El guant màgic

el guant màgic Text d'Anna Manso i dels alumnes de quart de: Escola El Gegant del Rec Escola El Pla de Salt Escola El Veïnat Escola La Farga Escola Mas Masó Escola Silvestre Santaló Col·legi Mare de Déu del Roser Col·legi Pompeu Fabra Col·legi Vilagran Il·lustracions: Delphine Labedan Fotos: Arxiu Municipal de Salt

Títol: El guant màgic Text: Anna Manso i alumnes de quart de primària de les escoles de Salt Presentació: Anna Manso Conte de la Teresona: Sessi Sitjà Il·lustracions: Delphine Labedan Fotos: Arxiu Municipal de Salt Edició: Salt, juny 2012 http://covedelesparaules.wordpress.com

"El guant màgic” està subjecte a una llicència de Creative Commons

Ajuntament de

Salt

Serveis Territorials a Girona

Biblioteca Pública Iu Bohigas-Salt

Una ànima Inventar, imaginar, teixir una història, escriure... són verbs que normalment s'usen, es conjuguen, en singular: jo escric, tu escrius, ell escriu... A Salt, no. A Salt, aquests verbs els fem anar en plural: nosaltres escrivim, vosaltres escriviu, ells escriuen. Perquè el conte que teniu a les mans no és com els altres. És un conte conjunt. Un conte que hem cuinat un munt de nens i nenes amb l'ajuda dels mestres i de les mestres, de les bibliotecàries, de la il·lustradora i de mi mateixa. Un conte amb moltes mans i encara més dits, però amb una sola ànima, aquella que té ganes d'explicar que a Salt hi ha bones idees, fantasia, ganes de treballar, d'escriure, de llegir i de participar, l'ànima dels nens i de les nenes de 4t.

Tothom ha treballat molt, moltíssim! Han investigat com era el poble en el passat, han visitat edificis antics, han escrit textos per explicar el que han après i, després, tota aquesta informació l'han fet servir no pas per fer un treball d'història o de geografia, no, sinó per escriure un capítol del conte i perquè jo mateixa pogués escriure els meus capítols. És a dir, han fet d'escriptors i escriptores i han après que aquest és un ofici que vol feina, esforç, curiositat, imaginació, gust pel llenguatge i ganes de passar-s'ho bé.

-3-

Abans he escrit que a Salt, els verbs, «els fem anar». I ho he escrit d'aquesta manera, tot i que jo no visc a Salt, ni hi he nascut. Aquest és el tercer any que col·laboro amb les escoles del poble, la Biblioteca Iu Bohigas i el Pla Educatiu d'Entorn en aquest projecte, i em fa il·lusió escriure que em sento una mica saltenca. I no sóc pas l'única: la Rita Fredolica i el seu avi, l'Enric Fredolic, també.

Bona lectura!

Petons saltencs i graciencs.

Anna Manso

-4-

- Capítol 1 -

Un guant

Un guant. La Rita Fredolica l'havia perdut i feia hores, dies i setmanes que el buscava. No era un guant qualsevol.

Pertanyia al parell de guants peluts de coloraines que duia posats aquell estiu que va conèixer la fada Berta. Eren els seus guants preferits, perquè eren els únics capaços d'escalfar-li els dits i, a més, li recordaven els dies tan divertits i atabalats que havia viscut capgirant la Ciutat Més Freda del Món fins a transformar-la en la ciutat Més Calorosa del Món. Van ser tan sols un parell de dies… però quins dies! Fins i tot una escriptora havia escrit un conte explicant el que havia passat. I un munt de nens i nenes del poble de Salt l'havien llegit. I ara, gràcies al bloc «El cove de les paraules», s'havien fet amics. De cop, en pensar en els nens i nenes de 4t de Salt, la Rita va recordar on havia perdut el guant i es va adonar que seria molt difícil recuperar-lo.

La Rita frisava per visitar el poble de Salt. Frisava tant que, una nit, mentre mirava estels fugaços amb l'avi Enric Fredolic, va desitjar poder viatjar-hi. Es va adormir una mica decebuda. El seu desig no havia funcionat. Però així que va tancar els ulls, va passar un fet extraordinari: es va despertar a Salt, a un Salt diferent del que veia a les fotos del bloc, o consultant les pàgines d'Internet. Era el Salt del passat! Va visitar la fàbrica Coma Cros, que ara és un centre cultural, i la biblioteca Iu -5-

Bohigas. Va fer-se amiga d'una nena que treballava a la fàbrica. I va visitar la sèquia Monar. La sèquia era el darrer lloc que recordava abans de tornar-se a despertar. Sí, el guant havia quedat allà, tancat dins el somni!

L'endemà va explicar el seu problema a l'avi Enric. El seu avi era un expert a rumiar i pensar bones solucions. De vegades les respostes no eren les que la Rita volia sentir, però sempre eren assenyades i optimistes. Aquesta vegada l'avi va quedar parat. Es va gratar la calba. Es va netejar les ulleres. Es va pentinar el bigoti i la barba. I va parlar.

–Rita, has de tornar a viatjar al Salt del passat. Has d'aconseguir entrar de nou dins el somni i buscar el guant.

–I com ho faré? I si no torno a somiar-hi mai més? –va preguntar la Rita, ben preocupada.

–Tu sola no ho pots fer, però l'Anna t'hi pot ajudar.

L'Anna és l'Anna Manso, l'autora del llibre sobre aquell estiu tan boig. La Rita i l'avi van parlar amb ella i l'Anna els va explicar que tenia una màquina màgica per viatjar on fos: els llibres! I entre tots tres van tenir una bona pensada.

Gràcies als nens i nenes de Salt, escriurien un conte que passés al Salt del passat. La protagonista seria la Rita, i així podria recuperar el seu guant.

Per tal d'aconseguir-ho, van embolicar un munt de gent, com els mestres i les mestres, la gent que treballa a la biblioteca, com l'Antònia i l'Íngrid. I en Pep. I la Bàrbara.

Però, sobretot, sobretot, els nens i les nenes que van voltar per Salt, mirant, investigant i aprenent com era el poble fa tants anys. Tot era a punt per començar el conte. I així va ser.

-6-

Ahir a la nit la Rita es va ficar dins del llit amb un rau-rau a la panxa. Sabia que quan tanqués els ulls, l'Anna escriuria les primeres paraules del conte Un guant. La Rita Fredolica l'havia perdut i feia hores, dies i setmanes que el buscava. A la Rita li va costar agafar el son, però per fi el cansament va poder més que no pas els nervis.

De cop va obrir els ulls, buscant l'avi. De primer no el veia, tan sols era capaç de distingir una boira espessa i amb olor de menta.

–Avi Enric! On ets?

–Aquí, al teu costat. Allarga la mà!

La Rita va estirar el braç, fent tentines amb la mà, fins que va tocar la mà forta i calenta de l'avi.

–Em sembla que som de viatge, dins del somni –va pensar l'avi en veu alta.

La boira es va escampar i una llum feta de tots colors els va envoltar, obligant-los a tancar els ulls, enlluernats. Quan els van tornar a obrir eren dins una fàbrica de telers, rere una pila de roba, amagats.

–Avi, ja hi som! Som a la Coma Cros!

–Reina, aquí només hi ha dones, i nenes i nens! Si em veuen, em faran fora. Jo sóc un senyor!

–No hi havia pensat! –va respondre amoïnada la Rita–.

Espera't aquí un moment. Vaig a buscar la meva amiga, la Teresona.

La Rita va caminar de pressa, amb la mirada baixa, dissimulant, tot i que no calia, perquè tothom anava a la seva. El soroll eixordador la va atabalar. Fins i tot li costava pensar.

-7-

I de la Teresona, res de res. Mentre mirava per tots cantons va topar amb la mirada d'una nena que teixia incansable al seu teler. La Rita s'hi va atansar.

–Perdona, que has vist la Teresona?

–No. Em sembla que està malalta. O sigui que malament.

Si no ve, no cobra.

–Ah, vaja… Potser tu em pots ajudar. Em dic Rita i…

–Jo Margarida. I ara no puc parlar o m'esbroncaran.

La Margarida va explicar a la Rita que acabava el torn al cap de deu minuts. I van quedar de veure's rere la pila de roba on s'havien amagat l'avi i la Rita. En tornar-hi, la Rita va mirar pertot arreu. Quin món més estrany! Els nens i les nenes, en lloc d'anar a escola, a treballar! I aquelles dones!

Quina cara de cansades! Fins i tot li feia una mica de vergonya buscar el seu guant. Però volia recuperar-lo. L'avi i la Rita van esperar uns minuts fins que van sentir passos que s'acostaven. Van treure el cap i… en lloc de la Margarida van veure un senyor amb cara de pocs amics, mirada penetrant i grisa, que caminava ben coix. Amb una veuota greu que s'alçava entre el brogit dels telers els va dir: –Què hi feu vosaltres dos aquí?

-8-

- Capítol 2-

El salt al passat

Tant la Rita com el seu avi van voler donar explicacions de la seva presència allà, però amb el soroll eixordador de les màquines no podien fer-ho. L'home, que era un dels vigilants de la fàbrica, els mirava fixament i, sense cap mena de miraments, els va dir que l'havien de seguir. Va començar a passar al davant i la Rita, espantada, es va agafar ben fort al seu avi. No sabien on els portaven, però l'avi li feia senyals que tot aniria bé. Van sortir d'aquella sala infernal i els van fer pujar les escales que conduïen al despatx de l'amo de la fàbrica.

El vigilant, el senyor “Pere de Can Coberta”, un home fidel i que no fugia dels problemes, va pensar que el millor seria portar aquells dos intrusos amb l'amo i ell ja sabria el que s'hauria de fer. Quan van entrar, van veure que el despatx era una habitació fosca, amb una taula plena de papers, una màquina d'escriure i unes prestatgeries plenes de llibres coberts de pols. També es van adonar que en un racó hi havia una petita finestra. La Rita, tan tafanera com sempre, s'hi va acostar i va veure la sèquia Monar. Aquella imatge li va fer pensar en l'últim record del seu somni, cosa que li va produir una alegria immensa.

El vigilant els va dir, amb veu molt greu, que havien d'esperar, va sortir i va tancar l'habitació amb clau. Tant la Rita com l'avi van entendre aquella situació. Mentre esperaven, van sentir una sirena.

-9-

–Què és això? –va preguntar la Rita a l'avi.

–Deu ser la sirena que avisa els treballadors del canvi de torn.

Segurament la Margarida acabava llavors el seu torn i se n'anava ja cap a casa. Què farien ells? Mentre es preguntaven això, la Rita va sentir uns copets. Semblava algú que llançava pedres al vidre, i va obrir la finestra.

Quina sorpresa va tenir quan des de la finestra va veure que la Margarida els havia anat a buscar! I és que totes les treballadores de la fàbrica ja sabien que uns desconeguts havien estat descoberts a la fàbrica i que els havien portat al despatx de l'amo. En veure'ls, la Margarida els va dir: –Si voleu sortir del despatx, ara és el moment. El meu amic, en Pauet, us obrirà la porta. Si espereu l'amo, tindreu problemes, perquè és un home molt recte i desconfiat.

- 10 -

Dit i fet! La porta es va obrir en aquell moment i van sortir ràpidament de la cambra, van baixar les escales i van sortir per una porta que donava al carrer. Mentre s'allunyaven de la fàbrica amb pas lleuger, la Rita va pensar que estaven de sort, ja que la Margarida era veïna de la Teresona i, per tant, no s'havia de desviar del camí. I això, després de dotze hores de feina, ho agrairia. Es mirava de reüll aquella nena, perquè tenia les mans rasposes de la feina i va pensar que ella era una privilegiada de viure a l'època que vivia i de poder anar a l'escola. Van travessar uns camps i van enfilar el carrer Llarg amunt fins arribar a unes cases molt humils.

Després d'acomiadar-se de la Margarida, es van apropar a la casa de la Teresona. Van trucar a la porta, però ningú no va obrir. Ho van tornar a provar fins que es van adonar que no hi havia ningú en aquella casa.

- 11 -

- Capítol 3 -

Avi, tinc gana

–Avi, tinc gana… –va mormolar la Rita.

–Jo també –va respondre l'avi tocant-se la panxa que feia estona que raucava–. I aquí no sembla que hi hagi ningú.

No sé pas què farem, s'està fent fosc.

La Rita, atemorida, va agafar la mà de l'avi. La va notar calenta i forta, i l'espant es va fer més petit. Tot li semblava estrany. Als carrers hi havia poca llum, la gent anava vestida amb roba molt gastada, alguns la duien força bruta, i hi havia un silenci diferent. La Rita va comprendre el motiu de la seva estranyesa: els cotxes! No se'n sentia ni un!

Per sort, no feia gota de fred, era primavera i la temperatura de Salt era ben diferent a la temperatura de la Ciutat Més Freda del Món. De fet, la Rita començava a experimentar una sensació deliciosa: calor! I les bufandes i abrics que duia començaven a fer-li nosa.

–Psss… ei!

Una veu que venia de no se sap on els cridava. La Rita i l'avi Enric es van girar, provant d'encertar-ne l'origen. Fins que van veure un nen amb la cara bruta i un somriure que et feia oblidar tota la brutícia que lluïa a les galtes.

