El Drac Roig i el Gold Black Les «Catedrals» de la Músico Disco de Cerdanyola del Vallès
Juan A. Hidalgo Pág. 1
Les Monografies de l’ «Arxiu Xane» Nº 1 - El Drac Roig i el Gold Black Abril, 2016 Pág. 2
Continguts
L’ «Arxiu Fotogràfic Rueda» Pág. 4 Els inicis de la «Indústria de l’Oci» a Cerdanyola Pág. 7 El «Gold Black», la primera discoteca de la ciutat Pág. 13 El «Drac Roig», la discoteca més gran d’Europa Pág. 25 Molt més que una discoteca: un «punt de trobada» per a la ciutat Pág. 39 Els «anys del destape». Decadència i desaparició «del Drac» Pág. 45 El «Drac Roig», a YouTube Pág. 50
Pág. 3
Un «ebook» creat amb textos del «Diari de Cerdanyola»... Els textos d’aquest «ebook» són una adaptació de dos reportatges sobre el Drac Roig i el Gold Black publicats a «El Diari de Cerdanyola» (de la mateixa empresa editora que el TOT Cerdanyola) l’any 1990.
A dalt, portada d’un dels dos números del «Diari de Cerdanyola» que van incloure els reportatges, que es poden veure sota aquestes línies
Aquests dos reportatges es van el.laborar mitjançant una entrevista amb Ramon Albiñana, un dels històrics promotors d’aquestes dues sales musicals i membre -tal i com explica el text- d’una de les famílies pioneres en la indústria «lúdico-cultural» de Cerdanyola. L’entrevista va donar per a molt. A més dels reportatges, durant la xerrada també va «aparéixer» l’existència d’un antic «spot» publicitari en vídeo (del qual ell tenia algunes còpies, en cel.luloide, que feia dècades que ningú visionava) que, en el seu dia, es projectava al cinema de Cerdanyola. Gràcies a l’empenta de l’empresa editora del TOT Cerdanyola -i de Joan S. Braut, al capdavant, en aquell moment, tant del TOT com del «Diari de Cerdanyola»es va poder digitalitzar el document, que actualment es pot visionar a YouTube (busqueu «Drac Roig, el Liceo de las Boites»). Sobre aquestes línies, Ramon Albiñana, un dels fundadors del Drac Roig i del Gold Black
Pág. 4
... i fotos de l’ «Arxiu Rueda»...
Josep G. Rueda i Camilo Sesto, , durant una visita del cantant al Drac Roig
Gairebé totes les fotografies d’aquest document van ser captades per Josep G. Rueda. Propietari del desaparegut «FotoEstudio Rueda» i un dels fotògrafs més actius a Cerdanyola entre les dècades dels 70 i els 90 del segle passat, Rueda va néixer a Granada a l’any 1942, i va venir a Barcelona amb només tres anys.
rodets de fotos que els veïns de Cerdanyola li deixaven a diversos establiments comercials, com «la drogueria de la Sra. Victòria» del Carrer Nonell. També va començar a fer reportatges, que després repartia en moto.
