90 anys de premsa local a Cerdanyola (1931 - 2021)
1
Recopilació: J.A. Hidalgo
2
(Maig 1931 - Maig 2021)
a s m e r s p 90 anys de premsa y n 90 a local a Cerdanyola l a c o l 3
“90 anys de premsa local a Cerdanyola” Primera edició: abril de 2021 Continguts: Arxiu del GREC (Grup de Recerques i Estudis de Cerdanyola - Arxiu Mimó & Arxiu Xane) Edició i correcció lingüística: J. A. Hidalgo & J. Sánchez Braut Gràcies a la Imprenta Mur per fer possible l’edició impresa d’aquest llibre www.cerdanyolagrec.cat
Amb el suport de:
4
L’edició impresa d’aquest llibre es pot encarregar a la imprenta Mur. C/ Torrent 19, 08290 Cerdanyola del Vallès. Tel. 93 580 06 67 - www.imprentamur.com.
L’edició impresa del llibre és en blanc i negre
5
Presentació pública de la Taula de Patrimoni de Cerdanyola Acte de valoració del primer any d’activitat del GREC
Membres del GREC
Reunió de la Taula de Patrimoni de Cerdanyola amb l’alcalde i la regidora de cultura
6
Un homenatge a la premsa local i un petit resum del patrimoni documental que cal conservar per al futur El llibre que teniu a les mans és un homenatge a la premsa i als periodistes que, durant nou dècades, han treballat per informar-nos a la ciutadania del dia a dia del que passa a la nostra població. Aquest recull de portades de la premsa local (de pagament) que durant aquests noranta anys s’han editat a casa nostra és també una petita mostra dels materials històrics que formen part de l’Arxiu del GREC (Grup de Recerques i Estudis de Cerdanyola). En aquest cas -el de les publicacions locals- els materials provenen bàsicament dels arxius Mimó i “Xane”. És a dir, de l’impressionant volum documental sobre Cerdanyola reunit i conservat durant dècades per Jaume Mimó i Llobet i Jaume Mimó i Sarrablo. I del fons documental aplegat pel periodista Josep Maria Cortada (Xane), durant la seva carrera professional i posteriorment incrementat amb donacions de diversos particulars. Aquests dos fons documentals formen ara part -transitòriament- de l’Arxiu del GREC. I cal dir transitòriament perquè la voluntat de tothom és que finalment passin a formar part de l’Arxiu Històric de Cerdanyola, en el moment en què la ciutat es doti
d’un equipament d’aquestes característiques, que pugui acollir amb les necessàries garanties de conservació tant el fons documental del GREC com els fons que durant molts anys -en alguns casos, molts més anys que nosaltres- han vingut creant diverses entitats. Com, per exemple, l’AFOCER, potser la més veterana de totes, però també d’altres com el CRAC, la Constància o els Amics del Museu de Cerdanyola. Totes aquestes entitats estem agrupades, des de fa un temps, a la Taula del Patrimoni de Cerdanyola, una “entitat d’entitats” que esperem que tornarà a agafar embranzida quan les circumstàncies ho permetin. És a dir, quan aquest maleït virus que ens ha aturat a tots durant més d’un any sigui només un mal record. Ja fa tres anys que treballem amb l’objectiu d’assegurar la conservació de tot aquest patrimoni. Entre les tasques fetes, cal destacar diverses reunions amb l’Ajuntament. Malgrat les dificultats dels temps que li ha tocat administrar, l’actual Consistori sembla totalment receptiu a aquesta necessitat. Som conscients que no és fàcil, però també som conscients de la responsabilitat que hem contret com a dipositaris de la documentació que se’ns ha confiat. Per això vetllarem per assegurar que, quan finalment es faci el traspàs, es garanteixi la conservació d’aquest patrimoni per a les generacions futures. Creiem que és el que Cerdanyola mereix.