–La Teresona avui no hi és. Ni ella ni ningú de la seva família. Han anat a un mas d'uns parents i no tornaran fins demà passat.

–I com saps que busquem la Teresona? –va preguntar l'avi, encuriosit.

- 12 -

–Us he seguit. He vist com saltàveu per la finestra de la fàbrica. Jo tornava de cal fuster on faig d'aprenent. Només em deixa escombrar, però quan sigui gran faré un llit per al pare i la mare. I armaris. I cadires. I taules. I tothom dirà “mira, aquell és el fuster Joan”.

La Rita i l'avi van riure. Aquell nen devia tenir set anys, però parlava com una persona gran, amb veu d'espinguet.

–D'on sou? Porteu la roba més rara que he vist en ma vida!

–va exclamar en Joan mirant la camisa hawaiana de l'avi Enric.

–És una història molt llarga. I tenim una mica de gana. Els teus pares ens deixarien dormir a casa teva? Qualsevol racó ens estarà bé.

En Joan va entrar escopetejat dins de casa i en va sortir acompanyat del seu pare, un home que se'ls va mirar com qui mira dos extraterrestres.

–Vatua l'olla, d'on sortiu vosaltres?

L'avi va explicar que eren dos actors que anaven de camí a Girona i que uns lladres els havien robat els diners que duien a sobre. L'home se'n va compadir i els va convidar a entrar.

–Jo no m'ho empasso, això que sou actors. A mi m'explicareu la veritat –va mormolar en Joan a la Rita.

Dins de casa tampoc no hi havia gaire més llum que al carrer. En lloc de bombetes hi havia espelmes i llums d'oli.

Aviat se'ls van acostumar els ulls i van poder tafanejar els pocs mobles que hi havia: una taula, cadires de balca i una calaixera. I sota la taula, un estri que la Rita no havia vist mai.

- 13 -

S'assemblava a una palangana metàl·lica, i a dins hi havia carbó.

–És un braser –va xiuxiuejar-li l'avi a cau d'orella.

Per sopar els van donar tan sols un plat de sopa. Però com que tothom va menjar el mateix, ja en van tenir prou. A més, era boníssima. La mare, contenta pels elogis dels convidats, els va dir que a la sopa hi havia pa, all i un pensament de romaní. Els pares d'en Joan van demanar a l'avi que els expliqués una rondalla. Segur que ell, que era actor, en sabia un munt. L'avi no es va fer pregar. I va començar: –Hi havia una vegada una ciutat on feia moooolt de fred, i on vivia una nena que es deia Rita. Tothom la coneixia pel nom de Rita Fredolica. Un dia va perdre un guant. No era un guant com els altres. Era un guant que s'estimava molt. I de cop va recordar que l'havia perdut dins un somni! I… L'avi va explicar tota la història del guant com si fos una rondalla, i com la Rita i l'avi havien entrat dins el somni i havien tornat a la ciutat on la nena havia perdut el guant. I com allà un munt de gent els havia ajudat a trobar-lo. La família va aplaudir de gust i els va demanar que es quedessin a dormir al menjador, perquè no tenien més espai, ni cap llit sobrer. Els deixarien un coixí i mantes per abrigar-se.

Quan eren a punt d'adormir-se, la Rita va rumiar en veu alta: - 14 -

–Quina nit més diferent. Sense tele. Ni ordinador. Ni calefacció. Però m'ha agradat. Avi, expliques els contes com si fossis actor de debò.

I es van adormir. A la Rita li va semblar que no havia passat gaire temps quan els van despertar. La família d'en Joan es llevava molt d'hora. La mare treballava rentant roba i el pare, d'obrer en una fàbrica. I calia que en Joan anés a escola, al matí, abans de passar la tarda fent d'aprenent de fuster. Mentre esmorzaven una torrada amb cansalada, la mare els va deixar bocabadats: –Sabeu? Aquest matí he recordat que la Pepeta, una rentadora amiga meva, fa mesos que va trobar un guant de colors. Deia que el guant era màgic i que, quan se'l posava, la roba es rentava sola. No ens la vam creure, perquè la Pepeta és molt bromista, però des de llavors que renta la roba en un tres i no res… I jo us vull fer una pregunta. La rondalla que vau explicar ahir, era una rondalla o era una història de veritat?

L'avi i la Rita van quedar garratibats, sense saber què respondre.

- 15 -

- Capítol 4 -

La pregunta

L'avi i la Rita van callar. No van contestar la pregunta de la mare d'en Joan. I, de sobte, la Rita va preguntar una altra cosa: –Ara mateix on podríem trobar la Pepeta, l'avi i jo?

–Jo crec… penso… estic segura, que podríeu trobar-la al carrer Àngel Guimerà –va dir la mare d'en Joan.

–Hi ha un problema, nosaltres no sabem on és aquest carrer! –va dir l'avi una mica atabalat.

–L'avi i jo volem anar a la botiga de la Pepeta –va dir la Rita Fredolica.

El pare d'en Joan, en Miquel, va fer cas a l’avi Enric i a la Rita i va anar a buscar els cavalls a l'estable per poder-los acompanyar. La Rita i l'avi van muntar-hi amb una mica de por. Quan van arribar a la botiga de la Pepeta, van veure que era tancada! I, a més a més, no es veia ningú pels voltants!

En aquell moment la Rita va dir a en Miquel, sense cap vergonya i amb determinació: –Nosaltres ens quedem aquí! Moltes gràcies! Pensem que estem a prop del guant i l'hem de trobar.

L'avi i la Rita se sentien molt sols sense la seva família. I com que, a més a més, esperaven i esperaven i no passava res, s'avorrien. Per aquesta raó, van proposar-se de preguntar a la primera persona que passés per allà si sabia alguna cosa

- 16 -

d'un guant. Van passar cinc minuts i van veure una noia jove que es dirigia cap a ells. La Rita va agafar la mà de l'avi Enric i van anar tots dos corrents cap a ella: –Hola, sóc la Rita i … he vingut per buscar el meu guant!

Que l'has vist?

–Jo… mmm, sí. Tinc un guant entre les meves coses de l'habitació, però no sé si és el vostre… – va dir la noia.

–Si us plau, necessito el meu guant, segur que és aquest! El busco des de fa dies! Me'l pots ensenyar per veure si és el meu? Si us plau! – va dir la Rita.

–D'acord, tranquils, si voleu el guant… mmm, no sé si el trobaré, però ho miraré!

Gràcies! –van dir tots dos alhora.

La Rita i l'avi van anar a casa de la noia a buscar el guant. La noia, amb pressa i una mica nerviosa, va entrar a casa seva i es va dirigir a la seva habitació. Els nostres protagonistes es van quedar a fora de l'habitació, i com que tardava molt, es van anar posant nerviosos. La noia va sortir al cap de molta estona i va dir: –Aquí tinc el guant!

La Rita el va agafar i li va agrair molt que l’hi donés. Era, efectivament, el seu guant. La noia es va posar trista: –Era un guant meravellós, perquè em feia la feina més agradable! Jo treballo rentant roba i quan em posava el guant, la roba quedava neta i seca molt més fàcilment.

- 17 -

- 18 -

Em podríeu explicar què passa amb aquest guant? –va dir la noia, que ara sabíem que era la Pepeta que buscaven.

–És un guant misteriós, mmm… però no et puc explicar gaire res més del què saps. Hem d’anar-nos-en. Moltes gràcies, Pepeta! Et vindrem a veure. Adéu!

La Rita i l'avi van sortir de pressa del poble. De sobte, es trobaren envoltats de natura, i hi havia un riu molt bonic i net. Com que la nostra petita protagonista estava molt cansada, va voler acostar-se al riu a rentar-se la cara. L'avi li va dir que anés amb compte. En aquell moment va ensopegar i va caure al riu! Va poder sortir-ne, però havia deixat anar el guant. El guant va desaparèixer a l'aigua ràpidament. Ja no el podien recuperar!

Tot i el que els acabava de passar, l'avi va voler animar la Rita i li va dir, tot cridant perquè el sentís, que es tranquil·litzés. L'avi creia que recuperarien el guant, fos com fos. Però quan va arribar allà on era la Rita, la va veure desaparèixer!

- 19 -

- Capítol 5 -

Rita, on ets?

L'avi Enric, sempre tan tranquil i panxacontent, es va desesperar. Mira que n'havia passat, d'aventures amb la Rita. I un any enrere, al conte que havien viscut amb els nens i nenes del curs passat, ell i la Rita també s'havien separat i no s'havien trobat fins uns capítols més endavant. Però imaginar-se-la engolida per l'aigua del riu el va preocupar molt.

–Rita, Rita, on ets? –cridava l'avi.

Tant cridava, que un hortolà que fangava l'hort allà a la vora el va anar a socórrer. Quan va saber que era una nena la que havia desaparegut, es va posar les mans al cap.

Llavors, un grup de nens i nenes que tiraven pedretes a la vora del riu es van acostar a ells.

–És aquí, amb nosaltres! L'hem treta del riu. Però no tenim res per eixugar-la i està remullada com un enciam acabat de regar!

Es notava que aquells nens eren fills d'altres hortolans dels encontorns de Salt. La Rita i l'avi es van abraçar, i l'home que havia ajudat l'avi es va oferir per dur la Rita a casa seva.

Allà, per no embolicar la troca, van tornar a explicar que eren actors. Aquest cop la Rita hi va afegir: –Hem perdut un guant molt especial i el necessitem per fer la nostra obra de teatre! Era un guant que feia llum i escalfava!

–Caram, m'aniria molt bé a mi aquest guant! Se’m congelen les mans a l'hivern quan treballo a l'hort amb els bròquils i les cols.

- 20 -

–Ah, doncs si el trobem, l'hi deixarem un dia sencer!

L'home va riure i els va oferir d'ajudar-los a anar a buscar el guant amb un dels seus rucs. Però abans calia acabar la jornada. La Rita va mirar l'hort embadalida.

–A casa nostra no en tenim, d'hort –va explicar l'avi–. Hi fa molt de fred i tota la fruita i la verdura ens l'han de dur de fora.

L'hortolà, que es deia Narcís, es va posar les mans al cap.

Per a ell, la terra era la seva vida. També tenia bestiar a casa, i gallines i conills, i no li calia anar a la botiga per omplir l'olla. La Rita li va demanar si el podia ajudar, i tant ella com l'avi s'ho van passar pipa fent anar l'aixada, collint tomàquets i deixant-los amb cura dins la senalla, regant i cavant. La Rita, trapella, va preguntar a en Narcís: –S'imagina que un dia, en el futur, no calgui ajupir-se tant, que hi hagi màquines com les dels telers, però per llaurar i cavar, i que no calgui tenir rucs i mules?

–I ara, però què dius, criatura!

L'home es fer un bon fart de riure i els va dir que avui ja s'havia fet tard, però que podien anar al seu mas a dormir i l'endemà, ben d'hora, donarien un volt amb el ruc per mirar de trobar el guant.

–Però espereu-me aquí! Vull anar fins a casa i explicar-ho a la dona. Fa poc que vam tenir un ensurt, amb uns lladres, i està una mica espantada.

L'avi i la Rita van seure sota un arbre. Estaven tan cansats de treballar que es van mig adormir. Una fressa els va despertar i, en lloc de l'hortolà Narcís, a qui van veure va ser un home d'aspecte terrible carregant un sac a l'espatlla…

- 21 -

- Capítol 6 -

L’home del sac

No sabien si era la seva imaginació que els jugava una mala passada, però de cara els venia un personatge molt estrany, tan sols endevinaven una ombra una mica grotesca que es movia com si fes passes curtes, i semblava que arrossegava un peu… A mesura que s'acostava, veien aquell homenot, baix i rabassut, amb un cap gros i molt poc cabell, que li sortia per darrere les orelles. Era gras, i damunt l'esquena hi tenia una gepa, que suportava un sac molt ple .

Potser de dia hagués passat desapercebut, ja que hi havia molts homes que anaven carregats amunt i avall, però, en aquells moments, a la Rita i al seu avi no els va fer cap gràcia! Ràpidament van tornar a pensar en en Narcís.

Trigaria gaire a arribar? Els havia convidat a anar a casa seva... Per què s'havia avançat? De debò hi havia alguns lladres pels voltants?

Moltes preguntes van passar pels seus caps i van quedar garratibats, mirant-se fixament. No sabien si sortir corrents o donar conversa a l'home, per despistar. Quan eren a punt de parlar-li, van sentir uns gossos que s'apropaven. Corrien darrere uns gats, que s'enfilaren ràpidament dalt d'una tanca de pedra.

En sentir-los, l'homenot va girar-se, va rondinar alguna cosa i va continuar el seu pas tot decidit, sense fer-los cap cas! Els va passar pel davant i, amb una veu fosca i greu va dir:

- 22 -

–Caram! Quin ensurt aquestes bèsties! Més valdria que les tanquessin! Encara em faran caure ! Com si no tingués prou problemes!

L'avi i la Rita es van mirar una altra vegada i, molt amablement, l'avi li va dir: –Que el podem ajudar d'alguna manera?