Al 1972, va muntar la seva pròpia botiga, que inicialment portava la seva dona, Va treballar durants molts anys -després Rosa. Poc després, quan va veure que de formar-se en l’ofici a la RENFE- com a podia viure del negoci, va deixar «La Mestre Industrial de Caldereria a La Maquinista». Al 1975 va posar en marxa Maquinista Terrestre i Marítima. Al 1966, una segona botiga a Ciutat Badia (que ara després de casar-se, es va instal.lar al gestiona la seva filla Eva). barri de Les Fontetes de Cerdanyola. A la nostra ciutat va començar a Es va jubilar a l’any 2007 i va morir al desenvolupar de forma molt intensa, la 2012, amb 70 anys. El seu arxiu seva gran passió: la fotografia. Així, va (actualment, la seva filla l’està catalogant) ser un dels fundadors del Club Foto-Cine és, sens dubte, un dels més importants Cerdanyola-Ripollet al mateix temps que «tresors fotogràfics» encara per descobrir començava a revelar, a casa seva, els dels que existeixen a la nostra ciutat. Pág. 5
Pรกg. 6
1 CAL RAMONET RAMONET::
EL S INICIS DE L A ELS LA «INDÚSTRIA DE L ’OCI» L’OCI» A CERD ANY OL A CERDANY ANYOL OLA Per «rastrejar» els orígens històrics del Gold Black i del Drac Roig cal retrocedir en el temps fins situar-nos a mitjans del segle XX. Cerdanyola era, en aquells moments, un petit poble en transformació, amb una població d’uns 4.500 habitants, i on encara convivíen el món rural, una colònia relativament nombrosa (evidentment, durant les èpoques vacacionals) «d’estiuejants» i una activitat industrial cada cop era més important, que convivia encara amb el món rural. L’oferta lúdico-cultural del poble era, en aquell moment, limitada però ja existia el que potser es podria definir com «un petit complex lúdic», dirigit per la família Albiñana, i ubicat a l’Av. Creu Roja. Més concretament, a l’ «Edifici Talia» (on encara avui existeix un bar amb el mateix nom). Aquest petit complex lúdic «pivotava» al voltant del Restaurant «Cal Ramonet» i hi formaven part una petita sala cinematogràfica i un local on, setmanalment, Pág. 7
Els «Fatxendes» de Sabadell, durant una gira internacional (Font: internet)
s’organitzaven balls que eren amenitzats per algunes de les orquestres més prestigioses del Vallès com l’Orquestra Ritmo Club (formada per músics de Cerdanyola i Ripollet) o els «Fatxendes de Sabadell» per esmentar només dos exemples. El negoci marxava bé. Entre d’altres coses perquè -com ja hem dit- no hi havia gaire competència. Deixant de banda el cinema dels Albiñana, els balls de Cal Ramonet i les activitats que, de tant en tant, s’organitzaven al «Casino dels Estiuejants» del Carrer Santa Anna (unes activitats que, d’altra banda, s’adreçaven principalment a les classes més benestants de la població i als «senyorets de Barcelona» que passaven a Cerdanyola alguna temporada) el cert és que, al poble, poca cosa més tenien al seu abast els joves. Els “Balls de Cal Ramonet”, doncs, van ser durant molts anys un dels punts de trobada fixos per a molta gent de Cerdanyola. Arriba la competència: els balls del Motoclub Una situació envejable que va durar fins que, un bon dia, els Albiñana es van trobar amb l’aparició d’una
Seu del Moto Club Sardanyola (Font: salillas.net) Pág. 8
Al costat d’aquestes línies, material publicitari d’una de les activitats (una obra teatral) organitzades al Teatre-Cinema Talia. A dat, fotografia d’un grup de treballadors de l’establiment. A baix, imatge captada durant un ball de carnestoltes. Totes les imatges formen part del llibre «L’Abans de Cerdanyola» (Editorial Efados)
Pág. 9
Els jardins del casino (Font: Llibre «Recordant Cerdanyola)
“competència inesperada”: els components del “Moto-Club” de la població havien decidit posar en marxa alguna mena d’activitat amb la qual poder recollir diners per finançar les seves activitats. Finalment, es van decidir per organitzar un ball setmanal al «Casino dels Estiuejants». L’èxit de la iniciativa va ser fulgurant. Els “Balls del Motoclub” van aconseguir captar ràpidament bona part del públic que fins aquell moment anava al “Ball de Cal Ramonet”. Semblava que el local de ball de l’avinguda Creu Roja tenia els seus dies comptats.
