es dedicaven al conreu de llavors i planters per vendre'ls a mercats i pagesos de tota la província. Els pares de l'avi Geroni ja anaven a vendre a mercat a mitjan segle XIX, amb el matxo i l'albarda, una mena d'alforges que penjaven a banda i banda del matxo on portaven el planter petit. Després de la Guerra Civil, per anar a mercat a Amer sortien amb el carro a les tres de la nit. A l'estiu, els mesos de més mercaderia de planter, sortien de la vila a la una de la nit per anar a Santa Coloma de Farners. [p.43]

La família Puig de can Pous, l'exemple de la vida pagesa a un mas del Veïnat La construcció del mas de can Pous va finalitzar el 1913. A mitjans del segle XIX, la família Puig ja s'havia instal·lat en una casa que es coneixeria després com a can Pou Vell, emplaçada al costat de can Vilopriu, on existia un antic molí, situat a les hortes, a tocar la sèquia Monar i molt a prop de la fàbrica Coma Cros. La família Puig, propietaris agricultors, va posseir algunes terres on es conreava el que necessitava. La casa també tenia conills i gallines que aportaven vianda i ous per completar la dieta. [p. 81] Can Petrac, pagesia i horticultura en el Veïnat L'antiga casa pairal de can Petrac era un dels masos propietat dels Vilaseca, famíla de terratinents i administradors del Marquès de Camps. La família Planas la va ocupar en règim de masoveria a finals del segle XIX. La casa constava de dues construccions que s'aixecaven a pocs metres de la fàbrica Coma Cros, a tocar del rec. Un dels edificis era destinat a l'habitatge i a les corts dels animals, el segon s'utilitzava com a pallissa per guardar-hi la userda i la grana amb què alimentaven el bestiar. [p. 594] La sega i la batuda de cereals, camps, eres i pallers al Salt agrícola La sega de cereals, especialment del blat, era un dels moments importants en el calendari de les tasques agrícoles del camp de secà. Durant uns pocs dies tenia lloc un treball molt intens, del qual depenia en bona manera l'alimentació de persones i de bestiar la resta de l'any. Normalment es formaven colles pertanyents a dues o tres cases per anar a segar els camps de cadascuna. Antigament se segava amb el volant o la dalla. Més endavant es va fer servir un cavall que tirava d'una màquina, que tenia una pinta arran de terra i tallava el blat amb un moviment de vaivé. La maquinària per segar i batre el blat va permetre millorar el rendiment de les collites. [p. 423] La pagesia i el treball a les hortes, ofici i dedicació en el conreu de la terra La major part de les famílies cultivaven un petit hort, però hi havia famílies pageses que vivien de la comercialització dels productes que en treien i, sobretot, de la venda de planter als pagesos i petits hortolans de poblacions veïnes. D'aquesta manera Salt es va convertir per a molts treballadors de la terra, en la població de referència per aconseguir el planter. Als horts es practicava una agricultura intensiva fent servir d'adob una part dels residus vegetals i animals que generava la família pagesa. [p. 340]

Investiguem… Moltes famílies es dedicaven a l’agricultura i a la ramaderia. Eren pagesos i hortolans i la seva feina no estava tan mecanitzada com avui dia . S’aixecaven a trenc d’alba, i molts no tornaven a casa fins que començava a fosquejar per que no podien treballar sense llum. Només comptaven amb la seva força per treballar i la dels animals que els ajudaven: cavalls, mules, ases i algun matxo . Llaurar, sembrar, batre, segar eren algunes de les feines que s’havien de fer . A la mateixa casa hi solien haver espais pels animals. A la part inferior, hi havia les quadres, la cort pels porcs, i si hi havia pati també un racó pel galliner i d’altres aus, que els proporcionaven carn, ous, i si hi havia vaques, també llet pel consum de la família . A la part superior, hi havia la vivenda del pagès i la família . Coneixien molt bé l’entorn, el temps, i sabien quan convenia plantar, o no. Obtenien productes naturals de la terra que treballaven i en molts casos, també podien mercadejar amb ells . L’hortolà tradicional va aprendre a cuidar l’hort tot l’any, a cultivar les hortalisses i les verdures que corresponien a cada estació.

Imaginem... La Rita viu a una ciutat molt freda i de vida de pagès no n’hi ha gaire. Què és el que més li cridaria l’atenció? De segur que seria veure un hort, i poder observar dia a dia com creixen les plantes, hortalisses i verdures, i com canvia de colors i plantes a cada estació. També li cridaria molt l’atenció les eines que feien servir, els seus noms, les seves formes i sobretot, la seva gran utilitat. Segurament a la ciutat més freda del món no hi ha hortes com les que tenim a Salt i les verdures que mengen allà deuen venir d’altres llocs llunyans, … Què voldria fer de nou? Pensem que voldria plantar algunes llavors i cuidar-les, veure-les créixer! Potser aniria a buscar planter a casa d’algun pagès, i ella mateixa amb aquestes eines de formes tan curioses fangaria, regaria,…….i al final, les provaria! Mmmmmm!

Té ganes de conèixer gent? Sí, i tant! Sobretot el vell hortolà que li explicarà com ha de cuidar l’hort. En quins mesos ha de sembrar les llavors, i quines plantes són les idònies per a cada estació. També li ensenyarà a observar el cel i l’entorn, per saber quan convé plantar o no . I la seva muller, que feia una sopa barrejada molt calentona, de 21 bulls que escalfava la panxona i li feia tornar a recuperar les forces Ah!I els nens i nenes que a l’estiu s’anaven a banyar vora el riu, i triaven pedretes planes per fer-les saltironar per damunt l’aigua!! Hi ha personatges que puguin posar-li problemes? O que vulguin ajudar-la? Sí, potser algun lladregot de cols i bròquils, que li trencaria la tanca de l’hort cada vegada que tingués ganes de menjar-ne…O potser, l’home del sac, que abans sempre n’hi havia algun pel carrer, i deien que s’emportava els nens i nenes entremaliats! Però si de debò tingués problemes, nosaltres feríem el possible per anar a ajudarla! Ara que sempre n’hi ha de bona gent, de segur que, els hortolans li trobarien un lloc per amagar-se, potser en un rebost, en un amagatall sota l’escala….. o fins i tot, a la barraqueta de l’hort! I el guant? On s’ha ficat? Potser se’l va deixar vora la sèquia Monar, però si corria per tot Salt , i no sap on , podria ser en qualsevol lloc…I si estigués a l’edifici de Les Bernardes, ben amunt, dalt de la torre, o bé, a la sala, al costat esquerre de la capella (sala d’actes) on era l’antic cementiri de les monges? … I si fos al safareig de les dones, potser hi anava a rentar ? I si fos a l’hort? Potser hi va quedar plantat com una albergínia, i la Rita no el veia ? En quins embolics es pot ficar a pagès? ! Que els pagesos li demanin ajuda i no en sàpiga prou. ! Que es posi a fangar a l’hort , i quedi coberta de fang fins al coll… ! Que alguns personatges no la creguin si els explica que en l’actualitat, moltes de les feines que fan, estan molt més mecanitzades, que hi ha tractors, multicultors, i que alguns dels animals que per a ells eren imprescindibles, ara ja no ho són ….

El món dels secrets La casa, l’interior, l’eixida, els patis. Allà on vivia la gent, on guardava els seus secrets més secrets, on podien ser com eren de bo de bo...