7
Encarna Albella, presidenta del GREC - Abril 2021
Adéu a la premsa escrita (de pagament) a Cerdanyola? Teniu a les vostres mans una recopilació de gairebé totes les portades publicades per la premsa local de pagament a Cerdanyola entre 1931 -quan es va publicar el primer número de la revista Talaia, que cobria les informacions de Cerdanyola i Ripollet- i l’any 2002 -quan va arribar als quioscos l’última edició d’El Diari de Cerdanyola. En falten algunes, molt poques, que de moment no hem pogut recuperar. És important reiterar que parlem de la premsa local de pagament. És a dir, periòdics i revistes que arribaven als quioscos i altres punts de venda i pels quals els lectors decidien pagar una quantitat econòmica, cosa gairebé inimaginable avui en dia. En el moment d’escriure aquestes línies, els quioscos de premsa a Cerdanyola gairebé han desaparegut. I la premsa escrita de tot arreu pateix una greu crisi derivada de molts factors. Fonamentalment, de les dues crisi econòmiques que el món ha viscut durant la darrera dècada -la financera del 2007 i la del COVID-19- i, sobretot, per l’eclosió del món “online”, que ha fet que per a molta gent la informació “en paper” i, encara més, la informació
Portada de la primera publicació posada a la venda a Cerdanyola (1931) i de l’última (2002)
8
“de pagament” hagin esdevingut prescindibles. Un fenomen preocupant que en altres països, com els EUA, ja ha començat a provocar problemes socials. Però això és un altre tema. No apareixen en aquest llibre, per tant, les portades de les revistes d’informació gratuïtes que fa ja molts anys que s’editen a Cerdanyola, bàsicament el TOT Cerdanyola i el Cerdanyola Al Dia. Sobretot, per un motiu: aquestes publicacions surten al carrer des de fa molts anys un cop per setmana. La quantitat de portades generades és, per tant, massa elevada com per a incloure-les aquí. Aquesta recopilació és, doncs, un petit homenatge a un tipus de publicació que, malauradament, dubtem molt torni a existir a Cerdanyola. Els vents de la història bufen en una altra direcció i sembla molt difícil que tornem a veure algú traient la cartera per pagar per una publicació editada a la ciutat. Esperem, però, que a la premsa impresa li quedin encara molts anys de vida, perquè la tasca que fa és realment important i imprescindible i -per molt útil que pugui ser el món d’internet- la premsa escrita compleix tot un seguit de funcions que la xarxa no pot dur a terme. Però això també és un altre tema.
Els Arxius Mimó, Xane i Salillas. Un tresor “online” a l’abast de tothom
Jaume Mimó i Llobet
Josep Maria Cortada (Xane) Bona part dels continguts de les revistes i diaris que trobareu en aquesta recopilació -i moltes més coses!- es poden consultar a internet, gràcies bàsicament a la tasca de molts anys de la família Mimó, i molt especialment de Jaume Mimó i Llobet i Jaume Mimó i Sarrablo. Jaume Mimó pare va reunir, durant dècades, un impressionant arxiu documental sobre Cerdanyola que posteriorment Jaume Mimó fill va fer penjar a internet. També és “online” l’Arxiu de Josep Maria Cortada (“Xane”). Tots aquests fons documentals, ara custodiats pel GREC, seràn donats a l’Ajuntament de Cerdanyola en el moment en què es posi en funcionament l’Arxiu Històric de la ciutat.
Finalment, també podeu trobar a internet els continguts de la Revista de Sardanyola, gràcies a la immensa tasca d’Andreu Salillas, en actiu des dels anys 60, “degà” de la premsa local a la ciutat. Ho trobareu tot a www.cerdanyola.net Andreu Salillas
9
Una de les reunions preparatòries de les qua va sorgir la revista “Talaia”. Possiblement, 1931, a “Cal Ramonet”, el restaurant de la Família Albiñana que també va ser clau en l’arribada del teatre, el cinema, i les sales de ball a Cerdanyola.