«Els balls del Motoclub al Casino van acabar quan al poble es va còrrer la veu que al local es practicava la prostitució»
L’ «aliança» entre el Motoclub i Cal Ramonet Per sort per als Albiñana, però, el “cop de sort” del Motoclub va durar poc. L’any següent, la gerència del Casino va canviar de mans, i els nous responsables van iniciar una “política comercial” que no va ser ben vista per molta gent de la població. Encara avui hi ha qui diu que durant una breu temporada al local es va practicar la prostitució. En poc temps, a causa de la mala reputació adquirida pel Casino, els balls del Motoclub van perdre gairebé tot el públic. Els responsables de l’entitat esportiva, però, van saber reaccionar ràpidament, arribant a un acord amb els propietaris de Cal Ramonet per traslladar a aquesta sala les seves activitats, que aviat van tornar a agafar empenta. Pág. 10
Quan un any després l’equip «Els balls del gestor del Casino va haver de Motorclub al Talía plegar, per la polèmica que eren tant rendibles havíen provocat les seves que aviat es va activitats, el ball del Motoclub plantejar la va tornar al carrer Sant Anna. possibilitat d’aixecar Això sí, a l’equip coordinador un edifici propi» dels balls s’havia produït una important incorporació: la de Ramon Albiñana, fill dels propietaris de Cal Ramonet, sala que finalment tancaria les seves portes el 1963. En molt poc temps els balls del Motoclub al casino es van consolidar com un negoci molt rendible. Els beneficis eren tant elevats que els seus promotors aviat van decidir començar a «estalviar» un percentatge fix de cada entrada venuda (Ramon Albiñana recordava que el preu de l’entrada era de 5 pessetes) amb l’ambiciós objectiu d’aixecar un local de nova planta, dedicat íntegrament a l’organització de balls i espectacles musicals. No van trigar gaire temps a poder assolir la fita: al novembre de 1966 s’inaugurava a Cerdanyola una nova sala de festes: el Club Rigat.
Josep Casamitjana, el «cervell creatiu» del Drac Roig i el Gold Black Entre els impulsors del Ridrac / Gold Black i, posteriorment, del Drac Roig, caldria potser destacar a Josep Casamitjana. Membre del «col.lectiu del Motoclub», hi ha qui el considera como el «cervell creatiu» al darrere de moltes de les iniciatives que van fer triomfar a les dues sales, com la nit dels nuvis o moltes de les activitats socials que s’organitzaven a les mateixes. Ell i el seu germà ja havíen estat, anteriorment, impulsors del primer taller de reparacions de motos que va funcionar a Cerdanyola (ubicat a la Carretera de Barcelona) i, durant molts anys, va «actuar» també com a «speaker» de les sales. En aquesta imatge, el podem veure (a l’esquerra de la foto) amb Luis Aguilé, en un acte de Ràdio Olot (Cadena SER) del que, malauradament, no es conserva més informació. Pág. 11
Adhesiu promocional del Gold Black
Pรกg. 12
2 EL GOLD BL ACK (1966 - 1994): BLA
LA PRIMERA DISCO TECA DISCOTECA DE L A CIUT AT LA CIUTA Tal i com ja s’ha dit, el Club Rigat (la primera «discoteca» de Cerdanyola?) va obrir les seves portes al novembre de l’any 1966. Estava ubicat al Carrer Santa Teresa (just davant del lloc on actualment es troben les multi-sales de cinema «El Punt»). Poc després, però, la sala es va veure obligada a canviar el seu nom, per motius legals: a Lloret ja estava en funcionament una altra Sala Rigat. Va ser rebatejada com a Ri-Drac. El nou establiment va aconseguir, de forma instantània, l’èxit dels balls del Moto Club. Un èxit que, en gran part, es pot explicar a la gran audàcia que van demostrar els seus promotors. Des d’un primer moment, van «jugar fort», apostant per portar a Cerdanyola a figures de primer nivell musical. Així, només un mes després de la seva inauguració -i sense que les obres de condicionament estessin ni tan sols finalitzades- l’equip directiu va decidir portar a Cerdanyola una actuació «de luxe»: ni més ni menys que el Dúo Pág. 13
Dinámico, en aquells moments en el punt àlgid de la seva carrera. Lògicament, el concert a Cerdanyola del que en aquell moment era el grup de música lleugera més important de l’Estat va ser tot un èxit. Per sort, gairebé ningú es va adonar -tal i com explicava Ramon Albiñana al «Diari de Cerdanyola» a l’any 2000- que l’estat del local en aquell moment era més aviat «deplorable»: fins i tot moltes zones seguien en obres. Per dissimular-ho i cobrir les evidents carències, els responsables de la sala van op«El Dúo Dinámico va tar per instal·lar una mena de «car«inaugurar» el local pa de circ» que cobria l’interior del quan encara les local, que –com era previsible- es obres no estaven va omplir de gom a gom.