Pati de cal Sigarro, a mitjans dels anys cinquanta

Els patis i les eixides de les cases, espais oberts de treball i oci La distribució de les cases ha seguit uns patrons quasi inalterables des de l'època romana. Les cases eren pensades com uns espais on convivien zones de residència, d'oci i de treball. La tradicional casa de pagès catalana sempre ha disposat d'espais closos i descoberts, anomenats patis o eixides reservats a les tasques agrícoles, però també al temps d'oci. A la part vella de Salt s'hi trobaven les tradicionals cases de pagès catalanes amb una distribució adequada a les feines agrícoles i un gran pati al davant o al darrera de la casa. Al Veïnat, les cases eren habitades per obrers de les fàbriques i tenien una part edificada al davant i un pati al darrera. Els patis eren un complement de l'economia familiar gràcies als productes que s'obtenien de l'hort. Habitualment les dones eren les encarregades de l'hort i dels animals petits. [p. 366]

La casa del pagès La casa de pagès sol constar de planta baixa i dos pisos. A la planta baixa hi ha el celler, les quadres dels animals, el galliner i les conilleres, a més del porxo on es guardava el carro, les eines, la palla i el menjar del bestiar. El primer pis estava destinat a vivenda, tenia una cuina, una sala i les habitacions i a la segona planta s'hi trobava la pallissa on es guardava el blat de moro, les patates, el gra i el menjar de guardar. La casa de l'obrer La casa dels obrers es caracteritzava per tenir planta baixa i pis, coincidint sempre l'amplada de la casa amb la de la parcel·la. Les parcel·les eren llargues i estretes. La llargària d'aquesta parcel·la es dividia en una part edificada que donava al carrer i un darrera destinat a hort. Generalment en aquest hort hi havia tancats amb gallines i conills, un pou i la comuna. La distribució interna de la casa permetia la combinació d'una certa activitat agrícola i el treball industrial a les fàbriques tèxtils. A la planta baixa de la casa hi havia una entrada que comunicava per un passadís amb la cuina situada a darrera i oberta al pati. Al pis hi havia les habitacions destinades a dormitori La casa de veïns A partir dels anys 1960-70 la majoria de les cases han estat ocupades per varies famílies, són els blocs de pisos. Així en pocs metres de terreny s´hi poden fer una colla d'habitatges. Cada pis té cuina, menjador, habitacions, lavabo i un petit espai per al safareig.

Investiguem--Els masos Totes les masies tenen un nom Il. Lluís Mateu que les identifica. L’origen dels noms és molt divers: el cognom de la família que hi viu, el nom del primer propietari, algun accident geogràfic, el producte que tenien antigament, la feina que feien… Com per exemple, el Mas Sitjar, Cal Sigarro.. Si aneu a la part vella de Salt hi trobareu les tradicionals cases de pagès. Les cases eren pensades com uns espais on convivien zones de residència, d’oci i de treball. La tradicional casa de pagès catalana sempre ha disposat d’espais closos (tanca feta amb pedres o amb troncs que serveix per a delimitar un camp o un prat, principalment per evitar que hi entri el bestiar) i descoberts, anomenats patis o eixides reservats a les tasques agrícoles, però també al temps d’oci. La casa de pagès està formada per una planta baixa i dos pisos. ! La planta inferior estava dedicada a les feines d’explotació agrícoles o ramaderes (amb espais per al gra o el bestiar), amb un gran pati al davant o al darrera de la casa. Hi trobem el celler, les quadres dels animals, el galliner i les conilleres, a més del porxo on es guardava el carro, les eines, la palla i el menjar del bestiar. El pati interior era el centre de la casa, i permetia viure protegits del món exterior. ! Les altres dues plantes superiors estaven destinades a l’habitatge. Al primer pis hi havia la cuina, una sala i les habitacions. A la segona planta s’hi trobava la pallissa on es guardava el blat de moro, les patates, el gra i el menjar de guardar. ! Les famílies amb més diners podien fer-se una torre. Havien d’anar amb compte a no ensopegar per les escales interiors, molt dretes i de reduïdes dimensions. Tenien parets de pedra, diversos pisos amb sostres de fusta i finestres petites o espitlleres per resguardar-se d’atacs imprevistos. Estaven preparats per defensar-se. A dalt de la torre es guardaven amagats els diners i els objectes de més valor. S’acostumaven a construir amb parets de pedra i morter, i els sostres eren de bigues de fusta cobertes de teules. Els grans finestrals donaven al pati interior, per on entrava la llum i el sol. A la família pagesa li agradava veure els camps de conreu a través de finestres, finestrals i badius, sovint fets amb pedra picada. Les antigues masies i les cases rurals orienten la façana principal al sud per aprofitar al màxim la llum i l’escalfor del sol. També és habitual que en aquesta façana tinguin un rellotge de sol.

Actualment hi ha moltes masies en ruïnes. Altres, en canvi, han estat restaurades per fer-ne residències de turisme rural o cases de colònies, ja que són edificis allunyats dels nuclis urbans i envoltats de paisatge natural. La casa de l’obrer La casa de l’obrer servia per viure-hi i treballar-hi a l’hora. La casa de l’obrer està formada per una planta baixa i un pis. Estava feta en una parcel•la llarga i estreta. De fet, totes eres iguals, construïdes en fileres una al costat de l’altre. ! La part de davant donava al carrer. L’entrada de la casa es podia fer servir de botiga o taller, a la part de darrera hi havia un pati o un hort. A l’hort també podíem trobar tancats amb gallines i conills, un pou i la comuna. ! A la part baixa hi havia una entrada que comunicava per un passadís amb la cuina situada a darrera i oberta al pati. ! Al primer pis hi havia les habitacions per descansar. Abundaven les cadires de balca. Les cases estaven fetes amb rajols foradats de 4cm de gruix. Fins i tot les parets foranes estaven fetes amb dos petits envanets. Aquestes cases estaven cobertes amb voltes de rajol. Aquestes cobertes eren com un mocador agafat per les quatre puntes i posat al revés. Tot estava molt ben estudiat. Una estufa de llenya servia per escalfar tota la casa.

Imaginem... ! Què pot sorprendre a la Rita Fredolica de les cases del Salt del passat? Les masies eren molt grans o força grans. Tenien molts espais, tant closos com oberts, animals, camps,… en canvi, les cases dels obrers eren més petites, donaven una sensació de tancament. ! Hi havia calefacció? No. Bé, tenien estufes de llenya o xemeneies. ! Quina seria l’habitació preferida de la Rita? Pensem que a dalt de la torre de defensa on es guardaven els objectes de més valor… potser tresors??? ! On es podria amagar el guant? A la pallissa on es guardava el blat de moro, les patates, el gra,…. ! Hi ha algú de la casa amb qui la Rita podria fer amistat? Amb l’àvia que de ben segur que l’ajudaria a descobrir tots els secrets de la casa i moltes històries que ningú més sap. ! Alguna persona, animal o objecte amb el do de la parla o algun altre do de comunicar-se? El pou dels desitjos. ! Què us agradaria que la Rita descobrís a la casa o als seus entorns? Els tresors de la Torre de defensa del mas o el pou de la casa de l’obrer.

El reialme de la velocitat La mobilitat, els mitjans de transport, des de les bicicletes, al cotxe, al tren, la barca de llibant... Les varetes màgiques per arribar ben ràpid a tot arreu.

Imatge de la locomotora de vapor num. 6 del tren d’Olot a l’estació de Girona, el mes de gener de 1915.