10
“Talaia”, el neixement de la premsa local a “Sardanyola” (i Ripollet) La premsa local va arribar a Cerdanyola l’any 1931. Aquell any, i coincidint amb la Festa Major del Roser de Maig, sortia al carrer “Talaia”, publicació mensual que informava sobre “Sardanyola” i Ripollet. Es conserva, que en tinguem constància, un sol joc d’exemplars de la revista, gràcies a l’Arxiu Mimó. Als anys 80 del segle XX va arribar a la biblioteca local un segon joc (fotocopiat) de la revista. Les bibliotecàries d’aquell moment, però, no van arribar mai a saber el nom de la persona que el va portar. “Va venir un senyor, ens va donar un sobre ple de fotocòpies, i va marxar abans de que li poguessim demanar el nom”, explicaven. Era Jaume Mimó i Sarrablo? Mai ho sabrem. El que sí sabem és que ell va conservar durant dècades l’únic joc original que es conserva. Els impulsors de la publicació va ser un grup
d’intel.lectuals i artistes capitanejats per l’escultor Josep Viladomat, que ja organitzava a aquella Cerdanyola dels estiuejants altres activitats culturals, com les sessions de cinema a la sala “Iris Park” (Cal Ramonet). També hi ha constància de que un dels principals impulsors de la iniciativa va ser un tal “Verdaguer”. Malauradament, va morir abans de veure la revista al carrer. El seu director va ser un tal “Badia”. Es venia al “Basar de l’Estació” i a altres locals d’esbarjo de Cerdanyola i Ripollet. Finalment sabem, gràcies al treball documental fet durant dècades per Albert Lázaro, que tot això va passar en una superfície geogràfica molt reduïda. Tant la creació de la revista, com la redacció i un del principals punts de venda van estar als Quatre Cantons, al costat de l’estació de la RENFE.
Jaume Mimó i Llobet
Jaume Mimó i Sarrablo
Retalls del primer número de la revista
11
Albert Lázaro
Cerdanyola, als anys 30. Dibuix publicat a un dels primers números de “Talaia”
12
1931 13
14
15
16
17
18
19
20
21
Reunió d’alguns dels membres de la redacció, cap al 2015. Jesus Bolinaga, Tere Puig, Marutxi Beaumont, Josep Pinent i Xavier Mas
22
La “Revista de Sardanyola”: el butlletí parroquial que es va convertir en una eina de lluita política En parlar de la Revista de Sardanyola, hem de diferenciar dues etapes molt diferents. La primera etapa aniria des de la seva creació, el 1963, fins al 1973. Aquests deu primers anys la revista, impulsada des de la Parròquia, va fer les funcions típiques d’un butlletí parroquial, però va anar ampliant els seus continguts per informar sobre diversos aspectes de l’actualitat del poble, fins arribar a consolidar-se com un veritable mitjà d’informació generalista. L’únic, per cert, que existia a la ciutat. Els seus continguts eren amables, fugia de polèmiques i mantenia amb l’Ajuntament unes relacions cordials. Fins i tot, el consistori va acabar atorgant a la revista una subvenció i a insertar a la mateixa un full d’informació municipal. Fins on sabem, aquesta va ser també la primera publicació informativa de l’Ajuntament de Cerdanyola. En aquesta primera etapa, pel que sembla, la revista era gratuïta i es distribuïa a la Parròquia. Tot això va canviar als anys 70 amb l’arribada a la Parròquia de Sant Martí d’un nou equip parroquial, encapçalat per Mossèn Josep Rosell, i del qual també formaven part Mossèn Àngel Bringué i l’estudiant de teologia i periodisme Josep Maria Cortada (“Xane”). Aquest nou equip formava part del sector de l’església
que, en aquells difícils anys, estava totalment compromés en la lluita contra el franquisme. Ràpidament, el Casal Parroquial es va convertir en un dels principals punts de reunió i trobada dels grups i partits polítics que lluitaven contra la dictadura des de la clandestinitat. La “Revista de Sardanyola” va experimentar, alhora, una transformació semblant. D’entrada, va passar a ser una publicació de pagament, que tenia subscriptors i que es podia comprar als quioscos i llibreries de Cerdanyola. I va començar a exercir una tasca crítica amb els poders establerts, com poques vegades s’ha tornat a veure als mitjans de comunicació locals. Evidentment, les relacions amb l’Ajuntament es van trencar, en una cadena de tensions entre govern local i Parròquia que es van estendre a altres nivells.
Mossèn Josep Rosell
La “Revista de Cerdanyola” va deixar de publicar-se l’any 1977, ja en plena Transició, a causa d’una multa impossible de pagar motivada per un dels articles.