totalment finalitzades»
El Dúo Dinámico només va ser el primer pas. Posteriorment passarien pel Ri-Drac formacions tant conegudes durant aquells anys com Los Brincos o Juan & Junior entre molts d’altres. El moment més “gloriós”, però, potser es va viure amb el concert de Mike Kennedy & Los Bravos, l‘únic grup espanyol que (gràcies a “Black Is Black”) havia aconseguit en aquells moments arribar al top ten de les llistes d’Anglaterra i els Estats Units. Aquell dia, als jardins del Ri-Drac es van reunir més de 3000 persones. Una assistència, inèdita a Cerdanyola, que va fer necessària la presència d’un important destacament policial per garantir -sobre tot- la seguretat dels músics. Durant les gairebé tres dècades següents la sala la sala Ri-Drac (o Gold-Black, nom que va adoptar a partir de l’any 1978, quan es
L’ «actuació perduda» de Joan Manuel Serrat a Cerdanyola A l’any 1968, va esclatar «l’escàndol de Serrat i Eurovisión». TVE va decidir substituïr al cantant al festival, després de que Serrat manifestés que només concursaria si podia cantar en català. Encara que la cançó ja s’estava promocionant per tota Europa amb la veu de Serrat, finalment qui va concursar (i guanyar) va ser Massiel. Just en aquell moment, Serrat va actuar al Gold Black. La càmara del fotògraf Rueda va immortalitzar el concert. Malauradament, les fotografies mai s’han pogut recuperar. Possiblement es van perdre com a conseqüència d’una inundació a l’estudi del fotògraf on es van perdre bona part dels seus negatius. Pág. 14
Sobre aquestes línies, «singles» d’ El Dúo Dinámico, Juan & Júnior i Los Bravos, tres dels grups que van actuar al Ri-Drac durant els primers anys de funcionament de la sala. Tots tres grups (i molts dels altres que també van pujar al seu escenari) estaven entre els més populars en aquell moment. Aquesta agressiva política de programació va ser molt efectiva i va permetre consolidar, en pocs anys, el nou projecte. Pág. 15
Els jardins del Gold Black Pรกg. 16
Josep Guardiola & Ramon Calduch
Actuació de Josep Guardiola
va convertir en discoteca) va portar a Cerdanyola alguns dels artistes més coneguts de cada moment. Si -com ja hem dit- la seva activitat va ser intensa des del primer dia, el ritme encara es va accelerar més a partir de l’any 1970. Paradoxalment, quan el mateix grup d’empresaris va obrir a l’Avinguda Primavera una segona discoteca: el també ja històric Drac Roig. Entre els noms més coneguts o recordats avui en dia de tots els que durant aquesta llarga època van actuar a Cerdanyola es podrien destacar els de Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Miguel Ríos, La Trinca, Camilo Sesto, Mecano, Los Pecos, Los Sirex, Raphael, Olé-Olé, Tino Casal, Manzanita, Lole & Manuel, Guillermina Motta, Alaska o José Guardiola (acompanyat sovint per Ramon Calduch). Si baixem un esglaó en el rànquing de la popularitat podríem fer referència a artistes com Rudy Ventura, Lorenzo Santamaria, Tony Ronald, Ivan, The Sherman Brothers o Miguel Gallardo. Dos tipus de públic molt diferents Cal destacar un fet que difícilment es podria repetir actualment. Molts artistes feien la mateixa nit dos concerts a Cerdanyola. Un, a cada discoteca. Com s’explica més endavant, els públics que Pág. 17
Actuació musical al Gold Black (grup no identificat)
freqüentaven les dues sales molt aviat es van diferenciar de forma molt clara, i gairebé mai es barrejaven. Així, si aviat el Gold Black es va consolidar com una discoteca a la qual anaven, fonamentalment, joves de Cerdanyola i Ripollet, el Drac Roig es va guanyar ràpidament un nombrós públic de les poblacions de les rodalies: Barberà, Sabadell, Terrassa, Montcada... Al mateix temps, va assolir una certa fama de local “conflictiu”. Molt aviat, un bon nombre de pares de família -que no tenien cap problema a deixar que el seus fills sortissin el cap de setmana per anar al Gold Black- van començar a posar problemes a que anessin als Drac Roig. L’única manera d’arribar a tots els públics, doncs, era organitzar «una sessió doble» -amb un concert a cada escenariamb els artistes que venien a Cerdanyola. Els darrers anys La decadència del Gold Black va arribar a començament dels anys 90, degut a diverses circumstàncies. Sens dubte, la principal va ser la proliferació a diverses ciutats properes de nous complexos lúdics de grans dimensions -com les carpes de Sant Cugat o a la zona hermètica de Sabadell- amb una oferta molt més àmplia i l’avantatge d’estar allunyats del centre de les ciutats, amb la qual cosa que no molestaven a ningú amb el soroll de la música. Pág. 18
Sobre aquestes línies, un instant de l’actuació que «La Trinca» va fer al Gold Black. A l’esquerra, Guillermina Motta. A sota, Cassen i Rudy Ventura.