El tren d'Olot, records compartits del Carrilet que comunicava el Gironès i la Garrotxa El Carrilet, nom amb que es coneixia el tren d'Olot, era un mitjà de transport que unia Girona amb Olot seguint una bona part del riu Ter i del riu Brugent. El primer tram construït va ser entre Salt i Amer, inaugurat el 1895 i no va ser fins el 1911 que es va inaugurar el traçat sencer de Girona fins a Olot. Era un recorregut de cinquanta-quatre quilòmetres que unia setze poblacions, en el qual s'invertien tres hores ben bones després de passar per un túnel i trenta ponts. Els combois estaven formats per la locomotora de vapor, dos furgons, cotxes de viatgers i vagons de mercaderies. Els vagons no es comunicaven i per passar de l'un a l'altre s'havia d'esperar que el tren estigués aturat en una estació. Les locomotores eren de ferro i inicialment van funcionar amb vapor, per la qual cosa periòdicament havien de proveir-se d'aigua i carbó. Tant els vagons com els bans per asseure's eren de fusta. A Salt hi havia una estació i un baixador que els veïns coneixien com “apeadero”. L'estació estava al Veïnat, mentre que al barri Vell li va correspondre el baixador. El darrer recorregut entre Girona i Olot es va fer el 15 de juliol de 1969. [p. 344]

La bicicleta, mitjà de transport i motiu de lleure per a joves i grans Durant anys la bicicleta ha esdevingut un mitjà de transport utilitzat per molta gent. S'utilitzava tant per anar a treballar, per anar a comprar, fer excursions, i, alhora, realitzar passejades. Les bicicletes també eren utilitzades en la seva part lúdica i de competició. Molts diumenges els joves anaven a la font d'en Corominas de Bescanó i a la font Picant de Sant Gregori, a berenar. Aleshores les bicicletes estaven clarament diferenciades per sexes. [p. 106] L'aparició dels autobusos, el resultat dels temps moderns aplicats al transport de viatgers Abans els curts i gairebé tots els llargs desplaçaments es feien a peu o amb vehicles de tracció animal com carros, tartanes i bicicletes i més endavant amb el tren. Els primers vehicles que van circular amb freqüència va ser els autobusos urbans i els autocars. El mes de juny de 1925 es va posar en marxa la primera línia d'autobusos entre Salt i Girona, coneguda com els cotxes de cal Fideuer. [p. 185] La barca de llibant del riu Ter, el medi de transport entre Salt i Sant Gregori El riu ter ofereix passos naturals on la minva de cabal en determinades èpoques de l'any permet el pas a per. Aquest seria el cas del pas d'en Prat. En els altres llocs, per salvar la distància entre les dues ribes s'han creat dues formes de fer-ho: els ponts i les barques de llibant. La feina del barquer no requeria gaire especialització ni gaire força, ja que s'aprofitava el corrent del riu per cobrir el petit trajecte. [p. 305] Irrupció i difusió dels cotxes i les motos, l'evolució del transport individual Els automòbils i les motocicletes han esdevingut, al llarg del segle XX, els vehicles terrestres que més incidència han tingut en l'economia i la societat. L'evolució del cotxe es va donar sobretot després de cada una de les guerres mundials. Els fabricants de material bèl·lic, un cop acabats els conflictes, van aplicar els seus coneixements i experiències al camp de l'automobilisme. [p. 434]

Investiguem... Hem estat buscant informació dels mitjans de transport que s’utilitzaven a Salt anys enrere a través d’internet. Hem trobat un dossier que pertany a la Biblioteca Pública de Salt on parla de la transformació de Salt per la indústria (s.XIX-XX). Hem estat treballant el dossier per poder comparar com eren abans els mitjans de transport i la seva evolució fins arribar als actuals. Hem triat la part que ens parla de l’evolució del transport individual, des de les bicicletes, les primeres motocicletes, el primer cotxe (sis-cents) i el canvi en tots els aspectes que va suposar el primer bus que anava de Salt a Girona. Tampoc ens hem d’oblidar de les barques que anaven amunt i avall pel riu Ter. Va ser un bon mitjà de comunicació entre Salt i Bescanó, o també entre Salt i Girona. Va haver-hi un senyor que va plantejar la construcció d’un pont entre Salt i Sant Gregori per unir aquestes dues poblacions però va quedar en paper mullat. Un dels grans referents d’aquella època va ser el tren d‘Olot, conegut pel carrilet, que anava des de Girona fins a Olot. Tot i que hem de destacar la quantitat de temps que suposava un trajecte d’aquestes característiques.

Imaginem... Dos arbres centenaris Dos arbres centenaris situats en una plaça molt concorreguda de Salt, van començar a parlar entre ells, un cop que els treballadors de l’Ajuntament els van deixar tranquils. Quin dia! Havien aguantat unes hores d’intens dolor mentre els podaven. Cada any era la mateixa història quan arribava el temps de febrer. Parlaven dels temes quotidians que preocupaven a la gent del poble i sovint els sentien discutir de la manera que els que manaven ho havien de fer per arreglar els problemes que sorgien del dia a dia. Més tard, van recordar els canvis que havia sofert el poble en els darrers anys i de com havien evolucionat les maneres de moure’s d’un costat a l’altre de la vila. El seu lloc de naixement havia estat al costat del riu Ter. La quantitat de barques petites que circulaven per anar de Salt a Bescanó. Hi va haver un senyor (no se’n

recordaven del nom) que volia que es fes un pont que connectés Sant Gregori amb Salt, però mai es va dur a terme. I tampoc oblidaven el soroll de la canalla quan arribaven, sobretot el cap de setmana, aquelles bicicletes engalanades amb cistells per fer la berenada. Les vegades que els dos arbres havien jugat a qui trobava primer diferències entre les bicicletes de nens i la de nenes. Els nens, les portaven amb el quadre triangular mentre les nenes les portaven amb forma d’u oberta per facilitar el pedalar doncs sovint portaven faldilles. Quina por que vam tenir amb l’incendi! Sort que ens van treure d’aquest lloc i ens van trasplantar al mig del poble! Quin ambient! Era un lloc magnífic! Però, buf! Més soroll! No podíem escoltar la música de l’aigua del riu ni el cant dels ocells! Però si ho comparem amb ara, també era un paradís! No existien els cotxes! No era com ara! Només la família Rigau (adinerada) tenia un sis-cents vermell que era l’enveja de tots els veïns. La resta de gent, s’havia de conformar amb les velles bicicletes, algun més llest tenia motocicleta, però sobretot el que s’utilitzava més eren les cames. Amunt i avall trepitjant els camins de sorra. Quan es va inaugurar l’antic bus, tot va començar a canviar una miqueta! Ara, era possible anar a la ciutat amb menys temps! Han passat els anys, ara estem en aquesta plaça plena de vailets jugant!. Totes les èpoques han estat plenes de coses bones i dolentes però nosaltres hem sobreviscut. Desprès d’haver repassat el passat, ara parlaven de futur, la gent aniria amb cotxes voladors?, tothom podria agafar un coet i viatjar a diferents planetes? La discussió seria llarga i els dos arbres decideixen deixar-la per l’endemà. Es van desitjar bona nit. Ja no quedava ningú jugant a la plaça, ni veïns parlant de les seves coses. Demà seria un altre dia però nosaltres continuaríem parlant o bé del passat o bé del futur. Qui sap? Demà en parlarem.

