3 minute read

Al cor del carrer de Sant Ramon

Què hi veia?

Ni torres ni altres espais de distensió. Passada la cruïlla amb Sant Casimir, començava el poble-poble, amb les dues rengleres de cases ben estibades, d’un cos, o màxim dos, i amb planta baixa i pis. Era el primer nucli urbà de quan, als inicis del segle XIX, els pagesos que fins llavors vivien escampats pels boscos i la plana van decidir fer pinya. Que és tant com dir la construcció d’una nova consciència col·lectiva.

Advertisement

De consciència col·lectiva, encara n’hi havia molta al Sant Ramon dels anys cinquanta, i la trobàvem molt ben repartida a les botigues, centres de reunió de les veus populars, i a les cases d’aquell veïnat que, amb el bon temps, sortia a parar la fresca; tot i que les voreres no permetien grans desplegaments de cadires i moltes tertúlies s’havien de celebrar portal endins.

Un dels primers llocs per fer-la petar era el forn Ribatallada, a la mateixa cantonada amb Sant Casimir, mentre la senyora Matilde pesava les peces de pa i hi afegia la torna per completar el pes oficial -tan sols que si el comprador era una criatura, segur que la torna no arribava a casa: era massa temptadora per entretenir el camí. Però el millor comerç per fer-hi parada llarga, amb cadira inclosa, era ca la Francisca, una botiga de queviures on trobaves de tot, però que devia la millor fama als productes del porc, ja que un dia a la setmana tocava matança -primer a la mateixa casa; després a l’escorxador municipal- i la gent feia cua per assegurar-se el tall fresc.

A la mateixa vorera hi havia altres establiments, com la merceria de cal Nicolau, l’espardenyeria i també merceria de cal Joanic, o les senalles de carbó i llenya de ca la Carbonera, amb servei de distribució a domicili, amb un carret tirat per un ase força gansoner. I per arrodonir l’oferta, els queviures de la Cooperativa, portada per en Joan Renom i la Carmeta, i la graneria de cal Solanet, l’establiment amb més transformacions a través d’aquest mig segle.

Més discreta i familiar era l’altra vorera, que no s’animava comercialment fins al dret dels mobles Trullols, la merceria Mimó i el ferrer Oliveres, ja a tocar del bar Grau, el veritable signe d’identitat de la Cerdanyola de Dalt. Una mica més amunt, aquesta banda prenia el relleu públic, amb el forn de cal Canela, la fusteria Aranda, la pastisseria Ventura, la bodega Costa -indispensable per als bons bevedors de vi de bota i bons moscatells-, la barberia Xufré i cal Plats i Olles, entre d’altres. Fins que el cor de Sant Ramon es tancava molt dignament, per una banda amb una casa de pagès tan sòlida com can Feliu del Cantó, i per l’altra, amb la fusteria dels Soler.

Què hi veig?

El catàleg del patrimoni ja ha fet tard si volia protegir la unitat arquitectònica d’aquest tros de carrer, perquè ja s’hi han construït algunes façanes reculades amb tres o quatre plantes, però encara podria ser-hi a temps si pretén harmonitzar les moltes cases originals que queden. Tan sols caldria aplicar una normativa més estricta en matèria de pintures, obertures i tancaments, i estimular les iniciatives privades per dotar d’un cert estil un carrer que vol fer memòria de la Cerdanyola antiga. Qualsevol mesura en aquest sentit seria bona per recuperar la coherència d’un espai que l’està perdent, malgrat que recentment s’hagi convertit en illa de vianants, amb el trànsit restringit i una calma que convida a passejar-hi.

És clar que la declarada voluntat de convertir-lo en testimoni del passat sembla força discutible, si tenim en compte l’edifici singular que ha substituït l’antic forn Ribatalla-

Cerdanyola, espai 50/2000

da. Amb aquest precedent, qui ens pot garantir el futur del conjunt? Mentrestant, la veritat és que els canvis en les formes de vida i els atzars particulars de cada família s’han anat retratant a les façanes, amb una varietat de solucions estètiques que no col·laboren a la unitat d’estil. Aquesta dispersió, acompanyada de nyaps com la casa exokupada de l’antic forn de cal Canela, avui amb les obertures tapiades, no resulta gaire encoratjadora. Una altra realitat que salta a la vista són els freqüents canvis en el petit comerç de la zona. De tots els establiments que hi havia fa cinquanta anys, avui només persisteixen tres dels de més solera: el reconvertit supermercat PadróSolanet, el bar Grau, també amb unes quantes readaptacions, i la bodega Costa, la que s’assembla més als orígens. Paral·lelament, però, han anat sorgint molts nous comerços, mentre que els vells establiments han plegat o han canviat d’activitat, de manera que la Cerdanyola de Dalt continua amb l’etiqueta penjada de zona poc comercial i allunya els possibles inversors, que acaben decantant-se una vegada més pels valors segurs de la Cerdanyola de Baix. Davant d’aquesta sensació d’inèrcia es fa inevitable la pregunta: ¿De què o de qui depèn que la gran massa de població establerta del riu cap amunt agafi confiança en el seu eix central?