Pág. 19
Sobre aquestes línies i a la pàgina de la dreta, dos moments de l’actuació de Raphael al local. A l’esquerra, actuacions d’un grup de... Mariachis? i un «show» del Màgic Andreu...
Pág. 20
Pรกg. 21
Aquest problema (el del soroll inherent a l’activitat d’aquesta mena de locals) feia ja anys que provocava maldecaps als propietaris del Gold Black i –sobretot- als soferts veïns que vivien prop del local. En algun moment la direcció de la discoteca havia arribat a pagar «un sou mensual» a algun veí especialment afectat per soroll per «ajudar-lo a que no sentís la música». Aquestes solucions, però, cada cop eren menys efectives, sobre tot després de la crisi provocada per les noves zones hermètiques. La
Actuació musical al Gold Black. Grup no identificat Pág. 22
inauguració de la vila universitària, d’altra banda, va fer que bona part de la nombrosa colònia d’estudiants que constituïa una de les principals fonts d’ingressos de la discoteca –que cada dijous organitzava la nit de l’estudiant- marxés de la ciutat. El punt i final el va posar l’obligació d’instal·lar una nova insonorització si volien renovar la llicència d’activitat. El negoci ja no era el que havia estat durant tant de temps i els propietaris van decidir tancar-lo. Era el setembre de 1994.
Pág. 23
Adhesiu promocional del Drac Roig
Pรกg. 24
Actuació dels «Castellers» davant del Drac Roig
3 EL DRA C ROIG (1970-1997): DRAC
LA DISCO TECA DISCOTECA MÉS GRAN D’EUROP A D’EUROPA Sens dubte, durant molts anys el Drac Roig va ser un dels edificis més emblemàtics de Cerdanyola. El cridaner color de la seva façana, afegit a la seva cèntrica ubicació i a la intensa activitat que desenvolupava el va convertir en tot una icona de la ciutat. La sala -que, en el seu moment, va arribar a estar entre les més grans d’Europa- es va convertir durant gairebé tres dècades en el punt setmanal de trobada de molts dels joves de tota la comarca i, també, de la ciutat de Barcelona. Ja hem comentat l’èxit «instantani» que els promotors del Gold Black van aconseguir des del mateix moment en que, al 1966, la sala va obrir les seves portes. L’èxit del Drac Roig va ser igual d’important, i es va produïr amb la mateixa celeritat. En aquest cas, però, la iniciativa no va sorgir del grup consolidat a començaments dels anys 60 al voltant dels balls del moto club. El Pág. 25
Grup de clients del Drac Roig, a una de les taules del local
Drac Roig va ser una conseqüència del «boom immobiliari» que, entre els anys 60 i els 70, va modificar radicalment Cerdanyola, deixant definitivament enrere la petita població rural que havia estat, per passar a convertir-la en una ciutat més del cinturó industrial de Barcelona, amb les característiques i els plantejament urbanístic -més aviat discutibles- propis d’aquella època... El 1968, el procés d’urbanització de les Fontetes estava en el seu punt àlgid. El pla urbanístic de la zona preveia que al costat del futur Mercat Municipal s’ubiqués un equipament “lúdico-cultural”. En un primer moment, s’havia decidit que fos una sala de cinema. Es va donar la circunstància de que un dels socis de la promotora que estava urbanitzant el barri fos propietari d’una sala cinematogràfica a Barcelona. En aquells anys, aquest sector travessava una profunda crisi, i l’empresari va vaticinar que una sala de cine a Cerdanyola tindria poc futur. Es va modificar el destí d’aquest espai. Descartada la sala de cinema, es va decidir aixecar una nova discoteca, negoci molt més rendible en aquell moment. El problema era que cap dels socis tenia experiència en la gestió d’aquesta mena de negocis. Es va decidir oferir la gestió de la nova sala als propietaris del RiDrac, que ja estava totalment consolidat. El tracte es va tancar durant una reunió feta als locals de SIVIS a la Plaça Tetuan de Pág. 26