- 23 -

–Sóc el parracaire! Recullo tota mena d'andròmines, sempre es pot aprofitar alguna cosa! A més, passo per les cases que em demanen i m'emporto el que ja no volen: fustes velles, quatre claus, ferros rovellats… Tot ho aprofito!

Estic una mica cansat! Tot el dia tragino trastos, i ara tot just vinc de l'hort, de buscar quatre cols per sopar.

Va deixar el sac a terra i es va posar la mà als ronyons, com per descansar.

Ara, de la vora, no semblava tan mal home com s'havien imaginat. Quan la Rita i l'avi es disposaven a ajudar-lo, van sentir unes passes i de seguida van veure en Narcís que els cridava: –Ei! Ei! No us veia! Veig que ja coneixeu en Pepet de cal Selvatà! Potser ell en sap alguna cosa, del guant que heu perdut!

I li van explicar la història de sempre! Que si eren actors, que si el guant era molt important, etc. En Pepet va dir: –Si us puc ajudar en alguna cosa, compteu amb mi!.

I se'n va anar.

Es van adonar que eren a la vora del safareig de les dones i van pensar: “I si el guant fos allà dins?” De fet, el safareig s'emplenava amb l'aigua del riu cada dia! Així que, amb en Narcís, van entrar-hi, però no es veia res. Haurien d'esperar l'endemà.

- 24 -

- Capítol 7 -

Al mas de l’hortolà

Quan van arribar al mas de l'hortolà Narcís, van quedar bocabadats. Era una masia gran, bonica, vella i viscuda.

Però el que més els va agradar va ser la torre que s'alçava en una cantonada de la casa.

–És la torre de vigilància –els va explicar en Narcís. Ara només hi ha alguns lladres per aquí, però abans, en temps dels avis, hi havia més perills i calia estar protegit.

–Hi podré pujar? –va saltar la Rita, encantada.

–Compta-hi! –li va prometre en Narcís.

La Isabel, la dona de l'hortolà, va sortir a rebre'ls. Ja els tenia el sopar a punt, i els havia preparat un parell de llits en una cambra de convidats. L'avi i la Rita van tornar a quedar bocabadats. Quina casa més gran! Que diferent de la petita casa d'en Joan on havien dormit l'altra nit! Aquí hi havia gossos i gats, i estables amb ases, una vaca, gallines i conills. Al darrere de la casa hi havia un badiu, una eixida tancada. Des de les finestres es podien veure els camps llaurats i, una mica més lluny, l'hort on havien conegut en Narcís.

Però tot i que era més gran que l'altra casa, no hi havia calefacció, és clar. Hi havia estufes de llenya i una gran llar de foc a la cuina. Van sopar i, havent acabat, l'avi i la Rita es van aixecar de la taula per recollir les escudelles i netejar una mica. En Narcís va riure en veure l'avi fent feines de casa.

- 25 -

–Què fas bon home? Això són coses de dones! Au, seu! – va dir.

L'avi no el va voler contradir per no fer-lo enfadar i va pensar que hi havia coses del passat que no li agradaven gota, com ara aquesta. Aviat se'n van anar a dormir.

Estaven molt cansats i van adormir-se a mig dir-se “bona ni…zzzz”.

La Rita va obrir els ulls pensant que era de dia, però era negra nit, una nit silenciosa i freda. Llavors, per què s'havia despertat? Va sentir un soroll, petit, com un xiuxiueig. Es va aixecar del llit, es va abrigar amb un dels seus tres abrics i va sortir de l'habitació de puntetes, per no despertar l'avi, que roncava dolçament al seu costat.

La casa semblava una senyorassa adormida. Se sentien els roncs de l'avi, els ronxets de la senyora Isabel, el nyic-nyic d'una finestra mal tancada, els grunys d'un dels gossos que devia somiar… però també se sentia aquell xiuxiueig. La Rita va parar l'orella. Sí. Ho tenia clar, venia de dalt, de la torre. Va enfilar les escales de la torre amb el cor accelerat com una màquina de vapor. Va obrir la porta i…

- 26 -

- Capítol 8 -

Una porta que s’obre

Va obrir la porta i … va trobar un follet entremaliat i ric que deia molt fluixet: –Sóc el follet més afortunat del món! Sóc el follet més afortunat del món!

No parava de repetir aquestes paraules mentre remenava les monedes i les joies d'or. De cop i volta es va adonar que la Rita el mirava palplantada a la porta. El follet va fer un somriure burlesc i va pensar que la Rita seria la seva joguina per una nit. La Rita li va preguntar si sabia on podia trobar un guant de coloraines i el follet li va respondre: –Si el guant vols trobar, un joc hauràs de guanyar, en el Mas del Senyor Sitjar!

Dit i fet, la Rita va acceptar de jugar. Llavors, el follet verdós i amb les orelles punxegudes es va posar el dit a la boca per pensar la primera pista. Amb veu molt suau i riallera va dir: –Si a la sala vas, el teu guant trobaràs!

La sala era a la primera planta. La Rita va començar a baixar les escales amb molt de compte de no ensopegar, perquè eren molt dretes i estretes. Tot era fosc i havia d'aprofitar la petita obertura de les espitlleres per no caure escales avall. L'escalfor de la llar de foc li va fer veure que ja havia arribat a la sala. Llavors, amb la poca claror que hi havia, va començar a buscar el seu guant. No el va trobar per enlloc. Al mig de la sala hi havia una gandula.

- 27 -

La Rita estava cansada i s'hi va asseure i va començar a gronxar-se.

De sobte va sentir unes paraules com si no fos l'única persona que hi havia en aquella sala. Espantada, es va acostar a la claror i va poder veure com la cadira li deia la segona pista: –Si no és aquí, vol dir que és allà, on un animal et parlarà i el guant allà segurament serà!

La Rita ja començava a passar-s'ho bé. Els jocs de les endevinalles sempre li havien agradat. Aquesta pista “estava xupada”. L'únic lloc de la casa on hi havia animals era a les quadres.

La Rita va passar per davant de la cambra on dormia l'avi, que encara roncava. Per un dels grans finestrals va poder veure els camps de conreu. Es va adonar que la nit ara s'havia tornat clara, amb un cel de lluna plena ben estrellat, i que ja no feia gens de fred. Això devia voler dir que la sort l'acompanyava? Va baixar les escales fins al pati interior. A la Rita li començava a encantar aquesta olor de camps de conreu. Va passar per davant del celler, del porxo on hi havia el carro, les eines, la palla i el menjar del bestiar. Per fi, al seu davant hi havia les quadres dels animals, el galliner i les conilleres. Sense saber com, va veure als seus peus un conillet blanc com la nata. Es va treure la jaqueta i va abrigar el seu nou amiguet. Era tan suau que se'l va posar a prop de la galta, i el conillet li va xiuxiuejar la tercera pista: –Si el teu guant vols recuperar, per la pallissa has de passar!

- 28 -

- 29 -

Va pujar fins a la segona planta, on hi havia la pallissa. El sostre era fet amb bigues de fusta cobertes de teules. Eren com unes golfes per al blat de moro, les patates, el gra i el menjar de guardar. Quan va tancar la porta, va tenir un espant tan gran que va estar a punt de desmaiar-se. Hi havia l'avi, com hipnotitzat, amb una caixeta a les mans‌

- 30 -

- Capítol 9 -

L’encanteri

La Rita va veure de seguida que l'avi no hi era del tot. Era ben clar que el follet l'havia encantat.

–Avi –va dir la Rita, atemorida– quina caixeta més bonica!

Que la puc veure?

–No –va dir l'avi enfadat, mentre abraçava la caixeta ben fort–. És meva, ell me l'ha regalat!

La Rita li va seguir la veta.

–Avi, només la vull mirar un moment. No cal que me la donis, obres la tapa i jo miro a dins.

L'avi va obrir la tapa i la Rita hi va veure… el guant! El seu guant de coloraines. Aquell guant amb els dits vermell, marró, verd, negre i lila que tanta escalfor li feia i que li recordava l'estiu que ella i l'avi havien aconseguit fer fora el Gran Fred. La Rita va allargar la mà per agafar-lo, però l'avi va tancar la caixa amb un cop sec, com de martell enfeinat.

–T'he dit que és meu! I és meu! I com que no em fas cas, me'n vaig! Me'n torno a casa!

–Avi, no te'n pots anar sense mi! –va dir la Rita, inquieta.

–Ets una mocosa, una llenguallarga, una nena desobedient!

A la Rita, en sentir aquelles paraules li va tremolar el cor, els llavis i les parpelles. Dues llàgrimes grosses i panxudes van rodolar-li galtes avall. L’avi, estranyat per aquelles dues llàgrimes, les va tocar i aleshores es va despertar i va tornar a ser l'avi Enric Fredolic.

- 31 -

–Què m'ha passat? On sóc?

–Un follet t'ha encantat. I t'ha donat el guant, el tens aquí dins!

L'avi va obrir la caixa i el guant havia desaparegut! Però hi havia una carta escrita en un pergamí vell que feia olor de pa florit.

«Era un guant massa bonic per deixar-lo en l'oblit. Ara que l'he trobat, el tindré ben amagat. Si el guant voleu trobar, us haureu de BELLUGAR! Amunt i avall, amb ruc, amb tren, amb barca, amb cotxe o amb cavall!»

L'avi i la Rita estaven molt cansats. Van llegir i rellegir el missatge, però no entenien res del que hi deia. Què volia dir? On havien de bellugar-se? I com? Les idees no rutllaven; per això van ficar-se dins el llit i van pensar que l'endemà, l'hortolà i la seva dona els podrien donar un cop de mà.

A l'hora d'esmorzar, la Rita, fent la desmenjada, va preguntar si per casualitat aquell mas tenia alguna llegenda que li poguessin explicar. Els hortolans els van contar la història del follet de les golfes, un esperit amb ganes de fer la guitza, que amagava els objectes perduts i no els tornava fins dies després… o mai.

- 32 -

–Però només és una història de les que expliquen les àvies a la vora del foc, perquè els nens i les nenes desin les coses a lloc. No és pas veritat! –va dir l'hortolà Joan.

L'avi Enric va demanar com es bellugava la gent de Salt per anar d'un lloc a l'altre, i els hortolans els van explicar que hi havia barques que creuaven el riu, el tren d'Olot, homes carregats de diners que tenien cotxes, i ruquets com el seu.

La Rita va demanar si els podia dur dalt del ruquet a fer un volt per veure si trobaven el guant, i l'home els va dir que sí.

Quan l'avi i la Rita van veure el ruquet, es van ben espantar.

Aquell ruc tenia els mateixos ulls i el mateix somriure trapella que el follet de les golfes!

- 33 -

- Capítol 10 -

Un ruquet espavilat

Se'l van tornar a mirar bé, el ruquet, i, efectivament, aquells ulls, aquell somriure... era la fisonomia del mateix follet que els havia fet la guitza fins aleshores. Quin ensurt! Però en comptes de posar-se nerviosos, la Rita i el seu avi van saber dissimular com si no passés res de res. En definitiva, si explicaven que havien conegut un follet i que aquest follet tenia el guant que buscaven desesperadament i que, a més, hi havia hagut encanteri, els prendrien per beneits.

L'hortolà que els deixava el ruquet es va disculpar un moment, perquè un company seu el requeria per un assumpte important de feina del camp.

Quan l'hortolà ja no podia sentir-los, la Rita va dir: –Quin lloc tan estrany! No havíem trobat mai un follet que fes trampes amb les endevinalles! Tots els que hem conegut tenen paraula! Sempre compleixen!

–No t'hi amoïnis, Rita! Sempre hi ha d'haver l'excepció! Es deu pensar que és un follet divertit, però és el més mal educat de tots!

De cop i volta, el ruquet es va transformar en el follet!

–Què parleu de mi? –va preguntar. Jo no sóc mal educat, simplement m'agrada jugar, però veig que a vosaltres, no!

Sou dos humans molt avorrits!

- 34 -

La Rita i l'avi van fer veure que ni l'escoltaven, que miraven l'horitzó per veure si tornava l'amo del ruquet.

–Eoooooooooooooooo! Sóc aquí! –deia el follet–. No li agradava gens que el deixessin fora de qualsevol conversa.

–Eoooooooooooooooo! Què us passa? No voleu aconseguir el guant? Us heu cansat de jugar?

La Rita i l'avi Enric es van girar alhora i van mirar fixament el follet. Van estar uns segons en silenci, però al follet li van semblar una eternitat.

–No ens agrada que ens prenguin el pèl! Ens dónes pistes, però fas trampes! Fas que anem d'un lloc a l'altre, poses entrebancs. No tens cap ganes de tornar-nos el guant, que et recordo que no et pertany! –va dir-li la Rita.

El follet volia parlar, però l’avi Enric el va interrompre.

–Només jugarem una última vegada, sense fer trampes i, si encertem l'endevinalla o el que ens demanis, ens tornaràs el guant! Hi estàs d'acord?

El follet, que no sabia dir que no a un joc, va estar-hi d'acord. De seguida va plantejar la qüestió següent.

–Jo us tornaré el guant de coloraines si endevineu quin és el meu nom.