23
Acudit publicat a la revista, retratant la redacció. És fàcil intuïr al “Xane” presidint la redacció
Alguns col·laboradors de la “Revista de Sardanyola” durant el sopar-homenatge a Josep Maria Cortada (“Xane”) amb motiu de la seva jubilació. Encarna Albella, Isidre Grau, Xane, Jesus Bolinaga, Miquel Sánchez i Aurèlia Serrado
24
“Notes històriques” sobre la “Revista de Sardanyola”, redactades per Miquel Sánchez. Es poden consultar online a l’Arxiu Xane. A la foto superior, Tere Puig, Àngel Bringué i Xavier Mas amb el cantant Raphael a Cerdanyola. Bringué (segon per l’esquerra) va ser el director i “Alma Mater” de la revista durant la segona etapa.
25
Sobre aquestes línies, autorretrat de Jesús Bolinaga, una de les peces fonamentals de la “Revista de Sardanyola”. Autor de la major part de les portades que es poden veure a les pàgines següents, els seus dibuixos (fets, sovint, per omplir espais en blanc) són veritables obres d’art. Molts d’ells et deixen pensant “què coi” volia dir el dibuixant. Altres, són crítiques sagnants a les jerarquies franquistes en un moment en el qual el franquisme era encara molt viu. Posteriorment, “el Boli” va publicar a algunes de les principals capçaleres de l’estat. És, entre d’altres moltes coses, l’autor de l’escut i la bandera de Cerdanyola.
26
1973 27
28
29
30
31
32
Una de les fulles informatives municipals que durant anys es distribuïen amb la “Revista de Sardanyola”
33
Labordeta, actuant al Casal Parroquial a benefici de la “Revista de Sardanyola”
34
1974 35
36
37
38
39
40
1975 41
42
43
44
45
Una reunions de redacció controlades per la policia
Cartell promocionant un número especial de la revista (Arxiu Albert Lázaro)
Entre els membres de la redacció de la segona etapa de la “Revista de Sardanyola” estaven, entre d’altres, dos professionals i estudiosos de la comunicació tant coneguts com Enric Marín Otto i Joan Manuel Tresserras. Els dos han desenvolupat la major part de la seva trajectòria a la Universitat Autònoma de Barcelona però han tingut també destacades carreres polítiques. Així, Marín Otto va ser el màxim responsable de comunicació de la Generalitat amb Pasqual Maragall. Tresserras va ser Conseller, també de la Generalitat. Durant la seva etapa com a membres de la redacció de la revista tots dos vivien a Cerdanyola. Altres membres d’aquella etapa recorden com, davant de la seguretat de que les reunions de la redacció havien començat a ser controlades per la policia, finalment van optar per començar a fer les reunions en llocs secrets, el més amagats possible, i canviant-los de forma regular. La presència de policia secreta també era constant a les reunions de les entitats culturals que es feien al Casal Parroquial de Cerdanyola.
46
1976 47
48
49
50
51
52
1977 53
54
55
Després... quatre anys d’“apagada informativa” Entre 1977 i 1981, a Cerdanyola no hi va haver CAP mitjà de comunicació...
56
...i entre 1981 i 1987, l’únic mitjà escrit va ser el butlletí d’informació municipal, “Riu Sec”
57
L’equip fundador de la capçalera: A la fila inferior Luísa Prieto, Xaime Díaz, Pau Maymó, Joan Soriano i Juan Carlos Marco. Fila superior, Pepe Collado, José Luis Rodríguez, Gabi López, Rafa Lumbreras i Manolo Rodríguez.
58
“El Cerdanyola”, el retorn de la premsa local (“y por todo lo alto”) a la ciutat Any 1987. Potser es podria dir que “Cerdanyola estava en ebullició”. Com potser ho estava, també, tot l’Estat. Encara es conservava l’empenta i l’entusiasme de la recuperació de la democràcia. Com també, per a molts, es conservava l’entusiasme per l’arribada del PSOE al govern d’Espanya. Moltes coses estaven canviant, algunes per millorar, d’altres potser a pitjor, però sí que hi havia ganes de posar en marxa noves iniciatives. A Cerdanyola feia anys que ja funcionava l’Ateneu de Cultura. A dins, una emissora municipal de ràdio havia servit, entre d’altres moltes coses, com a punt de trobada d’un grup de joves periodistes. Era, de fet, la primera redacció periodística que existia a la ciutat després de molts anys.