La casa dels llibres xerraires L’educació i les escoles, allà on s’aprèn a llegir i es descobreix que els llibres xerren.

Les Escoles Nacionals, l’any 1929, just abans de la seva inauguració.

Les Escoles Nacionals, l'ensenyança pública al col·legi dels Mestres L'any 1903, un informe donava compte dels problemes que tenia el mestre Esteve Vila per fer-se càrrec del més d'un centenar de nens que tenia al seu centre i proposava crear un mòdul auxiliar a l'escola situada a les cases de cal Mut. Els únics centres docents construïts a la zona del Veïnat van ser l'escola privada del mestre Pere Gallostra que va exercir des de finals del segle XIX fins a finals dels anys 20 del segle passat i una filial de les Dominiques que funcionà entre 1923 i 1936. L'escola per a les nenes es trobava a can Palmada, al carrer Llarg. La seva mestra,l'any 1922, era Salvadora Carceller. Des del 1923 a 1929, el director de l'escola unitària de nens [substituint Esteva Vila] va ser el professor Lluís Moreno, que seguí donant classes al centre de les cases de cal Mut, a l'actual plaça de la Vila. El propietari d'aquestes cases, Pere Coll i Guitó de cal Mut, va cedir uns terrenys per a la construcció de les noves escoles nacionals al costat de can Tarrés [Les Bernardes] i al cap de dos anys, el 15 de setembre de 1929 s'inaugurava el nou centre escolar. El primer director fou el mateix Lluís Moreno i l'escola graduada de nenes, a partir de 1931 va estar dirigida per Gertrudis Moret. [p. 405] 55

El Col·legi de Sant Josep, l'educació a càrrec de les Escoles Cristianes El col·legi dels germans de La Salle, que venien de França, va engegar a la vila l'any 1905. Era una escola per a nens. Els fills dels treballadors de les fàbriques Gassol i Coma Cros tenien l'ensenyament gratuït. [p. 49]

El Col·legi de les Dominiques, més de cent anys d'ensenyament a la vila L'1 de gener de 1892 es va fundar la casa col·legi de les Dominiques a la vila. La seva primera ubicació va ser al carrer del Rec, cantonada amb el carrer Mollera. Les classes de parvulari eren per a nens i nenes, mentre que les d'educació primària ja només eren per a nenes. L'any 1894, l'escola es va desplaçar al carrer Llarg, allà on hi ha l'edifici actual. L'any 1923 s'inaugurà una extensió del col·legi al barri de Sant Antoni, al carrer Major, però només va funcionar fina al 1936. Durant la Guerra Civil el col·legi fou convertit en una escola mixta. [p. 276]

Investiguem... L’escola d’abans: A Salt, en aquesta època i fins ben entrat el segle XX, només hi havia tres escoles:

! Les Escoles Nacionals, on les classes no eren mixtes com ara, sinó que els nens i les nenes anaven a classes i patis separats. ! El col·legi de Sant Josep dels germans de La Salle, on només hi assistien nens. ! El col·legi de les Dominiques, on hi anaven nens i nenes a parvulari, però a primària només nenes. Normalment hi havia molts alumnes a cada aula i de diferents edats. A les nenes se les preparava per a ser unes bones mestresses de casa i aprenien costura, a brodar, fer punta de coixí, … Les assignatures bàsiques eren: llegir, escriure, aritmètica ( les quatre operacions: sumar, restar, multiplicar i dividir), urbanitat (com comportar-se)… A penes tenien llibres. Les taules eren pupitres de fusta i hi havia un forat per posar-hi el tinter. S’escrivia amb tremp, però havien d’anar molt en compte en no tacar el paper amb la tinta. Hi havia molta gent analfabeta perquè molts nens i nenes ja havien d’anar a treballar als 8 o 9 anys. Per això al col·legi de les Dominiques s’impartien classes nocturnes per a les alumnes que no hi podien assistir en horari normal.

Imaginem... Si la Rita hagués d’anar a es escoles del Salt del passat què en pensaria? Amb qui faria amistat? O amb què faria amistat? S’ho passaria bé? Tindria entrebancs? El guan perdut quin paper podria fer en la visita a les escoles? Un dia la Rita, va anar a la biblioteca de la seva ciutat, “LA CIUTAT MÉS FREDA DEL MÓN”, a llegir i de passada buscar informació que necessitava per a l’escola. Buscant, buscant, per entre els llibres, va sentir una veu i unes rialles i va començar a investigar d’on venia aquell xivarri … Va obrir aquell llibre que…, i li van sortir uns ulls, una boca i… unes mans que la van agafar molt fort i la van absorbir! La Rita es va despertar al mig d’una classe, però no era l’any 2012. Era just 102 anys enrere. Tots els nens la van mirar molt estranyats i el mestre, molt enfadat, li va ordenar que se n’anés a la classe de les nenes. Molt espantada va seguir el mestre, que la va acompanyar a l’altra punta de l’escola. Un cop asseguda i mentre observava tots els racons i objectes d’aquella classe, va sentir una veu que deia: – Em pots collir, siusplau?! Ella, estranyada, va mirar a terra, va collir un llibre, que era l’única cosa que hi havia i ho va explicar a les companyes que tenia al costat. La Remei i l’Enriqueta, que així es deien, van dir que elles no havien sentit res i que era impossible que un llibre parlés. Van tapar el tinter, van endreçar totes les seves coses i se’n van anar al pati a saltar a corda. La Rita es va quedar amb un pam de nas i va començar a fullejar el llibre tota intrigada. De cop i volta, va sentir una veueta molt dolça que li deia: – Ja que m’has ajudat, et concedeixo un desig. La nostra estimada amiga li va demanar si li podia portar el seu guant perdut …

Aconseguirà la Rita el seu guant?

El país del fer i desfer Els oficis, amb els seus mestres i els seus aprenents. I ja se sap el que diu la dita: fent i desfent aprèn l’aprenent.

Imatge de la fleca de la fonda de can Berga del carrer Major, poc temps abans del 1936.

El treball dels flequers, l'elaboració de l'aliment diari bàsic La tasca de flequer era dura i esgotadora, en part per ser una feina realitzada a deshores: treballar de nit i descansar durant unes estones intermitents durant el dia. Antigament, en els forns, tant de pa com de confiteria, no hi havia horaris concrets, de manera que semblava que el ritme de feina no tenia ni principi ni fi. Els flequers únicament podien fer unes pauses al llarg del procés d'elaboració del pa. Mentre s'engegava la màquina de pastar, s'havien d'esperar dues hores que eren aprofitades per fer un son. La màquina, mentrestant, barrejava primer i amassava, després, els ingredients. Després de pastar la massa, se li havia de donar forma i desar-la en calaixos. Al cap d'una estona, quan llevava una mica, se li donava la forma definitiva abans de posar-la al forn. Abans d'enformar es posaven les feixines de bruc directament al forn i es cremaven. Un cop cremades, es retirava el caliu amb unes pales, després es netejava el forn amb unes escombres llargues. Per saber si el forn estava calent hi posaven primer les coques de pa i els llonguets. Amb el pa a dins, que tardava una mitja hora per coure's, s'aprofitava per fer un altre son. El pa elaborat era d'un, dos i quatre quilos, que era el comprat per la gent de pagès perquè durava més dies. Es feia molt poc pa petit, alguna barra de mig quilo o algun llonguet. [p. 239]