Va treure d'algun lloc un rellotge enorme de sorra i el va girar!

–El temps comença a comptar des d'ara mateix!

En aquell moment van veure arribar l'hortolà. El follet tornava a ser el ruquet i la Rita i l'avi es van acomiadar de l'hortolà dient unes excuses per no perdre temps i començar a pensar quin podria ser el maleït nom d'aquell follet entremaliat.

- 35 -

- 36 -

L'endemà, continuant la conversa amb els simpàtics hortolans, van fer sortir de manera dissimulada i discreta el tema dels noms dels follets. Se'n reien, aquells homes, de les seves ocurrències, però també els agradava conversar amb gent nova. El més gran de tots, el senyor Esteve, va explicar que, de petit, el seu avi li contava històries de follets. Sempre li havia dit, però, que més que de follets, es contava la història de qui sabia tot el que passava per Salt –i quan diu tot, vol dir de tota mena de classe d'éssers vius–.

Era l'arbre centenari que hi havia a l'altre costat de la Sèquia Monar, que només parlava amb els humans si veia que eren de fiar i tenien bon cor.

Ràpidament la Rita i el seu avi van concloure aquella conversa tan profitosa i van decidir travessar el riu per poder parlar amb l'arbre centenari. Era la seva única possibilitat de tornar a recuperar el guant.

- 37 -

- Capítol 11 -

L’arbre centenari

La Rita i l'avi Enric van caminar fins on s'alçava l'arbre centenari, a tocar de la sèquia Monar. Tot i que havien conegut una fada i les seves amigues, i que feia poques hores que havien xerrat i jugat amb un follet que havia fet un encanteri a l'avi Enric, tots dos se sentien una mica estranys allà, mirant aquell arbre i esperant que del tronc en sortís una veuarra que els saludés i els digués «Bon dia».

–Avi, els arbres no parlen. Anem-nos-en! Ja trobarem el nom del follet en una altra banda –va fer la Rita, mentre estirava l'avi d'una màniga.

–Un moment, un moment. No hi perdem res si ho intentem –va respondre l'avi.

Tot seguit es va escurar la gola i amb to solemne va adreçar-se a les fulles, al tronc i a les branques que conformaven aquell arbre majestuós.

–Bon dia, senyor arbre! Som dos habitants de la Ciutat Més Freda del Món i estem de visita. Bé, en realitat estem d'exploració a la recerca d'un guant. El tenim gairebé a tocar i, per recuperar-lo, necessitem saber el nom del follet del mas de l'hortolà Joan. No el sabria pas, vostè?

Les fulles de l’arbre es van bellugar, les branques van bressolar-se i fins i tot el tronc va semblar que es vinclava lleument cap endavant. La Rita va agafar ben fort la mà de l'avi.

- 38 -

–Feia molts anys que ningú no em parlava. Tothom va tan de pressa que no es recorden de mi –va respondre una veu profunda i suau que sortia entre la fressa de cascavells que feien les fulles en moure's.

–Ah, doncs parli, parli, que nosaltres l'escoltem –va saltar la Rita, encuriosida.

La nena i l'avi van seure a terra i van xerrar molta estona amb l'arbre centenari, que tenia moltes ganes d'explicar el que veia cada dia.

–Sóc un arbre, no em puc moure, i al meu davant tot va molt de pressa. Veig unes màquines espaordidores que en diuen cotxes que van a tota velocitat, tocant la botzina. Per sort, no n'hi ha gaires. De bicicletes, tampoc no n’hi ha gaires. Però vaja, déu n'hi do! Quines ganes de córrer. Dalt d'un cotxe no hi pujaria pas, no em fa vergonya dir-vos-ho.

A la barca, sí. La barca que duu fins a Bescanó es mou una mica com les meves fulles i branquillons quan bufa el vent.

De follets, no n'he vist pas. És clar que no m'estranyaria que un d'aquests follets fos qui mou els cotxes que duen una petita xemeneia de fàbrica enganxada al cul… Ha, ha, ha!

L'arbre no sabia el nom del follet. De tota manera, cent anys són molts anys, i l'arbre se les sabia totes.

–És un follet entremaliat, sí. Però també presumit. Si no ho fos, no us hauria pas demanat que endevinéssiu el seu nom. Si jo fos vosaltres, l'espiaria. Segur que es deu fer un fart de dir el seu nom en veu alta. La gent d'aquesta mena sol estar enamorada del so del seu nom.

- 39 -

La Rita i l'avi van agrair el consell a l'arbre, van acariciar el seu tronc i van rumiar un pla sota l'ombra de les seves branques. La Rita aviat es va empescar una manera d'atraure el follet.

–L'escola! Hem de buscar una escola. I demanar ajuda a l'hortolà Joan. I ja està! –va saltar la Rita, entusiasmada.

–No entenc res, Rita, potser és que tinc gana! –va fer l'avi, sospirant.

No va tenir temps d’acabar-ho de dir que les branques de l'arbre es van tornar a moure.

–Bon profit! –va dir la veu.

De no se sap on, van ploure pomes i peres. Amb la panxa plena, la Rita es va explicar millor.

–Explicarem a l'hortolà Joan que els nens i les nenes de Salt volen inventar-se un conte sobre el follet! Els «nostres» nens i nenes! El follet ho sentirà i anirà a l'escola a fer el fatxenda.

De ben segur que se li escaparà el seu nom!

–Una idea genial, Rita! Ara només cal que trobem una escola –va respondre l'avi.

- 40 -

- Capítol 12 -

A l’escola

L'avi Enric i la Rita, amb l'ajuda de l'hortolà, es van presentar al col·legi de les Dominiques, situat molt a prop de la sèquia Monar. Van trucar a la porta i els va obrir una germana que els va dir: –Bon dia tinguin. Què desitgen?

–Bon dia, germana. Permeti'm que em presenti. Em dic Enric, i aquesta noieta tan eixerida que m'acompanya és la Rita, la meva néta –va respondre l’avi.

L'avi Enric, inventant-s'ho, va continuar parlant.

–Sóc membre de la comissió de festes i per a la Festa Major d'enguany hem pensat que es podria representar una obra de teatre. Necessitem una història original i creiem que les nenes d'aquesta escola ens podrien ajudar a inventar-ne una.

La germana Puri els va acompanyar a la classe de les nenes de 7 a 10 anys i els va presentar la mestra, la germana Àngels, i les alumnes.

Quan l'avi i la Rita van exposar la idea d'inventar un conte, tota la classe va fer un bot d'alegria, menys una nena que, de l'ensurt, es va vessar el tinter per sobre.

L'avi Enric Fredolic va veure que la nena tenia unes orelles molt estranyes i que duia un vestit mol estrafolari. Va començar a sospitar alguna cosa, però no va dir res per no alarmar la Rita.

- 41 -

Van pensar i pensar... Tothom donava idees menys la nena estrafolària, que tenia por de ficar la pota.

La Rita va comentar que el conte podria anar sobre una nena que havia perdut un guant de coloraines molt estimat que un follet havia robat i amagat, que els havia donat pistes per trobar el guant i que una de les pistes era que la nena havia d'endevinar el nom del follet.

De cop i volta una nena, la Roser, va comentar: –Ja sé quin podria ser el títol del conte!

–Quin? –van dir tots alhora.

–El follet Guant! –va respondre la Roser.

La nena vestida amb roba estrafolària va preguntar:

- 42 -

–Qui m'ha cridat?

–Caram! Actues molt bé! Podries fer tu de follet! –va dir la germana Àngels.

–És que ... sóc jo! Heu endevinat el meu nom!

Immediatament un raig de llum va enlluernar tota la classe i la nena estrafolària es va convertir en follet.

El follet Guant va donar el seu tresor a la Rita, que, en recuperar-lo, es va posar a saltar d'alegria.

–Per fi! Per fi ja tinc el meu estimat guant! –va cridar exaltada.

Quan se'l va voler posar, al pati de l'escola, va passar una gavina, que se'l va emportar, atreta pels colors.

On devia anar a parar el guant?

- 43 -

- Capítol 13 -

La gavina

La Rita i l'avi van sortir a tota màquina de l'escola. Gairebé no van tenir temps d'acomiadar-se de les nenes i les mestres, ni de dir-los que trobaven molt estrany que els nens haguessin d'anar a una altra escola, o que era divertit veure que les classes tampoc no havien canviat tant! Cadires, taules i una pissarra! Ni van aturar-se per dir adéu al follet Guant. Tot era córrer, avançar, amb els ulls clavats a la gavina empipadora i enutjosa que els havia pres el guant davant dels nassos.

La Rita començava a cansar-se. Semblava que l'aire no li pogués entrar als pulmons, que el seu cor fos una màquina de tren com la que xiulava una mica més enllà, deixant anar un torterol de fum escandalós.

–Avi, avi… Ai!, Ai! Que no puc!

–Ai!, Ai! Corre una mica més! –va encoratjar-la l'avi, també esbufegant.

Sort que els carrers eren força més tranquils que no pas ara.

No hi havia cotxes, ni asfalt, i els únics que corrien eren ells dos, els visitants del futur. Així i tot, la gavina els anava guanyant metres. De lluny estant van veure que l'au deixava anar el guant i que queia cel avall, voleiant com una fulla gruixuda i pesant mullada per la pluja, fins que una nena alta i prima i amb dues trenes rosses el va entomar.

- 44 -

La Rita i l'avi van somriure. Una nena! Segur que els retornaria el guant a l'instant. Van aturar la cursa i van atansar-se a la nena caminant a poc a poc. Però, llavors, una veu d'home va cridar fort: –Mariama! Al taller!

I la nena va arrencar a córrer carrers endins. La Rita i l'avi es van quedar amb un pam de nas.

- 45 -

- Capítol 14 -

La Mariama

L'home que havia cridat la Mariama era el seu pare, en Lluís. El marit de la Pepeta. Tenien una sastreria i, sortint de l'escola, la Mariama els anava a ajudar. La mare feia els patrons, el pare cosia a màquina i la Mariama rentava els vestidets que feien els seus pares i jugava a imaginar que era una gran modista.

La Mariama va començar a rentar un vestit de color beix i de cop es va adonar que el guant era màgic. Cada vestit que rentava canviava de color: vermell, verd, blau, taronja, rosa...

Sabeu per què? Perquè la Mariama guardava el guant dins d'un cofre tancat amb pany i clau juntament amb els fils dels seus colors preferits i molts didals bonics. La màgia del guant es contagiava dels colors del cofre i cada vegada que la Mariama tocava un vestit, es convertia en un vestit bonic i original.

Quan la gent del poble va veure aquells vestits tan bonics que sortien del taller de la Pepeta, tothom volia comprarlos. Tenien por que fossin cars, però la veritat és que valien igual que els altres.

Quan la Rita i el seu avi van veure tanta gent que entrava al taller, van decidir també treure el cap amb l'excusa que la Rita volia que li tenyissin la bufanda de colors. Amb uns ulls oberts com unes taronges, al·lucinaven amb el moviment que hi havia dins del taller. Estaven convençuts que el guant no podia ser gaire lluny.

- 46 -

–Saps alguna cosa d'un guant de coloraines? –va preguntar la Rita a la Mariama.

–Mmmm... –va respondre la nena, fent la desmenjada.

–És que fa temps que l'he perdut i sempre tinc molt fred a les mans.

–Si, però és el meu guant preferit i el tinc tancat amb pany i clau dins del cofre dels secrets.

–Me'l podries deixar veure? –va dir la Rita.

L'avi, la Rita i la Mariama van anar corrents fins a l'habitació de la nena. Quan van ser davant del cofre, la Mariama es va adonar que no trobava la clau i que l'havien de buscar entre les còpies que tenia el seu pare. Casualment, de lluny, es va sentir la rialla sorneguera del follet.

–Em jugo el que vulgueu que, de les cent claus del clauer, serà l'última que provareu! –va dir.

–Si així fos, quan el cofre aconseguireu obrir, el guant haurà tocat el dos! –hi afegí.

- 47 -

- 48 -

- Capítol 15 -

La veu del follet

En sentir la veu del follet, la Rita i l'avi es van tombar, espantats, però per molt que van mirar i remirar, del follet no en van veure ni la punta del barret.

–Avi, fem-li cas, el follet és un entremaliat i li agrada enredar-nos amb bromes pesades, però sempre ha dit la veritat.

–Què vols dir? Que li fem cas?

–Doncs que ens mirem el feix de claus i que triem la que hauríem escollit en darrer lloc.

–Que no Rita, que no! El que vol dir el follet és que provem totes les claus i que l'última obrirà el cofre.

La Mariama se'ls escoltava sense dir ni piu. No tenia ganes que aquell parell obrissin la capsa i s'enduguessin el guant.

Ja ho sabia, ja, que no era seu, i que calia tornar-lo. Però, mira!, no li venia de gust! La Mariama era bona noia, aquell guant l'havia destarotat. S'havia imaginat de gran, muntant una botigassa de vestits lluents a Salt... No, no, potser a Girona, o a Barcelona! Una botiga al Passeig de Gràcia, aquella avinguda on explicaven que els rics s'hi passejaven com pel menjador de casa seva.