a gestar a la ciutat dos projectes periodístics paral·lels. Un d’ells era el TOT Cerdanyola, un petit gratuït publicitari que uns anys més tard viuria un “boom” que el convertiria en la gran referència informativa al poble. L’altre era un periòdic mensual amb format de diari impulsat per diversos professionals del sector. Entre d’ells, alguns treballadors de la ràdio local. Era El Cerdanyola. El seu èxit va ser immediat. En primer lloc, per la novetat que suposava. En segon lloc, per un esperit marcadament crític -de vegades potser exageradament críticcap al govern local. Això també va fer que cada mes molta gent l’esperés amb gran interès. Amb el temps va arribar un nou editor, en Josep Maria Rierola, de Vic, que el convertiria primer en quinzenal Tingui o no relació aquest fet amb la i, després, en setmanal. Per a molts va creació del nou periòdic, el cert és que ser tota una escola i continua sent una entre els anys 1986 i 1987 es van començar referència. Sobretot, sentimental.
El gran i enyorat Víctor Lacarta en acció. Tot i no ser-ne fundador, amb en Joan Soriano van ser “alma mater” de la publicació durant tota la seva trajectòria
59
Josep Maria Rierola i Joan Soriano amb Jordi Pujol, al 1989. La fotografia és de Pepe Urbano, sens dubte el fotògraf (i dipositari de l’arxiu fotogràfic de la publicació) amb una trajectòria periodística més perllongada a la ciutat. Va començar a publicar a “El Cerdanyola”.
60
Foto de grup durant la festa de celebració del primer aniversari de la publicació
61
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
62
1987 63
64
65
66
67
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
68
1988 69
70
71
72
73
74
75
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
76
1989 77
78
79
80
81
82
83
84
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
85
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
86
1990 87
88
89
90
91
92
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
93
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
94
1991 95
96
97
98
99
100
101
102
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
103
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
104
1992 105
106
107
108
109
110
111
112
113
114
115
116
117
118
119
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
120
1993 121
122
123
124
125
126
127
128
129
130
131
132
133
134
135
136
137
138
139
140
141
142
143
144
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
145
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
146
1994 147
148
149
150
151
152
153
154
155
156
157
158
159
160
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
161
A l’esquerra, portada del “número zero” de la publicació (no es va posar a la venda, es va distribuïr entre els potencials anunciants per promocionar el nou periòdic). Sobre aquestes línies, l’equip fundador. Esther García (directora), Ángel Jurado, Rafa Lumbreras, Pepe Urbano, Juan A. Hidalgo, Xavi Poza, Pitu Castells i Pedro Muñoz.
162
“Cerdanyola Informacions”, un breu intent de recuperar l’esperit d’ “El Cerdanyola” De forma gairebé automàtica, en el mateix moment que es va anunciar que El Cerdanyola plegava, un grup de col·laboradors va començar a plantejar-se la possibilitat de posar en marxa un nou projecte periodístic que en pogués prendre el relleu. La nova capçalera va sortir al carrer a l’abril de 1995. La directora era Esther García, una periodista que prèviament havia passat pels micros de l’emissora municipal de ràdio. Malauradament, malgrat l’entusiasme dels seus promotors, aquesta aventura tindria una vida més aviat curta, pels mateixos motius que havien fet plegar “El Cerdanyola”: la dificultat d’aconseguir un volum de publicitat suficient per fer l’aventura sostenible. Encara que sigui per parlar d’una altra publicació, és inevitable comentar aquí que, durant uns anys, sí que va haver a Cerdanyola alguns mitjans que van aconseguir, i de forma brillant, rendibilitzar de forma econòmica la seva activitat: van ser el “TOT Cerdanyola” en un primer moment. I, després, el “Cerdanyola Al Dia”, dels quals es parla en pàgines posteriors (no disposem de gaire informació
sobre el Forat del Vent, però va ser també un altre projecte periodístic molt interessant). Però això va ser possible, en gran part, gràcies a l’arribada d’una “bombolla immobiliària” que faria que, durant uns anys, la publicitat de venda de pisos fos un manà gairebé caigut del cel que va propiciar una època daurada de la premsa local. En un moment, no ho oblidem, en què internet era encara un fenomen incipient. El Cerdanyola Informacions, però, no va arribar a beneficiar-se d’aquesta etapa d’abundància publicitària. Va acabar tancant les portes sense arribar a complir els dos anys de vida. Moria, així, l’últim intent de crear una capçalera periodística independent i de pagament a la ciutat. Encara apareixeria a Cerdanyola un nou mitjà imprès pensat per a ser venut als quioscos: el Diari de Cerdanyola. Però es tractava, com s’explica a les pàgines següents, d’un projecte paral·lel del “TOT Cerdanyola”, no d’un projecte independent i creat des de zero.
