4 minute read

A les Fontetes

Què hi veia?

Qui volia fer una costellada, una berenada o clavar quatre xuts a la pilota, sense allunyar-se gaire del nucli urbà, no tenia gaires dilemes: havia d’anar a la pineda de Les Fontetes. Allà, a més d’una bona ombra, hi trobaria taules i bancs de fusta per fer-hi parada, una font d’aigua fresca, un restaurant amb terrassa –regentat per Jaume Milà- i fins i tot una pista per ballar-hi al so d’una gramola. Per als que buscaven un entreteniment afegit, sempre hi havia l’opció de picar pinyes per treure’n els pinyons; i els que preferien un fruit més líquid, el setembre podien aventurar-se a l’altra banda dels filats que protegien les vinyes. Però l’aventura dels domingueros desaprensius podia acabar malament per doble banda: o per la bastonada del pagès que vigilava la vinya o per la diarrea produïda pel cagamucho, una mena de calç que el sofert amo ruixava sobre els ceps quan ja es cansava de muntar guàrdia. La veritat era que aquella estesa de vinyes que envoltava el Turonet, des de la pineda de dalt a la de la font, feia goig i era una temptació, sobretot per a les classes populars que venien de fora, amb el tren, disposades a passar un dia al camp. Però l’indret ja s’havia posat de moda cap als anys trenta, per part dels senyors estiuejants i les famílies benestants del poble, que descobrien les delícies de les aigües i de l’aire lliure en aquella finca de propietat privada. La popularització havia arribat a partir de 1943 quan Joaquim Altimira va donar el parc al poble, a canvi d’urbanitzar una altra part de la seva finca. Durant les dues dècades següents s’hi van celebrar activitats de la festa major de Sant Jaume i les revetlles de Sant Joan i Sant Pere, a més de les del lliure accés diari.

Advertisement

La pineda –gairebé tan allargada com l’actual polígon de vivendes, però molt més estreta– tenia el terra força net d’arbustos i entapissat amb un bon gruix de pinassa, on s’amagaven, o tot just despuntaven, les pinyes pinyoneres. Aleshores no hi havia ni aparcaments reglamentats ni tan sols pilons que barressin el pas dels vehicles fins a peu de taula, de manera que acabaven formant part del paisatge bucòlic; i de les malediccions dels qui jugaven a pilota, per descomptat. L’accés a la pineda era tan lliure que cadascú triava la millor via d’acostament. Només calia enfilar la pista de terra que sortia de l’actual avinguda de Sant Iscle, on ara hi ha la plaça de la Ce, i duia a la carretera de Barcelona pel pas a nivell de davant la fàbrica Palau i Ribes, la futura Redosa. Des d’aquest traçat, amb els seus bonys i accidents, cadascú buscava la manera de superar el petit pendent fins a l’esplanada de les taules. Encara que ara ens costi d’imaginar-nos-ho, aquella era una zona molt humida, amb abundants reguerols d’aigua pels voltants de la font –amb una única sortida que recollia les tres petites deus originàries– que s’estenien cap als canyissars del camí que conduïa a l’estació i que ben sovint s’inundava. Però ningú tirava enrere per les dificultats del camí i, en temps de pluges, no faltava qui s’afanyés a posarhi pedres, troncs o qualsevol matèria sòlida que servís de passera. Valia la pena d’arribar a la font, entaular-se sota els pins i encarregar taula al restaurant, aquell cobert quadrat amb la teulada a quatre vessants, coronada amb un pom rodó. Ni a dins ni a fora, no hi faltava la vida en directe, tota la possible en l’era del transistor.

Un espai tan ampli com aquest estava sentenciat. Primer van caure les vinyes de can Banús amb el polígon de la Bonasort. Després es va obrir en canal l’avinguda Primavera, i s’hi van edificar els primers blocs de la dreta; a continuació, els de l’esquerra, i de 1965 cap endavant les Fontetes ja no van ser un parc de lleure popular sinó el polígon de pisos més extens del terme, un model a considerar per totes les futures urbanitzacions de la comarca. D’aquesta manera, els rius de gent que procedien de l’estació ja no buscaven una font, sinó la discoteca més famosa dels voltants: el Drac Roig.

Intentar descriure el que és avui el polígon de les Fontetes és una feina del tot innecessària. Des de l’antic pas a nivell de la Redosa fins al carrer d’Orient, des de l’avinguda de Sant Iscle fins al riu Sec, hi ha crescut una nova ciutat, amb unes formes de vida pròpies, que de mica en mica s’han anat amalgamant i confonent amb les de la resta de la ciutat, expandida pels seus quatre costats. Ja ningú parla del polígon de les Fontetes, sinó simplement de les Fontetes, com una part neuràlgica de Cerdanyola, on cal anar-hi per accedir a segons quins serveis. Per tant, ja som lluny de quan aquell barri es veia com un gueto. I és que, si els anys seixanta i setanta van crear tants impactes brutals dins el terme, podem dir que el temps, la democràcia o l’esforç de cadascú, ha acabat per harmonitzar un territori que tenia poc d’equilibrat.

A les Fontetes s’hi va sempre que convé, a comprar al mercat, a les galeries comercials, a rondar pel mercat ambulant dels divendres, a Correus, a.... Però ara em permeto recomanar una parada a la plaça on encara hi ha una pineda testimonial, la mateixa d’abans, però reduïda. Només es tracta d’asseure’s una estona en un dels bancs metàl .lics o a les vores de pedra que hi ha a l’actual parc, davant del carrer Sorolla i al llarg de la Ronda de Cerdanyola. Serà una bona ocasió per constatar el pas del temps i la transformació del paisatge. Encara hi ha alguns dels pins més alts d’abans, tot i que hagin desaparegut les taules i els bancs, i el restaurant amb terrassa i gramola, i l’única font és una de convencional, un piló de ferro colat, que sembla deixat en un racó i sense que ningú hi faci cua. L’ombra és agradable, la mainada hi juga, la gent gran hi reposa, mentre a pocs metres la gent de Cerdanyola connecta amb el món per la via ràpida, de doble sentit, i els forasters que ens visiten s’admiren d’un barri força agradable, amb una estimable combinació de verd i de ciment, i amb noves cases baixes a l’altra banda. Aquí ja no s’hi valen les enyorances, ni queixar-se per tants excessos. Les Fontetes és avui la vida que està en marxa i, com l’antiga font, no para de rajar.