Salt li agradava, però ho trobava… petit. Els carrers sense asfaltar, aquelles torres d'il·luminació escadusseres, les cases amb un o dos pisos com a màxim i amb alguna botigueta a la planta baixa, els camps de conreu tan a la vora, el Ter… - 49 -

Tot plegat era fantàstic, però la Mariama en volia més. Volia que no hi hagués cap presó enmig de la vila, i que, en lloc d'un cinema, n'hi hagués un munt! Per això no va dubtar ni un segon a dir-los una mentida gran com el mas Llorens. La Rita i l'avi feien provatures de claus i ella rumiava i rumiava una bona història per convèncer-los que el guant ja no era allà, però la idea no volia venir al cap de la Mariama.

–”Mecasum” el follet! A veure si té raó! –va remugar l'avi.

En sentir parlar d'un follet, la Mariama, va trobar la inspiració que li faltava.

–Ai, ai, ai! Quin desastre! Me n'acabo de recordar! Ahir a la nit vaig desvetllar-me en sentir una fressa i, en obrir un ull, perquè l'altre el tenia mort de son i no volia obrir-se ni amb fressa ni amb res, doncs això, quan vaig obrir un ull, el dret concretament, doncs vaig veure un follet! Amb el guant!

L'avi i la Rita li van preguntar si el follet era molt entremaliat i si reia fluixet i si parlava fent rodolins, i la Mariama anava fent que sí. L'avi i la Rita van anar-se'n a cuita-corrents, amb tanta pressa que es van oblidar de tornar-li el feix de claus.

Quan se'n va adonar, la Mariama va pensar que ja trobaria la manera d'obrir el seu cofre dels cinc secrets, i es va quedar tan ampla.

Mentrestant, la Rita i l'avi van córrer cap a la casa de l'hortolà Joan, amb l'esperança de retrobar-se amb el follet.

I tant corrien que van topar de nassos amb un pastís de nata! Bé, un pastís de nata i el noiet que el duia en una safata. La Rita, l'avi i el noiet van quedar estesos a terra i amb nata fins a les orelles!

- 50 -

- Capítol 16 -

La clau

Imagineu-vos-els! Tots tres al terra, empastifats de nata fins a les orelles i el pastís destrossat al mig.

–Perdó, perdó, anàvem tan de pressa que no t'hem vist. Has pres mal? –va dir la Rita amb preocupació.

El nen va aixecar el cap i l'avi Enric i la Rita van quedar bocabadats quan van veure aquells ulls brillants i trapelles, i aquelles orelles punxegudes que els recordaven a algú…

Tant l'avi com la Rita es van adonar de seguida de qui era en realitat aquell nen, però van dissimular.

–No, no, no… no ha estat res! –va dir el nen.

Tot seguit es va posar a recollir les restes del pastís escampades arreu. De seguida, la Rita i l'avi Enric el van ajudar.

En aixecar un tros de pastís, la Rita va notar una cosa dura, de metall. Va netejar la nata de l'objecte i es va adonar que era una clau.

–Mira! –va dir la Rita–. T'ha caigut la clau. Guarda-la bé o tindràs problemes per entrar a casa.

Tot d'una el nen va tenir pressa i se'n va anar a tota castanya, deixant el pastís a mig recollir –No, no, no, no… no és meva! Jo ja tinc la meva clau! No sé pas de què em parles –deia tot fugint.

I va deixar la Rita i l'avi palplantats al mig del carrer, amb cara de babaus, la clau a la mà i el pastís al terra.

- 51 -

Llavors la Rita va mirar la clau amb atenció. Era una clau gran i pesada, d'un metall fi. Tenia forma de cor, decorada amb piquets i estrelles de pedres precioses, de colors llampants: vermell, verd, groc, blau, taronja, rosa, lila…

Realment, no semblava pas la clau d'una casa normal i corrent. Tanmateix, aquell nen tampoc semblava un nen normal i corrent…

De sobte la clau es va escapar de les mans de la Rita, però no va caure, sinó que flotava suaument en l'aire, com una ploma moguda per la brisa. Llavors la clau va començar a brillar. Primer era una brillantor feble, que es va anar fent més intensa a poc a poc, fins que de les pedres precioses en van sortir, com si fos una font, rajos de tots colors, formant un arc de Sant Martí immens, que va omplir tot el cel.

Semblava un camí màgic! I duia… A l'estació del tren d'Olot!

- 52 -

- Capítol 17 -

El camí màgic

La Rita i l'avi no s'ho van rumiar ni mig segon. Van alçar un peu i, tentinejant primer, i ben segurs i amb els dos peus després, van començar a caminar per aquell camí de colors. A cada pas que feien, a la Rita i a l'avi els venien ganes de saltar, cantar i ballar, i així ho van fer. Cantant, remenant el cul i fent saltirons, van arribar a l'estació del tren d'Olot, on un tren els estava esperant. El maquinista els feia pensar en algú que tenia les orelles punxegudes.

–Feu el favor de pujar. El tren en direcció a casa la Mariama és a punt de sortir.

–I què hi hem de fer a casa la Mariama, follet? Perquè encara que et disfressis, sabem que ets tu!

–va dir la Rita.

–Sou un parell d'ànimes de càntir. Aquella nena ho ha enredat tot!. Jo no tinc pas el guant. El té ella dins la capsa.

Sou tan toixos que fins i tot la nena s'ha quedat la clau de la capsa!

La Rita i l'avi es van mirar sorpresos. Aquella mossa els havia pres el pèl! El món estava ben capgirat! Un follet entremaliat els donava un cop de mà i una nena dolça com un caramel d'anís els en feia una de l'alçada d'un campanar.

- 53 -

La Rita i l'avi van pujar dalt del tren que, en lloc d'anar per la via en direcció a Olot, va enlairar-se amunt, amunt, fins a amagar-se entre els núvols.

Des del cel, Salt semblava un poble de conte, amb formiguetes caminant entre els carrers. Veien la via, ara sense tren, la sèquia Monar, els masos, els camps i els horts pertot arreu, esglésies, cases baixes… un paisatge que no tenia res a veure amb el poble gran i modern que havien vist a les fotografies i els vídeos que havien consultat a Internet.

El tren va aturar-se en un núvol carregat de pluja.

–Hem arribat a casa la Mariama. Baixeu per aquesta corda i anireu a petar al seu terrat. Bona sort i gràcies per fer-m'ho passar tan bé. Estava tan avorrit al mas de l'hortolà Joan que he agraït la vostra visita.

El follet va deixar anar una corda de color blau i la Rita i l'avi van començar a baixar. Però llavors va bufar un vent molt fort i la corda es gronxava d'un cantó a l 'altre.

–Salta, Rita! Salta! –va cridar l'avi– Ja som a tocar de terra!

La Rita es va deixar anar i va aterrar en un carrer polsegós.

Segons després, l'avi va aterrar al seu costat.

–Avi, el vent ens ha desviat.

–No passa res, devem ser molt a la vora de casa la Mariama.

No es volien perdre, així que quan van veure dues nenes que jugaven amb una nina, van atansar-s'hi per preguntarlos si sabien on vivia la Mariama. Les nenes se'ls van mirar amb uns ulls encuriosits.

- 54 -

- Capítol 18 -

El final

Les dues nenes eren rosses i de pell clara. Una duia un vestit blau amb puntets blancs i unes sabates blanques, i l'altra, una samarreta blanca i negra, una faldilla negra i unes sabates blanques. Eren simpàtiques, bones estudiants i tractaven bé la gent. Eren germanes i anaven totes dues a la mateixa classe. L'escola era antiga i hi havia sis classes diferents, el menjador, els lavabos i un pati molt petit.

El cabell de la nina amb què jugaven era arrissat i de color groc. Tenia els ulls grans, de color blau. El vestit era llarg, bonic i de color rosa, i duia unes botetes de color negre, molt boniques.

–Ens podríeu dir on és la casa de la Mariama? –els va preguntar l'avi Enric–. Té un guant de colors que és nostre i el volem recuperar.

–Que és màgic? – van preguntar les nenes.

– Una mica – va respondre la Rita.

–Aquesta nina també és una mica màgica –van dir les nenes–. D'acord, us direm on viu la Mariama.

–Gràcies! – va fer la Rita.

– Aquí teniu la nina màgica! –van dir les nenes.

–Moltes gràcies! Com us ho podem agrair? –va dir l'avi Enric.

–Mmmm... Ja ho sabem! Quan trobeu el guant, porteu-nos al Salt del 2012, si us plau –van dir les nenes–. Com que la nina és una mica màgica, ens ha dit que vosaltres veniu del futur, i volem conèixer com serà.

- 55 -

–D'acord! Però ajudeu-nos a trobar-lo –va dir la Rita .

–No, no us hi volem ajudar !

–Doncs ja el trobarem nosaltres sols! –van dir l'avi Enric i la Rita.

–Doncs torneu-nos la nina! –van dir les nenes.

–Doncs ja no us portarem al present –va dir l'avi Enric.

–No, si us plau! Ja us ajudarem! –van dir les nenes.

–Bé, doncs així, nosaltres també us ajudarem a veure el Salt del futur –van dir l'avi Enric i la Rita.

–Sabeu què? –van dir les nenes– Ens ho hem pensat millor.

No cal que ens porteu al Salt del 2012, ja hi viuran els nostres néts i besnéts. Ens quedarem on som!

Van tornar a entrar a casa la Mariama. El guant devia estar fent trapelleries, perquè a la porta hi va aparèixer un missatge escrit explicant que no s'obriria si no es deia una paraula màgica que només la Mariama sabia. Per sort hi havia una finestra oberta i s'hi van colar. En entrar, a diferència de quan hi havien estat la primera vegada, van trobar que la casa era horrible i fosca, com si el guant estigués enfadat. De sota del sofà van sortir uns fantasmes i unes aranyes que els van espantar. La Rita i l'avi van sortir corrents del menjador i, espaordits, es van amagar al soterrani ple de trastos molt vells. Quan es van calmar, van agafar-se de la mà i van caminar de puntetes perquè no els descobrissin. Van passar pel costat de la terrassa, que feia una olor misteriosa, després pel costat del taller on treballaven els pares de la Mariama i, per fi, van anar a petar a les habitacions, que eren totes en un passadís vell i tenebrós.

- 56 -

Un cop dins l'habitació de la Mariama, van trobar la capsa a sota el llit. En sentir que la nena s'acostava, van agafar la capsa i la clau i es van escapar. Després van anar fins a la Coma Cros i van contemplar la capsa. Era gran, daurada, amb diamants, brillava molt. De dins, en canvi, era fosca, de color negre, i... hi havia el guant màgic!

El guant era de colors: vermell, blau, rosa... Un fil havia sortit de la capsa, brillava molt i feia una llum potent. El guant era - 57 -

poderós i era molt bonic, de coloraines: era el guant més bonic del món!

–Avi, avi! Hem trobat el guant! –va cridar la Rita.

Van estar molt contents, i el guant va dir: –Us vull concedir un desig.

No sabien que el guant parlava, van quedar bocabadats.

Van desitjar tornar a la Ciutat Més Freda del Món. El seu desig es va complir i van tornar a casa seva, on van viure molt bé.

Van recordar l'aventura amb molta emoció, els havia agradat molt conèixer el poble de Salt. Quan la Rita va ser més gran, va escriure un llibre per explicar als nens i a les nenes de la Ciutat Més Freda del Món com era Salt, el poble on l'avi Enric i la Rita havien viscut aquella aventura tan genial!

- 58 -

I així va començar la història...

- 59 -

La Teresona. Un Salt al passat Aquesta és la història d'una nena de Salt que cap allà el 1909 va entrar a treballar a la fàbrica Coma Cros.

Aquest ha estat un treball d'investigació que va començar quan, en desmantellar la fàbrica, es va trobar una nina de drap en un forat de la paret d'una sala que ara és la sala infantil de la biblioteca Iu Bohigas. Una senyora molt gran ens va explicar que ella també havia treballat a la fàbrica i que sabia de qui era la nina. A partir d'aquí es va anar estirant el fil fins que es va saber tota la història de la propietària de la nina, la Teresona.

Quan va néixer, a la Teresona, li van posar el nom de Teresa, com la seva àvia, la seva besàvia, la seva mare i la seva padrina.

Però només deien Teresa a la seva mare. A l'àvia li deien Teresina, a la besàvia, Tereseta, i a la seva padrina, la Nena. Si no, amb tantes Tereses, s'haurien fet un embolic.

El seu pare, l'Anton, era de Salt de tota la vida, i el seu avi, el pare del seu pare, també. L'avi tenia una fusteria. Hi treballaven ell, el seu fill gran, un mosso i l'aprenent, un noi de dotze anys que ja feia dos anys que feia d'aprenent.

El pare de la Teresona, l'Anton, feia de pagès al Sitjar. No va voler treballar a la fusteria. Al cap i a la fi, qui l'heretaria seria el seu germà gran.

La Teresa, la mare de la Teresona, treballava a la fàbrica, a la Coma Cros. Hi treballaven moltes dones. Hi teixien roba. Els telers feien molt, moltíssim soroll. Dins la fàbrica calia parlar cridant. La gent gran deia que, si treballaves molts anys a la fàbrica, acabaves sorda.