163
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
164
1995 165
166
167
168
169
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
170
1996 171
172
173
174
175
176
177
178
El “Diari de Cerdanyola”, l’aventura de pagament del “TOT” El Diari de Cerdanyola ha estat, fins ara, l’última capçalera pensada per ser venuda als quioscos de la ciutat. I molt poss i b l e ment està destinada a ser la darrera. Es va tractar, però, d’un projecte paral·lel del TOT Cerdanyola. Les dues publicacions compartien redacció, equipaments i fins i tot continguts. De fet, l’aparició del diari va suposar per a molta gent una certa sorpresa, ja que el TOT feia ja temps que s’havia consolidat com el gran mitjà informatiu de Cerdanyola. I a més gaudia d’una envejable solidesa econòmica, gràcies a tot un seguit de factors, entre els quals caldria destacar especialment
la publicitat que generava el negoci immobiliari, durant un temps una gens menyspreable font d’ingressos. Un comercial publicitari de l’època recorda: “no havíem ni d’anar a vendre els anuncis, eren les immobiliàries les que ens trucaven a nosaltres. Omplíem pàgines i pàgines amb pisos en venda, sense haver ni tan sols d’aixecar-nos de la cadira”. Només cal fer una ullada a les revistes d’aquells anys per comprovar la veracitat d’aquest comentari. I a més... internet encara un fenòmen que s’estava consolidant. El TOT va jugar molt bé les seves cartes. Es va trobar pràcticament sol a la ciutat quan aquest moment va arribar i hi va apostar a fons. Durant uns anys, aquella petita revista gratuïta va créixer i incorporar a un bon nombre de professionals de primer nivell que la van convertir en el gran referent informatiu de la ciutat. Quan ho tenia tot guanyat, va llençar el “Diari”, possiblement amb la intenció de cobrir aquest nínxol de mercat i impedir que algun competidor de fora pogués intentar fer-se amb part del pastís.
Montse Costas i Joan Sánchez Braut van ser els dos directors que va tenir el “Diari de Cerdanyola”
179
(Retalls de notícies publicades durant diversos anys)
180
1999 181
182
183
184
185
(Imatges de notícies publicades durant diversos anys)
186
2000 187
188
189
190
191
192
(Imatges de notícies publicades durant diversos anys)
193
194
2001 195
196
197
198
199
200
(Imatges de notícies publicades durant diversos anys)
201
(Imatges de notícies publicades durant diversos anys)
202
2002 203
204
205
206
(Imatges de notícies publicades durant diversos anys)
207
208
La premsa gratuïta (1987 - 2021) 209
210
La premsa gratuïta, dues dècades de servei a la ciutat Des de l’any 2002 fins al moment d’escriure aquestes línies, la premsa gratuïta ha estat l’encarregada de traslladar a la ciutat el seu dia a dia. Un dia a dia que és especialment viu i intens, malgrat el que sovint, de forma sorprenent, algunes persones comenten. Qualsevol persona que segueixi de forma mínimament activa la vida social i cultural de la nostra població sabrà perfectament que l’allau de convocatòries, iniciatives i notícies que se succeeixen és enorme. Resulta gairebé impossible seguir-les totes i, sovint, resulta també gairebé impossible triar a quina activitat cultural anar, de les diverses que s’organitzen de forma simultània. De tot això ens han vingut informant, i amb gran eficàcia, els professionals que han estat al capdavant dels mitjans que han existit a la ciutat. Al nostre país, així, s’ha consolidat una tendència que fa ja
molts anys que és una realitat a altres llocs: la premsa gratuïta s’ha convertit, i amb diferència, en el model de negoci predominant en el món dels mitjans de comunicació. A França, per exemple, alguns dels diaris nacionals més importants són gratuïts. Aquí, aquest fenomen de moment, s’ha centrat més en l’àmbit de la premsa local i comarcal. Veurem què ens depara el futur. El que hauria de tenir clar tothom és que la tasca social que fa la premsa local és molt més important del que pot semblar a primera vista. No només deixa constància impresa de la nostra història, si no que és, també, una eina de cohesió social absolutament imprescindible. Llarga vida, doncs, a la premsa local.
