3 minute read

A l’avinguda de Sant Iscle

Què hi veia?

Llavors no era un carrer gaire enlluernador, malgrat que hi abundaven les torres d’estiueig, i algunes de tot l’any. Potser era que la urbanització del sector Parcers, iniciada als anys vint, en aquest punt s’havia quedat a mitges; amb el costat nord-est ocupat per un seguit de torres, d’Indústria a Cervantes, mentre que al davant encara hi havia camps de conreu i horts.

Advertisement

L’híbrid rural-urbà ja començava davant mateix de la pineda de les Fontetes, amb aquella cruïlla de camins mal delimitada. El que ha acabat sent l’avinguda Primavera aleshores era tan sols un carrer boterut, de terra, amb fort pendent, que quedava tallat pels camps de ca n’Altimira. Des d’allà només es podia accedir per camí de carro al pas a nivell de més enllà de la pineda, tirar cap al passeig d’Horta, o dirigir-se cap a l’ajuntament i l’església pel carrer de Sant Iscle, avui denominat avinguda, una via de terra i despullada d’arbres, que s’iniciava amb la gran torre dels Cortada, situada al fons d’un llarg pati i al costat d’una vinya vallada fins a la cantonada amb Indústria, que entonava amb les de la falda del Turonet.

Un cop travessat aquest carrer hi havia la fila de torres seguides, fins a la cantonada amb Cervantes. La primera era la singular Torre del Barco, de parets blau cel, amb finestres rodones i algunes terrasses amb baranes que suggerien la idea d’un vaixell. Més endavant, en un solar enca- ra buit, a principis dels cinquanta s’hi edificaria la torre del fill de Medir Grau, l’home que havia portat el cafè de la cooperativa La Constància, amb un extens jardí al davant.

I cap al final de la vorera, ja hi havia les dues torres amb les teulades de marcat pendent i amb les teules planes, que encara avui podem contemplar.

A la banda dels números parells, l’edificació era força més escassa. Els camps de ca n’Altimira ocupaven bona part del carrer i la primera torreta era la de l’actual número 12. Després hi havia la del número 8, a la cantonada amb Indústria, i cap més fins a l’esplèndida torre Balcells, estil masia catalana, amb molí de vent inclòs, propietat de l’arquitecte Eduard Maria Balcells i Buïgas, un dels que més va treballar per la Cerdanyola de l’estiueig.

A la cruïlla amb Altimira i Cervantes, s’acabaven les edificacions, malgrat que el carrer pròpiament dit s’acabava al camp de l’Ajuntament, aquell immens solar que limitava amb la Vil.la Maria, i que es feia servir com a dipòsit de materials d’obra i de runes per la brigada municipal. Una zona que no va parar d’ajustar-se a les necessitats de cada moment, fins i tot per transformar-se en la parada de la primera línia dels autobusos que duien a Sant Andreu.

Per algú que es despertés d’un son de mig segle i el portessin fins aquí, li seria difícil reconèixer el desèrtic carrer del molí de vent. Ni per una punta ni per l’altra. La cruïlla de davant de les Fontetes s’ha convertit en la rotonda més gran del casc urbà, amb distribució de bona part del trànsit local. Mentrestant, la finca dels Cortada s’ha repartit entre una paret de pisos d’alta concentració i la plaça més similar a unes muntanyes russes, amb un important contingent de serveis bancaris, de correus i gastronòmics.

De les torres de la banda dels senars, només continuen dretes les dues més properes a Cervantes, perquè les altres han donat pas a un vistós laberint de blocs de pisos enjardinats, amb serveis com un locutori islàmic i un centre de ioga, just davant de la nova parada d’autobusos de les moltes línies que ara travessen la ciutat.

A la banda dels parells, hi han crescut cases adossades amb jardí al davant, i algunes torres particulars d’estil ben divers. Però la novetat més important, ja a partir dels anys seixanta, va ser la construcció del nou col·legi Nostra Senyora de Montserrat, que s’endinsa cap al carrer de la Verge del Pilar. I la segona novetat, ja dins els setanta, va ser que un dia de bon matí les màquines van enderrocar la torre Balcells, a temps de no ser inclosa en el catàleg del patrimoni. En el seu lloc s’hi va construir un centre comercial, amb pisos al damunt, que encara és un popular punt de trobada rere l’Ajuntament i prop de la parada de l’autobús.

Però el que va acabar de dibuixar l’encaix de l’avinguda de Sant Iscle amb la zona de l’Ajuntament, va ser l’edificació del gratacels amb habitatges per als funcionaris municipals, amb acolliment de la primera biblioteca popular i serveis municipals als baixos. I a l’altra banda, ocupant tot el camp de la brigada, la construcció del col·legi Sant Martí, que ara té davant la porta l’accés al nou pàrquing soterrat de cinc plantes.

Ara bé, potser el que més ha canviat la fisonomia d’aquest carrer transformat en avinguda és la frondositat dels arbres, que des que despunta la primavera es mengen la perspectiva del carrer. Llavors és un bon moment per recordar aquelles primeres campanyes escolars amb plantada d’arbres, com la Fiesta del Arbol organitzada per l’Ajuntament el 21 de gener de 1962, amb actuació de la Coral Els Novells a l’Avenida San Acisclo i final de festa al Casal Parroquial. Certament, eren uns altres temps.