El cisteller, tècnica i art per entreteixir vímets i jocs L'ofici de cisteller va passar per una època pròspera quan les tasques agrícoles dominaven en el sistema de producció. La seva feina també era molt apreciada i imprescindible en la construcció de cases, ja que els sostres eren coberts amb encanyissats de guix que també elaboraven. Jaume Puebla, cisteller de Salt, feia cistells i coves per als hortolans de la vila. Altres ocupacions eren la fabricació de cadires de balca, cabassos i coves per a les patates del Maresme. [p. 577] Fusters i ebenistes, el preuat i valorat ofici del treball de la fusta Les persones que han exercit el treball de fuster han constituït un gremi molt actiu. es de finals del segle XIX en què es daten les primeres fusteries, la feina quotidiana dels ebenistes, bagulaires, tallistes o fusters industrials ha estat molt arrelada. [p. 23] Sastres, cosidores i modistes, la confecció manual dels vestits La confecció de les peces de vestir i d'elements per a la casa esdevenia imprescindible en una època en què la confecció industrial era pràcticament nul·la. Sastres i modistes tenien molt delimitat el seu àmbit professional. Un sastre es dedicava a la confecció de vestits per a senyors, les modistes confeccionaven vestits per a senyores i algunes tenien un petit taller que utilitzaven per ensenyar a cosir a les noies. [p. 72] Lleteries i vaqueries, la compra i venda de llet a les cases de pagès Les cases de pagès solien tenir un parell de vaques que donaven llet i eren utilitzades com a criadores per obtenir vedells. Altres cases tenien més bestiar lleter i llavors es venien la llet. Normalment es munyia al matí i cap al final de la tarda. Els veïns anaven fins a les cases a comprar la llet que era dipositada en unes marranxes d'alumini. Un cop a casa, la llet es bullia i en sortia un tel de nata espès que es menjava amb pa i sucre. Alguns pagesos també s'encarregaven de passar per les cases a repartir la llet als seus clients. [p. 568]

Imaginem... En Lluís És el sastre del poble i té una filla que es diu Mariama. Confecciona i inventa vestits per moltes persones del poble. És un home molt rodonet i baix, acostuma a portar unes ulleres molt petites i graduades per poder enfilar bé l’agulla (tot i que últimament li fa la Mariama perquè li falla la vista). Comença a tenir els cabells blanquinosos i sempre que pot s’escapa a la cuina a menjar algun pastisset. A la Teresa, la seva dona, no li fa gaire gràcia i té por que s’engreixi encara més. Tot i que ell volia ser pastisser (és un gran llaminer) va haver de fer primer d’aprenent i després de sastre per seguir el negoci familiar. El seu besavi ja era el sastre del poble, el seu avi i el seu pare també. Té molts clients perquè té molta imaginació; quan era solter va estar vivint una temporada a París i això l’ha influït per confeccionar dissenys atrevits i moderns que solen agradar a la clientela. Té molt bona relació amb la seva filla Mariama i juguen molt sovint a fer de dissenyadors. D’aquesta manera ell va transmetent el seu ofici a la seva filla i està molt content perquè la nena té idees molt originals i un gran talent.

La Mariama La Mariama és una nena de 8 anys, molt maca i divertida. Té uns ulls verds brillants i és molt alta i prima. Té una llarga cabellera rossa i a vegades s’hi fa trenes molt boniques. És filla del sastre del poble i té molta imaginació. Juga, somia i s’imagina confeccionant vestits per a totes les persones del poble; des dels més rics i que tenen més diners als més pobres. Ella faria vestits elegants i amb estampats de colors per a tots. Però sap que no ho podrà fer mai, perquè només els sastres són els encarregats de fer els vestits de disseny. Sempre porta una cinta mètrica de color groc que li rodeja i vestits molt bonics que pensa ella mateixa i que fa juntament amb els seus pares. A la Mariama no li agrada gens posar-se el didal al dit, quan ha de cosir intenta no posar-se’l però sempre s’acaba punxant!

El mapa del tresor Els carrers, el municipi, allò que era Salt fa tants anys. El mapa per trobar el que es busca.

Panoràmica aèria del barri Vell.

El barri Vell de Salt, veïnatge i comerços al nucli històric de la vila Les primeres referències documentals sobre construccions a Salt daten del segle IX, i parlen de masos dispersos arreu del Pla i d'un petit nucli de cases a l'entorn de l'església parroquial i de l'antic cementiri, situat al seu davant. L'antic camí ral d'Amer i els usos de l'aigua derivada de la sèquia Monar, definiren el tipus de poblament. L'any 1817 hi vivien cent vint-i-dos veïns, distribuïts en una quarantena de cases. L'aparició de les fàbriques canvià tant els nivells de població com la fesomia del barri. A mitjan del segle XX, el barri Vell delimitava amb el carrer Major al Sud, la sèquia i les hortes al nord, l'església i la finca del Marquès de Camps a l'oest i la plaça del Pi i les Escoles Nacionals a l'est. Els habitants d'aquesta part de la vila eren coneguts majoritàriament pels seus motius més que pel cognom de la persona i les seves ocupacions tenien una estreta vinculació amb els treballs de la terra: pagesos i hortolans, malgrat que l'aparició del tèxtil va fer sorgir un petit nombre de treballadors industrials. [p. 632] 62

El carrer de la Unió, l'exemple del creixement urbà del Veïnat El carrer de la Unió és una mostra evident i aclaridora de com el Veïnat de Salt va créixer al redós de les noves indústries tèxtils que a partir de mitjan segle XIX s'instal·laren al Veïnat, a la zona coneguda com barri de Sant Antoni. La incipient indústria va atraure nombroses famílies dels pobles del voltant. Més tard, els mateixos obrers construïren habitatges en les primeres vies que es van obrir cap el sud a partir del carrer de Sant Antoni. El carrer Unió adoptà aquest nom l'any 1880 quan s'inaugura la nova carretera de Girona a Anglès l'actual carrer Major- per significar la unió entre la carretera Vella i la Nova que corrien paral·leles. [p. 15] L'antiga plaça de Sant Pere, el rovell de l'ou del Veïnat de Salt El 19 de juny de l'any 1887 es col·locà una placa amb el nom de “plaza de San Pedro” a l'actual plaça del Veïnat, en agraïment a Pere Domingo i Vidal que havia fet donació del terreny. Les primeres edificacions de la plaça daten de finals del segle XIX i segueixen la tipologia de les primeres edificacions del barri de Sant Antoni. Eren uns espais on es combinava la petita activitat comercial, situada normalment a la façana oberta al carrer i l'habitatge on residia la família treballadora. Era molt característic que a les famílies algun dels membres treballés a la fàbrica mentre que l'altre es dediqués a un petit comerç familiar a més de tenir un hort. [p. 100] El carrer Major, la carretera d'unió entre el Veïnat i Salt Observar el traçat del carrer Major i la seva evolució és observar el desenvolupament urbà de Salt, entès aquest com la totalitat del municipi i no pas únicament com el nucli antic de la vila. La història del carrer Major va començar vers els el 1859, amb l'avantprojecte de la carretera de Girona a Anglès que arribava fins a Manresa. La via era una llarga recta que travessava camps i conreus i que unia Girona, Santa Eugènia de Ter i enllaçava amb les primeres cases de l'actual carrer Llarg. La població va atorgar-li el nom de carretera Nova, en contraposició a l'antiga carretera que també unia Girona i Salt passant pels carrers de Sant Antoni, Sant Dionís i Llarg. Amb tot, el nom oficial fou el de carrer de Girona. [p. 230]