Barcelona «La discoteca més gran d’Europa» El 21 juny 1970 obria les seves portes el Drac Roig. La nova discoteca, que estava a l’Avinguda Primavera, va ser un nou èxit que es va «fer notar» des del primer moment, fins i tot a nivell internacional... Amb 2000 m², tenia capacitat per a 1500 persones i era una de les discoteques (o «sala de fiestas») més grans d’Europa. Al nostre País només hi havia dues sales («Maddox» i «París», curiosament La Vanguardia (1972) totes dues a Platja d’Aro) que estessin a la seva alçada. La decoració del Drac Roig -molt innovadora en aquell moment- estava inspirada en discoteques de París. Diverses públic publicacions europees especialitzades es van fer ressò de la inauguració i una revista Alemanya va arribar a definir-la en alguna ocasió com “la catedral”. Els directors del local van posar en marxa una línia de gestió similar a la que ja havien consolidat al Ri-Drac, contractant des
Pág. 27
Un altre grup de clients del Drac Roig, a una data indeterminada
Pรกg. 28
La decoració interior del Drac Roig va ser, sens dubte, un dels factors que va contribuir a dotar a la discoteca d’una personalitat pròpia, molt marcada, que possiblement jugués un paper tant important en el seu èxit fulgurant com les actuacions de primer nivell que aviat es van començar a programar a la mateixa. En aquestes pàgines podem veure tres detalls d’aquesta decoració, i a un grup de clients del local...
Pág. 29
«Los Pecos» van omplir el local de gom a gom
Pág. 30
Pรกg. 31
Miguel Ríos (en un dels millors moments de la seva carrera), Ivan (ara ja totalment oblidat, però que a començaments dels anys 80 va ser un veritable ídol de masses), Lole y Manuel o Manzanita van ser alguns dels artistes que van actuar al Drac Roig. Per molt que li donem voltes, sóm incapaços d’imaginar quin «muntatge» va fer Ríos al Drac amb l’escala de mà...
Pág. 32
Sobre aquestes línies, dues actuacions de Camilo Sesto (amb dos estilismes inenarrables) i un moment del concert de Tino Casal. A l’esquerra, Casal atenent als mitjans de comunicació en el que semblen els lavabos del Drac Roig, decorats en el color que era previssible...
Pág. 33
Pรกg. 34
Vista general del Drac Roig, en un dels dies de «gran afluència de públic», i dues imatges dels concerts de Mecano i de Olé Olé (en la época de Vicky Larraz com a cantant)
Pág. 35
d’un primer moment figures de primera pila perquè actuessin al seu escenari. Punt de trobada de VIPs Amb unes característiques tan especials per a l’època no és estrany que el Drac Roig es convertís en molt poc temps en un altre punt de trobada que portava fins a Cerdanyola, cada cap de setmana, joves de tot el Vallès, i fins i tot com ja s’ha Nino Bravo va anar al Drac Roig a fer unes copes dit de la ciutat de Barcelona. relaxadament i va acabar actuant, gratis, quan el públic el va reconèixer... La seva popularitat es va fer tan gran que durant un temps va ser bastant habitual que alguns dels artistes més importants que actuaven a la Ciutat Comtal vinguessin, un cop acabada la feina, a Cerdanyola, per relaxar-se fent una copa còmodament asseguts als emblemàtics sofàs d’escai vermell d’una estètica possiblement «discutible» per als criteris actuals però que, en aquell moment, eren d’allò més «in»-. Aquestes visites van provocar més d’una anècdota. Algunes, tan sonades com la protagonitzada per Nino Bravo, que una bona nit es va presentar al Drac, precissament per prendre una copa tranquil·lament després de fer un concert i que finalment va haver d’acabar oferint un segon concert de forma improvisada, i “per la cara”, quan el públic que aquella nit hi havia al local el va reconèixer. Un local «de mala fama» Aquest èxit, però, va tenir també un efecte negatiu. El fet que vingués tanta gent de poblacions veïnes va començar a portar fins a la ciutat alguns elements «poc recomanables» que de tant en tant originaven baralles i aldarulls. Aviat, molts pares van començar a prohibir als seus fills anar al Drac Roig. Aquesta «mala fama» del Drac, en major o menor mesura, l’acompanyaria ja durant tota la resta de la seva trajectòria.