211
El “TOT”, evidentment, s’ha adaptat a les exigències del nou entorn “online”. Disposa d’una web per seguir l’actualitat en temps real i d’un repositori on es poden consultar totes les edicions impreses de la revista
212
El “TOT Cerdanyola”, gran referent informatiu de tota una època Com ja s’ha dit, el TOT Cerdanyola va néixer al mateix temps que El Cerdanyola. Era l’any 1987 i feia molts anys que a Cerdanyola, per difícil que pugui semblar, no hi havia cap mitjà de comunicació, tret dels mitjans municipals. Era una iniciativa de l’editor santcugatenc Ramon Grau, que ja havia posat en marxa amb gran èxit altres edicions de la revista en diverses poblacions. En un primer moment, i durant molts anys, el TOT va ser poc més que una modesta -molt modesta- revista d’anuncis per paraules, que a la nostra ciutat coordinava Mari Àngels Morral. Posteriorment s’afegiria a l’equip directiu el seu marit, Xavier Botella. Amb el temps, tots dos adquiririen el control de la capçalera. La revista va destacar per la iniciativa, en aquell moment innovadora, de recuperar en portada fotos històriques de Cerdanyola. La idea va triomfar i va fer que molta gent comencés a col·leccionar la publicació. Però informativament, la seva activitat era inexistent. Es limitaven a la publicitat i a incorporar molt poques notícies. Les coses van canviar, però, quan va desaparèixer El Cerdanyola. En aquell moment, els responsables de la revista van decidir fer un pas endavant. Van començar a incorporar informacions periodístiques de forma molt més destacada i van entrar ja en competició directa amb el Cerdanyola Informacions. Quan aquest va tancar, el TOT va tornar a
fer una nova aposta, i va reforçar encara més la seva redacció. Amb encert, perquè va coincidir amb l’arribada dels anys daurats del sector immobiliari i d’un mercat publicitari com mai abans s’havia vist i com segurament no tornarem a veure. A més, internet encara no existia. Resultat: una llarga temporada durant la qual el negoci va anar fabulosament. La revista es va convertir en una força pràcticament imbatible. Amb una potència informativa envejable i la possibilitat de donar suport, com a sponsor, a diverses activitats culturals i cíviques. Malauradament, les coses es van complicar amb l’arribada de la crisi econòmica del 2008... i uns anys després per l’eclosió de les plataformes “online”. Actualment, per sort, de nou sota el control de Ramon Grau, el TOT segueix informant cada setmana de tot el que passa a casa nostra. Ramon Grau, Mari Ángels Morral i Xavi Botella. Portada d’un dels primers números de la revista
213
El “Cerdanyola Al Dia”, lògicament, també s’ha adaptat als nous temps. A més de l’edició impresa, també té una web que s’actualitza en temps real. I totes les edicions impreses són també online.