Investiguem... El Salt de fa aproximadament 100 anys era molt diferent a com és ara: ! Hi havia molts camps, tota la zona de la Massana i de l’actual Avinguda els Països Catalans fins a l’accés de l’autopista eren camps de conreu. Ara no hi ha separació entre Salt i Sta Eugènia, però abans eren dos nuclis separats per camps. ! El poble tenia pocs carrers. Els carrers eren estrets i sense asfaltar, de terra, i sense voreres. Els carrers que tenien voreres, aquestes eren estretes. No hi havia grans avingudes. La carretera de Bescanó, era un camí de terra amb arbres a banda i banda. Gairebé no hi havia circulació de vehicles, per tant els nens i nenes sortien a jugar al carrer. Jugaven a jocs com ara: a bales, saltar a corda, amagar, ioio, ossets, xarranca, baldufes, xapes… No hi havia enllumenat públic, només unes quantes torres d’il·luminació. ! No hi havia edificis alts i grans. Hi havia casetes baixes. Les botigues eren als baixos de les cases i eren petites i familiars. El nostre col•legi no existia i en el seu lloc hi havia casetes baixes. ! En quan al vestir, les nenes no portaven pantalons, només faldilles i llargues, duien enagus. La roba era fosca i no hi havia moltes coloraines. Era roba senzilla. ! Les dones no rentaven la roba a casa, anaven al safareig o a la vora del riu Ter. Llocs curiosos que no eren el que són ara… ! La pastisseria de Can Margenat ja existia aproximadament fa 80 anys. El senyor Lluís Margenat n’era el pastisser. ! L’Hospital psiquiàtric també existia i era exactament on és ara, en deien el Manicomi. ! A la Pl Catalunya hi havia una presó i al costat d’aquesta hi havia un convent. ! L’actual edifici de l’Ajuntament era el Col·legi de la Salle ! L’edifici on ara hi ha correus eren cases velles i baixes. ! La Biblioteca Massagran era el Cinema Núria. ! El Centre d’avis que hi ha davant l’Església de S. Cugat, era una guarderia on les mares que treballaven a la fàbrica Gassol duien els seus fills mentre treballaven. ! El centre de les Bernardes era un convent de monges de clausura i darrere mateix hi havia el cementiri. ! La Plaça de la Vila és la plaça que hi ha davant l’Església de S. Cugat. ! El carrer Llarg era el carrer dels artesans i l’Avinguda dels Països Catalans era la via del tren d’Olot. ! La Biblioteca era la fàbrica Comacros.

El Veïnat - Zona de la Coma Cros

Imaginem... Ara, penseu com si fóssiu la Rita que trepitja per primera vegada el Salt del passat. On la duríeu? Què voldríeu que veiés? On podria viure aventures? A la Riba del Ter, a la Coma Cros, a l’Església de Sant Cugat, a la Pastisseria Margenat, a l’Estació del Tren d’Olot. Podríem jugar als camps, remullar-nos a la sèquia Monar, anar a la Plaça del teatre. On s’amagaria el guant? A la massa d’un pastís del senyor Margenat, a l’estany de la Plaça del teatre, a la guarderia de la Gassol, a la fàbrica Coma Cros (barrejat amb les teles), sota un banc de l’església de sant Cugat. Hi fa fred? Fa més o menys el mateix clima que ara, potser un pelet més de fred. Amb qui toparia per aquests carrers? ! amb un cisteller ! amb el Senyor Margenat ! amb el Miquel (personatge de la història que ens vam inventar que feia pudor de sardina i que es treballador de la fàbrica i espia)

La porta de les rialles L’oci, la manera de divertir-se, els jocs, els esports, les excursions... una porta bona de creuar.

Infants amb la típica rutlla, l’any 1926.

Les joguines i els jocs, els moments d'esbarjo i diversió dels més petits Fins ben entrada la dècada de 1960 no proliferaren els jocs comprats en establiments comercials. Així, durant els anys anterior, la incapacitat consumista, o la manca d'oferta, era substituïda per la imaginació i el saber fer dels pares, padrins i parents que construïen objectes per al gaudi dels petits: avions i helicòpters, cotxes, nines, escopetes de fusta, tiradors. Però més enllà de les joguines, els jocs, especialment els de grup, han esdevingut importants tot i que molts s'han perdut pel fet que els espais on dur-los a terme han estat ocupats per vehicles. Alguns d'aquests jocs eren el bòlit, fer corre la rutlla, saltar a corda, saltar i parar, jugar a bitlles o a bales, el joc del pinyol, les nines, els cotxes, la fireta ... Hi havia, però, d'altres jocs més agressius i fins i tot violents, on la força i l'habilitat dels jugadors eren el més important, per exemple el joc del cavall fort o el d'arrencar cebes. [p. 113]

El futbol a Salt, la passió esportiva i la rellevància social de l'esport rei El futbol és l'essència de l'esport en grup. A la vila, des de finals del segle XIX i fins la Segona República es va iniciar i consolidar un important augment del teixit associatiu que es va traduir en la creació de nombrosos equips de futbol vinculats a entitats polítiques o religioses. Els primers camps de futbol que es recorden es van fer entre 1915 i 1919. [p. 127] Les fonts, deus d'aigua pura i espais de descans i lleure per als veïns La major part de les sortides a les fonts es feien en èpoques de primavera, estiu i tardor i exclusivament els dissabtes i diumenges o dies festius. El temps al costat de les fonts transcorria entre el menjar portat de casa o fet en el mateix lloc, els jocs dels més joves com saltar a corda, jugar a cuit i amagar o tocar i parar; l'inici dels primers festeigs d'amagat dels gran i, si era el temps, anar a caçar espàrrecs o bolets. [p.284] Els banys al riu Ter, jocs i capbussades durant els calorosos dies d'estiu El curs del Ter oferia espais propicis per a la pràctica del bany i altres exercicis aquàtics. Un dels llocs on la gent de la vila s'anava a banyar a la banda del barri Vell era el pas d'en Prat, en una banda hi havia una part de sorra que semblava talment una platja. A la part del Veïnat, per la seva proximitat, el lloc de bany eren les Set Fonts o el Ter Petit. [p. 430] Els titelles, la il·lusió del teatre de guinyol per als més petits Durant els anys previs a la irrupció de joguines sofisticades, els titelles transportaven els més petits cap a móns imaginaris, on les senzilles històries que s'hi explicaven i els personatges que hi apareixien cobrien les expectatives d'il·lusió creades. L'ofici de titellaire era difícil, en el cas de la vila de Salt, Ramon Batlle, sastre de professió, el seu veritable ofici va ser el de titellaire, creant ell mateix els guinyols, els decorats i els teatres. [p. 324] La Festa Major, la celebració festiva local més important de l'any La Festa Major de Salt se celebra al voltant del vint-icinc de juliol, en honor a sant Cugat, patró de salt, i de sant Jaume. Els actes de celebració de la festa, durant molt de temps van articular-se a l'entorn de quatre esdeveniments: el ball a l'envelat, el partit de futbol, les sardanes i l'ofici solemne. Les primeres atraccions van ser els jocs de la virolla i el carro que venia gelats i gasoses al carrer. Posteriorment van aparèixer els cavallets. [p.460]