Pág. 36
Pรกg. 37
Pรกg. 38
«La Nit Dels Nuvis» aplegava a la sala a les parelles que s’havíen casat aquell dia i als seus convidats
3 EL DRA C ROIG: DRAC
MÉS QUE UN A DISCO TECA: UN UNA DISCOTECA: «PUNT DE TROB AD A» SOCIAL TROBAD ADA» El «Drac Roig» va ser molt més que una discoteca i sala de concerts. Durant molts anys, al local es van organitzar tot un seguit d’«activitats socials» molt diverses. Es llogava, també, a entitats o empreses que necessitessin un espai per programar les seves activitats. Un bon exemple de les activitats organitzats per la direcció del local podria ser «La Nit dels nuvis», iniciativa que consistia en aplegar a les dues sales (Drac Roig i Gold Black), dissabte a la nit, a totes les parelles que s’havien casat aquell dia i als seus convidats, per celebrar tots plegats l’esdeveniment. Les parelles de nuvis presents participaven en tot un seguit de proves, mitjançant les quals podien guanyar diversos estris per la seva llar. Una altra activitat van ser les desfilades de moda, en les quals participaven diversos comerços de Cerdanyola. Els balls de Pág. 39
Els Carnestoltes del Drac Roig van estar, durant anys, entre els més coneguts de Catalunya
El «Toro Mecánico» també va formar part de les nits de la sala Pág. 40
Durant molts anys, l’únic lloc de Cerdanyola onels nens es podíen fer una foto amb els Reis era al Drac Roig
Pág. 41
carnestoltes també van estar, en la seva època, entre els més espectaculars de tota Catalunya, i fins i tot eren destacats a les pàgines dels diaris nacionals al costat dels d’altres poblacions, com Sitges. Entre els esdeveniments més concorreguts d’aquells que organitzaven altres entitats després de llogar «el Drac», es poden destacar els balls de l’Institut Nacional de Batxillerat Forat del Vent, habitualment per recollir fons per als seus «viatges de fi de curs». A començament dels 70, el Drac Roig també va recuperar Cerdanyola una tradició que feia temps que s’havia oblidat: la cavalcada de Reis. Durant uns anys, els únics Reis Mags amb els quals els nens de la Ciutat es podien fotografiar eren els que al llarg de les festes es posaven a la porta de la sala.