214
El “Cerdanyola Al Dia”, el rival inesperat del “TOT” Com ja hem dit, durant força anys el TOT Cerdanyola semblava una força imbatible. Malgrat tot, li va acabar sortint competència. I una competència potent: primer, el Forat del Vent. I, després, el Cerdanyola Al Dia. A diferència del TOT, però, aquesta capçalera ha passat per diversos propietaris i ha viscut moments i formats molt diferents. En un primer moment, sortia al carrer... cada dia! D’aquí el seu nom. La major part dels continguts no eren locals, sinó que es publicava una combinació de notícies nacionals i d’informacions diverses, com la programació de les cadenes de TV. Amb el temps deixaria la periodicitat diària i començaria a centrar-se més en l’activitat local. També va fer un important pas endavant quan un grup d’empresaris de Cerdanyola en va assumir el control. Entre ells es destacaven en Jordi Castañé,
amb una llarga experiència en el sector àudiovisual, i en Lluís Sisquella. El propòsit d’aquella operació era poder optar, amb una oferta potent, a gestionar un dels canals de TV digital local i comarcal que en aquell moment es deia que sortiren al mercat via concurs. Pel motiu que fos, aquella operació àudiovisual mai no es va arribar a concretar. La revista, però, ja havia incorporat com a directora la Gemma Moncho, “periodista de raça” que va donar a la publicació la volta de cap a peus. Tot d’una, el TOT ja tenia un competidor potent. Començava una dura pugna professional entre les dues redaccions, que avui en dia encara continua. La revista té actualment com a editor l’empresari José María Tauste i, com a directora, la Núria Ferrer.
215
216
La premsa satírica Encara que potser no es gaire correcte enquadrar a la premsa satírica -potser fins i tot podríem dir “underground”- en la mateixa categoria que les revistes i els periòdics informatius que protagonitzen aquesta recopilació, no podem resistir la temptació de fer, aquí, esment a tres publicacions que, durant molt temps, van fer les delícies dels veïns i veïnes de Cerdanyola que seguien, amb major o menor interès, el dia de la política local. Parlem evidentment de “L’Escon News” (la més veterana i la que més temps va estar en actiu), “El Cardanyola” (una sàtira mensual que parodiava de forma brillant les portades d’ “El Cerdanyola”) i “El Pregonero”. Aquests tres “fanzines” no només “se n’enfotien” de tot i de tots si no que, moltes vegades, i sempre des d’un punt de vista de “crítica salvatge” informaven sobre determinats temes amb molta més franquesa i claredat del que ho feien les revistes d’informació general. A l’”Arxiu Xane” podeu recuperar alguns exemplars (pocs) d’aquestes tres capçaleres. I a issuu.com teniu, complerta, la col·lecció dels “Escon News”, gentilesa de Xavier Gordo. Els autors / responsables d’alguna d’aquestes aventures (sobre tot, en el cas de “L’Escon”) eren prou coneguts per tothom. En el cas d’ “El Cardanyola” i “El Pregonero”, però, la identitat dels seus promotors va ser sempre un secret per a gairebé tothom, que avui en dia les persones que el coneixen encara guarden.
217
Les publicacions municipals
És obligat fer referència, si parlem de premsa local a Cerdanyola, al butlletí d’informació municipal “Riu Sec” (durant anys, com ja s’ha dit, l’únic mitjà de comunicació que va tenir la ciutat) i a la revista “Cerdanyola Cultura”, que durant uns anys es va publicar des de l’Ajuntament, amb vocació però de ser una revista d’àmbit general, però centrada -com el seu nom indicaen el món de la cultura. Es mereixerien (sobre tot, la primera) un estudi diferenciat. Es tractaria, però, en tots dos casos de revistes gratuïtes, motiu pel qual tampoc formarien part del nucli d’aquesta recopilació.
218
“El Forat del Vent” i “La Lluna”, dos temes pendents
Quan teníem aquesta recopilació gairebé acabada, Joan Sánchez Braut i Gemma Moncho ens han fet dos comentaris que pensem que cal reflectir en aquestes pàgines: Joan ens comenta que algun dia caldria fer un estudi a fons del “Forat del Vent”, una publicació que en el seu moment va tenir una gran rellevància informativa a la ciutat, i que sovint és injustament oblidada. Gemma, per la seva banda, ens fa arribar un exemplar de “La Lluna”, publicació de la Cooperativa La Constància publicat al febrer de l’any 1931. És a dir, una mica abans que el primer número de “Talaia”. Sembla, però, que entraria a l’apartat de publicacions gratuïtes. En tot cas, són dos temes que queden pendents per a ser estudiats amb més detall en el futur.
219
Amb el suport de:
www.cerdanyolagrec.cat
220