Investiguem... Fa molts anys els nenes i nenes del poble de Salt, com tots els d’aquella època, feien sortides al camp, al bosc, berenades a prop del riu, jugaven a jocs amb pedretes, rodes de metall, “tiraxines”, també jugaven a pilota, a saltar corda,…. Molts nens i nenes ajudaven a les feines de casa, com rentar roba, anar al camp, de cacera amb els pares, ajudar a vendre, venien premsa, castanyes, i un munt de coses més!! Els més grans jugaven a cartes i a daus. Els més petits ja coneixien el famós “Pedra, paper o tisores”, a “cara o creu”, ja existia el joc de la Oca…. Imaginem... La Rita al desembre se’n volia anar de vacances. Quan va sortir del dentista va veure un tren que es deia “Rita-express”, va pujar i la va portar a Salt en un tres i no res. Va baixar i va veure que era Salt, però fa 100 anys!!! El tren la va deixar al costat d’ una fàbrica, era la fàbrica Coma Cros! Va entrar i com que hi havia molta roba es va adormir en unes teles de roba molt suaus. L’endemà la Rita estava jugant a buscar tresors. Va trobar una nina de roba, era tan bonica que se la va quedar. Estava en una caixa d’or! La Rita se la va guardar. L’endemà dues nenes van veure a la Rita amb la nina i li van dir: – La nina és nostre, Rita – van dir les nenes. – Doncs… té – va dir la Rita. – Gràcies! Adéu!!! – van dir les nenes alhora. Però les nenes no deien la veritat. Aquelles nenes eren les mentideres del poble, però la Rita no ho sabia. Al dia següent les nenes van veure a la Rita molt trista. – Què et passa Rita? – van dir les nenes. – Que no tinc el tresor que vaig trobar! – cridava la Rita. – La nina? – van preguntar les nenes. – Sí, la nina – va respondre la Rita. – Saps que aquesta nina té poders màgics? – van dir les nenes. – No, no ho sabia, quins són? – va preguntar la Rita. – El vestit de color verd, és el vestit de l’humor. Les sabates són un patinet màgic i si li pentines el cabell amb una pinta es posa dels color de la pinta, i la pell es transforma segons el continent on estigui. – van exclamar les nenes. – Que bé!!! Me la podríeu donar? – va dir la Rita.

La nina tenia una cremallera amagada entre els cabells. – Què és això? – van preguntar les nenes – És una cremallera! – van cridar. – L’obrim a veure què tindrà a dins? – van preguntar les nenes. – Sí, va! l’obrim nosaltres! A dins hi havia una carta que deia: “Aquesta nina és de la Rita!” Tresona. Les nenes no van fer cas a la carta de la Tresona, i se la van emportar a casa seva. Quan se’n van anar a dormir la Tresona va anar a casa seva a treure-li la nina per no haver-li fet cas a la carta que havia fet, i li va portar a la Rita.

Recull de paraules noves o poc utilitzades, que s’han anat trobant en el decurs de la investigació.



El Mas Sitjar: epidèmies, espitllera, estances, ballesta, estola, guarnir, brodar, moldre, alertar, xisclar, fortificada, estratègic, antic, aspra, esgarrifós.



El Teatre de Salt: graner, patronat, companyia, mobiliari urbà, cornisa, atreure, adonar-se, acomiadar-se, victorejar, estrident, cegats, fascinats.



L'estació del tren d'Olot: façana, andana, manilles, graó, remor, tramitar, assessorar, deduir, succeir, amordaçar, lúdic, neguitós, annex, petaner, divers.



L'hospital de Salt: passat, present, edifici, canviar, modificar, evolucionar, millorar, encantador, vell bell, modern nou, actiu, antic ruïnós còmode, antic.



El Mas Mota: quisso, graner, golfes, cambra, rebost, travessar, escorcollar, modificar, intimidar, bordar, palplantat, fidel, jove, estridents, pobre.



Les Bernardes: armilla, casulla, vellut, agutzil, tributs, calçar-se, entreveure, amagar-se, camuflar, disfressar, agraït, desesperat, esparracada, desfilada, arrugada.



La Coma Cros: fàbrica, David, poble, Salt, riu, afogar, caminar, fabricar, celebrar, remugar, màgica, genial, forçut, malvat, contents.



La Farga: cruïlla, foneria, mas, aram, bandoler, anomenar, declarar, aixecar, sovintejar, aprofitar, pairal, artístic, gòtic, quadrangular, draper.



El Mas Llorenç: torre, excavacions, teulada, èpoques, transformar, treballar, dibuixar, travessar, bocabadat, quadrangular, fortificada, punxeguda.

noms verbs adjectius

La casa: eixides, celler, pallissa, badius, morter, balca, ensopegar, delimitar, resguardar, restaurar, orientar, closos, foranes, descoberts, reduïda.



Els mitjans de transport: bicicleta, bus, barca, motocicleta, cames, moure's, circular, trepitjar, anar, viatjar, petites, engalanades, vermell, antic, velles.



Els oficis: modista, consumidor, sastre, exclusivitat, agulla, guix, gulla, accessori, didal, confecció, regle, patró, cinta, tela, peça, post, maniquí, trau, civella, enfilar, dissenyar, empaquetar, emprovar, planxar, obsolet, artesanal, industrial, mètrica.



El joc i l'oci: nina, vestit, tresor, caixa, patinet, anar, emportar, buscar, dormir, jugar, d'or, suaus, verd, mentideres, trista.



La fàbrica: salari, patró, teler, calderes, lleure, teixir, prestar, esgarrifar, subsistir, transformar, dòcil, asfixiant, atabalats, conflictiva, eixordadors.



La pagesia: ravenets, hortolà, arada, senalla, falç, segar, cavar, batre, fangar, regar, forçut, feiner, valents, esvalotats, acotat.



Els carrers, el municipi: sèquia, safareig, bales, enagos, manicomi, asfaltar, fòssiu (forma del verb ser), clausura, enllumenat públic, psiquiàtric.



L'escola: Escola Nacional, tremp, urbanitat, tinter, costura, impartir, assistir, brodar, comptar, fullejar, analfabet, nocturn, mixta, (veu) dolça.



La vida quotidiana: braser, eixida, era, llàntia, safareig, esbotzar, carretejar, espetegar, espurnejar, albirar, badoc/a, minyó/na, consirós, beneit/a.

noms verbs adjectius

Joc de creació de personatges Dinàmica del joc: ! Prepareu paperets de tres colors diferents. ! Agafeu 5 paperets d’un color i hi escriviu 5 noms. Poden ser objectes, personatges, oficis, animals, ... ! Agafeu 5 paperets d’un altre color i hi escriviu 5 adjectius diferents. ! Finalment agafeu 5 paperets del tercer color i hi escriviu 5 adjectius més. ! Llavors heu d’agafar un paperet amb un nom, un paperet amb un adjectiu d’un color i un paperet amb un adjectiu d’un altre color.