- 60 -

De fet, totes cridaven molt per parlar, fins i tot fora de la fàbrica.

Treballaven moltes hores sense descansar, encara que els fes mal el cap, estiguessin malaltes o es trobessin malament.

Treballaven tant que fins i tot algunes dones donaven a llum les seves criatures a la fàbrica, entre els telers. Embolicaven el nadó amb roba, el posaven en un racó i després continuaven treballant. El germà petit de la Teresona va néixer així.

La Coma Cros funcionava amb l'electricitat que feia la central del Molí amb la força de l'aigua de la sèquia Monar. Era una mica més amunt de la fàbrica, i encara hi és, i funciona.

La Teresona tenia un germà gran, una germaneta petita i el germanet que va néixer a la fàbrica. Eren sis de família. Com que entre el pare i la mare no guanyaven prou cèntims amb les seves feines, a més de treballar a la Coma Cros, la Teresa també feia bugades. Anava als safareigs i, a més de rentar tota la roba de casa, feia la bugada dels amos de la fàbrica Mulleres i dels senyors de Can Tarrés.

La Teresona, és clar, ajudava la seva mare quan podia, que era molta roba per només dues mans! Rentar roba era una feina molt dura, sobretot a l'hivern, quan s'havia de trencar el gel del safareig a cops de pala i, de tant de fred, se'ls tallaven les mans i se'ls omplien de penellons. Aleshores la Teresona pensava que seria formidable tenir màquines que fessin les feines, que rentessin la roba, els plats, que freguessin...

A vegades, la Teresona ajudava la seva mare a portar els coves de roba neta a les cases dels senyors. Allà veia els fills dels amos i les joguines que tenien. Mai no les hi van deixar. Ella no en tenia, de joguines. Els reis només portaven mitjons i jerseis, a casa seva. Ah! I una caixa de colors per al seu germà gran, en Joan, que anava a escola! No a l'escola dels fills dels amos, eh!, que ells anaven a la Salle.

- 61 -

Quan la Teresona va fer vuit anys, va entrar a treballar a la fàbrica per ajudar els pares. Va ser llavors que es va fer la nina amb draps vells que va trobar per terra, la que van trobar en el forat de la paret quan van desmuntar els telers i tota la fàbrica Coma Cros.

Treballava de dilluns a dissabte. Entrava a les sis del matí i plegava a les dues. S'emportava de casa un tros de pa a la butxaca del davantal, que es menjava quan tenia gana, sense deixar de treballar.

Un dia, però, va demanar permís a l'encarregat per fer festa. Va ser el dia que va anar fins a Girona amb el seu pare i el seu germà gran. Van anar a visitar l'avi, que era a l'hospital. La Teresona estava trista per l'avi, que estava molt malalt, pobret!.

El viatge amb autobús va ser fantàstic! La Teresona no havia anat mai amb autobús, només dalt d'un carro. Anava tan de pressa que feia una mica de por i tot.

Això d'anar amunt i avall a tanta velocitat li va agradar molt, a la Teresona. Va ser aleshores quan li van venir aquelles ganes boges de córrer en plegar de la fàbrica per veure passar el tren d'Olot, el que sortia de Girona a les dues en punt.

Després se n'anava de dret a buscar el pa i a dir hola a la seva amigueta, la filla de la botiga, la Teresineta, i a quedar amb ella per trobar-se després a la plaça on la Teresona anava cada tarda. Mentre jugava amb la seva amiga es cuidava dels seus germans petits i de les criatures de la veïna, i així guanyava alguns cèntims més, que sempre en feien falta, a casa.

- 62 -

Un Salt de la realitat a la fantasia El Mas Sitjar Tot observant l'edifici, hem sentit un grinyol molt estrany. Una porta que no havíem vist fins aquell moment s'anava obrint poc a poc… Ens hi hem acostat, hi hem entrat i… ens hem trobat al bell mig d'una habitació. En un racó hi havia un grup de persones amb uns vestits molt antics, amples, llargs, de roba aspra, i es cobrien el cap amb una caputxa. Eren un home, una dona i els seus dos fills. El pare portava una camisa i al damunt una mena de túnica curta que semblava una brusa. Duia una caputxa al cap, i es protegia les cames amb unes calces. La dona portava una túnica i, per sobre, un vestit, els faldons del qual s'aixecava per caminar.

De cop i volta, en Jose ha cridat: –Ei, quina passada heu vist com anem vestits?.

Tots dúiem unes túniques. Al damunt de la túnica, una mena d'estola, una peça de roba guarnida amb brodats i pedreria.

Llavors, uns crits van interrompre el silenci de la sala. Per la porta va aparèixer un senyor poderós amb un vestit de robes molt cares, fet a mida per un sastre. Llavors ens vam adonar que era el Senyor Sitjar. Estava molt enfadat amb aquelles persones que havien entrat a la sala sense el seu permís. De sobte, ens va mirar i es va disculpar per trobar-nos amb aquells esclaus.

Aquella mateixa nit ens va convidar a un gran banquet. A la taula hi havia vi, sopa, carn arribada de la caça i rostida a l'ast, verdura, pa i, per postres, mel. No vam trobar els coberts enlloc i vam haver de menjar amb els dits!

- 63 -

El Senyor Sitjar vivia a Girona i era un gran jutge. Tenia aquesta gran masia fortificada al pla de Salt. La utilitzava com a protecció personal i també com a lloc de refugi en cas d'epidèmies a la ciutat. La seva família era propietària d'importants extensions de terra, on es conreaven cereals, i també tenia molins prop de la Sèquia.

La Larisa va sentir, de sobte, uns nens que jugaven a la sala del costat. Encuriosida, va anar a mirar què passava. Va veure una escena molt diferent: hi havia una família amb una cara trista i cansada a prop d'una llar de foc. Havien treballat de sol a sol.

Havien sopat una escudella amb cansalada. La sopa era feta a base de pèsols, naps i cols, però no hi havia patata, perquè encara no es coneixia. Les fruites del bosc completaven l'àpat.

De fet, era l'àpat més important, perquè per dinar només prenien un àpat fred. Els pares explicaven una història d'una fada per alertar els nens del perills. Els nens estaven cansats de guardar el bestiar (porcs i aviram), anar a buscar aigua, aprendre a filar llana...

Més tard, la Larisa va tornar i ens va dir que aquesta família treballava per al Senyor Sitjar, que era el seu amo, i també que vivien a les seves terres. Els havien prohibit de pujar a les estances dels senyors i, com a càstig pel que havien fet abans, haurien de treballar més hores.

De cop i volta, una campana va interrompre el sopar. Era un soroll fort i esgarrifós. Tots els animals xisclaven com si sabessin el que estava a punt de passar. El Senyor Sitjar ens va manar que uns travessessin el pati i tanquessin la porta principal. Els altres, els més valents de la classe, el vam acompanyar fins a dalt de la torre de defensa.

Mentre pujàvem els esglaons, el cor ens bategava com si estigués a punt de sortir del pit. Sense adonar-nos-en, teníem a les mans unes ballestes i no paràvem de disparar fletxes. Uns altres van anar a veure la família que havíem trobat a la cuina.

- 64 -

No enteníem res, i ens van explicar que hi havia una epidèmia a la ciutat de Girona i molta gent desesperada per no morir atacava els masos per salvar la vida. Però tenien ordres del Senyor Sitjar de no deixar entrar a ningú, perquè si no, tothom es moriria. Va ser una nit molt dura. Finalment, se'n van anar, espantats, quan van veure que no podien entrar. Nosaltres, esgotats, ens vam adormir.

L'endemà, vam sortir a fer un tomb per veure fins a on arribaven les terres del Senyor Sitjar. Tot d'una, ens vam trobar a la Sèquia Monar, a prop d'un molí que feien servir per moldre el gra de blat per fer farina. Havíem de triar un dels dos camins per entrar al molí: o passàvem pel pont o per un caminet de pedretes. Tots vam estar d'acord amb la Cèlia que seria més divertit si passàvem fent saltirons per les pedretes. Justament hi havia 22 pedretes, una per a cadascú de la classe.

La Yoli, que estava molt cansada de caminar, va decidir esperar asseguda en una pedra grossa al costat del riu. Quan s'hi va asseure, la pedra es va queixar. La Yoli va fer un bot que una mica més i cau al riu. Era una pedra màgica i trapella que va dir a la Yoli si volia riure una estona. Ella, que no sabia que era una juguesca, li va dir que sí. De cop i volta, totes les pedres van començar a enfonsar-se a poc a poc a dins l'aigua. Tots xisclaven, i la Yoli, quan va veure que la broma no tenia cap gràcia, va córrer a salvar els seus companys amb tanta mala sort que es va entrebancar amb la pedra i va caure a la Sèquia amb tota la classe. El corrent ens va arrossegar fins a un remolí. Vam començar a donar voltes i més voltes i més voltes… Tot es va descontrolar: cames amunt, túniques a fora, braços cap a l'altre costat, ulleres volant, xocàvem els uns contra els altres… era el final!

Què? Qui? Què ha passat? Oh! No pot ser! Quin somni tan real! On som? A classe de mates. Ens hem quedat tots mig adormits escoltant la Virgínia com explicava no sé què de les unitats, centenes i desenes de miler. Ha passat de veritat? No ho sé, però és estrany que tots hàgim somiat el mateix. O no?

- 65 -

El Teatre de Salt Tot observant l'edifici, hem sentit un grinyol molt estrany.

Una porta que no havíem vist fins en aquell moment s'anava obrint poc a poc… Ens hi hem acostat, hi hem entrat i… érem al bell mig d'una habitació. En un racó hi havia un grup de persones amb uns vestits molt antics...

Havíem fet un salt al passat! Quina aventura en sortiria?

De sobte, es va tancar la porta i ens vam espantar, perquè vam sentir un soroll molt estrident. De mica en mica, ens vam anar acostant a aquell grup de persones i els vam preguntat on érem i a quin any estàvem. Ens van dir que érem en un graner, a l'any 1945.

Una senyora de cap a setenta anys va dir que eren una companyia d'actors jubilats que estaven planejant convertir el graner en un patronat per fer-hi teatre. De cop i volta, anàvem disfressats de prehistòrics! I a sobre, aquella gent es va posar a riure quan va veure la fila que fèiem!

Ens va atreure una gran llum, que ens va enlluernar. Quan es va anar extingint, érem dalt d'un escenari petit i decorat de l'època prehistòrica, que ens va ben fascinar.

Ens vam adonar que estàvem actuant, però que el decorat era real i en el moment més interessant i quan ens ho estàvem passant d'allò més bé, vam sentir molts aplaudiments. No ens ho podíem creure! Aquell grup d'actors jubilats ens estaven victorejant!

- 66 -

No sabem com, ens vam trobar novament al bell mig de la sala, vestits de manera normal. Un senyor del grup ens va comentar que gràcies a nosaltres havien vist molt clar que havien de lluitar per aconseguir que Salt tingués un patronat parroquial on s'hi pogués fer teatre, ball, cinema…

Es feia tard i, amb molta pena, ens vam acomiadar de tothom.

Quan vam sortir del teatre i ens vam girar, vam veure que la porta ja no hi era i que en el seu lloc hi havia l'actual cartellera d'anuncis.

Hem tornat a l'escola i ens en hem adonat que tot havia estat un somni.

Si no hagués estat per nosaltres, qui sap si el Teatre de Salt encara seria un graner?

- 67 -

L'estació del tren d'Olot Tot observant l'edifici, hem sentit un grinyol molt estrany. Una porta que no havíem vist fins aquell moment s'anava obrint poc a poc… Ens hi hem acostat, hi hem entrat i… érem al bell mig d'una habitació. En un racó hi havia un grup de persones amb uns vestits molt antics… Havíem fet un salt al passat! I, de sobte, ens vam veure vestits com els altres, al mig de la sala d'espera de l'estació. Havíem perdut les mestres que ens acompanyaven i, tot i que hi havia gent, no se sentia ni una mosca. Aquell silenci va ser trencat pel xiulet llunyà d'un tren, i tothom es va posar nerviós.

El propietari de la Coma-Cros venia per donar un missatge important: a la fàbrica hi havia un espia que explicava secrets dels teixits que creaven, i si no el descobrien, tancaria la fàbrica per obrir-ne una altra ben lluny de Salt. Si això succeïa, molta gent passaria gana perquè perdria la feina. Quan vam saber què passava, vam decidir de fer-nos passar per treballadors de la fàbrica i desemmascarar l'espia. De seguida va arribar el tren i en van començar a baixar els passatgers, però el senyor Joan no era enlloc. Els treballadors estaven neguitosos… què li devia haver passat?

Vam decidir dividir-nos per començar a investigar. Vam fer tres grups: el primer, preguntaria al maquinista; el segon, interrogaria el revisor i el tercer, parlaria amb els passatgers.

Vam quedar mitja hora més tard a l'andana, davant la placa de ferro. Vam descobrir que, abans d'arribar a l'estació, algú havia utilitzat el fre d'emergència i el tren s'havia aturat.