Josep Casamitjana, fundador del local i «speaker» que, durant anys, va presentar els actes del Drac Roig, es va convertir en una figura popular. A dalt, amb Miguel Ríos. Aquí, mostra uns calçotets al públic. Durant la «Nit Dels Nuvis»? Misteri... Pág. 42
Exhibició de perruqueria
La Nit de Ràdio Cerdanyola, emissora privada de FM que tenia els seus estudis al C. Canàries, 22 (Serraparera). Els seus propietaris eren el matrimoni Borràs. Podem veure a Javier Roldán (el «locutor estrella» de la ràdio) amb Gardenia i Alfonso Borràs. Al seu costat, el seu fill («Alfonsito», tècnic de só i que va protagonitzar un reportatge de TVE com «el disc-jockey más joven de España»). Enmig, Miguel Rivero, especialista en jazz. Pág. 43
Pรกg. 44
5 EL DRA C ROIG: DRAC
EL S ANY S «DEL DEST APE» ELS ANYS DESTAPE» A mitjans dels 70, i en un moment en el qual a Barcelona només es podien veure aquesta mena d’espectacles a la Sala Bagdad, el Drac va començar a programar espectacles eròtics. En un primer moment es tractava de senzills xous d’estriptis. De mica en mica, però, la cosa va anar «pujant de temperatura». Finalment, els «artistes» venien directament d’Hamburg, una de les capitals europees del sexe i es va començar a programar actuacions molt «extremes»... La incorporació d’aquesta nova oferta a la seva línia d’espectacles va ser molt positiva, a curt termini, per al compte de resultats de l’empresa. Quan la «febre del porno» va passar de llarg, el Drac també el va suprimir de la seva programació. El que no va ser tan fàcil d’eliminar va ser la mala reputació que el Drac feia ja temps que tenia, i que aquesta mena d’espectacles va incrementar. Fins al seu tancament, ja sempre va ser considerada, per a moltes persones, com una discoteca “poc recomanable”. Pág. 45
Pรกg. 46
Pรกg. 47
Els darrers anys Malgrat tot, durant la segona meitat dels 80 i el començament de la dècada dels 90 va seguir sent un local molt popular amb un gran poder de convocatòria. Molta gent encara recorda els «rius d’adolescents» que, els dissabtes i els diumenges, i gràcies en gran part a la seva cridanera indumentària, es convertien en protagonistes absoluts dels metres que separaven l’estació de la RENFE del Drac. El negoci seguia sent rendible i el seu escenari seguia acollint a músics de primer nivell com Alejandro Sanz o Los Cómplices, per esmentar dos noms, però els episodis més problemàtics com les baralles a la porta de la discoteca eren cada cop més freqüents. La direcció va fer diversos intents -sobradament comentats a la premsa local- per intentar trobar una solució. Però la seva reputació de «discoteca maleïda» ja era inesborrable. Els veïns de la zona, farts dels aldarulls, van començar a demanar el seu tancament. La gota que finalment va fer vessar el got va ser una baralla que es va produir al gener de 1995 i en la qual va haver d’intervenir un dels vigilants del servei de seguretat per separar un grup de joves de Cerdanyola i un altre de Ciutat Badia que s’enfrontaven. Al dia següent, un dels participants a la baralla estava en coma. El succés era recollit pels grans diaris. Va ser el punt i final. Durant les setmanes següents l’afluència de públic -que ja havia estat disminuint per la proliferació de diverses dones hermètiques a les ciutats de les rodalies- va caure dràsticament. La direcció va decidir llençar la tovallola. Un altre grup empresarial encara va intentar que el negoci funcionés amb un nou nom i esborrant de la façana el color vermell que durant tants anys havia estat un dels detalls que millor identificava aquell racó de la ciutat. Però la batalla ja estava perduda. El 1997, finalment, l’edifici va ser enderrocat. Actualment, al seu lloc s’aixequen les galeries comercials Primavera, que van començar a funcionar a l’abril de 1998. Per a molta gent, però, serà difícil eliminar dels seus records les «nits glorioses» que es van viure a la ciutat quan el fenòmen de la música disco vivia els seus millors moments i Cerdanyola acollia una de les millors discoteques d’Europa.
Pág. 48
«La Vanguardia», gener de 1995
Pág. 49
El «Drac Roig», a YouTube
«Spot» publicitari «Drac Roig, el Liceo de las Boîtes» Aquest «spot», que s’emetia als cinemes durant els millors anys de la sala, havia estat durant dècades fora de circulació fins que Ramon Albiñana va comentar, amb motiu dels reportatges publicats al «Diari de Cerdanyola» a l’any 2000, la seva existència. Finalment, va proporcionar una de les còpies de que disposava, en format cel·luloide, al «Tot Cerdanyola», que va costejar la seva digitalització. Es pot visionar a:
http://bit.ly/20JVfZv
El «Drac Roig», al 1991 També es poden veure unes (breus) imatges de com era el Drac Roig al 1991, en el context d’un vídeo que recull la publicitat penjada als carrers de Cerdanyola promocionant el Festival de Blues d’aquell any. Disponible a:
http://bit.ly/1qw7Cvj Pág. 50
Pรกg. 51
Les Monografies de l’ «Arxiu Xane» 52 i el Gold Black Nº 1 - El DracPág. Roig Abril, 2016