                                         

un ratolí escalador i afamegat una calaixera xerraire i fredolica una fornera endevina i dolça un marquès tafaner i tossut una pomera gegant i misteriosa un professor gran i tossut un flamenc alt i amable una Maria horrible i lletja una gallina grassa i curta un vailet gamarús i groller una cadira podrida i antipàtica una tortuga petita i llarga un lleó brut i entremeliat un tauró brillant i pocavergonya un ordinador increïble i panxacontent un foraster reservat i autèntic un estel avar i estrident un vampir honorable i esgarrifós un calidoscopi tremolós i cruel un coet trencadís i malèfic un detectiu enfurismat i immortal un drac trempat i sensacional una mòmia impressionant i traïdora un drac amable i simpàtic un cotxe verd i tranquil. un ós rodamón i fantasma. una nena vermella i rossa un llibre gris i grassonet. una maquineta tranquil·la i fantàstica. una rosa verda i forta. un burro pobre i màgic. una flor guapa i lila. una pissarra grassoneta i graciosa. una mandarina lila i podrida. una libèl·lula espantosa i famosa. un ordinador simpàtic i fantàstic. una carpeta blava i negra. un tigre dents de sable fantàstic i daurat. un tigre gamerús i amable. un gat brillant i maco. una pissarra estudiosa i esportiva. un rellotge content i rialler.

                                       

un país simpàtic i divertit. una foca monstruosa i avorrida un arxiduc detestable i misteriós un lleó caótic i fastigós un empresari terrorífic i transformable un ploramiques enamorat i espantat un nen blau i ostentós un ordinador tossut i avorrit un robot amable i llest una motxilla invisible i graciosa una escola bruta i punxeguda un dimoni tranquil i gros un arbre pelat i màgic una màscara llarga i horrorosa un núvol verd i gandul una gallina màgica i original un gos xerraire i volador cotxe llarg i intel·ligent robot xerraire i llest futbolista bromista i gras cavall suau i estúpid gat gandul i pixaner taula forçuda i ràpida armari boxejador i espantós bruixa malcarada i peluda dimoni tossut i forçut joguina bona i automàtica rei avorrit i lleig follet dolent i ric casa encantada i destrossada el cocodril ràpid i caganer el ratolí gegant i xerraire l'aspiradora divertida i malvada l'ordinador tafaner i tossut un doctor simpàtic i elegant un elefant tafaner i tossut un policia valent i treballador un calamar llest i rialler un lleó gegant i bonic una serp bona i dolça.

Descripció personal amb un sol mot. Sí, sí, podeu jugar a definir-vos amb una paraula, i no cal que sigui un adjectiu. Tanqueu els ulls, espereu uns segons i escolteu, mireu i sentiu com sou per dins. De cop trieu una paraula.



l'Èric taikondista



en Oualid futbolista



la Nada karateka



la Bahoummou tennista



la Júlia bromista



en Sule futbolista



l'Ashley alegria



en Jordi taronja



l'Abdul manetes



en Nil xerrameca



l'Aya negra



en Saul tossut



l'Alanis congelada



l'Ian guerrer



en Carlitos científic



la Nerea dolça



la Sana silenciosa



la Júlia alegre



la Binta feliç



en Joel tranquil



la Doae gòtica



en Mohamed llest



en Luís forçut



la Paula nerviosa



l'Andy bromista



la Carla amable



en Jose xerraire



l'Andrea atrevida



l'Oussama madridista



la Núria alta



la Cèlia catequista



la Mariam tranquil.la



en Simohamed futbolista



en Bakary enriolat



la Yoli alta



la Zènia alegre



la Kaddijatou divertida



en Toni mogut



la Virgínia intensa



l'Estela simpàtica



en Musa juganer



en Roc esportiu



l'Abdul·lah feliç



en Joan avorrit



la Mamasa ballarina



la Denisa estudiosa



en Fahd curiós



l'Erika divertida



la Numa intel·ligent



l'Ansumana content



la Noura simpàtica



l'Alejandro amable



en Yassin judoka



l'Issam agosarat



en Mohamed bromista



l' Aminata maca



en Musa Touray karateka



l' Adama simpatica



l'Asmaa dibuixant



la Chaymae verda



l'Ami guapa



la Hajar piscina



en Hyubert futbolista



la Jskaran flor



en Fodye porter



la Jaspreet maca



en Mohamed Bouzian treballador



l'Irin cotxe



l'Abdoulie dormilega



l' Ossama vampir



la Fatima cantant



la Xueyi amable



en Surafata content



la Hanane quadrat



l'Ilyas a l'altre món



la Rubi simpàtica



la Noura Bouthari divertida



en Souhaib pilota



la Mariama ballarina 76

Bibliografia !

Alberch i Fugueres, Xavier. “Salt”. Diputació de Girona, 1994

“50 anys del barri de Sant Cugat: les cases barates de Salt”. A. Cultural i Recreativa de Veïns del Grup S. Cugat, 2006 !

Ros Nicolau, Josep. “L’Abans. El Gironès. Salt. Recull gràfic 1880-1965”. Efadós, 2004 !

“Un passeig per Salt. Un passeig pels carrers dedicats a un personatge saltenc” [http://carrersdesalt.wordpress.com] !

“Un passeig pels carrers de Girona, Salt i Sarrià de Ter”. [http://bibgirona.net/salt/col_local/planes/guia_carrers.htm] !

Crèdits

Conte de la Teresina: !

Sessi Sitjà

Textos dels altres contes, dels apartats “investiguem...” i “imaginem...”, el vocabulari, els personatges i les descripcions: !

! !

Alumnes de 4t de primària de les escoles de Salt

Fotos: !

Arxiu Municipal de Salt

Alumnes de 4t de primària de les escoles de Salt

Agutzil: 40 Aplec: 67 Autobús: 52 Bany: 67 Barca de llibant: 52 Barri Vell: 62 Batuda: 44 Bernardes, les: 12 Bibliografia: 77 Bicicleta: 52 Bugada: 39 Can Maret: 43 Can Petrac: 44 Can Pous: 44 Carrer Major: 63 Carrer Unió: 63 Carrers: 62, 63 Cases: 43, 45, 47-50 Cisteller: 60 Col·legi de Sant Josep: 56 Col·legi Dominiques: 56 Coma Cros: 14,35-38 Contes: 8-10, 13, 15, 17-18, 20, 22, 24, 26, 28-29, 3132, 38, 42, 53-54, 58, 68-69 Cosidora: 60-61 Cotxe: 52 Descripcions: 75-76 Educació: 55-57 Eixida: 47 Escola: 55-57 Escoles Nacionals: 55 Estació del tren d'Olot: 16 Fàbriques: 35-37 Família Casellas: 43 Família Puig: 44 Farga: 19 Festa Major: 67 Flequer: 59 Fonts: 67 Fotos antigues: 4-7, 12, 14, 16, 19, 21, 23, 25, 27, 30

Fuster: 60 Futbol: 67 Habitatge: 43, 45, 47-50 Horta: 44 Hortolans: 44-46 Hospital de Salt: 21 Industrialització: 35-38 Joc: 66, 69 Joguines: 66 Lleteria: 60 Llevadora: 40 Manufactures Gassol: 36 Mas Llorens: 23 Mas Mota: 25 Mas Sitjar: 27 Masia: 43 Masos: 49 Mobilitat: 51-53 Moda: 40 Modista: 60-61 Moto: 52 Municipi: 62-64 Nunci: 40 Oci: 66-68 Oficis: 59, 61 Pagesia: 43-45 Patis: 47 Personatges: 73-74 Plaça de Sant Pere: 63 Safareig de les dones: 39 Salle, la: 56 Sastre: 60-61 Sega: 44 Teatre de Salt: 30 Teresona, la: 8-10 Titelles: 67 Torre de Sant Dionís: 19 Transport: 51-53 Tren d'Olot: 51 Vaqueria: 60 Veïnat de Salt: 63 Vida quotidiana: 41, 50 64 Vocabulari: 70-72