- 68 -

Algú va veure moviments sospitosos, però ningú no va baixar del tren. Per tant, vam deduir que algú havia segrestat el senyor Joan i que tant ell com el segrestador no devien ser gaire lluny. La primera cosa que vam fer va ser demanar als responsables de l'estació que no deixessin entrar ni sortir ningú. Això facilitaria la nostra investigació.

Després ens vam tornar a dividir per buscar la víctima. El vam buscar dins del tren i dins i fora de l'edifici i… ni rastre! De sobte, vam sentir els crits d'una nena, que venien de l'edifici annex, dels serveis. Tothom deia que era la Teresona. Vam anar-hi corrents.

Estava molt espantada, deia que sentia sorolls estranys dins l'armari del material. Vam voler obrir-lo, però era tancat. Vam demanar la clau a l'encarregat, però no la tenia… la hi havien robat! Algú va proposar d'obrir-la amb un clip, i una nena que en duia un, ens els va deixar. Ho vam intentar diverses vegades, però no hi va haver manera!

Quan ja érem a punt de deixar-ho estar, la Clàudia (una nena de la classe acostumada a obrir la caixa dels secrets del seu germà) va dir que li ho deixéssim intentar i…TATXAN!!!!, la porta es va obrir i vam veure un sac que es movia i plorava. El vam deslligar i vam trobar el senyor Joan lligat i emmordassat. Li vam preguntar si sabia qui li havia fet allò. Ens va dir que l'única cosa que recordava era que el segrestador parlava amb veu ronca, que feia pudor de sardina i que li havia vingut un atac d'esternuts tot just se li havia acostat. El gos del venedor de bitllets que voltava per allí es va apropar remenant la cua i el senyor Joan es va posar a esternudar sense parar. Resulta que tenia al·lèrgia als gossos. En sentir això, la Teresona va canviar la cara…

–“En Miquel!” –va exclamar.

Tothom se la va mirar amb estranyesa. Llavors va explicar que en Miquel era el vigilant de la fàbrica, que tenia un gos petaner, i la veu ronca de tan cridar per damunt la remor de les màquines i…

- 69 -

la seva dona venia sardines! Tot quadrava, la Teresona havia descobert el segrestador! Vam començar a buscar en Miquel per tota l'estació. Al final, el vam trobar amagat dins d'una gran paperera. Només vam haver de seguir el rastre de la pudor de sardina per descobrir el seu amagatall. La policia li va posar les manilles i se'l va endur a la comissaria.

El tren va xiular i nosaltres vam sortir de l'estació i …Oh! No sabem com, ens vam tornar a trobar al Salt del present, vestits amb el xandall de la nostra escola, i amb les senyoretes al davant molt enfadades mirant-nos amb mala cara perquè ens n'havíem anat sense permís. Només va caler que ens miréssim per decidir que no explicaríem la nostra història. Era tan estranya que segur que ningú ens creuria.

- 70 -

L'hospital de Salt Tot observant l'edifici, hem sentit un grinyol molt estrany. Una porta que no havíem vist fins aquell moment s'anava obrint poc a poc… Ens hi hem acostat, hi hem entrat i… érem al bell mig d'una habitació.

En un racó hi havia un grup de persones amb uns vestits molt antics…

Quan vàrem veure aquelles persones, vam quedar bocabadats.

Me'n recordo de quan es portaven aquells vestits, quins records!

Ens va alegrar molt recordar aquells temps. I els vam dir: –Què hi feu aquí, a l'antic hospital de Salt?

–No ens veus? Esperem que el metge ens atengui.

–Què us passa? –vam dir.

–Hem caigut i ens hem fet molt de mal.

El metge va sortir a dir al grup que podia passar (en consultes diferents).

Quan van sortir d'allà, van veure que aquelles noies encara hi eren.

–Què hi feu aquí encara? –va dir aquell grup ja una mica enfadat–. Bé, no us volem deixar sense poder fer res, anem a casa nostra i allà us explicarem per què encara portem aquesta roba tan antiga.

Els van explicar que portaven aquell tipus de roba perquè només els agradava dur aquell tipus de roba. De sobte, va començar a moure's tota la ciutat.

UN TERRATRÈMOL! Ho va destrossar tot. Van passar dies i les noies es recordaven del moment. A l'antiguitat a les dones els costava tenir una feina…

Com s'ho devien fer?

- 71 -

El Mas Mota Vam estar allà palplantats una estona en estat de xoc. No podíem creure el que veien els nostres ulls.

La cambra on érem era una estança gran i poc il·luminada, perquè les finestres eren petites i deixaven passar poca llum.

Potser era la sala principal, perquè hi havia un gran foc a terra amb estris per cuinar i una taula amb cadires. De sobte, la senyora de la casa va venir decidida cap a nosaltres i va travessar el cos d'alguns nens, que van sentir una gran esgarrifança. Llavors vam comprendre que érem uns fantasmes.

Algú va recordar que, si viatgem en el temps, és millor que ningú no ens vegi, per no modificar el passat, i així tampoc no s'alterarà el nostre futur.

De sobte, es va obrir la porta principal i va entrar el gosset de la casa. Era un gos jove i fidel que, al contrari de la família, ell sí que ens veia, i va començar a bordar molt fort i a intimidar-nos.

Movia la cua i donava voltes i més voltes, i els seus lladrucs eren cada vegada més estridents.

Ningú no comprenia el que li passava, al pobre quisso, i la mare va ordenar al seu fill que el portés cap a fora. Es va quedar allà bordant i en estat d'alerta, ben a prop de la porta.

Mentre succeïa tot això, un parell de nens van desaparèixer.

Quan ens en vam adonar, els vam buscar per tot el mas i ens vam organitzar en grups de recerca. Mentre uns escorcollaven la casa per dins: el rebost, les habitacions i les golfes, els altres miraven per fora: el galliner, el graner, el paller, el corral…

- 72 -

Però res, no eren enlloc! On devien ser? Vam decidir escollir les golfes com a lloc d'operacions i retrobament per donar resposta a les nostres investigacions.

Mentre érem allà pensant ens vam adonar que els nostres cossos començaven a desaparèixer. Ens quedava poc temps per trobar els nostres amics i tornar a la nostra època.

Al cap d'una bona estona, quan ja pràcticament cap part del nostres cos es veia, vam alçar la vista i vam veure els nens perduts enfilats dalt d'un arbre.

Què hi feien allà? Resulta que eren allà des del moment en què havien vist el gos. La por els havia dominat i s'hi havien enfilat per fugir-ne. Els vam ajudar a baixar, però abans vam haver de distreure el ca.

Ràpidament ens vam trobar tots a les golfes. Faltaven pocs minuts per tornar al nostre món i…

Tornem a ser davant de l'edifici, fent l'observació, però ara ens mirem aquest mas de manera diferent, i sempre el tindrem en el nostre record.

- 73 -

Les Bernardes Hem sentit un grinyol molt estrany. Una porta de l'edifici que no havíem vist fins en aquell moment s'anava obrint poc a poc…

Ens hi hem acostat, hi hem entrat i… érem al bell mig d'una habitació. En un racó hi havia un grup de persones amb uns vestits molt antics…

Havíem fet un salt al passat! Quina aventura en sortiria?

Alguns duien hàbits religiosos, una casulla, amb el cap cobert per la caputxa, de manera que no es podia veure qui eren, també hi havia uns pagesos molt ben guarnits amb camisa, armilla i llacet, calces de vellut i espardenyes de vetes… Els dos més alts, portaven faixa i barretina.

Les senyores duien un vestit llarg fins als turmells i un barret petitó.

Tal com anaven vestits, semblava que eren força rics…

Qui devien ser? Eren els amos de la fàbrica? Els vèiem d'esquena i no els coneixíem.

Potser eren els amos de can Tarrés, que vivien a l'actual edifici de les Bernardes i eren els administradors del Marquès de Camps?

Allà reunits devien parlar de negocis, de contractar algú, o bé passaven comptes per la terra que treballaven…

De sobte, vam veure un senyor baixet, amb ulleres, que s'amagava darrere un armari. Anava vestit amb túnica fosca, quasi negra, desfilada, vella i esparracada… Duia unes espardenyes molt velles i brutes de fang, d'on sortien uns dits blaus pel fred… Feia por! La seva cara era prima, seca, amb la pell molt arrugada, tot ell semblava un sac d'ossos.

- 74 -

Què devia voler? I, què podíem fer nosaltres? Però havíem d'anar de pressa.

Semblava que no tenia bones intencions! Amb això, ens vàrem empescar un pla. Dos de nosaltres ens disfressaríem, un a cavall de l'altre, amb un llarg abric que ens camuflaria i entraríem com si res, amb seguretat, tot dient: –Atureu-vos! Sóc l'agutzil! Faci el favor d'explicar-me per què espia aquests vilatans!

Dit i fet! Aleshores l'home va contestar: –Sóc un pobre pagès que no puc alimentar la meva família. La collita ha estat molt dolenta i he de pagar massa tributs. Volia agafar-vos diners, perdoneu-me! Estic desesperat!

La resta del grup vigilàvem que no s'escapés. Quan vàrem sentir l'explicació, ens vam entristir molt, la seva família passava gana i fred…

Així que els senyors de can Tarrés van reaccionar, van acostars'hi i li digueren que no li donarien diners però que, si estava disposat a treballar de valent, li donarien feina.

Ell es va estar molt content i, nerviós i agraït, quasi plorava d'alegria. La seva expressió havia canviat molt!

Ara entreveia la solució al seu problema.

De cop tots van adonar-se que nosaltres érem allà i, just en aquell moment, es va tornar a obrir la porta, com per art de màgia, i sortírem ràpidament per allà on havíem entrat.

- 75 -

La Coma Cros . La fàbrica màgica!!!

Quan vam anar visitar la Coma Cros, abans de Nadal, vam cantar en una sala tots els nens i nenes del Veïnat… De cop, vam sentir un soroll molt estrany! En una foto de la fàbrica amb els seus treballadors de l'any 1900 vam veure un home amb una cara d'espantat!

Fa molts anys, en el poble de Salt hi havia una fàbrica que era màgica! Allà dins hi fabricaven llaminadures.

A la fàbrica hi vivia un mag que es deia “David el geni”. Era alt i forçut, i feia màgia als treballadors de la fàbrica.

El malvat Pep, un noi del poble veí, volia destruir la fàbrica i volia construir una fàbrica maleïda…. UFFFF, quina por!!!!!

L'endemà va anar a la fàbrica màgica. El mag David volia posarli peus i mans!!! Per fer-la molt especial!!! Volia atrapar el malvat Pep!!!

Quan va aconseguir posar-li peus i mans, la fàbrica màgica va caminar, caminar, caminar….. fins que va arribar a l'altre costat del riu, més lluny del Pla dels Socs!!!

La gent del poble no s'ho podia creure. La fàbrica màgica era màgica de debò!!! Un edifici que tenia mans i peus!!!

El mag David, el geni, tenia la intenció de protegir la seva fàbrica, i per això li ordenà que se n'anés ben lluny!!!

El malvat Pep va anar a la fàbrica màgica. Li volia fer un encanteri per transformar-la en una fàbrica maleïda.

- 76 -

De sobte, va veure que la fàbrica màgica no hi era! Havia desaparegut!!! No s'ho podia creure!!!

Va remugar durant molta estona!!! Es va enfadar mooolt!!!

Va preguntar a la gent del poble si sabia alguna cosa de la fàbrica. La gent del poble, no podia parar de riure en veure la cara del malvat Pep. I tothom va respondre: No sabem res de res!!!

El malvat Pep va començar a caminar, caminar, caminar…. fins que va veure la fàbrica de lluny, però havia de travessar el riu!!!

Oh!!! No!!! El malvat Pep tenia pànic a l'aigua!!!

Pobre Pep! Es va posar a plorar, plorar i plorar…. va plorar tant que s'enfonsà al riu i com que no sabia nedar… es va afogar!!!

El poble de Salt ja podia estar tranquil i viure en pau. Van fer una festa amb el mag David, el geni, per celebrar que la fàbrica màgica s'havia salvat!!!

FI!!!!!!!!!!!!!!

- 77 -

La Farga Som a dins de la torre i veiem una família vestida com al segle XVI. Quan ens van veure, segur que van “flipar”, perquè van dir: –“Qui són aquests tan estranys? No porten túnica, ni arcs, ni barrets, ni fletxes! Potser tenen el cavall a fora de la torre?”

Nosaltres, amb els companys de classe, quan els vam veure amb aquell aspecte, espases i cares de mal humor i de dolents, vam decidir començar a córrer per les escales de cargol fins dalt de tot de la torre. Però quan vam arribar a dalt, no hi havia sortida!

La solució era o tirar-nos de dalt a baix o tornar enrere i donar explicacions als guàrdies!

Vam decidir tornar enrere i vam pensar que, si tenien molta gana, els donaríem tots els esmorzars i així ens faríem amics.

Però quan els vam trobar, ens van semblar bones persones. I els vam explicar que érem els nens i nenes de l'escola la Farga i que veníem del segle XXI. Ells ens van començar a interrogar: –Serà divertit el futur? Per què aneu vestits de manera tan estrafolària? No hauríeu d'estar treballant a la fàbrica?

