3 minute read

Al capdamunt del carrer de Sant Ramon

Què hi veia?

Més enllà de la cruïlla amb Sant Camil, era com si el carrer de Sant Ramon es diluís de caràcter. Potser era l’efecte de l’asfalt que s’eixamplava lleugerament, tornaven a haverhi solars no edificats i les cases d’una banda i l’altra semblaven més distants. Com si el nucli dur perdés densitat i es preparés per l’immediat final del poble. La gent ja no se sentia ben bé al rovell de l’ou. Però la veritat és que les cases continuaven igual de ben estibades i procedien de la mateixa onada de pagesos escindits dels masos i els boscos. Tan sols que en aquest darrer tram no hi havia tanta activitat comercial que hi propiciés el trànsit de la gent, mentre que la pagesia hi vivia al seu aire, amb un ritme més relaxat. La distensió ja començava amb els horts del primer xamfrà, al costat sud, sota la casa de cal Garrofer, i s’estenia fins a la carretera d’Horta, la ja anomenada avinguda Flor de Maig. Però després de travessar la carretera, tornaven les cases seguides, començant per la botiga de queviures de can Mas, a la mateixa cantonada. Més cases de famílies de tota la vida, un taller de reparació de bicicletes, i cases de pagès tan remarcables com la de can Segarra, amb producció pròpia de vi, o can Renom, amb antigues activitats de transport forestal. I així, discretament, fins que per la banda dels senars el poble moria amb un descampat poc abans del torrent dels Gorgs, i força abans del camí que duia cap a la masia de can Fatjó del Molí, escassament visible des de la carretera.

Advertisement

Si reculem al costat dels parells, trobem que a la cantonada amb Sant Camil hi havia un petit estanc, l’únic de Cerdanyola de Dalt, regentat per una àvia discreta i silenciosa. Després d’unes quantes cases de famílies pageses, sobresortia la botiga de ca l’Andal, també famosa pels productes del porc, i també distingida per la tartana de vela blanca amb què l’avi baixava cap a missa. Allà hi havia el final de la lleugera pujada del carrer de Sant Ramon, que després continuava planejant fins a la sortida, amb cases força homogènies, entre les quals només destacava la botiga de queviures de can Planes, la darrera del poble. Per aquest cantó, després de la darrera casa, encara hi havia la singularitat dels safareigs públics, cada vegada més en desús, perquè era rara la casa que no en tenia un de propi dins el pati. I a l’altra banda del torrent, tot eren camps i vinyes fins a topar amb la silueta del cementiri, arrapat a la vella església de Sant Martí, una mena de torre de guaita sobre el poble i punt de referència per als darrers masos del terme: can Xercavins, amb la nova Granja Rosita, can Fatjó dels Xiprers i can Fatjó del Urons, gairebé a tocar de la carretera que duia a Bellaterra, la frontera amb Sant Cugat.

És el tram de carrer que ha canviat menys de configuració. Sobretot el tros de dalt ha continuat amb aquella sensació de desemparament, sense arbres i amb les voreres estretes, obstaculitzades pels pivots metàl·lics. Com si estigués eternament pendent d’algú que es recordi de donar-li un aire de coqueteria urbanística. Sort que la renovació ara ja està en marxa, gràcies al pla d’ajudes als municipis, i forçada per la conveniència d’una connexió digna amb la futura urbanització de la Plana del Castell. Haurà pogut més que la proximitat del nou Parc Tecnològic del Vallès, que fins ara no havia justificat la remodelació d’aquest accés a la ciutat universitària i tecnològica.

El que sí que ha anat variant mentrestant és l’edificació que limita amb Sant Camil, amb un alt i estret bloc de pisos, i amb Anselm Clavé, amb més blocs de pisos, un concessionari d’automòbils i un aparcament a l’aire lliure que dóna a la carretera d’Horta. Però és precisament en aquesta cruïlla que es manté una sensació de provisiona- litat que s’estén enllà de l’avinguda Flor de Maig, amb uns camps erms que encara permeten la instal·lació de l’envelat de la Festa de Tardor.

La novetat més important va ser l’obertura de la prolongació de Flor de Maig per connectar amb el trànsit procedent de l’Autònoma, tot i que va comportar la partició de la illa de cases, amb la substitució d’unes quantes pels blocs de pisos ancorats als dos xamfrans.

A partir d’aquesta cruïlla, el carrer ha continuat fidel als orígens, amb les cases antigues que conviuen amb alguns pisos, fins que el nucli es remata amb l’estació de servei de la mà esquerra, i a la dreta, amb reminiscències del polígon industrial que des dels anys seixanta va créixer fins als Pinetons, amb predomini de les activitats mecàniques. Una empresa de reparació d’automòbils i una altra de marbres tanquen la població, abans d’accedir al Parc Tecnològic del Vallès, el de les indústries no sorolloses ni contaminants, amb la silueta respectable de l’hotel Parc del Vallès, que desdibuixa la vella imatge del cementiri, ja prou deformada per les successives ampliacions i per les pantalles visuals que separen més clarament la frontera entre els vius i els morts.

Més enllà, tot són terres remogudes i abocadors problemàtics, amb la Plana del Castell com a futur anunciat, la gran urbanització que esgotarà la resta de terme lliure fins al límit de Sant Cugat.