No havíem pensat que l' idioma que feien servir era una mica estrany. Era català del passat, i només enteníem algunes paraules. Però de seguida ens vam entendre i vam poder aprendre un munt de coses de Salt de 500 anys enrere. Ells també van aprendre moltes coses del futur del seu poble. I van quedar molt tranquils sabent que ningú els conqueriria el poble i que estarien bé i feliços.

- 78 -

Encara no sabíem si havíem anat al passat de debò o si ho havíem imaginat o fet servir una màquina del temps. Però quan vam sortir de la torre, tot era igual que abans. Hi havia cotxes, bicicletes, la gent anava vestida del segle XXI, hi havia l'escola i la cafeteria Farga, i la gent utilitzava el català de sempre. Ho havíem imaginat o havia passat de veritat?

- 79 -

El Mas Llorens Érem davant del Mas LLorens, escoltant les explicacions que els mestres ens donaven de les excavacions fetes al llarg del temps.

Vam entendre que havia estat un mas, amb una torre quadrangular, i que actualment era una escola d'art.

Ens van donar uns minuts lliures i ens vam apropar per veure millor la casa. De cop i volta, la porta es va obrir sola. Ens vam quedar bocabadats!

No sabíem què fer, però la nostra curiositat va poder més i hi vam entrar. Vam creuar el pati i ens vam endinsar en una sala on tot eren quadres de pintors coneguts. Al cap de pocs minuts, un d'ells ens va picar l'ullet i va sortir del quadre. Nosaltres estàvem horroritzats! Com estàtues! No ens atrevíem a moure'ns! El pintor ens deia que no tinguéssim por, que ell havia sortit del quadre per explicar-nos els secrets de la casa. Va agafar un pinzell i va dibuixar una porta a la paret blanca. Va treure's una clau de la butxaca i la va obrir. Vam travessar la porta i vam tornar al passat.

L'escola d'arts s'havia transformat en l'antiga masia, amb finestres punxegudes. Hi vivia una família. El pare treballava als camps amb l'ajuda del seu fill gran, mentre la mare intentava tirar endavant la casa. La nena gran havia anat a rentar la roba al riu, i les dues petites jugaven al pati cantant cançons de rotllana. Els vestits de tots plegats eren molt diferents als nostres!

I els seus pentinats, també!

- 80 -

Ens agradava veure les diferències entre les dues èpoques però ens va avisar el pintor que el temps s'anava acabant i que si no ens n'anàvem, ens hauríem de quedar allà per sempre més.

Vam tornar a la sala d'art, el pintor havia tornat al seu quadre, la porta es va obrir i vam travessar el pati per sortir de la fortificació.

En aquell moment, els mestres cridaven perquè féssim fila per tornar a l'escola.

Ens vam mirar entre nosaltres i vam decidir no explicar res a ningú. Un de nosaltres es va girar. Quina sorpresa! Hi tornava a haver el pintor, que s'acomiadava de nosaltres des de la teulada.

Vam pensar que ningú no ens creuria. D'aquesta manera va acabar la nostra petita historia del Mas Llorens.

- 81 -

- 82 -

Han participat en el projecte Aannag, Ayman Abril Barrios, Ingrid Achi, Chaymae Akboua Chadli, Ahlam Alarcón, Antonio Allouya, Ikram Alós Mora, Begonya Aloui, Yassine Aluat Amaghrit, Mohamed Andino Raudales, Máveric Yisell Arcebispo Pires, Daniel Ariba, Hamza Ariza, Antoni Arjona, Bàrbara Artalejo, Roc Atajjiou Aoulad, Oumayma Atari, Nada Awoyemi Robert, Jesús Okikiolu Ayada, Amin Azouach, Ibrahim Ba, Muhamadou Baires Bodja, Darlin Fabiana Bajaha, Muhamadou Balde, Abdul Balde, Luis Balkhiri, Oumayma Ballagneche, Doâe Bandaja, Amina Bautista, Zaira Bayo, Alasanah Bello, María de los Ángeles Ben Elallid, Ismail Ben Hammou, Noura Bentaleb, Roumaysae Bermudez, Aida Bhatia, Neeraj Blanco, Luna

Bofill, Mariona Bonet, Nil Bouarrafa, Souhaib Boubakra, Abderrahim Boubes Chana, Asmae Boughassal, Issam Bougssib, Ossama Boukhrissi, Zineddine Boukraa, Safae Bouthari, Noura Bouzian, Mohamed Burgos, Carlos Camara Ceesay, Mamadou Campos, Èric Candalija Sierra, Daniela Cantero Egea, Nicolàs Canudas Guives, Clàudia Canudas Guives, Gerard Cao Salguero, Carolina Carias Armijo, Doney Carrasco, Marcos Castillo Moreno, Eric Ceesay Ceesay, Mohamed Lamin Ceesay Nimaga, Mariam Ceesay, Fatoumata Ceesay, Fodiye Ceesay, Hagie Bully Cervera i Sallent, Rosa Ma Cessay, Mohamadu Chbabi, Ilyas Chen, Jie Chkara Debdoubi, Youssra Chougrani, Asmaa Conteh, Fatima Cracana, Antonia Cullell, Pep Curbon Doya, Sebastian - 83 -

Dahrou, Doae Damba Jallow, Sira Dazzaeth Mojica, Hyubert Di Marino, Ezequiel Diakite, Samba Diallo, Mamadou Saliou Diarra, Bahoummou Djalo, Binta Dobre, Irin Echchahet, Oualid El Aboussi, Mohamed El Allali El Arguioui, Adil El Allam, Soufiane El Amrani, Aya Azzi El Barrahmouni, Mohamed El Biyadi Alwatik, Maryam El Bouyahiaoui, Salma El Haddad, Mohamed El Haddouti, Abdullah El Harhar, Mohamed-Saad El Mhamdi, Hajar El Mourabiti, Mohamed Amen El Ouahidi, Ismael El Ouriachi, Mohamed Amine El Qasmi El Hanini, Hamza El Yihami, Loubna Emoula, Zakaria Esparraguera Reus, Paula Espinoza, Paula Fajardo Funes, Alexandra Fauchs Massanet, Gisela Fekkak Beghdadi, Bouthaina Fernández Benítez, Mireia Fernández Chillarón, Pol Fernández, Andrea Ferraz Etchebarne, Ignacio Fissiru Waggeh, Useni Flete Ferrer, Brian Flores Rodríguez, Victoria Gabriela Fofana, Alhagie

Fores Bitomol, Narcís Franco Amador, Gisela Gaitan, Sheila Daiana Gallego Serrano, Verònica Gámez, Alejandro García Hernández, Verònica García Martínez, Arturo Garcia Sánchez, Nerea García Vera, Roger Garcia, Ian García, Virgínia Garmendia Garmendia, Marlen Garrié Jerez, Aleix Gavino, Alanis Gayan Marruedo, Maria José Georgian Roman, Otto Ghozali, Mohamed Gimbernat, Antònia Gisbert, Glòria Gómez, Joan Gómez, Yolanda Gonell Gonfaus, Ainhoa González Barrero, Adrià González Chillarón, Diego González Moreno, Andrea Grain, Oussama Gregory, Nerea Guadalupe Jover, Sara Haddad, Mohamed Hadia Ainou, Ibrahim Hadra El Mouaquite, Anas Hamoudan El Khabbazi, Wissam Hannoun, Siham Hinojosa Medina, David Honrado Sánchez, Rubén Hristu, Angel Valentino Ibarra Mallarini, Pablo Gerard Izmar, Halima Jallow, Cherif Samsidine Jaskaran, Jaskaran

- 84 -

Jawo Matsen, Aitor Jilali Erreben, Mohamed Jobarteh, Mohamadou Jordà, Júlia Kadri Bouakka, Iman Kadri Boujaada, Meryem Kande, Fode Kanteh, Adama Kanteh, Amie Kanteh, Mamasa Kanteh, Manda Kanteh, Musa Kaur, Jaspreet Kaur, Manvir Kebbeh, Mariam Keita, Aminata Keita, Bakary Krubally, Ansumana Laaguid, Oussama Labedan, Delphine Lajaate, Ahmed Lamsayah, Asmaa Lanzas Tellez, Álex Lavado Guillén, Andrea Lazarov Yotov, Martin Lindes Romero, Antonio Llagostera, Núria Llorens, Saul Lobato Garcia, Jonathan López Cáceres, Diana Eloisa López Torrent, Mireia López Vilar, Ariadna López, Pedro-Josep Luca, Larisa Lucena González, Alain Lumanglas, Ashley Maaroufi, Hakima Macrom Agcayab, John Magiraga Batchilly, Fatumata Magiraga, Surafata

Mambrilla Golubeva, Mònica Manchado Falcón, Alejandro Mancheno Quito, Joel Josep Manneh, Numasatu Manneh, Oummu-Clusum Manouach, Laila Manouach, Samira Manso, Anna Marinez Mosquera, Sara del Mar Marong, Eburahima Màrquez Laka, Danel Martínez Alberto, Víctor Javier Martínez Domínguez, Diego Alexandro Martínez, Estela Masferrer San Roman, Dabi Mateu Valentí, Maria Matilló, Dolors Mayoko Mwisi, Nuria Mayol, Frederic Mballow, Rubi Medina Pagès, Margarida Miralles, Jordi Moacha, Redouane Mohammad, Sana Molina Fernández, Daniel Mora Velázquez, Laura Moyano Vila, Estel Muñoz Martínez, Daniel Muñoz Pujol, Rosa Murillo, Carlos Nadeem, Ayma Nasar Cheikh, Mohamed Yasine Nassiri, Oussama Navarro Ivanov, Joan Josep Niell Serra, Núria Nyabally, Abdoulaie Obeng, Leticia Bosomaa Ouchan, Hanane Ouchribou, Yassine Peradalta, Cèlia

- 85 -

Pérez Vilches, Ivan Pérez, Jose Pinero Garzón, Ismael Prado Arboleda, Daniela Puigvert, Dolors Quintana Vélez, Dúnia Radaidan El Hossni, Youssef Radaidan, Mohamed Rafart Nogué, Irina Reyné, Ingrid Riaz, Fahd Richmon Dapaah, Sarkodie Ríos Gamundi, Duna Roca, Kevin Rodriguez Carias, Merlin Maria Ros, Carla Sabally, Hamady Sabally, Kaddijatou Saidy Sillah, Mariama Salham, Júlia Sànchez Díaz, Ulises Sánchez, Ërika Sangare, Mory Sanyang, Mariama Sautiut, Denisa Sawo Jadama, Salimatou Sefyoun Largo, Yassine Serra Bové, Enric Serrano Moreno, Ainhoa Sevillano Moreda, Maria Sidibe, Souleymane Sidibeh Dansira, Lasana Sillah, Mohamed Sitjà, Sessi Soler Arenys, Cristina Soultani, Haytham Tankeu Ngassam, Briel Duval Terres, Zènia Tomas, Alicia Touil Hamzizi, Chaime

Toumani Sall, Samba Touray Jaitteh, Brahima Touray, Fatima Touray, Moro Touray, Musa TourayTouray, Jeinabu Tresserras Baldoyra, Núria Triola Rogé, Pol Ucles, Ruben Ulloa Guler, Naiara-Anaïs Valenzuela Morante, Juan Ventura, Núria Verón, Oriana Valentina Vicens, Joel Vilela Chillarón, Alba Villagómez, Andy Wessaidi, Omayma Xu, Xueyi Zeaje Benamar, Mohammed Zhan, Peimiao Zhou, Enrui ... ...

- 86 -

Índex Pàg.

Una ànima (Anna Manso) ...................................................................... 3 Capítol 1. Un guant ..................................................................................... 5 Capítol 2. El salt al passat ..................................................................... 9 Capítol 3. Avi, tinc gana .......................................................................... 12 Capítol 4. La pregunta ............................................................................... 16 Capítol 5. Rita, on ets? ............................................................................. 20 Capítol 6. L’home del sac ....................................................................... 22 Capítol 7. Al mas de l’hortolà ............................................................ 25 Capítol 8. Una porta que s’obre ..................................................... 27 Capítol 9. L’encanteri .................................................................................. 31 Capítol 10. Un ruquet espavilat ...................................................... 34 Capítol 11. L’arbre centenari ............................................................... 38 Capítol 12. A l’escola ................................................................................. 41 Capítol 13. La gavina ................................................................................. 44 Capítol 14. La Mariama ........................................................................... 46 Capítol 15. La veu del follet ................................................................. 49 Capítol 16. La clau ........................................................................................ 51 Capítol 17. El camí màgic ..................................................................... 53 Capítol 18. El final ......................................................................................... 55 I així va començar la història...

- La Teresina (Sessi Sitjà) ....................................................................

- Un Salt de la realitat a la fantasia ..........................................

Han participat en projecte .........................................................................

59 60 63 83

NOTES: - "El cove de les paraules" és una activitat adreçada a alumnes de 4t de primària de Salt. [http://covedelesparaules.wordpress.com] - Correccions: Dolors Matilló

- 87 -

http://covedelesparaules.wordpress.com